La Guerra Civil: del 1936 al 1939

La fallida dels règims democràtics europeus. 1931-1939.

Ni que sigui una tautologia, val la pena de remarcar que la Guerra Civil Espanyola va ser, per damunt de tot, una guerra. La proliferació d’estudis sobre els múltiples aspectes col·laterals del conflicte i l’abast d’aquesta vasta Història..., que defineix com a objecte seu la política, la societat i la cultura dels Països Catalans, no poden ignorar la centralitat de l’esdeveniment bèl·lic, que en condiciona tots els altres. La vida política, l’activitat econòmica, els canvis demogràfics, les manifestacions culturals i la vida quotidiana depenen estretament del fet de la guerra i de la sort dels combats. Per això hem cregut que s’havia de dedicar un ampli espai als tres anys de guerra, i que dins d’aquest període calia que un especialista presentés tant la revolta inicial i els seus resultats als Països Catalans com el curs dels combats que van tenir lloc en els tres territoris. Encara més tenint en compte que, si la història de la Guerra Civil s’ha escrit quasi sempre, en l’oceànica bibliografia que li està dedicada, des d’un punt de vista no català, en la història militar aquesta ignorància esdevé supina. l’obra, tan documentada i competent, de Vicenç Guarner i Vivancos Cataluña en la guerra de España (Madrid 1975) hauria d’haver desfet la llegenda de la minsa aportació militar catalana a la causa de la República, però no ha estat pas així. Encara és un tòpic dels historiadors —per esmentar el cas més gros— repetir que Barcelona no va oferir al gener del 1939 una resistència heroica com la de Madrid pel novembre-desembre del 36, com si en aquests dos anys la situació general no hagués canviat. El 1936 la Generalitat havia ajudat Madrid amb homes, material i proveïments, a més del fet que la capital espanyola disposava de les Brigades Internacionals, però en canvi quan Catalunya fou atacada José Miaja Menant va sabotejar els plans de Vicent Rojo i Lluch de maniobres de diversió. La situació a Catalunya, durant l’ofensiva final, estava sota mínims en tots els aspectes. l’agregat militar de l’ambaixada francesa escrivia el 18 de gener de 1939: “La situació a Barcelona és deplorable: hom aclamaria el diable si portés la pau i una mica de menjar”. En tot cas, la resistència de l’exèrcit republicà —no es pot pas dir l’exèrcit català— davant l’ofensiva contra Catalunya va ser molt més seriosa —les llistes oficials de baixes italianes ho confirmen— que no pas la rendició massiva del centre tres mesos després.

Aliances i pactes europeus. 1938-1939.

El primer fet, estrictament militar però gràvid de conseqüències polítiques i culturals, va ser que la Guerra Civil Espanyola va dividir els Països Catalans pel sol fet de la diversa sort de l’aixecament militar, que deixà en zona republicana Catalunya, València i Menorca, i en mans dels insurrectes Mallorca i ben aviat Eivissa. Els bombardeigs de Mallorca, que tot i ser bastant inofensius no feien lògicament cap gràcia als ciutadans, eren atribuïts per una propaganda malèvola a “l’aviació catalana” (la propaganda catalana o republicana no imputaria mai els terribles bombardeigs de Barcelona a “l’aviació mallorquina”), i “catalanes” eren també les tropes d’Alberto Bayo Piraud que van desembarcar a Mallorca i que, a banda de fracassar militarment, van deixar un pèssim record pels excessos comesos en el poc temps que van ser allí. També les columnes de Durruti van deixar entre els habitants de la Franja de Ponent una trista memòria dels catalans, que probablement s’ha pagat més endavant molt cara pel que fa al sentiment de catalanitat d’aquell territori. Els records del Consell d’Aragó formen una sola cosa amb el mític bombardeig del Pilar, ordenat per Díaz Sandino, que per cert havia nascut a Barcelona, si bé el seu pare l’havia dut a batejar en aquella mateixa venerada basílica.

Un altre esdeveniment militar, l’arribada de l’exèrcit franquista a Vinaròs el 15 d’abril de 1938, va dividir la comunicació per terra entre el País Valencià i Catalunya.

Però la més fonda divisió ocasionada per la Guerra no era la que enfrontava territoris, sinó la que, en el si de cada un dels Països Catalans, oposava els seus habitants. No sols els que havien de combatre des de trinxeres oposades, sinó també, i pitjor encara, els qui eren forçats a allistar-se en un exèrcit que no sentien com a seu, els uns perquè simpatitzaven amb els insurrectes, o, més ben dit, amb allò que des d’aquí es pensaven que eren els d’allà, i els altres perquè el seu exèrcit i el seu combat eren, en tot cas, els de Catalunya, i no els d’una República Espanyola que, instal·lada a Barcelona, desconeixia i menyspreava la Generalitat catalana. El factor religiós també va dividir els catalans. A molts creients, la Guerra els forçava a optar entre una Catalunya lliure, però en la qual la religió era perseguida, i una Espanya que deia fer la guerra en defensa de la religió, però que perseguia Catalunya. Pocs van ser els qui van rebutjar aquest dilema com a fals i es van veure amb cor de mantenir la doble fidelitat religiosa i cívica.

Era inevitable la guerra?

Dues grans qüestions, pel que fa a la Guerra Civil Espanyola, es plantegen a l’historiador, i a tot ciutadà reflexiu: la primera, per què es va desencadenar, i la segona, per què va tenir unes conseqüències molt més fondes que qualsevol de les guerres civils anteriors.

Gil-Robles va donar a les seves memòries polítiques (1968) el títol de No fue posible la paz. Era un títol polèmic, amb el qual el gran dirigent de les dretes relativament moderades espanyoles volia mostrar com ell havia fet tots el possible per evitar una guerra, i que això no havia estat possible per culpa de tots els altres, des d’Alcalà Zamora, que hauria abusat de les prerrogatives de la presidència de la República, i l’extrema dreta, fins a l’esquerra més radical, amb els seus extremismes provocadors, passant per Franco que, segons Gil-Robles, no va voler donar, després de la victòria del Front Popular al febrer del 36, un cop militar que hauria estat l’única manera d’evitar la guerra. En les memòries del polític alacantí independent Joaquim Chapaprieta Torregrosa, aquest li va respondre amb un títol oposat: La paz fue posible (Barcelona, 1971). En català es diu que “si un no vol, dos no es barallen”, però el 1936 l’ambient general de l’Estat espanyol era de dos que volen barallar-se i, cosa encara més perillosa, que es volen avançar als altres i picar primer, convençuts que, com diu un altre adagi, “qui pica primer, pica dos cops”. Els extremistes d’una banda i de l’altra tenien por que els contraris se’ls avancessin.

Ara bé: no podem oblidar que aquesta bel·licositat no va sorgir com un bolet, sinó que la van alimentar al llarg dels anys republicans les tensions que agitaven el món contemporani, agreujades per la problemàtica específica de la Segona República. Només per comparació a la resta de l’Estat, on la violència era encara molt pitjor, s’ha pogut parlar de “l’oasi català”. El problema de la terra provocà relacions molt difícils entre els rabassaires i altres parcers i els propietaris, organitzats en un grup de pressió per mitjà de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre; la Llei de Contractes de Conreu, la insurrecció del Sis d’Octubre (que obeí també a altres causes) i la repressió que la va seguir amb l’onada de desnonaments són el vèrtex d’aquesta crisi. Els militars, tractats amb poca traça per un Azaña massa segur d’ell mateix i de la seva República, eren a Catalunya especialment perillosos per la missió de sentinelles de la unitat de la pàtria que sempre s’havien atribuït. El general Batet els havia tingut ben controlats uns quants anys, però, allunyat arran dels fets del Sis d’Octubre, les casernes van esdevenir polvorins. La innecessària hostilització dels sentiments religiosos sostreia simpaties fins en una Església moderada i relativament democràtica (amb excepcions) com la catalana. El predomini, per no dir monopoli, del sindicalisme anarquista violent era un altre polvorí que esclatà amb el detonador de la revolta militar. Dos factors mantenien aquest sindicalisme distanciat de la realitat política catalana: la doctrina anarquista de l’acció directa i el pes de molts immigrants que no havien tingut ni temps ni mitjans d’integrar-se al país on vivien. Partits burgesos i sindicats obrers eren com aigua i oli, a nivells diferents. El Govern de la Generalitat, tot i ser d’esquerra, els havia hagut de reprimir fins el mateix matí del 19 de juliol. Com un pèndol, impulsat pel sistema electoral majoritari, les Corts Espanyoles anaven d’un extrem a l’altre, amb una polarització accelerada i amb reaccions violentes de sentit contrari després de cada elecció: contra la victòria de les esquerres el 1931 es va produir la sanjurjada; contra la victòria de les dretes el 1933, la insurrecció del Sis d’Octubre del 1934; contra la victòria de les esquerres al febrer del 36, la revolta militar que originarà la Guerra Civil.

La segona gran qüestió, la de les fondes conseqüències de la Guerra, està relacionada amb la intenció deliberada del general Franco d’allargar-la més del necessari. Aturem-nos en aquest punt, primer per analitzar el fet del retard intencionat, i després per esbrinar quina motivació podia presidir aquesta estratègia maquiavèl·lica.

La llarga guerra del general Franco

La Guerra Civil.

Deia Karl Marx, en una crònica publicada al “New York Daily Tribune” el 9 de setembre de 1854 i traduïda el 1929 per Andreu Nin, que “Espanya mai no ha aconseguit assimilar el novíssim procediment francès, molt en voga el 1848, que consisteix a començar i acabar una revolució en l’espai de tres dies. Les temptatives d’Espanya en aquest terreny són molt més vastes en extensió i en intensitat. El període de tres anys apareix com el més breu a què pot limitar-se”. Ara bé: en el cas de la insurrecció del 1936, és evident que els generals conspiradors desitjaven i fins esperaven consumar-la segons allò que Marx anomenava “el novíssim procediment francès” —que també tenia precedents entre els cops militars hispànics—, és a dir, en pocs dies. Però, fins i tot després que el Pronunciamiento fallit hagués degenerat en Guerra Civil, hi ha serioses raons per a afirmar que mai no hauria arribat a durar mil dies si no hagués estat per una deliberada estratègia dilatòria de Franco.

Paul Preston, en el seu estudi Franco as Military Leader (1994), remarca que quan els historiadors s’interroguen sobre la competència militar de Franco, es divideixen netament entre els de tendència republicana, que solen qualificar-lo d’incompetent, i els franquistes, que el consideren un geni, un nou Napoleó. Les coses són un xic més complicades. Des dels primers moments de la Guerra una llarga cadena de decisions militars de Franco van tendir a evitar un final ràpid. Tant els seus millors i més fidels companys espanyols com els assessors alemanys o italians opinaven que aquelles decisions eren errades, però Franco s’entossudí a mantenir-les. l’una o l’altra d’aquelles decisions podria semblar dubtosa, però l’enfilall de totes elles assenyalà una trajectòria indiscutible que, per força, havia d’obeir a una deliberada voluntat dilatòria.

Les instruccions del Director de la conspiració militar (el general Mola), preveient que a Madrid l’aixecament ho tenia molt difícil, determinaven que en desembarcar Franco a la Península amb l’exèrcit d’Àfrica havia d’anar cap a la capital pel camí més recte, que era el de Despeñaperros, però Franco va donar una gran volta per l’oest, per Extremadura, vorejant la frontera portuguesa. Els seus panegiristes diuen que era prudència, per retirar-se al Portugal amic si les coses giraven malament, però amb aquesta ruta alternativa frustrava l’esquema fulminant de Mola. La desviació per Extremadura, a més de ser més llarga, afeblia l’exèrcit d’Àfrica —l’únic exèrcit professional i eficient que hi havia a Espanya—, perquè exigia deixar guarnicions a les poblacions ocupades i causava sensibles baixes en les fortes batalles per prendre algunes ciutats, com ara Badajoz.

Aquest retard va fer que fins el 21 de setembre no arribés a Maqueda, des d’on, per la carretera d’Extremadura, tenia Madrid a l’abast. Però aleshores Franco va decidir allunyar-se de la capital i anar cap al sud-est a alliberar l’alcàsser de Toledo assetjat. També en aquest cas els autors franquistes diuen que hi pesaven raons morals i sentimentals, però Alfredo Kindelán y Duany va advertir Franco que s’hi jugava la presa de Madrid, i amb ella el final de la Guerra. I, efectivament, quan després de prendre Toledo va provar d’assaltar Madrid els mesos de novembre i desembre va fracassar, perquè la capital ja s’havia reforçat amb treballs de fortificació, amb l’arribada de les Brigades Internacionals i amb la creació del famós Quinto Regimiento, comunista i disciplinat, embrió del futur Exèrcit Popular.

Fracassat l’assalt frontal a Madrid, i després de la violenta batalla del Jarama, la capital havia quedat quasi encerclada. Només es comunicava amb la resta de la zona republicana per la carretera de València, un corredor estret a l’abast de l’artilleria franquista. Si s’hagués tallat aquest cordó umbilical —i la situació i els mitjans de Franco ho feien prou fàcil— Madrid hauria caigut ràpidament, la majoria de governs haurien reconegut els rebels i l’abandó internacional hauria estat la fi de la causa republicana. Per això es va planejar l’ofensiva de Guadalajara.

Guadalajara

S’ha fet molta brometa sobre el fracàs dels italians, però no s’ha dit prou que Franco els va sabotejar l’operació, perquè els veia massa orgullosos de la victòria de Màlaga, però més encara perquè no volia que Madrid quedés encerclat i caigués. El pla convingut per Roatta amb el quarter general de Franco era que les divisions ràpides italianes atacarien cap a Guadalajara, però que dues columnes espanyoles haurien d’avançar a banda i banda per protegir-los els flancs i, simultàniament, els franquistes també atacarien al sector del Jarama per a retenir-hi les Brigades Internacionals que acabaven d’intervenir a la batalla que s’havia lliurat. El 8 de març de 1937 els italians van llançar-se a l’ofensiva, i el primer dia van avançar quasi quaranta quilòmetres, però les dues columnes franquistes que els havien de protegir els flancs no van moure’s i al sector del Jarama tampoc no van atacar. El resultat va ser que els italians antifeixistes de la Brigada Garibaldi, i d’alguna altra de les Brigades Internacionals, es van desplaçar i van atacar els legionaris feixistes pel costat i pel darrere, cosa que va provocar la desbandada. Els innegables errors i defectes de les tropes italianes, dels quals Mussolini va rebre un complet informe, no han d’amagar que Franco no va voler que arribessin a Guadalajara. Ho confirma el fet que, davant les queixes de Roatta, va fer veure que s’enfadava i va destituir dos dels seus generals, per no haver atacat com havien convingut. Hi ha encara una altra prova més forta. Franco, sempre que experimentava el més petit revés, tenia el punt de contraatacar i recuperar al preu que fos el terreny perdut; esmentem, per exemple, les costoses contraofensives de Terol i de l’Ebre. S’hauria d’haver esperat, doncs, que després de la derrota italiana contraataqués i arribés a Guadalajara, però no va fer-ho —tot i la gran explotació internacional que la propaganda republicana va fer d’aquella derrota—, perquè hauria comportat l’encerclament total de Madrid i, amb l’ocupació de la capital espanyola, l’acabament ràpid de la Guerra. S’ha de dir, de passada, que la batalla de Guadalajara va tenir una conseqüència tràgica per als catalans. Un article sense signar aparegut el 17 de juny de 1937 al “Popolo d’Italia”, però que es troba entre les obres completes de Mussolini, assegurava que els morts de Guadalajara serien venjats. Quan s’anava a complir l’aniversari d’aquella batalla, Mussolini va saber que a París i a altres llocs els antifeixistes preparaven actes commemoratius de la victòria i va telegrafiar personalment al cap de les tropes legionàries d’Espanya per ordenar que s’emprengués alguna operació especial que contrapesés aquella commemoració: van ser els terribles bombardeigs de Barcelona del març del 1938.

Desviació de l’ofensiva contra Catalunya

Hi ha un episodi encara més significatiu. Després de la batalla de l’Alfambra, les tropes franquistes van arribar a Catalunya i el 3 d’abril de 1938 ocuparen Lleida. l’exèrcit republicà s’havia ensorrat i no hi havia mitjà d’aturar l’ofensiva. Yagüe, que manava el Cos d’Exèrcit Marroquí, podia arribar a Barcelona d’una galopada i, entre la caiguda de Catalunya i el tancament de la frontera francesa per on la República es proveïa, la Guerra s’hauria acabat. Aleshores Franco va ordenar aturar l’atac i desviar l’ofensiva en direcció a València. Tots els seus assessors militars, tant els espanyols com els alemanys i italians, li van advertir que era un greu error, però ell no tornà enrere. Els germans Salas Larrazábal, historiadors militars, tot i ser franquistes comenten sobre la situació en aquell moment al front català: “Toda resistencia organizada y persistente parecía improbable. La afluencia masiva de material de guerra a puertos y fronteras gubernamentales estaba destinada, al parecer, a incrementar el botín de guerra de los vencedores. En tan dramática situación, Franco tomó una increíble decisión que suponía una nueva demora en el fin de la guerra”. l’avanç a través del terreny muntanyós del Maestrat va resultar lent i costós, i encara que finalment van arribar a la Mediterrània per Vinaròs i van dividir en dos la zona republicana, la Guerra es va allargar un any més.

Militarment aquella decisió era tan injustificable que alguns han volgut explicar-la pel temor d’una intervenció francesa si les tropes franquistes, amb els seus aliats alemanys i italians, haguessin arribat a la frontera. Però el mateix Franco ho va desmentir a Alfredo Kindelán, segons aquest explica en l’edició íntegra de les seves memòries: “Tan aferrado estaba a su idea el generalísimo, que yo llegué a creer que hubiera una razón secreta, de orden internacional, y así se lo dije con franqueza, pero él me lo negó, con absoluta sinceridad, cosa que los hechos confirmaron luego”. Efectivament, així com a l’estiu del 1936 no es va estar d’atacar Guipúscoa, el 1939 va prendre Catalunya amb la sola precaució de mantenir les divisions italianes a una bona distància de la frontera francesa. Quan el general Solchaga, amb la quinta divisió de Navarra, arribà el 10 de febrer al Pertús, el director del diari perpinyanès “L'Indépendant” l’entrevistà i, entre altres coses, li va preguntar si portava tropes italianes. Solchaga respongué que “les divisions en les quals hi ha voluntaris italians han estat rellevades a Girona i no han passat d’aquesta ciutat”.

En aquest any innecessari es va produir la batalla de l’Ebre, la més sagnant de tota la Guerra, en la qual van lluitar i morir molts catalans a totes dues bandes: el terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat contra la “quinta del biberó”, sota un sostre d’avions italians, alemanys i russos. Franco, que no havia volgut donar la rèplica a la derrota de Guadalajara, quan l’exèrcit republicà el sorprengué en el pas de l’Ebre i va arribar a trencar el front i ocupar una extensa zona a la riba occidental, es girà contra Catalunya i va concentrar en aquella zona la massa d’homes, tancs, canons i avions més ingent de tota la Guerra per encetar una batalla de desgast, per l’estil de les de la guerra europea del 1914-18, amb sagnants atacs i contraatacs per ocupar, perdre i recuperar posicions insignificants.

Les dilacions van durar fins el darrer moment. l’agregat militar francès, tinent coronel Morel, en un interessant informe del 18 de gener de 1939, s’adona d’una clara intenció de diferir la presa de Barcelona: “Aquí hi ha una cosa estranya. El que és cert és que sense maniobra, continuant caminant recte, el cos italià amb els seus elements motoritzats podia prendre Igualada, ocupar Montserrat i fer impossible la defensa de Barcelona. El que és segur és que els republicans no tenien prou forces per aturar 4 divisions, ben armades i ben comandades. El que és probable és que si el cos italià s’ha aturat, és que “hom” l’ha aturat. “Hom” l’ha aturat perquè “hom” no volia anar massa de pressa, perquè hom dubta d’arribar al final. Aquí rau l’element major d’incertesa pel que fa al termini de supervivència de Barcelona [...]. Hom es pregunta com i quan (no gosem dir “si”) el comandament nacionalista vol prendre Barcelona”. A continuació Morel comenta la decisió anterior que acabem de recordar: “Després de la presa de Lleida, a primers d’abril, el camí de Barcelona era lliure, no tenien davant seu cap força organitzada. Franco va declarar que la guerra s’havia acabat i que només quedaven per fer operacions de policia. Però, havent arribat fresques les forces davant Lleida, les 5 divisions d’elit del cos de Yagüe han desaparegut l’una darrere l’altra: la tempesta que es congriava sobre el camí de Barcelona s’ha reabsorbit a poc a poc”. Morel es permet una comparació històrica: “És com el 1814 la marxa dels aliats contra París, però sense Napoleó: els italians són Blücher (demano perdó a la seva memòria). Voldrien anar de pressa, acabar; però els frenen uns aliats que no tenen cap pressa per arribar al final, que consideren que el millor moment és aquell en què l’èxit sembla cert, però que encara no ha arribat”. I acaba així el report: “Aquestes reflexions, més útils per a jutjar la pau que ve que no la guerra que s’acaba, no porten pas a la conclusió que Barcelona no serà presa: però, militarment, la ciutat ja hauria d’haver estat presa”.

Informes alemanys i italians

No era sols l’agregat militar francès que veia que la Guerra ja s’havia d’haver acabat. Els representants diplomàtics i militars alemanys i italians prop de Franco s’adonaren ben aviat que, amb l’ajut que li havien prestat, l’aventura espanyola ja hauria d’haver estat resolta feia temps. Franco, quan a l’inici de la revolta els demanà ajut, els assegurà que amb uns quants avions ho acabaria tot en pocs dies, però després no va parar de demanar més material militar. Com que no se’ls va acudir que Franco tingués la intenció deliberada d’allargar la Guerra, ho van atribuir a la incompetència i pensaven que amb uns assessors militars s’arreglaria. Goebbels, que en el seu diari anotava les converses que tenia amb Hitler sobre les notícies de cada dia, testimonia la irritació creixent del Führer per la lentitud de les operacions: “Altre cop estancat l’avanç de Franco” (17 de gener de 1937); “Obté petites victòries però no avança com caldria” (19 de gener de 1937); “Franco no avança. Serà ell realment l’home?” (24 de gener de 1937); “Franco està totalment inactiu” (23 d’abril de 1937, tres dies abans del bombardeig de Gernika); “Aquest conflicte espanyol destrossa a poc a poc els nervis” (28 d’agost de 1937); “Ara Franco ha de continuar atacant. El problema espanyol no pot continuar obert gaire temps més” (23 d’octubre de 1937, després de la conquesta d’Astúries); “Franco lluita als voltants de Terol. S’hi escola. I la gran ofensiva que tenia preparada s’ha esfumat” (19 de gener de 1938); “Notícies d’Espanya: tot continua igual. Aquesta Guerra Civil sembla que s’hagi de convertir en una guerra dels Trenta Anys” (15 de desembre de 1938).

Un mes abans de la batalla de Guadalajara, el 14 de gener de 1937, va tenir lloc al Palazzo Venezia de Roma una trobada de Mussolini amb Hermann Wilhelm Gòring, Galeazzo Ciano i els sotssecretaris dels ministeris italians de Guerra, Marina i Aeronàutica. Segons l’acta de la reunió, Mussolini va dir: “Es tracta de saber si els ajuts que proporcionem a Franco, en lloc de moure’l a actuar, no produeixen l’efecte oposat, en el sentit que l’indueixen a afluixar el seu esforç tot refiant-se de l’ajut d’Alemanya i d’Itàlia”; calia dir-li que “nosaltres no tenim pas la intenció de substituir els espanyols, que es comporten com si volguessin fer-nos creure que la guerra ja no els interessa”. Gòring hi va estar d’acord: “Cal dir-li [a Franco] que, amb el que té [de l’ajut enviat], n’ha de tenir prou. Itàlia, en posar a disposició de Franco material i tropes, ha de [...] dir-li enèrgicament que ha d’anar a fons en les operacions militars”. Aquell mateix dia els dos aliats van enviar a Franco una nota conjunta comunicant-li que, ateses les delicades circumstàncies internacionals, l’ajut que li prestaven no es podria prolongar indefinidament: “Per tant —li deien— resulta indispensable que el general Franco decideixi l’aplicació integral i resolutiva de les seves forces”, i li oferien una copiosa llista de material tot advertint-li que era l’últim que estaven disposats a enviarli. Franco va respondre assegurant que “no perdonará esfuerzo el Ejército Nacional para dar cima rápidamente a la obra emprendida”, però demanava encara més material (nota verbal del 24 de gener). El 2 de febrer de 1938, Mussolini adreçà a Franco un veritable ultimàtum: “Si vós no voleu fer crònica la guerra —amb els enormes perills, àdhuc de caràcter intern, que això significa— és necessari preparar una batalla de masses que desemboqui en la destrucció del sistema enemic. Un cop decidida, no hi ha d’haver més retards fatals. I, un cop iniciada, s’ha de portar fins al final. Si aquest és el vostre pla, demaneu-me què més puc fer per vós. Si aquest no és el vostre pla, i espereu d’altres factors la decisió, queda clar que en un cert moment la permanència dels legionaris italians s’haurà d’acabar, perquè ja no tindria objectiu”. Però Franco, que sabia prou que després de tot el que Itàlia havia invertit a Espanya en homes i material, i sobretot després de la humiliació de Guadalajara, Mussolini no es retiraria sense haver assolit la victòria, no va cedir a la pressió. Es va prendre dues setmanes de temps i finalment va dir a Mussolini que estava prompte a emprendre “la batalla o las batallas decisivas que usted desea”, però que pel mal temps, propi d’aquella estació, no ho havia pogut fer; i, ja que li oferia ajuda, li prengué la paraula i li demanà més canons antitancs, metralladores i fusells metralladors (carta del 16 de febrer).

Però el més contundent de tots els testimoniatges sobre l’estratègia dilatòria de Franco ens l’ha deixat l’ambaixador italià Roberto Cantalupo. Quan va ser reemplaçat per Viola, es va acomiadar de Franco en una audiència, el 18 d’abril de 1938. Cantalupo, diplomàtic competent, va posar fidelment per escrit les paraules de Franco en un informe que va presentar a Ciano així que va arribar a Roma, i que es pot veure al Ministeri d’Afers Estrangers. Com que la lentitud de les operacions havia estat objecte de moltes queixes, Franco va dir a l’ambaixador que, si tal vegada en les converses anteriors no havia estat prou clar, en aquella última volia desfer tot equívoc i li va pregar que transmetés al Duce al peu de la lletra el que li anava a dir: “Ambaixador, Franco no fa la guerra contra Espanya, sinó que fa una obra d’alliberament d’Espanya [...]. Per això no puc tenir pressa. Si primerament no consolido la conquesta espiritual de les poblacions que tenim darrere nostre, és no sols inútil sinó fins i tot perillós avançar. La consolidació militar dels meus avanços ha de quedar garantida per les poblacions que passen a estar sota el meu govern, garantida moralment amb l’adhesió [...]. És una de tantes de les guerres internes de la nostra història [...]. Jo no puc escurçar-la ni d’un dia per respecte a la seva durada natural, o sigui per respecte a l’hora en què la majoria dels espanyols estarà contra el comunisme. Faig els possibles per no fer-la durar més del necessari, però no faré res per fer-la durar menys de l’indispensable. El qui m’ajuda cal que ho sàpiga [...]. Fóra molt perillós que jo arribés massa aviat a Madrid, amb una acció militar de gran estil. Hi arribaré, però ni una hora abans del necessari: abans he de tenir la certesa de fundar un règim, de poder-hi instal·lar la capital de la nova Espanya”.

Aquestes manifestacions de Franco, Cantalupo les va reproduir amb paraules substancialment idèntiques en les seves memòries. Les va publicar el 1948, i en aquells moments de descrèdit general del feixisme i del franquisme ell es declarà feixista i admirador de Franco, per bé que criticava la política que Mussolini havia seguit en la guerra d’Espanya. Tres anys més tard, quan es va traduir a l’espanyol, la censura en va suprimir un capítol sencer dedicat a blasmar les matances que havien seguit la conquesta de Màlaga. Que els censors no suprimissin la confessió de Franco sobre la guerra llarga vol dir que, com tots els assessors militars, tampoc no es podien imaginar que el Generalísimo hagués estat tan maquiavèl·lic com per allargar intencionadament la matança d’espanyols.

Per què una guerra tan llarga?

Aquesta introducció ha estat encapçalada amb les paraules de Tolstoi “Per què aquesta trista guerra?”, i més endavant s’ha fet una reflexió sobre si realment havia estat inevitable; ara cal fer un pas més i esbrinar per què va haver de ser tan llarga. Hi havia molts catalans, i bastants espanyols, que no volien la guerra. També n’hi havia —de catalans i d’espanyols— que la volien, que desitjaven i esperaven guanyar-la “ells”, i com més aviat millor. Negrín deia “resistir es vencer”, però de sotamà temptejava una mediació internacional i una pau negociada. Els governs estrangers que s’interessaven o es preocupaven per la Guerra d’Espanya podien diferir en la posició adoptada a favor de Franco, de la República o simplement de la contenció del conflicte, però tots coincidien a desitjar que s’acabés al més aviat possible. Probablement Franco era l’únic home, no sols de la Península sinó de tot el planeta Terra, que volia expressament una guerra llarga. Més encara: quan no va tenir més remei que acabar, va voler que el clima bèl·lic continués. En una audiència a Viola, el successor de Cantalupo, li explicà que després de la victòria la desmobilització seria gradual, per raons de seguretat, per a facilitar la reabsorció civil dels excombatents, i també perquè “no aniria malament prolongar, dintre de certs límits, la mobilització dels esperits i mantenir l’atmosfera creada per la victòria” (Viola a Ciano, 18 d’abril de 1938). Per què?

Si pel que fa a la dilació hi ha fets suficientment documentats i comprovats, quant a la motivació s’ha d’entrar ja en el terreny de les hipòtesis, i d’unes hipòtesis que, tractant-se de la recargolada ment de Franco, per força pateixen d’un marge d’error possible superior al normal. Però, així i tot, la qüestió és massa greu, històricament i moralment, per a no deixar-la de formular.

Franco va refusar durant molt de temps d’entrar en la conspiració militar. Quan a darrera hora s’hi va sumar, va ser amb el decidit propòsit no de col·laborar des d’una posició secundària en el projecte de Mola d’una dictadura republicana provisional, sinó d’erigir-se en amo vitalici i absolut d’Espanya. Per això, al marge completament del que decidissin Mola, Cabanellas i la Junta de Defensa de Burgos, que s’atribuïen la sobirania i publicaven un butlletí oficial, ell des del primer moment va prendre decisions exclusives de cap d’Estat, com és ara atorgar la laureada, i negocià l’ajut alemany i italià presentant-se com a cap suprem dels militars revoltats. Quan Hitler i Mussolini el van reconèixer com a tal i van decidir canalitzar a través d’ell l’ajut als insurrectes —tal com s’explica en el capítol sobre l’abast internacional del conflicte— ja l’havien fet Caudillo. El decret de la Junta de Defensa i la presa de possessió del primer d’octubre va ser només una ratificació formularia.

Si la insurrecció, tal com solia passar amb els pronunciamientos vuitcentistes, s’hagués imposat en unes hores, o a tot estirar en uns quants dies, Franco hauria quedat molt en segon terme: li passaven al davant Sanjurjo, Cabanellas, Queipo de Llano, Mola, etc. Tres mesos més tard Franco ja s’havia enfilat al primer lloc, però encara era un primus inter pares. Però després de mil dies de guerra, sota una propaganda desenfrenada que forjava el seu mite de salvador de la pàtria, mentre tots —militars, polítics i eclesiàstics— rivalitzaven en l’adulació, ja fruïa d’una apoteosi en vida i podia fer d’Espanya allò que volgués.

En la seva confessió a Cantalupo, Franco donava unes raons que només en part eren veritables. Li deia que la majoria dels espanyols eren comunistes, cosa que a més de ser falsa deslegitimava la revolta militar. En tot cas, el simple pas del temps no hauria pas convertit al franquisme la població de la zona republicana, i, quan Franco conqueria una ciutat o un territori, era la dura repressió que operava la neteja. En canvi, Franco era ben sincer quan deia a Cantalupo que, abans d’acabar la guerra, havia de tenir la certesa de “fundar un règim” i que no prendria Madrid fins estar segur que en podria fer “la capital de la nova Espanya”. En els papers personals, esbós d’autobiografia, que Franco va deixar damunt la seva taula abans de morir, comentava així la seva proclamació de cap d’Estat: “Responsabilidad total: las dos partes, la militar y la política, y de ésta la económica [...]. ¿Qué importaba que ganáramos la guerra si era imposible la paz?”.

Per això aquesta guerra ens ha marcat tan profundament: perquè va ser massa llarga, innecessàriament llarga, intencionadament llarga, i perquè el propòsit deliberat de Franco era de crear un nou règim dictatorial i personal que durés tant com la seva mateixa vida. Per això les represàlies de la postguerra van ser terribles, molt pitjors que les guerres civils del segle passat. Durant les tres guerres carlines, els uns i els altres havien comès grans brutalitats, però acabada la guerra es procurava que la pau fos no sols militar, sinó també civil. A les tres guerres civils que van guanyar les esquerres, les condicions dels vencedors van ser generoses fins al punt que es van reconèixer els graus militars dels vençuts. A la primera guerra que guanyaven les dretes, la rendició va haver de ser sense condicions i les represàlies van ser il·limitades. d’això en deien “la pau de Franco”, tot i que avui sabem que si Espanya no va entrar a la Segona Guerra Mundial no va ser pas perquè el Caudillo no en tingués ganes. Quan el 1964 es va llançar la campanya propagandística dels “vint-i-cinc anys de pau” que deien que Espanya devia a Franco, Josep Maria Capdevila, antic director del “Matí”, em comentava des del seu exili colombià: “Si Franco no hagués fet la seva guerra, ara en tindríem seixanta-sis, d’anys de pau”. La guerra va ser terrible, i la pau va ser una prolongació de la guerra. Si per a Karl Clausewitz la guerra no era més que la continuació de la política amb uns altres mitjans, per a Franco la pau no seria més que la guerra amb uns mitjans no gaire diferents.

Caràcter anticatalà de la guerra

La majoria dels manifestos dels caps locals de l’Alzamiento donen com a motiu principal el perill de la bolxevització o sovietització d’Espanya. Més tard, la propaganda franquista va difondre uns suposats documents sobre un diabòlic complot comunista, amb un gran pla d’assassinats, però al juliol del 36 aquells documents encara no havien estat falsificats. A les Corts Espanyoles no hi havia cap diputat comunista, a les del 1933 n’hi havia un i a les del 1936, malgrat la victòria del Front Popular, només n’eren 17. La religió, que va esdevenir un dels puntals ideològics del nou règim, no era esmentada en cap dels bans de l’aixecament. Dins de la confusió i la indeterminació de propòsits dels militars revoltats, i a banda de motivacions típicament professionals o de grup, de militars que se sentien vexats per la República, o que, després d’haver-se retirat en les condicions avantatjoses que Azaña els havia ofert, enyoraven les casernes i les sales de banderes, la raó principal era una altra. Si una cosa tenien clara era la lluita contra el que ells en deien “separatismes”, i particularment contra el català. l’exèrcit espanyol, des del segle XIX, s’havia atribuït la missió de defensar la unitat de la pàtria, amb una interpretació peculiar de la llei constitutiva de l’exèrcit, del 1878, segons la qual era missió fonamental seva defensar Espanya “dels seus enemics exteriors i interiors”. Aquesta definició de la missió de l’exèrcit ha resultat, històricament, molt perillosa, perquè els militars han considerat que no sols havien de defensar la pàtria d’enemics exteriors i interiors, sinó que els pertocava identificar ells mateixos aquells enemics, sense necessitar que el poder civil els l’assenyalés amb el dit. Així, tant complien la seva missió orgànica lluitant contra els insurrectes cubans com assaltant la redacció del “Cu-cut!” i de “La Veu de Catalunya”. Fins i tot retirats o separats del servei, creien que continuaven tenint aquesta missió. Sanjurjo es va revoltar el 1932, deia, contra el marxisme i contra el separatisme, però la segona motivació era sens dubte la principal. Ho va demostrar a l’octubre del 1934: des de Portugal, on vivia exiliat, va telefonar a Royo Villanova —el patriarca de l’anticatalanisme— per oferir-se per mitjà d’ell al Govern, no per a anar a Astúries, on hi havia una terrible revolució marxista, sinó a Catalunya, on la proclamació de Companys no tenia res de marxista i, a més, tot estava ja dat i beneït quan Sanjurjo telefonava, el matí del dia 7. Semblantment, la revolta del 36 va prendre des del principi un caràcter manifestament antiseparatista, anticatalanista i anticatalà tout court.

Encara que la primera proclama de la Junta de Defensa Nacional deia “Nada tienen que temer las legítimas autonomías regionales ni las conquistas de las clases trabajadoras”, ben avial es va destapar aquella aversió que les campanyes contra l’Estatut havien incubat arreu d’Espanya. La premsa de províncies de la zona rebel rivalitzava a l’hora de proferir les pitjors injúries i amenaces. Josep Benet n’ha donat una llarga mostra a L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, particularment a l’epígraf “La campanya anticatalana a la ràdio, la premsa i els llibres”. Subratllem aquesta frase contundent de Francisco de Cossío al periòdic “Norte de Castilla”, de Valladolid, que ell dirigia: “Castilla hizo la nacionalidad y Castilla la está rehaciendo. Nos hallamos en una nueva reconquista, y nuestra Granada, hoy, debe ser Barcelona”. En el mateix llibre, Benet cita l’"Heraldo de Aragón”, que reflecteix clarament el sentiment anticatalanista del moment: “Vencido el catalanismo, no será bastante quitarle el Estatuto, entrando en el régimen común. ¡Eso sería dejar igualadas la fidelidad y la traición! Es preciso someterlo, durante unos quinquenios, a régimen de excepción, hasta que arrepentido de sus pecados, vuelva, sumiso y amoroso, al seno de la Madre España”.

Un clar indici d’aquest caràcter anticatalà és l’hostilitat amb què tots els catalans, pel sol fet de ser-ho, eren rebuts a la zona rebel, quan hi arribaven després d’haver passat amb grans dificultats la frontera i s’oferien com a voluntaris. Josep M. Fontana, tot i presentar-se com a cap provincial de Falange de Tarragona, va ser provisionalment detingut quan va arribar a Irun: “La recepción [dels catalans] no solía ser demasiado calurosa, y se caracterizaba por cierta preventiva y quizá explicable dureza. A mí, Jefe Provincial de la Falange en Tarragona, con jerarquías que esperaban mi llegada, me interrogaron, y el Jefe de Fronteras me preguntó: “Y usted, ¿por qué no se ha pasado antes?” Acto seguido se quedaban con el dinero de que se era portador, dejándonos tan sólo con cien pesetas nacionales. Me imagino lo que les ocurriría a otros, esperando, durante semanas, un aval”. Salvador Millet i Bel explicava que el primer que va fer l’oficial que el va rebre a la frontera, en saber que era català, va ser ensenyar-li la pistola i assegurar-li que li buidaria tot el carregador al ventre a la primera paraula que li sentís dir en català. “Tresgallo de Souza” (Maximiano García Venero) i “Siul” (l’inefable Luis de Galinsoga) escrivien coses terribles contra el “dialecto agresivo”, que Josep Benet va recollir minuciosament en el seu colossal informe.

La discriminació anticatalana arribà a extrems pintorescos en les disposicions de l’autòcrata del sud, Queipo de Llano. Des del debat de l’Estatut hi havia hagut a tot Espanya una reacció en el sentit de prendre represàlies econòmiques. El tòpic del viatjant de comerç català, que era vist com la tropa del nostre suposat imperialisme econòmic, i que els sainets de Vital Aza i Muñoz Seca havien caricaturitzat amb gran èxit de públic, es traduïa en aquells rètols, en moltes botigues, que deien “Viajantes catalanes abstenerse”. Xavier Torres Vilaró era un català, viatjant de la Bayer, que va ser detingut juntament amb Carrasco i Formiguera quan el “Canarias” va apresar el “Galdames”, en el viatge de Baiona a Bilbao. Ell contava que, després d’un viatge en el qual molts clients de sempre d’arreu d’Espanya s’havien negat a fer-li cap comanda, a la casa Bayer li van dir que l’haurien d’acomiadar. Ell ho va arreglar dient que era valencià, i van tornar a ploure les comandes. Al març del 1937, quan va ser detingut, pel sol fet de ser català, el van acusar de ser secretari de Carrasco i Formiguera, perquè no creien que un personatge tan important com aquest viatgés sense acompanyament, i no hi havia cap més català. Ell prou assegurava que era viatjant de la Bayer, i al·legava: “la casa Bayer son alemanes, amigos de ustedes”, però tot va ser inútil: de resultes de ser català el van condemnar a 12 anys i un dia, per “auxilio a la rebelión”. El tòpic del “viajante catalán” és també el rerefons del ban núm. 32 de Queipo de Llano, dictat l’11 d’octubre de 1936, en què, atesa “la especial característica separatista del movimiento anárquico de la región catalana”, prohibia el pagament de deutes pendents en favor de persones o entitats residents en territori de Catalunya, i disposava que, un cop es complís la data del venciment, es fes el pagament, amb plens efectes alliberadors, en una Cuenta de Créditos de Cataluña que a aquests efectes creava; és a dir, que en lloc de pagar-ho al creditor català, li ho paguessin a ell. Per tant, es podien pagar factures d’un proveïdor de qualsevol part d’Espanya, fins i tot de la zona republicana, llevat de Catalunya. Més endavant, Queipo mateix va corregir aquesta esperpèntica disposició per mitjà del ban del 10 de març de 1937, que estenia aquella mesura anticatalana a “aquellos otros territorios que no quisieron someterse a la acción pacificadora del Ejército”, és a dir, a tota la zona republicana. Queipo, a més, va impulsar personalment la creació de Hilados y Tejidos Andaluces, S.A. (HYTASA), que havia de ser la millor fàbrica d’Europa en el seu ram, amb la finalitat confessada, segons la memòria oficial de l’empresa, de “llegar en España a la descentralización de las industrias, que han estado acaparadas por dos o tres regiones, con evidente y grave perjuicio de las demás; después, por la necesidad de acabar con la anomalía que significa que el algodón andaluz tenga que ser elaborado en Cataluña”. Després d’una de les charlas radiades de Queipo especialment ofensiva contra els catalans, Alfons Sala i Argemí, un monàrquic que durant la Dictadura havia estat instrument dòcil de Primo de Rivera, li va adreçar una carta de protesta.

En la postguerra, l’anticatalanisme franquista es revelà netament en el cas de Francesc Vidal i Barraquer. Franco va prohibir que retornés a la seva seu tarragonina malgrat les insistents demandes de Pius XII, que havia arribat a oferir-li d’acceptar que els bisbes espanyols prestessin jurament de fidelitat en la forma dura que Franco demanava si deixava retornar el cardenal. Va desatendre les peticions dels prelats Isidre Gomà i Tomàs i d’Enric Pla i Deniel, i també del falangista tarragoní Josep Maria Fontana i Tarrats. Aquest, convençut per un canonge tarragoní integrista i franquista, però que veia que l’exili del cardenal desacreditava el règim, va parlar-ne a Franco en una audiència, però aquest li va dir secament: “Pase al punto siguiente”. El 13 de setembre de 1943, quan el “cardenal de la pau” va morir a l’exili, conta el director de la revista “Ecclesia”, Jesús Iribarren, que la censura no li va deixar publicar una senzilla nota necrològica, malgrat les protestes i gestions d’algunes personalitats eclesiàstiques, però poc després, en el número del 9 d’octubre, va haver d’inserir obligatòriament un comunicat de Franco a tots els bisbes espanyols que deia, amb llàgrimes de cocodril: “El Caudillo ruega al Episcopado por el alma del cardenal Vidal y Barraquer [...]. El fallecimiento levanta mi corazón al Dios de la misericordia pidiendo acoja en su seno a quien cristianamente desapareció de entre nosotros [...]. Os ruego y encargo [...] preces al Señor por el eterno descanso del ilustre purpurado”.

La Guerra Civil va ser a Espanya la victòria d’uns espanyols sobre uns altres, però a Catalunya va resultar una ensulsiada per a tots els catalans. A l’Estat espanyol, la dreta es podia considerar el 1939 satisfeta per la victòria, però a Catalunya, fins i tot el gran líder de la dreta, Cambó, que havia apostat fort per la victòria de Franco, se sentia derrotat com a polític, perquè se li ensorraven l’ideal catalanista i el projecte de renovació de la política espanyola.

Els “altres” catalans

La insurrecció militar i la revolta que la va seguir van actuar com el tall d’una navalla, damunt del qual ningú no pot asseure’s: les circumstàncies forçaven, vulgues o no, a decantar-se per una banda o per l’altra, fins i tot aquells als quals cap dels dos bàndols no els feia feliços. Molts no van tenir cap possibilitat d’opció, i van haver de restar allà on la Guerra els va atrapar. Mai no es podrà saber quants ciutadans dels nostres tres països simpatitzaven amb els uns o amb els altres, però els resultats electorals immediatament anteriors fan pensar, sobretot a Catalunya, en una major simpatia per la causa antifeixista. El meu record d’infant, que reconec que no és cap mesura quantitativa precisa, és que hi havia si fa o no fa la mateixa multitud, el mateix entusiasme, les mateixes abraçades i les mateixes llàgrimes d’emoció quan els brigadistes internacionals se n’anaven Diagonal amunt que quan pocs mesos més tard les tanquetes italianes i les brigades navarreses arribaven Diagonal avall. Un any, a la darreria dels quaranta, la vigília de la diada de la liberación de Barcelona es van repartir uns fulls de propaganda modestament multicopiats que deien: “Celebrem el 25 de gener. Els uns eren fora i els altres encara no havien arribat”. Encara que no conservo el text, me’n recordo perfectament perquè l’havia redactat jo mateix i reflectia la meva manera de pensar en aquella època.

Segons els càlculs de Joan M. Thomàs, uns vint mil catalans, després de passar-se a la zona franquista, es van allistar a les milícies tradicionalistes o falangistes, per bé que no tots n’eren entusiastes. Haver sortit de la zona republicana no assegura que simpatitzessin amb els militars. Unes quantes desenes de milers més podien ser els catalans de sexe femení o fora d’edat militar. Tots plegats, no podien passar gaire dels cinquanta o seixanta mil. Tampoc no podem avaluar amb certesa els pròfugs que no van voler entrar a la zona nacional i es van quedar a França o a Itàlia. Aleshores Catalunya tenia una població d’uns tres milions. Cal tenir en compte que, fins i tot entre persones d’arrelades conviccions republicanes o catalanistes, la vida era en tots sentits tan difícil que tothom tenia ganes de sortir. I això no passava únicament a Catalunya. Entre la correspondència del ministre d’Estat Julio Álvarez del Vayo que es troba a l’Arxiu General del Ministeri d’Afers Estrangers hi ha una colla de lligalls que contenen una allau de cartes de prohoms republicans, entre ells alguns de catalans que, enduts pels seus sentiments patriòtics, s’oferien per anar a servir la República a l’estranger en qualsevol càrrec diplomàtic, o bé recomanaven algú de qui garantien la competència i l’adhesió a la causa republicana.

Prioritat de la revolució o de la guerra?

Si per a Franco la finalitat principal no era derrotar l’enemic i acabar la guerra, sinó servir-se de la guerra com una eina per a crear un nou règim polític en una Espanya sota el seu poder absolut, a la zona republicana hi havia uns sectors extremistes que, paradoxalment, adoptaren una actitud anàloga i sostenien que el més important no era vèncer militarment sinó fer la revolució llibertària. No ho deien tan clar —tampoc Franco no deia públicament què era el que en el fons volia— sinó que asseguraven que la millor manera de derrotar el feixisme era aquella revolució, que era el que havia de donar al poble la motivació per a la lluita. Fins i tot creien que la conducció mateixa de les operacions militars s’havia de fer en forma llibertària, per mitjà d’assemblees dels combatents que discutissin els objectius i les tàctiques, bo i prescindint dels militars professionals. Per si el sentit comú no bastava, l’experiència demostrà el fracàs d’aquestes teories anarquistes. Socialistes i comunistes, en canvi, van sacrificar els programes de revolució social per obtenir la màxima eficàcia militar.

A l’altre bàndol les coses van anar molt diferent. És quasi un tòpic dels historiadors simpatitzants amb la República dir que allò va ser la lluita de l’exèrcit contra el poble. No és veritat. A totes dues bandes hi va haver militars i poble, tropes regulars i milícies voluntàries. La diferència és que a la zona franquista els voluntaris es van integrar en les unitats militars disciplinadament, o almenys amb tota la disciplina que es pot esperar del personal ibèric, i així que es va veure que la Guerra anava per llarg Mola va dir als altres generals revoltats que si no nomenaven un comandament unificat ell es retirava. En canvi, a la banda republicana les unitats regulars de l’exèrcit i dels cossos armats de seguretat es van dissoldre en les patrulles i les milícies desordenades. Només gradualment, i sobretot a partir dels fets de Maig, quan els anarquistes van quedar sota control, l’Exèrcit Popular de la República va esdevenir una màquina militar coordinada i eficient.

Conseqüències econòmiques de la guerra

Durant els tres anys de la Guerra, l’exèrcit de la República, amb unes excepcions puntuals i breus (com la presa de Terol al desembre del 1937 o el pas de l’Ebre al juliol del 38), no va parar de retrocedir. Allí on arribaven els revoltats, quedava abolida la moneda republicana i només valien els “bitllets de sèrie”, amb una numeració que acreditava que eren d’abans de la Guerra, o bé els emesos pel govern de Burgos. A més, obligaven a lliurar a les noves autoritats tota la moneda republicana. Aquells bitllets, que a l’Espanya franquista ja no valien, es feien servir per a rebentar la pesseta republicana als mercats internacionals de divises, i en part es feien arribar als nuclis de la cinquena columna i Socors Blanc de la zona republicana, que així disposaven de diners abundants, que tornaven a entrar en el mercat. El bisbe de Madrid-Alcalá, Eijo Garay, que s’havia instal·lat a Navalcarnero, rebia del Govern de Burgos importants quantitats de bitllets republicans i els introduïa clandestinament a Madrid, per a l’espionatge franquista que dirigia José María Taboada, que el 1936 era secretari de la Junta Central de l’Acció Catòlica espanyola i a través del qual la quinta columna franquista es barrejava amb l’Església clandestina. Un sacerdot que col·laborava amb Taboada assegura que van rebre nombroses partides que no baixaven mai de les 200 000 pessetes, que van servir, entre altres coses, per a pagar 200 pessetes mensuals a cada sacerdot i per a comprar “vasos sagrados, ornamentos i armóniums”. Tot plegat feia que una moneda republicana cada dia més nombrosa s’anés acumulant en un territori cada vegada més reduït, i per tant correspongués a una massa de mercaderies cada vegada més minsa i perdés vertiginosament poder adquisitiu a l’interior i valor de canvi a l’estranger. En canvi, els franquistes van poder emetre bitllets de banc durant tota la Guerra sense que es depreciés la seva pesseta. Només quan, acabada la guerra, van continuar fent rodar la màquina de fer bitllets la pesseta franquista va començar a depreciar-se. Així, a la darreria de la Guerra, a la zona republicana la moneda legal havia perdut quasi tot valor i només funcionava una economia de bescanvi, especialment entre gent de la ciutat i gent del camp: queviures per objectes d’art, roba per aliments, etc. Al final de la Guerra, segons Velarde Fuertes, els preus de la zona republicana havien experimentat un creixement del 1 428,86%, mentre els de la zona contrària només havien crescut el 38,43%. Quan Azaña, abans de passar la frontera, va cobrar en pessetes republicanes el seu últim sou de president de la República, va reclamar, inútilment, que les hi canviessin en francs francesos, perquè sabia prou que a França aquells bitllets valdrien tant com retalls de diari.

Sigui’m permès d’evocar ací un altre record d’infància. Era un dels primers dies després de l’ocupació de Barcelona. S’havia ordenat, amb amenaces de sancions, que tothom lliurés els bitllets republicans que tingués. Conservar-los indicaria que hom esperava que malgrat tot la República encara podia guanyar la Guerra. Jo acompanyava el meu pare, en una llarga cua davant d’un establiment bancari, al capdamunt del passeig de Gràcia. Donaven un rebut, i encara que ja sabíem que no rebríem cap pesseta franquista a canvi de les republicanes, era dur de veure que et desposseïen de tot poder adquisitiu. La moneda republicana valia molt menys que l’altra, però algun valor tenia. Una raonable proporció de canvi hauria estat justa, però no donar-ne res, i a més fer dipositar els bitllets, era un aspecte més del derecho de conquista. De sobte, a la cua es van sentir grans crits. Era una dona, ja una mica gran, vestida com una treballadora, que quan va veure que no li donaven ni cinc es va posar a plorar i cridar: “Lladres! Em robeu tot el que tinc!”. Un guàrdia o soldat que vigilava mirava de calmar-la: “Cállese, mujer, que no podemos hacer nada”. Però ella no parava: “Tota la vida treballant i, els quatre quartos que tenia, ara dieu que no valen res!”. El guàrdia fins l’amenaçava: “Calle, porque será peor, y esto puede acabar muy mal”. Però aquella dona, entre sanglots i crits, deia que ja la podien afusellar. El guàrdia, avergonyit o compadit, no actuava amb la contundència pròpia d’aquells moments. El meu pare i jo ja ens n’anàvem i l’avalot encara continuava. Anys més tard, he pensat que el poder adquisitiu que aquella dona s’havia guanyat amb el seu treball no és que el suprimissin, sinó que el traspassaven als qui posseïen bitllets franquistes o, més exactament, allò que prenien a aquella dona passava a un govern que no parava d’emetre bitllets nous.

Una altra conseqüència econòmica de la Guerra va ser la fam. Quan es van fixar els fronts, Espanya va quedar dividida aproximadament entre les regions agrícoles, en mans dels insurrectes, i les industrials, fidels a la República. d’aquestes resultes, a les primeres escassejaven els productes manufacturats i a les segones els alimentaris. El Servicio Nacional del Trigo va ser creat pel Govern de Burgos per garantir als terratinents de la Meseta un preu mínim del blat, que sense els compradors del nord i de llevant s’ensorrava. Ho van fer tan malament que, afegint-s’hi aquell avanç continuat dels exèrcits franquistes que més amunt s’ha comentat, en acabar la Guerra i durant una llarguíssima postguerra el blat escassejava, el pa es va haver de racionar i van aparèixer les barretes d’estraperlo. Un dia va desembarcar a Espanya, com mannà plogut del cel en el desert, un vaixell de blat que Eva Duarte de Perón, la Perona, regalava al poble espanyol afamat.

Però a la zona republicana la fam va començar abans i va ser molt més paorosa. Ja se’n parla en el capítol sobre la vida quotidiana. Ací voldria només recordar que si la guerra produeix fam, la fam repercuteix en el curs de la guerra, perquè, juntament amb els bombardeigs, desmoralitza la població i li fa desitjar que “allò” s’acabi d’una vegada, de la manera que sigui. En la primera entrevista que Negrín va tenir amb el nou ambaixador que el Govern francès va designar a les acaballes de la Guerra, li va demanar que a França es fes una campanya d’ajut en queviures i medecines a la població civil. Negrín sabia que, pel que fa a la seva política de resistència a ultrança, un millorament sensible de la situació alimentària tindria immediatament efectes molt positius. Probablement, a més de les raons humanitàries i de política general, Negrín pensava en una sensibilització de l’opinió francesa i, a través d’aquesta, en un impacte propagandístic sobre l’opinió mundial.

L’última línia de defensa

En aquella societat amb tantes carències, fins de les més elementals, els nens de l’Escola Nova Unificada érem la nineta dels ulls de la Generalitat. Ara, els jubilats tenen passi als transports públics, però aleshores érem nosaltres que, amb la placa que ens facilitaven, podíem anar de franc als tramvies i metros a les hores d’entrada o sortida de classe. Durant una part de la Guerra vaig anar a una escola que hi havia al carrer Gran de Gràcia, que abans era una residència d’ancians d’unes religioses i havia estat adaptada per a escola primària, amb mobles, serveis i decoració elegants, moderns i funcionals. Allí ens distribuïen, a mig matí i a mitja tarda, un vas de llet en pols i un bon tros de pa integral donats pels quàquers. S’havia instituït, en lloc de les festes nadalenques cristianes, la Setmana de l’Infant, i per a la de 1938-39, l’última de la Guerra, les autoritats van dir a la direcció que demanessin llibres i joguines. Les mestres —entre elles la meva mare i una tia— van redactar una llarga llista de llibres, i tots els que estaven en venda ens els van regalar. Llibres esplèndids, molts de l’Editorial Joventut, amb boniques làmines, com també una colla de joguines. Entre aquestes em va impressionar vivament un auto de pedals que aleshores em va semblar enorme, quasi com un d’aquells monstres blindats que al principi de la guerra fabricaven alguns milicians. Tot, llibres i joguines, era nou de trinca. Els diaris havien de reduir el nombre de pàgines, i el paper era de color de gos com fuig, les campanyes de recollida d’objectes vells no donaven l’abast per a la recuperació de metalls, i l’economia i l’exèrcit estaven ja quasi col·lapsats, però per als nens de l’Escola Nova Unificada no podien mancar els millors llibres i les millors joguines.

Balanç de vuit anys crucials

En una proclama del 27 de juliol de 1936, el general Cabanellas afirmava emfàticament: “El Ejército no viene a hacer ninguna política, sino a sostener la forma republicana dentro de los términos de justicia y trabajo, que salven a todos los españoles con el mayor respeto para todas las ideologías y para las conquistas del proletariado”. Però l’Espanya de després del primer d’abril de 1939, que és quan es dóna oficialment per acabada la Guerra, era a anys llum d’aquell règim republicà que el cap de la Junta de Defensa de Burgos assegurava que la revolta dels militars havia volgut sostenir. I si Espanya es trobava, al final de la Guerra, privada de llibertat, empobrida, dividida i endolada per tantes morts, Catalunya, a més de tot això, havia quedat vençuda com a poble. Si, com s’ha dit més amunt, la Guerra es va fer sobretot contra Catalunya, no es pot dubtar que Catalunya la va perdre. La va anar perdent al llarg dels mil dies, començant per la victòria pírrica del mateix 19 de juliol, quan el poder va passar de la Generalitat i les seves forces d’ordre, que havien guanyat la batalla als carrers de Barcelona, als anarquistes i altra gent difícil de qualificar i que se’ls havien ajuntat. I Catalunya es va anar escolant: al front, a les cunetes i a les institucions.

Podria semblar, doncs, que el balanç d’aquests vuit anys crucials ha de ser totalment negatiu, i que de la gran esperança no n’havia de quedar absolutament res després de l’ensulsiada. l’experiència de la Catalunya autònoma hauria estat aleshores com un somni del qual el 1936, o si voleu el 1939, s’hauria sortit per a retornar a la realitat anterior. La història posterior ha demostrat que no era pas així. Les dures represàlies de l’Ejército de ocupación i les arbitrarietats empreses en virtut d’un derecho de conquista desvergonyidament invocat van fer molt de mal, material i moral, però hi ha zones de la consciència individual i també de la col·lectiva que escapen a la força de les armes, de la repressió política i de la propaganda adoctrinadora. La llibertat, tant la personal com la col·lectiva, és una menja que si mai s’ha tastat sempre més torna a la boca. Al llarg d’aquestes pàgines m’he hagut de reprimir més d’un cop per no caure en aquella història-ficció que consisteix a especular sobre “què hauria passat si no hagués passat allò que va passar”, però en arribar a la conclusió d’aquesta introducció em sembla que podem capgirar la reflexió i dir que ni Franco, amb tot el seu poder absolut, no podia “fer que no hagués passat allò que va passar” a Catalunya els anys de la il·lusió i l’esperança. La història és irreformable. Una dictadura pot canviar els llibres d’història, però no pot canviar la història. Els anys de l’esperança havien sembrat una llavor de normalització cultural i d’exercici del poder que no era morta, sinó que només esperava un canvi de clima per a rebrotar.

Quan l’exèrcit de la República, de derrota en derrota, es va anar ensorrant, el general Rojo organitzà, l’una darrere l’altra, successives línies de defensa, però per a Catalunya la suprema línia defensiva és la cultura, i és la cultura l’únic que va quedar quan tota la resta se n’anà avall amb l’ensulsiada. Per això esqueia de cloure aquest volum amb el capítol sobre pensament i cultura. Carles Pi i Sunyer, des de la Conselleria de Cultura, va emprendre una tasca formidable en aquest sentit. Els soldats catalans de l’exèrcit republicà, un cop fracassat l’intent de crear l’Exèrcit de Catalunya, eren sovint enviats a zones llunyanes, per la mateixa raó que havia mogut Negrín a instal·lar el Govern a Barcelona: per a prevenir vel·leïtats independentistes. Tant si eren a Extremadura com si eren a l’Ebre o al cap de pont de Seròs, eren bombardejats amb una allau de propaganda ideològica. “I com n’estaven espiritualment d’abandonats! —escriu Pi i Sunyer en les seves memòries de la Guerra—. Damunt d’ells queia un xàfec de propaganda de tota mena: conferències, discursos, arengues, periòdics, fulls solts; els uns d’una certa qualitat, altres de més barroers; els uns benintencionats, altres demagògics. I en aquesta allau de propaganda es lloava tot, la grandesa i la independència d’Espanya, la República i la democràcia, el comunisme, el socialisme, l’anarquisme. Tot menys el profund sentiment patriòtic davant de la Catalunya amenaçada, que era el que havia de despertar més ressò entre els nostres soldats. I el miracle de fidelitat dels combatents catalans és que tot i no dir-los-ho, i a desgrat d’eixordar-los les orelles amb la propaganda d’altres motivacions ideològiques, els soldats catalans sabien, amb el saber del cor, que lluitaven per Catalunya”. La Generalitat, i concretament la Conselleria de Cultura de Pi i Sunyer, tot mantenint una plena lleialtat en la col·laboració amb la República, va estimar amb raó absolutament necessari omplir aquest buit. Aquest va ser l’objectiu dels Serveis de Cultura al Front, creats pel decret de 13 de setembre de 1937. Com més empitjorava la situació militar, més intensificava Pi i Sunyer aquests esforços, conscient que era l’última i la més ferma línia de defensa.

Quan es va publicar la segona edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, Carles Riba, en un pròleg datat a Cadaqués pel setembre del 1954, feia l’elogi d’aquella magna obra que havia vist la llum el 1932 i, repetint unes paraules seves anteriors, va qualificar de “noblement folla” l’empresa de “tornar el català a la seva antiga categoria d’idioma de cultura”. S’havia normalitzat la llengua. El 1939 es van suprimir institucions, es prohibiren moviments, les grans personalitats de la cultura catalana es van haver d’exiliar i l’exèrcit d’ocupació va procedir a allò que Josep Benet ha anomenat un intent de genocidi cultural. Però, al costat d’una llengua apta per a tots els usos de la cultura, de la ciència i de la tècnica modernes, quedaven les biblioteques (les públiques i les privades, a la majoria de llars catalanes), i ben aviat es van imprimir o reimprimir llibres avantdatats, per bé que amb tirades limitades, i és per aquest biaix que va començar la represa del país. Les autoritats franquistes se n’adonaven prou quan començaren a autoritzar edicions de luxe però prohibien radicalment les populars i les revistes, i posaven la màxima dificultat a la reedició del diccionari Fabra. El pròleg de Carles Riba a aquesta reedició va ser examinat amb lupa per la censura i se’n va expurgar tot el que no fos pura filologia tècnica. Riba havia explicat a Joan Triadú que fins i tot allà on l’original del pròleg parlava de l’“il·lustre filòleg” Pompeu Fabra, li havien fet suprimir el qualificatiu elogiós. Segurament és una simplificació, però no és cap boutade absurda la frase, atribuïda a Carles Riba, segons la qual el 1939 Catalunya ho va perdre tot, però li va quedar el diccionari Fabra.

D’acord amb tot el que ha estat dit en aquestes pàgines introductòries, els capítols d’aquest volum s’agrupen en dos grans blocs: una primera part sobre els anys de pau i una segona sobre la Guerra Civil. Dintre de cada part, els capítols, de caràcter fonamentalment temàtic, se succeeixen segons un ordre en la mesura del possible cronològic.

La panoràmica dels anys de pau serà explicada en capítols que, acompanyats de textos complementaris, estudiaran successivament l’actitud de la República pel que fa a les autonomies dels Països Catalans, les característiques dels partits i els resultats de les eleccions, la vida de la Generalitat restaurada, les tensions i els conflictes, la qüestió agrària i la vida de la nostra societat.

Els grans capítols dedicats al temps de guerra tenen per objecte el fet militar, que comprèn l’aixecament militar i les grans batalles, l’economia entre la revolució i la Guerra, les víctimes de la persecució i la repressió, la internacionalització del conflicte, la vida política centrada en el tombant dels fets de Maig, la vida quotidiana a la rereguarda i, finalment, el pensament i la cultura. Com en la primera part, articles breus i textos complementaris toquen aspectes puntuals d’aquests grans àmbits.