Treballar, obeir i callar

Per a la majoria dels catalans, valencians i illencs, els records dels anys quaranta podrien sintetitzar-se amb el títol d’aquest capítol, perquè, efectivament, van ser anys de treball dur i difícil, anys d’obediència als “superiors” polítics i socials, anys de silenci obligat davant una repressió política i social d’una magnitud extraordinària i no comparable a cap altra situació de la història contemporània espanyola. Treballar, obeir i callar eren les úniques alternatives per a la majoria de la població, en un context de penúria després d’una guerra civil que havia provocat importants pèrdues humanes i també materials, però, sobretot, la instal·lació d’un règim dictatorial que restaurà l’ordre social en benefici de les tradicionals classes dominants, i que es proposà assegurar-lo mitjançant nous instruments, és a dir, l’anomenat Nuevo Estado.

Les conseqüències de la guerra civil: una economia deprimida

La guerra va tenir uns costos econòmics que, segons la informació disponible, no foren excessivament elevats o, com a mínim, no tant com les autoritats franquistes van pretendre, amb l’objectiu de convertir les destrosses de la guerra en una de les causes fonamentals de la crítica situació econòmica dels anys quaranta.

A Catalunya, l’equipament productiu industrial no va resultar sensiblement afectat; diversos estudis sobre algunes grans empreses i ciutats industrials han demostrat que, en general, les indústries estaven en bones condicions de producció i, en alguns casos, fins i tot s’hi havien introduït millores tecnològiques i organitzatives, fruit dels processos col·lectivitzadors o de la intervenció governamental. En canvi, en el món agrari les pèrdues van ser considerables en maquinària i, sobretot, en l’àmbit ramader, com a conseqüència dels sacrificis massius que la penúria alimentària dels darrers mesos de la guerra va provocar. D’altra banda, no es disposa de prou informació sobre el País Valencià i les Illes, si bé tot apunta també a uns limitats efectes de les destruccions derivats del conflicte bèl·lic sobre les branques econòmiques més importants.

Per contra, els danys van ser notables en les obres d’infraestructura —ports, aeroports, carreteres, ponts, vies fèrries—, i també en el material de transport terrestre i marítim. A Catalunya, la destrucció del parc de vehicles de motor ha estat avaluada en un 20% de l’existent el 1936. Així mateix, s’han de destacar les destruccions als ports de Barcelona, Tarragona i Palamós. A tot Espanya, els ferrocarrils van resultar, segons estimacions oficials, especialment danyats, si bé altres fonts consideren que una part important del material mòbil es va poder reparar amb relativa facilitat. Cal considerar també les destruccions en edificis públics i habitatges, tanmateix molt més limitades i desiguals segons els territoris. Finalment, cal afegir el cost total de les operacions militars d’ambdós bàndols, estimat oficialment en 30 000 milions de pessetes del 1935 i qualificat com la inversió més estèril de la història d’Espanya. Per finançar l’esforç bèl·lic, el govern republicà va utilitzar les 510 tones d’or del Banc d’Espanya dipositades a l’URSS, el famós “oro de Moscú” de la propaganda franquista.

Acabada la Guerra Civil, les noves autoritats van haver de desenvolupar una política de reconstrucció que va utilitzar diferents instruments, com el Servicio Nacional de Regiones Devastadas —convertit després en Direcció General—, dedicat, d’una banda, a la reconstrucció dels edificis estatals i, de l’altra, a la de localitats que havien patit una destrucció urbana molt elevada. Tanmateix, l’any 1941, només 148 municipisnicipis de tot Espanya, situats en zones on van estabilitzar-se els fronts bèl·lics, es beneficiaven d’obres finançades pel Servicio de Regiones Devastadas. També va crear-se l’Instituto de Crédito para la Reconstrucción Nacional, per a “facilitar anticipos a las entidades, empresas o particulares afectos al Movimiento Nacional” i reparar els “daños sufridos como consecuencia de la guerra o de la actuación marxista, a partir del 18 de julio de 1936”. Paral·lelament, es van dictar diverses normes que van establir ajudes per a la reconstrucció d’esglésies, finques urbanes i altres edificis.

La reconstrucció i reparació de les grans infraestructures va rebre una atenció prioritària. Per a dur a terme aquestes obres i per a edificar noves obres públiques, l’Estat va utilitzar com à mà d’obra barata els soldats de l’exèrcit, els homes dels batallons de treballadors i els presos. Així, importants contingents de presoners van participar, per exemple, en les obres de la catedral de Vic, en diversos treballs en carreteres, ponts, camins i en la xarxa ferroviària, en la construcció del túnel de Viella o en la continuació de la construcció del pantà de Benaixeve, al riu Túria reba tejat amb el nom de “pantà del Generalísimo”—. Per contra, la consideració de les Illes com a zona poc afectada per les destruccions bèl·liques les exclogué dels plans de reconstrucció.

D’altra banda, la Guerra Civil va tenir un important impacte sobre el mercat de treball, ja que una bona part dels morts, els executats, els mutilats, els exiliats, els empresonats i els soldats mobilitzats eren homes joves, amb plena capacitat de treball, i moltes vegades, amb una apreciable qualificació professional. S’ha estimat que, com a conseqüència de la guerra, es podria haver produït una reducció del 10% de la població activa catalana. Com diu Borja de Riquer a El Franquisme i la transició democràtica 1939-1988, aquest buit en el mercat laboral provocà diferents fenòmens: va afavorir la incorporació de dones i nens al treball legal i il·legal, accentuant una tendència també derivada de la reducció dels salaris reals; contribuí a l’extensió de la jornada laboral, però també compensà la reducció de la capacitat productiva dels sectors més afectats per les restriccions elèctriques i per la manca de primeres matèries; facilità la promoció laboral dels “addictes” al règim, i, finalment, va determinar un flux migratori cap a Barcelona i l’àrea industrial de la rodalia, estimulat en qualsevol cas per diversos factors d’expulsió —desocupació, repressió, gana— a l’Espanya meridional.

Autarquia i intervencionisme: la política econòmica i els seus efectes

La normalització de la vida econòmica era, lògicament, el primer objectiu del règim, però per a les autoritats franquistes el més important era consolidar un nou model econòmic, inspirat en els feixismes europeus i caracteritzat per la defensa de la propietat privada dels mitjans de producció, l’intervencionisme de l’Estat en l’economia i, finalment, pel desig d’assolir l’autosuficiència econòmica, l’autarquia. D’acord amb aquest model, la política econòmica del primer franquisme va generar un conjunt de normes per tal d’assegurar la capacitat d’acumulació dels propietaris de capital mitjançant l’explotació de la força de treball, per a crear un aparell interventor que fiscalitzés la producció i la distribució de béns, i per a aïllar l’economia espanyola tot restringint i controlant el comerç exterior, i promovent la substitució d’importacions.

Aquesta política econòmica va resultar un clamorós fracàs. Ni les destruccions de la guerra, ni la situació internacional —la Segona Guerra Mundial primer i l’hostilitat antiespanyola després—, ni la “pertinaz sequía” foren, com pretenien les autoritats franquistes, les principals causes que al final dels anys quaranta no s’hagués recuperat la renda nacional del 1935 ni tampoc, naturalment, la renda per càpita, la producció per habitant ni les produccions agrícoles i industrials. Només de manera limitada pot imputar-se a aquells factors el fet que Espanya visqués un estancament econòmic sense parangó en la història contemporània europea, i encara alguns d’aquells no eren aliens a la mateixa política franquista, com els derivats de l’aliança amb les potències feixistes.

El col·lapse del comerç exterior —conseqüència, no exclusivament però sí principalment, de l’opció autàrquica que, tanmateix, no podia ser realment seguida i que va derivar sobretot en una política ultraproteccionista— va contribuir decisivament a la depressió econòmica, ja que les limitacions imposades a les importacions van afectar de manera greu moltes produccions agrícoles i industrials. La manca d’insecticides i de fertilitzants —per exemple, l’any 1945 va entrar pel port de València poc més de la desena part d’adobs químics que entraven al final dels anys vint— va tenir fatals conseqüències per a la productivitat agrària. Les limitacions en la importació de primeres matèries i el dèficit energètic van estrangular moltes produccions industrials catalanes i valencianes. Per exemple, la caiguda de les importacions de cotó —que gairebé durant tot el decenni van situar-se entre el 50 i el 75% de les de l’any 1935— va condicionar la producció d’aquest sector essencial de la indústria tèxtil catalana. D’altra banda, va tallar-se completament la importació de carbó britànic, que durant el període 1931-35 representava el 25% del carbó consumit a Catalunya. Si bé la producció de carbó espanyol —a Astúries— va augmentar sensiblement, les quantitats assignades a les empreses catalanes van quedar molt per sota del consum de preguerra. Carles Sudrià assenyala que la disminució en termes de potència calorífica va ser de prop del 22%, i va afectar molt especialment la indústria tèxtil i la de ciment, que es van veure abocades a consumir lignits de baixa qualitat i a experimentar amb succedanis, cosa que contribuïa a la reducció de la productivitat.

I és que les indústries de béns de consum —les predominants als territoris català, valencià i balear— no van ser mai considerades d’“interés nacional”, i això les condemnà a haver de pagar les conseqüències de les restriccions en el proveïment de primeres matèries, de maquinària i d’energia. Tanmateix, els efectes negatius d’aquesta política per als empresaris de molts sectors productius es compensaven amb escreix en gaudir, amb la resta de propietaris dels mitjans de producció, d’un mercat interior sense competència externa i d’una política social i laboral que assegurava el control i la subordinació de la classe treballadora.

L’escassetat de tota mena de béns va reforçar extraordinàriament l’opció intervencionista de les autoritats franquistes, que van crear un gran aparell interventor —una peça essencial del qual va ser la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes— per controlar les produccions, els preus i la distribució. A més de subordinar l’economia a l’“interés nacional” tal com l’interpretaven les noves autoritats, es tractava d’impedir que una oferta insuficient promogués una elevació exagerada dels preus i una distribució excessivament injusta o inadequada dels productes. Però la complexitat i la burocratització de l’aparell interventor, juntament amb la seva ineficiència i la corrupció, van provocar tot el contrari: la distorsió dels preus, els desplaçaments de les produccions, l’especulació i l’extensió del mercat negre.

El fabricant i alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet i Coll, en el seu llibre Mi ciudad y yo, parla de l’estraperlo en la indústria llanera: “esta primera materia [la llana] llegaba a nuestra industria en cantidades exiguas, y la industria se veía obligada a cubrir sus necesidades recurriendo al mercado negro en un clima de corrupción general. La Comisaría General de Abastecimientos y Transportes intervenía la totalidad de la lana y regulaba su comercio y distribución con cupos y otras disposiciones legales que nadie podía cumplir. Pese a la represión de la Fiscalía de Tasas, la lana que oficialmente recogía la comisaría citada apenas llegaba a un tercio de la producción efectiva. Como en tantas otras facetas del comercio, en la lana también se evidenció el estrepitoso fracaso de la intervención estatal, pues los restantes dos tercios de la producción lanera, escamoteados a la Comisaría, llegaban igualmente a la industria mediante toda suerte de combinaciones extralegales”.

Es calcula que pel mercat negre circulà un mínim del 10% del producte interior brut espanyol: productes de primera necessitat sotmesos a racionament, especialment aliments bàsics, però també primeres matèries i productes semielaborats i manufacturats controlats per la intervenció en la producció, el preu i la distribució. També cal destacar les formes legals d’especulació, algunes de les quals generaren grans beneficis, com ara les derivades dels comptes de compensació, consistents a importar productes de gran demanda al mercat interior mitjançant una part de les divises obtingudes amb l’exportació de determinats béns —per exemple, amb l’exportació de taronges del País Valencià—. Els productes importats a través d’aquest mecanisme es venien a preus elevadíssims i proporcionaven grans beneficis. Segons explica Josep Picó a El Franquisme, la primera compensació al País Valencià va ser proposada per un comerciant que va canviar taronges per camions Chevrolet per a l’exèrcit. De fet, l’especulació va esdevenir el negoci per excel·lència i va generar fortunes immenses, ràpides i fàcils. Un dels exemples barcelonins més coneguts és el de Juli Muñoz i Ramonet, que es convertí en important propietari, industrial i comerciant, i protagonista de la dita “en el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz”.

Propaganda de Bomba Prat, S.A. de Badalona dins del llibre Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco, Ed. del Fomento de la Producción Nacional, Barcelona, 1939.

AC / G.S.

La política socioeconòmica dels governs franquistes va comportar una reducció tan notable dels salaris reals que tingué importants conseqüències per a l’economia i, singularment, per a les indústries productores de béns de consum, que van patir una disminució radical de la demanda. Per contra, va augmentar el consum de productes i serveis de luxe per part dels beneficiaris de la redistribució de la renda, però, naturalment, sense compensar la caiguda de la demanda en els sectors de més elevada productivitat. L’enfonsament del consum va convertir-se així en un factor essencial de la depressió econòmica dels anys de la postguerra, producte d’una política que alhora incrementava espectacularment les desigualtats socials.

La política econòmica del primer franquisme va ser especialment negativa per a les economies catalana, valenciana i balear —encara que no ho fos per a les classes propietàries—, unes economies substancialment diferents entre si, però amb un pes molt important d’activitats que depenien de les importacions de primeres matèries i maquinària, d’un mercat consumidor condicionat pel poder adquisitiu de la majoria de la població, i de les relacions exteriors. Destacaven, doncs, les indústries de béns de consum —l’eix de l’economia catalana, però que també eren importants al País Valencià— i l’agricultura intensiva i especialitzada amb destacats sectors exportadors, especialment el taronger valencià, però també amb produccions clau a Catalunya i a les Illes. D’altra banda, la conjuntura internacional condicionà negativament el sector turístic mallorquí fins al principi dels anys cinquanta.

Com van afectar la política i la realitat econòmica de la postguerra la majoria de la població catalana, valenciana i balear? Fonamentalment, ambdues significaren un cúmul de mancances i de restriccions que van dificultar extraordinàriament la vida quotidiana, fins a convertir la subsistència diària en una lluita que exigia esmerçar-hi tots els esforços. Es patien, a més, les restriccions en el funcionament dels serveis públics, especialment en els transports, els talls d’electricitat com a conseqüència de les restriccions elèctriques que afectaven tant la vida laboral com la domèstica, l’escassetat de combustible i altres contratemps. Sobretot a les ciutats, les condicions de vida de les classes populars van caracteritzar-se per una duresa que de vegades ha estat velada amb imatges pintoresques i fins i tot nostàlgiques, com les dels vehicles de gasogen, que n’amaguen, però, les causes últimes i l’immens patiment humà que hi hagué al darrere. El petit estraperlo realitzat per moltes persones per tal d’assegurarse la subsistència, els freqüents robatoris, en especial a les àrees de conreu properes a les ciutats, l’abús de tots aquells que disposaven d’un bé escàs o d’influència davant les autoritats, completen la imatge de misèria física i moral d’uns anys terribles. A les zones rurals la situació no va ser tan dramàtica, i almenys no s’hi va viure la penúria alimentària que afectà les ciutats, sobretot aquelles àrees on predominaven la petita i mitjana propietat o els règims d’arrendament o parceria. En qualsevol cas, el que la dictadura oferia a la majoria era clar: treballar, obeir i callar.

Enquadrats i controlats: el paper de l’OSE

Destruïts els sindicats de classe i la legalitat republicana, el règim franquista necessitava crear un nou marc normatiu i institucional per al món del treball, d’acord amb el projecte de Nuevo Estado antiliberal i antimarxista. El 1940 va concloure la configuració de l’Organización Sindical Española (OSE), peça essencial d’enquadrament i de control dels treballadors, de mobilització de masses quan interessava a les autoritats, de dissuasió davant de possibles actituds de protesta i de reivindicació, i també element de repressió quan la funció dissuasiva fracassava. El mateix secretari general de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET y de las JONS) afirmava l’any 1939 que “debe el sindicato disciplinarles, encuadrarles y educarles en el nuevo credo”, sense oblidar que els treballadors “en su mayoría eran marxistas o anarquistas” i que, per tant, no havia de “perderse de vista su tendencia y deformación”. Per tal d’assegurar aquestes funcions, el 1942 va fer-se obligatòria l’afiliació de tots els treballadors i empresaris als nous sindicats.

Els mecanismes d’enquadrament i de control dels treballadors imposats per l’OSE van ser reforçats per un seguit d’atribucions conferides a l’aparell sindical per la legislació laboral. Així es van posar en les mans de l’OSE les oficines de col·locació i va establir-se l’obligatorietat de contractar treballadors exclusivament a través d’aquestes. Al maig del 1940 va crear-se la cartilla professional, amb l’objectiu oficial de conèixer amb exactitud la situació laboral i professional dels treballadors, tot i que en realitat estava destinada a millorar les tasques de control. Així, a la cartilla hi havien de figurar, entre altres dades, les sancions imposades per les empreses o patrons pels quals el titular hagués treballat, si aquest era militant o adherit a la FET y de las JONS, i els serveis militars o d’altres que hagués prestat “a la Patria”. Per a assegurar el compliment d’aquestes normes es va prohibir que les empreses contractessin treballadors que no disposessin de la cartilla, i es determinà que les administracions d’assegurances socials, les magistratures de treball i un seguit d’organismes rebutgessin qualsevol tramitació si el treballador no tenia la cartilla actualitzada.

Poc després, un altre decret va reforçar la pressió disciplinària sobre els treballadors en establir que les oficines de col·locació no podrien inscriure com a obrers o empleats en estat de desocupació forçosa aquells que haguessin estat despatxats per “inmoralidad o faltas graves en el trabajo”. La llei reguladora de la col·locació obrera, promulgada l’any 1943, va integrar la majoria de normes anteriors, amb la voluntad explícita d’assolir “el encuadramiento de todos los trabajadores”. L’OSE va encarregar-se també de controlar l’enquadrament dels joves al Frente de Juventudes i de les dones a la Sección Femenina. Tot i que no es coneix el grau de seguiment de totes aquestes normes, no s’ha de descartar que algunes només fossin obeïdes parcialment, sobretot si topaven amb interessos empresarials; tanmateix, la seva sola existència constituïa un extraordinari element de pressió sobre els treballadors.

A partir de l’enquadrament, l’aparell sindical va ser l’encarregat de mobilitzar els treballadors quan els dirigents polítics franquistes consideraven convenient demostrar l’adhesió de la població al dictador i al règim. Així, els sindicats van convertir-se en un instrument fonamental de mobilització forçada, fent participar els treballadors en actes i activitats oficials. Hi ha nombrosos testimonis documentals de com s’organitzaven aquests actes de “masses” sindicals i polítics, i de com s’assegurava la participació dels “productores”. En la convocatòria als treballadors de la Companyia de Tramvies de Barcelona per a assistir a una concentració “ordenada por la Central Nacional Sindicalista”, s’advertia que “siendo obligatoria la asistencia a dicho acto de todo el personal (…), se controlará la presencia del mismo, sancionándose a los que no justifiquen su asistencia”; o la feta a les empreses de Martorell que cridava “a todos los productores (…) que no hayan recibido orden de encuadrarse (…) en alguna unidad del Partido deberán concentrarse (…) en la sede de la CNS”. Aquestes hores extraordinàries sense remuneració constituïen, sens dubte, una humiliació addicional per a molts treballadors de clares conviccions antifeixistes.

Els sindicats oficials van ser també un instrument de vigilància constant dels treballadors, de dissuasió i de repressió de moviments de protesta i de reivindicació. Els “partes mensuales reservados” de les Centrals Nacionals Sindicalistes (CNS) provincials informaven exhaustivament de la situació laboral, dels problemes més importants existents a la demarcació, de les actituds obreres i de les propostes i les actuacions dels diferents organismes sindicals.

Productors disciplinats: el paper de la legislació laboral

Si l’OSE s’ocupà fonamentalment de l’enquadrament i el control dels treballadors, la nova legislació laboral assegurà l’absoluta incapacitat d’aquests per a intervenir en la determinació de les condicions de treball, com també la seva subordinació als propietaris dels mitjans de producció. La llei de reglamentacions de treball del 1942, que substituí la republicana llei de jurats mixtos, establia que la fixació de les condicions de treball “era función privativa del Estado que se ejercitará sin delegación posible, por el Departamento ministerial de Trabajo”. Les reglamentacions de treball fixaven les condicions bàsiques que regulaven les relacions entre empresaris i treballadors: l’àmbit territorial, funcional, personal i temporal de les normes, l’organització del treball i la classificació dels treballadors en categories, la jornada laboral, els salaris, les hores extraordinàries, el treball a prima i a preu fet, el descans i les vacances, els permisos, el règim disciplinari, les normes d’higiene i seguretat i l’obligació per a les empreses de més de cinquanta treballadors de tenir un reglament de règim interior. El ministeri de Treball va elaborar reglamentacions per a tots els sectors productius, però aquest intervencionisme estatal regulador de les condicions de treball era profundament asimètric, i a més la situació real de patrons i treballadors era ben diferent.

La llei de contracte de treball del 1944 va modificar substancialment la del 1931 per a adaptar-la a la política laboral del Nuevo Estado. Especial significació tenen les referències al règim disciplinari: si la llei republicana establia en l’article 72 que “el deber primordial del trabajador es la diligencia en el trabajo” i “la colaboración en la buena marcha de la empresa”, en el mateix article de la nova llei es deia que “es deber del trabajador cumplir los reglamentos de trabajo así como las órdenes y instrucciones del jefe de empresa, de los encargados o representantes de ésta y de los elementos del personal de la misma que le asistan”. El deure de diligència s’havia convertit en deure d’obediència.

Assegurar la disciplina dels treballadors va ser una de les preocupacions bàsiques de les autoritats franquistes i dels empresaris. Cal considerar aquest propòsit en el marc de la militarització del Nuevo Estado, característica que va transcendir les relacions laborals, que havien d’establir-se sobre la base de l’absoluta subordinació dels treballadors als patrons, no solament amb relació a les competències —intrínseca a les relacions capitalistes—, sinó també a l’ordenament jurídic: el jefe de empresa era un jerarca a qui els treballadors devien obediència.

Els reglaments de règim interior de les empreses, elaborats unilateralment pels patrons —canviant, com en tants altres aspectes, la legislació republicana que els considerava com a fruit de la negociació entre les parts—, van dedicar una especial atenció a la disciplina. Les conductes sancionables eren tantes que permetien l’absoluta arbitrarietat patronal. Per exemple, el reglament de règim interior de La Maquinista Terrestre i Marítima detallava un seguit d’actituds sancionables, sistematitzades en 32 tipus de faltes “lleus”, que anaven des de la falta de puntualitat a la de xiular, taral·lejar o cantar si la lletra de les cançons era contrària a la moral, “al respeto debido a la autoridad” i ais superiors. De faltes “greus”, se n’enumeraven 42, que cobrien un ampli ventall de conductes, com ara blasfemar “aun cuando no pueda apreciarse un grado de malicia que denote deliberación en la ofensa de los sentimientos religiosos, o constituya costumbre”; entre les 39 faltes “molt greus” destacava la reiteració de les greus. Naturalment, l’explicitació de totes aquestes faltes no vol dir que necessàriament se sancionessin, però deixava encara més els treballadors en mans dels patrons.

La informació avui disponible permet afirmar que l’ordenament jurídic i el clima de prepotència patronal van donar lloc a nombrosos abusos, que en alguns casos fins i tot van forçar les autoritats laborals, gairebé sempre molt comprensives amb els patrons, a tallar-los per excessius. Tanmateix, l’actuació de les magistratures de treball, la jurisdicció creada pel règim franquista per a resoldre els conflictes vinculats a l’aplicació de la legislació laboral, i a les quals els treballadors podien reclamar en última instància si els seus drets —mínims, d’altra banda— eren vulnerats, va caracteritzar-se durant aquests anys per una escandalosa parcialitat a favor dels patrons. Així ho confirmen els primers estudis realitzats sobre la seva activitat en algunes províncies espanyoles o l’actuació de les mateixes magistratures de Barcelona davant els processos de depuració de treballadors.

La legislació laboral franquista va ser molt extensa; entre les noves normes destaquen, pel seu caràcter especialment regressiu, les referides a les dones. La proclamació que el Nuevo Estado havia d’alliberar “a la mujer casada del taller y de la fábrica” i, més en general, que “la tendencia del Nuevo Estado es que la mujer dedique su atención al hogar y se separe de los puestos de trabajo”, va anar seguida de l’establiment en la llei de contracte de treball de la necessitat del permís marital perquè la dona pogués ser contractada i també de la possibilitat que el marit rebés el salari de la muller. De fet, la dona, particularment la casada, era equiparada legalment al menor d’edat; Pérez Botija, un especialista en dret laboral, recordava que en el I Congrés de Medicina Legal s’havia discutit fins i tot la possibilitat de recollir en la llei la institució de la “mitja capacitat” com una “manera de resolver el problema de los menores, de la mujer casada y del incapaz mental”.

Però el quadre discriminatori anava més lluny. A les oficines de col·locació únicament podien inscriure’s les dones “caps de família” que no tinguessin ingressos, les separades legalment o amb el marit impossibilitat per al treball, i les solteres sense mitjans de vida o amb un títol o un ofici qualificat. I moltes reglamentacions de treball determinaven que les dones havien d’abandonar el lloc de treball en casar-se; aquesta forma d’acomiadament era compensada amb una indemnització econòmica qualificada cínicament de “dot”. Tot això al marge d’uns salaris molt més baixos que els dels homes amb la mateixa feina i idèntica categoria i d’altres discriminacions menys formalitzades.

Com a contrapartida a la posició absolutament subordinada i indefensa dels treballadors, la nova legalitat els assegurava estabilitat en el lloc de treball; les empreses no podien reduir les plantilles sense una autorització de l’autoritat laboral i, fins i tot, de la governativa “cuando aquellos despidos o suspensiones puedan significar una posible perturbación del orden público”; també requerien el consentiment de l’autoritat laboral les modificacions substancials de les condicions de treball. Per a l’acomiadament individual calia passar per un tràmit de conciliació, responsabilitat dels sindicats, i la magistratura del treball quedava com a última instància a la qual recórrer. D’aquesta manera, els treballadors quedaven relativament protegits davant les fluctuacions del cicle econòmic, però no davant les decisions disciplinàries dels patrons; i és que el franquisme, com tots els feixismes, compartia la convicció que per tal de garantir l’estabilitat social eren imprescindibles uns mínims nivells de protecció dels treballadors una vegada assegurada la seva subordinació.

Aquí està l’explicació última de la política social del règim franquista, definida per un seguit d’expressions diverses i de caràcter i efectes molts desiguals, com la legislació sobre la desocupació forçosa o la creació del Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), que tenia com a finalitat la prestació d’assistència sanitària en casos de malaltia i maternitat, la indemnització econòmica per la pèrdua de retribució en aquelles situacions, la indemnització per despeses funeràries, així com la promoció de la medicina preventiva. Indubtablement, l’establiment del SOE va significar per a molts treballadors un augment sensible de la protecció social, però per a amplis col·lectius no va representar cap millora o fins i tot va comportar un retrocés; és el cas dels treballadors de les indústries catalanes que tenien mútues o caixes de previsió amb més i millors prestacions que les del SOE, com, per exemple, els tèxtils de Sabadell o els de grans empreses com la Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats.

Tanmateix, poc consens va aportar al règim la política social del primer franquisme, i tampoc l’aparell sindical i la legislació laboral no haurien estat eficients si, en última instància, no hagués existit un aparell repressiu disposat a utilitzar tota la violència necessària per a defensar el Nuevo Listado. Conscients d’aquesta realitat, Ics autoritats franquistes van realitzar un amplíssim desplegament dels cossos repressius estatals, auxiliats pel partit únic, per tal d’exercir una funció dissuasiva a tots els pobles i ciutats, i per a intervenir amb contundència davant de qualsevol manifestació de protesta dels treballadors.

Les noves condicions de treball

La nova ordenació laboral estava basada en una estructura casernària, en la qual l’obediència dels subordinats als comandaments era el principi bàsic de les relacions laborals. Els assalariats havien de treballar en condicions molt pitjors, ja que, a més, els anys del primer franquisme van ser també els de la revenja de molts patrons per la por i els greuges viscuts. En la cursa cap a una nova “normalitat”, la depuració va ser el primer obstacle que van haver de superar els treballadors.

El procés depurador pretenia apartar de les empreses i de l’administració tots aquells que hom considerés contraris al Movimiento Nacional, si bé tan exagerada pretensió va haver de limitar-se amb la introducció d’un quadre sancionador variat i flexible. Les primeres normes depuradores daten de l’inici de la Guerra Civil i van anar-se desenvolupant i precisant. Al maig del 1938, el ministeri d’Organització i Acció Sindical va determinar el procediment per a dur a terme la depuració a les empreses privades, que consistia a concedir als patrons un termini de tres mesos a partir de la “liberación” per a lliurar al delegat de treball la llista de treballadors depurats i les motivacions, i aquest resolia finalment amb caràcter inapel·lable.

No obstant això, les facilitats concedides als empresaris i la febre depuradora d’alguns patrons van forçar certes intervencions limitadores de les autoritats. Pel març del 1939, el general Elíseo Álvarez Arenas, cap de les forces d’ocupació de Barcelona, va veure’s obligat a publicar un edicte en el qual, davant l’actuació de patrons que havien començat a despatxar treballadors per ser desafectes a la Causa Nacional sense ni tan sols comunicar-ho a l’autoritat laboral, recordava l’obligació de complir les normes vigents. Al juliol del mateix any, les autoritats van decidir concedir als treballadors alguna possibilitat de defensar-se, i van establir que podrien presentar un recurs en els cinc dies posteriors a la resolució del delegat de treball; l’empresari podria també fer les seves al·legacions i el mateix delegat resoldria de manera definitiva. Però, novament, molts patrons no respectaren ni aquestes normes mínimes, la qual cosa provocà que la mateixa delegació de treball de Barcelona denunciés que sovint els empresaris no comunicaven immediatament als treballadors la resolució sobre la seva depuració, cosa que els impedia la possibilitat de recórrer. És clar que potser només els estalviaven tràmits inútils, ja que les resolucions dels expedients depuradors habitualment es limitaven a ratificar els arguments patronals.

Els treballadors que més van patir les conseqüències del procés depurador van ser els militants de les organitzacions sindicals cenatistes i ugetistes, especialment els membres de comitès o consells d’empresa, els voluntaris de les milícies o de l’exèrcit republicà, els membres de partits polítics antifeixistes, especialment els comunistes i els socialistes, però també els simples afiliats o simpatitzants de les organitzacions frontpopulistes. No es disposa d’estudis quantitatius sobre la depuració al sector privat més enllà d’alguns casos, però tot apunta a l’existència de fortes desigualtats derivades de diferències segons les característiques de les empreses, les actituds dels patrons o les necessitats de mà d’obra especialitzada.

A l’administració pública, el procés depurador va ser molt minuciós i generà voluminosos expedients amb la declaració jurada de cada empleat, informes —especialment del Servicio de Información e Investigación de la FET y de las JONS, de la policia i la Guàrdia Civil—, testimonis i al·legacions. Els informes que sostenien les acusacions podien ser tan simples com els següents, que corresponen a expedients de l’ajuntament de Sabadell: “No se le cree autor de ninguna fechoría, pero sí que es un individuo que mientras viva no perderá su ideología izquierdista y republicana” o “Ugetista convencido y simpatizante de las izquierdas. Anticatólico y separatista, por consiguiente: antiespañol”.

Els llocs de treball dels depurats van ser ocupats per persones de provada fidelitat al règim, fet que assegurava una administració identificada amb el Movimiento. D’altra banda, un seguit de normes reservava llocs de treball per als guanyadors de la guerra: a l’agost del 1939, un decret establia que el 80% de les vacants que es produïssin en qualsevol empresa serien adjudicades de manera preferent a “caballeros mutilados por la Patria, ex-combatientes, ex-cautivos y familiares de las víctimas de la Cruzada”; a partir del 1942, els voluntaris de la División Azul es van beneficiar també d’aquestes disposicions.

Quina va ser la situació dels treballadors que aconseguiren conservar el seu lloc de treball? L’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet reconeixeria anys més tard que “el obreo, aunque no exteriorizaba sus pensamientos tenía la sensación y el encubierto temor que no tardaría en caer en una nueva era de esclavitud en el trabajo”. I és que, efectivament, les millores laborals aconseguides en el període republicà van ser suprimides, com la jornada de 44 hores implantada en un seguit de sectors durant els anys 1933-34 i el 1936 o la de 40 hores, generalitzada pel govern de la Generalitat al juliol del 1936. Però el retorn a la jornada de 48 hores només representà una part de la prolongació de la jornada. També van estendre’s les hores extraordinàries —no sempre pagades ni remunerades amb els increments fixats—, de vegades de manera forçada i per interès de les empreses —com ara, les que es feien l’any 1939 en concepte de “recuperació de guerra” en algunes grans empreses metal·lúrgiques—, i d’altres per la necessitat dels treballadors d’incrementar els seus exigus ingressos. Els abusos patronals forçaven la periòdica intervenció de les delegacions dels sindicats o de l’autoritat laboral, habitualment de manera molt respectuosa, com ho mostra la següent comunicació a un empresari d’Esparreguera: “Me permito recordar a Vd. que la jornada legal es de 8 horas de trabajo, debiendo considerarse extraordinarias las que excedan a dicho número”. També es va estendre la pluriocupació ñns a esdevenir un fet normal.

Els abusos patronals van produir-se en molts terrenys, per exemple en el pagament a les dones de salaris inferiors al mínim establert. L’extensió d’aquesta pràctica va provocar una dura circular de la delegació de treball de Barcelona que, davant el considerable incompliment de l’ordre sobre salari mínim del personal femení, va fer un “apercibimiento general”, advertint que s’exigiria “su cumplimiento con el máximo rigor, sancionando severamente a los infractores en razón del interés social que anima al Nuevo Estado a vigilar la observancia estríela de loda la legislación, normas y disposiciones de carácter social encaminadas a proteger el trabajo en el marco nacional”.

El treball dels menors de catorze anys, malgrat mantenir-se la prohibició legal, va estendre’s fins a esdevenir una de les imatges més colpidores del retrocés de les condicions de treball i del nivell de vida de la classe treballadora. Lògicament, no hi ha estadístiques sobre aquest tipus de treball, però sí un gran nombre de testimonis. Així, Josep Castaño, en les seves Memòries sobre la JOC a Catalunya 1932-1970, relata com “els nens començaven a treballar molt petits. Als pobles als 10 i 11 anys generalment. A Barcelona als 12 o 13”. Per la seva banda, Francesc Candel i Tortajada a Ser obrero no es ninguna ganga reproduïa testimonis, molts relatius a anys posteriors al 1950, que posaven de manifest l’extensió i la importància del treball dels menors.

Tal com ja prefigurava la legislació, el règim disciplinari va ser un dels elements més durs de les noves condicions de treball. Només es podia treballar, obeir i callar, perquè si hom obria la boca per queixar-se o només per demanar alguna cosa podia patir-ne les conseqüències. Així ho experimentaren molts treballadors, com els del Gran Metropolità de Barcelona, que van veure com a l’agost del 1940 s’iniciava un expedient per a investigar una recollida de signatures realitzada amb la intenció de presentar una simple “petició”. No quedaven al marge d’aquella divisa ni els enllaços sindicals, sota l’absolut control de l’OSE, com ho mostrava la carta, datada al març del 1948, del conseller delegat de la Companyia de Tramvies de Barcelona al delegat de treball i al governador civil comunicant que un enllaç estava “excitando a los trabajadores para protestar” i preguntant si calia “dar cuenta (…) al Ilmo. Sr. Jefe Superior de Policía”.

Els treballadors eren amenaçats fins i tot per petites protestes anònimes com, per exemple, l’aparició d’un rètol als lavabos de l’empresa Manufactures Sedó de Rubí: “…aparte de las medidas que en su día se tomen, se advierte al personal que estos casos y otros por el estilo, esta Dirección los pone en conocimiento de las Autoridades, con las sospechas que pueda tener. El comportamiento de esta casa con todos sus trabajadores ha sido y es de humanidad (…) A los desgraciados que un día creyeron en propagandas (…) que no condujeron más que al robo y al crimen, no les apartamos, pero ello no quiere decir que si se repitiera el caso que hoy recalca, sabrá el personal de esta Casa, que el Nuevo Estado se ha de respetar en los hogares, en el trabajo y en la vida general del país”. I a la vista deis casos coneguts sobre la disciplina a les empreses cal concloure, provisionalment, que els exemples anteriors no són pas anecdòtics; per exemple, a la Companyia de Tramvies de Barcelona, l’any 1948, van ser sancionats per faltes greus i molt greus 1 893 —el 42,8%— dels 4 414 treballadors.

Els reglaments de les empreses s’ocupaven acuradament de la disciplina, de vegades amb un inequívoc llenguatge militar, com el de La Maquinista Terrestre i Marítima quan afirmava que “sin perjuicio de que el personal realice normalmente su trabajo habitual, vendrá obligado a prestar sus servicios donde, cuando y como les sea ordenado por sus jefes…”. Per contra, es reconeixien als treballadors un seguit de drets, amb apreciable generositat, com “ostentar la categoria profesional que le corresponda”, “percibir como mínimo el salario fijado en la Reglamentación” o “disfrutar sin pérdida de retribución del día de descanso dominical”.

Acabada la Guerra Civil, la desocupació va ser relativament important, sobretot en l’agricultura i al sud peninsular, però també en determinades zones del País Valencià i a Mallorca, i va estimular moviments migratoris. A Catalunya, en canvi, a mesura que les fàbriques recuperaven l’activitat, l’atur gairebé va desaparèixer i Barcelona va convertir-se, novament, a la segona meitat dels anys quaranta, en un focus d’immigració. Però la manca de primeres matèries i les restriccions elèctriques van provocar reduccions del treball, especialment a la indústria cotonera, que obligaren a l’establiment d’un subsidi que, tanmateix, només limità la disminució d’ingressos que patien els treballadors.

Al llarg de decennis, les condicions de vida de les classes populars havien millorat de manera susbtancial a Catalunya, al País Valencià i a les Illes —en drets socials, civils i polítics, en condicions laborals i en condicions de vida—. La victòria franquista i l’establiment del Nuevo Estado van significar, com en molts altres aspectes, el trencament d’un procés gairebé secular.

Els treballadors van quedar reduïts al silenci. Tanmateix, quan la fi de la Segona Guerra Mundial va permetre entreveure un canvi polític a Espanya, van esclatar alguns moviments de protesta i reivindicació, especialment a les comarques industrials de Barcelona i la seva rodalia. Entre aquests moviments cal destacar la vaga general de Manresa, al gener del 1946, la primera acció d’aquestes característiques després del 1939 a Catalunya i probablement a tot Espanya. Però des del final del 1947, després d’aconseguir sensibles millores —per exemple l’establiment dels plus per “carestía de la vida”—, per bé que transitòries, esvaïda l’esperança i amb una repressió creixent, tornaria el silenci, tornarien novament a treballar, obeir i callar.