Els mallorquins a Amèrica

L’emigració mallorquina a Amèrica, si bé començà a ser important durant el segle XIX, fou a partir dels darrers anys del segle passat i sobretot a partir de la primera dècada del segle XX que va adquirir unes dimensions notables. Els mallorquins es dirigiren, bàsicament, a Argentina, Cuba, Puerto Rico i Uruguai, però també a Xile, Veneçuela, la República Dominicana i Brasil i, en proporcions inferiors, a Mèxic, Colòmbia, Hondures i Paraguai.

Les causes de l’emigració eren bàsicament de tipus sòcio-econòmic: els jornals baixos, les conseqüències de la fil·loxera, l’elevat creixement demogràfic, la mala distribució de la riquesa, el caciquisme, la fiscalitat… Però també hi hagueren causes més concretes: la crisi de la indústria del calçat, o l’emigració com a mesura per a tractar d’evadir el servei militar i els reclutaments per a les campanyes bèl·liques de l’Estat espanyol. També continuava mantenint una forta atracció el mite de “fer les amèriques”, de l’enriquiment fàcil i ràpid, en una societat com la mallorquina que es caracteritzava per la immobilitat social.

Els mallorquins a Amèrica. 1900-1930.

A Amèrica partiren, principalment, homes joves, sols o en grup, que desitjaven un retorn ràpid, encara que la durada acostumava a allargar-se i, sovint, acabaven per instal·lar-se definitivament al país d’emigració. Aleshores era freqüent, si la situació era favorable, bé tornar per cercar la família o per casar-se, bé quedar-se i realitzar els matrimonis entre els emigrants i els seus descendents. Hi havia certa continuïtat en la dedicació professional, com per exemple pagesos, sabaters, fusters o carboners, però sovint es canviava la professió originària: de jornalers a la pagesia es passava a multitud de professions, tant en la indústria com en els serveis en general. Foren importants els grups de comerciants i industrials, ben reflectits en l’obra de Josep Garcías Moll, El progreso catalán en Amèrica, publicada entre el 1922 i el 1924. També hi havia casos d’emigració temporal, com la dels pescadors d’Andratx i Estellencs, que anaven a “fer l’esponja” a Cuba.

Alguns mallorquins, especialment entre els comerciants i els industrials, aconseguiren importants fortunes, tot i que foren casos molt puntuals; altres sofriren grans patiments, dificultats per a trobar feina i fins i tot n’hi hagué que foren repatriats. Tanmateix, la presència mallorquina es va fer notar en empreses prou importants, com ara la banca Montserrat a Rosario, Argentina, les impremtes (cases d’alta rotativitat) a Montevideo, les empreses de producció i comercialització de cafè i sucre a Puerto Rico, la indústria del calçat a l’Havana, Montevideo i Buenos Aires, o nombrosos establiments alimentaris (forns, botigues, restaurants, etc.) a moltes ciutats americanes. Sovint els diners guanyats a Amèrica s’invertien a Mallorca, però també era molt freqüent el retorn d’emigrats sense fortunes significatives.

BBM

El moviment associatiu dels emigrats mallorquins va ser important especialment a Cuba, a l’Argentina i a l’Uruguai. A Cuba, el 1885 es fundà la Sociedad Balear de Beneficencia que, a partir del 1901, es va conèixer com el Centro Balear; arribà a tenir gairebé 17 000 socis, una societat d’auxilis mutus, una secció cultural i, a més de la seu a l’Havana, tenia delegacions a Batabanó, Calibarién, Marianao, Casa Blanca i Regla. També a Montevideo i Buenos Aires hi havia centres balears especialment actius en la dècada dels anys vint. Igualment proliferaren publicacions periòdiques, molt nombroses a l’Argentina: “El Mallorquín”, “El Balear”, “La Roqueta”, “Heraldo Balear”, “Baleares”, “L’Orenella”, “El Menorquín”, “La Unión Balear” i “L’Almoina”; a Cuba sobresortí “Las Baleares” i, a l’Uruguai, “Baleares”. La conservació de la llengua fou desigual segons els distints grups d’emigrants i la seva situació.