Les eleccions a Corts Constituents del 28 de juny de 1931 van confirmar l’hegemonia de la coalició republicanosocialista que havia subscrit el pacte de Sant Sebastià, i la desfeta i la descomposició definitives dels vells partits dinàstics. Amb la desaparició del règim monàrquic, va néixer un nou sistema de partits, caracteritzat pel multipartidisme o pluripartidisme extrem i per una gran bipolarització. Però, així com el multipartidisme es va anar corregint, almenys tendencialment, tant per part de les dretes com de les esquerres, sobretot a partir de les eleccions legislatives del novembre del 1933, la bipolarització subsistí i es va anar accentuant des de les eleccions legislatives del novembre del 1933 i, més encara, després de la revolució d’octubre.
Cartell demanant el vot per als socialistes, Bardasano, s.d.
FPI / G.C.
La fragmentació política dels republicans i les contradiccions internes dels socialistes van complicar la realització dels objectius reformistes dels successius governs del bienni socialista-azanista. Entre els republicans, només el Partit Republicà Radical —més conegut com a Partit Radical— tenia una implantació relativament sòlida en el conjunt de l’Estat. Entre els republicans d’esquerra, no existia cap partit amb una implantació real en la totalitat del territori de l’Estat. I, entre l’esquerra obrera, només hi havia un gran partit de masses, el PSOE, que comptava, a més, amb una gran organització sindical, la Unió General de Treballadors (UGT). Però els socialistes espanyols tenien dues debilitats importants: tenien poca força a Catalunya i l’estratègia a seguir enfrontava l’ala moderada, els prietistes, i l’ala radical, els largocaballeristes.
Pel que fa als partits dretans, fins després de les eleccions constituents no emprengueren una tasca de reestructuració i adaptació a les noves circumstàncies històriques. El procés reestructurador va culminar el 1933 amb la creació de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), que representava els grans propietaris agraris i la gran patronal i que a penes va deixar espai polític a l’extrema dreta.
Al País Valencià no va existir un sistema de partits netament separat de l’espanyol, però una sèrie de característiques específiques li van conferir una certa peculiaritat. Els tres grans partits valencians que van hegemonitzar la vida política republicana foren el PSOE —el més important dels partits d’abast espanyol—, el Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA) i la Dreta Regional Valenciana (DRV). Les altres forces polítiques, des de les valencianistes, de dreta o d’esquerra, fins a les integrades als partits espanyols de dreta o d’esquerra —Acción Republicana, Derecha Liberal Republicana (DLR), Partit Radical, Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), Partido Comunista de España (PCE), etc.—, tingueren molt poc protagonisme.
El PSOE i la UGT van créixer de manera espectacular a partir de l’abril del 1931, tant al camp (la Federació Nacional de Treballadors de la Terra arribà als 35 000 afiliats al final del 1932) com en el món industrial, encara que no aconseguiren arrabassar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) l’hegemonia entre el proletariat urbà. Però les dissidències internes van impedir una capitalització més gran del seu creixement. De fet, els socialistes valencians foren un dels focus més determinants de la batalla entre reformistes i revolucionaris. El II Congrés de la Federació Socialista Valenciana, celebrat a l’octubre del 1933, assumí les tesis largocaballeristes de trencar amb els republicans i seguir una estratègia revolucionària. A la resta del País Valencià, els seguidors de Largo Caballero van avançar més lentament.
El PURA i la DRV, en canvi, tenien una implantació quasi limitada a la ciutat de València i les comarques centrals. El PURA, majoritari a l’ajuntament de la capital i hereu del blasquisme, es definia com a republicà, federalista i laic. Era un partit interclassista i populista, molt arrelat entre la petita burgesia agrària i urbana, però també entre les classes treballadores. El creixement del republicanisme d’esquerres i de les organitzacions obreres i una política carregada d’ambigüitats en matèria social i autonòmica li van anar restant importants bases socials. A partir del 1934, l’aliança amb el lerrouxisme accentuà la seva crisi interna i precipità la seva ruptura: el gros dels seus afiliats se n’anaren: uns van integrar-se a diversos partits “espanyols” (PRRS, Izquierda Revolucionaria, Unión Republicana) i uns altres van constituir Esquerra Valenciana (EV). El fracàs en les eleccions del Front Popular va ser la seva acta de defunció.
Programa del partit Derecha Regional Valenciana, València, 1933.
BAM / G.S.
La Dreta Regional Valenciana, creada el 1930 per Lluís Lúcia, antic carií i director del “Diario de Valencia”, aglutinà des de carlins fins a sectors del catolicisme social passant pels monàrquics alfonsins, és a dir, va absorbir gran part de l’espectre conservador. El 1933 ingressà a la CEDA, tot i ser menys antirepublicana i tenir una certa sensibilitat valencianista. La DRV no va aconseguir vertebrar un gran partit de dretes a tot el País Valencià amb equivalents polítics a Castelló i Alacant.
El valencianisme polític va ser sempre molt feble, encara que va anar creixent al llarg del període republicà, moltes vegades en contraposició al tebi autonomisme de la Dreta Regional Valenciana, que havia satel·litzat la minúscula Agrupació Valencianista de la Dreta, i també amb el PURA. El valencianisme de dretes s’expressava, bàsicament, a través de la Unió Valencianista (UV), fundada el 1917. Molt propera ideològicament a la Lliga Regionalista, el 1931 va optar per la monarquia, però després del fracàs electoral va acceptar la República. El valencianisme d’esquerres tingué diverses organitzacions, entre les quals destaquen l’Agrupació Valencianista Republicana (AVR), Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra (PVE). l’Agrupació Valencianista Republicana, fundada el 1930, tenia un ideari i uns objectius similars als d’Esquerra Republicana de Catalunya. Enfrontada al provincialisme del PURA i de la Dreta Regional Valenciana, l’AVR, junt amb la Unió Valencianista, promogué sense èxit la campanya pro Estatut d’Autonomia (1931-32) i desenvolupà una notable activitat cultural a fi de crear consciència valencianista. Les altres dues formacions, Esquerra Valenciana, fundada el 1934, i el Partit Valencianista d’Esquerra, fundat el 1935, es van adherir al Front Popular. EV aconseguí un diputat, el qual en les Corts del 1936 es va integrar al grup d’ERC.
Fins a l’abril del 1931, les Illes havien estat un feu tradicional de la dreta. Les eleccions municipals en posaren en evidència el caràcter obsolet: foren derrotades a tots els municipis importants excepte a la capital. Quan, el mateix any, es van celebrar les eleccions a Corts Constituents, enmig d’una vaga general a Palma, convocada per la CNT i la UGT i desautoritzada pel PSOE, les esquerres —la Conjunció Republicano Socialista— van tornar a imposar-se. Com a la resta de l’Estat, les dretes encara no havien tingut temps de prendre noves posicions. Això no obstant, la candidatura del Partit Republicà de Centre (PRC), encapçalada per Joan March i Ordinas, va obtenir dos escons. Era el primer avís, un cop assumida la necessitat de modernització, d’una disposició a recuperar l’hegemonia perduda: efectivament, en les eleccions del novembre del 1933 la candidatura de Joan March va guanyar la majoria. I les dretes, un cop més, guanyaren en les eleccions del Front Popular.
Enfrontades a l’ofensiva cada cop més forta de les dretes, les esquerres foren incapaces de superar les seves divisions. Al gener del 1932, els anomenats “republicans històrics” feren defecció de la coalició d’esquerres i s’integraren a les files del Partit Republicà Radical, mentre la implantació dels partits de l’esquerra burgesa (Acción Republicana d’Azaña, Partit Republicà Radical Socialista) era molt feble. d’altra banda, els socialistes compartien els problemes dels seus companys peninsulars. Després de constituir-se en Federació Socialista Balear (FSB), al maig del 1932, els enfrontaments interns van multiplicar-se. A l’octubre següent, els delegats mallorquins al Congrés del PSOE van votar el trencament de l’aliança amb els republicans d’esquerres; i, en el moment d’esclatar la Guerra Civil, existia encara, a les files de la FSB, una crisi oberta entre prietistes i partidaris de Largo Caballero, que, com a la UGT, eren el sector majoritari. Les debilitats internes dels socialistes van facilitar la penetració del comunisme i de l’anarcosindicalisme, que fins a la República gairebé no havien donat senyals d’existència.
El mallorquinisme polític tingué poca força perquè li mancava base social i perquè els partidaris de l’autonomia i de la identitat cultural catalanobalear militaren gairebé sense excepció al si dels partits d’esquerres espanyols o catalans. El 1934, paral·lelament a la formació d’Izquierda Republicana a Espanya, Bernat Jofre, Emili Darder i Francesc Carreras, entre altres, van fundar Esquerra Republicana Balear (ERB), fusió d’Acció Republicana de Mallorca, del Partit Radical i del Partit Socialista Independent.
Catalunya: un sistema de partits diferenciat
Míting de la Lliga Regionalista celebrat al Teatre del Bosc, Barcelona, J. Domínguez, 24-4-1932.
AF/AHC
Catalunya i Euskadi foren dos casos peculiars en el conjunt del sistema de partits de la Segona República, perquè van tenir dues xarxes paral·leles de partits de dreta, de centre i d’esquerra: una d’àmbit nacional —català o basc— i l’altra d’àmbit estatal. A ambdues nacions hi va haver la fragmentació política —el multipartidisme—, però, mentre que a Catalunya la bipolarització entre dretes i esquerres s’accentuà del 1931 al 1936, de la mateixa manera que a la resta de l’Estat, a Euskadi, el centre, representat pel Partit Nacionalista Basc (PNB), es va consolidar.
Catalunya va disposar, per primera vegada en la seva història, d’un sistema de partits amb implantació real a tot el país, però, de les dues xarxes, només la catalana aconseguí penetrar amb profunditat el seu teixit social. Els dos grans partits catalanistes, ERC i Lliga Regionalista, van ocupar gran part de l’espai polític català i no van donar gaire joc a les altres forces d’abast català o espanyol. De la mateixa manera, ni la UGT ni el sindicalisme marxista català van poder assolir un espai propi important, ni al camp, on predominava la Unió de Rabassaires, ni entre un proletariat urbà majoritàriament atret per la CNT. Una CNT cada cop més dominada per la FAI, que, un cop passats els moments immediats a la proclamació de la República, va manifestar molt de pressa la insatisfacció per la política reformista del govern de Madrid, per mitjà de vagues, crides a l’abstenció o intents insurreccionals. Des del començament del 1932, aquesta línia malbaratà les bones relacions inicials que havia establert amb el govern de la Generalitat, però també provocà un conflicte entre la direcció faista i els sectors moderats, que acabà amb ruptura. Aquestes batalles intestines li van costar una relativa pèrdua d’influència entre el proletariat català, tot i que fins el 1936 va continuar sent el sindicat majoritari.
Implantació d’Esquerra Republicana de Catalunya. 1934.
Militants d’Esquerra Republicana de Catalunya amb F. Macià al palau de la Generalitat, Barcelona, 1-1-1932.
ANC-Fons Macià
ERC va ser el partit hegemònic durant la Segona República. Fundada al març del 1931, va aglutinar gran part del catalanisme republicà d’esquerres: el Partit Republicà Català de Lluís Companys, el gros d’Estat Català amb Francesc Macià —la figura més carismàtica del nacionalisme català—, el grup de “L’Opinió”, el petit nucli del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo, republicans independents de prestigi i influència, com Amadeu Aragay, president de la Unió de Rabassaires, exsindicalistes, com Martí Barrera, exmilitants d’Acció Republicana d’Antoni Rovira i Virgili, i un nombre important de centres republicans de Barcelona i de tot Catalunya. El seu creixement fou espectacular: dels 16 772 adherits inicials passà a 70 000 el 1933. En realitat, més que un partit era un front interclassista i populista, que defensà un reformisme social avançat i les llibertats nacionals de Catalunya, que passaven per un estat federal i el dret a l’autogovern. Després de guanyar, contra tot pronòstic, les eleccions municipals d’abril del 1931, obtingué la victòria en les eleccions a Corts Constituents, des d’on va assumir la defensa de l’Estatut de Catalunya, i en les eleccions al Parlament de Catalunya, on va vèncer per majoria absoluta. Al llarg del 1933, els problemes interns entre els diversos sectors del partit van portar a l’escissió del grup de “L’Opinió”, que va acabar fundant el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE). També rebé un càstig sever en les legislatives del 1933, que fou, però, més un resultat de la llei electoral que penalitzava el fraccionament polític que no pas el d’una pèrdua real de vots. De tota manera, pogué mantenir la seva hegemonia fins a la revolució d’octubre del 1934. Al llarg dels mesos d’ostracisme polític que van des llavors fins a les eleccions del Front Popular, portà a terme un procés de depuració interna (va expulsar els separatistes de les JEREC, lligats a Josep Dencàs), que li permeté recuperar el PNRE, un cop guanyades les eleccions del Front Popular.
Al seu costat, els altres partits catalanistes republicans, radicals o moderats, van portar una vida quasi letàrgica. El 1932, un sector separatista va constituir el Partit Nacionalista Català i un altre, el Partit Català-Estat Proletari (PCEP, més endavant Partit Català Proletari, PCP), que defensava alhora l’emancipació nacional i la revolució social. El Partit Catalanista Republicà (PCR), després dels desastres electorals del 1931 i el 1932, va perdre bona part dels seus afiliats; Carrasco i Formiguera ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC); Bofill i Mates a Lliga Catalana; Rovira i Virgili a ERC. A les legislatives del 1933, any en què adoptà el nom d’Acció Catalana Republicana, va coalitzar-se, sense èxit, amb el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
Els partits republicans espanyols d’esquerra (Acción Republicana d’Azaña, Partit Republicà Radical Socialista) van tenir sempre una presència molt escassa, i el Partit Radical va anar perdent influència fins a enfonsar-se en les eleccions del 1933, víctima de la creixent polarització. Només va viure una curta revifada arran dels fets d’Octubre del 1934, que li donà el control conjuntural de molts ajuntaments i del govern general de Catalunya.
Pel que fa a l’extrema esquerra marxista, tan sols el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i la Unió Socialista de Catalunya (USC) van tenir un cert pes polític i electoral. El BOC, un partit comunista heterodox i antiestalinista, penetrà poc a Barcelona, però, en canvi, tingué una relativa influència en algunes comarques de Lleida i Girona. El 1935, fracassat l’intent d’unió amb les altres organitzacions marxistes, es fusionà amb la diminuta Esquerra Comunista d’Andreu Nin per a formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). La USC fou el grup socialista amb més influència, més pel prestigi dels seus dirigents i per la col·laboració amb ERC en els governs de la Generalitat que pel volum de la seva militància. Després de les eleccions al Parlament de Catalunya, es limità a donar suport parlamentari a ERC, amb qui va coalitzar-se, però, en totes les eleccions. La Federació Catalana del PSOE fou sempre molt minoritària i el Partit Comunista de Catalunya (PCC) no va superar mai l’estat de grupúscul. Al juliol del 1936, convergí amb la Unió Socialista de Catalunya, el PCP i la Federació Catalana del PSOE per a constituir el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
L’únic partit amb capacitat per a disputar l’hegemonia a l’Esquerra va ser la Lliga Regionalista. Després de sofrir una forta davallada electoral a l’abril i al juny del 1931, renuncià a l’hostilitat inicial vers el nou règim i el procés autonòmic català. Des de mitjan 1932 inicià un procés de reorganització i d’adaptació del programa a la nova situació, que desembocà en l’assemblea del febrer del 1933, i passà a dir-se Lliga Catalana. Al mateix temps, sense renunciar a liderar totes les forces dretanes (inclosos els monàrquics alfonsins i carlins), inicià un viratge cap a posicions de centre, a fi de poder establir lligams amb partits com el Partit Catalanista epublicà, la Unió Democràtica de Catalunya i la Derecha Liberal Republicana. Però la radicalització de la conflictivitat social i política, dins i for a de Catalunya, després de les eleccions del novembre del 1933, la va conduir a actituds cada cop més intransigents envers al govern de Catalunya. Aquesta actitud intransigent i conservadora —exemplificada en la batalla entorn de la Llei de Contractes de Conreu— contribuí a accentuar la bipolarització i a allunyar-la dels seus aliats centristes. Però, en canvi, impedí una penetració significativa de la CEDA a Catalunya, amb qui tàcitament s’alià al febrer del 1936 quan liderà la formació de la candidatura anomenada Front Català d’Ordre.
Un dels aliats que la Lliga perdé fou la UDC, partit nascut el 1931, que es definia com a catalanista, catòlic però no confessional i moderadament reformista. El 1934 aquest partit votà en favor de la Llei de Contractes de Conreu. El 1936 es negà a fer el joc a la bipolarització i mantingué una actitud independent, que no li impedí mantenir-se fidel a la Generalitat i al govern de la República al llarg de tota la Guerra.
Joaquim Maurín
Joaquim Maurín i Julià (Bonansa, Alta Ribagorça, 1896-Nova York, 1973) havia tingut càrrecs importants a la CNT, però va anar evolucionant cap al marxisme. Fundà i dirigí el periòdic “La Batalla”, i després va ingressar amb tot el seu grup al Partido Comunista de España. Va ser secretari de la Federació Comunista Catalano-Balear i alhora membre del comitè central del PCE, però va entrar repetidament en conflicte amb els dirigents comunistes espanyols. Des del final del 1930, la Federació Comunista Catalano-Balear i el Partit Comunista Català van iniciar la fusió, que va desembocar en la fundació del Bloc Obrer i Camperol, constituït a Terrassa al març del 1931, sota la presidència de Maurín, que per això va ser expulsat del PCE. Impulsor a Catalunya de l’Aliança Obrera, va participar en la revolta del 6 d’octubre de 1934 i va ser empresonat. Pel setembre del 1935, buscant la unitat de les forces marxistes, aconseguí la unió amb Esquerra Comunista —dirigida per Andreu Nin— en el que fou el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Pel febrer del 1936, va ser elegit diputat a Corts. La revolta militar el va sorprendre a la Corunya. Detingut, no va ser identificat i va quedar en llibertat. Quan intentava passar a França des de Jaca, però, sí que va ser identificat i detingut. A punt de ser afusellat, el va salvar el seu parent Ramón Iglesias, capellà castrense del bàndol dels revoltats.
Les eleccions a Corts Constituents
Electors esperant per votar, amb l’alcalde de Barcelona J.Aiguadé al centre mostrant la seva papereta, J.Domínguez, 28-6-1931.
AF/AHC
El 3 de juny de 1931 foren convocades eleccions a Corts Constituents. Les eleccions, celebrades el 28 d’aquell mes, es van realitzar d’acord amb la normativa electoral que el govern provisional havia aprovat el 10 de maig de 1931. Aquesta normativa, que modificava la llei electoral vigent des del 1907, tenia com a objectiu prioritari desmuntar el control de les eleccions per part dels cacics i la manipulació del vot, característiques del sistema parlamentari espanyol des del 1876 fins al 1923, i fer que el nou Parlament tingués un caràcter realment representatiu i democràtic. Establia un sistema majoritari de llistes obertes a dues voltes —amb representació de les minories— a fi de reforçar els grans partits i obligar els petits a formar coalicions si volien tenir representació parlamentària. Exigia als candidats un mínim del 20% dels vots emesos per a resultar elegits a la primera volta; en cas contrari, era necessària una segona volta. Assignava un diputat a cada 50 000 electors, suprimia els districtes unipersonals i creava circumscripcions provincials; només els grans nuclis urbans amb més de 100 000 habitants tenien circumscripció pròpia. Tenien dret a vot tots els homes majors de 23 anys; les dones tenien dret a ser elegides però no a ser electores. Era una discriminació sexista que fou corregida per la Constitució republicana.
Aquesta normativa va sofrir modificacions no gaire substancials amb la llei electoral del juliol del 1933, que, entre altres coses, establia que per a ser diputat amb una sola volta només era necessari obtenir el 8% dels vots emesos, sempre que un dels candidats arribés a obtenir-ne el 40%. Si cap candidat no obtenia el 40% dels vots, s’imposava una segona volta. La nova llei era feta per a reforçar els partits o les coalicions fortes a fi d’afavorir la creació d’àmplies majories parlamentàries que, en teoria, garantien l’estabilitat política. En les eleccions a Corts Constituents, aquest sistema beneficià les esquerres, però al novembre del 1933 actuà en sentit invers.
Els socialistes, com que eren la minoria més votada amb molta diferència (116 escons), esdevingueren la peça clau sense la qual hauria estat impossible iniciar la política de reformes. En canvi, el Partit Radical, que fou el partit republicà més votat, no veié satisfeta l’ambició de ser el pal de paller del nou règim. Aquesta frustració fou una de les causes de les tensions que va anar acumulant el govern sorgit de les eleccions. Un cop aprovada la Constitució, al desembre del 1931, els radicals van passer a l’oposició, tal com ho havien fet els republicans catòlics al novembre anterior.
A Catalunya, Esquerra Republicana es negà a formar una candidature unitària amb els nacionalistes radicals i el Partit Catalanista Republicà, però no es negà a formar coalicions en funció de les condicions de cada circumscripció electoral. A la ciutat de Barcelona, va incorporar a la seva llista dos candidats de la Unió Socialista de Catalunya i dos independents (Ramon Franco i Àngel Samblancat). A la província de Barcelona, on també va obtenir els dotze escons de la majoria, va incorporar un independent (Amadeu Hurtado), dos exmilitants d’Acció Catalana (Josep Suñol i Garriga i Caries Pi i Sunyer) I un membre de la Unió Socialista de Catalunya (Manuel Serra i Moret). A Lleida, amb el nom de Coalició Republicana-llista que obtingué la majoria— es va aliar amb la DLR i el Partit Radical i amb un independent (Pere Coromines). A Tarragona, amb el nom de Candidatura Republicana s’alià amb el Partit Republicà Radical Socialista i amb un independent (Jaume Carner). A Girona, amb el nom de Coalició Catalana Republicana, ho feu amb el Partit Catalanista Republicà (Manuel Carrasco i Formiguera), un republicà federal (Salvador Albert) i el Partit Radical (Josep Puig d’Asprer). Esquerra defensà un programa reformista, que, en teoria, podia atreure tant les classes treballadores com la petita i mitjana burgesia: federalisme, llibertat sindical, un sistema d’assegurances socials, ensenyament laic, obligatori i gratuït, reforma agrària, foment del cooperativisme, abolició de la pena de mort.
La gran alternativa del centredreta, la Lliga Regionalista, que havia acceptat explícitament el nou règim, defensava en el seu programa electoral un model d’Estat que reconegués les diverses personalitats hispàniques i que assumís la defensa d’un ordre social basat en la tradició, la família, la propietat i la llei. A la ciutat de Barcelona, a la província de Barcelona i a Tarragona (sota el nom de Candidatura Autonomista Republicana) inclogué a les seves llistes un tradicionalista. A Lleida, va retirar la candidatura perquè va considerar que no hi havia garanties de joc net.
Les eleccions a Corts Constituents del 1931.
La participació electoral va ser del 62,1% a Barcelona ciutat; del 66,5% a Barcelona província; del 70,83% a Lleida; del 75,68% a Tarragona; i del 79,56% a Girona. Els resultats van confirmar l’hegemonia d’Esquerra, que assolí 29 actes (28 perquè Macià tenia acta doble) i que, gràcies a la seva flexible tàctica d’aliances, pogué guanyar les majories en les cinc circumscripcions catalanes. Cal destacar el fracàs del PCR (només tragueren acta Lluís Nicolau i d’Olwer, per Barcelona ciutat, i Carrasco i Formiguera, per Girona), l’ensorrada definitiva dels radicals, que assoliren una sola acta, i l’escassa incidència dels partits obrers. El Bloc Obrer i Camperol obtingué els millors resultats a Lleida (3 159 sufragis per a Joaquim Maurín, però que foren insuficients per a accedir a un escó), i el solitari escó del PSOE contrastava amb el triomf electoral dels socialistes arreu de l’Estat. Des d’una perspectiva individual, fou destacable la derrota de Rovira i Virgili, que, com a independent, es presentava en solitari per Tarragona.
Al País Valencià, la violència i la crispació de la campanya electoral van donar arguments a la Dreta Regional Valenciana, que es va considerar víctima de la situació, per a retirar les seves candidatures i afavorir l’abstenció. La coalició republicanosocialista que havia guanyat les eleccions municipals es va mantenir, però ja presentava algunes fissures que anunciaven dissidències de més abast. La coalició, amb el nom d’Aliança d’Esquerres, estigué integrada pel PURA, els radicals, Acción Republicana de Manuel Azaña, que no havia estat present en les eleccions d’abril, i el PSOE. Van concórrer en solitari la DLR i el PRRS, format per dissidents del PURA, que no havia acceptat la inclusió d’aquests darrers en les llistes de la coalició.
La participació electoral global fou del 70%. A València ciutat, l’Aliança va aconseguir el 55,6% dels vots i 5 diputats (Alejandro Lerroux, Melquíades Álvarez, Manuel Azaña, Sigfrid Blasco i Francesc Sanchis); el Partit Republicà Radical Socialista va aconseguir el 34% i 2 diputats (Fernando Valera i Pedro Vargas). A les altres tres circumscripcions, València província, Castelló i Alacant, les llistes més votades van ser també les de l’Aliança, que van obtenir totes les majories. En conjunt, republicans i socialistes aconseguiren 34 diputats, mentre que la dreta només va poder obtenir dues actes (per Castelló i València província).
Però les esquerres no van capitalitzar una hegemonia afavorida per l’absentisme de la Dreta Regional Valenciana: les dissensions insinuades abans de les eleccions s’accentuaren, des del mes d’agost del 1931, fins a esdevenir ruptura entre socialistes i radicalsocialistes, d’una banda, i radicals i autonomistes del PURA, de l’altra, tant en els ajuntaments, especialment en el de València, com a les Corts.
A les Illes es va mantenir també l’aliança de forces polítiques que havien proclamat la República, amb el nom de Conjunció Republicano-Socialista, integrada per dos representants del “republicanisme històric” (Teodor Canet i Francesc Julià), per Acción Republicana (Azaña) i el PSOE (Gabriel Alomar i Alexandre Jaume).
Hi hagué quatre candidatures més: Partit Republicà de Centre (PRC), Concentració de Dretes, Concentració Republicana i PC. El PRC presentava tres candidats: Joan March i Ordinas, Lluís Alemany i Pere Matutes. La candidatura Concentració de Dretes era l’aliança del Partit Conservador, la Dreta Social i el Partit Regionalista, que es dirigia, de fet, a la mateixa clientela política que el grup de March i Matutes; aquesta rivalitat va ser negativa per als uns i per als altres. Concentració Republicana només tenia un candidat, Antoni Pou, un republicà moderat que era el governador civil de les Balears. Finalment, el Partit Comunista presentava 5 candidats (José Bullejos, Dolores Ibàrruri, Manuel Adame, Encarnación Fullola i J. Silva)
Els diputats electes foren els cinc de la llista de la Conjunció (Azaña, amb 35 486 sufragis va ser el candidat més votat), més Joan March i L. Alemany. El Partit Comunista només arreplegà 150 vots. A Mallorca, les forces d’esquerra i dreta van quedar molt equilibrades, encara que a Palma el vot majoritari fou per a la Conjunció; a Menorca i Formentera, l’electorat votà majoritàriament esquerres i, a Eivissa, Matutes, que tot i que no sortí elegit va contribuir a donar la majoria al PRC.
El diari “El Matí”
Portada d’"El Matí” amb els resultats electorals, Barcelona, 30-6-1931.
AF/AHC
“El Matí” fou un diari català i catòlic iniciat el 24 de maig de 1929 i desaparegut el 19 de juliol de 1936. A la darreria de la Dictadura de Primo de Rivera, el 28 d’octubre de 1928, va ser publicada una crida per al llançament d’aquest periòdic, encapçalada per Josep Maria Capdevila —que n’havia de ser el primer director—, Josep Maria Junoy i Joan B. Solervicens, però redactada pel canonge Carles Cardó. Entre altres, la signaven també Joaquim Ruyra, Amadeu Vives, Joaquim Maria de Nadal, Josep Maria Folch i Torres, Pere Bosch i Gimpera, Pau Romeva i Ferran Valls i Taberner. Deien que no volien crear “el” diari catòlic, sinó “un” diari catòlic.
Afirmaven també: “No intentem de fundar un partit catòlic, cosa sempre perillosa”. Per això el periòdic va ser durament atacat pels integristes. El bisbe Irurita no li tenia cap simpatia. En canvi, li donaven ple suport els caputxins, sobretot el pare Miquel d’Esplugues, i també, després d’una reticència inicial, l’Obra d’Exercicis Parroquials del pare Vailet. “El Matí”, dins del seu catolicisme obert i democràtic, va oscil·lar políticament: els tres directors, Capdevila, Ruiz Manent i Millet, marcaren tres èpoques. El diari va mostrar gran simpatia envers la Federació de Joves Cristians (fejocistes) i també, amb més distància, envers la Unió Democràtica de Catalunya. Va desaprovar el suport d’Unió a la Llei de Contractes de Conreu. En les eleccions del 1933, va identificar-se amb la Lliga i en les del 1936 amb el Front Català d’Ordre.
Les eleccions al Parlament de Catalunya
L’aprovació de l’Estatut a les Corts Constituents, al setembre del 1932, clogué el període de provisionalitat autonòmica i posà en marxa el funcionament de la maquinària que havia de consolidar l’autonomia, de la qual el Parlament de Catalunya era peça cabdal. El 25 d’octubre es publicà el decret de convocatòria d’eleccions: s’havien de celebrar el 20 de novembre següent, d’acord amb la normativa instituïda pel decret aprovat pel govern provisional de la República el 8 de maig anterior. El 26 d’octubre, un segon decret acabà de regular la normativa electoral emmotllant-la a les disposicions de l’Estatut. En total, el Parlament havia d’estar compost per 85 diputats distribuïts així: 24 per Barcelona ciutat; 19 per Barcelona província; 14 per Lleida; 14 per Girona; i 14 per Tarragona. Tot i que la Constitució havia reconegut la igualtat jurídica dels dos sexes i, per tant, el dret de vot de les dones, aquestes no pogueren votar perquè la normativa que va regir les eleccions era anterior a la carta constitucional.
Acudit referent als mítings electorals celebrats simultàniament a Barcelona, V. Castanys, “El Be Negre”, Barcelona, 15-11-1932.
BC
La campanya electoral fou agra i d’una gran violència verbal, encara que no va produir cap alteració important de l’ordre públic, i va estar protagonitzada per les dues forces polítiques dominants —ERC i Lliga Regionalista—, que eren les grans alternatives amb capacitat per a absorbir gran part de l’espectre electoral. El nombre de candidatures inscrites a dreta i esquerra de l’una i de l’altra fou elevat, però cap d’elles no tingué gran incidència entre la població. La campanya d’Esquerra va anar encaminada a posar en relleu el paper fonamental que havia tingut en l’aprovació de l’Estatut i a presentar com indestriables el partit i la futura gestió de l’autogovern. Aquesta actitud explica que ERC es negués a aliances globals o a fer un front únic amb les altres forces republicanes: el seu objectiu era utilitzar les eleccions per a absorbir la globalitat del catalanisme republicà. Aquest objectiu quedava palès a la “Crida de Lleida”, feta per Macià el 14 d’octubre, en la qual demanava que ingressessin a Esquerra “tots aquells elements que, sentint-se catalanistes i sentint-se esquerrans, puguin venir a les nostres files”. El dia 24 d’octubre, una sèrie de personalitats rellevants de la vida política i cultural catalana van respondre positivament: A. Rovira i Virgili, J. Suñol i Garriga, P. Coromines, F.X. Casals, C. Pi i Sunyer, A. Aymamí i Baudina, J. Serra i Húnter, V. Bernades, entre altres, van demanar ingressar a les files d’ERC. Poc després ho feren sindicalistes de renom com Pere Foix i Martí Barrera. La majoria foren inclosos a les candidatures del partit.
La crida impossibilità la coalició entre ERC i el PCR, que volia pactar però en condicions d’igualtat. La voluntat hegemonitzadora de Macià i la seva gent no impedí, però, a ERC d’incloure en les seves llistes candidats d’altres organitzacions. Així, ERC, a Barcelona ciutat, Barcelona província i Tarragona, obrí les llistes als candidats de la USC, que, d’aquesta manera, amb els seus cinc diputats, va poder formar minoria al Parlament. A la llista de Barcelona província, hi va incorporar un candidat del Partit Republicà Democràtic Federal, i, a la llista de Tarragona, 4 candidats del Partit Radical Autònom.
La Lliga Regionalista articulà la seva campanya entorn de dues idees bàsiques: la defensa dels propietaris agraris i la dels catòlics. Decidida a afirmar-se com el gran partit de centre, inclogué a les llistes candidats de diversos partits de dreta i de centredreta, amb exclusió dels monàrquics. El resultat fou la constitució de diverses aliances electorals en funció de cada circumscripció. Així, a part els membres provinents de la Dreta Liberal Republicana, que, poc abans de les eleccions, van demanar l’ingrés a la Lliga, a les candidatures regionalistes figuraren des de militants de la Unió Democràtica de Catalunya (Barcelona ciutat i Barcelona província) o del Partit Catalanista Republicà (Barcelona província), fins a radicals, exsocialistes o republicans independents (Lleida) i tradicionalistes (Tarragona).
Al costat d’aquestes opcions representades pels dos partits hegemònics, les altres alternatives, molt variades i esmicolades, van tenir un paper menor, que va quedar prou reflectit en els resultats. A Barcelona província es van presentar vuit candidatures; a Barcelona ciutat, dotze; a Girona, set; a Lleida, quatre, i a Tarragona, sis.
Les eleccions del 1932 al Parlament de Catalunya.
L’abstenció global a Catalunya fou del 40%, la més alta de totes les eleccions que es van celebrar durant la Segona República. l’abstenció més elevada es va donar a Barcelona ciutat (47%), seguida de Barcelona província (40%) i Tarragona (36%). A Girona i Lleida l’abstenció fou del 34%. Les causes del creixement de l’abstencionisme són diverses i complexes: desencís dels sectors més extremistes, influència dels predicaments faistes o cenatistes, convenciment que la causa de Catalunya ja estava guanyada un cop aprovat l’Estatut. El cert és, però, que l’abstencionisme obrer no fou més rellevant que el d’altres sectors socials i que el gros de la classe obrera va continuar donant el seu vot al partit de Francesc Macià. Encara que el vot, en termes generals, va girar cap a la dreta respecte de les eleccions a Corts Constituents, el vot majoritari va afavorir a bastament el republicanisme reformista: el 70% dels vots. ERC, que va guanyar les majories en totes les circumscripcions, va obtenir el 62% dels vots i 57 diputats (de fet, 56, perquè Macià tenia acta doble, per Barcelona ciutat i per Lleida), seguida de la Lliga amb 16 diputats (15, perquè Josep Maria Tallada també tenia acta doble: per Barcelona ciutat i per Tarragona). Tot i que els resultats confirmen la tendència a la consolidació de la bipolarització articulada al voltant de la Lliga i d’Esquerra, cal destacar que ERC va ser el partit que va perdre més vots respecte a les eleccions de juny de l’any anterior: el 20% dels seus votants va optar pel centre i el 10% pel BOC.
La inauguració oficial del Parlament de Catalunya tingué lloc el 6 de desembre. El dia 13 Lluís Companys era elegit president de la Cambra i l’endemà Macià era confirmat president de la Generalitat pels diputats. El Parlament català fou suspès com a conseqüència dels fets d’Octubre del 1934, en virtut de la Llei de 2 de gener de 1935, aprovada pel govern espanyol. El 29 de febrer de 1936, després del triomf del Front Popular, reprengué unes funcions que ben aviat van quedar interrompudes per l’inici de la Guerra Civil. Des de llavors i fins al final del conflicte, només celebrà cinc sessions. Joan Casanovas, que havia succeït Lluís Companys en la presidència, va presentar la dimissió en l’última sessió celebrada l’I d’octubre de 1938. Fou substituït per Josep Irla.
Les eleccions legislatives del novembre del 1933
Grup mirant els cartells electorals a Barcelona, C. Pérez de Rozas, 17-11-1933.
AF/AHC
La tasca reformista realitzada durant el primer bienni republicà fou diversa i profunda, però va generar moltes disconformitats. Va irritar les dretes, cosa que era lògica perquè eren les principals perjudicades per l’acció del govern, però va ser considerada lenta i insuficient per una gran part de les classes treballadores i, en especial, pels sectors representats per l’anarcosindicalisme. I tingué un efecte potser encara més greu: augmentà les tensions entre moderats i radicals al si del PSOE i de la UGT i, de retruc, afeblí una coalició governamental ja fràgil per si mateixa. Finalment, els socialistes van retirar-se del govern i van provocar la dimissió d’Azaña, al mes de setembre del 1933. Poc després, Alcalá Zamora dissolgué les Corts i convocà eleccions legislatives per al 19 de novembre de 1933.
El final del bienni reformista coincidia amb un moment en què les dretes havien superat ja el desconcert i la desorientació provocats per la caiguda de la monarquia i estaven enllestint el procés de reestructuració, que culminà, el 1933, amb el naixement de la CEDA, que volia esdevenir el gran partit de masses de la dreta espanyola. El seu interclassisme formal i la seva declaració explícita de combatre l’ordre republicà i revisar la legislació laica i socialitzant mitjançant mecanismes legals, li permeté emmascarar els interessos reals que defensava: els de la gran burgesia agrària i de la gran patronal.
Portada de la revista “D.I.C” al·lusiva al perill d’una victòria de l’esquerra, Barcelona, 11-11-1933.
Col·l. R. Surroca / G.S.
En el conjunt de l’Estat, les eleccions, en les quals ja van participar les dones, van donar el triomf a les dretes aliades als radicals: uns 350 escons. Les esquerres, dividides i víctimes de la llei electoral que elles mateixes havien promogut, perderen un gran nombre de diputats: el PSOE, que es va presentar en solitari, passà a tenir-ne 59 i el conjunt de forces republicanes d’esquerra, 11.
A Catalunya, també es van imposar les candidatures de centredreta, però de manera molt menys àmplia. Sobre un cens de poc més d’un milió d’electors, la participació global fou, aproximadament, del 63%. Per circumscripcions, la participació va ser la següent: el 61% a Barcelona ciutat, Girona i Lleida i el 66% a Barcelona província i Tarragona. Era una participació inferior a la de les eleccions a Corts Constituents però superior a la de les eleccions al Parlament català. Aquestes xifres invaliden la hipòtesi de l’augment de l’abstencionisme obrer a causa d’una major incidència dels plantejaments llibertaris. Quant al vot de les dones, els estudis electorals demostren que no fou substancialment diferent al dels homes: la conducta electoral de les dones no va ser més reaccionària o conservadora que la dels seus congèneres masculins.
Les eleccions a Corts espanyoles del 1933.
La causa de la derrota de les esquerres catalanes cal trobar-la, també, en la seva incapacitat per a formar grans coalicions davant l’ofensiva de les dretes, en les lluites internes que patien la majoria de partits i, especialment, ERC. Perquè la pèrdua de vots per part de les esquerres, en el seu conjunt, fou poca. La dispersió del vot fou la causa real de la derrota. En canvi, la Lliga va saber formar coalicions intel·ligents amb la major part de forces de la dreta i del centre —lerrouxistes, tradicionalistes i catòlics de la Unió Democràtica—, segons les possibilitats de cada circumscripció. Els pactes electorals li permeteren obtenir 21 actes de diputat més 7 dels seus aliats, amb la qual cosa es convertí en la primera força catalana a la segona legislatura de la República. Per circumscripcions, els resultas foren els següents: a Barcelona ciutat, la Lliga Catalana, amb el 37% dels vots, va guanyar tots els escons de la majoria menys un (14); ERC, coalitzada amb la Unió Socialista, obtingué el 36% dels vots (5 escons). Les altres candidatures van quedar ja molt lluny i no van obtenir cap acta: el Partit Radical va obtenir l’11% dels vots, la Coalició d’Esquerres Catalanes —aliança del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra i Acció Catalana— el 9%, els monàrquics, el Bloc Nacional de Dretes el 5% i el conjunt de les candidatures d’extrema esquerra el 3%. A Barcelona província, el triomf d’ERC fou incontestable: amb el 48% dels vots va aconseguir la majoria (12 escons), mentre que la Lliga, aliada amb els tradicionalistes, en una candidatura anomenada Defensa Ciutadana, obtingué la minoria (45% dels vots i 4 escons) i d’aquesta manera prosseguí la seva penetració, ja insinuada el 1932, a les comarques barcelonines. Les altres candidatures —PRR, Coalició d’Esquerres, Front Obrer (BOC), PCC— no van obtenir cap acta. A Lleida, la majoria se la va endur la Unió de dretes, és a dir, la Lliga, aliada amb els tradicionalistes (48% de vots i 4 escons); ERC, que inclogué a la seva llista un candidat d’Acció Republicana, tingué la minoria (47% de vots i 2 escons). La tercera candidatura, el Front d’Obrers i de Pagesos (BOC i PSOE), no assolí cap escó. A Tarragona, la majoria anà a mans de la Unió Ciutadana, la candidatura formada pels regionalistes, un independent, els tradicionalistes i els radicals (43% dels vots i 5 escons); la minoria fou per ERC, que inclogué en la seva llista un candidat del PSOE (35% dels vots i 2 escons); la Coalició d’Esquerres Catalanes, integrada per Acció Catalana Republicana (ACR), el Partit Republicà Radical Socialista i Acción Republicana (AR), arribà al 21% dels vots, que eren insuficients per a donar una acta però contribuïen a la dispersió del vot de les esquerres republicanes. l’esquerra obrera va tenir una incidència mínima (1,29% en conjunt). A Girona, ERC s’endugué la majoria amb una candidatura en què va incloure un candidat de la Unió Socialista de Catalunya i un altre del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) (53% dels vots i 5 escons). La Lliga Catalana tingué la minoria (35% i 2 escons). Les altres candidatures, Dreta Agrària, Partit Radical i Front Obrer, es van quedar sense escó.
F. Cambó a la mesa electoral, Barcelona, J. Martí, 19-11-1933.
AF/AHC
La victòria de les dretes no cambià la correlació de forces al Parlament de Catalunya, però va donar prou empenta als regionalistes per a proposar-se el control de la Generalitat, per tal de frenar l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu, que la Cambra es disposava a discutir. l’agressivitat de la Lliga i els seus aliats va obligar les esquerres a pensar altra vegada en una política d’entesa. El canvi d’actitud va donar els seus fruits: les eleccions municipals que se celebraren el 14 de gener següent, d’acord amb la llei municipal que els parlamentaris catalans havien aprovat el 5 del mateix mes, van ser considerades, per dretes i esquerres, com la segona volta de les legislatives del novembre. Per a la Lliga havien de ser la revàlida del seu avanç, i per a les esquerres, l’ocasió per a recuperar l’hegemonia perduda. ERC, USC, PNRE i ACR van formar una candidatura conjunta amb el nom de Coalició d’Esquerres, que va triomfar a la major part de pobles i en tots els grans muncicipis, llevat d’Olot, Vic, el Vendrell i Girona. La resposta de les esquerres obreres va ser la constitució de l’Aliança Obrera, que, llevat d’Astúries, no aconseguí la incorporació de la CNT.
Al País Valencià, les esquerres van sofrir una important davallada, tot i que el PSOE, Acción Republicana d’Azaña, els radicalsocialistes de Marcel·lí Domingo i l’Agrupació Valencianista Republicana van presentar una candidatura conjunta, excepte a Alacant, amb el nom de Front d’Esquerres. La disminució del vot esquerrà fou la conseqüència de l’augment de l’abstenció obrera propugnada per la CNT. A València ciutat i València província van triomfar les candidatures dels blasquistes del PURA. A València ciutat, el PURA, aliat amb els republicans conservadors de Miguel Maura, va obtenir 61 693 vots (43% i 5 diputats), i la Dreta Regional Valenciana el 37% dels vots i 2 diputats. A València província, el PURA va obtenir 108 951 vots i 9 diputats i la DRV va aconseguir les altres 4 actes. A Castelló, la victòria fou per a la Dreta Regional Valenciana, seguida dels radicals. El Front d’Esquerres, que va sumar 23 574 i 61 070 vots a València ciutat i València província, no obtingué cap diputat, com tampoc a Castelló. En canvi, a Alacant, les esquerres van perdre per la manca d’entesa entre socialistes i republicans d’esquerres: la llista guanyadora fou la radicaldretista (8 escons), mentre que el PSOE, amb el 37% dels vots, es va haver de conformar amb 3, els mateixos que el 1931, però ara obtinguts en solitari, sense el suport dels republicans. El triomf de la dreta dura, directament lligada a la CEDA, va quedar atenuat per la forta presència del PURA, que encara arrossegava una gran part del vot popular. El blasquisme pesà immeditament en el marc general de la política espanyola. Els diferents governs conservadors que es van formar després del 19 de novembre i al llarg del Bienni Negre van comptar amb el suport del PURA. Ricard Samper, diputat per València, ocupà primer els càrrecs de ministre de Treball i d’Indústria i Comerç i després el de president del govern, entre l’abril i l’ocubre del 1934. Però, paradoxalment, la col·laboració amb els governs radicalcedistes, que van posar en marxa un atac ferotge contra les reformes més emblemàtiques del primer bienni, acabà corroint el PURA, posant en evidència el verbalisme anticlerical i la demagògia populista. El 1934, un grup de militants, entre ells quatre diputats, s’escindiren del partit. Uns constituirien Esquerra Valenciana i els altres acabarien ingressant a la Unión Republicana de Diego Martínez Barrio.
A les Illes, per cobrir les 7 actes de diputats de la seva circumscripció única, es van presentar 4 llistes: la Coalició de centredreta regionalista, liderada per Joan March, que representava els grans interessos oligàrquics; els radicals del Partit Republicà Federal, molt proper a la dreta; la Candidatura d’Esquerres, integrada per la Federació Socialista Balear-PSOE, l’Acción Republicana d’Azaña, el PRRS i el PCE. A la primera volta foren elegits els cinc candidats de la Coalició de centredreta regionalista: Joan March, que, amb 100 235 vots, fou el candidat més votat, Lluís Zaforteza, Tomàs Salort, Bartomeu Fons i Pere Matutes. Per a cobrir els dos escons que restaven, fou necessària una segona volta. S’hi van presentar dues candidatures: una amb dos candidats radicals, que va resultar la vencedora, i l’altra amb un candidat socialista, que comptà amb el suport de totes les esquerres.
Les eleccions del Front Popular
La política involucionista dels governs radicalcedistes, especialment després del fracàs de l’intent revolucionari de l’octubre del 1934, forçà les esquerres, obreres i republicanes, a la convergència en un objectiu central: foragitar les dretes del poder. Unes dretes que posaven en qüestió les reformes socials establertes durant el bienni reformista, quan ja es notaven els efectes de la crisi econòmica mundial, i, més encara, la pròpia democràcia liberal parlamentària. La convergència de les esquerres en els principis que havien inspirat la proclamació de la República i l’aprovació de la Constitució es va materialitzar en el pacte del Front Popular, que traduïa la polarització política accelerada que s’havia produït a partir de les eleccions del novembre del 1933.
Cartell del Front Popular contra els partits de dretes, Barcelona, 1936.
BV / M.G.
La gestació del Front Popular anà precedida de la reorganització de les esquerres espanyoles, i en alguns casos fou paral·lela: creació d’Izquierda Republicana (IR) (fusió d’Acción Republicana d’Azaña, l’ORGA i sectors procedents del PRRS), creació d’Unión Republicana (fusió d’un altre sector del Partit Republicà Radical Socialista amb un grup d’exradicals encapçalats per Martínez Barrio), unificació de les Joventuts Socialistes amb les Joventuts Comunistes i integració a la UGT del minúscul sindicat comunista, la CGTG. A Catalunya, el procés de reestructuració portà a la reintegració del PNRE a ERC, al naixement del POUM i del PSUC i a la reincorporació de Joan Peiró i altres antics cenatistes a la CNT.
El 7 de gener de 1936, el president de la República, Alcalá Zamora, firmava el decret de dissolució de les Corts i de convocatòria d’eleccions per al 16 de febrer següent. La resposta de les esquerres al repte electoral fou el manifest del Front Popular, que es donà a conèixer el 15 de gener de 1936. El manifest portava la firma del PSOE-UGT, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), Izquierda Republicana, Unión Republicana, el PCE, el Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña i el POUM. La CNT no signà el pacte, però li donava suport implícit en no recomanar l’abstenció. El manifest programa establia, entre altres, els següents punts: amnistia per als presos i exiliats polítics, reimplantació de la legislació autonòmica, independència del poder judicial, restabliment de la reforma agrària i de la legislació social, augments salarials, lluita contra l’atur i democratització de l’ensenyament. El manifest era un pacte electoral, conjuntural, i no un pacte de govern, que tenia una fita: expulsar les dretes del poder. Això explica la rapidesa amb què van reaparèixer les contradiccions entre les esquerres, un cop assolit l’objectiu, i la debilitat del govern sorgit de les eleccions. d’altra banda, la voluntat de les esquerres burgeses de no aixecar l’espantall de la revolució social s’expressà en la moderació del programa i en la relativa manca d’agressivitat de la campanya electoral. La bipolarització política, social i ideològica era ja difícil d’aturar, com palesa el fet que a la majoria de circumscripcions —el País Valencià fou una de les escasses excepcions a la norma— només es presentessin dues llistes, la de dretes i la d’esquerres. Al País Basc, el PNB, que ocupava el centre polític, mantingué candidatura pròpia. La coalició de dretes va aplegar la CEDA, els radicals, els monàrquics i els tradicionalistes. Només en va quedar al marge l’extrema dreta, la Falange.
El vot en les eleccions del febrer del 1936.
El 16 de febrer de 1936, el Front Popular guanyà les eleccions per majoria absoluta i assolí 258 escons. Encara que la diferència en nombre de vots no fou notable —4 700 000 per a les esquerres i 3 997 000 per a les dretes—, la llei electoral va afavorir, una vegada més, la llista més votada. El PRR va quedar esmicolat: els 8 escons que aconseguí eren tant el resultat de les seves responsabilitats durant el Bienni Negre com de la bipolarització política, que no deixà espai al centre.
Les eleccions a Corts espanyoles del 1936.
A Catalunya, el Front Popular portà el nom de Front d’Esquerres de Catalunya. Però la diferència no era sols nominal. Mentre que al Front Popular la força hegemònica era la socialista —PSOE i UGT—, encara que la seva ànima impulsora i inspiradora era Manuel Azaña, al Front d’Esquerres la peça angular era ERC i el pont de comunicació entre els republicans d’esquerra i les organitzacions obreres era la Unió Socialista de Catalunya. El principal promotor del pacte fou Carles Pi i Sunyer, que ja havia impulsat un comitè d’enllaç de les esquerres. Al juliol del 1935 Pi i Sunyer dirigí les negociacions entre republicans catalans i republicans espanyols, amb el beneplàcit de Companys des de la presó. El Manifest del Front d’Esquerres fou firmat per Esquerra Republicana de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya, Acció Catalana Republicana, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, la Unió de Rabassaires, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Republicà d’Esquerra —l’equivalent català d’IR—, però no per la Federació Catalana del PSOE, lligada al sector largocaballerista del partit, ni pel Partit Sindicalista que ja havia signat a Madrid. A més d’assumir els objectius del manifest del Front Popular, es fixaven com a propis el restabliment de la Llei de Contractes de Conreu i l’acceleració dels traspassos de serveis. El lema de la seva campanya electoral, “Per la República, l’Estatut de Catalunya i la llibertat dels presos”, expressava sintèticament aquests objectius. La Lliga Catalana articulà una candidatura conjunta de les dretes amb el nom de Front Català d’Ordre, a la qual la Unió Democràtica no s’integrà, per no fer el joc a la bipolarització. A més de la Lliga, formaven part del Front Català d’Ordre el PRR, els tradicionalistes i els monàrquics. Però la Lliga va fer una campanya en solitari, conscient del caràcter circumstancial de l’aliança, que tenia com a única finalitat barrar el pas a les esquerres. A les cinc circumscripcions, la victòria se l’endugué el Front d’Esquerres, que obtingué el 58% dels vots, contra el 42% del Front Català d’Ordre. La participació global fou del 69% del cens, més alta que la dels anteriors comicis legislatius. Per partits, els escons es van distribuir així: ERC, 21; ACR, 5; USC, 4; PRE, 3; PNR, 2; UR, 2; PSOE, 1; PCP, 1; PCC, 1; POUM, 1. Pel Front Català d’Ordre, la Lliga n’obtingué 12 i els tradicionalistes, 1. Els resultats confirmaven una vegada més l’hegemonia d’ERC (a les 21 actes obtingudes, se li sumaren les dues del PNRE, quan aquest s’hi reincorporà), i, en el seu conjunt, l’hegemonia absoluta de les esquerres.
Al País Valencià, al llarg del mes de gener del 1936 es van anar constituint diversos comitès frontpopulistes. El 4 de febrer, en el Manifest de València que subscrivia el pacte del Front Popular, hi signaven, a més dels partits d’abast estatal, el Partit Valencianista d’Esquerra (PVE) i Esquerra Valenciana. Les dretes, en canvi, no aconseguiren arribar a acords homogenis en el conjunt del país per a formar candidatures i el PURA decidí anar en solitari. En conseqüència, les llistes van ser diferents a cada circumscripció: a València ciutat i València província, la Dreta Regional Valenciana va formar candidatura amb els tradicionalistes i els monàrquics, a Castelló va anar sola i a Alacant es va aliar amb els radicals.
Amb una participació del 72% del cens electoral, els resultats globals van ser els següents: 428 932 vots i 27 diputats per al Front Popular; 379 597 vots i 11 diputats per a les dretes, i 96 887 per al PURA, que no aconseguí cap diputat i que veié que la major part dels seus electors es decidien pel Front Popular. La seva desaparició de l’escenari polític és un fenomen paral·lel a l’esmicolament del PRR, que passà de 100 diputats a les legislatives del 1933 a 8 a les del febrer del 1936. Per partits, els escons del Front Popular es van distribuir així: 11 a Izquierda Republicana, 10 al PSOE, 3 a Unión Republicana, 1 al Partido Comunista de España, i 1 a Esquerra Valenciana, que correspongué a Vicent Marco Miranda. Encara que els partits més votats foren els republicans d’esquerres, es produí un important avanç de les esquerres marxistes, del PSOE, en especial, però també del PCE.
Les Illes no van escapar a la bipolarització política i a la confrontació entre dos blocs electorals. d’una banda, la candidatura del Front Popular, anomenada Bloc Popular Electoral, formada el 20 de gener i que tenia el suport d’IR, Unión Republicana, el Partit Federal, el PSOE, el PCE i el POUM. La candidatura era integrada per dos socialistes (Alexandre Jaume i Antonio Gomila), dos representants d’Esquerra Republicana Balear (Bernat Jofre i Francesc Carreras) i un d’Unión Republicana (Antonio Amer). De l’altra, la Candidatura de dretes, formada per la CEDA, el Partido Republicano de Centro, que es presentava com una agrupació d’independents, i el Partido Regionalista.
Aquesta darrera candidatura s’endugué els set escons de la circumscripció de les Balears. El candidat més votat fou Joan March Servera (“independent”), fill del financer, amb 91 610 vots, mentre que el candidat més votat de la llista d’esquerres, Francesc Carreras, sumà 56 338 vots.
Ricard Samper
Un dels polítics valencians més destacats de l’etapa republicana fou Ricard Samper (València, 1881 — Suïssa, 1938). Veterà militant del republicanisme blasquista, havia estat alcalde de València (1920-22) i, a la República, fou diputat a Corts i ministre de Treball i d’Indústria i Comerç en els governs Lerroux (novembre 1933-abril 1934). El 28 d’abril de 1934, en plena crisi política provocada per la catalana Llei de Contractes de Conreu, Ricard Samper fou nomenat cap de govern. Inicialment, donà suport a la Lliga i als propietaris agraris en el seu recurs al Tribunal de Garanties Constitucionals, però després intentà apaivagar les tensions afavorint una entesa entre Esquena Republicana i la Lliga al voltant del reglament de la dita llei. A causa d’aquesta actitud conciliadora, la CEDA li retirà la confiança i es va veure obligat a dimitir el 2 d’octubre de 1934. Tot i que fou ministre d’Estat en el govern radicalcedista que es formà immediatament, Samper dimití en oposar-se a bona part de les mesures repressives que aquest govern volia aplicar com a conseqüència dels fets d’Octubre. Amb la derrota electoral del seu partit, el PURA, al febrer del 1936, Samper s’apartà de la política i a l’estiu del 1936, després d’una breu detenció, marxà a l’estranger.