Cafè concert, R. Canals, 1903.
MNAC-MAMB / R.M.
Al principi de segle, la població urbana que havia creat la nova societat industrial orientava les seves preferències culturals cap a uns gèneres que només s’oferien en castellà. La cançó comercial, la novel·la o el melodrama en aquesta llengua prenien el lloc al que havien representat els Cors de Clavé, el teatre de Pitarra o el periodisme de “L’Esquella de la Torratxa”, al final del segle XIX. En particular, al llarg dels primers anys de segle, s’havia imposat entre els sectors populars un gènere de música lleugera que aviat aconseguí un èxit ampli: el cuplet.
Com ha explicat Joaquim Molas, a Catalunya, aquest nou tipus de cançó, originària dels escenaris frívols de París, s’havia fet famós en castellà i en francès, i hi destacaven intèrprets com La Bella Chelito, La Fomarina, Pastora Imperio o Raquel Meller. Alguns escriptors populars catalans del moment realitzaren un esforç conscient per a catalanitzar el nou gènere i defensaren el projecte com a acte patriòtic. Un d’ells, l’escriptor teatral i poeta Rossend Llurba explicava, el 1912, com era d’important introduir en els “teatres on es cultiven les varietats”, “una guspira d’art i de catalanitat, sobretot, en llocs on aquests dos sentiments hi eren poc menys que desconeguts”. I, encara, en la polèmica que l’intent produïa entre la intel·lectualitat barcelonina, Llurba deia: “No hi heu pensat mai, amics meus, en la victoria que representaría per la nostra rassa, la constitució d’un music-hall català? Jo crec que aquest genre d’art alegre y deliciosamènt captivador, faría un gran be dintre les nostres costums un xic massa austeres y donades al trascendentalisme. Es cert que’l nostre caràcter no s’es donàt gaire a n’aquestes menes de frivolitàts, però jo os ben asseguro que’l día que sapiguém despendres de certs convencionalismes que forçosamént ens fan apàtics davant la manera de sentir d’altres pobles tan cosmopolites (…), la causa santa de la nostra patria haurà donàt un gran pas.”
Tot i tenir detractors, els promotors del cuplet català aconseguiren la col·laboració de personatges provinents dels sectors cultes. Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Lluís Capdevila, Enric Morera o Joaquim Zamacois contribuïren a donar-li un cert grau de tradicionalitat. En algun moment, tots ells havien estat vinculats d’una o altra manera amb el Modernisme. Es diu que el cuplet recollia la identificació d’aquest corrent amb la marginalitat i la bohèmia que la vida frívola de Barcelona representava. És il·lustratiu que l’escenari de les cançons fossin, sobretot, barris barcelonins com el Poble Sec, la Rambla i, molt especialment, el Paral·lel.
Bé que el nou gènere incorporà i mantingué elements de la tradició popular del vuit-cents, tant des del punt de vista musical com temàtic i humorístic, tingué èxit i es difongué quan abandonà la reelaboració dels temes rurals d’inspiració modernista o pre-industrial i abordà temes estrictament urbans. Escrit, gairebé sempre, perquè el cantessin dones, el cuplet va ser concebut per a tenir un to picant, insinuant i maliciós darrere una pretesa ingenuïtat o innocència.
Entre els autèntics creadors hi destacaren, sobretot, Rossend Llurba i Tost i Joan Casas i Vila —que escrigué amb el pseudònim de Joan Misterio—, però també Toribi Torrents i Raurell —conegut per Biorito—, Tomàs Biscamps, Faust Casals o Leopold Negre. Tots ells escrigueren sobre temes genuïnament barcelonins, que descrivien sentiments i situacions de les capes populars i la menestralia de la ciutat. Així nasqueren Els focs artificials, …I és el tramvia, L’autobús, La Porta Ferrissa o Els Tres Tombs. Les protagonistes eren cosidores, pentinadores, planxadores o puntaires, però també noies que treballaven en els nous oficis de l’època, com ara mecanògrafes, dependentes o fins i tot aspirants a miss. Les intèrprets més destacades foren Pilar Alonso, Mercè Serós i Lola Duran, que tingueren els seus millors moments en locals de varietats com Eldorado Concert o l’Edèn Concert.
Els temes també alternaven motius tradicionals amb els nous interessos lúdics i culturals. Al costat de La Marieta de l’ull viu, El senyor Ramon, Baixant de la font del Gat, El vestit d’en Pasqual i d’altres lletres que incorporaven elements trets de Pitarra, de Guimerà o de Clavé, n’apareixien d’altres centrats en les noves adquisicions tècniques, el futbol o els corrents artístics del moment, com ara La radimania o El pintor cubista.
El nou gènere reflectí igualment les tensions polítiques del període, dominat per la censura i la dictadura, i participà dels sentiments de lluita pel catalanisme i el republicanisme. Així nasqueren lletres com La verge roja, Glòria a Catalunya!, La nostra bandera i Flors de Sant Jordi.
Nascut cap al 1912, el cuplet català no es consagrà fins el 1920, en què l’impressor Rossend Ràfols en publicà dos reculls. D’altra banda, l’abril del mateix any, “El Día Gráfico” convocà un concurs per a promoure’l. L’amplitud de l’èxit que havia assolit aquest gènere, la mostra no solament el fet que concorreguessin més de cent setanta peces al premi, sinó que a la festa d’estrena de les obres premiades assistissin personatges com Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó.
Després del 1939, el cuplet català emprengué una davallada, irreversible tot i alguns intents de mantenir-lo viu.