L’economia, entre revolució i guerra

El 19 de juliol es va produir el cop d’estat del general Francisco Franco contra la República. Aquest esdeveniment s’esperava des de feia dies. Hi havia la certesa que entre les dretes no democràtiques i els defensors del règim democràtic anava a produir-se un enfrontament després de les eleccions guanyades pel Front Popular. La polarització era patent. Sindicats i partits d’esquerra es preparaven un mes abans per aturar qualsevol intent d’involució. Però les autoritats republicanes, escollides a partir de les urnes, no van escoltar amb deteniment les crides sobre un possible aixecament militar. Només les forces obreres, els partits i els sindicats estaven a l’aguait per aturar els revoltats. Des de feia setmanes, en els seus centres s’havien organitzat torns de vigilància, s’havien creat sistemes de comunicació ràpida entre els militants que pertanyien a un mateix grup i se supervisaven els moviments a les casernes. Hi havia el fort convenciment que el cop era imminent. Per això quan aquest va esclatar, els militants llibertaris, comunistes, poumistes i socialistes van controlar la situació als diferents punts estratègics.

El 19 de juliol i l’impacte de la revolta

L’èxit no solament fou de les forces obreres. La Generalitat va comptar amb la lleialtat de guàrdies d’assalt i, finalment, de la Guàrdia Civil. En els moments difícils els diputats i els consellers no van fer acte de presència per organitzar la resistència al Palau de la Generalitat. Només el president Companys, Josep Tarradellas, Frederic Escofet i Vicenç Guarner es trobaven plegats a la Jefatura de Policía esperant conèixer el balanç de la sedició i l’actitud que pensava adoptar la Guàrdia Civil. Al Palau de la Generalitat els guàrdies d’assalt defensaven la integritat de les institucions democràtiques. Aquest fet no va ser pas intranscendent. Les forces obreres, amb poques armes, van aconseguir d’incrementar-les a mesura que anaven controlant les casernes militars on es trobaven els revoltats, sobretot quan van ocupar la de Sant Andreu, on van aconseguir trenta mil fusells. Van ser, per tant, els militants d’esquerres, de partits o sindicats, els qui van aturar la insurrecció a Catalunya. Els treballadors afiliats majoritàriament a la CNT (Confederació Nacional del Treball), la UGT (Unió General de Treballadors) i el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) esperaven a casa seva la resolució dels fets. Ara bé, als llocs on l’oposició a l’aixecament no va poder disposar de la combinació de forces obreres i forces militars, totes elles lleials a la República, va ser difícil que els civils aconseguissin la victòria en solitari.

A València la situació, en canvi, fou diferent. Els sectors que donaven suport a la insurrecció van mantenir una actitud dubitativa el 19 de juliol, a l’espera de saber com es desenvolupaven els fets a les altres zones. Les organitzacions obreres havien adoptat, com és el cas de Catalunya, una acció decidida al carrer tot controlant la situació, i de seguida partits i sindicats havien constituït un Comitè Revolucionari, que el 22 de juliol va passar a anomenar-se Comitè Executiu Popular. Tanmateix, l’estat de desconfiança envers els militars es va mantenir fins l’1 d’agost, moment en què es va decidir l’assalt a les casernes per assegurar que el País Valencià es mantingués lleial a la República. A Mallorca, en canvi, l’aixecament va triomfar, i també a la resta de les Balears, excepte a Menorca, on les forces d’esquerra i els soldats lleials havien recuperat el poder.

La reconstrucció del poder i el naixement d’organismes paritaris

El resultat després de l’aixecament militar a Barcelona i a tot Catalunya va ser l’aparició d’una multiplicitat de poders revolucionaris amb un abast parcial i limitat, circumscrits a barris, empreses o localitats. Aquests organismes representaven la continuació dels comitès, que la militància sindical i els partits d’esquerra crearen per aturar la insurrecció. l’ambient dins els cercles militants havia estat frenètic, i al carrer la situació presentava tots els elements propis d’una convulsió revolucionària. Les armes aconseguides per la militància llibertària, d’una banda, i la feblesa dels sectors institucionals, de l’altra, van canviar el signe de la guerra a Catalunya i van obrir la necessitat d’una transacció continuada entre tots els grups ideològics units enfront del feixisme.

El Comitè Revolucionari que es va crear tot seguit no va arribar a configurar-se com una autoritat compacta a Barcelona ni a Catalunya, per la manca de coordinació entre tots els comitès. Tampoc no es van donar consignes revolucionàries que unifiquessin en un objectiu comú la disparitat de situacions que van sorgir espontàniament com a resposta a les exigències del moment. La Confederació no va fer crides explícites a la revolució ni a la presa del poder. El ple de federacions locals i cantonals del moviment llibertari, celebrat el 20 de juliol, va decantar-se per la col·laboració. Només Joan Garcia Oliver havia defensat el suport del comunisme llibertari. Per tant, es fa difícil parlar de doble poder Generalitat/CNT-FAI, i potser és més convenient definir aquesta situació revolucionària, malgrat la persistència formal del govern de la Generalitat i de les seves institucions, com una situació de buit de poder, omplert per una multiplicitat de poders de diferent signe i limitat a àmbits determinats.

Fruit de les continuades reunions al Palau de la Generalitat, des del 20 de juliol, va ser l’acord de totes les forces ideològiques d’acceptar coordinar-se. d’aquesta transacció va néixer el Comitè de Milícies Antifeixistes (CMA), compost per tres representants de la CNT, dos de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), tres de la UGT, tres de l’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) i un d’Acció Catalana (AC), un d’Unió de Rabassaires (UR), un del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i un del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). El CMA havia estat el producte d’una idea col·lectiva, la materialització d’un primer compromís. La CNT, per la seva part, havia optat per no dirigir el procés en solitari; el govern de la Generalitat era conscient de la força dels llibertaris al carrer i a les fàbriques, i els partits comunistes i socialistes també ho eren de la necessitat de resoldre la difícil situació d’interinitat. La recerca d’un compromís no va significar que les relacions en el CMA fossin tranquil·les i plàcides. La tensió era evident i l’equilibri, precari, però per sobre de l’immediatisme s’imposava la voluntat de crear unes regles de joc que fessin possible lluitar contra els revoltats.

L’actitud col·laboracionista de la CNT va respondre a la intenció de no monopolitzar el procés revolucionari; d’aquesta manera, la CNT subordinava els principis llibertaris al guany de la guerra. Aquest propòsit va ser adoptat fins i tot pels grups més radicals dins de l’organització. La col·laboració havia estat afavorida per dos factors: la situació de guerra i la necessitat de garantir l’eficàcia del sistema productiu i assegurar la col·laboració del sector mercantil i tècnic, “els intel·lectuals”. Un tercer factor que es va tenir en compte va ser la manca de preparació per a portar a terme la direcció financera de l’economia: compra de primeres matèries, pagament dels salaris, adquisició de divises del Banc d’Espanya. d’aquesta feblesa va ser conscient el govern de la Generalitat, que mai no va deixar de controlar el Departament de Finances; la CNT controlava les fàbriques, però havia de proveir-se de fons per a pagar els treballadors.

Pocs dies després de la creació del CMA es va constituir, l’11 d’agost, el Consell d’Economia de la Generalitat, on confluïen les mateixes forces polítiques i sindicals. La diversitat dels principis econòmics dels diferents sectors presents al Consell va dificultar l’adopció d’una alternativa econòmica comuna d’organització de la producció. Fins aleshores la reorganització de la producció després dels enfrontaments havia anat a càrrec dels mateixos integrants del sistema productiu, sense que s’haguessin donat consignes concretes per part de sindicats i partits. Aquests es dividien, segons la seva visió de la vida econòmica, en tres grans blocs. El primer bloc englobava els partits republicans, que sempre havien tingut en compte en els seus programes econòmics el suport de la propietat privada, combinat amb la defensa de certs nivells de justícia social. El segon bloc estava format per les forces comunistes i socialistes, que havien constituït un únic partit, el PSUC, el mes de juliol (Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista Català, Federació Catalana del PSOE, Partit Català Proletari). Dins de la UGT també havien ingressat com a militants els treballadors d’ideologia comunista. Defensaven una economia centralitzada estatalment, respectuosa amb la propietat privada i, únicament, un control obrer de la gestió portada pels propietaris de les indústries. El tercer bloc estava format per les forces que donaven suport a l’establiment d’una economia col·lectiva: la CNT, el Partit Sindicalista, la FAI i el POUM. El Congrés de Saragossa del 1936 havia servit per a unificar, de nou, les forces llibertàries oposades durant la República. El dictamen sobre el comunisme llibertari, que estructurava la societat a partir de la comuna lliure i el sindicat, i posava l’èmfasi més en l’individu que no pas en la coordinació a partir dels sindicats i en l’organització de la CNT a partir de les federacions d’indústria, pròpies dels corrents més sindicalistes, va ser deixat de banda. Malgrat tot, la socialització de les riqueses i el col·lectivisme econòmic eren els objectius de totes dues tendències. El POUM donava suport en el seu manifest de l’11 d’octubre de 1935 al proletariat espanyol, la unificació obrera a nivell sindical i la immediata presa del poder pels comitès i els camperols, seguint el model dels soviets.

Evidentment, enfront de la diversitat d’opcions programàtiques, l’adopció d’una alternativa econòmica conjunta va constituir una tasca laboriosa. Malgrat tot, les variades formes organitzatives materialitzades els primers dies a les empreses van ser assimilades i unificades després, a partir dels decrets emanats del Consell d’Economia, que va tenir com a finalitat elaborar un pla socialista de reorganització de l’economia catalana, a partir de l’acord de tots els grups ideològics. El pes de l’anarcosindicalisme a les fàbriques va fer necessària l’acceptació del principi d’economia col·lectiva per part de les forces que hi eren contràries, i es va acceptar la col·lectivització de la gran indústria i dels serveis públics i transports en comú, i la confiscació de les empreses abandonades, com també el control sindical de les empreses petites. Per la seva banda la CNT no havia endegat una alternativa revolucionària d’organització econòmica de la societat, sinó una gestió consensuada de les empreses que preveia, això sí, mesures més progressistes en les relacions laborals i el control des de les organitzacions obreres. Aquest sindicat no es va proposar com a nucli coordinador de l’economia catalana, i es va impulsar el paper coordinador del Consell d’Economia de la Generalitat.

Paral·lelament, el govern de la Generalitat havia promulgat diversos decrets a fi de millorar la situació laboral i econòmica dels treballadors i contribuir així a calmar els ànims. El 24 de juliol, s’implantà la reducció de jornada a 40 hores, i el dia 27, l’augment d’un 15% dels jornals inferiors a 6 000 pessetes anuals. També es va decretar una rebaixa dels lloguers i, per a assegurar el cobrament dels jornals, es va crear l’Oficina Reguladora del Pagament de Salaris. Els sindicats també van plantejar a les seves assemblees la millora de les condicions laborals: setmana de 40 hores, aplicació de jornals íntegres o percentatges importants en el cas de malalties, accidents o jubilació, la desaparició del treball a domicili i a preu fet i l’anivellació de salaris segons tres categories, entre d’altres. No es va tenir en compte la igualtat salarial entre l’home i la dona per una mateixa categoria sociolaboral, i les diferències van mantenir-se al llarg de la Guerra, sense que, per part de la militància d’esquerres, s’assenyalés aquesta desigualtat com una injustícia.

La transformació de la vida econòmica

L’aturada absoluta de l’activitat econòmica arran del Movimiento va perdurar a causa de la fugida o la por dels propietaris de les empreses que no van presentar-se als llocs de treball. A les grans empreses, la fugida dels propietaris va ser un fet habitual i només dies després es presentava el personal directiu. A les petites i les mitjanes, la propietat no va desaparèixer massivament, i malgrat el seu esglai, va anar-se reincorporant gradualment al treball i establint contacte amb els comitès obrers de control que els militants sindicals havien creat. Pocs dies després, fins i tot, es manifestaven com un sector favorable a l’organització col·lectivista: una comissió de petits industrials i artesans es dirigia el 2 d’agost al president de la Generalitat i al conseller d’Economia amb la següent proposta: la col·lectivització per gremis de tots els petits industrials i artesans, la creació de centrals de compra de primeres matèries, la venda de productes manufacturats, a fi d’evitar intermediaris, la concessió de crèdits col·lectius i l’ampliació de l’assegurança social de malaltia i jubilació al seu mateix grup.

Des dels primers moments, grups d’obrers de les diferents seccions sindicals, a les quals pertanyien els comitès sindicals d’empresa, van establir una vigilància als centres productius per evitar sabotatges, però també abusos o saqueigs molt presents en aquella situació trasbalsada. El reinici de l’activitat va ser progressiu, i el ritme va dependre de cada sector productiu. La Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona va fer una crida de tornar a la feina el 24 de juliol. Cap al dia 30, s’havia reiniciat l’activitat productiva, però no s’havia aclarit quin seria el tipus d’organització interna de les empreses. El 2 d’agost, el Boletín de Información CNT-FAI demanava als militants dels sindicats que comuniquessin a l’Oficina de Información totes les noves situacions existents a les empreses, a fi de regular l’economia. A València les organitzacions van adoptar la mateixa actitud i van fer crides a tornar a la feina a partir dels primers dies d’agost.

L’inici de l’activitat productiva va anar de la mà dels obrers i dels directius i tècnics, i es va caracteritzar per la seva diversitat. Davant la fugida del propietari no sempre va optar-se per col·lectivitzar les empreses. En la majoria de centres es van crear comitès obrers de control per començar, tot seguit, la producció sota supervisió obrera. Aquesta supervisió estava formada pels anteriors delegats sindicals que havien format un comitè sense ser necessàriament escollits per la plantilla de treballadors. l’impuls més gran d’aquest procés el van donar, moltes vegades, els mateixos patrons, en no presentar-se en el moment precís en què s’havia de tornar a posar en marxa la producció. Aquesta absència fou decisiva perquè s’evolucionés cap a la col·lectivització, que en multitud de casos no es va plantejar fins el mes de setembre.

La Generalitat havia anat sancionant en certa manera la nova organització obrera de les empreses. Així, doncs, el 5 d’agost, un decret promulgava que els òrgans legals de decisió en l’empresa eren els antics propietaris sota certes hipòtesis, a fi de protegir els que no havien fugit i eren lleials a la República, i que serien expropiades per la Generalitat les empreses en les quals el propietari hagués estat declarat facciós. El 6 d’agost, un decret acceptava, com a òrgans decisoris els comitès obrers de control que representessin els obrers. El 8 d’agost, s’expropiaven les empreses el propietari de les quals no s’hi hagués presentat abans del 15 d’agost o els obrers de les quals ho sol·licitessin. A la vegada, la Generalitat intentava regular la seva intervenció en els nous organismes legislats. En aquest sentit, a partir d’un decret de 6 d’agost, la Generalitat, mitjançant el Departament d’Economia, podia assistir a l’elecció del Comitè Obrer de Control i intervenir en la vida de l’empresa a través de delegats nomenats pel Departament d’Economia d’acord amb els obrers, segons un decret del dia 21. El 24, van concretar-se quines serien les funcions pròpies del delegat interventor en les empreses.

Els comitès estaven formats en algunes empreses per membres de la CNT, en d’altres hi havia presència de la CNT i la UGT, i en algunes només de la UGT. Fins el 8 d’agost, període d’absència d’un poder legal, es van confiscar a Barcelona vint-i-sis empreses de diferents sectors, metal·lúrgiques, transports i serveis públics. A partir de l’11 d’agost i fins el 30, es troben onze casos de constitució de comitès obrers de control, sis de formats només per membres de la CNT, un format tan sols amb membres de la UGT, tres de mixtos CNT-UGT i un altre sol d’indeterminat. Cap al mes de setembre, vint-i-tres casos, vuit de CNT, vuit de CNT-UGT i set d’indeterminats. d’altra banda, en nou d’aquestes empreses es procedí a crear el comitè obrer de control per absència del patró, i en una altra el propietari en va fer donació als obrers. Al final de la Guerra hi havia a Catalunya 4 500 empreses amb comitè obrer de control, 2 000 col·lectivitats, i 5 o 6 000 formaven part d’agrupaments socialitzats. Els bancs i les caixes van ser intervinguts per la Generalitat, i els Comitès Obrers de Control (COC) van quedar en mans de la UGT. Respecte del camp hi va haver un cert procés col·lectivitzador, però va ser molt conflictiu i poc intens.

Ara bé, resseguint la cronologia de les confiscacions mitjançant la premsa, es pot comprovar com en el primer període resulten afectats els sectors més decisius per a la guerra, com el metallúrgic i el del petroli, o més vitals per a garantir la normalització de la vida ciutadana i l’activitat productiva, com els del transport, l’electricitat, l’aigua. En la majoria d’aquestes indústries es crearen comitès obrers de control per supervisar la gestió de tècnics i directius. En definitiva, s’hi pactà per continuar funcionant. La intervencio dels comitès de relació i de la militància més destacada de la CNT va dirigir-se, fonamentalment, als sectors importants per a la guerra, com per exemple, el metal·lúrgic. Pedro Vallejo, militant cenatista, va organitzar, des del dia 21, les indústries per a la guerra. Aquests esforços van ser aprofitats més tard pel govern de la Generalitat a fi de crear la Comissió d’Indústries de Guerra, el 7 d’agost de 1936, de la qual ell mateix va ser responsable. El mes d’octubre controlava 500 fàbriques.

En definitiva, la intervenció dels dirigents de la CNT no va referir-se gaire al canvi econòmic revolucionari. l’objectiu primordial era produir per a la guerra i, alhora, assegurar el cobrament dels salaris.

En aquest període, la CNT va difondre una sèrie de comunicats que donaven orientacions sobre la manera d’enfocar l’organització de l’empresa, instruccions que condicionaven la col·lectivització a d’altres factors: persistència del capital, absència de propietaris o gerents, etc. A mitjan agost, quan la situació s’havia estabilitzat, es van emetre comunicats on es recomanava acudir als Sindicats a demanar orientacions sobre la manera de portar el control. La UGT també donava instruccions als membres dels COC, en les quals es recomanava que es constituïssin en un nombre reduït, on estiguessin representades les diferents tendències sindicals, proporcionalment. També recomanaven la disciplina i la col·laboració amb els tècnics. A les empreses abandonades pels propietaris formulaven la necessitat de fer una acta de confiscació. El CAD-CI, per la seva part, només donava suport a la col·lectivització quan les empreses no tenien mitjans per a pagar els seus treballadors.

El 27 d’agost de 1936, el Comitè Regional de la CNT va fer una primera crida als treballadors perquè col·lectivitzessin fàbriques i sol·licitessin, en cas de necessitat, reforços en l’orientació sindical. En aquest primer mes d’agost i durant el mes de setembre, només es va plantejar la col·lectivització integral en sectors compostos per un gran nombre d’unitats productives de poca magnitud, sectors, evidentment, no primordials per a la producció per a la guerra. Va ser el cas dels establiments de barberies, o el dels 745 forns de pa que van decidir, des del principi, la socialització i el tancament d’alguns establiments, o el dels tallers del Sindicat de la Pell, que també ho subscriviren el mes de setembre. En el cas del Sindicat Únic de la Fusta es donà un gran paper al Sindicat com a coordinador dels treballs de la multiplicitat de tallers del ram, i es van crear, a partir d’ells, tallers confederals. El mes de desembre, ja es podien comptabilitzar cinquanta-dos tallers, nou botigues i un magatzem. En canvi, en els sectors productius constituïts per empreses de més gran envergadura s’havia potenciat inicialment el control obrer i l’adaptació a la producció de guerra, per passar en una segona etapa a plantejar la col·lectivització.

Va ser al final de setembre, a punt de promulgar-se el Decret de Col·lectivitzacions, que des de les instàncies superiors de la CNT es van començar a donar orientacions més precises sobre la forma organitzativa que calia adoptar. Aquests primers comentaris dels Comitès de relació enfront de la col·lectivització, preludi de la seva formulació legal, van anar gairebé sempre acompanyats per recomanacions explícites sobre disciplina i seriositat a la feina, com també feien la UGT i el CADCI. El 18 d’agost, la Federació Local de Barcelona ja recomanava augmentar la producció i no sol·licitar nous augments de salaris, ni disminucions de jornades laborals. El 29 de setembre, el Comitè Regional feia una crida als sindicats i al poble de Catalunya perquè ningú no presentés peticions de millora salarial. La Federació Local establia consignes per ser difoses a tallers, fàbriques i obres el 13 d’octubre. Entre d’altres advertències hi havia el fet de no presentar noves bases de treball en el cas de la producció per a la guerra, ja fos directa o indirecta, no pagar suplements per hores extres, no acceptar negatives dels treballadors davant una feina determinada, intensificar la producció per sobre de la d’abans del 19 de juliol i anullar les festes entre setmana. Es a dir, una sèrie de mesures que exigien dels treballadors un enduriment de la vida laboral com a sacrifici necessari per a guanyar la guerra. Un canvi considerable respecte de les primeres mesures laborals, adoptades al final de juliol.

Aproximació a les col·lectivitzacions agrícoles al País Valencià. 1936-1938.

A València, el Comitè Executiu Popular s’havia convertit en l’única autoritat legal de la província. Tant a València com a Castelló i a Alacant havien aparegut una multiplicitat de comitès, alguns de mixtos CNT-UGT, d’altres amb hegemonia de la CNT o de la UGT. La indústria es va col·lectivitzar seguint el mateix ritme català. En un principi les confiscacions també eren motivades per l’absència del propietari, i s’hi havia implantat el control obrer. Aquesta organització espontània, sense un pla formal de col·lectivització o socialització, va evolucionar cap a la col·lectivització el mes de setembre, i va tenir el suport legal del Consell d’Economia de València. De fet, la col·lectivització responia a la necessitat de donar resposta a la situació d’excepcionalitat que va provocar la Guerra Civil. En el cas de les col·lectivitats agrícoles, aquest fet va ser més marginal del que semblava. Amb un inici feble, només es va arribar a col·lectivitzar el 13, 18% de la terra conreable. l’absència de latifundis va ser cabdal perquè no es donés d’una manera més àmplia. La majoria de les col·lectivitats va ser de la CNT (264), en segon lloc de la UGT (69) i molt minoritàriament, mixtes (10).

La institucionalització de les noves formes d’organització econòmica

El 24 d’octubre es va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer del Consell d’Economia de la Generalitat, decret que legalitzava el conjunt de formes organitzatives aparegudes durant els mesos d’agost i de setembre. El decret, fruit de les llargues discussions entre les forces polítiques i sindicals presents al Consell d’Economia, representava el punt de transigència o pacte entre totes elles. Malgrat el caràcter col·lectivista implícit, el decret es va decantar per un model d’economia dirigida governamentalment, que unifiqués i regís el variat ventall de concrecions econòmiques existent. El centre de gravetat de l’economia quedava definitivament situat en el Consell d’Economia de la Generalitat, que coordinava totes les experiències col·lectivistes catalanes. Enfront del projecte cenatista de socialització de les indústries, basat en la creació de federacions nacionals d’indústria, el Consell d’Economia va presentar els Consells Generals d’Indústria, organismes que coordinaven el conjunt de branques econòmiques de Catalunya, amb funcions econòmiques i tècniques de planificació i d’assessorament. Els Consells Generals d’Indústria posseïen, a més, capacitat executiva en els seus acords, amb força per a obligar el conjunt de consells d’empresa. Per tant, la seva funció fou específicament directiva respecte al ram productiu que li corresponia, i s’instituí en la màxima autoritat rectora. Complementant aquesta actitud es va impulsar l’establiment dels Agrupaments d’Indústria, a fi d’elaborar-ne una classificació que servís de base per a crear els Consells Generals d’Indústria. El propòsit centralitzador també es va manifestar a l’interior de les mateixes empreses amb la presència obligada del delegat interventor de la Generalitat, vincle i control entre els consells d’empresa i el Consell d’Economia. Aquest punt de transacció va representar un clar intervencionisme estatal en la vida de les empreses i l’inici de la pèrdua de protagonisme dels sindicats com a orientadors de la vida econòmica catalana. El Decret es va promulgar abans que els sindicats, en el seu conjunt, haguessin elaborat un pla unificador de les noves formes organitzatives nascudes dins dels centres productius, i aquesta manca d’anticipació els va restar predominança en el futur.

Els sindicats van acceptar formalment la promulgació d’aquest decret. Tanmateix van sotmetre a discussió de la militància la manera com les empreses havien de complir-lo. Malgrat l’aparició d’una certa oposició —es van criticar alguns aspectes del seu articulat, com la desaparició dels comitès sindicals d’empresa, per tant, del control sindical de la gestió dels comitès d’empresa amb representació de tècnics i directius, com també la no regulació de la representació sindical en els comitès d’empresa—, es va acceptar. La CNT va donar suport al decret perquè era conscient de la falta de preparació dels sindicats confederals per a endegar una transformació radical de l’economia del país, tant per la manca de preparació tècnica com de maduració ideològica i organitzativa de la Confederació per a coordinar la producció i l’economia en un espai territorial extens. Els comunicats dels comitès de relació emesos dies després van començar a fer esment de la necessitat d’homogeneïtzar els processos viscuts a les empreses i de millorar l’esperit solidari, i de l’aprofundiment de la disciplina, la responsabilitat i l’autoritat, enfront de l’eclosió de comitès de fàbrica amb actituds de nous rics.

A València, a partir del trasllat del govern central el 7 de novembre de 1936, havia començat la reconstrucció del poder de l’Estat. El Comitè Executiu Popular va deixar de ser l’embrió del poder regional autònom. Malgrat tot, el seu darrer fruit, el Consell Econòmic, va perviure, compost per representants de la UGT i de la CNT. Aquest va emetre el mes de desembre les “Bases Reguladoras de Incautaciones, Colectivizaciones, Control de Industrias Libres”, que a més d’intentar regular l’economia industrial i comercial, tal com feia el decret català, també es referia a la propietat de la terra i de l’habitatge. Malgrat tot, només 63 empreses es van acollir a les Bases per a controlar o confiscar, i la resta en van quedar al marge. El Consell Econòmic va representar més una estructura formal que no pas una veritable autoritat econòmica.

La participació obrera

Els treballadors no integrats en els òrgans de gestió o en els comitès sindicals no es van vincular fortament al procés col·lectivista durant la Guerra. Pocs canvis substancials s’havien produït per a aconseguir una participació més intensa. De fet, les relacions laborals existents no havien estat gaire modificades —persistència dels mateixos encarregats, presència en molts casos dels directius, etc.—, malgrat la millora física de les instal·lacions —vestuaris, menjadors, etc.— i un ambient més relaxat en les relacions laborals. El ritme de treball no va ser gaire diferent, en intensificar-se la producció a partir de les consignes dirigides a dedicar tots els esforços a guanyar la Guerra. Aquesta manca de canvis substancials s’inscrivia dins del context de no impulsar una alternativa de transformació revolucionària. d’altra banda, el caràcter dirigit que va seguir, des d’un inici, el procés de l’adopció de les decisions a les fàbriques va mantenir el conjunt dels treballadors al marge de la intervenció directa, i així només podien ratificar les decisions que s’havien adoptat prèviament. La interrelació d’aquests tres fets —manca de canvis en les relacions laborals, inexistència d’una transformació revolucionària i caràcter dirigit del procés— no va afavorir la identificació dels treballadors amb la col·lectivització, i es va traduir en una feble participació en les assemblees. Això no significa que no donessin suport al procés, però els afiliats van mantenir una actitud poc entusiasta i participativa.

La crisi del sistema i el trencament de la unanimitat

El mes de desembre del 1936 havia començat a deteriorar-se la situació política dins del Consell de la Generalitat. El trencament de la unanimitat va produir l’arraconament polític del POUM i, posteriorment, de la CNT, i va anar acompanyat de l’intent de supeditar les col·lectivitats industrials a una política econòmica centralitzada.

A mitjan desembre es va plantejar la primera crisi de govern, produïda en aquell moment per l’enfrontament entre el PSUC i el POUM i que va portar a la creació d’un consell sense partits, és a dir, d’un govern compost per representants sindicals en el qual s’acceptava ERC. El PSUC va quedar, doncs, representat al consell mitjançant els membres de la UGT. El següent pas d’aquesta lluita per a aconseguir l’hegemonia del procés fou arraconar el poder que la CNT posseïa al Consell. La primera polèmica pública entre la CNT i el PSUC es va centrar en la qüestió dels proveïments. La Conselleria de Proveïments va quedar aleshores ocupada per un membre del PSUC i de la UGT, en substitució del representant de la CNT. Posteriorment, els atacs mutus entre el PSUC i la CNT foren revifats per la substracció de dotze tancs d’un dels magatzems de guerra controlats per la CNT. A continuació, la situació s’agreujà amb la crisi latent en el Consell de la Generalitat, el 26 de març, a causa del decret del conseller d’Ordre Públic que declarava dissoltes les patrulles de control. Finalment, el 8 d’abril, es va iniciar una campanya de desprestigi de les indústries de guerra sota règim col·lectivista, campanya que va començar al Congrés de les Joventuts Socialistes de Catalunya.

Tot aquest seguit d’esdeveniments implicaven la pèrdua gradual de força de la CNT dins del Consell de la Generalitat i demostraven l’acció decidida del sector comunista, dirigida a desmantellar els nuclis de poder de l’organització anarcosindicalista, amb la benevolència d’ERC, mostra de l’enfrontament entre dues concepcions sobre l’estructuració de la societat molt allunyades.

Però la crisi no solament afectava els aspectes polítics. A partir de la implantació del Decret de Col·lectivitzacions, el PSUC i la UGT van aprofundir en la política centralitzadora, que es concretava en l’enfortiment dels organismes d’enllaç de les col·lectivitats, és a dir, dels organismes vinculats al Consell d’Economia de la Generalitat. d’aquesta manera s’intentava compensar la superior influència de la militància de la CNT dins de les empreses.

A partir del desembre es van prendre una sèrie de mesures en aquest sentit. De la classificació de les empreses mitjançant els agrupaments industrials, el 26 de desembre de 1936, contrarèplica de les Federacions Nacionals d’Indústria, s’havia arribat a l’establiment de l’estatut tipus, de 30 de gener de 1937, que significava l’ampliació de funcions dels delegats interventors. A partir d’aleshores, els interventors podien conèixer prèviament totes les operacions i rectificar qualsevol acte d’administració, acord del comitè d’empresa o assemblea de treballadors, que impliqués ingressos, despeses, càrrecs o deutes. Alhora, es van començar a dictar mesures de tipus laboral, coincidint amb el moment en què dins de les empreses es tractaven qüestions referents a la reglamentació laboral: creació del certificat de treball, instauració de la llei d’acomiadament de l’any 1931, etc. Aquest propòsit de centralitzar les experiències col·lectivistes es va completar amb la disposició que establia la necessitat de presentar els estatuts de les empreses a les Juntes de Control Econòmic Sindical, per comprovar si les reglamentacions internes de les empreses s’ajustaven als estatuts normalitzats. Finalment, qualsevol indústria havia d’inscriure’s en el Registre Mercantil, a partir del 25 de maig de 1937.

La política de contenció d’ERC s’havia basat també en el control financer de l’economia catalana. El control de la banca era el que els havia donat una posició de força en la correlació inicial. Segons Josep Tarradellas, “la clau de tot van ser els diners”, i va utilitzar aquest aspecte en les seves relacions amb les col·lectivitats. La CNT havia volgut introduir delegats seus en la Conselleria de Finances, però ERC es va oposar reiteradament al fet que algun partit o sindicat controlés aquesta conselleria. El següent pas en aquest procés va ser enfortir la política financera i fiscal del Consell de la Generalitat mitjançant els seixanta decrets de S’Agaró. Aquests decrets creaven una sèrie de nous instruments de crèdit: l’Oficina Reguladora del Pagament de Salaris, la Caixa Central de Crèdit Agrícola, la Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions i la Caixa de Crèdit Indústrial i Comercial de Catalunya. Aquests organismes regulaven el funcionament de l’economia catalana des de la mateixa Generalitat. d’altra banda, la creació de nous impostos possibilitava el fet que el govern es capitalitzés, i potenciava la banca catalana, que havia de tendir cap a la nacionalització.

La proposta socialitzadora: cap als fets de Maig

És en aquest context sociopolític que dins de la CNT van començar a sorgir crítiques a les decisions adoptades pels seus representants en les institucions polítiques. El Congrés de Sindicats de Catalunya, el 25 de febrer de 1937, va mostrar el desacord dels sindicats davant de l’actitud moderada i, alhora, poc exigent de la militància que els representava al Consell de la Generalitat, i va demanar amb urgència una actitud més enèrgica. Enfront de la progressiva pèrdua d’influència de la CNT, sectors de la militància confederal van voler tornar de manera decidida a impulsar l’orientació de l’economia des del sindicat, amb la socialització. Aquest impuls es combinava amb la remodelació sindical, mitjançant la creació del Sindicat i Federacions d’Indústria, que havia iniciat el mes de desembre la Federació Local i el Comitè Regional de Catalunya per tal de dotar aquest sindicat d’una articulació més adient per a coordinar l’economia. La remodelació, impulsada pels comitès superiors, no associava aquesta defensa a la necessitat d’implantar l’alternativa socialitzadora. Cap editorial no havia donat suport explícitament a la socialització, ja que significava bandejar el Decret de Col·lectivitzacions i la col·laboració. El que calia era preparar l’organització i dotar-la d’una estructura econòmica i tècnica eficaç que li possibilités dur a terme la coordinació de l’economia catalana, no en aquell moment sinó en un futur pròxim. De fet, el que calia era adaptar-se a la reglamentació del Decret de Col·lectivitzacions i preparar l’organització amb la finalitat que, a mig termini, estigués a punt per regular l’economia del país. Per tant, el factor diferencial entre el sector radical i el moderat respecte a la socialització afectava més qüestions estratègiques que no pas les finalitats. La militància més radical considerava que la seva implantació era inajornable, davant de la progressiva centralització de l’economia. A partir del 1937, aquest sector es va desvincular gradualment de l’esperit col·laboracionista i va iniciar, amb un considerable retard, un intent d’impulsar els principis llibertaris en l’organització de les empreses, precisament quan la CNT ja havia perdut la seva força inicial.

Més endavant, el progressiu deteriorament de la situació política va anar modificant les manifestacions oficials de l’organització, i es va gosar introduir l’alternativa socialitzadora en les manifestacions públiques, sempre, però, formulada conjuntament amb la necessitat d’unitat del moviment obrer. La Federació Local de Barcelona ja s’havia dirigit el mes de gener a la Federació Local de la UGT per acordar la unitat. El plantejament d’un acord passava per estudiar diversos temes en un congrés conjunt, entre d’altres en l’apartat econòmic, si s’havia d’anar a la socialització de la producció. Independentment de les actituds oficials, els sectors productius van començar a plantejar a les empreses l’impuls de la socialització. La implantació d’aquesta alternativa estava justificada perquè possibilitava aconseguir l’usdefruit de la riquesa de manera equitativa. Com era habitual dins de la CNT, el plantejament de la socialització va ser força desigual segons els sectors, però ja al final del març, el ple local de Barcelona proposava la discussió sobre la manera d’anar cap a la socialització i alhora constituir el Comitè Local Tècnico-Administratiu de cada indústria. A partir d’aquest moment, la socialització es va plantejar, durant el mes d’abril, a les mateixes empreses. Es va veure obstaculizada per diversos factors, interns a l’organització i fruit de la conjuntura política que travessaven. En primer lloc, va faltar el suport decidit dels dirigents i comitès de relació. En segon lloc, va quedar neutralitzada per les diferències d’opinió que hi havia en els diversos sectors productius, i entre la militància de la mateixa branca. En tercer lloc, hi va haver oposició en els centres de treball dels obrers ugetistes i catalanistes que van fer el possible perquè, malgrat haver-se aprovat, no s’apliqués. La majoria dels treballadors afiliats, desvinculats notablement del procés col·lectivista i de la vida sindical, no va comprendre mai el sentit d’aquesta alternativa, ni la va fer seva. Finalment, els partits i sindicats presents en el Consell de la Generalitat van fer el possible per impedir la seva implantació en els centres de treball. El fet que l’impuls més gran a la socialització es produís durant el mes d’abril, després de l’aprovació definitiva de les Federacions i Sindicats d’Indústria, situa aquest esdeveniment com a precedent immediat dels fets de Maig i permet aportar una nova perspectiva sobre la seva interpretació, com una reacció enfront de l’intent de recuperació de l’ascendència, en l’àmbit productiu, de la militància confederal.

Al País Valencià les crisis pròpies de la lluita pel poder es van reflectir intensament a partir dels enfrontaments al camp entre col·lectivistes i individualistes, mentre que la polèmica guerra-revolució no va afectar tant les empreses industrials col·lectivitzades i sota control obrer, que representaven un perill menor.

L’empitjorament de les condicions de vida: proveïments i inflació

La situació econòmica també s’havia enterbolit per les dificultats pròpies de la guerra. Durant els primers mesos de guerra l’economia catalana havia estat completament desorganitzada, i el moment més baix d’activitat industrial va situar-se el mes d’agost del 1936. A partir del setembre, s’encetà una etapa d’adaptació a la situació de guerra. La pèrdua de mercats nacionals, a més de la disminució d’avituallaments de primeres matèries, produí una reducció de la producció entre el 60% i el 75% respecte del gener del 1936. El moment més significatiu de la baixa va ser el novembre del 1936, en exhaurir-se els estocs, i el febrer del 1937, en què Josep Maria Bricall situa la crisi de reconversió de l’economia catalana en economia de guerra. Aquesta situació va provocar un increment de preus, al març del 1937, amb l’encariment de les subsistències. En el sector metal·lúrgic, la crisi fou menys intensa a causa del fet que hi va haver un augment de producció considerable, durant la primera meitat del 1937, en estreta relació amb la industria de guerra. Però el pitjor encara no havia arribat. De l’octubre del 1937 al març del 1938 van continuar augmentant les dificultats a causa dels desequilibris provocats per la guerra i l’esfondrament del front del nord. De l’abril al desembre del 1938, es va produir un descens general de la producció, a mesura que Catalunya passava a ser l’escenari de la guerra.

Els principals problemes de l’economia de guerra van ser: l’augment de la població, per l’arribada dels refugiats, que van passar de 300 000 al final del 1936 a 700 000 el mes de març del 1938; l’atur forçós fins al final del 1937, que va perdre importància a causa de les mobilitzacions de les lleves; l’encariment dels preus dels productes per les dificultats de les importacions —productes animals i primeres matèries— i la pèrdua de les relacions comercials amb la resta de l’Estat espanyol, i l’escassetat de les subsistències, que va provocar un augment de preus del 5, 68% mensual del juliol del 1936 a l’abril del 1937, i del 5, 19% mensual del maig del 1937 al març del 1938. Aquesta situació afavoria l’aparició de la barata com a sistema d’intercanvi, i de l’especulació. En aquest context les famílies urbanes van ser les més perjudicades.

La fi del compromís polític i la centralització definitiva

Evolució de la influència de la UGT. 1933-1938.

Els fets de Maig i la davallada política de la CNT van reforçar la posició que l’organització havia mantingut anteriorment, és a dir, l’assoliment d’una aliança UGT-CNT i la unitat proletària com a garantia de victòria i de l’enfortiment del sindicat en l’àmbit econòmic. El Ple Nacional de Regionals, celebrat al final del mes de maig, havia situat la Confederació en una posició de nocol·laboració davant el nou govern recentment constituït, i havia refermat el desig d’aconseguir una entesa amb la UGT per portar a terme la tasca d’oposició al govern que havia de fer-se extensible als llocs de treball.

La conjuntura política havia anat empitjorant progressivament després dels fets de Maig. El Consell d’Economia havia passat a mans del PSUC el mes de juny, i per mitjà de la Generalitat es va decretar la intervenció sindical, condicionant l’assistència dels representants sindicals a les assemblees d’obrers a l’autorització de la junta de control sindical, ja totalment dominada pel PSUC. Al final de juliol, va començar, a més a més, l’ofensiva d’Aragó contra les col·lectivitats anarquistes, i des d’aquell moment es va projectar a la premsa confederal una sensació de persecució política. Davant d’aquest panorama descrit, la CNT es va replegar en el seu objectiu de socialitzar i aconseguir la unitat obrera, i a la darreria de juliol, es van elaborar onze bases per a aconseguir l’aliança entre la UGT i la CNT. Un mes després es va plantejar la socialització en un gran nombre de sectors industrials —arts gràfiques, pagesia, siderometal·lúrgic, químic, fusta, etc.—, que trobaven difícil la seva legalització perquè hi havia un predomini absolut del PSUC en el Consell d’Economia. Aquest organisme encara va quedar més centralitzat el mes d’agost quan el PSUC, mitjançant un decret, va introduir un nou reglament orgànic en el Departament d’Economia que vinculava més estretament el Consell d’Economia al govern de la Generalitat. A l’estiu, la socialització quedava molt desdibuixada, i si bé es va continuar plantejant, tant els comitès com els sectors productius van defugir de fer-ho amb radicalitat, i així, en el Ple Nacional de Regionals del 1937, es va decidir la fusió amb la UGT i la centralització de la vida econòmica. Aquests acords significaven un trencament definitiu amb el programa sustentat en el congrés de Saragossa.

Afiliació de la UGT de Catalunya per comarques. Novembre del 1937.

Al llarg dels mesos de setembre i octubre hi va haver un aprofundiment de l’economia dirigida pel govern de la Generalitat. En aquest sentit, es va acordar que el delegat interventor de la Generalitat i els representants municipals poguessin participar en les deliberacions del Consell, que els Consells Generals d’Indústria es convertissin en òrgans de direcció de l’economia i que es creés la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial. A més, el 31 d’octubre de 1937 es va promulgar el Decret d’intervencions especials, afavorit pel trasllat del govern de la República a Barcelona, que va intervenir en les empreses collectivitzades d’interès vital per a la guerra o l’economia del país i, posteriorment, va procedir a la seva requisa per la sotssecretaria d’Armament. l’assaig col·lectivista havia finalitzat ja, sens dubte, arran dels esdeveniments del maig, i el marge d’acció que mantenien les col·lectivitats durant l’estiu era únicament el preludi de la seva supeditació total, a partir de la tardor del 1937. Davant d’aquesta situació desfavorable, no hi hagué posicions gaire bel·ligerants dels portaveus de la Confederació, que es van refermar en la necessitat d’unitat amb la UGT. El mes d’octubre hi va haver certes crítiques al govern pel desplaçament dels organismes sindicals de la vida econòmica, però a mitjan del mateix mes es va signar un pacte d’adhesió al govern amb la resta de forces antifeixistes. Aquesta actitud contrastava amb les publicacions cada vegada més censurades, on apareixien nombrosos espais en blanc. Durant l’últim mes de l’any, la tendència va ser defensar les col·lectivitzacions davant de múltiples atacs i denunciar l’augment de la burocràcia a causa de la creació de les indústries de guerra.

Contrasta la situació d’ofec en què es trobava la Confederació i la persistència de la mateixa política col·laboracionista. Tot i que es van produir crides dels dirigents per a la defensa de les conquestes revolucionàries, aquestes van evolucionar cap a la defensa d’una tàctica de resistència que no posés en perill la unitat per a aconseguir la victòria, i que únicament es va fonamentar en l’aliança revolucionària UGT-CNT.

Aquest procés va portar la CNT, l’any 1938, a acceptar la centralització de l’economia. El Ple Econòmic Ampliat del mes de febrer i les negociacions sobre la unitat d’acció amb la UGT, que van desembocar en la signatura d’un pacte, el mes de març del 1938, van ser la mostra de l’intent de la CNT d’impulsar una coordinació nacional d’abast més gran. A partir d’aleshores es va imprimir a la reestructuració dels sindicats un caràcter centralitzador, planificador i directiu de l’economia. Tots els sectors del moviment llibertari eren favorables a la nova orientació i al pacte amb la UGT. El canvi, per tant, havia estat espectacular en uns quants mesos. La UGT, tanmateix, va continuar demostrant una feble disposició a materialitzar els aspectes acordats, que en economia significaven la constitució d’un Consell Nacional d’Economia de base mixta UGT-CNT i del Consell Superior d’Indústries de la Generalitat. El mes d’octubre del 1938, la sotssecretaria d’Armament es va apropiar de les industries de guerra i va provocar un desplaçament de la direcció de les fàbriques cap a la UGT, cosa que va representar una nova pèrdua de posicions de la CNT i l’increment de poder de la UGT i del PSUC en l’economia del país.

El desencís de la militància i el cansament dels treballadors

Durant el segon any de guerra, especialment després dels fets de Maig, es va produir una relaxació de la pràctica militant. Un sector important es va distanciar i, alhora, es va incrementar la indiferència dels treballadors envers el procés col·lectivista. Molts joves militants que assistien regularment als plens de sindicats, arran de la desfeta del maig van deixar Barcelona per tornar al front de guerra que havien abandonat quan es va promulgar el decret de militarització obligada. Els treballadors, d’altra banda, van posar fi al feble vincle que els relacionava amb els militants i que feia que fos el sindicat el que defensés la millora de la seva situació econòmica i social. En aquest període de guerra, el sindicat havia canviat de funcions, i d’organisme de lluita s’havia convertit en organitzador i coordinador del treball productiu. La pèrdua de la seva funció reivindicativa el va allunyar irremissiblement de la seva afiliació. Les seccions i especialment els sindicats van esdevenir progressivament oficines de col·locació, cotització i vigilància de l’activitat laboral. Aquestes noves funcions, conjuntament amb la complexa reestructuració sindical, van desproveir d’entusiasme la tasca militant. La relaxació de la militància es va concretar en tres mancances: poca assistència a les reunions, dificultat a cobrar les cotitzacions i funcionament deficient dels nous organismes tècnics i econòmics creats, per manca de capacitació i d’interès de la militància.

Pel que fa als treballadors, el període de la Guerra va ser difícil de suportar. Si bé el començament del conflicte bèllic havia provocat una concentració generalitzada de les forces del proletariat entorn de la defensa de la República i una certa acceptació expectant de la nova organització dels centres productius, posteriorment aquesta illusió es va anar diluint per diverses raons: les exigències laborals i les dificultats pròpies de la guerra, primer, després pel procés de distanciament entre treballadors i militància —els militants s’allunyaven de la majoria perquè a més de continuar al marge de l’adopció de les decisions, deixaven de treballar al seu costat— i, finalment, perquè no va millorar la seva vida quotidiana i laboral en el marc de l’organització col·lectivista. De fet, a mesura que la Guerra avançava van sovintejar actituds d’indisciplina i de reivindicació de millores laborals —disminució d’horari i augment salarial—. La duresa de la vida quotidiana es va imposar per sobre de qualsevol altre factor.

En definitiva, l’inici de la Guerra havia provocat una resposta revolucionària obligada per les circumstàncies, i després del pacte per a organitzar la producció i la resistència s’havia passat a una lluita pel poder de les diferents concepcions polítiques i d’organització social. Aquesta situació havia fet que els treballadors visquessin el període com un moment d’excepcionalitat, que no transformava en profunditat les seves vides.