Les contradiccions del món rural

A partir de les darreres dècades del segle XIX el món deixava de caminar per començar a córrer. El desenvolupament dels mitjans de comunicació i de transport de masses, simbolitzats pel ferrocarril i el vaixell de vapor, afavoriren la internacionalització del mercat, la difusió de les idees i la mobilitat demogràfica. El nou model social urbà i industrial s’imposava arreu i penetrava dins del món rural imposant la seva racionalitat econòmica i la seva concepció cultural. El camp i la ciutat mai no han ballat sardana, l’antinòmia ve de lluny, però ara no es tractava d’una picabaralla més, d’uns canvis tecnològics o d’una nova forma d’extracció de l’excedent o de la renda; ara s’iniciava un procés de destrucció sistemàtica, econòmica, social i cultural, del món rural, que donà lloc a la transformació dels pagesos en agricultors i ciutadans.

Aquest va ser un procés internacional, amb un ritme diferent a cada país segons les condicions de partença dins el context internacional i les resistències internes. Eugen Weber data el període de la modernització de la França rural entre el 1870 i el 1914. En aquests decennis de la Tercera República el món rural fou absorbit i afaiçonat per la cultura urbana covada a París. L’escola, el servei militar, les organitzacions sindicals i polítiques, van ser els poderosos agents de canvi de la integració nacional dels pagesos i de la uniformització de les diferents cultures regionals sota el patró urbà parisenc. Els pagesos, a la fi, van esdevenir “francesos”, és a dir, ciutadans. Als Països Catalans, el procés de modernització agrària i de “nacionalització”, en el sentit urbà, va començar més tard, tot just en tombar el segle, i tingué, al Principat, un període d’acceleració amb la Mancomunitat i un fre amb la instauració del règim franquista; de fet, aquest procés no es va cloure fins als anys seixanta i setanta.

De pagesos a agricultors, de pagesos a ciutadans

El pagès es caracteritza essencialment com un treballador de la terra que orienta gran part de la seva producció al consum familiar. El pagès només porta els seus productes al mercat quan té assegurat l’autoconsum, o si més no la supervivència. El pagès, doncs, deixarà de ser-ho quan depengui del mercat tant per la venda dels seus productes com per l’adquisició dels factors de producció i reproducció. La mercantilització de l’agricultura i la penetració del capitalisme a les zones rurals, la formació i consolidació de les estructures fiscals i administratives de l’estat modern són els elements bàsics de la transformació de les relacions socials al camp. El pas, en altres paraules, de pagesos a agricultors.

L’agricultura de tradició pagesa no és només una manera de guanyar-se la vida, de sobreviure, és sobretot una altra concepció de les relacions socials, una altra visió del món, en la qual la comunitat rural esdevé la protagonista. Els pagesos tenien una concepció cíclica de la vida lligada a la reproducció simple de les collites, que determinava tota la seva cosmologia. La cultura urbana trenca el ritme vital de les comunitats rurals, el contrast entre la salut i la malaltia, el treball i el repòs, la quotidianitat i la festa, l’estiu i l’hivern, la llum i l’obscuritat, el silenci i el soroll. Els pagesos van deixar de ser-ho quan el soroll de la ràdio desplaçà el toc de campana i la llum de la pantalla del televisor substituí la llar de foc. Quan, en definitiva, la saviesa no fou patrimoni de l’experiència dels més vells sinó dels mestres d’escola i la pàtria va deixar de ser la terra dels pares per a plasmar-se en la nació.

El pas de pagesos a ciutadans va ser més lent que el pas de pagesos a agricultors. Les resistències al canvi sempre són més fortes en l’esfera de les mentalitats que en la material. Així, doncs, les generacions que van encetar en aquest període el camí com a agricultors continuaren mantenint en bona part els punts de referència de la cultura tradicional pagesa. En aquest sentit, cal pensar en la pervivència, malgrat les adaptacions lògiques, de les diferents manifestacions folklòriques.

Una de les idees cabdals de la cultura pagesa és la necessitat de seguretat, de protecció i de consolació. L’ètica de la supervivència, dins d’un ambient hostil, és el rovell de l’ou que permet comprendre moltes reaccions i comportaments dels pagesos. El pagès, en viure sempre al límit de la supervivència, optà per aquelles opcions que li garantien aquest mínim abans de mirar de treure un màxim benefici. El pagès prefereix un tipus de contracte de conreu que li garanteixi el mínim per sobreviure més que no pas un altre en el qual la part de lliurament al propietari és menor, però en què el mínim no sigui garantit. En el mateix sentit es judiquen les contribucions estatals, les taxes fixes són considerades més injustes que les que graven la producció. Al capdavall, el pagès es pregunta abans “què em queda?” que no pas “què haig de pagar?”. Comptat i debatut, el pagès actua més com a consumidor que com a productor.

D’aquesta premissa de l’ètica de la supervivència neix la concepció conservadora de l’igualitarisme pagès, és a dir, el convenciment que tothom té dret al mínim per sobreviure, no que tothom és igual. Per aquest motiu la majoria d’aldarulls i revoltes pageses són de caràcter defensiu, de defensa de les relacions socials i dels mecanismes que els poden garantir la supervivència, i per tant conservadores de l’estat de coses present. El preu, però, d’aquest igualitarisme, d’una possibilitat de vida per a tothom, és la subalternitat absoluta, l’acceptació de l’explotació o autoexplotació sense recança.

L’enyorança d’un món rural esvanit pels canvis d’aquestes dècades es reflectí a bastament en la literatura i la recerca folklorista. La majoria dels folkloristes, tret de Cels Gomis, subordinaren la “raó científica” a la “raó patriòtica” per tal de bastir allò que Llorenç Prats anomena el mite de la tradició popular. Al seu torn la literatura ha abonat la imatge del pairalisme com l’estructura immanent, eterna, del món rural català. Tots plegats parlaven més de fòssils que de persones de carn i ossos. Intentaven, endebades, reconstruir un món que havia estat endut pels vents que bufaven de la ciutat.

Les transformacions agràries

Mercat de taronges al port, Barcelona, J. Brangulí, s.d.

ANC

La internacionalització del mercat agrari i el creixement de la demanda urbana foren els factors que determinaren les grans transformacions agràries a partir de la segona meitat del segle XIX. L’extensió de la superfície conreada, l’augment de les terres de regadiu, l’especialització agrícola, la introducció de nous conreus, la modernització de les tècniques de conreu i de l’elaboració dels productes, l’increment de la productivitat, la reducció de la població activa agrària, van ser els elements més representatius d’aquest procés de canvi, que modificà radicalment el paisatge agrari i les formes d’explotació de la terra.

Dins de l’esquema teòric de desenvolupament del capitalisme decimonònic, l’agricultura havia de fornir recursos humans, alimentaris i de capital per a l’arrencada industrial. L’agricultura catalana va tenir un paper decisiu en el desenvolupament industrial d’una Catalunya convertida en la “fàbrica d’Espanya”, però tot i així no va rebre, més enllà d’algunes zones del litoral i properes als nuclis urbans, els estímuls i les inversions adients per a la seva modernització tecnològica i productiva. Fou necessari esperar la intervenció de l’administració pública durant l’època de la Mancomunitat, i molt especialment l’empenta donada per l’Acció Social Agrària al moviment cooperatiu, per estendre aquests estímuls arreu del país. Tot amb tot, l’agricultura catalana i valenciana, desfent, com ho ha explicat Ramon Garrabou, el fals dilema entre modernitat i endarreriment, presentaven un dinamisme i un grau de competitivitat molt elevat: l’any 1930, menys pagesos produïen més i millor que el 1900. En aquest període la població activa agrària perdé una tercera part dels seus efectius, més de cent mil, i passà a representar del 53 al 27% de la població activa total. De fet, sense aquest precedent, seria molt difícil explicar, després de la interrupció brutal del franquisme, el gran canvi produït durants els anys seixanta.

La viticultura i la producció del vi, un producte típicament de mercat, representen el mascaró de proa de la transformació agrària a tota l’àrea catalana, des del Rosselló fins al País Valencià. L’any 1900, la vinya ocupava a Catalunya —malgrat que els estralls de la fil·loxera havien reduït la superfície gairebé a la meitat— prop de 200 000 hectàrees, el 20% de la superfície conreada, una proporció similar a la del País Valencià amb 250 000 ha. La destrucció de les vinyes a causa de la fil·loxera fou un procés lent, de més de trenta anys, de nord a sud. De fet, aquesta malaltia no es començà a detectar al País Valencià fins el 1900. Tot i que la modernització de la viticultura s’inicià abans de l’aparició de la fil·loxera, els nous ceps de peu americà i les exigències del mercat obligaren a uns tractaments més acurats i especialitzats en la producció i l’elaboració vinícola. Segons Juan Piqueras i Teresa Carnero, mentre que la vinicultura catalana apostà per l’elaboració de vins de marca i el cava, al País Valencià l’augment de la producció vinícola fou de vi comú i, per tant, més vulnerable en el mercat. D’aquí la substitució progressiva de les vinyes al País Valencià per d’altres conreus més competitius, molt especialment els cítrics, amb el taronger al capdavant, les cebes i les hortalisses, sense oblidar, és clar, l’arròs.

La penetració de les relacions de producció capitalistes al camp català no originà un procés ràpid i massiu de concentració de la propietat i de proletarització dels pagesos, sinó una desnaturalització dels contractes emfitèutics, principalment el de rabassa morta, i una extensió de la parceria a Catalunya i de l’arrendament al País Valencià. L’opció dels propietaris obeïa tant a raons econòmiques com polítiques. D’una banda, la parceria i l’arrendament permetien la replantació de les vinyes a un cost més baix i, de l’altra, la resistència dels pagesos a retornar les terres conreades fou una constant que mantingué en peu de guerra les comunitats rurals fins als anys trenta. Així, doncs, res de formes d’explotació pre-capitalistes, ni de pacte social entre el capital i la força de treball, sinó simplement la forma més lògica i coherent dels propietaris d’extreure el màxim benefici. Ras i curt: l’autoexplotació pagesa substituí l’explotació directa.

La pervivència de l’explotació familiar agrària, dels petits propietaris, alhora parcers, arrendataris o jornalers, va ser la principal característica arreu dels Països Catalans, explicada per Gavignaud al Rosselló, Garrabou i Serra a Catalunya i el País Valencià, i Cela Conde a les Illes. Les successives crisis agrícoles que patí la viticultura i la consolidació del moviment cooperatiu impossibilitaren el desenvolupament de les empreses agràries capitalistes, basades en la intensitat de capital i en l’assalarització de la mà d’obra. Les diferències regionals, però, són notables. Així, mentre Gavignaud parla d’una propietat privada de caràcter popular en referir-se a la viticultura rossellonenca, la lluita per la propietat de la terra conreada esdevingué un factor constant d’agitació social i de confrontació política a Catalunya. Amb tot, les classes dominants renunciaren progressivament a la batalla frontal dels contractes de conreu i aprofitaren els mecanismes del mercat, el control de la comercialització i el subministrament dels factors de producció, per a extreure l’excedent de les rendes agràries. Des d’aquesta perspectiva el manteniment de la petita propietat pagesa no significa tant una manca de desenvolupament capitalista, sinó la forma més operativa de dominació per part del capital.

“Mataro’s potatoes”, arròs del delta i taronges valencianes

Els canvis i la modernització en l’agricultura catalana i valenciana tingueren uns productes claus: les patates, l’arròs i les taronges que, encara que ja eren coneguts, a partir del tombant de segle transformaren radicalment el paisatge de comarques senceres en ser més intensament i extensament conreats. El creixement important de la producció d’aquests productes en comarques especialitzades —el Maresme en les patates primerenques, el delta de l’Ebre en l’arròs, i algunes zones del País Valencià, com la plana de Castelló o la ribera del Xúquer, en els tarongers— va ser impulsat per diversos factors. D’una banda convé referir-se als condicionaments geogràfico-climatològics que exigeixen els conreus d’aquests fruits, la precocitat dels quals és fonamental en la seva valorització en el mercat. Per tant, el conreu d’aquests només fou possible en comarques especialment càlides a l’hivern. De fet, l’èxit inicial tant de les patates primerenques com de les taronges i de l’arròs, es degué a la manca de competència d’altres zones que no disposaven d’aquelles condicions necessàries. D’altra banda aquestes àrees tenien ja al principi de segle certa tradició en el conreu d’aquests productes. En el cas del Maresme, des del segle XVIII hi ha testimonis que atorguen a la comarca la funció de subministradora de productes hortícoles primerencs a Barcelona i a altres zones que no gaudien d’una climatologia tan benigna. També les taronges del País Valencià començaren a ser enviades a Barcelona des del final del segle XVIII, i a partir de 1829 començaren a exportar-se a França. Pel que fa al delta de l’Ebre, el cultiu de l’arròs s’introduí el 1860.

Exportació de patates primerenques per les duanes catalanes.

Però els factors que donaren l’empenta definitiva a aquests conreus foren l’augment de la demanda i la important alça dels preus, en relació a altres productes, que experimentaren a partir del començament de segle en els principals mercats europeus; Europa, sobretot Anglaterra, va esdevenir el mercat natural en el primer terç del segle XX. Però abans d’assolir les 61 394 tones de patates primerenques que s’arribaren a exportar des del Maresme el 1932 o el milió de tones de taronges que s’exportaren des del País Valencià el 1930 —foren respectivament les quantitats més altes aconseguides fins els anys trenta— va caldre tot un conjunt de transformacions radicals que afectaren des del paisatge agrícola fins al pes sòcio-econòmic de la pagesia d’aquestes àrees.

El gran protagonista d’aquest canvi va ser, sens dubte, el pagès. La tasca principal i més dura que exigiren aquests cultius va ser la transformació dels camps de secà en regadiu. Al llarg del primer terç del segle XX es feren regables al Maresme, per exemple, gairebé totes les terres conreables fins als 50 m per sobre del nivell del mar; s’hagueren d’afeixar i aplanar les terres muntanyoses, fer productius arenys i aiguamolls prop del mar, i es va haver d’optar per l’aprofitament de les aigües subterrànies a base de la construcció de pous, en no haver-hi pràcticament corrents superficials. La recerca de l’aigua arribà a ser apassionada. Ben aviat, en els anys de la Primera Guerra Mundial, es generalitzà l’aplicació de bombes elèctriques per a l’extracció d’aigua dels pous; cada horta aconseguí tenir el seu pou.

L’exportació de cítrics a l’Estat espanyol. 1919-1930.

Un procés similar succeí al País Valencià, ja que la generalitzada adopció dels pous amb bombes al principi del segle XX assenyalà la definitiva expansió del taronger. L’any 1930 va arribar a haver-hi, només a la província de València, 3 200 pous, la majoria dels quals electriñcats o amb motor d’olis pesants. En aquesta comunitat, però, es pogueren adoptar altres tipus de sistemes de regs —d’embassament, de llacuna o de riu— i d’aquí que el 1918 es formés la Companyia de Regs de València, mentre en aquests anys s’anaven creant comunitats de regants dels embassaments. Igualment, al delta de l’Ebre, el regadiu es va introduir bàsicament amb la construcció dels dos grans canals de l’Ebre —el de la dreta, inaugurat el 1857, però que no s’utilitzà per al regadiu fins el 1861, i el de l’esquerra, construït el 1911—. Aquests canals permeteren l’expansió arrossera que va tenir el seu punt màxim durant la Primera Guerra Mundial, anys en què obtingué uns preus molt elevats en els mercats europeus. Aquesta expansió arrossera va comportar el creixement i l’establiment de població al delta. En aquestes tres zones, el valor de la terra de regadiu cresqué desorbitadament: al País Valencià, terres de secà que s’havien adquirit al final del segle XIX a 50 rals, després d’haver estat transformades al regadiu i en tarongerar, podien arribar a costar 10 000 rals.

També es produí en les zones de regadiu un procés de trànsit a la petita propietat de la terra a favor dels conreadors directes. Segons Salvador Calatayud i Giner, explicant el cas valencià, “els progressos de la propietat familiar es van produir no sols per la subdivisió dels petits patrimonis, sinó també a causa de la impossibilitat, per a molts terratinents —habitualment absentistes i arrendadors—, de portar a terme costoses transformacions de la terra en tarongerar. Aquesta circumstància, juntament amb el creixent desfasament entre la renda i l’evolució dels beneficis tant del sector agrari com d’altres àmbits, impulsava a vendre les terres”. Aquestes terres foren progressivament adquirides en reduïdes parcel·les per petits cultivadors, estimulats des del principi de segle sobretot per la nova demanda i els alts preus en el mercat dels productes de regadiu. En no disposar de grans capitals per dur a terme les transformacions en les seves propietats, molts cops hagueren de recórrer a la sobreexplotació i a la intensificació del treball familiar. Però també recorregueren en certs casos a un altre mitjà que al Maresme, principalment, va donar molt bons resultats: el cooperativisme agrari.

A través de l’associacionisme —molt estès en la majoria de regions amb predomini de la petita propietat— el pagès intentà reduir al màxim els costos de producció. A més, cal tenir en compte que, a mesura que el pagès adoptava una agricultura cada vegada més intensiva, requeria l’adquisició de més inputs en cada collita (adobs, llavors, pesticides, noves eines…). En aquests tipus de conreu on l’increment del rendiment del sòl és cercat any rere any, la importància d’aquests inputs és extraordinària. Pel que fa als adobs, ja des del segle XIX va caldre la importació de guano del Perú per a conreus de regadiu, sobretot els tarongers. I des del començament de segle s’anaren estenent els adobs químics. Quant a les llavors, als hortolans de patates els suposava una forta inversió adquirir-les anualment a Anglaterra mateix, on els era oferta la varietat “Royal Kidney”. Aquesta varietat fou la que donà popularitat a les patates del Maresme amb el nom de “Mataro’s potatoes” i la que s’adaptà millor tant a les terres de conreu de la comarca com al paladar dels anglesos, que n’eren els principals consumidors. Igualment els arrossaires, perquè no degenerés l’espècie i també per exigències de mercat —s’exportava a Europa, però també a Amèrica—, es van veure obligats a renovar sovint les varietats.

Els alts costos que representava l’adquisició d’aquests inputs a través de cases comercials van col·laborar decisivament a implantar —en certes zones— el cooperativisme agrari per tal que el pagès pogués prescindir d’intermediaris en les seves obligades transaccions de mercadeig. A més, solien ser aquelles mateixes cases comercials les grans beneficiàries en les operacions d’exportació dels productes ja llestos per ser venuts als mercats europeus. La pagesia entengué que, en la mesura que sabés prescindir dels comerciants, l’alt benefici que l’exportació d’aquests productes comportava anualment podia redundar en ella mateixa.

Per això, des del començament de segle es van crear a la Plana de Castelló cooperatives citrícoles que el 1909 ja s’associaven a l’entorn de la Federació Tarongera. Però la zona de regadiu on el cooperativisme agrari arrelà amb més força fou al Maresme, on els anys vint ja existia una cooperativa o sindicat agrícola en cada població. El 1927 aquestes s’agruparen al voltant de la Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral. El naixement d’aquestes federacions va respondre, principalment, al gran antagonisme que es creà entre els comerciants i la pagesia. En el fons de la tensa oposició que es generà entre uns i altres hi havia el gran interrogant: qui havia de ser el màxim beneficiari dels fruits d’aquells regadius que havia costat tants d’esforços fer produir? La pagesia del País Valencià i la del delta de l’Ebre, en general, acabà supeditant-se als interessos del capital comercial. Prova d’això és que precisament a València es consolidaren durant el primer terç del segle XX grans organitzacions d’empreses comercials. El 1924 nasqué, per iniciativa de comerciants taronjaires, la Unió Nacional de l’Exportació Agrícola, que pretengué agrupar no solament els exportadors de cítrics, sinó també comerciants de tots els productes hortícoles de tota la franja mediterrània espanyola —inclosos exportadors de “Mataro’s potatoes” i d’arròs del delta—. Aquesta organització es consolidà com a poderosa defensora dels interessos polítics i econòmics lliurecanvistes dels exportadors davant les diferents administracions públiques.

Mentre al País Valencià, doncs, una vigorosa burgesia comercial tarongera guanyava la partida a la pagesia, al delta els camperols també quedaven supeditats als interessos del comerç i, alhora, de la indústria que generà el mateix conreu de l’arròs prop dels camps de cultiu (fàbriques de farina, d’arrossos, molins). El cooperativisme agrari del delta, com al País Valencià, no representà un paper important contra el comerç privat fins els anys seixanta i setanta, respectivament, d’aquest segle. En canvi, el Maresme visqué l’etapa d’or de l’associacionisme agrari durant el primer terç del segle XX. En aquesta etapa, la pagesia d’aquesta comarca, fundant i consolidant cooperatives, generà un sindicalisme agrari de petits propietaris, que contribuí en bona mesura a aixecar-ne la posició sòcio-econòmica a partir del control de bona part del comerç de les patates primerenques. Els dirigents agraris dels sindicats agrícoles del Maresme s’instruïren ben aviat com a negociadors davant dels governs per aconseguir les millors condicions possibles (lliure exportació, transports, tarifes aranzelàries…) per a l’exportació de les “Mataro’s potatoes”.

Aquest sindicalisme agrari s’anà desenvolupant fins els anys trenta, que es van caracteritzar pel pànic —entre els conreadors de tots els productes hortícoles d’exportació— degut a la crisi econòmica internacional del moment. A aquesta crisi caldria sumar els efectes negatius de la creixent competència de l’arròs, les patates i les taronges d’altres països de clima mediterrani en els principals mercats europeus. Tot plegat va obrir un parèntesi —que no es tancà fins després de la postguerra— en una etapa d’importants avenços agrícoles en unes comarques que s’abocaren des del principi del segle XX al conreu intensiu i especialitzat d’uns productes destinats a l’exportació.

L’èxode rural: la vaga permanent

L’èxode rural pre-industrial era considerat gairebé un càstig diví. I no perquè el camp fos el paradís, ben segur que no ho era, sinó perquè la ciutat era pitjor: un cau de brutícia, un món malsà i insalubre. Comptat i debatut, l’infern. Tanmateix, la industrialització ho capgirà tot i la ciutat esdevingué un miratge encisador, la possibilitat de començar de bell nou i canviar de sort. A partir d’ara ja no hi anaren exclusivament els desheretats, els marginats del procés productiu o de la comunitat. El pagès sempre havia estat pobre. L’obrer industrial podia deixar de ser-ho. Aquesta és la gran diferència, el gir copernicà pel qual molts pagesos decidiren deixar el camp. És en aquest sentit que s’utilitza el concepte de vaga. L’èxode rural d’aquest període va tenir unes característiques diferents, ja no es tractava d’emigrants que fugien de la misèria, sinó de persones atretes com papallones per la resplendor de la ciutat, per un nou fenomen que començà a anomenar-se “urbsmania”.

L’emigració rural en aquest període no afectà generalment famílies senceres, sinó els fills, la força de treball dels quals era excedentària en l’explotació familiar. En aquest sentit, convé subratllar l’emigració de les noies per fer de minyones a ciutat. D’aquest col·lectiu força nombrós es va nodrir el ram de les treballadores de l’agulla i també el de la prostitució. Respecte a l’emigració rural femenina, Josep Elias i de Molins escrivia en un estudi publicat als anys deu: “También ejerce poderoso influjo en la mujer rural el atractivo que tienen las grandes ciudades donde su movimiento, lujo, diversiones, y los ensueños e ilusiones que forja la imaginación. La soledad, la vida senzilla del campo, no resiste para muchos espíritus la comparación con el bullicio de las ciudades.” Elias i de Molins, des de la perspectiva del catolicisme social, apostà per reintegrar les dones a la vida rural, si més no aturarne l’emigració, amb la finalitat d’evitarne la corrupció material i moral i assegurar el futur de l’explotació familiar agrària: “La misión és más trascendental porque no se trata sólo de la vida material, sino de evitar la caída de la mujer que se encuentra en Barcelona entre la horrible necesidad y la tentación. Reintegrar al campo a muchas mujeres o dirigir a él a otras, equivale a devolverles la salud del cuerpo y la del alma, y ala vez fomentar la familia agrícola.” Per assolir aquest objectiu, Elias i de Molins proposà la creació de les escoles ménagères, en les quals s’havia de formar materialment la nova dona pagesa davant les exigències de la industrialització i de l’agricultura, però sense oblidar el seu paper de transmissora dels principis religiosos, base i essència de la família rural.

Les posicions moralistes d’Elias i de Molins, però, topaven amb els interessos econòmics de la burgesia industrial catalana, que plantejaven l’emigració rural com una necessitat ineludible, malgrat les molèsties que generava. Frederic Rahola i Trèmols ho pregonava, sense embuts, a “La Veu de Catalunya”, al juny del 1909: “…formen l’onada immigratòria que ve a accentuar l’analfabetisme a Barcelona; és la massa rural impel·lida per la misèria agrària que’s gita contra la ciutat, portantli a la vegada bens i mals, incultura i força, resistència i empenta (…) No’ns té que espantar, y cál veurela ab simpatia aqueixa immigració que va penetrant a la ciutat. La formen gent de la feina dura i pesada, els manobres, els que s’emmotllen als oficis més humils y ofereixen braços per l’engrandiment de la ciutat y de l’industria”.

La cronologia de l’èxode rural és paral·lela al curs del riu: comença a la muntanya, continua al pla, del pla passa cap al litoral i del litoral, fins i tot, cap a d’altres litorals. Concretament cal destacar l’emigració de la gent de les Illes cap a Algèria i d’uns setanta-cinc mil catalans cap a l’Amèrica Central. Així mateix, val la pena fer esment de l’emigració de pagesos de Catalunya i del País Valencià cap al sud de França durant la Gran Guerra del 1914-18 per reemplaçar els pagesos francesos destinats al front. Molts ja no tornarien, atès que la guerra significà per als francesos la mort de mig milió de pagesos i la inutilitat laboral de més de sis-cents mil. Tot i així, la ciutat de Barcelona va constituir el gran pol d’atracció per als catalans, de manera que l’any 1930 aplegava gairebé dues-centes mil persones procedents de Catalunya, i més enllà per tot el llevant fins a Almeria.

L’emigració rural en aquests primers decennis del segle XX no provocà un despoblament generalitzat del camp. La població rural baixà percentualment, però no en xifres absolutes. Fins i tot en algunes zones es pot parlar de sobrepoblació rural, és a dir, d’un excés respecte als recursos i mitjans de treball. En tot cas, qualitativament, va començar a dibuixar-se en la piràmide d’edats un cert envelliment de la població. L’emigració, tanmateix, tingué repercussions econòmicament positives per als pobles rurals: el transvasament de recursos econòmics, que serviren per a refer les economies familiars i millorar els serveis públics locals. De fet, el somni de la majoria dels emigrants era el de l’indià: retornar rics i triomfadors al seu poble. D’acord amb aquest somni els emigrants estructuraven les seves estratègies de comportament i, concretament, l’alt índex d’estalvi.

La dissolució de la comunitat rural

La comunitat rural és el centre de solidaritat, d’ajuda mútua, de regulació de la vida i d’identificació col·lectiva. En les comunitats rurals no hi ha vida privada, ans al contrari, tots els moments fonamentals de l’existència, com ara el naixement, el matrimoni, la malaltia, la mort, com també els elements de vida quotidiana, les festes, les pràctiques religioses, els centres de relació social (tavernes, cafès i safareigs) són passats pel canemàs col·lectiu, pel purgador d’una economia moral adobada per una pila de generacions, per l’experiència dels més vells, transmesa oralment de pares a fills i simbolitzada en els ritus i les tradicions. Els costums són la seva llei. Una llei sagrada que cap persona no pot transgredir o modificar, si més no sense el consens de tots plegats.

La parròquia fou una peça clau en les comunitats rurals, l’organisme que articulava les relacions socials. La campana comunicava amb un llenguatge entenedor l’alegria i el dolor, el perill i la revolta; el toc de campana codificava el ritme vital i emotiu de les comunitats rurals. La parròquia agregava al voltant seu, corporativament, la població: obreries, confraries i administracions (conegudes popularment com a pabordies i sota advocacions religioses distintes). La parròquia, doncs, ha fornit la comunitat rural d’una experiència organitzativa no gens menyspreable, tal com ho palesen les consuetes. Tanmateix, cal no confondre aquesta socialització amb manca de divergències i picabaralles internes. Tot amb tot, allò que és important és que la parròquia cohesionava la comunitat davant l’enemic exterior, que podia ser tant la comunitat veïna, la ciutat, l’Estat o fins i tot el mateix bisbat. No sempre el rector representava el paper d’intermediari entre l’Església i la comunitat rural, sovint el rector feia costat a la comunitat rural i a cops encapçalà les mobilitzacions. En aquest sentit, la principal característica de la parròquia fou la seva ambivalència, d’una banda, com a factor de solidaritat que ofereix àmbits de resistència i autonomia, i de l’altra, un dels fonaments de control i domini de l’exterior.

La comunitat rural mai no havia estat una bassa d’oli. Ara, però, la novetat eren les noves formes d’organització social al marge de la parròquia i l’establiment de nous lligams amb l’exterior. Els diferents sectors socials s’estructuren autònomament substituint la solidaritat vertical (comunitària) per la solidaritat horitzontal (de classe). Cada vegada resultava més difícil cicatritzar les ferides internes davant un enemic comú exterior. La ciutat ja no era per a tothom el regne del Maligne. L’Estat encara sí. Tot i així, el procés de polarització social s’anà consolidant i la fractura de la comunitat rural va esdevenir irreversible.

Els agents de canvi: l’escola, el servei militar i les comunicacions

L’escola ha estat el cavall de Troia de la cultura urbana als pobles rurals. Els números i les lletres esdevingueren els símbols de la nova cultura que venia a substituir el cop d’ull i l’oralitat de la cultura tradicional. La saviesa passava dels contes vora el foc explicats pels vells a la lletra impresa en periòdics i llibres. Amb tot, la deficiència del magisteri a casa nostra, a diferència del francès per exemple, implicà un alentiment del procés d’urbanització. Una deficiència reflectida amb cruesa en les memòries de Claudi Ametlla i Coll i de Joan Puig i Ferreter, els quals subratllen les insuficiències dels mestres, la manca de recursos i l’ambient comunitari i familiar poc estimulant. Ambdós posaren en relleu l’excés d’història sagrada i l’oblit d’altres disciplines, com les matemàtiques, que atribuïen a la procedència del seminari de la majoria dels mestres.

L’analfabetisme al sud de l’Horta.

Malgrat aquestes deficiències, en aquestes primeres dècades l’alfabetització —l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura —van tenir una progressió geomètrica a les comarques rurals. L’estudi de Joan del Alcàzar, localitzat a l’Horta-Albufera, palesa com gairebé en vint anys (1910-30) l’alfabetització superà la meitat de la població. Certament que hi havia diferències internes, per raons de sexe, a favor dels homes (les dones a casa) i per raons socials en detriment dels jornalers (els xiquets a treballar al camp), però tanmateix ningú no qüestionava la necessitat d’aprendre a llegir i escriure. De fet, una de les principals tasques de les cases del poble i dels ateneus populars va ser la creació d’escoles nocturnes.

Els esforços de la Mancomunitat de Catalunya en el camp de l’ensenyament marcaren novament la diferència amb el País Valencià i les Illes. Al costat de la creació dels grans instituts i escoles superiors com la d’agricultura, la Mancomunitat tingué cura de renovar, de continguts i metodologia, el magisteri, amb la introducció del positivisme i la divulgació científica. Foren aquests mestres els que desplaçaren els tronats ex-seminaristes i els que protagonitzaren arreu del país la renovació pedagògica. La famosa Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia no era per als pobres i menys per als de poble. L’escola rural catalana fou més efectiva a partir de la Mancomunitat i, per tant, provocà una més gran dissociació dels alumnes del seu medi. L’escola era una finestra oberta a la cultura urbana.

El servei militar esdevingué un altre agent de canvi de primera magnitud en tres dimensions: la fraternitat nacional, la instrucció i el contacte directe amb el món urbà. La solidaritat familiar era substituïda per la nacional, és a dir, l’estat s’atribuïa la potestat, abans a mans de l’autoritat paterna, de fer lluitar i morir, si s’esqueia, als joves. Al capdavall, la concepció de la pàtria s’havia modificat: la pàtria era la nació, no la terra dels pares. El servei militar va fer de sedàs d’aquells que s’havien escolat de la instrucció primària. L’exèrcit va tenir un interès especial a instruir en les lletres i els números els soldats. Finalment, la seducció del nou món urbà conegut provocà un estímul afegit a l’èxode rural.

Si el ferrocarril articulà econòmicament la ciutat i el camp i fou el vehicle per excel·lència de la penetració de noves idees, la carretera esdevingué el símbol de la urbanització, del progrés, la modernitat i la civilització dels pobles rurals. La carretera fou el primer espai urbanitzat pensat i planificat per a l’emplaçament dels locals públics, dels centres de relació social (cafès, casinos), del passeig sota els plàtans a tall de boulevard per a la nova burgesia emergent. La planificació de la carretera com un espai recte i ampli, amb uns edificis de grans finestrals i balconades, ultrapassà el gust estètic per a desvetllar la necessitat d’higiene, és a dir, de llum i de ventilació a la resta d’habitatges. La carretera fou, en definitiva, el cordó umbilical pel qual la ciutat-mare subministrà el nou aliment/cultura al món rural.

Els mitjans de comunicació de masses han estat els agents de canvi més corrosius de la cultura tradicional i de la penetració de la cultura urbana. D’aquests anys podem destacar el telèfon, la premsa, la ràdio i el cinema. El telèfon ha estat, sens dubte, el mitjà de comunicació de masses que més ha dinamitzat les relacions socials, personals, comercials, administratives i polítiques. La Mancomunitat, en la seva perspectiva de planificació territorial, d’integració econòmica i cultural del Principat, apostà sense embuts pel telèfon. L’extensió de la xarxa telefònica entre el 1917 i el 1922 palesa l’esforç i el succés de l’obra feta per la Mancomunitat.

La premsa i, molt especialment, l’aparició de la premsa local i comarcal sota l’embranzida catalanista, va substituir progressivament la trona com a mitjà d’informació i d’explicació del món. De fet, molts capellans foren els primers interessats a difondre el seu missatge a través de la paraula escrita. La novetat de la premsa escrita era, si més no, l’amplitud i la velocitat de la circulació de les informacions, com també la familiarització amb emocions geogràficament llunyanes. Els anys vint, per exemple, la lluita per la independència d’Irlanda o la construcció del socialisme a l’URSS eren tan familiars a les converses de cafè com el temps i la collita.

També la ràdio i el cinema començaren a fer forat de manera important en les comunitats rurals els anys vint, tot i que no prengueren volada fins els anys trenta. Premsa, ràdio i cinema tenen una característica comuna en aquests primers decennis del segle XX: el caràcter d’ús col·lectiu. Hi ha una gran diferència entre la lectura, l’audició i la visió individual i col·lectiva, la qual genera comentaris i discussions que fan passar la informació pel sedàs de “l’economia moral” de grup al qual es pertany.

L’associacionisme agrari: sindicats i cooperatives

El societarisme pagès és consubstancial a l’organització social de la comunitat rural. La imatge del pagès individualista, fet a la seva, és un miratge de la cultura urbana. Els pagesos, per voluntat pròpia o per la raó tossuda dels fets i l’experiència, saben que un de sol no és ningú. Quan hom depèn com els pagesos de factors aliens tan decisius com la naturalesa, la climatologia, les plagues, o una malaltia imprevista, aprèn a compartir amb d’altres la sort i la dissort. La seguretat mai no és individual, sinó col·lectiva. El societarisme, doncs, és una característica tradicional i dinàmica de la societat rural.

A la darreria del vuit-cents, l’acceleració del procés de diferenciació social arran de la crisi agrària i el desenvolupament polític de l’estat liberal van provocar canvis importants i radicals en les formes d’associació de les comunitats rurals. Propietaris i pagesos constituïen organitzacions pròpies i autònomes vinculades a projectes socials i polítics que depassaven el marc estrictament comunitari i rural. La llei d’associacions del 1887 va estructurar i estimular l’associacionisme rural de nova mena: assistencial, econòmic, recreatiu i sindical. Els elements de ruptura fornien l’auto-organització, fora de l’aixopluc parroquial, i el lligam subordinat a la ciutat i els fenòmens urbans. L’aparició d’aquests elements nous és el que permet referir-se al factor de modernització, de canvi, que es produí en la rica tradició de l’àmbit associatiu del món rural.

Sindicats agrícoles d’orientació socialista. 1913-1918.

L’organització sindical dels pagesos va esdevenir un trencament radical en el si de les comunitats rurals. El sindicat fou un instrument de lluita autònoma per a la millora de les condicions de treball però, alhora, la plasmació d’una nova concepció de les relacions socials. El sindicat era una cèl·lula de vida democràtica, d’autogovern, en la qual els damnats de la terra descobrien en la lluita col·lectiva nous horitzons de dignitat humana. El sindicat oposà a la figura del pagès egoista, mesell i, a cops, violent, un nou tipus redimit per la instrucció; àvid per aprendre i per ensenyar; amb ganes de participar i de discutir; extremament generós i solidari, protagonista del seu futur, que ha substituït el fatalisme i la il·lusió del miracle per la raó i la fe exclusiva en les pròpies forces unides. La figura del dirigent sindical condensava i exemplificava la imatge d’home nou. L’organització sindical superà, al capdavall, l’aïllament entre els pobles i vinculà els pagesos amb projectes polítics i ideològics urbans.

Les societats de resistència pagesa, nascudes davant l’ofensiva dels propietaris, foren la base del sindicalisme agrari i, més enllà, de moltes societats cooperatives. Amb el pas del temps i per circumstàncies sovint alienes a la dinàmica rural, concretament la influència dels centres urbans, els sindicats canviaren d’orientació i hegemonia —de federal a socialista, de socialista a cenatista, de cenatista a rabassaire—, però les societats continuaren essent les mateixes, com també els seus dirigents. En aquesta realitat viva i dinàmica, profundament arrelada, que perdurà, al marge dels canvis d’etiqueta, fou on es trobà la gran fortalesa del sindicalisme agrari. Al cap i la fi, els objectius de tots plegats eren pràcticament comuns, com ho foren, de comunes, les idees que els esperonaren.

El concepte de sindicalisme agrari en la nostra tradició cultural és heterogeni i confús, ja que sovint s’identifica el sindicat amb la cooperativa agrícola. L’embolic té el seu origen en la llei reguladora de l’associacionisme agrari del 1906 anomenada de “sindicats agrícoles”. Així mateix, el sindicalisme democràtic i de classe tampoc no ha gaudit de les condicions de desenvolupament i consolidació més adients amb les limitacions del sistema polític de la Restauració i els períodes d’excepció i dictadura. De fet, la repressió brutal del moviment rabassaire els anys noranta desarticulà la poderosa Federació de Treballadors Agrícoles, alimentada pel republicanisme federal, i fins gairebé vint anys després no sorgí una nova federació intercomarcal.

La dinàmica de la Catalunya del Nord, és clar, fou ben diversa i lligada a un ritme més avançat de les transformacions agràries i, per tant, d’extensió del moviment sindical i cooperatiu. A l’agost del 1903 tren ta-tres organitzacions de viticultors constituïren a Besiers la Fédération Générale des Travailleurs Agricoles de la région du Midi; “Le Paysan”, de periodicitat mensual, n’era el portaveu. Les mobilitzacions iniciades des de la darreria del 1903 fins al maig del 1904, acomboiades pel cant d’una colpidora “Internacional dels pagesos”, donà uns resultats positius i assolí d’imposar els contractes col·lectius de treball. L’organització camperola al departament dels Pirineus Orientals, formada per tretze sindicats, es deixà sentir amb força amb l’onada de vagues, que duraren fins a la tardor, a la zona plana i molt especialment a l’entorn de Perpinyà. Els protagonistes d’aquestes mobilitzacions foren els jornalers, tot i el recolzament de molts petits propietaris. La radicalització imposada pels elements anarcosindicalistes conduí a una vaga general al desembre del 1904. La derrota fou total i absoluta. La primera conseqüència fou el desballestament sindical. Els propietaris, aprofitant l’avinentesa, passaren a l’ofensiva amb la creació de sindicats mixtos i arrossegaren bona part dels pagesos cremats per la lluita. La finalitat dels propietaris era evident: calia superar la lluita de classes en el si de la comunitat rural per la via de crear motivacions unitàries i adversaris comuns. L’any 1907 propietaris i pagesos, de bracet, ompliren els carrers de les principals ciutats, entre elles Perpinyà, amb 180 000 manifestants.

La presència massiva dels bellugadissos parcers/rabassaires va marginar els petits propietaris i jornalers de la base social del sindicalisme agrari, els quals tingueren en determinades comarques, al camp de Tarragona i zones de regadiu properes a les grans ciutats, un protagonisme indiscutible. En aquest sentit, el sindicalisme agrari és molt més ric, plural i geogràficament divers, que l’estricte moviment rabassaire. Els socialistes reusencs, dirigits per Josep Recasens i Mercadé, aconseguiren articular el 1913 una Federació Provincial a les comarques de Tarragona, que va ser substituïda el 1916 per una altra més àmplia de caràcter anarcosindicalista. L’anarcosindicalisme, a través de la Federación Nacional de Obreros Agrícolas (integrada el 1919 dins la CNT), imposava la seva hegemonia dins el sindicalisme agrari a Catalunya i al País Valencià. A Catalunya, la CNT s’implantà entre els jornalers de la rodalia de Barcelona i del delta de l’Ebre, però també entre els petits propietaris del camp de Tarragona. Tanmateix, ambdós col·lectius manifestaren obertament posicions contràries que desembocaren, l’any 1932, en el recolzament dels faistes, els jornalers, i dels trentistes, els petits propietaris. La implantació de la CNT al camp valencià quedà palesa el 1919 amb l’adhesió de prop de 20 000 pagesos. Destacaren les federacions comarcals de Sueca (3 000) i de Llíria (2 970) i la Societat de Treballadors del Camp de Carcaixent (2 000).

El temps d’avalots, tal com l’anomena Joan del Alcàzar, s’inicià durant la Gran Guerra i arribà al seu clímax quan acabà, en l’anomenat trienni bolxevic. L’any 1919 la sang va córrer abundosament: el dia 31 de març era assassinat Josep Caylà Grau, president de la Cambra de Propietaris i director del Banc de Valls; el dia 9 de juliol la Guàrdia Civil causà cinc morts i sis ferits greus en dissoldre una manifestació a la Pobla Llarga (Ribera Alta); mesos després els pistolers del Sindicat Únic assassinaven dos esquirols al port de València i Joan Nin, president del sindicat de propietaris del Vendrell. L’any 1920 s’inaugurà amb tres morts i tres ferits a mans de la Guàrdia Civil a Ontinyent; al mes de juny s’aplicà la Llei de Fugues a tres sindicalistes de Sueca, i al mes següent l’alcalde de Catarroja fou assassinat pels sindicalistes.

En aquesta conjuntura àlgida de conflicte social fou quan per primer cop s’organitzaren com a tals els sindicats catòlics. El bisbat de Tortosa, sota l’empenta de mossèn Àngel Querol, fou l’epicentre d’aquest moviment efímer que s’esvaní amb la desarticulació de l’anarcosindicalisme. De fet, els sindicats confessionals eren sobrers quan el reformisme social catòlic ja havia creat entitats com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Federació Agrícola Catalano-Balear, la Unió de Vinyaters de Catalunya i multitud de cooperatives i caixes rurals, i poc útils per frenar el sindicalisme de classe dins d’una cultura on el laïcisme havia arrelat força. Tal com afirmava, a l’agost del 1921, mossèn Josep Maria Rovira des de les pàgines de “La Llar”, portaveu de la Federació Catòlica de Barcelona: “La invasió d’idees socialistes i comunistes que ha tacat la immensa majoria dels homes ha fet que la quasi totalitat de la sindicació industrial i comercial fos inspirada en aquest fons doctrinal i no s’està inactiu per a portar-lo al camp, als nostres Sindicats Agrícoles, que si han resistit com a entitats organitzades no han aconseguit escapar a llur influència els individus que les componen.”

La necessitat dels republicans d’esquerra, amb Francesc Layret i Foix i Lluís Companys i Jover al capdavant, d’assegurar-se una xarxa organitzativa que els garantís la representació parlamentària fou l’origen de la Unió de Rabassaires, el 1922. L’ambiguïtat de la Unió davant la Dictadura facilità que s’estengués arreu de la circumscripció de Barcelona i que es consolidés com a sindicat davant el desballestament de la CNT. Tot plegat, la col·locava en una situació immillorable dins del panorama sindical amb l’adveniment de la República i el triomf de l’ERC. Companys, primer director de “La Terra”, en va ser el president fundador.

El cooperativisme agrari es desenvolupà a cavall del segle a les zones vitivinícoles, preferentment, i al Camp de Tarragona i la Conca de Barberà, de manera concreta. El moviment cooperatiu presentà una dualitat respecte continguts, organització i protagonistes. La via revolucionària va ser endegada per les societats pageses constituïdes per petits propietaris, parcers i jornalers, amb una concepció democràtica (un home, un vot) i socialista de transformació de les relacions socials. La via reformista fou abonada pels fills dels propietaris impregnats del nou alè de la burgesia catalanista i patrocinada per entitats com la Federació Agrícola Catalano-Balear. A la Conca de Barberà, bressol del cooperativisme agrari català, es manifestà clarament aquesta dualitat en els exemples reeixits dels cellers cooperatius de Barberà de la Conca (1901) i de l’Espluga de Francolí (1913), respectivament. Així, doncs, no ens ha d’estranyar la presència de dues entitats cooperatives en un mateix poble, conegudes popularment com el sindicat dels rics i el sindicat dels pobres.

Per als pagesos el cooperativisme era una trinxera davant l’auge de la dinàmica competitiva provocada pel desenvolupament del capitalisme i, també, de la usura dels comerciants i propietaris. Per als propietaris reformistes, no escanyapobres, el cooperativisme era l’instrument de modernització i el coixí amortidor de la conflictivitat social. Comptat i debatut, es tractava de fer el pastís més gran i cedir-ne una part als pagesos perquè gaudissin d’un poder adquisitiu que a més de millorar el seu benestar possibilités un consum de productes manufacturats i, de retop, estimulés el desenvolupament de la indústria i els serveis.

L’extensió i la consolidació del cooperativisme vingué de la mà de l’Acció Social Agrària de la Mancomunitat de Catalunya, dirigida per Josep Maria Rendé i Ventosa. En aquests anys es comptabilitzen més de dues-centes cooperatives i un centenar de caixes rurals i cambres agràries. La Dictadura de Primo de Rivera frenà el projecte ambiciós de crear federacions comarcals coordinades a nivell nacional. Un cop més, no fou fins als anys trenta que aquest projecte esdevingué una realitat amb la creació de la Unió de Sindicats Agrícoles i sobretot de la Federació de Sindicats Agrícoles al desembre del 1936.

El cooperativisme constituí l’element clau de la modernització agrícola i, molt especialment, de la millora de l’elaboració del vi. Es construïren preciosos cellers modernistes, coneguts com les “catedrals del vi”, la majoria obra de l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell i Brunet. De fet, el celler fou juntament amb l’església l’edifici més important, arquitectònicament i socialment, del poble.