La República i els processos autonòmics

Els quinze mesos que van des de la dimissió de Primo de Rivera (gener del 1930) fins a la proclamació de la Segona República (abril del 1931) van ser d’intensa activitat política i de canvi progressiu en els comportaments socials. Govern i oposició es van preparar per a conduir una transició amb propòsits gens rupturistes els uns, i de radical transformació els altres.

La Dictadura havia indignat la major part de la població catalana amb la seva actitud repressora tan matussera, i havia deixat un sentiment d’hostilitat que es va manifestar, per exemple, en l’assalt de molts locals de la Unión Patriótica, en la destrossa de retrats del rei o en el trencament de plaques de carrers que duien el nom de Primo de Rivera.

1930-1931. Transició d’una dictadura a una democràcia

Al confusionisme i la divisió que regnaven entre els monàrquics s’oposaven un activisme conspirador, de tendència unitària, entre els republicans. Diversos sectors socials s’havien anat polititzant en contra de la monarquia. Ja no eren només els grups o partits polítics del període anterior al cop d’estat (majoritàriament desacreditats o difuminats), sinó amplis sectors intel·lectuals, nombroses entitats, grups nous que es decantaven cap a unes propostes democràtiques cada cop més radicalitzades. Als Països Catalans, i en general arreu, els sectors actius no eren gaire nombrosos, però cada vegada tenien més audiència, sobretot si la comparem amb la que tenien el rei o els seus governs, cada cop més desacreditats.

En molt poc temps a Catalunya es passà de l’accidentalisme envers el règim polític al republicanisme majoritari; d’un regionalisme més o menys moderat a un federalisme i fins i tot a un separatisme radicals. Aquests canvis quedaren reflectits ben aviat en el nou panorama que oferiren les velles i noves forces polítiques. La Dictadura representà un punt d’inflexió per a totes. La Unión Patriótica es transformà en Unión Monárquica Nacional, però continuà sense cap mena d’implantació seriosa; minoritària i ignorada per la gran majoria, no tingué cap mena d’incidència a Catalunya. La Lliga Regionalista perdé aquell suport ampli que havia tingut i, a més, fracassà en la seva aventura estatal mitjançant el nou Centro Constitucional creat al març del 1931 per tal de salvar la monarquia i assolir un protagonisme a tot Espanya.

Dels nous partits cal esmentar el Bloc Obrer i Camperol (BOC), sorgit el 1930 de la fusió de la Federació Comunista Catalanobalear i del Partit Comunista Català, i que, tot i ser minoritari, representava el primer embrió seriós d’organització marxista; el 1931 es creà el Partit Catalanista Republicà, com a resultat de la unió d’Acció Catalana i d’Acció Republicana de Catalunya, i, finalment, també el 1931, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), integrada pel grup del setmanari “L’Opinió”, el Partit Republicà Català i Estat Català.

A les Illes, al maig del 1930 es va constituir el nou Partit Republicà Federal de Mallorca en un intent d’agrupar els autonomistes republicans. El mateix mes i any es va crear el Centre Autonomista de Mallorca, que després s’ajuntà amb el Partit Regionalista amb vista a les eleccions d’abril del 1931, propugnant una política conservadora i autonomista. La seva implantació va ser minoritària, i els liberals, els monàrquics, els centristes i els republicans socialistes —els partits tradicionals, en definitiva— van continuar tenint un pes important.

Al País Valencià, la consciència política regionalista tenia també poca incidència. Nogensmenys, el 1930, dins d’aquest moviment renovador que indiquem, sorgiren les associacions parapolítiques Acció Cultural Valenciana i Agrupació Valencianista de Dreta, i com a grup polític valencianista i esquerrà aparegué l’Agrupació Valencianista Republicana juntament amb una revifada de la Unió Valencianista Regional, fundada el 1918, però que havia dut una vida molt somorta. Malgrat tot, el fenomen blasquista (el Partido de Unión Republicana Autonomista), integrador del lerrouxisme i de l’anticatalanisme, i els tradicionals grups de dreta monàrquics i conservadors (agrupats a partir del 1930 en la Dreta Regional Valenciana, DRV) continuaren essent majoritaris.

Tots aquests fets prepararen la lluita política que substituí l’activisme cultural desenvolupat sota la Dictadura. En aquesta línia, al final de març del 1930 viatjaren a Barcelona un grup d’intel·lectuals castellans representatius i significatius, per tal de rebre l’agraïment del poble català pel suport que havien expressat a la llengua i a la cultura catalanes en els primers i difícils anys de la Dictadura. Fou un intent de crear aquella concòrdia que havia preconitzat Cambó i que semblava assolida, si es feia cas dels discursos i de les manifestacions d’aquells dies.

El 1930 portà altres esdeveniments decisius per al canvi que es produí. Un d’aquests esdeveniments fou el pacte de Sant Sebastià, signat el mes d’agost entre els partits republicans espanyols, en el qual foren presents Manuel Carrasco i Formiguera d’Acció Catalana, Macià Mallol d’Acció Republicana i Jaume Aiguader d’Estat Català. Els signants acordaren que, un cop instaurada, la República reconeixeria la personalitat pròpia de Catalunya i donaria suport a les seves aspiracions concretades en un règim d’autonomia política. Un altre fenomen fou el descontentament social, que es traduí en vagues força generalitzades. Finalment, el govern del general Berenguer palesà la seva feblesa amb la substitució del general Barrera per l’infant Don Carlos, cunyat d’Alfons XIII, o nomenant Joan Maluquer i Viladot com a president de la Diputació de Barcelona. Foren gests conciliadors envers Catalunya, però que no acontentaren ningú. El limitat decret d’amnistia de febrer del 1930 no incloïa Macià, que en clara actitud de repte va tornar del seu exili, i als 71 anys va haver de ser pres i expulsat de Catalunya quatre dies després.

En definitiva, un ambient polititzat, amb unes noves forces polítiques amb solucions alternatives rupturistes, un incipient malestar econòmic i social, un descrèdit creixent de la monarquia acompanyat d’una incapacitat dels dos governs de transició i, en general, una societat insatisfeta van ser el marc d’unes eleccions que, malgrat que eren municipals, van esdevenir un plebiscit en contra de la monarquia i a favor de la República.

Les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Catalunya

Les eleccions del 12 d’abril de 1931.

El resultat de les eleccions —en les quals només votaren els homes majors de 25 anys— precipità la instauració de la República a tot l’Estat espanyol, però a Catalunya va palesar un estat de radicalització molt allunyat del reformisme prudent i cautelós que havia dominat fins el 1923, i atorgà l’hegemonia a uns altres protagonistes. Durant els anys de forçada inactivitat política de la Dictadura es va produir l’evolució d’un catalanisme burgès, conservador, moderat en les seves reivindicacions autonòmiques, a un altre de més radical, protagonitzat per les classes populars i mitjanes que van votar un líder separatista.

La inesperada victòria electoral dels republicans a les principals circumscripcions va capgirar l’espectre de les forces polítiques majoritàries a Catalunya. La victòria aclaparadora d’ERC —a la qual va contribuir molt el lideratge de Francesc Macià— era el vot a un programa que preconitzava unes reformes socials avançades, un reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, del seu dret a l’autodeterminació, i la instauració d’una república federal.

Conseqüent amb aquest programa i en nom de “la suprema legalitat: el sufragi popular”, el 14 d’abril de 1931 Companys proclamà la República des del balcó de l’Ajuntament. Més tard, a un quart de tres de la tarda, des del futur palau de la Generalitat, Macià instaurà “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. En altres notes i proclames fetes al llarg de la tarda, Macià introduí matisos diferents, però sempre des de l’afirmació d’una república catalana i d’una repú blica federal espanyola. La jornada va ser una veritable festa a tot Catalunya. No hi va haver gairebé incidents i pels carrers de Barcelona van desfilar al llarg de la tarda més de cent mil persones cridant a favor de Macià i de la República.

A partir d’aquest moment els esdeveniments a la capital catalana van seguir un ritme accelerat, mentre que a Madrid encara tardaren unes quantes hores a proclamar la República. Aquest marge de temps va permetre consolidar una Catalunya republicana amb personalitat pròpia i va permetre prendre tota una sèrie de decisions amb un grau de sobirania gairebé total, sense dependre dels esdeveniments i de les autoritats —inexistents— de la capital del regne. Algunes d’aquestes decisions van ser el nomenament d’un govern provisional de Catalunya, i els del capità general, del president de l’Audiència, de l’alcalde de Barcelona i de cinc comissaris a la Universitat. Les comunicacions de Macià amb Niceto Alcalá Zamora primer, i després amb altres integrants del govern provisional de la República Espanyola, van ser constants, encara que alguns dels nomenaments esmentats provocaren tensions.

El doble poder —un a Madrid, l’altre a Barcelona— creava una situació difícil; l’actitud de Macià per a fer prevaler la seva decisió era democràticament legítima, però, alhora, no tenia una força real per a defensar-la en cas de conflicte. Així s’arribà a l’acord del 17 d’abril de 1931. Aquest dia, tres ministres del govern provisional de la República es van desplaçar a Barcelona i en una reunió amb Francesc Macià i altres membres del govern català es va arribar a l’acord de substituir la República Catalana per la Generalitat de Catalunya. No era un simple canvi de nom, sinó un cert retrocés respecte al “cop d’audàcia” (tal com el qualifica Ferran Soldevila) del 14 d’abril. La cordialitat entre republicans catalans i espanyols i la mútua necessitat d’aconseguir o mantenir una entesa van ajudar a fer possible el pacte, pel qual ambdues parts acceptaven una Generalitat que no les satisfeia plenament.

Al darrere quedaven tres dies més o menys desdibuixats i al davant un compromís d’autogovern per a Catalunya, d’autonomia pactada entre el govern de la Generalitat i el de la República Espanyola. S’havien perdut quotes de sobirania però quedava garantit un reconeixement de la personalitat política de Catalunya, dels seus drets i de la seva identitat pròpia dins de la futura estructuració republicana.

Amb un dinamisme força optimista es va començar a elaborar un Estatut d’Autonomia per a Catalunya. La tasca corresponia a una Diputació o Parlament català provisional, elegit per sufragi de segon grau, que venia a substituir les diputacions provincials ja abolides. Per a accelerar els tràmits es va crear una comissió encapçalada per Jaume Carner (president de la Diputació provisional), la qual es va reunir a Núria i en deu dies va enllestir un avantprojecte. Era el mes de juny del 1931 i encara es creia que la República seria federal i sota aquesta òptica va ser redactat. En algunes qüestions es va consultar Niceto Alcalá Zamora, el qual sembla que el va trobar globalment acceptable. La Diputació provisional el va aprovar el 14 de juliol i el dia 26 va ser sotmès a votació entre els ajuntaments catalans, els quals li van donar un suport gairebé unànime. El 2 d’agost el text conegut com l’Estatut de Núria rebia la legitimació democràtica definitiva en ser sotmès a referèndum. Amb una participació que va superar el 75% del cens, el vot afirmatiu va arribar al 99%.

La campanya en favor de l’Estatut va ser intensa i encoratjadora. Titulars com “Mai Catalunya ha vist davant seu un camí tan franc com el que se li obre ara”, o bé “Catalunya viu hores glorioses i decisives” sovintejaven en els diaris. I és que no es tractava d’un enfrontament partidista o entre programes polítics oposats: pràcticament la totalitat de les forces polítiques catalanes estaven d’acord a reclamar l’autonomia i, en conseqüència i malgrat les diferències, donaven suport a l’Estatut. De fet, amb tots els matisos que es vulgui i amb graus d’intensitat diversos, es pot afirmar que la voluntat d’una Catalunya autònoma era un comú denominador de tots els grups catalans, i no solament d’aquests, sinó de la gran majoria de la societat, perquè significava un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya. I l’esclat d’aquesta dinàmica social catalanista latent durant molt de temps es devia, en bona part, a Francesc Macià.

Enllestit el referèndum (que va anar acompanyat d’una recollida de quatrecentes mil signatures entre les dones, ja que aquestes no podien votar), el dia 11 d’agost de 1931 un decret de la Generalitat el declarava expressió oficial de la voluntat de Catalunya i, pocs dies més tard, Macià el presentava al govern de Madrid i Alcalá Zamora li donava entrada oficial a les Corts Constituents.

A Catalunya, en dos mesos s’havia redactat, referendat i enllestit l’Estatut. El procés va quedar aturat a Madrid, entre altres raons, perquè encara no s’havia començat a discutir la constitució republicana. Es va haver d’esperar fins nou mesos per iniciar el debat parlamentari del text estatutari i més d’un any perquè aquest fos aprovat.

República i autonomia al País Valencià

La proclamació de la República al País Valencià semblava que també obria un període nou: nous partits, nous protagonistes, més conscienciació política (encara que la participació en les eleccions del 12 d’abril no havia estat gaire alta: entorn del 55%) i esperança d’un reconeixement valencianista, tot i que s’expressés inicialment de manera minoritària o confusa.

Es va arribar a les eleccions esmentades amb una bipolarització molt imperfecta, atesa la desigualtat de forces dins de cada coalició. A la republicanosocialista hi havia un fort predomini dels blasquistes, mentre que a la coalició monàrquica sobresortia la Dreta Regional Valenciana (DRV).

Ban proclamant la República a València, abril del 1931.

FEC / G.S.

A les tres capitals i a la majoria dels municipis grans el triomf va correspondre a les forces republicanes, i, per tant, la proclamació de la República fou viscuda arreu amb manifestacions populars d’alegria. A València ciutat els blasquistes van ocupar l’Ajuntament al capvespre i van nomenar Vicent Marco Miranda (un dels de més sensibilitat valencianista dins del partit) alcalde accidental. Francesc Macià li va adreçar el següent telegrama: “En aquesta hora solemne de lliberació, des de la presidència de la república catalana, que ha d’estructurar en col·laboració amb les altres nacionalitats d’Ibèria la federació de pobles lliures, em plau d’enviar al poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua, la meva salutació cordialíssima”, al qual Marco Miranda va contestar en aquests termes: “Macià, president república catalana, València correspon salutació Catalunya admirable amb un abraç de germanor cridant: Visca el poble català! Visca Espanya republicana”. Altres institucions valencianes com ara l’Agrupació Valencianista Republicana o el setmanari “Avant” van felicitar Macià i van celebrar la proclamació de la República Catalana.

En general, a la major part de ciutats valencianes els republicans duplicaven els monàrquics. A València la majoria va correspondre al Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA), arquetípic partit valencià populista, laic, amb teòriques tendències federals, espanyolista, anticatalà i poc sensible al valencianisme, encara que aquests últims trets eren relativament accidentals en la seva definició política. Presidit pel fill de Blasco Ibáñez, Sigfrid, mantenia unes ambigües relacions amb els radicals lerrouxistes. A Alacant i Castelló el seu arrelament era limitat per la força del Partit Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i pel Republicà Radical de Lerroux.

En aquestes eleccions també es va aconseguir per primera vegada que tres membres de partits declaradament valencianistes entressin al consistori de la capital, dos per l’Agrupació Valencianista Republicana i un per la Unió Valencianista, partits que en certa mesura es podien equiparar a Esquerra Republicana de Catalunya i a la Lliga Regionalista, respectivament. La seva presència no anava més enllà d’un valor purament testimonial, però era el signe d’una conscienciació política en ascens.

De fet, mai abans no havia existit a les terres valencianes un moviment regionalista articulat o amb pes polític; en aquell moment començava a mostrar-se’n el potencial, atès que sorgia en un context favorable. Probablement caldria buscar les raons d’aquella absència en el paper insòlit i hegemònic del blasquisme, en una intel·lectualitat i una classe política més orientada cap a Madrid que no pas cap a València o cap a Barcelona, en una quotidianitat poc catalanitzada conscientment, sense una presa de consciència profunda de la seva identitat diferenciada, en els criteris oposats sobre la llengua i en la seva escassa incidència com a element vertebrador. Un important sector era de parla castellana, i pel que fa al valencià, uns el consideraven una variant de la llengua catalana i d’altres una llengua independent, desvinculada del català; l’acord —i encara no acceptat per tothom— no va arribar fins el 1932 a Castelló.

I si la consciència de valencianisme era poc estesa, la de Països Catalans era encara més minoritària, ja que sovint s’associaven l’una a l’altra. Tanmateix, sempre s’expressà en algun sector que va voler manifestar-ho amb claredat i fer-ne bandera, malgrat ser un tema controvertit i polèmic. Així podem llegir al setmanari “Acció Valenciana” —portaveu d’Acció Cultural Valenciana— del 20 de març de 1931: “Alacant-Castelló-València són tres provincias espanyoles, però no pas una nació. Barcelona-Girona-Lleida-Tarragona són quatre provincias espanyoles, però no pas una nació. Aquestes set provincias, trossejades a conveniència de l’Estado, són per a la història, juntament amb Mallorca i el Rosselló, una nació reconeguda universalment”.

El 1931 la societat valenciana era fragmentada i heterogènia en els terrenys polític, social i cultural. Aquesta falta d’articulació es va posar de manifest a la campanya per a les eleccions a Corts Constituents del 28 de juny de 1931 i en el fracàs del procés estatutari. Passada la primera il·lusió del triomf republicà, lligat a unes certes expectatives de millora entre les capes populars, aparegué un cert desencantament causat per les conseqüències de la depressió econòmica, per la moderada política social republicana i per la desconfiança de certs sectors dretans davant d’unes perspectives insegures. Aquest clima de crispació es va exterioritzar els mesos de maig i juny amb un violent anticlericalisme. Diversos centres religiosos foren incendiats i membres de la DRV van ser atacats, fet que va portar aquest partit a abandonar la campanya i a demanar l’abstenció.

L’exemple de la via encetada a Catalunya cap a l’autonomia política va estimular la recerca d’un procés semblant per al País Valencià, on es van poder observar signes impensables mesos enrere com la col·locació de la senyera a l’Ajuntament i a la Diputació de València el 14 d’abril al costat de la bandera republicana, o bé la sol·licitud —desestimada— d’aplicar a València el decret de bilingüisme pensat per a Catalunya.

Fins aleshores els dos partits majoritaris no havien expressat gaires simpaties autonomistes, però cadascun tenia un aliat (la DRV integrava Unió Valenciana i el PURA, l’Agrupació Valencianista Republicana) que podia fomentar aquesta tendència. La iniciativa estatutària la va prendre l’Ajuntament de València, de majoria blasquista, el 6 de maig de 1931, el qual proposa la constitució d’una ponència que elaborés un Estatut per al País Valencià. Hom va invitar els ajuntaments i les diputacions d’Alacant i Castelló a integrar-se a la ponència, i també personalitats d’entitats i sectors valencians representatius de les tres províncies. Les autoritats de les comarques alacantines i de Castelló van rebre amb escepticisme aquesta proposta i no s’hi van integrar. Sota l’empara que primer calia consolidar la República i esperar a definir-ne bé el marc legal, s’amagava un recel al protagonisme de la capital i del PURA, a més d’una defensa provinciana de les petites parcel·les de poder que posseïen i d’una escassa voluntat autonomista. Es van fer servir altres arguments com el territorial (l’alcalde d’Alacant parlà dels seus nexes amb Múrcia i Albacete i, més tard, València també es referí als seus amb Conca i Terol) o el lingüístic (el refús de la llengua com a element identificador, ja que d’aquesta manera hom marginava els sectors de parla castellana) per tal de produir un alentiment i una confusió deliberades.

Malgrat tot, l’11 de juliol de 1931 una ponència integrada per representants de l’Ajuntament i de la Diputació de València, del Centre de Cultura Valenciana, de la Universitat, del Col·legi d’Advocats, de l’Ateneu Mercantil, de la Cambra de Comerç i de la Cambra Agrícola i del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, va fer públic un avantprojecte d’estatut d’autonomia. Aquesta pressa inoportuna i poc adient a la realitat social va allunyar encara més els altres sectors polítics i provincials i va portar els representants de la ciutat de València a propugnar una autonomia uniprovincial. El descrèdit que va seguir a aquesta mena de maniobra va frustrar l’empenta estatutària inicial.

Però no tot es va acabar aquí i el 1932, immediatament després d’haverse aprovat l’Estatut català a les Corts Constituents, l’Agrupació Valencianista Republicana va convocar tots els partits polítics valencians per tal de crear una plataforma unitària en favor de l’Estatut. El resultat fou l’anomenada Conjunció de partits, d’ampli espectre de centreesquerra, i de la qual es van autoexcloure la DRV (imatge local de la CEDA) i el PURA, és a dir, les forces que, en l’àmbit estatal, van promoure el canvi reaccionari i antiautonòmic de l’anomenat Bienni Negre. Precisament va ser l’enfrontament entre aquelles forces i la conjunció de partits, a més dels conflictes interns d’aquesta, la causa que s’arribés el 1934 sense un acord ferm ni cap text consensuat. Els esdeveniments d’aquest any van aturar qualsevol progrés en aquest sentit.

És obligatori fer esment d’altres forces autoqualificades d’apolítiques i que van intervenir també durant aquests primers anys republicans, com ara el Centre d’Actuació Valencianista i l’Agrupació Valencianista Escolar.

El primer, nascut a l’agost del 1931, va centrar la seva tasca en l’enfortiment del valencianisme des del vessant cultural. Sense definició ideològica precisa (tot i que el seu president Joaquim Reig acabà essent diputat per Barcelona a les llistes de la Lliga el 1933), va propugnar la col·laboració de totes les forces valencianistes en la creació i la difusió d’una consciència nacionalista àmplia i integradora. l’altra institució civicocultural fou l’Agrupació Valencianista Escolar sorgida el 1932, “entitat eminentment patriòtica i cultural” segons pròpia definició, i va centrar la seva actuació dins l’àmbit universitari.

Tot palesa la complexitat del valencianisme els primers anys republicans i el seu limitat suport social explícit, atesa l’escassa o nul·la voluntat autonomista dels dos partits hegemònics (PURA i DRV). Però a tot això cal contraposar la força emergent dels dos partits declaradament regionalistes, la Unió Valencianista i l’Agrupació Valencianista Republicana, ambdós amb un cert paral·lelisme respecte a dues forces catalanes destacades, la Lliga i ERC. Hom troba també aquest paral·lelisme en altres esdeveniments. I és que, certament, el context democràtic republicà i les iniciatives autonomistes de Catalunya van ser un estímul i un exemple per als autèntics sectors valencianistes. d’altra banda, aquesta influència va provocar la reaparició d’un anticatalanisme oportunista i tèrbol, sempre latent.

La falta d’homogeneïtat política, social i cultural entre les tres províncies va comportar a una fragmentació oligàrquica incapaç de vertebrar un projecte comú. Tanmateix la situació inicial no va romandre estàtica sinó que va evolucionar amb la creació de noves alternatives polítiques, culturals i cíviques els primers anys i més enllà. Sobretot destacà en aquest primer bienni l’esforç, no reeixit, d’un nacionalisme valencianista progressista i d’esquerra que els esdeveniments del 1934 i del 1936 no van permetre desenvolupar.

Canvi de règim i autonomisme a les Illes

La proclamació de la República a les Illes també va ser viscuda majoritàriament com una gran festa cívica i popular. Però les diferències polítiques, electorals, sociològiques, de tot tipus, entre Mallorca i Menorca obliguen a matisar qualsevol referència general atribuïda a les Illes. Per exemple, en les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Mallorca van guanyar les forces liberals conservadores (els anomenats marquistes, pel paper clau de Joan March) enfront de les republicanes, mentre que a Menorca la victòria republicana va ser clara, amb importants majories a Maó, Ciutadella, es Mercadal i altres municipis ben significatius.

Tot i així, Palma va ser una de les primeres ciutats a proclamar la República, després d’Éibar, Barcelona i Saragossa, i abans que Madrid. Republicans i socialistes van ocupar ben aviat i sense cap problema greu l’Ajuntament, la Diputació i el Govern Civil. Era el capvespre del 14 d’abril quan les banderes republicana i mallorquina foren hissades als balcons dels dos primers edificis oficials. Hom va denunciar ben aviat irregularitats i les eleccions es van haver de repetir el 31 de maig. En aquesta segona ocasió la victòria va correspondre als republicans socialistes, que van obtenir una àmplia majoria al consistori.

També hi havia representants del Partit Regionalista i del Centre Autonomista de Mallorca. Ambdós eren de tendència més aviat dretana i, el segon era ideològicament proper a la Lliga Regionalista. Com a partits tenien poc pes específic, però fóra erroni creure que representaven tota la població ideològicament propera als plantejaments autonomistes. Hi havia una consciència mallorquinista molt més estesa, present en homes del Partit Republicà Federal de Mallorca, del Partit Socialista i d’altres partits; el cert és que aquest mallorquinisme-catalanisme d’esquerra no era prou fort per a bastir un partit sòlid a les Illes, tal com es posà en evidència en els intents d’Acció Republicana de Mallorca (1932) i, més tard, amb Esquerra Republicana Balear (1934) i Unió Republicana. Durant aquests anys Mallorca continuà sent políticament un feu de la dreta, dominat pels liberals de Joan March i Lluís Alemany, en aquell moment capitostos del Partit Republicà de Centre.

Menorca, allunyada del caciquisme marquista i inclinada cap al republicanisme moderat, va viure la proclamació de la República amb eufòria però sense avalots. Joan Manent, republicà, va ser el punt referencial a l’hora de constituir els nous ajuntaments o de posar ordre en aquella agitació (cal recordar que a Maó, a la presó de la Mola, hi havia els condemnats per l’aixecament de Jaca). Tanmateix, el republicanisme menorquí tenia també divergències internes entre els pertanyents a partits d’àmbit estatal (fonamentalment el radicalsocialista) i els partidaris d’una unió o aproximació a Catalunya. Hi havia també, al costat d’aquest catalanisme explícit, un recel respecte a Mallorca, del seu poder d’absorció i de l’oligarquia dretana que hi dominava.

Les relacions Mallorca-Catalunya en aquest i en altres períodes van ser pobres en el terreny polític, però força més intenses en l’àmbit cultural. Ningú no va contestar en cap moment la catalanitat cultural de les Illes, ni la gent del poble ni tampoc els professionals de la cultura, molts dels quals feien llargues estades a Barcelona o hi tenien un contacte intens. En fou un exemple l’Associació per la Cultura de Mallorca, entitat creada el 1923 amb la finalitat de promoure una conscienciació lingüística i cultural catalana, allunyada de tota definició partidista, i en la qual col·laboraven persones de diferents tendències. En el seu portaveu “La Nostra Terra” podem llegir al juny del 1930: “Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és, doncs, altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteisme vuitcentista. Com a tal, forma part de la Catalunya integral, participant amb ella de la unitat de raça, de la unitat de llengua i de la unitat de cultura, la qual ha enriquit molt sovint amb aportacions de gran vàlua”.

Són exemples d’aquestes relacions la creació de la Joventut Escolar de Mallorca el 1930, vinculada a l’agrupació Palestra de Catalunya, l’assistència de Miquel Massutí, president de l’Associació per la Cultura de Mallorca, a un acte d’afirmació de la unitat de les terres de llengua catalana organitzat pel Centre de Lectura de Reus i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana el 1932, o bé el Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca per l’octubre del 1933 en ocasió de la celebració del centenari de la Renaixença.

Amb la proclamació de la República i a recer de les iniciatives polítiques catalanes, a les Illes també es va desvetllar el desig autonomista. Aquest desig tenia el suport d’uns sectors intel·lectuals i polítics conscienciats i amb la indiferència o la simpatia passiva de la major part de la població. La iniciativa no provenia de cap partit polític, sinó de l’Associació per la Cultura de Mallorca, la qual va nomenar una comissió per tal que redactés un avantprojecte d’estatut per a Mallorca. En aquesta comissió hi havia representants de les diverses tendències polítiques i també de les institucions econòmiques de l’illa, com ara la Cambra Agrícola o la Cambra de Comerç. Fou un d’aquests darrers, Guillem Roca Waring, persona de confiança de Joan March, que va proposar la redacció d’un Estatut Balear i no solament per a Mallorca, desvinculat de tota relació amb Catalunya i amb independència interna entre les Illes. El fet de no haver convidat cap representant de Menorca ni d’Eivissa, a part altres raons menys formals que veurem més endavant, va comportar la negativa de Menorca a prendre part en aquestes deliberacions estatutàries.

Enllestit l’avantprojecte, es va presentar al president de la Diputació Balear per tal que concertés una assemblea d’ajuntaments i d’entitats de totes les Illes, que es va poder celebrar al final del juliol del 1931 al Teatre Principal de Palma. l’assemblea va aprovar el text autonòmic amb algunes esmenes, però amb el boicot dels menorquins i de les principals forces republicanes i d’esquerra de Mallorca, que temien una apropiació i una manipulació de l’autonomia en favor de les oligarquies dominants. Els menorquins eren crítics amb un balearisme que consideraven artificiós i centralista, i perquè eren partidaris o bé d’una incorporació de Menorca dins de Catalunya o bé de posseir un estatut d’autonomia propi, desvinculat de Mallorca. Cal no oblidar tampoc la majoria republicana de tendència lerrouxista predominant a l’illa i que era poc procliu a enteses d’aquesta classe i menys amb els veïns de Palma. També Eivissa va manifestar un cert recel, encara que sense trencar amb l’assemblea.

Aquestes absències dificultaren la marxa del projecte autonòmic, que de bon començament quedava reduït a un estatut per a Mallorca i Eivissa. Calia engrescar la població i comprometre les forces polítiques, però ambdós objectius van fracassar. El silenci durà fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per celebrar aquest esdeveniment l’Associació per la Cultura de Mallorca i Acció Republicana de Mallorca van organitzar un viatge a Barcelona. Aquest moviment va revifar algunes peticions d’autonomia per a Mallorca. El president de la Diputació de Mallorca es va dirigir a tots els ajuntaments de les Illes per tal que es manifestessin per un nou Estatut, quan ja es coneixia la Constitució republicana, però tot quedà diluït altre cop enmig del silenci dels partits, de la ineficàcia de les comissions i de la indiferència popular.

Malgrat aquest fracàs polític, la consciència d’una cultura comuna i el sentit de pertinença a una col·lectivitat catalana es desenvolupà durant aquests anys. Els lligams culturals amb Catalunya eren més clars i forts que no pas les relacions polítiques, que eren insuficients o dissimulades. Probablement el més destacable fou el catalanisme que es va manifestar a Menorca d’una manera contundent i sense ambigüitats. El seu portaveu va ser “Menorquit” —pseudònim de Joan Timoner— que des de “La Voz de Menorca” va escriure sobre “El mite de l’estat Balear”, o sobre “Menorquisme i catalanisme”, amb textos com els següents: “Aquests dies s’ha parlat a Mallorca d’estat balear, de personalitat balear, de llengua balear, d’història balear. I ara nosaltres preguntem: On es fa la personalitat balear? ¿on és la llengua i on és la història estrictament balear? (…) Per tant, una mentalitat connexa baleàrica no existeix avui ni ha existit mai ni que faci mica de falta la seva existència (…) Les illes catalanes, la Catalunya insular, aquestes tres regions catalanes, independents entre elles, en esperit i en estructura, en caràcter i en interessos, plenament autònomes i separades entre si, compreses dins la concepció general de Catalunya és al que nosaltres aspiram” (“La Voz de Menorca”, 18 de juny, 1931).

No hi va haver, però, una defensa global i oberta del concepte de Països Catalans, ni per part dels partits del Principat, ni a València ni a les Illes. Els primers defugien l’acusació de pancatalanisme que podria haver entrebancat el propi procés, ja prou difícil; els dos darrers casos ni tan sols hi va haver partits regionalistes forts. Cal no oblidar que la Constitució no permetia la federació de regions, i que a València els blasquistes i a Mallorca els marquistes es feien ressò de la por d’un hipotètic catalanisme assimilador. Tanmateix, hom va donar una via indirecta d’articulació política amb la inclusió de valencians (Joaquim Reig) o mallorquins (Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Antoni Maria Sbert) en les llistes de partits polítics catalans, mentre que en els lligams culturals —molt més fluids i evidents, sobretot amb les Illes— hom troba les manifestacions més decidides a favor de la unitat de les terres de parla catalana.

Hi ha paral·lelismes significatius en aquests processos autonòmics. En primer lloc, el català fou l’únic que reeixí, encara que amb dificultats. I va ser l’únic que obtingué el suport de gairebé totes les forces polítiques del seu àmbit. Al País Valencià i a les Illes hom volia seguir les passes del que s’esdevenia al Principat, però la iniciativa estatutària va sorgir d’institucions de les respectives capitals regionals, no dels partits polítics, i aviat aparegueren recels i tendències autoexcloents dels altres territoris (Alacant, Castelló, Menorca). Des d’aquells centres es va reaccionar aleshores amb actituds aïllacionistes (Estatut de València, o de Mallorca i Eivissa), les quals palesaven, més que una clara voluntat autonomista, el desig d’una autonomia controlada o afavoridora dels propis interessos, a més d’un menyspreu pels límits territorials històrics. Fora del Principat, cal constatar la falta de vertebració de la voluntat autonomista entorn d’un partit; voluntat que, d’altra banda, no era gaire generalitzada.

Un altre factor determinant que cal destacar és l’heterogeneïtat política de les diferents províncies. Mentre que a Catalunya es va produir arreu un triomf generalitzat d’ERC, entre Alacant, Castelló i València o entre Mallorca i Menorca no hi va haver una mateixa sintonia política. A la diversitat s’afegeix un altre tret: tots els partits d’àmbit regional estaven vinculats a partits estatals (majoritàriament amb els radicals i els radicalsocialistes). Hom pot considerar que el particular fenomen blasquista i el marquisme mallorquí tenien un cert paral·lelisme, tot i ser de diferent signe. En qualsevol cas, tots dos van difondre, sempre que ho van creure convenient, un anticatalanisme desballestador. Probablement aquesta faceta va frenar una major projecció dels partits del Principat al País Valencià i a les Illes, els quals, d’altra banda, van caure en una certa passivitat a l’hora d’establir veritables relacions entre els Països Catalans, ja que es dedicaren, en primer lloc, a l’intent de consolidació de la pròpia autonomia.

La Constitució i les autonomies. L’Estatut de Catalunya

Quan el 27 d’agost de 1931 començà el debat constitucional, feia ja uns tretze dies que Macià havia dipositat el projecte d’Estatut de Catalunya a Madrid. Els diputats, doncs, tenien ben present els desigs catalans quan es van posar a redactar la Constitució, i és obvi que aquest fet havia de condicionar els debats constitucionals.

És cert que, a Catalunya, la declaració de republicanisme s’expressava sempre lligada a la voluntat d’integració dins d’una república federal espanyola; però la Segona República no va ser federal. l’article primer de la Constitució declarava que es tractava d’un “Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones”, és a dir, un estat unitari que podia reconèixer l’autonomia politicoadministrativa de les regions. Però no va ser aquest l’únic motiu de desencís, ja que a més, la Constitució —en l’article quart— establia que: “Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional”. Prohibia també la federació de regions autònomes, i es reservava en exclusiva la legislació o l’execució de determinades atribucions, negant-les a les regions autònomes. Perquè l’autonomia catalana no semblés un privilegi es va establir a la Constitució que totes les regions podrien accedir a l’autonomia si complien una sèrie de condicions: que en manifestessin el desig, que aquest desig d’autonomia fos votat per les dues terceres parts de la població i que les Corts n’aprovessin un estatut. d’aquesta manera el Parlament de Madrid esdevenia l’àrbitre de qualsevol autonomia, àdhuc la catalana, que ja havia manifestat aquesta voluntat abans de la constitució de les Corts. I entre els integrants de la Cambra la vocació autonòmica no era pas majoritària: el Partit Socialista va perdre dos diputats (José Algora Gorbes i José Mouriz Riesgo) i l’Agrupación al Servicio de la República un (Gonzalo Figueroa O’Neil) quan aquests partits van decidir optar per una posició moderadament favorable a l’Estatut definitiu; mentrestant, altres grups van dedicar-se a practicar una crítica i una obstrucció desconsiderada contra els arguments dels catalans.

En el cas català —l’únic que es va presentar en època de pau— van ser, doncs, les Corts Constituents les encarregades d’adaptar un estatut federal a un de regional, de substituir Catalunya com a “estat autònom dintre la República Espanyola” (article primer de l’Estatut de Núria) per “regió autònoma dins de l’Estat espanyol” (article primer de l’Estatut definitiu). I la comissió sorgida d’aquestes Corts per tal d’adequar l’Estatut a la Constitució no es va limitar a fer aquesta adaptació, sinó que va mostrar un criteri restrictiu, poc generós amb les aspiracions catalanes. Hom pot destacar dos fets simptomàtics de les dificultats que hagué de trobar l’Estatut en la seva etapa parlamentària: entre l’octubre i el novembre del 1931, mentre es discutia el text constitucional, s’impulsà fora de les Corts una campanya d’afirmació espanyola i anticatalana força irada, amb la participació fins i tot de Ramón Menéndez Pidal; l’altre fet és una simple dada quantitativa: en poc més de tres mesos es van aprovar els 125 articles de la Constitució, en canvi es van necessitar quatre mesos per a aprovar els 18 articles de l’Estatut.

El 6 de maig de 1932 es va iniciar la discussió de l’Estatut. Era la primera vegada que es debatia obertament una proposta d’autonomia politicoadministrativa per part de les principals forces polítiques de l’Estat. Fou un debat obert en el qual van participar les figures més destacades i en el qual es van assolir moments de gran nivell retòric, però també de crispació i de violència poc comunes. Algunes sessions van ser llargues, difícils, tenses. Hi van predominar els aspectes ideològics i polítics, més que no pas els pragmàtics i administratius, i es van delimitar clarament tres postures: la possibilista, representada per la coalició governamental, partidària d’atorgar una moderada autonomia a Catalunya per tal de satisfer les reivindicacions dels catalans i alhora enfortir la República; la de tots els representants catalans, fent front comú al reclam d’una autonomia àmplia i generosa; i l’oposició, defensora d’un estat fort, unitari i centralitzador, que basava els seus arguments en el tòpic de la desmembració de l’Estat, la pèrdua de poder i de sobirania, i també en una certa desconfiança o hostilitat envers una Catalunya autònoma.

L’anomenat “problema català” va ser una de les grans preocupacions d’aquestes Corts i de la República. Els diputats catalans, negant qualsevol voluntat separatista, van insistir en la demanda d’organitzar la pròpia vida en llibertat, a partir dels drets que li donaven la voluntat expressada pel poble català, la història, la Constitució republicana i també el pacte de Sant Sebastià. Aquest desig d’autonomia i aquesta voluntat de refermar-se com a poble amb personalitat diferenciada, amb llengua i cultura pròpies, el va resumir Rafel Campalans tot dient: “Solamente siendo auténticamente aquello que somos, podemos ser algo”. Tots estaven d’acord que defraudar Catalunya era una injustícia, a més d’un perill per a la unitat i la força de la República.

La coalició governamental, amb reserves i matisacions, va compartir aquesta postura. La seva opció fou la d’intentar negociar l’Estatut dins les Corts Constituents per tal de comprometre-hi la major part de les forces polítiques. El discurs d’Azaña del 27 de maig de 1932, cabdal en molts aspectes, reflecteix aquesta voluntat de compromís. En la seva intervenció va procurar ser generós amb Catalunya, sempre dins els límits establerts per la Constitució. Reconegué el fracàs històric de la política espanyola assimilista, fracàs que atribuí a la monarquia; per això corresponia a la República assolir “la unión de todos los españoles bajo un Estado común”. Una unió lliure i respectuosa que havia de servir per a desfer els recels dels qui temien una disgregació d’Espanya, tant com els dels enyoradissos de glòries imperials i d’unitats pretèrites, als quals digué: “¿El siglo XVI, el siglo XVII, son grandes siglos españoles? ¿Es aquél el esplendor del genio español en la historia? ¿Éramos un pueblo importante, una monarquía fuerte? ¡Ahí ¿Sí? Pues no hay en el Estatuto de Cataluña tanto como tenían de fuero las regiones españolas sometidas a aquella monarquía”.

Fou un discurs intel·ligent, hàbil, de més de tres hores de durada, que va causar un fort impacte, però que no va aturar ni convèncer l’oposició. Aquesta va continuar presentant el desig autonomista català com encobridor del separatisme, va posar en dubte l’oportunitat de la concessió de l’autonomia i la capacitat de Catalunya per a autogovernarse, va defensar la indelegabilitat i la indivisibilitat de la sobirania de l’Estat i va acusar els catalans d’insolidaris per presentar aquesta exigència que acabava afeblint l’aparell estatal en uns moments delicats. També va intentar desprestigiar i desacreditar Catalunya apel·lant sovint a un fàcil patriotisme popular. En el fons, però, el que s’amagava en aquest refús de les reivindicacions catalanes era la por de perdre el control i el domini d’uns territoris avançats econòmicament i socialment, i la defensa del tradicional unitarisme centralista. Tanmateix, tot i ser minoria dins la Cambra, aquesta oposició va optar per l’obstrucció del debat i per traslladar-lo fora del Parlament, buscant suport en un sector de població exaltat i antiautonomista.

Els intents d’entrebancar la discussió van ser diversos i reiteratius: peticions de retirada del projecte, gran quantitat d’esmenes i vots particulars, sol·licitud de votacions nominals llargues i feixugues, intervencions provocadores, actitud impermeable als arguments, etc. Tot acompanyat d’un apassionament i d’una violència verbal que substituïa els raonaments i la voluntat d’entendre’s. Amb més passió que reflexió es va voler desacreditar l’Estatut, perdre temps, allargar la discussió. I en aquest comportament van excel·lir grups com l’Agrari i diputats com Jerónimo García Gallego o Miguel Maura, entre altres. També s’hi van oposar des d’un tarannà més moderat i més intel·ligent l’Agrupación al Servicio de la República, amb intel·lectuals destacats com José Ortega y Gasset o Felipe Sánchez Román. Curiosament, alguns que havien votat la Constitució que reconeixia el dret a l’autonomia, més tard s’oposaren a l’Estatut.

La campanya antiestatutària exterior va ser preferentment organitzada pels Agraris. A les Corts es van rebre centenars de cartes protestant per la concessió de l’Estatut. Provenien d’ajuntaments, cambres de comerç, col·legis de notaris i de metges, de la Federació Universitària Espanyola, d’algunes universitats com la de Valladolid o la de Sevilla, o de les Juventudes Socialistas, que van organitzar un sorollós míting a Saragossa en contra de l’autonomia catalana. Sota els lemes de “Castilla, siempre Castilla se alza contra la afrenta” o “Abajo el Estatuto, Viva la República y la España única” es van mobilitzar grups força cridaners i fins i tot violents.

Igualment una determinada premsa, propera als cercles dretans, feixistes o militars, es va mostrar violentament anticatalana. La lectura d’"El Imparcial”, “El Debate”, “La Nación”, “ABC” o “La Correspondencia militar” ens confirma una obsessió homogeneïtzadora propera a l’insult. Tres exemples —i no dels més radicals— ho poden ratificar. Just a l’inici del debat de l’Estatut, l’"ABC”, en un editorial del 10 de maig, deia: “El Estatuto, disminución de España, renegación de la unidad, del nombre, del destino y de la historia de España, aceptación injusta y caprichosa de un sambenito que no merecemos, no quedará en este trance, amargo, no es el último dolor que nos impone el morbo separatista…”. Aquest diari, mentre va durar la discussió, va mantenir una secció fixa on recollia les “Protestas y apelaciones patrióticas de diversas regiones de España”. “El Imparcial” del 4 del mateix mes afirmava: “El Estatuto catalán es un quiste purulento que no tiene más terapéutica que la cirugía”. I els feixistes van reaccionar d’aquesta manera davant de la cooficialitat del català a Catalunya: “¡Españoles! Las Constituyentes han consumado una nueva traición contra España: la traición del idioma. ¿Por qué no van de maniobras a Cataluña dos regimientos de artillería? ¿Hasta cuándo es lícito tolerar?” (“La Conquista del Estado”, 24 d’octubre de 1931).

Aquesta manera de fer dins i fora les Corts i els retocs restrictius que s’anaven fent al projecte —cada vegada més allunyat de l’Estatut de Núria— van tenir com a conseqüència que els diputats catalans anessin refredant les seves esperances i la seva bona predisposició inicial, fins al punt d’abstenir-se de votar favorablement algun article de l’Estatut i de baixar molt la seva participació a partir de l’article setè, referit a l’ensenyament. Manuel Carrasco i Formiguera fou qui va adoptar una actitud més decidida, caracteritzada per una absoluta fidelitat a l’Estatut votat pels catalans, el qual, va dir, ja estava del tot absent de la Cambra. Carrasco i Formiguera creia que el text que s’anava aprovant no responia a les aspiracions del poble català i que aquest era l’únic que havia de dir l’última paraula. Aquesta ferma actitud davant els retalls i les prevencions a concedir una àmplia autonomia, i també enfront del pactisme i del possibilisme de la minoria catalana, encapçalada per Lluís Companys, li va comportar la separació del grup parlamentari català, tot i que el seu desencantament fos compartit per altres diputats.

Un esdeveniment que va tenir conseqüències contràries a les que pretenia fou el pronunciament del general Sanjurjo el 10 d’agost de 1932 a Sevilla, sota el crit de “¡Viva España Única e Inmortal!”. Entre els mòbils hi havia la defensa de la monarquia i dels interessos de les classes terratinents i aristocràtiques, enyoradisses del passat, però també l’oposició a l’autonomia catalana, ja que, segons el general colpista, “se han alentado imprudentemente los sentimientos de varias regiones y envenenado aspiraciones que podían ser legítimas en su origen, poniendo en peligro inminente la integridad de España”. Aquesta amenaça reaccionària en forma d’aixecament armat va repercutir favorablement en les discussions estatutàries, ja que va provocar una unitat més decidida entre els republicans i una agilització dels debats. No van desaparèixer els enfrontaments, però, en canvi, va minvar l’obstrucció i es va prendre consciència de la importància de fer justícia a les aspiracions catalanes si es volia assegurar i enfortir la República.

Institucionalització de l’autonomia a Catalunya

Finalment, l’Estatut va ser aprovat per majoria absoluta a les Corts Constituents el 9 de setembre de 1932. Hi van votar afirmativament 314 diputats (el 70% del total), en contra 24 (el 5%) i se’n van abstenir 116 (el 25%). El 15 de setembre el president de la República Espanyola Niceto Alcalá Zamora el signava i li conferia vigència a Sant Sebastià. Catalunya, per primera vegada en molts segles, gaudia d’un cert poder polític i de capacitat legal per a autogovernar-se.

Certament, la conquesta d’aquesta autonomia no havia estat gens fàcil. l’Estatut aprovat diferia molt del que havien votat els catalans el 2 d’agost; tanmateix, possibilitava un autogovern potencialment fecund en alguns aspectes, tal com es demostrà els anys posteriors.

Fins aquell moment els governs de la Generalitat provisional presidits per Francesc Macià havien estat força heterogenis, ja que integraven membres dels diversos grups republicans: Esquerra Republicana de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya, Partit Catalanista Republicà, Partit Republicà Radical i Unió General de Treballadors. N’havia quedat exclosa la Lliga Regionalista i autoexclosa la CNT. Calia afermar la República a Catalunya i garantir la defensa unànime de l’Estatut a Madrid. Així, des de la proclamació de la República Catalana fins a l’aprovació de l’Estatut, es mantingué aquesta àmplia coalició governamental, encara que progressivament Esquerra Republicana de Catalunya anà assumint més protagonisme.

A partir del 15 de setembre l’autonomia entrà en una etapa de consolidació i tots els governs presidits per Francesc Macià foren integrats exclusivament per consellers d’ERC, fet que permetia proposar una actuació de govern coherent.

Una de les primeres tasques que establia l’Estatut era la preparació de les eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions es van celebrar el 20 de novembre de 1932 i van donar una altra vegada el triomf a Esquerra Republicana, que va aconseguir la majoria absoluta de diputats, la qual li permeté prescindir d’aliances i del temor de greus fiscalitzacions parlamentàries. Només quedava la Lliga com una oposició seriosa, encara que minoritària.

El 14 de desembre de 1932, en una sessió solemne, Francesc Macià va ser elegit president de la Generalitat. En aquest acte, Macià, adreçant-se als diputats, els havia dit: “Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l’he promesa al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Catalunya iniciava un període caracteritzat per nous protagonistes polítics, i en el qual el Parlament i el govern de la Generalitat assumiren un paper cabdal. Per tirar endavant aquesta nova etapa es comptava amb unes relacions alhora amistoses i tenses amb el govern de Madrid, integrat igualment per polítics republicans i d’esquerra, i, de la banda catalana, també es comptava amb el prestigi de Francesc Macià, veritable cohesionador de voluntats, que el dia de la seva investidura com a president havia promès fer-se “càrrec de tots els afanys, de les aspiracions, dels dolors i fins de les il·lusions del poble (…), complir el mandat de Catalunya i ésser fidel guardador i impulsor de les llibertats de Catalunya”. Hi havia, doncs, esperança per al futur, perquè el poble català se sentia protagonista, més que mai, del moment històric que estava vivint.