El Gran Teatre del Liceu de Barcelona, F. d’A.Soler, 1845, J.O. Mestres i M. Garriga, 1845-47, i J. Mirabent, 1861-62.
ECSA / GC-P
Els ambients musicals catalans a mitjan vuit-cents desconeixien qualsevol proposta operística que no fos el lleuger belcantisme arribat de mans de Gioacchino Rossini al final de la segona dècada del segle XIX, continuat per compositors com Ramon Carnicer (1789-1855) i Vicenç Cuyàs (1816-1939), i consumit per directors i públic en general. Aquesta constant reiteració de les òperes italianes d’autors com Vincenzo Bellini, Gaetano Donizetti, Saverio Mercadante, Luigi Ricci i les primeres de Giuseppe Verdi, es començà a trencar durant els primers anys de la segona meitat de segle amb la presència de les primeres òperes franceses. La música alemanya era absolutament desconeguda pels nostres avantpassats fins que Josep Anselm Clavé (1824-74) tingué la intrigant pensada de fer cantar als seus cors la Marxa dels Peregrins, de Tannhäuser, durant l’estiu de l’any 1862.
Tot i que el fet fou més apreciat pels historiadors que pels contemporanis, no hi ha dubte que Clavé gaudeix del mèrit d’haver estat el primer que féu escoltar un autor alemany que, a més, estava assenyalat pel seu fracàs de l’any anterior a París. I el fet és intrigant perquè no es pot explicar de manera convincent a què es degué la iniciativa de Clavé, poc format musicalment i, per tant, incapaç d’explicar una opció que posteriorment s’ha mostrat tan suggestiva.
Cap al 1875 existia ja una Societat Wagner a Barcelona; els ambients més oberts de les grans ciutats del nostre país començaven a sentir-se impressionats per la fama d’aquest autor, si bé, ateses les característiques de les seves òperes, els afeccionats continuaven dejuns de la seva música. El 1882 tingué lloc l’estrena, al Teatre Principal de Barcelona, de Lohengrin, òpera que correspon a la primera època de Richard Wagner; representada també l’any següent al Liceu de Barcelona, havia de servir de punt de referència per als modernistes cada cop més abundants i inquiets. En aquells anys en què l’empresa operística només podia sostenirse amb programes d’èxit, les primeres òperes de Wagner foren presentades pràcticament com a òperes italianes, cantades i dirigides com si es tractés del repertori habitual.
Aquesta circumstànica i el fet que alguns dels més emprenedors wagnerians (Joaquim Marsillach, Josep Letamendi, Alexandre Cortada, Joaquim Pena, Antoni Ribera, etc.) haguessin ja mantingut contactes directes o indirectes amb el teatre de Bayreuth, on es conservava gelosament l’herència de Wagner, desaparegut el 1883, van fer que a partir del 1899 Barcelona assistís a una eclosió wagneriana sense precedents a tot Europa. El corpus wagnerià més dur, Els mestres cantaires i la tetralogia L’anell dels Nibelungs, fou estrenat successivament al Liceu, amb un fervor i en unes condicions escèniques tan favorables com era possible en aquells anys.
Canvià l’actitud d’alguns dels liceistes, que acudien al teatre provistos de la partitura i dels textos catalans, traduïts per Joaquim Pena amb gran rigor prosòdic per tal que el text català es pogués cantar sense forçar el discurs, i en sortien com il·luminats. Tot Catalunya, però especialment Barcelona, esdevingué per uns anys la meca del wagnerisme. El 1901, una colla d’afeccionats entre els quals hi havia Lluís Via, Joaquim Pena i Jeroni Zanné, van crear l’Associació Wagneriana, la primera i més potent associació de defensa de la música del compositor alemany. Aquesta entitat promogué, com era natural, una cadena d’activitats en defensa de la música de Wagner, però també s’interessà per Wolfgang Amadeus Mozart i per tot allò que representava la música alemanya a principi de segle. Hi col·laboraren molts dels noms importants del moment, com Felip Pedrell, preocupat pel nacionalisme, Miquel Domènech i Espanyol, amb uns punts de vista místics respecte del Parsifal, Lauro Clariana, interessat en els paral·lelismes entre la ciència i la música o el poeta Joan Maragall, ardit defensor de la música de Mozart. A principi de la dècada de 1910, Jeroni Zanné es traslladà a Buenos Aires, on contribuí a la fundació de l’Associació Wagneriana més activa d’Amèrica, entitat que encara manté una poderosa activitat.
Durant aquells mateixos anys, Barcelona assistí a dues de les activitats wagnerianes més significatives. La temporada de 1909-10, sota la direcció de Franz Beidler, es representà la tetralogia L’anell dels Nibelungs al Gran Teatre del Liceu en sessió completa, cosa poc habitual atesa la seva llargària i complexitat. I el 31 de desembre de 1913, una hora abans que expiressin els 30 anys de drets exclusius de representació del Parsifal al teatre de Bayreuth, el primer coliseu de Catalunya aixecava el teló per oferir la primera audició mundial fora d’aquell teatre. Certament, hi havia una especial predisposició, perquè la sessió s’acabà a les 4 de la matinada amb plena satisfacció de tots els concurrents.
Durant els anys que envoltaren el període modernista, la música quedà fortament impregnada per la moda wagneriana. Els compositors, que començaven una tímida activitat sense gaires precedents, estrenaven obres que s’aproximaven poc o molt als pressupòsits wagnerians; aquest és el cas, per exemple, d’Enric Morera (1865-1942), que el 1897 estrenà a Sitges l’òpera modernista La fada, la qual imitava descaradament alguns dels valors de La valquíria. L’activitat concertística quedà també impregnada de wagnerisme, perquè s’exigia la rigorositat, el silenci i l’ actitud contemplativa que eren preceptives al teatre de Bayreuth. Moltes altres activitats, no necessàriament vinculades a la música, quedaren també impregnades de wagnerisme; aquest és el cas, per exemple, de les arts plàstiques, en especial les arts decoratives, tan importants durant el Modernisme, que prengueren com a temes alguns dels motius wagnerians més populars; sorgiren locals amb denominació wagneriana; alguns pares batejaren llurs fills amb els noms dels herois wagnerians, etc.
L’arribada de la Gran Guerra posà fi a aquesta onada; la posició dels alemanys en la contesa bèl·lica afavorí el recanvi. Des del punt de vista musical, s’instal·là un antitranscendentalisme que provenia de París, d’Eric Satie i el Groupe des Six, conreat a Catalunya per Frederic Mompou i Manel Blancafort. El 1915 s’estrenà al Liceu Borís Godunov, obra que obrí les portes a l’estètica russa que havia de modificar els gustos operístics dels catalans. Wagner quedà només com un dels grans autors del repertori, però ja no fou el que havia estat durant més de 30 anys, el renovador de la música per excel·lència.