La ciutat com a model

La transformació i el creixement de les ciutats als Països Catalans durant les tres primeres dècades del segle XX representen sovint processos paral·lels. El model seguit en la majoria dels casos va ser el resultat de la modernització funcional de les ciutats. De ciutats conventuals amb pervivència d’estructures feudals tardanes es passà a la ciutat oberta, sotmesa a les tensions del lliure mercat i, per tant, guiada, encara que no pas del tot determinada, pel planejament urbanístic que s’establia en els diferents nivells.

Les ciutats catalanes palesen en les tres primeres dècades del segle el moment de major expansió abans dels grans salts quantitatius i qualitatius dels anys cinquanta i seixanta, en què es va produir definitivament la revolució urbana dels temps moderns. L’apropiació del sòl de les mans mortes a través de les successives lleis desamortitzadores, l’eliminació de les muralles amb el seu doble significat de predomini militar i de limitació fiscal al lliure moviment de les mercaderies, eren aspiracions del segle passat que no es consumaren, però, fins a l’inici del noucents. La legislació eficaçment aplicada a aquests processos fou la de les lleis d’eixample i millora de les poblacions, i les de reforma interior de les ciutats. Ambdues eren lleis del segle XIX, no solament per la seva data concreta d’entrada en vigència, sinó també per l’esperit que les animava. Un esperit higienista, convençut de l’eficàcia dels traçats i dels reglaments com a única pauta per al mercat lliure del sòl i de les activitats immobiliàries i que era, per tant, absolutament permissiu amb les activitats de caire netament especulatiu.

Però allò que caracteritzà globalment la situació als Països Catalans fou que aquests processos no tingueren força i eficàcia, en molts casos, fins ben entrat el segle XX, de manera que allò que a París, Berlín o Viena s’havia produït a la segona meitat del segle XIX, aquí no va disposar d’un suport real per part de les diferents forces socials fins al segle següent.

Juntament amb aquesta primera constatació cal subratllar-ne una segona. Les polítiques municipalistes endegades a l’Europa central, i en general als països capitalistes més desenvolupats, eren proteccionistes tant si eren conservadores com liberals. Així, l’acció municipal havia d’incidir en la política urbana no solament en fixar les regles del lliure joc dels diferents agents sinó també intervenint en el transport, la urbanització i l’habitatge. Aquest procés, amb petites excepcions, no es va realitzar d’una manera remarcable a les ciutats dels Països Catalans, on el model de la Großstadt centreuropea va tenir una vigència limitada i no arribà mai a incidir plenament en el desenvolupament de la ciutat a l’inici del segle XX.

Barcelona, València i Palma de Mallorca exemplifiquen diversos models urbans que no sols pertanyen a tres àmbits diferents dels Països Catalans, amb dinàmiques socials i econòmiques prou diferents, sinó que, a causa de les seves dimensions i les seves evolucions internes, oferien també una mostra prou diversificada d’unes realitats urbanes homogènies en alguns aspectes i variades en uns altres.

Barcelona: del pla Cerdà al pla Jaussely

Barcelona, O. Sacharoff, s.d.

Col·l. part. / R.M.

La pretensió de fer de Barcelona una gran ciutat, en el sentit específic que el terme Großstadt tenia en la cultura centreuropea des del final del segle XIX, no nasqué, com sovint s’ha pensat, amb el pla Cerdà del 1859 sinó molt més tard, amb el començament del segle XX, quan el catalanisme polític s’organitzà i entengué que una de les eines fonamentals del poder de Catalunya havia de ser l’existència, racionalitzada i moderna, d’una gran ciutat, una capital, on es concentressin no solament una part important de la població sinó també de la indústria i dels serveis.

El pla Cerdà per a Barcelona havia provocat l’expansió de la ciutat més enllà del recinte de les seves muralles. Havia creat un important mercat del sòl immobiliari estimulat per la gran oferta que el pla posava en circulació. I, sobretot, havia desenvolupat un nou tipus de residència que era alta i de gran capacitat de població a la part central de l’eixample i que prenia característiques suburbanes en els límits del pla, prop de les poblacions que estaven als seus voltants, sense ser-hi incorporades. Però el pla Cerdà, amb la seva gestió centralitzada des de la Comissió Especial de l’Eixample a l’ajuntament de Barcelona, provocava mecanismes especulatius que automàticament tendien a expulsar la instal·lació d’indústries i l’habitatge obrer fora de la ciutat, en direcció a les poblacions perifèriques no controlades per l’administració municipal de la ciutat de Barcelona.

Quan la Lliga Regionalista va entrar el 1901 en el govern municipal de Barcelona, era conscient que l’enfortiment de la ciutat passava per l’extensió del control administratiu més enllà dels límits de la quadrícula del pla Cerdà, i que això s’havia de fer vencent el planejament uniforme i indiferenciat que caracteritzava les idees del vell enginyer de Centelles.

L’endegament primer d’un concurs urbanístic i després de tota una política d’especialització de les diferents àrees va ser la gran tasca que presidí l’activitat de Josep Puig i Cadafalch com a regidor des del 1901. Els homes de la Lliga a l’ajuntament de Barcelona tenien una idea crítica amb relació al pla Cerdà. En blasmaren, primerament, la uniformitat, i això per dues raons. L’una, relacionada amb el mecanisme ordenador previst per Ildefons Cerdà i Sunyer, es basava en la confiança del traçat dels carrers i les ordenances d’edificació com a únics instruments capaços d’equilibrar un creixement deixat al lliure joc del mercat immobiliari. L’altra, perquè aquest uniformisme tenia a veure amb la imatge de la ciutat, “amb un aire d’Amèrica cursi”, il·limitada i mancada de centralitat, on ni els grans eixos ni els monuments hi tenien un lloc característic. Així, quan al juliol del 1903 l’ajuntament convocà un concurs internacional d’avantprojectes de la zona d’eixample de Barcelona i dels pobles agregats, s’obria una etapa nova en la concepció d’allò que havia de ser Barcelona i en els procediments per a aconseguir-ho.

Des del 1897 s’havien començat a produir les agregacions dels municipis perifèrics amb la incorporació al terme de Barcelona de Sants, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu. Poc temps després va afegir-s’hi Horta (1904) i, finalment, Sarrià (1921). Amb l’extensió administrativa del municipi es ratificava una situació de fet: els tramvies i el ferrocarril de rodalia ja connectaven tot aquest territori. Les indústries s’instal·laren indistintament allà on era més adient pel cost del sòl, per la proximitat a les vies de comunicació i per l’allotjament dels treballadors en condicions més econòmiques. El que se’n va dir comunament “pla d’enllaços”, guanyat per l’arquitecte francès Léon Jaussely, fou la resposta tècnica a aquesta situació que, de fet, des de diferents aspectes, posava en crisi el model de Cerdà i demanava un altre tipus de tractament per a la gran Barcelona que els polítics catalanistes propugnaven.

El pla Jaussely és enormement important perquè, amb modificacions i successives posades a punt, va constituir la base del planejament de Barcelona en les tres primeres dècades del segle de tal manera que, fins i tot després de la Guerra Civil i al llarg dels anys cinquanta i seixanta, les seves propostes han continuat gravitant sobre moltes de les decisions urbanístiques importants preses en aquest llarg període. Aquest projecte introduïa, primerament, grans eixos viaris en direcció als nous agregats perifèrics i proposava, per primera vegada, la idea que era a través de rondes, és a dir, de grans vies perifèriques circulars, com s’havien de connectar les diferents àrees de la gran ciutat.

D’altra banda, el pla Jaussely establia una jerarquització funcional. També per primera vegada el territori de la ciutat era vist amb criteris d’especialització. Àrees residencials d’alta o de baixa densitat, zones industrials, de lleure i d’equipament terciari apareixien definides a través d’un traçat inspirat en la tradició dels Beaux Arts. La monumentalització de certes vies i de certs punts de la ciutat aportava un simbolisme visual a allò que estructuralment es proposava. Les idees del pla Jaussely, que d’altra banda eren les idees del que als Estats Units s’anomenava moviment de la Beautiful City i a Europa es coneixia amb el nom de Civic Art, eren atractives formalment i tenien una visualització grandiloqüent, apropiada a allò que es volia aconseguir: la gran ciutat.

Com molt intel·ligentment ha estudiat Manuel de Torres, el pla Jaussely renovava la uniformitat de la malla Cerdà a través d’un nou sistema de grans vies que tallaven la quadrícula de l’Eixample. Però també actuava en la disposició de la xarxa ferroviària: un fre insalvable a l’expansió de la ciutat i que el pla Cerdà havia assumit d’una manera més passiva. Entenent la xarxa ferroviària com un element de connexió metropolitana, Jaussely establia també una òptica que anava més enllà de la gran Barcelona i que posava les bases per a aquella unitat integrada d’activitats que havia de ser tot Catalunya segons el projecte polític del catalanisme reformista. Finalment, el pla Jaussely, a través d’espectaculars perspectives, que corresponien a punts bàsics del seu planejament, visualitzava tot un sistema de grans centres d’equipament urbà i una xarxa de serveis terciaris. Correus, biblioteques, borsa, hospitals, estacions, parcs i jardins, com també un nou ajuntament, es constituïen en els punts neuràlgics d’una ordenació orgànica i policèntrica.

La renovació del centre històric

El pla Jaussely desenvolupava una idea que ja era present al pla Cerdà, la de travessar amb noves vies el teixit atapeït de la ciutat històrica. La ciutat que creixia al pla, entre la ciutat històrica i la serra de Collserola, havia d’arribar fins a la mar, al port i a la costa, encara plena de possibilitats. En el traçat de Cerdà això es proposava a través de l’obertura de dues grans vies, la Via A i la Via B, prolongació dels carrers de Pau Claris i de Muntaner fins al port. La cirurgia que representaven aquests talls en el vell teixit medieval de la ciutat es justificava amb les idees higienistes segons les quals, semblantment a allò que havia fet el baró Georges-Eugène Haussmann a París, obrir grans vies a l’interior de les àrees històriques sanejava la densitat excessiva d’aquestes i minvava les males condicions residencials que s’hi donaven.

Les grans vies A i B de muntanya cap a la mar es completaven amb l’anomenada Gran Via C que, perpendicular a les dues anteriors, havia de travessar la ciutat vella de llevant fins a ponent contribuint també a la general higiene i, el que és més important, a una permeabilitat entre la ciutat nova i la ciutat vella. Aquesta última idea era la que havia impulsat l’urbanista i arquitecte Àngel Josep Baixeras a desenvolupar un pla detallat per tal de dur a terme l’enderroc i obertura d’una de les grans vies esmentades, les quals, d’altra banda, no sols es mantenien en el pla Jaussely sinó que s’augmentaven amb d’altres eixos de penetració que tendien encara més a esponjar la compacta massa edificada de la ciutat històrica.

Inauguració de les obres de reforma, Barcelona, “Ilustració Catalana”, 15-8-1908.

AC / G.S.

Baixeras aconseguí una cobertura legal a la seva pretensió, feta des de l’òptica de l’interès especulatiu privat, a través de la legislació sobre reforma interior de les grans poblacions (1879). Però no fou fins al 1905, amb la Lliga a l’Ajuntament, que s’endegà un contracte amb el Banc Hispano-Colonial per a dur a terme l’obertura real d’allò que avui és la Via Laietana, i que no per casualitat es conegué durant molt de temps com la Reforma. Així, la banca privada, el 1908, amb la presidència del rei Alfons XIII, inicià l’enderroc de les cases que havien de permetre obrir un gran carrer de 20 m d’amplada, que tot facilitant la connexió entre l’Eixample i el port donà substanciosos rèdits a través de l’augment espectacular de l’edificació a les vores de la nova via. La Reforma de Barcelona, executada només a la Via A, concentrava el nou centre de negocis de la ciutat amb la seu d’organismes públics i privats de primera magnitud i amb la construcció d’edificis d’oficines com a tipologia especialitzada.

S’obria, al mateix temps, un gran debat sobre el patrimoni històric de la ciutat, una problemàtica nova a Catalunya, almenys des del punt de vista urbà. Les idees de Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Eusebi Bona i Puig, Lluís Bonet i Garí, Joan Rubió i Bellver, entre d’altres, provocaren, a partir del començament de segle, una consciència nova sobre els valors del centre històric i sobre les polítiques urbanístiques necessàries per tal de compaginar la rehabilitació d’àrees clarament degradades amb la recuperació dels valors monumentals dels grans edificis del passat.

Una dimensió cultural i històrica, lligada evidentment als valors simbòlics de l’arquitectura del passat, constituïa un element necessari dins el conjunt d’estratègies de la ciutat. Des dels que s’hi aproximaven amb la visió higienista d’esponjar i obrir noves vies, fins als que es preocupaven sobretot per la presència visual dels grans edificis religiosos i civils, el debat sobre el patrimoni arquitectònic i la seva conservació incorporada a la ciutat històrica es convertí en una de les grans problemàtiques d’una ciutat que, en fer-se gran a la perifèria, necessitava també consolidar la centralitat, tant portant-hi els centres de negocis com mantenint-hi els valors simbòlics oferts per la seva monumental història. Fer compatibles ambdues coses fou el gran tema urbanístic de les tres primeres dècades del segle.

Els grans equipaments

La gran ciutat, motor industrial i humà d’una Catalunya civilitzada i europea tal com la pensaven filòsofs, poetes i artistes, havia de dotar-se d’una sèrie de serveis fins aleshores inexistents. L’urbanisme barceloní entre el 1901 i el 1929, entre l’entrada dels regidors de la Lliga a l’Ajuntament i l’Exposició Internacional, maldà per aconseguir tot allò que la ciutat de la lliure concurrència del segle XIX no havia aconseguit. Per a Puig i Cadafalch el motor per a assolir tota aquesta sèrie de nous equipaments havia de ser proporcionat per una fita concreta, un repte assumit amb la consciència que a través d’aquest devia ser possible engrescar-se per dotar la ciutat de tot allò que no tenia. Aquesta fita no podia ser altra que la Gran Exposició Universal de Barcelona del 1929. Sorprèn trobar ja en el primer programa municipal de la Lliga, el 1901, la proposta de fer una exposició universal que servís de motor per a transformar la ciutat d’una aglomeració provinciana de prop de mig milió d’habitants en un gran centre metropolità. Però és ben cert que des de les pàgines de “La Veu de Catalunya”, ja l’any 1901 es cridà a votar la candidatura catalanista “per l’Exposició Universal”. Aquest fou un objectiu entès com a motor d’altres transformacions. Era la primera vegada que això es veia d’aquesta manera.

En els darrers temps, l’objectiu dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 ha estat de nou presentat com un altre repte del mateix tipus. S’ha plantejat una teoria segons la qual la ciutat de Barcelona, la capital d’una nació sense estat, ha anat avançant a salts gràcies a objectius efímers com foren l’Exposició del 1888, la del 1929 i, darrerament, els Jocs Olímpics del 1992. Des del punt de vista històric es tracta d’una manipulació excessiva. Ni l’Exposició Universal del 1888 tingué aquest caràcter (en aquest sentit fou més una conseqüència que una causa), ni tampoc és cert que entre els anys 1929 i 1992 no hi hagi hagut cap altre salt qualitatiu de la ciutat, encara que no es pugui adscriure a un esdeveniment ben precís. El que és cert, però, és que l’exposició que finalment es va celebrar el 1929 a la muntanya de Montjuïc, i que havia estat programada primer per al 1917, després per al 1923 i que finalment s’esdevingué el 1929, en plena dictadura del general Primo de Rivera, va actuar de catalitzador de tota una sèrie d’iniciatives destinades no tant a l’exposició, que n’era només el pretext, sinó a l’equipament de la ciutat, en la seva nova escala metropolitana.

Primerament, la ciutat impulsà la creació de nous i grans edificis per a la salut; l’Hospital Clínic, l’Hospital de Sant Pau, la Clínica Mental de Santa Coloma, són conjunts no sols d’una escala nova per a la ciutat sinó també col·locats en llocs estratègics, en noves àrees urbanes, monumentalitzats per tal de fer recognoscible la seva presència. Una cosa semblant va passar amb les institucions culturals. Des del Palau de la Música Catalana fins a la Universitat Industrial, passant per la xarxa d’edificis escolars construïts pel mateix ajuntament de Barcelona, es van produir un seguit d’actuacions que tendiren a dotar la ciutat d’edificis singulars, amb una arquitectura nova i remarcable a través de la qual no interessava solament la funció sinó també la imatge que es tractava de potenciar a través de l’arquitectura.

Un altre capítol important en el conjunt d’actuacions fou el de l’arranjament d’espais públics, i molt especialment de jardins i parcs. La definició arquitectònica de la plaça de Catalunya va ser un dels debats més vius als anys vint, com ho fou també el de les places de Letamendi, de Tetuan, d’Espanya, l’avinguda del Doctor Andreu i el passeig de Sant Joan; els jardins del Turó Park, la Budallera i, sobretot, l’enjardinament emblemàtic d’una part important de la muntanya de Montjuïc. Més de cinquanta anys més tard que París creés el seu servei de parcs i jardins, el 1919 Barcelona en creava un de propi seguint les modernes idees del verd urbà i la incorporació de grans àrees enjardinades en punts neuràlgics de la ciutat. Això es desenvolupà a través d’un servei municipal específic que, en pocs anys, multiplicà per vint les superfícies disponibles abans de la creació d’aquest servei.

Quant al transport, a part del progressiu engrandiment de la xarxa de tramvies, Barcelona construí un nou edifici per a la seva estació central, al mateix lloc on hi havia l’anomenada estació de França. Creà els ferrocarrils metropolitans amb un eix longitudinal, des de la plaça de Lesseps, al nord de Gràcia, fins a la Rambla, al cor de la ciutat vella, i un altre de transversal que anava des de l’Arc de Triomf fins a la plaça d’Espanya, seguint en bona part l’eix de la Gran Via de les Corts Catalanes. Els ferrocarrils de Sarrià arribaren al carrer de Muntaner i la xarxa s’estengué a través dels Ferrocarrils Catalans i els Ferrocarrils de Catalunya connectant el Vallès, l’Anoia i el Bages amb un sistema extensiu de transport estès a tot el territori.

El gran tema pendent fou el de l’habitatge de promoció pública. El pla Jaussely imaginava la implantació d’àrees residencials de baixa densitat segons el model anglosaxó de l’habitatge unifamiliar aïllat. De fet, les idees sobre la ciutat jardí i els seus avantatges socials tingueren un ressò important en la primera i segona dècada a través de la labor difusora de la Societat Cívica per la Ciutat Jardí. Però les idees i propostes engegades en aquesta direcció no acabaren de quallar. Iniciatives de ciutat jardí a Sant Pere Màrtir, el Tibidabo, la Floresta, Bellaterra, Torre Baró, etc., no constituïren una resposta proporcionada a les necessitats d’una població obrera que continuà allotjada o bé al centre degradat de la ciutat històrica o a les àrees marginals de les poblacions annexades, i s’estengué l’edificació menestral de les cases de cós o de les cases de renda construïdes a través de petites iniciatives privades de promotors i rendistes menuts.

Barcelona no tenia una hisenda capaç d’afrontar aquest problema, un dels principals de la gran ciutat, de manera que els sectors populars quedaven al marge de les operacions de racionalització dels transports interns, del lleure i l’habitatge que eren una part fonamental dels serveis públics. La diferència entre la Gran Barcelona desitjada per la burgesia industrial i les seves paral·leles a l’Europa central es troba sobretot en aquest punt: en la incapacitat de la burgesia mateixa per a assolir globalment la totalitat dels serveis del cicle productiu.

La ciutat de València

L’expansió de la ciutat de València més enllà de les seves muralles medievals no es plantejà fins al final del segle XIX, el 1887, en un moment en què els eixamples de Barcelona (Cerdà 1859), Madrid (Castro 1860), Bilbao (1863), Sant Sebastià (1864), Sabadell (1865), Elx (1866), i d’altres ja estaven en marxa, sempre acollint-se a la ja esmentada legislació liberal sobre enderroc de muralles i creixement nou de les ciutats a partir, bàsicament, de criteris d’alineacions i d’ordenances d’edificació.

El creixement valencià durant les tres primeres dècades del segle consistí bàsicament en dos fets paral·lels. D’una banda, en la lenta i pausada ocupació de la plana agrícola, a les vores sud i sud-oest de la ciutat històrica. D’altra banda, en les operacions de sanejament i reforma de la ciutat històrica a partir de plans i operacions sectorials que intentaren soldar la vella i la nova ciutat en un continu sense límits precisos. El salt metropolità de València no és pas d’aquesta època sinó d’aquell període d’acumulació primitiva, com l’anomena Enric Lluch, que no es produeix fins a la dècada del 1950. Al principi de segle es va tractar, pel contrari, d’un creixement en forma de taca d’oli, sense altres operacions estructurals que les esmentades de l’eixample i la reforma, i a les quals cal veure no solament en la lògica de la seva morfologia urbana sinó també en les intervencions arquitectòniques que les materialitzaren de manera clara i evident.

Vicent Blasco i Ibañez, l’escriptor i polític radical, descriví en un discurs del 1901 les tasques urbanes que calien a la ciutat de València amb tota la retòrica de la modernització: obertura de nous carrers; transformació o, encara millor, desaparició dels vells barris antics del centre de la ciutat; serveis d’aigua i enllumenat; edificis nous per als mercats, les escoles i l’administració; boscos de pins i d’eucaliptus que sanegessin i fessin més bella la ciutat i els seus entorns. El programa blasquista, de fet, resumia exactament els tres aspectes enumerats al començament: eixample, reforma interior i dotació d’equipaments.

L’evolució de la ciutat es va fer, doncs, primerament amb el traçat d’una quadrícula de noves vies que ocuparen, sense saltar la barrera del Túria, les fèrtils zones agrícoles cap al sud, en direcció al Grau i cap a l’oest, arrasant i transformant per complet la vella barriada, fora muralles, de Russafa.

L’eixample d’illes rectangulars, que s’adaptaven a la ronda perimetral de l’antiga muralla, va tenir un primer traçat per obra dels enginyers J. Calvo, Lluís Ferreres i Soler i D. Arnau. Fou la primera versió del pla d’eixample que tingué una aprovació legal (1887) i representà un plantejament molt esquemàtic respecte a l’extensió de la ciutat. Mal resolta la connexió amb Russafa i la relació amb dos eixos fonamentals, el del ferrocarril i el del camí de la ciutat al port, fou objecte de noves versions fins a la més acurada feta per l’arquitecte municipal Francesc Móra i Berenguer el 1912, en la qual no solament es consumava la desaparició del barri de Russafa, sinó que la quadrícula inspirada en els eixamples anteriors s’estenia a l’altra banda del riu engolint també altres nuclis, com ara Campanar, Orriols, Benitaclet, tot potenciant l’expansió de la ciutat gairebé de manera homogènia en totes les direccions. Cal destacar en aquest moment el caràcter principal i monumental de l’eix de connexió amb el Grau. Annexats al municipi de València tant el Poblenou del Mar com la Vilanova del Grau, l’extensió de la ciutat en aquesta direcció i la importància del port valencià com a centre d’exportació de la creixent riquesa agrícola dels cítrics feien que aquesta avinguda i la incorporació del port a la ciutat esdevinguessin un símbol essencial en una població on el principal motor econòmic era el de la producció agrícola i on la burgesia estava lligada als processos mercantils dels mercats agrícoles nacionals i internacionals.

Però el creixement de l’eixample no es féu d’una manera espectacular. La ciutat històrica de València tenia unes dimensions considerables i disposava al seu interior de reserves de sòl lliure molt importants. Els processos desamortitzadors, al llarg del segle XIX, havien posat al mercat grans superfícies lliures procedents d’un extensíssim nombre de convents i propietats eclesiàstiques, de manera que les reserves disponibles per a l’edificació havien estat molt grans a l’interior del centre històric. Calia, amb l’expansió cap enfora, promoure també la reforma interior, encara més quan aquesta part de la ciutat era, proporcionalment, el lloc on vivien les dues terceres parts d’una població que cap al començament de segle estava a prop dels 200 000 habitants.

La proposta més incisiva fou la de Federico Aymamí, el 1910. No era exactament un pla de conjunt, sinó bàsicament el disseny de dues grans avingudes, la Gran Via de l’Oest, iniciada i encara avui no acabada, i permanent objecte de discussions, i l’avinguda del Reial, des de l’anomenat pont Reial i fins a una projectada gran plaça central, al costat de la catedral, coneguda amb el nom de plaça de la Reina. Aquesta operació no s’ha arribat a consumar mai, però sí que el pla Aymamí i els que seguiren més tard, sobretot les propostes de reforma interior de l’arquitecte Xavier Goerlich i Lleó (1928), han donat peu a processos locals d’ajustament i renovació del vell teixit, sobretot en les àrees més pròximes a l’eixample més dinàmic i també en operacions puntuals de places i squares que, gairebé sense solució de continuïtat, s’han produït al llarg del segle XX.

De tota manera, les transformacions de la ciutat de València són més evidents en l’edificació que no pas en els grans canvis del traçat urbà, possiblement perquè en cap moment de les tres primeres dècades es produí una conjuntura prou potent per provocar canvis radicals en el conjunt de la ciutat. Per contra, hi hagué tota una sèrie d’operacions que puntualment produïren canvis importants, com és ara el cas de l’Exposició Regional del 1909. No sols el recinte de l’exposició fou l’origen d’un parc urbà, sinó que l’esforç per donar un perfil a la producció agrícola, ceràmica, tèxtil i de confecció de la regió valenciana foren un motiu ideològic per a la recerca d’un valencianisme que volia reflectir-se en l’arquitectura.

L’arquitectura modernista, com ha estudiat Trini Simó, tingué un important reconeixement a València, on els alumnes que Lluís Domènech i Montaner havia ensenyat a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona es convertiren en portaveus d’una veritable versió valenciana de l’explosió decorativa de l’art i l’arquitectura de la fi de segle. Josep Maria Cortina i Pérez, Francesc Móra, Carbonell, Ferrer, Peris, Almenar, Demetri Ribes i Marco i altres van ser els arquitectes que deixaren patent el nou llenguatge cosmopolita, que evolucionà des del modernisme floral cap al geometrisme secessionista, el classicisme acadèmic i, ja cap al final dels anys vint, en l’explosió d’una arquitectura art déco, que cal considerar com una de les més interessants de tot Espanya.

Detall del mercat central, València, 1910-28.

R.M.

Cal destacar la importància d’alguns nous edificis públics que, per la seva condició monumental, defineixen la nova fisonomia de la ciutat i la seva decidida voluntat modernitzadora. Els més importants són, sens dubte, els dos nous mercats: el central, construït entre els anys 1910-26 i obra dels arquitectes catalans Francesc Guàrdia i Vial i Alexandre Soler i March, i el mercat de Colom, construït per Francesc Móra entre el 1914 i el 1917. Tots dos ocuparen llocs estratègics a l’àrea central de la ciutat, i produïren al seu entorn operacions de remodelació d’àrees històriques de la ciutat amb molta més eficàcia que els plans administratius confiats a una activitat privada que mai no acabà de quallar. Si el mercat central és una vertadera catedral de l’abastament, d’enormes dimensions, ric en la monumentalitat dels seus accessos i calidoscòpic en el color i els reflexos dels materials de vidre i ceràmica, el de Colom és un gran receptacle, racional, clar i lògic, on els arcs parabòlics d’evident procedència gaudiniana són emprats en una edificació que s’acosta a una hipotètica arquitectura industrial fins aleshores mai desenvolupada a la ciutat de València.

Juntament amb aquests dos grans edificis de mercat cal recordar l’estació del Nord, obra del més dotat dels arquitectes valencians de l’inici de segle, Demetri Ribes i Marco, autor també d’altres edificis de severa elegància, com ara magatzems, habitatges, edificis comercials i industrials, i edificis ferroviaris. Cap, però, de tan important com aquesta estació situada en un punt crític entre l’inici de l’eixample i una àrea de renovació de la ciutat històrica. Transformant la simbologia dels secessionistes vienesos, evocadora d’un classicisme imaginari i tènue, en una forta representació dels símbols de la terra i la riquesa valencianes, l’estació, encara ara en ús i en bon estat de conservació, resumeix a través del llenguatge arquitectònic el que eren els ideals i els mites del regionalisme valencià en el moment de l’eufòria econòmica produïda per l’enriquiment exportador a tot Espanya que comportà la neutralitat en la Primera Guerra Mundial.

Ja en la dècada següent, l’obra d’alguns dels arquitectes esmentats, i sobretot la de Xavier Goerlich i Lleó, des de l’Ajuntament quedà reflectida també en edificis i espais públics que, com en el cas de la gran plaça central de la ciutat, l’actual plaça del País Valencià, redefiniren de manera ben visible la nova escala de la ciutat.

El gran absent de les transformacions urbanes fou, també a València, l’habitatge social. La legislació de cases barates del 1921 i la de cases econòmiques del 1925 no arribaren a produir més que experiències aïllades i molt petites, poc significatives des del punt de vista general de la ciutat. A. Peñin, que ha estudiat aquesta qüestió, s’ha pogut fer ressò d’alguna activitat constructiva de grups i cooperatives com ara L’Habitació Obrera, La Llibertat, La Prosperitat, La Societat Obrera Valenciana o La Mútua d’Empleats de Mercat. Tots aquests arribaren a construir petites unitats d’habitatge unifamiliar, cases de cós de caràcter unifamiliar, que tingueren la seva màxima expansió als anys trenta, encara que foren sempre operacions molt perifèriques i de dimensions molt reduïdes.

Palma de Mallorca

Les transformacions potenciades per la desamortització dels convents i dels edificis de la Inquisició havien provocat, al llarg del segle XIX, algunes operacions a l’interior del recinte medieval de la ciutat, mai modificat per cap altre canvi que no fos la construcció dels baluards de defensa de la ciutat en les successives modernitzacions entre els segles XVI i XVII. Sens dubte, els canvis més importants produïts a Palma de Mallorca en la segona meitat del segle XIX havien estat, d’una banda, la nova plaça, la Plaça Major, projectada el 1863 i construïda lentament durant diversos decennis, i de l’altra, el carrer de Colom, que connectava la Plaça Major amb el nucli representatiu de la catedral i l’ajuntament a través d’aquesta nova via rectilínia i ampla, projectada a partir d’un existent conjunt de carrers medievals que corrien per l’eix topogràfic definit per la carena del turó on s’assenta la ciutat històrica.

No fou fins a la darreria del segle XIX que començà a difondre’s l’opinió que la ciutat havia de trencar les seves muralles i estendre’s més enllà de les zones de protecció, per tal d’endegar un eixample a la manera de tantes altres ciutats espanyoles. El principal responsable d’aquestes idees fou l’enginyer Eduardo Estrada qui, a través del llibre La Ciudad de Palma, féu una vertadera campanya en favor de l’enderroc de les muralles i de la necessitat d’un pla d’eixample que considerés ordenadament allò que ja s’estava començant a produir de manera desordenada i espontània. La inutilitat militar de les muralles i la pressió demogràfica a causa del creixement de la ciutat foren recollides en l’obra d’Estrada, que es va convertir immediatament en la referència obligada en l’activitat política municipal.

Com a conseqüència de tot això, l’ajuntament de Palma convocà el 1896 un concurs de projectes d’eixample, que es fallà el 1897 i s’aprovà l’any 1901. El projecte guanyador, segons allò que establia la legislació espanyola sobre aquesta matèria, era obra de l’arquitecte Bernat Calvet i Girona, i havia de ser la base de l’ordenació de la ciutat fins al 1943.

Amb molts punts de contacte amb el projecte d’eixample elaborat per Antoni Rovira i Trias per a Barcelona el 1859, el pla Calvet es caracteritzà per una ordenació en illes de cases tancades i una xarxa radioconcèntrica sortint de l’antic centre històric en totes direccions, la qual cosa provocava una fragmentació evident en barris o parròquies formades per recintes de forma aproximadament triangular, dividits per una malla octogonal de carrers a la qual se superposava una altra de diagonal, deixant al centre la previsió d’una plaça de barri de forma circular.

Enderrocament de les muralles, Palma de Mallorca, “Ilustració Catalana”, 20-4-1913, AC.

G.S.

L’enderroc de les muralles, començat amb gran solemnitat el 1902, deixava lliure un recorregut perimetral, que Calvet aprofità per situar una ronda que actuava de connector entre la ciutat històrica i la nova ciutat de l’eixample. Cap previsió, en el pla de Calvet, en relació amb la ciutat històrica, sinó un sistema d’ordenances nou, vague i imprecís, que podia donar peu a un creixement anàrquic i força desorganitzat, ple d’abusos i de modificacions no sempre legals. Per a completar l’anàlisi de l’eixample de Palma de Mallorca cal esmentar, més enllà del període en estudi, la represa d’aquesta problemàtica en el pla d’ordenació fet el 1943, immediatament després de la Guerra Civil, per Gabriel Alomar i Esteve. La referència és necessària perquè, tant en l’eixample com en la reforma interior, les propostes d’Alomar constituïren una versió tardana, però madura, d’una problemàtica típica d’una època anterior. Amb l’anacronisme propi de la cultura del primer franquisme el treball d’Alomar, molt més ajustat, coherent i clar en el disseny, és el que hom hauria esperat vint o trenta anys abans, però que no arribà fins a la vigília del gran desarrollo, fonamentalment turístic, dels anys cinquanta. Els temes de trànsit, nou habitatge, connexió amb el centre històric, racionalització tipològica, zonifícació i ordenació més precisa de les regles del joc urbanístic, es troben molt més clarament especificats en el document tardà del 1943 que no pas en el pla Calvet del 1901.

Pel que fa a la reforma interior, l’altre gran tema de les ciutats catalanes i espanyoles en els primers decennis del segle, fou objecte de tres propostes successives en el cas de Palma de Mallorca: la de Jaume Alenyar i Ginard (1916), la de Bartomeu Bennàssar i Moner (1917) i la de Guillem Forteza i Pinya (1922). En aquest cas també és convenient d’afegir-hi, més enllà de les tres primeres dècades, la proposta de Gabriel Alomar, paral·lela a la revisió del pla d’eixample i realitzada també el 1943 com a reforma interior del centre històric de la ciutat.

En dues conferències pronunciades al Museu Arqueològic Diocesà, el 1921, i publicades el mateix any, Guillem Forteza parlava de la reforma interior des de l’òptica de “l’art de construir ciutats”, aquella moderna Baukunst dels tractadistes centreuropeus del final del segle XIX, que havia de donar suport a una manera d’intervenir en la ciutat històrica més des de l’arquitectura urbana que no pas des del planejament. Fent professió de fe en les idees de Camilo Sitte, gairebé sense citar-lo, tota la primera part de l’exposició de Forteza fou un al·legat contra l’urbanisme quantitatiu, purament higienista i de traçat abstracte respecte a les reals condicions concretes que cada ciutat i la seva història proposaren. La reforma interior de Forteza anava contra les vies massa regulars dels seus antecessors i fins i tot contra la gran superfície de la Plaça Major construida al segle passat: carrers en pendent, corbats, organitzant les vistes dels edificis monumentals com la nova casa de correus, el teatre, el mirador davant de la catedral amb una proposta de grans escalinates; l’esponjament en certs punts per a construir places irregulars i la creació d’algun jardí a l’interior del centre històric foren algunes de les seves propostes. Es tractava d’un arquitecte culte, en sintonia amb la sensibilitat i el cosmopolitisme noucentista i mogut per una passió per Mallorca, les seves arrels i les seves peculiaritats, en una direcció gens provinciana i molt classicista. Les idees de Forteza en matèria urbanística foren el motlle més potent per a un seguit d’actuacions que ell mateix portà a terme en algun cas i en d’altres foren assumides per l’administració, en un exemple de permeabilitat de les propostes arquitectòniques que resultà tan fascinant com insòlit.

Quan l’any 1943 Alomar presentà la nova proposta de reforma interior, la seva atenció es dividí en dues direccions molt més independents que les plantejades per Forteza. D’una banda, Alomar pensà en la protecció del patrimoni arquitectònic d’una manera més moderna, a través de la catalogació i la disciplina urbanística per als edificis i els seus entorns. D’altra banda, les reformes estructurals a l’interior del centre històric que demanaven noves arquitectures comportaren dos tipus d’actuacions: les d’habitatge, als límits sud-est i oest de la ciutat històrica, i les d’obertura de vies com a prolongació del passeig del Born i com a accessibilitat clara i franca a una recuperada escala monumental de la Plaça Major.

Novament, en aquest cas, fou després de la Guerra Civil, vers els anys quaranta, quan semblà que quallaven en polítiques d’ample abast les idees d’intervenció en la ciutat històrica, que procedien d’idees i criteris forjats gairebé un segle abans.