Vandellòs i la reflexió demogràfica

Els importants canvis en la localització de la població catalana que ocorregueren en aquest període, la urbanització mitjançant la concentració de la població en unes poques ciutats i el despoblament intens del món rural, juntament amb la immigració provinent de fora dels Països Catalans, foren motiu d’atenció des de diversos camps (literari, periodístic, polític, entre d’altres), i assenyalen l’inici d’un pensament demogràfic català. La baixa natalitat i l’alta immigració, d’origen no català a partir del 1920, esperonaren la reflexió sobre la població catalana i el seu futur. En l’inici del segle fou el descens de la natalitat el que provocà l’aparició de llibres, estudis i discursos, especialment entre la classe mèdica. Les aportacions dels doctors Planellas (1904), Pere Nubiola i Espinós (1906) i sobretot Ermenegild Puig i Sais (1915), amb el seu llibre El problema de la natalitat a Catalunya. Un gravíssim perill per la nostra pàtria, foren un clar exponent de les propostes pro-natalistes. Tanmateix, l’augment de la immigració, a partir del 1915, produí allò que s’ha anomenat “problema demogràfic català”, és a dir, la conjunció entre la baixa natalitat i la immigració en el marc d’una economia en expansió. Les obres de Josep A. Vandellòs i Solà, Catalunya poble decadent (1935) i La immigració a Catalunya (1935) són un clar exponent d’aquell context, i reflecteixen la preocupació per la possibilitat de desnacionalització de Catalunya i la pervivència del poble català. Preocupacions com la que la fecunditat de l’època era insuficient per a assegurar el reemplaçament de les generacions anteriors, s’han demostrat infundades, pel formidable allargament de l’esperança de vida que conegueren les generacions nascudes en aquella època que va compensar la baixa natalitat que es produí. Cal dir que, en alguns casos, el fet de no considerar la integració dels immigrants en la societat catalana justificà l’aparició d’actituds xenòfobes. Tanmateix, Josep A. Vandellòs defensà també la necessitat de la immigració, com ens mostra el següent fragment de La immigració a Catalunya: “Catalunya es troba en plena decadència demogràfica i si no fos per aquesta mena de capa de vernís de joventut que els elements nou vinguts donen al nostre poble i que amaga la nostra decrepitud col·lectiva, aquesta es manifestaria amb tanta intensitat, que seria un motiu de preocupació general. El nostre cas és d’un egoisme portat als extrems prescindint dels interessos generals i del futur del nostre poble. Tothom vol assegurar-se el màxim de benestar material immediat sense veure que la restricció de les naixences i l’augment de la immigració poden fer variar en absolut la composició racial de la nostra terra, amb tot el que això significa per a la llengua, la cultura, l’economia i els problemes socials. No creiem que puguin trobar-se gaires casos com el de Catalunya, en plena eficiència productiva amb una veritable fam d’homes i, en canvi, amb el màxim de desnatalitat. No excloem el fet, difícil de demostrar ara com ara, que intervinguin en la nostra decadència, factors de caràcter biològic que encara farien més difícil combatre-la.

El nostre poble es troba en la impossibilitat absoluta de posar traves legals a la immigració, però encara que pogués fer-ho no li convindria de cap manera, donada la necessitat de sang nova que sent l’impuls d’activitats que no s’originen a casa nostra, però que no deixen de trobar-hi els adequats mitjans de satisfer-les. El progrés de la resta d’Espanya i l’augment de la seva capacitat de consum dels nostres productes industrials és el que, en tot cas, hauria de decidir si la nostra població ha arribat a aquest òptimum de què parlàvem, tan difícil de determinar d’una manera precisa. Mentre no pugui ésser modificada radicalment la nostra tècnica productiva, tot increment d’activitat significaria la necessitat de més mà d’obra, i si aquesta no pot ésser trobada al país, vindrà forçosament d’altres llocs on obtingui una remuneració inferior.

Per això és absurd que hom convenci els nostres obrers que si tenen menys fills encara millorarà llur situació. Si ells no volen produir, ja hi ha pares en altres llocs d’Espanya que els pugen perquè vinguin a Catalunya i ocupin els llocs d’aquells. De bell antuvi, com hem dit, aquests immigrats s’acontentaran amb les feines més senzilles, però després aniran pujant en l’escala social i omplint els buits que s’ofereixin lliures. Encara que poguéssim convèncer els matrimonis de totes les classes socials perquè vulguin tenir més fills, la immigració seria necessària fins que aquells arribessin a l’edat de prendre els llocs que els corresponguessin en la nostra organització productiva”.

Altres aportacions foren les de l’economista J. Alzina (1933), el qual subratllà com una de les ambicions de la Dictadura de Primo de Rivera la descatalanització de Catalunya, i el paper cabdal assignat a la immigració provinent de terres de parla espanyola en aquest intent, o les preocupacions de Rafael de Campalans, que veia en la immigració nous catalans, i junt amb ells el futur, lliure, de la nació.