Sota el signe de la Mancomunitat

Un dels trets que va caracteritzar l’evolució dels països occidentals a la darreria del segle XIX i el començament del XX va ser l’esforç que van realitzar per tal d’adaptar la maquinària administrativa a la nova societat de masses i a la creixent competitivitat internacional que s’imposava. En l’àmbit català es va deixar sentir la influència del model de la prestigiosa Alemanya. Aviat es va contestar la tendència espanyola a centralitzar i a uniformitzar l’administració amb la tendència a la descentralització i al reforçament del municipalisme, en part gràcies a l’estímul exercit pel catedràtic d’economia Antonio Flores de Lemus. Aquest tipus d’idees van casar molt bé, per exemple, amb les propostes polítiques que feia el catalanisme.

Des de la darreria del segle XIX s’havia assajat a l’Estat espanyol una tímida reforma político-administrativa. En l’ordre provincial continuaven funcionant la Llei municipal del 1877 i la provincial del 1882, però en cap moment va semblar que es podria contrarestar la tendència tradicional: les capitals provincials petites, sobretot, eren focus administratius molt endarrerits on persistia el caciquisme. En el pla institucional, tot se supeditava a la perpetuació del sistema polític oficial del torn imposat per la Restauració.

A partir del 1893, va semblar que es volia canviar el sentit d’aquest equilibri: s’introduí la figura del delegat provincial d’Hisenda i es començaren a retallar les competències, gairebé de virrei, que tenien els governadors civils. Però sempre quedà el poder militar, extraordinàriament reforçat durant el regnat d’Alfons XIII, com a contenció darrere de qualsevol reforma político-administrativa de l’Estat. La represa dels atemptats socials a Barcelona, sobretot a partir del 1903, va representar un esperonament constant per a aquesta militarització. Tot i això, hi hagué alguns esforços de modernització política i administrativa, en una bona part destinats a contrarestar la crisi de la fi de segle, com les reformes que va iniciar el conservador Eduardo Dato Iradier el 1900; la del liberal Venancio González del 1901; la del seu correligionari Segismundo Moret y Prendergast del 1902; la del conservador Antoni Maura i Montaner del 1903, que després culminà en el Projecte de Llei d’administració local del 1907; o, finalment, la del liberal i aleshores ministre de la Governació Alvaro de Figueroa i Torres, comte de Romanones, el 1906.

L’administració en l’àmbit català

Cap d’aquestes reformes no va aconseguir d’eradicar el primitivisme i la corrupció del sistema administratiu espanyol. La llei, per exemple, continuava preveient que, als secretaris municipals, només els calia saber llegir i escriure. La venda i l’arrendament de càrrecs o les cessanties (pagues rebudes pels funcionaris, un cop cessats) continuaven a l’ordre del dia. A Barcelona, per exemple, quan el doctor Bartomeu Robert i Yarzàbal va ser nomenat alcalde es va trobar amb 27 000 electors morts que votaven regularment. A Barcelona, la publicitat d’aquestes irregularitats va assolir cotes molt altes, sovint fruit de l’enfrontament que, a partir del 1901, es va produir entre regionalistes i lerrouxistes. Aquests darrers van tenir un èxit electoral espectacular, que els va portar a ocupar àmplies parcel·les de poder. La situació va implicar la incorporació de molta gent, sovint poc preparada i de moralitat dubtosa. Les denúncies sovintejaren: sobre la destinació de les subvencions oficials, l’arrendament dels càrrecs, la corrupció en els burots (oficines on es cobraven drets d’entrada de determinats productes, a les ciutats), negligències professionals, etc.

La corrupció i el primitivisme s’estenien a les diputacions, corporacions on més es concretava el joc d’interessos locals. A la de Barcelona, Darius Rumeu i Freixa, segon baró de Viver, va continuar essent president fins al 1903, i va haver d’afrontar la reducció general pressupostària que s’imposà després de la pèrdua de les colònies. Va dimitir davant els resultats de les eleccions provincials del 1902, que canviaren el mapa polític de la institució: la Unió Republicana d’Alejandro Lerroux García hi obtingué sis de les vuit actes de diputat en joc i els regionalistes les altres dues. A les eleccions següents (març del 1905), les forces alienes als partits que es tornaven van assolir una nova victòria (Enric Prat de la Riba i Sarrà hi obtingué l’acta, Josep Bertran i Musitu es convertí en el regionalista més bel·ligerant), tot i que els partits de la Restauració encara hi predominaren. Aquesta situació es prolongà fins al març del 1907, en què es produí la victòria de la candidatura de Solidaritat Catalana i l’elecció de Prat de la Riba com a president.

Fora de Barcelona, el món institucional i administratiu encara era més precari. A Girona, per exemple, l’ajuntament estava plenament identificat amb els interessos dels importants propietaris de terres. Centrava la seva activitat en la demolició de les muralles i en la realització del Pla d’Eixample (aprovat el 1901, obra d’Eugeni Campllonch). Entre els alcaldes gironins destacaren Manuel Català i Calzada, Frederic Bassols i Costa (que també fou president de la diputació), Albert de Quintana i de León o Francesc Coll, que dirigí la ciutat en el trànsit de la Dictadura de Primo de Rivera a la Segona República. Una bona part dels interessos locals gironins connectava amb les institucions a través del Foment de la Indústria, Comerç i Propietat que, el 24 de juny de 1910, es convertí en Cambra de Comerç. La vida institucional i cultural local estava molt controlada pel bisbat i pel seminari, a l’ombra dels quals únicament l’institut de segon ensenyament va demostrar una certa independència i va adquirir prestigi: arribà a tenir força per a organitzar alguna exposició, cicles de conferències i algun curset per a obrers. Fins el 1922 no s’inicià, per exemple, el procés de constitució de l’ateneu i, sota el patrocini municipal i el de la sucursal local de la Caixa de Pensions, es creà l’Institut de la Dona que Treballa.

Un altre cas ben característic va ser el tarragoní. Tarragona capital tenia 23 740 h al començament de segle i un pes institucional i del funcionariat que constituïa l’element determinant de la seva dinàmica política, social i fins i tot cultural. De fet, el port no començà a exercir de contrapès fins els anys vint, i l’estructura social, professional i urbanística de la ciutat experimentà pocs canvis fins ben bé la dècada dels cinquanta. El món administratiu, la presència militar, el pes de l’arquebisbat i del seminari (veritables amos de l’educació i d’una bona part del món literari locals), centraren la vida tarragonina. Cap al primer decenni del segle, el 34% del total de la població de Tarragona podia considerar-se activa: el 28,3% adscrita al sector primari, el 25,2% al secundari i el 45,6% al terciari. Dins d’aquest darrer grup, amb un pes molt important per a un servei domèstic força anacrònic, sobresortia una espècie d’elit no econòmica composta per militars i eclesiàstics. Els primers (el 5,1% del terciari i el 2,3% del total de l’activa), ocupaven sobretot la part baixa de la Rambla Vella i amb les seves maniobres, parades i desfilades, centraven una bona part de la pompa oligàrquica local, en especial durant la Dictadura de Primo de Rivera. Al costat dels eclesiàstics (el 9,8% del sector i el 4,5% del total de la població activa), els empleats i els funcionaris arribaven a ocupar el 14,8% del terciari i el 6,8% del total. Finalment, hi havia les professions liberals (el 26,6% de les quals eren formades pels advocats) que agrupaven, respectivament, el 8,1 i el 4%.

A part de l’Ajuntament, el món institucional estava compost per totes les delegacions governamentals, l’Audiència Provincial, el conjunt d’administracions i oficines, el Govern Civil i la Diputació, amb els seus serveis de beneficència, educació i altres. La massa de funcionaris ocupats no va dinamitzar fins molt més endavant la vida política local, de la qual es mantenia sistemàticament al marge. En canvi, sí que va encarir molt el cost de la vida. Tot i això, durant molt de temps, el foment d’aquesta burocràcia va representar un dels principals objectius dinamitzadors de la vida local que es plantejaren els ajuntaments.

El catalanisme en el món administratiu

Al principi de segle, l’espai polític del catalanisme era molt reduït. Això explica que, per exemple, la tasca inicial de l’ajuntament barceloní (sota la batuta del jove Francesc Cambó i Batlle) s’orientés cap a l’enfrontament constant amb els lerrouxistes de la Unió Republicana i que l’acció més específicament administrativa s’obrís pas amb dificultats, com l’esforç inicial per a regularitzar la hisenda —tasca en què sobresortí Pere Coromines i Montanya—, per a endegar un nou reglament d’empleats, o per a crear una Comissió de Nous Serveis, responsable de la modernització administrativa. Cal destacar, també, l’afany de la Lliga Regionalista per a representar, a l’ajuntament, els interessos dels grans promotors del creixement urbà. En aquest sentit, el 1905 va assolir l’ajut del Banc Hispano-Colonial, per a intentar eixugar el dèficit pressupostari acumulat des del 1902 i portar a terme un vast programa de millores urbanes.

Una bona part de l’activitat política municipal barcelonina es va centrar, des del 1901, en la reivindicació que l’alcalde fos escollit entre els regidors elegits per sufragi universal. La pressió fou tan forta que l’alcalde de Reial Ordre i industrial del cotó, Josep Monegal i Nogués, va demanar al govern que l’eximís de la prerrogativa que tenia de nomenar els primers tinents d’alcalde. Foren moments de canvi, en els quals el xoc entre l’acció democràtica i la pressió governamental arribaren a obstaculitzar la bona marxa institucional local. Fins l’any 1908, que, per primer cop, fou elegit democràticament el tinent d’alcalde primer (el republicà catalanista Albert Bastardas i Sampere), els alcaldes van representar l’oligarquia local i van actuar de manera anacrònica i fins i tot arbitrària. Aquest fou el cas del conservador Guillem de Boladeras i Romà, de Gabriel Lluch i Anfruns, del navilier Ròmul Bosch i Alsina, del Gran d’Espanya i destacat comerciant a Cuba i Filipines Salvador de Samà i de Torrents, marquès de Marianao, o de Domènec Joan Sanllehy i Alrich.

Algunes friccions, més de fons, assenyalaven un cert arcaisme de l’espai político-administratiu barceloní, fins i tot després d’haver-se concretat el moviment de Solidaritat Catalana. Un fet molt espectacular es va produir en 1907-08 quan es plantejà la manera d’aplicar el Pressupost Extraordinari de Cultura. Sota inspiració republicana, el consistori va proposar la impulsió dels denominats grups escolars i d’un programa pedagògic inspirat en els principis de la coeducació, la neutralitat religiosa (base 5 del projecte) i l’ensenyament en català. Aquesta proposta va originar un enorme debat ciutadà que durà mesos. La forta pressió dels oponents, la dreta recalcitrant, part de la Lliga Regionalista i la croada dirigida pel bisbe Salvador Casañas i Pagès, no aconseguí de frenar-ne la votació positiva al consistori (amb l’ajut d’alguns vots regionailistes) el 10 d’abril de 1908. Però aquest fet no Impedí que l’alcalde Sanllehy suspengués arbitràriament la base 5 i fes esclatar el definitiu conflicte entre l’alcalde de designació i el consistori d’elecció democràtica.

La preocupació del catalanisme pels temes administratius es confirmà en diverses ocasions: en la discussió del projecte Maura d’administració municipal; en el denominat Programa del Tívoli que elaborà la Solidaritat Catalana per l’abril del 1907 i, sobretot, en diverses opinions que aparegueren en les planes del portaveu de la Joventut Nacionalista, “La Cataluña” (1907). Aquest programa es començà a concretar al Congrés d’Economia convocat l’any 1908 per la Societat d’Estudis Econòmics que inspirava l’economista Guillem Graell i Moles. No es va posar definitivament a punt, però, fins al Congrés de Govern Municipal (1909), en el qual s’intentà aprofitar les noves possibilitats d’actuació obertes pel fet que Prat de la Riba havia assolit la presidència de la diputació de Barcelona (abril del 1907). El Programa del Tívoli consolidava el model administratiu prussià a Catalunya, és a dir, organitzat i dirigit des de dalt i, per tant, poc participatiu. Lligava la reforma municipal a la modernització i a la tecnificació administratives i, tot plegat, a la moderna regeneració catalana. Però, al cap i a la fi, aquest congrés va quedar posposat i minimitzat per l’esclat de la Setmana Tràgica, fet que demostrava a tothom fins a quin punt aquesta arrencada inicial restava sotmesa a tota mena de condicionaments.

Monuments històrico-artístics a Catalunya. La Mancomunitat va emprendre tota una tasca de catalogació, protecció i divulgació del patrimoni monumental de Catalunya, que quedà en suspens amb la Dictadura.

A partir del 1910, un cop asserenats una mica els ànims, l’acció política i administrativa del catalanisme es va tornar especialment intensa. Prat de la Riba l’havia anat avançant des de les memòries presidencials anuals de la Diputació. La Joventut Nacionalista ho va assumir obertament el 1912, en adoptar la consigna formulada per Cambó d’esdevenir una espècie d’escola per als nous buròcrates catalans. Els seus màxims exponents polítics, amb Jaume Bofill i Mates al capdavant, s’integraren com a regidors a l’ajuntament de Barcelona a partir del 1913, amb la idea d’acabar de lligar la seva acció amb la que es menava des de la diputació. Es va reprendre una gran campanya de reivindicació de la mancomunitat de les quatre províncies catalanes; es va revitalitzar allò que ja havia estat creat (Museu Social, Institut d’Estudis Catalans, Oficines d’Orientació Professional, etc.) i, entre altres iniciatives, s’acordà de tirar endavant la creació d’un centre d’estudis d’administració pública.

A partir d’una primera idea de Prat de la Riba i d’un dictamen de la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts, la diputació de Barcelona va començar a treballar en aquest projecte de centre a partir del juny del 1912. El model va ser proporcionat per Manuel Reventós i Bordoy, amb l’escola de funcionaris de Düsseldorf; així fou com s’imposà la idea de crear un nou funcionari tècnic, europeïtzat, capaç i amb una obertura de mires que havia de ser la garantia de la seva moralitat i independència davant el caciquisme local. Així, doncs, l’Escola d’Administració s’entenia com una de les peces clau del projecte catalanista de modernització de Catalunya, juntament amb la creació d’infrastructures, l’educació o la impulsió cultural general. El projecte d’escola va quedar sota la tutela d’un patronat, que presidia Prat de la Riba. Entre el 1912 i el 1913 es van demanar informes consultius al Consell d’Investigació Pedagògica (a partir del 1916, Consell de Pedagogia de la Mancomunitat), que va aportar, entre d’altres, els exemples de París, Brussel·les, Amsterdam, Roma, Londres i Washington. També es va fer el pla d’estudis i la previsió de professorat, entre el qual hi havia Manuel Reventós, Isidre Lloret i Massaguer, Josep Maria Tallada i Paulí, Frederic Culi i Verdaguer, Miquel Vidal i Guardiola, Francesc Sans i Buigas, Josep Maria Pi i Sunyer i Pompeu Fabra i Poch, que hi va impartir alguns cursos de català.

El primer director de l’escola (inaugurada el 2 de març de 1914) va ser Isidre Lloret que, en morir prematurament, fou substituït per Ramon Coll i Rodés; el primer secretari va ser Josep Maria Pi i Sunyer. La iniciativa aprofitava l’eufòria de la posada en marxa de la Mancomunitat. Mai no es van demanar, però, els permisos governamentals de rigor i, així, l’Escola d’Administració va viure sempre precàriament, sobretot abans que no es fessin els traspassos de competències a la Mancomunitat, l’any 1920.

L’Escola, que va tenir una cinquantena d’alumnes per curs, va organitzar cicles de conferències i cursets en caps de partit judicial. A partir del 1922 la Mancomunitat li encarregà la publicació d’una revista que s’anomenà “Vida Municipal” i que es publicà entre els anys 1923 i 1924. Va ser clausurada, com també passà amb les altres iniciatives culturals de l’escola, a causa dels informes desfavorables fets per l’aleshores conseller de Cultura de la Mancomunitat, el baró de Viver, que fou acusat d’haver protagonitzat continuats “intentos de perturbación política”.

L’impacte de la Mancomunitat

La possibilitat de mancomunitats entre municipis i províncies estava implícita, de fet, en els projectes regeneracionistes de revitalització del municipi i de la vida política general. Prat de la Riba ja la va reivindicar a l’Assemblea de Diputacions Espanyoles celebrada a Barcelona el 1906 i, en teoria, el tema s’estudià a les assemblees posteriors de Sevilla (1907) i Santander (1908). Finalment, sota la inspiració de Maura, el criteri que s’imposà fou el restrictiu i que assegurava el control governamental permanent. El projecte de mancomunitat podia ser demanat per a un termini fix o indefinit, i calia que el sollicitessin els municipis suficients per a representar com a mínim el 10% del total de la població de la província implicada. També calia que el projecte de bases de la futura mancomunitat fos aprovat separadament per dos terços o més dels membres de cada província i que, posteriorment, rebés la conformitat per part del poder central. L’acció a mancomunar havia de ser estrictament provincial i, eventualment, s’hi podien sumar algunes delegacions governamentals.

Cal entendre que la simple existència d’una mancomunitat trencava el sistema constitucional establert el 1876 en introduir un nou nivell de competències entre la província i l’Estat. Les posicions es dividiren amb virulència entre els que hi veien el primer pas cap al desmembrament de la nació, els que la consideraven un primer pas cap a l’autonomia política i els que no pensaven transcendir el sostre purament administratiu previst. El fet es veié tan greu i inèdit en els cercles polítics oficials que s’arribà a opinar que convenia donar la Mancomunitat a Catalunya i esperar que, en un termini màxim de tres anys, fossin els mateixos catalans els que en demanessin la derogació. En el fons d’aquesta posició hi havia la idea que era totalment inviable la vida independent d’una de les regions de l’Estat.

Prat de la Riba redactà el projecte de bases per a una mancomunitat catalana. S’hi adheriren sense reserves im portants les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona. El projecte va ser presentat a Madrid al final del 1912, però l’aprovació i la publicació oficials s’allargaren fins el 18 de desembre de 1913. El procés de posada en pràctica del decret va culminar amb la sessió constitutiva de la Mancomunitat de Catalunya, el 5 i 6 d’abril de 1914, i amb l’elecció de Prat de la Riba com a president.

La Mancomunitat va viure, des de l’origen, voltada de conflictes, limitacions i controls de tota mena. L’esclat de la Gran Guerra i el desencadenament de la gran crisi social, econòmica i institucional de la postguerra podien ser suficients per a desballestar aquesta iniciativa. A més, la mort del primer president i gran animador, Prat de la Riba (agost del 1917), representà un cop en molts sentits: la desaparició del seu carisma desfermà altra vegada l’enfrontament entre republicans i regionalistes. El seu successor, Josep Puig i Cadafalch, fou elegit el 29 de novembre per 48 vots contra 39 del polític republicà Joan Rovira i Roure, que encapçalava la maniobra lerrouxista per acabar amb el predomini de la Lliga dins d’aquest organisme. Les limitacions van provenir, també, de la migradesa de les atribucions i de la manca de pressupostos, que no començaren a agilitar-se fins al traspàs de competències del 1920. Finalment, l’inici de la Dictadura de Primo de Rivera li posà un límit cronològic i, en conseqüència, un lapse molt reduït per a concretar les realitzacions proposades.

Tot i aquestes limitacions, l’obra de la Mancomunitat va ser remarcable. De fet, va posar les bases d’acció de la futura Generalitat republicana i va introduir, a Catalunya, un sentit de l’acció de govern moderna del tot inèdit. Cal destacar-ne l’interès per crear infrastructures, per fer efectiva la integració social i territorial —molt en la línia del que es feia a l’occident més desenvolupat—, per la consolidació, normalització i qualificació de les plantilles de funcionaris, i, finalment, cal esmentar el seu sentit tècnic que, en el pla administratiu, es traduí en la creació de moltes oficines i comissions d’estudi, preparatòries dels nous serveis que es pretenien iniciar.

El 1910, Jaume Bofill ja havia interpretat el pensament governamental d’Enric Prat de la Riba: equiparava l’acció de govern a la d’una gran empresa creadora de serveis estimuladors de l’acció i de la cooperació privades. Sorprèn, sovint, el contrast entre el tarannà conservador dels protagonistes i el sentit modern i obert que tenien d’aquesta tasca de govern. Així, per exemple, sobresurt la preocupació per a generar mapes (agrícoles, d’aprofitament hidràulic, de parcs naturals, geològics, etc.) i fins i tot un servei de mapes on, entre d’altres, treballaren Pau Vila i Dinarès i Eduard Fontserè i Riba. Aquesta acció va resultar essencial per a començar a donar solució a una de les grans qüestions pendents del catalanisme, la de la divisió interna moderna del Principat. S’havia avançat aquesta preocupació en les Bases de Manresa (1892), i havia estat integrada per gent com Esteve Sunyol (conferència a l’Ateneu Barcelonès, 1897) en el programa teòric i estratègic del catalanisme. Però no va ser fins aquest moment que es començà a superar la visió folklòrico-historicista de la qüestió.

Així, doncs, l’obra concreta realitzada per la Mancomunitat quedà àmpliament superada per tot aquest ventall de noves circumstàncies, per aquesta reunió d’interessos, d’intencions i de persones que van treballar molt per damunt de les possibilitats reals i en un medi d’una tensió extrema, en principi molt poc favorable per a la consolidació de cap programa constructiu de govern. El fet que la parcel·la on les realitzacions van ser més importants fos la cultura, l’educació i l’administració acaba d’il·lustrar aquests contrastos. Paral·lelament, com que aquesta acció administrativa es va fer d’acord amb el pes que adquiria el catalanisme polític, no sorprèn l’impacte extracatalà que va tenir i fins a quin punt es va poder incloure com a qüestió central en campanyes com la que s’expressà en l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 o en la d’expansió iberista endegada per Cambó el 1918.

Un dels episodis que expressa millor el significat d’aquesta Mancomunitat fou la convocatòria de les anomenades Setmanes Municipals (del 1915 al 1923), convocades per iniciativa d’Isidre Lloret sota el patrocini de l’ajuntament de Barcelona, de la Diputació i de la Mancomunitat. Volien ser, de fet, una prolongació extrabarcelonina dels cursos d’estiu que projectava l’Escola d’Administració, una manera de consolidar la modernització administrativa i institucional del conjunt de Catalunya i no solament de la capital. La primera setmana (1915) va centrar les activitats en tres fronts diferents: cursets monogràfics, una assemblea municipalista i diverses visites i lliçons pràctiques (com endegar la política financera local, com gestionar un emprèstit o l’impost de consums, com fer el padró, els censos municipals, etc.). Entre els conferenciants hi hagué, com a republicans més destacats, Pere Coromines i Francesc Layret. La segona setmana (1916) es va centrar en la situació dels funcionaris i constituí la base sobre la qual la Mancomunitat proposà, al febrer del 1923, la creació de l’Associació i Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals. A partir del 1923 s’acordà de substituir el nom de setmanes pel d’Assemblea Anual del Secretariat Català.

Alguns límits de l’acció del catalanisme

La voluntat de modernització políticoadministrativa del catalanisme es justificava, en una bona part, pel constant avanç territorial de la seva actuació. L’organicisme administratiu del catalanisme va tenir, això no obstant, limitacions importants. A les que ja han estat descrites —casos de Tarragona i de Girona—, s’hi poden afegir dos exemples més.

Lleida capital s’havia considerat l’equivalent barceloní de les terres de ponent. De feia temps, la seva dinàmica era força autònoma i, precisament entre els anys deu i vint del segle, amb un creixement del 55,58%, Lleida va ser, de lluny, la capital provincial catalana amb més dinamisme demogràfic. L’administració d’aquesta petita capital interior (el 1920 tenia 38 155 habitants) no va tenir més remei que adaptar-se a aquests canvis. L’administració pública va haver de canviar de mentalitat i començar a preocupar-se seriosament de l’aprovisionament de menjar, de l’educació, de la sanitat, de les infrastructures, dels telèfons, etc. L’acció de l’alcalde Mor, la del seu successor Pinell i, sobretot, la del liberal Antoni Agelet i Besa, presidiren aquests canvis locals.

La forma del govern municipal era la tradicional paeria, composta de 25 paers en representació dels cinc districtes urbans (elegits per sufragi universal i renovats cada dos anys); d’entre ells s’escollia el paer en cap que, posteriorment, era ratificat per Reial Ordre. Aquest aparent liberalisme amagava, però, un grau molt elevat de control oligàrquic de la cosa pública i la inexistència d’institucions amb què matisar-lo. L’abast de la requalificació de terrenys, la consolidació de l’Eixample o el control dels efectes directes i indirectes produïts per les obres de La Canadenca amb el canal de Serós exemplifiquen els llocs de confluència d’aquests grans interessos. Aquesta oligarquia encara va predominar més a la diputació provincial, dominada fins al 1919 pel Partit Liberal i després per la Lliga que, de fet, no va fer altra cosa que ocupar l’espai del vell partit del torn.

Aquesta situació va començar a canviar, en part, pel desembre del 1917 com a efecte del creixement urbà mateix, del ressò de l’Assemblea de Parlamentaris que, com en el cas de Reus, va ajudar a dinamitzar la vida política local i, finalment, com a reflex del decret del 4 de desembre pel qual es facultava els ajuntaments a elegir els alcaldes. També a la Paeria, el catalanisme local va creure que havia arribat el seu moment i va portar a terme un joc complex d’aliances que el portaren a l’alcaldia entre el 1917 i el 1920. La seva força provenia, en una gran part, del fet d’integrar-se a l’esforç renovador del catalanisme que es manifestava a través de la Mancomunitat. La presidència simultània de Romà Sol i Mestre a la diputació de Lleida (del 1919 al 1923) i a l’Assemblea de la Mancomunitat van ajudar molt en aquest sentit. A la Paeria, les posicions defensades per l’alcalde i metge Humbert Torres i Barberà anaven en la mateixa línia que les de Romà Sol. Cap al 1920-21, però, aquesta renovació política d’efectes importants en l’acció administrativa va entrar en crisi. Els sectors oligàrquics locals es van trobar més ben representats pel liberal Joan Rovira i Agelet i pel Partit Radical local, decrèpit orgànicament però més procliu a representar-los a la Paeria.

Paratges d’interès natural a Catalunya. Entre la diversitat d’aspectes pels quals s’interessà la Mancomunitat, hi hagué la valoració del patrimoni natural de Catalunya. Fou molt sensible a l’estat d’opinió favorable a la protecció dels paratges de bellesa particular. Durant el seu curt mandat, engegà una autèntica política cultural dirigida a protegir-los.

Els efectes del catalanisme sobre el món político-administratiu valencià encara van ser més contradictoris. Les actuacions pro-Mancomunitat del Principat van ser seguides amb interès; de fet, a les assemblees de diputacions espanyoles, els delegats valencians (Pasqual Téstor i Pascual o l’alacantí Manuel Gómez) van ser dels pocs que se sumaren a les peticions catalanes. Al començament del 1912, la diputació de València envià a Barcelona Francesc Serrano i Larrey i Francesc Carbonell per a iniciar l’estudi concret del projecte català de mancomunitats i veure la manera d’adaptar-lo al cas valencià. A l’abril del 1912 van entrar en contacte amb les diputacions de Castelló i d’Alacant. I no cal dir que tota la discussió parlamentària del projecte va ser seguida amb un gran interès, fins al punt que es pot considerar un dels grans estímuls externs per a la concreció moderna del valencianisme.

Des d’aquest primer moment, les tensions internes i una simptomàtica indiferència per part de Castelló van fer molt difícil cap concreció d’un projecte de mancomunitat al País Valencià. La contradicció principal provenia de la rivalitat d’Alacant amb València. El fet era que la primera desconfiava més del centralisme valencià que del madrileny i, fonamentalment, veia la nova situació com l’ocasió de consolidar una xarxa de comunicacions que estimulés el creixement econòmic local. Va ser significatiu que, als Jocs Florals de Lo Rat Penat del 1912, el premi destinat a un estudi sobre la “Mancomunidad regional” quedés desert. Posteriorment, la discussió de si s’hauria d’anomenar Mancomunitat valenciana o llevantina va acabar de sensibilitzar l’opinió oligàrquica i de fer abortar la iniciativa dirigida, aparentment, per les diputacions.

Cap a 1917-18, enmig de l’eufòria reformista oberta per l’Assemblea de Parlamentaris, va semblar que canviava la tendència i que s’obrien les esperances de poder contrarestar el caciquisme local a partir dels decrets del desembre del 1917 i de la força que podia esperar assolir la gran campanya iberista i autonomista que afectà el conjunt de la perifèria espanyola. En aquesta ocasió va ser l’ajuntament de la capital el que convocà la resta d’ajuntaments valencians i de diputacions per a discutir (18 de gener de 1918) sobre l’autonomia i la capacitat jurídica dels municipis, de les províncies i de la regió, de les seves funcions i mesures transitòries per a portar-Íes a la pràctica. La iniciativa va assolir l’acord forçat de la diputació de València, però tingué l’oposició dels sectors oligàrquics i dels grups econòmics de pressió, que la van fer abortar i ajornar sine die el mateix mes.

Arribats a l’inici dels anys vint, però, la solució descentralitzadora representada per les mancomunitats havia quedat superada pel pensament polític valencianista. Així ho manifestava Pasqual Asins des de l’entitat La Nostra Parla, Vicent Tomàs i Martí des del grup nacionalista Joventut Valencianista o gent tan heterogènia com Martínez Ferrando, Duran i Tortajada, Ricard Samper i Ibáñez, Enric Navarro i Borràs i tants d’altres. Aquest fet va servir per a aportar una nova font de contradiccions a la qüestió i per a agreujarne la solució, la qual cosa es va fer evident durant la Dictadura de Primo de Rivera.

La funcionarització i reorganització administrativa durant la dictadura

La Dictadura de Primo de Rivera, segons paraules del dictador, havia de ser un règim transitori, una lletra a noranta dies, i en aquest curt període volia revolucionar la política corrupta de la Restauració i els mals d’una societat viciada i violenta. Presentava com a ideal una voluntat regeneracionista que l’obligava a una renovació pràcticament total de l’aparell polític i del personal de l’antic règim. A la pràctica, la realitat va consistir en la implantació, amb voluntat de perdurar, d’unes noves estructures; en la militarització de gairebé tots els càrrecs administratius i polítics, i en l’absorció creixent de noves competències per part de l’Estat.

El canvi cap a la decisió d’establir-se de manera definitiva s’observa no solament en la substitució posterior d’un directori militar per un de civil, sinó també en la reorganització i redefinició de les institucions dependents del poder, en la nova legislació, en l’aparició d’un partit governamental i en la creació d’una premsa pròpia.

Mentre no va existir un partit submís (la Unión Patriótica) tots els càrrecs van ser ocupats per militars; s’atorgava així un protagonisme polític inadequat a l’exèrcit a canvi de la garantia d’una fidelitat absoluta en els òrgans intermedis entre govern i ciutadans, ja que s’aprofitava la disciplina castrense a la qual estaven sotmesos. Fruit d’aquesta voluntat de control total de la societat que va caracteritzar la Dictadura, es van crear nous càrrecs com els delegats governatius, els encarregats de la censura o els dels nous serveis assumits per l’Estat, que van comportar una funcionarització creixent i amb trets nous respecte a les èpoques anteriors.

Primo de Rivera era del parer que calia buidar tots els àmbits de l’administració, des dels òrgans de justícia als governs civils i des dels ajuntaments a les diputacions, per tal d’omplir-los de gent nova, no lligada a cap oligarquia anterior. Però l’obsessió d’assegurar-se una completa docilitat i lleialtat, acompanyada del bandejament dels polítics més experimentats de la Lliga o catalanistes, va portar al nomenament de gent incapaç, inculta o fàcilment subornable que va impedir qualsevol bon propòsit inicial de millora. Així es va passar d’una pretesa racionalització regeneracionista a una ineficàcia i corrupció generalitzades. A més, a Catalunya, aquest funcionariat havia de servir a una política centralista, autoritària i espanyolitzadora, cosa que el feia estrany, foraster o fins i tot enemic de la societat catalana. Les destitucions i els nomenaments confirmaven cada vegada més aquesta impressió.

La intervenció de Primo de Rivera en els diferents òrgans administratius va ser ràpida i contundent. El mateix 13 de setembre destituí tots els governadors civils, les funcions dels quals foren assumides pel governador militar. El 30 de setembre dissolgué els ajuntaments, i substituí els regidors pels vocals associats (designats per sorteig entre els majors contribuents i els representants de les corporacions locals), i a l’octubre creà la figura del delegat governatiu per a vigilar i controlar de prop la vida local. Més endavant es concretaren i es consolidaren aquests canvis amb el Reial Decret del gener del 1924, que dissolgué les diputacions provincials; amb l’estatut municipal de l’abril del mateix any, i, finalment, amb la promulgació de l’estatut provincial al març del 1925. Tot plegat significava una renovació pràcticament total d’aquests àmbits político-administratius.

M. Primo de Rivera i el Baró de Viver, Barcelona, 1928.

IEFC

A Catalunya, on aquestes reformes es van aplicar amb especial duresa, es perseguiren tres finalitats ben concretes: el bandejament dels polítics regionalistes i catalanistes (que als ajuntaments i a la Mancomunitat eren molt majoritaris), la seva substitució per persones de tarannà espanyolista (Alfons Sala i Argemí a la Mancomunitat, el comte de Fígols a la diputació de Barcelona, el baró de Viver a l’alcaldia de Barcelona), i la militarització accentuada de tots els càrrecs de més responsabilitat. Així, a més dels delegats governatius, el càrrec d’alcalde de Barcelona va recaure en mans castrenses durant un cert temps (en el tinent coronel Fernando Álvarez de la Campa), com també, de manera permanent, el càrrec de governador civil i militar (Carlos Losada i Joaquim Milans del Bosch i Carrió), malgrat que el Reial Decret de 2 d’abril de 1924 permetia el nomenament de civils. A part això, gairebé sempre es van escollir persones amb actituds contràries al fet específic català, com per exemple, a més dels ja esmentats, el general Emilio Barrera, capità general de Catalunya, i els també generals Arturo Carsi i Juan de Urquía a Girona i Alfonso Alcayna a Tarragona.

Un tret comú de la major part d’aquests militars amb càrrec a les terres catalanes fou la seva vinculació directa o indirecta amb Catalunya: López de Ochoa, que es va fer càrrec provisionalment del govern militar de Barcelona, havia nascut en aquesta ciutat; Milans del Bosch també; Carlos Losada estava casat amb una catalana i Juan de Urquía va residir durant molts anys a Catalunya i fins i tot havia estat elegit diputat per Gandesa.

Un criteri semblant es va seguir, sempre que va ser possible, amb el personal civil, és a dir, es va procurar cercar catalans o persones relacionades amb el país per tal d’ocupar llocs o dirigir entitats des d’on servir amb fidelitat la política descatalanitzadora del directori. Alfons Sala, president de la nova Mancomunitat, encapçalà una llista en la qual trobem des de càrrecs menors com Ignasi de Ros, encarregat de la castellanització del nomenclàtor barceloní, Miquel Agelet, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, o Adrià Gual, director de l’Instituto del Teatro Nacional (abans Escola Catalana d’Art Dramàtic), i a més, altes jerarquies representades per Josep M. Milà i Camps, comte del Montseny; Darius Rumeu, baró de Viver; Manuel Rius i Rius, marquès d’Olèrdola; Mariano de Foronda, marquès de Foronda; Ferran Fabra i Puig, marquès d’Alella, etc., a banda d’alguns canonges, capellans i altres jerarquies eclesiàstiques.

Els responsables dels organismes públics de l’administració local i provincial van dur a terme una veritable actuació repressora sobre el funcionariat, en la seva obsessió per perseguir la llengua catalana a qualsevol nivell. Les destitucions, inhabilitacions, multes i trasllats van sovintejar, sobretot en els primers mesos. Tota la documentació interna, com també els rètols i les indicacions, es van haver de fer en castellà. Fins i tot oralment l’única llengua permesa era aquesta. Una nota textual, enviada primer als ajuntaments i la diputació provincial de Girona, i després arreu de Catalunya, pot estalviar qualsevol altra consideració. El text deia així: “Ruego encarecidamente a VS que ordene a las dependencias todas de esa Corporación oficial de su digno mando, que sea observada en toda su documentación el idioma oficial y que dentro de ellas se hable el español.”

A cada cap de comarca o de partit judicial es va situar un delegat governatiu amb graduació d’oficial de l’exèrcit i amb l’encàrrec de “llevar al último rincón de la Península ese entusiasmo patriótico, para sacudir la somnolencia del pueblo, transmitiéndole desde arriba la vibración que no puede todavía emerger de abajo” segons escrivia el periòdic madrileny “El Debate”. Es va pretendre que fossin els protagonistes de la renovació de la vida local i municipal, però la seva falta de preparació o la incapacitat els va convertir en unes figures força inútils, predisposades a totes les petites corrupcions i amb l’única obsessió d’evitar o vigilar qualsevol manifestació pública considerada catalanista. La xarxa tentacular de tot aquest funcionariat disposava també d’una altra figura que va adquirir força protagonisme, com és el censor. Aquest personatge controlava tot el món de la informació, un món ocupat per empreses privades, allunyades de la influència directa del poder i majoritàriament enfrontades amb la Dictadura, a les quals, per tant, calia vigilar amb esperit desconfiat i sancionador.

En altres àmbits on el directori o els seus representants podien incidir de manera directa per la seva vinculació més o menys explícita amb òrgans oficials, tampoc no es va desaprofitar l’ocasió d’intervenir-hi imposant unes directrius centralistes i homogeneïtzadores, i reprimint alhora qualsevol comportament d’insubmisssió. Especialment cal fer referència a dos àmbits: justícia i ensenyament.

En el camp de la justícia, des dels jutjats municipals al Tribunal Suprem, passant per les audiències territorials i provincials, tots van ser objecte d’una depuració severa, essent designats com a funcionaris judicials, jutges, magistrats i fiscals, persones fidels i predisposades a la subordinació al poder polític. Els intents d’independència judicial van ser eliminats aviat, com és el cas del jutge valencià Francesc Serra, que va ser destituït per haver intentat processar Joan March, amic i col·laborador de la Dictadura.

Els exemples de depuració entre els jutges municipals són molt nombrosos a Catalunya. Sovint eren deguts a denúncies de caire polític, acusant-los de catalanistes o simplement d’haver fet ús de la llengua catalana en un judici; en altres ocasions responien a rivalitats locals o personals en les quals solien intervenir els delegats governatius o bé la Guàrdia Civil. Per contra, en els rangs superiors es posà en evidència un grau de servilisme major (l’Audiència Territorial de Barcelona en va donar mostres reiteradament) i també una tossuda intransigència en la defensa dels seus drets i de la llengua pròpia de Catalunya. El conflicte amb el Col·legi d’Advocats de Barcelona, de tanta ressonància, n’és un exemple paradigmàtic. Un altre col·lectiu objecte de constants mesures de vigilància, de control o de repressió, fou el dels mestres de l’escola primària i també, encara que en menor escala, el del professorat universitari.

Probablement per la seva projecció de futur es va voler impedir radicalment l’ús del català a l’escola. Els reials decrets contenint prohibicions i amenaces, les inspeccions, les circulars coaccionadores, van abundar més que en cap altre àmbit. L’ideal era propugnar un ensenyament patriòtic, conformista, uniformitzador, per tant l’ensenyament d’una llengua i d’una cultura diferenciades esdevenien incompatibles amb els propòsits de la Dictadura. I la intransigència d’aquesta en no tolerar cap manifestació referent a una diversitat cultural va ser notòria. Es va voler controlar no solament la llengua sinó també els continguts ideològics i referencials que es donaven a les escoles. En conseqüència, el tancament de centres, el trasllat d’inspectors suspectes i la suspensió o el desterrament de mestres van ser actuacions dutes a terme amb una especial duresa.

La dissolució de la Mancomunitat

Per a Catalunya, un fet cabdal de la nova estructura administrativa i política imposada per la Dictadura va ser la desaparició de la Mancomunitat. Evidentment era una institució específica, potenciadora de determinats aspectes de la personalitat catalana, i per tant incompatible amb les directrius centralitzadores i homogeneïtzadores del nou règim.

Pel gener del 1924 es va nomenar Alfons Sala nou president de la Mancomunitat, en un intent d’espanyolitzar la institució i d’avançar cap a una subordinació integradora de Catalunya. Probablement es va creure més eficaç anar-la desnaturalitzant i mediatitzant des de dins que no pas dissoldre-la de manera directa. Aquesta nova Mancomunitat va ser rebuda amb protestes i indignació, i més encara quan es va veure que la seva actuació anava encaminada a desacreditar l’anterior, a desmantellar tota l’obra cultural realitzada i a descatalanitzar tot el seu àmbit d’actuació i d’influència.

Tanmateix ni així va poder ser assumida. Ni com a simple òrgan administratiu descentralitzat va ser tolerat pel Directori, ni tan sols el fet que fos dirigida per una persona tan identificada amb Primo de Rivera com fou Alfons Sala va ser acceptat pel nou règim, i per tant, finalment, va ser dissolta amb ocasió de la promulgació de l’estatut provincial del 20 de març de 1925. S’havia intentat buidar-la de sentit i de significació, desprestigiar-la, prostituir-la, però encara resultava incòmoda per a una dictadura militar que mai no va mostrar cap voluntat de tenir un mínim de respecte per la realitat catalana. Amb la desaparició de la Mancomunitat, Catalunya va perdre la petita engruna de poder polític que tenia. Va veure com desapareixia la capacitat de prendre decisions en les coses que li pertanyien i va perdre la possibilitat de fer un país a partir de la voluntat dels ciutadans, expressada democràticament.

El retorn a l’estructura de les diputacions provincials en mans de persones designades autoritàriament i fidels als dictats centralistes significava acabar amb l’esforç polític i cultural que s’havia fet fins al 1923, ofegant la tendència al creixement i a l’expansió de la cultura catalana. Políticament i culturalment tot quedava col·lapsat. Era el triomf del provincialisme enfront del regionalisme. Als inicis de la Dictadura ja hi va haver uns intents de desmembrament territorial de Catalunya, si més no com a rumor ràpidament censurat o desmentit, encara que molt estès. De fet diverses fonts van coincidir a apuntar una nova divisió territorial segons la qual Lleida i Girona conjuntament amb Osca havien de configurar la regió Pirenaica Oriental, i Tarragona amb Castelló i una part de Terol, la regió Bocas del Ebro. Igualment, per aquestes mateixes dates, va córrer la notícia sobre l’annexió d’una part de les terres alacantines, en concret les terres baixes dels rius Vinalopó i Segura, a la regió murciana; fins i tot va aparèixer un manifest de la Unión Mercantil e Industrial de Murcia reivindicant aquesta comarca.

Com a última i potser aparent paradoxa, caldria apuntar que la intenció de Calvo Sotelo, autor de l’estatut provincial, no era tant eliminar la Mancomunitat catalana sinó aigualir-la fent-la extensiva a altres regions. De fet, el Reial Decret del gener del 1924 possibilitava la creació de noves mancomunitats purament de serveis o administratives. Així, la diputació de València va iniciar la redacció d’un avantprojecte de mancomunitat, les bases del qual van ser donades a conèixer pel febrer del mateix 1924, però que no van arribar a consolidar-se per les reserves de Castelló i l’oberta oposició de la diputació d’Alacant. La por de qualsevol ens de caràcter supraprovincial va portar, com hem vist, al reforçament de la província i el municipi —almenys a nivell teòric— enfront de qualsevol institucionalització de la regió.