La difícil recuperació d’una Europa dividida

Al maig del 1945, Europa es trobava en plena ruïna econòmica i amb el difícil repte de reconstituir-se moralment i políticament. Gran part del continent, de fet, es trobava devastada. Els principals centres industrials, així com la xarxa de comunicacions, sobretot a l’Europa central, havien estat destruïts gairebé del tot. La capacitat de producció del conjunt de la indústria del continent estava, aquell any de 1945, per sota de la meitat dels índexs de preguerra. I, a més, hi havia greus problemes fins i tot per a sobreviure, a causa de les grans dificultats per a proveir de productes alimentaris gran part de la població. Les precàries administracions existents maldaven per reconstruir mínimament els serveis públics i només gràcies a la intendència dels exèrcits aliats es pogué impedir que el col·lapse fos total.

Moviments de població a Europa. 1945-1949.

Però tan greus o més eren els problemes de caire polític. Perquè, a diferència del que va succeir després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1945 no hi hagué cap signatura d’un tractat de pau o una conferència internacional, sinó que les potències aliades —Estats Units, Gran Bretanya, l’URSS, amb l’afegit final de França— imposaren els seus criteris als vençuts i, aplicant les decisions acordades a la reunió de Jalta (febrer del 1945), crearen àmplies zones d’influència política i militar. Els únics acords unitaris dels aliats, pel que fa a Alemanya, foren el de desarmar-la totalment, el de processar els principals dirigents nazis com a criminals de guerra (els judicis de Nuremberg de 1945-48), la divisió del país en quatre zones d’ocupació militar i la pèrdua del 30% del territori (Silèsia i Pomerània) en benefici de Polònia. A part d’això, no s’establiren modificacions de gran importància a les fronteres, llevat de la confirmació de l’absorció per part de l’URSS dels països bàltics ja ocupats l’any 1940. De tota manera, com a conseqüència dels canvis de fronteres i dels moviments de poblacions forçats pels nazis durant la guerra, més de trenta milions d’europeus foren desplaçats, expulsats o fugiren del territori en el qual havien viscut durant generacions.

La creació de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) com a nou organisme encarregat de vetllar per la seguretat i la pau mundials, el 1945, no evità, però, que molt aviat es fes palesa la gran fragilitat dels acords polítics presos pels aliats. La mútua desconfiança s’anà ampliant a mesura que s’encruelia la lluita per a consolidar i eixamplar les zones d’influència creades al voltant dels interessos de l’URSS i els Estats Units. Així, el predomini de les polítiques que tendien a reforçar les posicions pròpies acabaren provocant el fracàs de tots els intents de cooperació. Durant el crític bienni 1948-49 es produí el trencament polític entre els antics aliats, com a conseqüència dels seus enfrontaments tant al voltant d’Alemanya —bloqueig soviètic de Berlín occidental, proclamació unilateral de la República Federal d’Alemanya i immediata resposta de l’est amb la constitució de la República Democràtica Alemanya— com a d’altres zones del continent —guerra civil grega, crisi txeca, i d’altres incidents—. El predomini de la política de tensió i d’enfrontament ideològic es consagrà amb la signatura del tractat de l’Atlàntic Nord, a l’abril del 1949, que implicà la creació d’una aliança militar liderada pels Estats Units, l’OTAN, amb la pretensió d’oposar-se a l’avanç comunista a Europa. La por d’una nova guerra, sense que encara s’hagués pogut donar per totalment tancada l’anterior, envaí Europa al final de la dècada dels quaranta: era la “guerra freda”.

La creació d’un sistema bipolar, que tendia a consolidar l’hegemonia dels Estats Units i l’URSS, implicà una notable pèrdua de protagonisme dels països europeus i, de fet, la seva supeditació a les dues superpotències. La cursa d’armament a la qual es llançaren els governs nord-americans i soviètics —l’URSS disposava de la bomba atòmica des del 1949— obligà els dos països a esmerçar bona part dels seus pressupostos en despeses militars per tal de posseir les innovacions bèl·liques més efectives: la bomba d’hidrogen, els avions de reacció, els míssils amb armament nuclear, i d’altres.

Amb la guerra freda es creà a Europa una autèntica frontera ideològica, batejada per Winston Leonard Spencer Churchill com la Iron Courtain —el teló d’acer—, que separava els països de l’est, que es trobaven sota la influència soviètica, dels de l’oest, en l’òrbita dels Estats Units. L’ambient de guerra freda fou intensament alimentat en tots dos bàndols per una propaganda agressiva que divulgava normalment plantejaments força simplificadors i maniqueus respecte de les intencions de l’adversari, amb la clara pretensió de crear una autèntica psicosi de terror. El clima de sospita i de malfiança, de veure espies o col·laboracionistes amb l’enemic a tot arreu, provocà una autèntica onada de persecucions i depuracions polítiques tant als països de l’est —les purgues estalinistes— com a l’oest —la “cacera de bruixes” als Estats Units—.

La tensió política amb l’URSS incrementà la presència i la influència política, econòmica i militar dels Estats Units a l’Europa occidental. Així, entre el 1947 i el 1949, tingué lloc la generalitzada exclusió dels partits comunistes dels governs de gran coalició creats amb la derrota nazi (a França, Itàlia, Bèlgica i Finlàndia), i es reforçaren les formacions polítiques conservadores que, com els partits democratacristians, apareixien com a bastions de l’anticomunisme. Però els Estats Units, sobretot, tingueren un destacat paper en el procés de reconstrucció econòmica de l’Europa occidental gràcies al sistema de préstecs, subvencions i donacions de l’anomenat Pla Marshall, que afectà un total de 16 països i significà l’aportació de 13 bilions de dòlars. El nou ordre econòmic del món occidental fou, de fet, configurat pels Estats Units, país que s’havia enfortit econòmicament com a conseqüència de l’endeutament generalitzat en el qual es trobaven la majoria dels països europeus: el 1948, els nord-americans disposaven del 60% de les reserves mundials d’or. Els principis reguladors del nou ordenament del mercat capitalista a escala mundial havien estat definits, en primer lloc, en els acords de Bretton Woods (juliol del 1944), que establiren que el nou sistema monetari internacional funcionaria vinculat a la cotització del dòlar i, ja després de la guerra, a partir de l’actuació reguladora dels nous instruments d’intervenció econòmica, com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i els acords del General Agreement on Tariffs and Trade (GATT) de l’octubre del 1947, que prohibien les polítiques comercials proteccionistes. Aquesta política econòmica, que pretenia crear un únic i gran mercat en tot el món capitalista, fou un element bàsic per a consolidar l’hegemonia econòmica dels Estats Units.

A l’est d’Europa, la creació d’un ampli espai sota la influència de l’URSS també avançà ràpidament. Entre el 1945 i el 1948, a tots els països ocupats per les tropes soviètiques s’establiren democràcies populars, règims tutelats per l’exèrcit roig en els quals predominaven els partits comunistes. Un mateix model d’economia planificada, que seguia l’exemple soviètic, s’establí a aquests països, alhora que es configuraven els instruments reguladors de les relacions internes del bloc socialista, tant en el terreny polític —creació del Kominform l’any 1947—, com en l’econòmic —formació del COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua), el 1949— i, finalment, en el militar —pacte de Varsòvia, l’any 1956—. Tot i que la victòria comunista a la Xina, el 1949, triplicà la població del bloc socialista, això no podia amagar l’existència de greus problemes interns derivats de les constants intromissions soviètiques, com ho palesà l’enfrontament entre Stalin i Tito, que culminà amb el trencament de relacions entre Iugoslàvia i l’URSS, el 1948. Era la primera escletxa i aviat en vindrien de noves: Hongria, la mateixa Xina i d’altres.

L’ambient de guerra freda perdurà durant tota la dècada dels cinquanta alimentat per l’esclat de conflictes armats, tot i que molt localitzats, entre tots dos blocs: la guerra de Corea (1950-53) i el conflicte de la Indo-xina francesa (1946-54). La mort de Stalin, el 1953, donà pas, dins la mateixa URSS, a l’inici d’un procés de revisió del model econòmic vigent a tot el bloc socialista i al qüestionament de l’arbitrària i autoritària política interior que havia predominat fins llavors. Al XXè congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, al febrer del 1956, el nou secretari general, Nikita S. Khruixtxov, denuncià públicament els crims comesos pel règim de Stalin i recomanà notables rectificacions tant pel que feia a la política interior, com a l’orientació de l’economia i a les relacions exteriors de l’URSS. De tota manera, l’esclafament de la revolta d’Hongria, de la tardor del mateix any 1956, van mostrar els límits reals de la desestalinització. Perquè una cosa era l’autocrítica des de dins del sistema, i una altra de ben diferent voler sortir-se del bloc socialista. L’intent del govern hongarès d’Imre Nagy d’abandonar el pacte de Varsòvia i de procedir a una liberalització política i econòmica fou aixafat per l’entrada violenta a aquest país de les tropes soviètiques. S’hauria d’esperar fins als inicis de la dècada següent per a poder apreciar que els factors que havien alimentat la guerra freda començaven a canviar de signe i que s’anava configurant un marc internacional contrari a l’estratègia de la tensió i a l’amenaça de guerra nuclear. En efecte, al començament dels anys seixanta, tant a l’URSS com als Estats Units, hi va haver uns dirigents polítics —Khruixtxov i John Fitzgerald Kennedy— més conciliadors, més propicis a cercar acords i a acceptar la coexistència pacífica entre tots dos blocs.

Europa. 1945-1960.

Aquest nou ambient de distensió fou, sens dubte, afavorit pel canvi que s’havia produït a bona part del món, bàsicament a Àsia i Àfrica, com a conseqüència del procés descolonitzador iniciat arran de la fi de la Segona Guerra Mundial. La progressiva desaparició dels imperis colonials construïts durant segles pels països occidentals canvià radicalment la fisonomia política del món. En tan sols vint anys, entre el 1945 i el 1965, la majoria de les colònies europees —llevat de les portugueses i les espanyoles— van assolir la seva independència. I, a més, des de la conferència de Bandung (1955), bona part d’aquests nous estats constituïren el que aviat seria anomenat el Tercer Món, un nou bloc neutralista integrat pels països que qüestionaven la bipolaritat imposada per la guerra freda. Però la independència política de les excolònies no amagava que el principal problema d’aquestes era el seu notable subdesenvolupament i la seva feixuga dependència econòmica de les antigues metròpolis. Les diferències entre països rics i pobres foren la nova gran realitat mundial que es palesà al final de la dècada dels cinquanta. Les noves i més greus fronteres entre els homes no serien sols les de caire polític sinó, sobretot, les econòmiques.

També a l’Europa occidental van començar a aixecar-se veus que criticaven la dependència econòmica dels Estats Units i que defensaven la necessitat de cercar una via pròpia d’integració econòmica i, fins i tot, política. L’europeisme, tot i estar força hipotecat per la bipolaritat URSS-EUA, va anar avançant progressivament, sobretot en el terreny econòmic: el 1948 es constituí l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OCDE) i el 1952 la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). Amb la signatura del tractat de Roma (24 de març de 1957), sis països de l’Europa occidental (França, República Federal d’Alemanya, Itàlia i el Benelux) constituïren la Comunitat Econòmica Europea (CEE). S’iniciava així el camí cap a la construcció d’un mercat comú europeu en el qual hi hauria una lliure circulació de mercaderies i de persones i que culminaria amb l’establiment d’una única política comercial exterior.

Aquest impuls unitari fou esperonat per l’espectacular desenvolupament econòmic que tingué lloc en aquests països europeus, que durant la dècada dels cinquanta assoliren taxes de creixement sorprenents —Alemanya una mitjana del 7,6%, Itàlia del 5,9%, França del 4,4%— que doblaven la dels Estats Units i fins triplicaven la britànica. Cap a l’any 1960, Europa occidental estava al bell mig de la fase de creixement econòmic sostingut més alta de tota la seva història. Una etapa en la qual es produiria una radical transformació de tota la societat i que, fins i tot, acabà afectant els països més perifèrics, com ara Espanya, Portugal i Grècia. En efecte, el sud del continent, malgrat el seu subdesenvolupament, començà també a créixer econòmicament, induït i arrossegat pel potent avanç de l’Europa comunitària. Era evident que s’anava progressivament cap a la construcció del que després s’anomenaria la societat de masses, amb un alt nivell de consum popular i amb la consolidació d’uns molt amplis serveis públics —l’estat del benestar—. Tot semblava conduir a una visió optimista del futur, basada en la creença que el ritme de creixement econòmic no s’aturaria mai i que el progrés material acabaria estenent-se al conjunt del planeta. Però això no deixava de ser un miratge. Certament, s’albirava el naixement d’una nova Europa, però les herències del passat polític eren encara molt presents. Si bé una part del continent assistia a la consolidació d’una societat rica i consumista, com va saber reflectir amb notori esperit crític Federico Fellini al seu film La dolce vita (1959), també l’inici de la construcció del mur de Berlín, a l’agost del 1961, servia per a recordar a tothom que la guerra freda encara era vigent i que les ferides deixades per la Segona Guerra Mundial trigarien trenta anys més a cicatritzar.