El terme Setmana Tràgica fa referència a un conjunt de fets violents que es van produir entre el 26 de juliol i l’I d’agost de 1909 a moltes ciutats catalanes i que es van caracteritzar per un atac especial envers les propietats eclesiàstiques.
La causa immediata i comuna a tots els llocs on hi hagué conflicte fou la protesta contra la tramesa repetida de soldats reservistes al nord d’Àfrica, arran dels fets de Melilla. Un Reial Decret del juliol del 1909 autoritzava a cridar de nou a files les lleves posteriors a l’any 1903. Aquest fet afectà, majoritàriament, obrers casats i amb fills que no havien pogut pagar la quota establerta per a redimir-se del servei militar. La quota, en canvi, alliberava els homes de les famílies benestants d’aquesta obligació. El conflicte bèl·lic era vist com un fet aliè, relacionat amb Madrid i els seus polítics, de manera que la mobilització provocà una gran indignació popular.
La Setmana Tràgica a Barcelona. 1909.
A Barcelona, l’ambient s’havia anat caldejant amb campanyes molt radicalitzades, com l’anticolonialista de Rovira i Virgili a “El Poble Català” o les dels propagandistes del lerrouxisme, que no dubtaven a explotar les tensions socials i l’anticlericalisme tradicional dels sectors populars. El governador civil, Ángel Ossorio y Gallardo, es va trobar molt desatès per a controlar de bon principi els esdeveniments, raó per la qual de seguida s’escaparen de tot control. El 24 de juliol es va constituir un comitè de vaga, integrat per l’anarquista Francisco Miranda, el socialista Fabra Ribas i el radical Miquel Villalobos. Però la vaga revolucionària, només la van poder controlar vint-i-quatre hores. El vespre del mateix 26 de juliol, l’explosió social va començar per la barriada obrera del Poble Nou. Es va orientar contra els tramvies de la companyia que dirigia el marquès de Foronda i contra l’escola dels Maristes, que resultà cremada. Des del dimarts 27, les barricades i els enfrontaments armats es van estendre per tot arreu. S’alçaren més de 250 barricades per tota la capital. El dijous 29 arribaren les primeres tropes per mar, des de València, i començaren a restablir l’ordre a poc a poc, cosa que permeté a molta gent de poder comprar els primers queviures de la setmana.El balanç dels fets va ser força tràgic i la ciutat els va acusar amb una profunda commoció. Hi va haver dos guàrdies civils, tres soldats i vuitanta-dos civils morts; trenta-nou guàrdies civils, vint-iset soldats i cent vint-i-sis civils ferits, més una quantitat indeterminada que es va recuperar en domicilis particulars, per tal d’evitar els controls i les preguntes. Hi hagué cinc afusellats, doscents desterrats, molts empresonats que ajudaren a deixar l’associacionisme popular i obrer profundament esquarterat, i uns dos mil exiliats a França.
La setmana tràgica
Tot i que fou a Barcelona on els fets van ser més importants, altres ciutats, totes industrials, van tenir la seva Setmana Tràgica. A Sabadell, Granollers, Manresa, Badalona, Mataró, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, Cassà de la Selva, entre d’altres, s’hi produïren esclats violents. Fins i tot en alguns casos, com a Sabadell, Granollers i Manresa, la revolta triomfà amb més rapidesa i facilitat que a Barcelona.Al començament del juliol, totes les organitzacions obreres es prepararen per a dirigir una intensa campanya d’agitació, amb una gran quantitat de mítings per tot Catalunya. En aquests actes, alguns dirigents obrers es manifestaren reiteradament a favor de la independència dels marroquins i en contra de la política del govern. Finalment, el dia 26 a la nit s’acordà la vaga general. A partir d’aquest moment, els vaguistes intentaren d’incomunicar les ciutats, aturaren els trens, tallaren les línies telefòniques i telegràfiques i, en aquells indrets on el moviment obrer estava més organitzat, crearen comitès revolucionaris. En la majoria dels casos es produí un autèntic buit de poder. Els revolucionaris es trobaren amos de la ciutat, sense directors ni programes a seguir, enmig d’uns fets que se succeïen amb molta rapidesa. Cada comitè revolucionari actuà de manera independent, segons el corrent polític que hi predominava. Així, a Sabadell i a d’altres ciutats, al llarg d’aquells dies, s’hi va arribar a proclamar la República.
El que tingueren en comú totes aquestes “Setmanes Tràgiques” fou que, durant aquells dies, la indignació popular es va bolcar contra les propietats eclesiàstiques. Van ser saquejats i incendiats un bon nombre d’esglésies, de convents, d’escoles i de centres religiosos. Per a molts sectors populars, l’Església catòlica encarnava el món dels rics i dels poderosos. Als ulls del poble, els eclesiàstics feien costat, quasi sempre, als corrents més conservadors. A més, el to paternalista de la beneficiència enmig d’una situació de penúria, el suport d’aquesta institució als sindicats obrers catòlics, que s’utilitzaven correntment per a aturar les iniciatives sindicals de caràcter reivindicatiu, foren elements que determinaren l’ambient d’anticlericalisme del moment. Però totes aquestes qüestions confluïen en el monopoli religiós damunt l’ensenyament. En un període en què les esperances per a aixecar un home nou reposaven en l’educació, en els coneixements culturals i científics de tota mena, la idea d’una escola laica representava, per a molts sectors oposats al règim, el progrés i la llibertat, la modernitat. L’ensenyament religiós era vist, doncs, com l’oposició a aquestes esperances. En qualsevol cas, durant la Setmana Tràgica, els revoltats veieren els béns religiosos com a símbol d’allò que volien destruir i, a Barcelona, aquest fet fou utilitzat pel lerrouxisme.
D’altra banda, la reacció contra els fets i la repressió que es produí posteriorment consistí a acusar les ideologies partidàries de les escoles laiques d’instigadores i protagonistes dels fets vandàlics. L’escola laica fou considerada per determinats sectors de la societat la causant de tots els desastres del juliol del 1909, la que havia educat el jovent en el menyspreu cap a l’ordre polític i religiós. Això explicaria que el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia —director de l’Escola Moderna— fos presentat com a instigador i responsable de la violència d’aquells dies, i posteriorment executat. Després dels fets foren clausurades, arreu de Catalunya, totes les escoles laiques, les que s’anomenaven neutres i totes les associacions considerades lliurepensadores.
Hi hagué un abans i un després de la Setmana Tràgica que afectà intensament la vida política, cultural i institucional del país, i que tingué repercussions externes tan rellevants com la caiguda del govern Maura. En el pla concret, el més dramàtic fou el desbordament de l’esperit de revenja, que es va estendre per la ciutat. Hom retragué sovint la fatalitat incendiària que entorpia la normalitat catalana des del 1835 (després s’hi afegiria el 1936). Un dels episodis que més va reflectir aquestes tensions, el van protagonitzar la direcció de la Lliga i “La Veu de Catalunya” en interrompre la publicació dels articles en els quals el gran prestigi intellectual de Joan Maragall analitzava els fets i protestava davant l’esclat dels extremismes. El 4 d’agost Maragall havia escrit al seu amic Josep Pijoan “jo no puc creure que tot això s’acabi amb algun afusellament; seria una altra barbaritat…”. S’equivocava, i quan el 10 d’octubre es dictà la pena de mort contra Ferrer i Guàrdia, escrigué l’article La ciutat del perdó, com un gran i independent crit de protesta. L’article no es publicà. Ni tan sols aparegué a l’edició de les “Obres Completes” de Maragall, editades per Gustau i Gili el 1912 i 1913. Més enllà, les protestes ciutadanes contra el regionalisme i contra Prat de la Riba foren molt importants. De fet, provocaren la caiguda electoral de la Lliga, que no es recuperà ben bé finsal 1912.