La tensa qüestió agrària

Els anys de la Segona República foren un període d’intensa agitació social en el món rural català. Hom podia preveure que la reforma agrària que projectava el govern de la República, encaminat a solucionar el problema estructural més important de l’economia espanyola, podia suscitar els majors enfrontaments socials i polítics. Però com ja va observar Emili Giralt, no deixa de sorprendre que en la Catalunya industrialitzada, la “qüestió agrària” no sols generés un enfrontament obert entre classes socials d’unes dimensions desconegudes durant molt temps, sinó que constituís al mateix temps el principal punt de fricció en el debat polític. Una conflictivitat que també fou present amb força al País Valencià, la regió que l’alacantí Pasqual Carrión, un dels màxims artífexs del projecte de reforma agrària espanyola, posava com a exemple de distribució de la propietat de la terra. Tan sols “l’Illa de la Calma” semblava escapar de les turbulències.

S’ha insistit sovint que l’origen de les tensions socials no es trobava en la situació econòmica, atès que l’impacte de la crisi del 1929 fou menor a Espanya que als països industrialitzats del nostre entorn. S’oblida, però, que d’ençà que el mercat de productes agrícoles quedà articulat a escala mundial, a la darreria del segle XIX, l’agricultura catalana vivia una crisi estructural profunda, la màxima expressió de la qual era la progressiva despoblació del camp. l’activitat agrícola havia d’adaptar-se a una nova situació de competència creixent i d’inestabilitat dels mercats, al mateix temps que els salaris registraven una tendència alcista que s’accentuà durant els anys de la Segona República. En aquest context, tendia a reforçar-se l’explotació indirecta de la terra per mitjà d’arrendaments, parceries o rabasses, tot reduint el propietari els costos del treball assalariat; però això repercutia en la família pagesa, la qual havia de viure amb un nivell d’ingressos més migrat i amb unes condicions més penibles.

L’any 1932, un propietari prou lúcid com Joan Garriga i Massó ho exposava amb tota cruesa a “La Veu de Catalunya”: “Avui una part del camp català és cultivada per un tipus de camperol generalment analfabet o poc menys, sòrdid, que fa produir la terra a base de les restriccions més inversemblants i les economies més primitives; un home normal no pot viure en aquesta part del camp, perquè no es conforma de sofrir a fer la vida misèrrima dels treballadors de la terra: així és que tota l’aspiració dels pagesos és que llurs fills no hagin de cavar, i quan un camperol té alguna il·lustració fuig del camp. Per altra banda, és ja un tòpic fill de repetides experiències que el propietari que no es preocupa de les finques i les deixa decaure en mans dels arrendataris i parcers en treu alguna renda, però que el propietari que se’n preocupa i vol administrar-les personalment perd, en general, la renda i sovint el capital. Tot això vol dir que l’economia agrària catalana està profundament desequilibrada, que en ella hi ha quelcom descompost que cal corregir i transformar. Evidentment, pel camí actual es va a la gradual desvalorado de la terra”.

S’estava referint a les terres de secà i molt especialment a les terres de vinya, però cal tenir present que aquestes constituïen una tercera part de la superfície conreada a tot Catalunya, que donaven la producció agrícola més important i que la vinya era el conreu preponderant a les comarques agrícoles més poblades. Per això la crisi vitivinícola era especialment greu: l’augment de l’oferta mundial a partir del començament de segle va donar lloc a un seguit de crisis de malvenda del vi que s’accentuà a partir del 1929, amb una situació invariable de sobreproducció. La Confederació Nacional de Viticultors —en la qual tenien un protagonisme molt destacat la Unió de Vinyaters de Catalunya i la del País Valencià— va aconseguir l’any 1932 la promulgació de l’estatut del vi, el qual limitava la utilització de l’alcohol industrial i reglamentava la riquesa vitivinícola; però tampoc així no s’assolí cap any un preu de venda prou remunerador. l’ajust a la situació dels mercats era especialment difícil en algunes comarques de secà, on la vinya era un conreu de difícil substitució, i el gran volum de capital fix que exigia (premses, cellers, etc.) potenciava el manteniment del sector, malgrat els resultats econòmics adversos. No és estrany que aquesta situació aguditzés l’enfrontament entre classes i que el sector vitícola protagonitzés aquests anys els conflictes socials més importants i de majors repercussions al camp català.

El cas del País Valencià: l’impacte de la crisi en una economia exportadora

Els anys trenta l’agricultura continuava essent el sector hegemònic del País Valencià, ja que donava feina a gairebé la meitat de la població activa. Era una agricultura de base exportadora centrada en la producció de cítrics, hortalisses i arròs: els cítrics, eren destinats en la seva major part al mercat europeu, mentre que l’arròs s’orientava cap als mercats nacional i internacional, i les hortalisses als mercats regional, nacional i europeu. Aquests conreus representaven aproximadament el 60% de la producció agrícola de València, i la contribució dels cítrics oscil·lava entre el 25% i el 30%. Durant els anys vint l’economia agrària valenciana s’havia fet més citrícola pel creixement del sector i el declivi d’altres productes, com el vi, que després de la fil·loxera ja no recuperaria la dinàmica anterior, o l’arròs, que des del 1919 havia perdut capacitat exportadora davant la competència italiana i asiàtica.

Després d’un decenni de ràpid creixement de la producció agrària, en el qual tant els propietaris com els exportadors havien fet grans beneficis, l’agricultura valenciana va experimentar un canvi substancial durant la Segona República. La crisi dels anys trenta, amb l’enfonsament del comerç internacional, va afectar sobretot les economies més obertes, com la valenciana, en la qual l’agricultura d’exportació tenia un pes decisiu: com ha explicat Jordi Palafox, “a partir del 1931 els preus dels productes valencians en els principals mercats europeus van tenir un lleuger però sostingut descens, mentre que les mesures de restricció a la llibertat comercial augmentaven sensiblement. D’altra banda, la proclamació de la Segona República Espanyola va permetre increments salarials remarcables, que, en no poder ser traslladats sobre els preus, van repercutir sobre els beneficis dels conreadors i els comerciants”.

Les primeres conseqüències de l’ofensiva proteccionista, iniciada als Estats Units amb l’aranzel Hawley-Smoot del 1930, es van deixar sentir sobre els vins: el 1931 França adoptava una política de contingents per tal de protegir el seu sector vitícola i privava els productors valencians del seu principal mercat exterior. Els viticultors van reclamar aleshores la denúncia del tractat amb França, però no van aconseguir el suport dels altres sectors agrícoles i van orientar les pressions cap a la regulació del mercat interior (estatut del vi, promulgat al setembre del 1932). Un altre sector important, el de producció d’arròs, va viure una experiència semblant: immers en una forta crisi des de la Primera Guerra Mundial per la creixent competència de la producció italiana i asiàtica, la seva situació es va agreujar a partir de la conferència d’Ottawa (juliol-agost del 1932), en la qual la Gran Bretanya va decidir donar preferència a l’arròs de l’índia. Els arrossers valencians, davant l’increment dels drets aranzelaris del seu principal mercat exterior, van reivindicar subvencions a l’exportació i la protecció del mercat interior. La seva força com a grup de pressió va quedar demostrada amb la promulgació del decret de creació de la Federación Sindical de Agricultores Arroceros de España al maig del 1933, una organització d’afiliació obligatòria que s’encarregà de fixar un preu de venda mínim de l’arròs i de concedir subvencions a l’exportació, al mateix temps que quedava prohibida l’expansió de la superfície destinada als arrossars.

Però l’any 1933 la situació empitjorà: d’una banda, l’estabilització de la pesseta va posar fi a l’avantatge que havia representat la depreciació per a l’activitat exportadora; d’altra banda, les dificultats van arribar també al principal sector, el de producció de cítrics, que també es va veure privat del mercat britànic. Segons Palafox, però, els problemes s’iniciaren abans que la Gran Bretanya apliqués l’aranzel (abril del 1933): “s’iniciaren al començament de l’any, quan el descens de les temperatures va glaçar una part de la producció i el comportament especulatiu de conreadors i comerciants va fer possible que s’exportés aquesta producció com si no hagués passat res”, fet que comportà la pèrdua de confiança de la taronja valenciana en els mercats europeus. Una confiança que no es recuperà els anys següents, malgrat els intents de regulació i control de les exportacions per part del govern. En realitat, el canvi de tendència responia a problemes estructurals que la conjuntura expansiva havia amagat fins aleshores: problemes heretats, com el de la qualitat, les varietats, la dependència financera i de mercats, la inadequació de la flota fruitera, les males condicions del transport, etc., no s’havien afrontat a temps; i ara la competència de les companyies exportadores de Palestina, de Sud-àfrica o dels Estats Units era cada vegada més forta.

Els partits de la dreta valenciana —especialment la Dreta Regional Valenciana, vinculada estretament als interessos agrícoles, que acabaria formant part de la CEDA— van responsabilitzar el govern de la situació i l’acusaren de desatendre els interessos de la regió. Tanmateix, el gir polític del novembre del 1933 i les disposicions legals promulgades durant el bienni conservador no van comportar millores apreciables. En tot aquest episodi, doncs, és evident que s’hi van superposar factors ideològics i polítics, i que la classe dominant valenciana va instrumentalitzar la problemàtica del sector exportador per a erosionar els governs republicanosocialistes i bloquejar tota la seva política social i reformista. Unes reformes que, sens dubte, la situació de crisi faria molt difícils d’aplicar.

Les primeres mesures reformistes i l’agitació social

Als Països Catalans la conflictivitat social al camp fou, és clar, diferent de la que es produí els mateixos anys a les regions del sud d’Espanya, on el problema secular del latifundisme i la proletarització agrària havien derivat en una lluita revolucionària que qüestionava l’ordre social i econòmic establert. Aquí les desigualtats en la distribució de la propietat i de la renda agrària no eren comparables a les d’aquelles regions: tot i que els grans propietaris sovint concentraven grans extensions de terra (grans patrimonis molt repartits geogràficament), hi havia una presència notable de la petita propietat i, sobretot, hi predominava la petita explotació familiar. Això era especialment remarcable a València, on el 95% de les parcel·les de regadiu tenien menys d’una hectàrea i els latifundis comprenien terres de molt baixa qualitat i en zones de l’interior. Però tant a Catalunya com al País Valencià, les Illes o el Rosselló, s’hi podien trobar rabassaires, parcers o arrendataris que eren al mateix temps petits propietaris, fet que, des de la visió pairalista del món rural català, era utilitzat per a defensar que la terra estava ben repartida i que, per tant, no hi havia un veritable problema social.

No existia, certament, el problema de la proletarització, i això va donar lloc a una confrontació social diferent, aliena a qualsevol tendència col·lectivista i centrada en la regulació dels contractes de conreu, la reducció de les rendes i l’accés a la propietat de la terra per als conreadors. Els propietaris, però, que també es veien afectats per la caiguda de l’ingrés real que proporcionava la terra, no estaven disposats a fer cap concessió. Tal com reconeixia un d’ells, Joan Garriga i Massó, en les seves memòries, “de la mateixa manera que els fabricants només havien anat transigint durant el segle XIX amb les demandes obreres per la por i l’acció coactiva de les vagues, així mateix [durant la Segona República] els propietaris de la terra es negaven a qualsevol transacció mentre no els era arrencada per la força”.

Aquesta lluita s’articulà a Catalunya a l’entorn del moviment rabassaire, que tenia una llarga tradició reivindicativa arran del contracte de rabassa morta. Aquest era originàriament un establiment emfitèutic temporal: el rabassaire tenia el domini útil de la terra en canvi del pagament d’un cens al propietari (normalment 1/3 o 1/4 dels fruits) mentre visquessin els ceps que havia plantat. Malgrat que els propietaris van desfigurar el contracte després de la fil·loxera, els rabassaires van continuar reclamant-ne el caràcter d’emfiteusi a perpetuïtat i la possibilitat de redempció del cens.

La caiguda de la Monarquia i l’arribada de la República van obrir grans expectatives per a la consecució d’aquestes reivindicacions: per primera vegada hi havia l’oportunitat de legislar a favor dels interessos dels pagesos i no dels propietaris. Els partits republicans havien inclòs en els seus programes el replantejament de les relacions contractuals, seguint la trajectòria de molts països europeus que, a partir del 1919, un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, havien introduït reformes importants en el règim d’explotació de la terra. Espanya era un dels pocs països que havia quedat al marge d’aquest procés reformista, pel bloqueig sistemàtic de l’oligarquia terratinent a qualsevol projecte de reforma.

Grup de pagesos de la Unió de Rabassaires dels Monjos manifestant-se a Barcelona en suport de la Llei de Contractes de Conreu, s.d.

Col·l. part. / G.S.

Poc després de proclamada la República, uns decrets del govern prohibien els desnonaments que no es fundessin en falta de pagament de les rendes i obrien un període de revisió dels contractes de conreu, amb la possibilitat de rebaixes de fins al 50%. Per tal de reduir el preu dels arrendaments, els pagesos havien de presentar una demanda al jutjat i abonar tan sols la meitat de les parts, a reserva del que fos dictaminat en judici. A Catalunya aquesta possibilitat va provocar una allau de demandes de revisió, tot esperant que una llei regulés definitivament les relacions contractuals amb els propietaris. En efectuar-se les demandes de revisió en l’època de la verema i davant de les tensions creixents, el president Francesc Macià i el governador Oriol Anguera de Sojo van convocar propietaris i rabassaires a un pacte provisional, l’anomenat “pacte de la Generalitat”: per a la verema d’aquell any i fins que els jutges no dictessin sentència, s’acordava reduir les parts de fruits a lliurar als propietaris a la seva immediata inferior (un terç passava a un quart, per exemple). Fou la primera i última vegada que els representants de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) i de la Unió de Rabassaires (UR) van arribar a un acord global, perquè des d’aquell moment la confrontació augmentà constantment.

Abans de l’estiu del 1932 havien estat presentades als jutjats prop de trenta mil demandes de revisió, que —segons el president de l’IACSI, Jaume de Riba— constituïen el 70% de les presentades a tot Espanya. l’absoluta majoria s’havien produït a la província de Barcelona i més de la meitat, a l’àrea vitícola del Penedès. Aquest fet ha permès identificar de forma restrictiva el problema agrari català amb el conflicte rabassaire; però a la província de Girona, tradicionalment poc conflictiva i sense una implantació important del conreu de la vinya, s’han pogut detectar unes tres mil demandes que afectaren la major part de municipis, i que difícilment es podien atribuir —com afirmava el governador civil Claudi Ametlla— al contagi procedent de les comarques rabassaires.

Tot i que la gran majoria de les demandes dels parcers foren desestimades, encara tenien la possibilitat de recórrer les sentències i, mentrestant, només havien de satisfer la meitat de les rendes. Això va fer augmentar la discòrdia, que es traduïa sovint en enfrontaments violents entre propietaris i pagesos, que incloïen l’agressió física, actes de sabotatge, vagues i xocs amb la Guàrdia Civil. Al final d’agost, només al partit judicial del Vendrell s’havien instruït un centenar de causes criminals i civils contra els parcers. En aquest clima social, l’intent d’arbitrar una fórmula contractual consensuada entre propietaris i parcers, promogut per la Cambra Agrícola Ausetana, sembla que va tenir un escàs seguiment fins i tot a la mateixa comarca.

El 26 juny de 1933, el Parlament català va aprovar la llei de solució dels conflictes derivats dels contractes de conreu (l’anomenada “Llei petita”, de caràcter transitori i circumscrit al conflicte revisionista), que era favorable als parcers i els rabassaires: deixava en suspens les resolucions judicials dictades anteriorment sobre la falta de pagament de les rendes i posava la solució dels conflictes en unes comissions arbitrals formades per representants de l’UR i de l’IACSI i amb un president elegit de comú acord o, en el seu defecte, nomenat per la Generalitat. Els propietaris, segurs de trobar-se en minoria en aquestes comissions, van considerar que la llei era un premi a les contravencions contractuals que havien patit fins aleshores i, en el seu boicot, molts es negaren a acceptar les particions disposades per la Generalitat, fet que va facultar que molts pagesos es quedessin amb la totalitat de la collita. Finalment en van aconseguir l’anul·lació el 24 de gener de 1935.

La polarització social al camp

Els enfrontaments van accentuar la polarització social, que va trencar definitivament la tradicional hegemonia social dels propietaris en el camp català.

Durant el primer terç del segle els propietaris havien aconseguit afrontar la descomposició de l’organització tradicional de la societat rural catalana (palesada pel moviment pagès durant la crisi de la fi de segle) adoptant una estratègia interclassista i liderant l’opció productivista per adaptar l’agricultura a la nova situació dels mercats. La proliferació de sindicats mixtos de propietaris i pagesos des del començament de segle i la creació des de l’IACSI de la Federació Agrícola Catalana-Balear serien algunes de les mostres d’aquesta hegemonia social dels propietaris. Aquesta situació va canviar completament amb l’adveniment de la República, que va culminar el procés d’emancipació pagesa amb l’aparició de nombroses cooperatives i sindicats fora de la tutela dels propietaris, i amb l’enfrontament obert amb aquests per la millora dels contractes de conreu. Només a Mallorca es mantenia encara una bona harmonia entre propietaris i bona part dels arrendataris, segons constatava el president de l’IACSI a l’estiu del 1932 en una visita a l’Illa amb l’objectiu d’afermar novament “les relacions que anys enrere foren tan íntimes entre l’Institut i els agricultors mallorquins, sobretot per mitjà de la Federació Agrícola Catalana-Balear”.

A l’inici del període republicà va semblar que l’IACSI perdia el control que havia tingut de l’associacionisme agrari: el 12 de juliol de 1931 es creava, en un acte al Palau de la Generalitat i en presència del president Macià, la Unió de Sindicats Agrícoles (USA) de Catalunya. Es tractava d’una confederació de sindicats que havia sorgit a iniciativa del Sindicat Agrícola de Cervera i que havia integrat ràpidament el poderós Sindicat Vitícola Comarcal de Martorell, la Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral i la Federació Agrícola de la Conca de Barberà, i que havia arribat també a acords d’acció conjunta amb la Unió de Vinyaters de Catalunya. La seva força era, doncs, formidable i, si en un inici tenia només 32 sindicats afiliats, en menys d’un any havia arribat a 520 sindicats que representaven uns 60 000 agricultors. l’IACSI va aplaudir la creació de la confederació, però va fer constar l’estranyesa per no haver comptat amb “la societat agrícola més antiga i important de Catalunya”, la qual aleshores tenia més d’un centenar de sindicats adherits i que només calia ampliar per a arribar a integrar els altres sindicats, sense necessitat de crear noves organitzacions. Però l’USA tenia una orientació diferent, centrada en la defensa de la producció i dels mercats per mitjà d’una organització sectorial, “perquè entenem que abans de tota cosa hi ha una producció agrícola a servar i a defensar, creiem que fins ara s’ha donat massa importància a un problema, efectivament existent, però d’una urgència relativa com és el de la possessió de la terra, i s’ha negligit la qüestió essencial d’afrontar en tota la seva magnitud el paorós conflicte permanent de la col·locació i de la valorització dels productes de la terra”, tal com ho definia el 1934 a “Pagesia”. l’USA va procurar mantenir-se al marge de l’enfrontament entre l’UR i l’IACSI, atenent a la seva representació de tots els “productors agrícoles”; però amb la seva pretesa neutralitat, en no fer qüestió del problema dels contractes de conreu i de la propietat de la terra, indirectament afavoria els propietaris.

La defensa de la producció i dels mercats i també de la propietat havien estat els dos eixos centrals de les reivindicacions dels propietaris agrupats durant prop d’un segle per l’IACSI. Però l’amenaça al dret de propietat que contenia la legislació reformista va accentuar el seu caràcter específicament patronal: ara els propietaris es trobaven exposats a la doble amenaça de la reforma agrària espanyola —atès que la base segona l’estenia a tot el territori de la República i, tot i que no es preveia que hi hagués assentaments, sí que hi podia haver expropiacions de finques compreses en la base cinquena de la llei— i de la legislació de la Generalitat. En la seva lluita, l’IACSI va aconseguir mobilitzar no tan sols un sector molt important dels propietaris rurals catalans, sinó també les altres associacions econòmiques no agràries, entre les quals hi havia el Foment del Treball Nacional, les cambres Mercantil, de la Propietat Urbana, d’Indústria, de Comerç i Navegació, l’Associació de Banquers, la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona, que al juliol del 1932, davant de la campanya revisionista, exposaven al govern que “no es sólo la Agricultura la víctima de una situación tan lamentable [...]; es la sociedad toda que no puede consentir que en su seno se erijan otros Poderes, en pugna y en abierta lucha con los legalmente constituidos”. Ja al mes d’abril l’IACSI havia promogut una assemblea economicoagrària a Madrid per tal d’unir totes les forces econòmiques, i no exclusivament agràries, contra el projecte de Llei de Reforma Agrària, i després s’integrà en el comitè d’enllaç d’entitats agropecuàries d’Espanya, creat el 1934 per tal de coordinar l’acció antireformista.

Per la seva banda, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp, que l’any 1932 ja tenia més de 20 000 associats, es presentava com la “genuïna representació dels drets i els interessos de la gran majoria de pagesos de Catalunya”. Confiaven que la República els donaria “la justícia que no ens va saber atorgar la Monarquia” i advertien que “la ‘Unió de Rabassaires’ ha impedido hasta ahora que penetraran en el campo las organizaciones disolventes y perturbadoras. Pero de no solucionarse la cuestión, vendrán la siega y la cosecha, y si no se ha legislado en esta materia, el campo quedará abonado para todas las propagandas extremas” (18-4-1932). Es referien sobretot als atacs que rebia de la Federació Anarquista Ibèrica des de Solidaridad Obrera.

Fora de l’àmbit tradicional de l’UR, que tenia la seva implantació més important en l’àrea d’especialització vitícola, cal destacar dues organitzacions pageses creades durant la Segona República. A les terres de Lleida es creà cap al final del 1931 la Unió Provincial Agrària, que agrupava una vintena de sindicats a les comarques del Segrià, l’Urgell, la Noguera i les Garrigues i que tenia 1 825 afiliats el 1934. La Unió Agrària estava sota la influència política del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el qual va trobar en aquesta àrea d’agricultura més pobra i endarrerida el medi apropiat per a la seva expansió. Una altra organització amb una implantació important fou l’Acció Social Agrària (ASA) de les terres gironines, creada al maig del 1932 a partir del Sindicat Agrícola Catòlic de Banyoles i que va créixer ràpidament arran del moviment revisionista. Al setembre del 1932 ja tenia més de 12 000 afiliats. L’ASA, que també acabà atansant-se al BOC després del fracàs de la campanya revisionista, havia canviat a última hora la denominació d’Unió per Acció “per tal de no confondre el simbolisme de les nostres inicials amb la ‘Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya’, entitat ben aliena a la nostra, i cosina germana de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre’”.

Al País Valencià la política reformista dels primers governs republicans va topar amb l’oposició de la patronal agrària i exportadora organitzada principalment des de la Cambra Agrícola de València i ben representada políticament per la Dreta Regional Valenciana. Els pagesos, per la seva banda, van ingressar majoritàriament en la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra (FNTT), controlada per la UGT-tot i que en algunes comarques en competència amb la CNT—, la qual cosa va permetre un extraordinari creixement socialista durant els anys trenta, sense amenaçar, però, la tradicional hegemonia de la CNT entre el proletariat urbà. Tot i això, encoratjats pels sectors anarquistes més intransigents, alguns dels conflictes que es produïren al camp valencià durant els anys trenta van desembocar en moviments insurreccionals, com ara la proclamació del comunisme llibertari a la localitat arrossera de Sollana pel gener del 1932 i, un any després, als pobles de Riba-roja, Pedralba, Bétera i Bugarra. l’any 1934 la conflictivitat va tenir una virulència desconeguda fins aleshores, perquè a la crisi d’exportació s’afegí l’actitud de revenja dels propietaris aprofitant la victòria política de la dreta, fet que es traduí en un increment de l’atur —que al desembre del 1933 ja es calculava en més de 35 000 treballadors agrícoles— i la caiguda dels salaris. Fins aleshores, les vagues al camp havien estat conflictes esporàdics amb motiu de demandes concretes, però al juny del 1934 la FNTT va convocar una vaga general que va tenir incidència sobretot en les províncies latifundistes, però també a València (a 60 municipis) i Alacant (a 24). La revolució d’octubre del 1934, en canvi, va tenir al País Valencià molt poca incidència: alguns disturbis a Xàtiva, Alcoi, Elx, València i Alacant, i la proclamació d’una vaga general de caràcter polític.

La Llei de Contractes de Conreu i el boicot dels propietaris

A Catalunya la confrontació més important es va produir arran de la Llei de Contractes de Conreu, la gran promesa electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que havia de permetre un accés gradual dels conreadors a la propietat de la terra. La identificació de la Unió de Rabassaires amb ERC era molt gran, i en les primeres eleccions el sindicat havia col·laborat decisivament als seus èxits electorals. Inicialment l’UR va confiar que l’hegemonia d’ERC en les institucions polítiques catalanes permetria la consecució de les seves reivindicacions; però la lentitud i fins i tot la falta de decisió del mateix partit —en el qual coincidien dirigents rabassaires i propietaris vinculats a l’IACSI, com el mateix germà de Lluís Companys, diputat per ERC al Parlament— acabaren defraudant aquestes expectatives i provocaren un allunyament progressiu entre el partit i el sindicat. En el segon aniversari de la proclamació de la República, els rabassaires es van manifestar davant de la Generalitat “com a solemne reiteració del nostre afany i propòsit de realitzar per mitjà del règim republicà aquella justícia social compatible i necessària en els moments actuals” i ja aleshores van advertir que la promulgació de lleis adients “resulta d’una lentitud desesperant” i que “la situació al camp català es fa de tot punt insostenible”. Quan fou aprovada la Llei de Contractes el 21 de març de 1934, ja hi havia signes evidents de l’apropament de l’UR a posicions socialistes.

La Llei de Contractes de Conreu, com les lleis similars que s’havien promulgat a Europa, es mantenia en una línia de respecte a l’ordre liberal i a la propietat privada de la terra, si bé li reconeixia una funció social limitadora, i s’orientava a garantir l’estabilitat dels conreadors i augmentar el nombre de propietaris. Algunes vegades ha estat qüestionada pel seu suposat caràcter antihistòric i abocat al fracàs, en promoure la divisió de la propietat i la descapitalització de les explotacions quan les circumstàncies econòmiques exigien una inversió cada vegada més important en tecnificació per a fer front a la competència creixent; però, en canvi, la petita propietat familiar ha demostrat que resistia molt millor les noves condicions de l’agricultura capitalista contemporània. També s’ha tendit a qualificar la llei de moderada i no revolucionària, atès que no imposava el col·lectivisme i evitava els procediments revolucionaris com ara l’expropiació general i immediata; fins i tot un observador prou equànime com Joaquim de Camps i Arboix ha afirmat —rellegint-la al cap d’uns anys— que “costa de comprendre com aquell text legal pogué desfermar tantes ires i apassionaments”; amb tot, cal tenir en compte que la seva aplicació hauria representat un canvi radical en les estructures del camp català.

La Llei de Contractes garantia una durada mínima de sis anys per a tots els contractes, donava al conreador el dret a reclamar l’abonament de millores un cop extingit el contracte i només admetia el desnonament per part del propietari en cas d’incompliment greu de les obligacions contractuals (falta de pagament, abandonament de la terra durant més d’un any, sotsarrendaments no autoritzats), o bé en el cas que el propietari fes ús del “dret de reserva” i es comprometés a conrear directament la terra durant un període no inferior a sis anys. També limitava l’extensió de les parcel·les arrendades (per tal de promoure’n la redistribució) i la renda que podia cobrar-ne el propietari, que no podia superar el 4% del valor de la terra. Finalment la llei —i aquest era l’aspecte més polèmic— també donava al conreador el dret d’adquirir la terra que ell o els seus familiars haguessin estat treballant durant més de divuit anys, mitjançant l’abonament del seu valor segons els preus corrents a la comarca i la producció dels últims sis anys, si bé fixaven encara un període de dos anys a partir de la promulgació de la llei, abans de poder-se acollir a aquest dret. La rabassa morta era considerada un contracte emfitèutic redimible pel valor de la terra en el moment d’establir-se la rabassa, és a dir, abans de ser plantada la vinya.

La Llei de Contractes, que no satisfeia totalment les reivindicacions de l’UR, va topar amb la intransigència més absoluta dels propietaris catalans, els quals van arrossegar la Lliga a promoure’n la impugnació davant del Tribunal de Garanties Constitucionals. Raimon d’Abadal, en un manifest de la Lliga, la definia com “una llei jurídicament monstruosa, econòmicament destructora de la riquesa agrícola catalana, patriòticament funesta com a fomentadora de lluita civil i de discòrdia entre catalans, constitucionalment abusiva”. La impugnació de la llei era especialment greu perquè al·legava la incompetència del Parlament català per a legislar sobre la matèria; però a més era molt difícil de justificar des de posicions catalanistes: precisament poc temps abans, quan s’estava discutint el projecte de reforma agrària, la Lliga s’havia oposat a les “intromissions de l’Estat central [...] sobre matèries privativament catalanes” com era el règim jurídic de la nostra terra. I, anant encara més lluny, havien advertit aleshores: “No volem creure que la Generalitat pugui silenciar tan greu perill. Altrament, podríem sospitar que una mesquinesa demagògica, de partit, del que actualment s’anomena “esquerra”, ha fet defallir el seu sentit de catalanitat” (Francesc Vendrell, “La Veu de Catalunya”, 2-4-1932).

El conflicte de la Llei de Contractes fou seguit amb apassionament al País Valencià, a la qual cosa segurament contribuí la intervenció que hi va tenir el president del govern, Ricard Samper, que era valencià. També hi va haver reaccions a Mallorca, on la Llei de Contractes va rebre el suport dels socialistes, els quals van criticar durament l’actitud del Partit Regionalista Balear, perquè havia votat com la Lliga a favor de la seva anul·lació. Esquerra Republicana Balear denuncià l’actuació del govern de la República contra la llei i, quan fou anul·lada, envià telegrames de suport al govern de la Generalitat, tal com també ho feu el batlle de Palma.

El 5 de maig de 1934 el president Samper assumia a contracor la proposició dels diputats de la Lliga i del Partit Popular Agrari, i presentava el recurs al Tribunal de Garanties, que en dictaminà la nul·litat el 8 de juny. Però només quatre dies més tard, el Parlament català votava una nova Llei de Contractes “que és igual, amb punts i comes, a la que s’havia presentat abans [...] I —afegia el president Lluís Companys dirigint-se als diputats— si vosaltres l’aproveu, el Govern la farà complir, passi el que passi i sigui com sigui”. Només hi hagué una veu en contra, la de Raimon d’Abadal, l’únic dels diputats de la Lliga que va assistir a la sessió per tal de manifestar la seva disconformitat i advertir de les conseqüències que en podien derivar. Al mateix temps, el govern de la Generalitat negociava el reglament de la llei amb el govern central per un costat i amb la Lliga per l’altre, amb la intenció de donar una solució al conflicte.

La possibilitat d’arribar a una fórmula transaccional va provocar la reacció dels propietaris més intransigents, els quals van aconseguir el control de la direcció de l’IACSI. El 8 de setembre la nova junta organitzava una marxa a Madrid contra la política de la Generalitat i per pressionar el govern central en contra de la política conciliadora. A la vigília d’aquesta marxa, el 5 de setembre, un grup d’assaltants armats amb pistoles van envair el local de l’IACSI i van calar-hi foc. l’assemblea de Madrid, que va necessitar de protecció policial, va mobilitzar alguns milers de propietaris catalans (quinze mil si hem de creure el membre de la junta de l’IACSI Lluís Jover i Nonell), que davant de la plana major de les dretes espanyoles, amb Gil-Robles, Anguera de Sojo, Martínez de Velasco i Melquíades Alvarez a la presidència, feren una declaració d’espanyolitat i reclamaren “que l’Estat assumeixi immediatament l’exercici de l’ordre públic a Catalunya”. El conseller d’Agricultura de la Generalitat Joan Comorera, que es trobava precisament a Madrid, va declarar: “Se trata de una concentración típicamente fascista [...]. Lo que buscan esos elementos no es conseguir la anulación de la ley, sino promover un movimiento de fuerzas reaccionarias que les permitiera liquidar un régimen político contrario a sus intereses de clase”. Acabada l’assemblea, aquella mateixa tarda Gil-Robles i Martínez de Velasco s’entrevistaren amb el cap del govern “atribuyéndose gran alcance político a esa entrevista”.

La pressió tingué els seus efectes uns dies més tard: quan el 2 d’octubre Samper va comparèixer a les Corts i defensà la solució de la llei negociada amb la Generalitat, va topar amb la unió de les forces de dreta i va haver de presentar la dimissió. Durant el mes de setembre la conflictivitat al camp no havia parat d’augmentar: diàriament es produïen enfrontaments entre propietaris i pagesos, que sovint es dirimien a trets. La tensió social i política acabà desembocant en els fets d’Octubre.

La repressió durant el Bienni Negre

Després del fracàs de la rebel·lió d’octubre, la repressió es va abatre sobre els pagesos catalans. Al País Valencià, on el moviment havia tingut molt poca incidència, i a Mallorca, on la repercussió fou pràcticament nul·la, també hi hagué una dura repressió contra les organitzacions obreres. A Catalunya, per bé que els rabassaires hi van tenir un paper molt secundari, en patiren directament les conseqüències: aquell mateix mes, sota l’estat de guerra, el general Batet dictà unes resolucions en què sotmetia a jurisdicció militar qualsevol contravenció contractual i obligava els pagesos a pagar no sols la totalitat de les rendes, sinó les parts de fruits reclamades de les collites anteriors, cosa que moltes vegades posava en perill, de forma dramàtica, el fràgil equilibri econòmic de les explotacions familiars. Al mateix temps, començava la persecució i detenció dels rabassaires més significats.

Però, a més, els propietaris van interpretar la derrota de la Generalitat com la seva pròpia victòria i van prendre’s la revenja desnonant tots, o una part, dels seus parcers. l’aprovació de la Llei d’Arrendaments Rústics (15-3-1935), que permetia desnonar l’arrendatari de les terres i passar a l’explotació directa per part del propietari o de familiars directes, va afavorir els llançaments: segons l’UR, al final d’octubre hi havia plantejats mil quatre-cents requeriments de desnonament, alguns dels quals afectaven pagesos que portaven tota la vida treballant aquelles terres.

En una carta dirigida al president de la República, els dirigents de l’UR li exposaven que “tomando por excusa los hechos de octubre, se ha desencadenado sobre el campo catalán una de las épocas mas sombrías de represión que ha conocido nuestro pueblo; represión sorda que hasta hoy no había podido exteriorizarse a través de las rendijas de la censura y de los estados de excepción, pero que, en realidad, ha diezmado las poblaciones rurales de Cataluña, dejando en ellas una semilla de odio que jamás podrá desaparecer” (7-5-1935). Fins i tot els dirigents de la Lliga s’espantaren: Josep Maria Casabò, que havia estat present en l’assemblea de propietaris a Madrid el 8 de setembre de 1934, al juliol del 1935 demanava al Ministeri d’Agricultura que “talli ràpidament els abusos d’alguns propietaris gens escrupolosos”, i al mes d’octubre el mateix Francesc Cambó es veié obligat a dirigir-se als propietaris catalans perquè fossin magnànims i generosos en aquells moments en què es veien emparats per la força, i afegia-com si es tractés d’un presagi— “que en el món no hi ha res més feble i transitori que la força, perquè la força, en canviar de mans, canvia de direcció”.

La reacció dels propietaris ajuda a explicar la posterior radicalització de l’UR, que en el seu congrés de maig del 1936, quan ja només quedaven pendents de reposició vuitanta-cinc pagesos desnonats, endurí les seves posicions i manifestà postures col·lectivistes. I el ressentiment acumulat en aquells anys no es pot deslligar de l’explosió de violència que es produí a partir de l’inici de la Guerra Civil: els fets de Solivella foren un dels exemples més dramàtics de la divisió que s’havia gestat en la societat rural catalana, quan no semblava haver cap altra solució per a dirimir els conflictes que l’enfrontament armat.