La condició de la dona

Certament, la República va deixar a mig acomplir part dels compromisos que havia contret amb les dones; tampoc no aplicà alguns dels drets que els foren reconeguts per la constitució republicana i, a més, no arribà ni tan sols a abordar reivindicacions peremptòries, plantejades des de feia dècades. Tanmateix, si es valora el període des de la perspectiva del franquisme, la República constituí per a les dones un parèntesi de llibertat i una oportunitat, avortada, d’adquirir una ciutadania plena i d’eixamplar els marges d’autonomia que començaven a obrir-se. Tant en l’àmbit públic com en el privat —és a dir, tant en els drets educacionals, laborals i polítics com en el matrimoni i la família—, el Nuevo Estado es proposà d’abolir l’obra liberal republicana en matèria d’igualtat jurídica i de reforçar les bases d’una societat patriarcal convencional, el model i la base de la qual era la família tradicional cristiana. Tal com escrivia el 1940 José Luis Aírese a La revolución social del nacional-sindicalismo: “La familia (…) es el núcleo de la sociedad con todo su poder educativo y regenerador, y creemos que no se puede fundar ésta si no es sobre los principios básicos del Patriarcado y de la moralidad cristiana.”

El model tradicionalista i nacionalsocialista que va inspirar la nova legislació sobre la família i la dona va buscar permanentment la seva legitimació ideològica en els principis de la doctrina pontifícia —particularment en l’encíclica Rerum novarum (1891) de Lleó XIII i les de Pius XI, Illius Magistri, Quadragesimo anno i Casti connubii—, segons la qual la família és la cèl·lula bàsica de la societat, a l’interior de la qual tots els membres han de sotmetre’s al cap de família; paral·lelament, aquesta doctrina considera que el destí “natural” de la dona és la procreació, ocupar-se de la llar i procurar la felicitat dels seus membres.

Per al nou règim, la legislació republicana, amb el reconeixement del divorci, l’avortament, la coeducació i el dret al treball, entre moltes altres mesures, havia “debilitado peligrosamente” l’ordre i la jerarquia familiar i, amb això, havia provocat un procés de debilitament demogràfic i moral del país. El 1945 Alberto Martín deia: “Cuanto importa la solidez de la familia para la subsistencia misma de la vida social solo se echa de ver cuando en épocas como la presente, la existencia de la institución familiar se nos antoja amenazada, entonces, cuando el hogar corre peligro, hay motivos para temer que la sociedad misma corre riesgo. El divorcio, el amor libre, acaba en la más vergonzosa confusión de las relaciones civiles. Los atentados contra la generación acarrean la despoblación del país. La inconsistencia económica de los hogares obreros es un motivo incesante de subversión y revuelta. La deserción de la vida doméstica arrastra a la mujer al vicio y desemboca en una general relajación de costumbres. El menosprecio en fin de la familia como núcleo social y su apartamiento de la vida pública termina en el imperio de las masas sin alma, de las multitudes amorfas, de las muchedumbres amotinadas, en la canallocracia.”

La política natalista del Nuevo Estado, que es proposà arribar als quaranta milions d’habitants, enllaçava també amb la política autàrquica i la quimera expansionista del franquisme, seguint la línia dels feixismes de l’època. Ja el 1939, Pilar Primo de Rivera, al·ludint a les aspiracions de Franco, afirmava que “España tiene prisa por doblar el número de habitantes”. El mateix any, Ramiro Ledesma Ramos explicitava clarament, en el Discurso a la juventud española, el rerefons d’aquesta ambició en afirmar que, d’aquest creixement demogràfic, en depenia la recuperació de Gibraltar i l’expansió per terres africanes. Així, el destí de les dones quedava lligat a la “producción de ciudadanos que más tarde serán consumidores, soldados y defensores de la patria”, com reconeixia el 1948 Severino Aznar Embid. D’aquí que el Fuero del Trabajo (1938) establís com a “norma programática del Nuevo Estado liberar a la mujer casada del trabajo del taller y de la fábrica”.

“La vuelta de la mujer al hogar” —que fou, no s’ha d’oblidar, propugnada tant pels règims feixistes dels anys trenta com per les democràcies de la postguerra— i la seva dependència del cap de família van ser afavorides per un complex aparat legislatiu. En primer lloc, mitjançant la legislació laboral que controlava directament l’accés de la dona al mercat de treball. Així, es restabliren les excedències forçades per matrimoni i maternitat, s’amplià l’abast dels treballs prohibits a les dones a través de les reglamentacions protectores, s’establiren subsidis familiars (1938) i el plus de càrregues familiars (1942), que el cap de família cobrava només si la dona no percebia un salari propi. En segon terme, a través de la legislació sobre la família i el matrimoni que, en prohibir el divorci i l’avortament i deixar en mans del marit la concessió a la dona de l’autorització per a treballar i cobrar el seu salari, en reforçà la dependència. Finalment, en tercer lloc, mitjançant el sistema educatiu —llavors més que mai sota control eclesiàstic i de la Sección Femenina—, que orientava les dones cap al matrimoni i la família, i en limitava l’accés al món professional i universitari. La coeducació fou prohibida a les escoles de primària i secundària des del 1936. Els nous programes d’escolarització establien per a les alumnes les assignatures de cuina, confecció, costura i economia domèstica. En els nivells universitaris, es prohibí l’ingrés de les dones en els cossos d’advocats de l’Estat, d’agents de canvi i borsa, de metges de presons, de tècnics de duanes, d’inspectors de treball, de fiscals, jutges i magistrats, de diplomàtics, de registradors de la propietat i de notaris.

Malgrat totes les mesures dissuasives i coercitives contra el treball femení, la proporció de dones que s’incorporaren al mercat laboral va créixer espectacularment —del 8,66% el 1940 al 15,13% el 1960—, increment que no s’igualà en les dues dècades posteriors. Entre les dues darreres dates mencionades, la població activa femenina va augmentar d’l 200 000 dones. D’aquestes, més de 300 000 realitzaren treballs del camp, a causa del procés de ruralització de la postguerra; més de 300 000 s’ocuparen en la indústria i gairebé 400 000 en el sector dels serveis. De fet, n’hi hagué moltes més, però les mesures de penalització del treball femení i el control social han limitat l’abast de les estadístiques. L’explicació d’aquesta formidable expansió era clara per als mateixos ideòlegs del règim; segons Martín Artajo, “los salarios efectivos reales de nuestros hogares obreros han descendido y los presupuestos familiares adolecen de un déficit irremediable”. Les condicions de misèria de la postguerra s’imposaven a les mesures legislatives i a les pressions socials i ideològiques. El model franquista no va poder arrelar entre les dones de la classe obrera i continuà restringit a les classes mitjanes. Tot i així, pel que fa a Catalunya, el fort increment de l’activitat femenina a les tres primeres dècades del segle va quedar frenat per l’impacte de la guerra i el canvi de les estructures productives sobre la indústria tèxtil i de la confecció.

El creixement de la mà d’obra femenina arribà a ser tan preocupant, que, fins i tot, els anys seixanta i des dels cercles catòlics més conservadors —com ho demostra la intervenció de Manuel Fraga Iribarne al Congreso Internacional de la Familia, el 1961— es feren crides per la millora de les condicions del treball domèstic de les mestresses de casa, amb la proposta de fixar-los-hi un salari i unes vacances anuals, durant les quals serien substituïdes per les joves que fessin el servei social.

El treball de les dones, ja fos en l’esfera de la producció o en l’àmbit familiar, fou molt dur durant els primers anys del franquisme. Els seus salaris eren, a igual categoria que els treballadors masculins, més baixos —entre un 30 i un 50% menors—, i les seves condicions laborals eren més dures a causa de la major vulnerabilitat de les seves ocupacions, considerades secundàries i, per tant, especialment exposades a les represàlies i els acomiadaments. Les apel·lacions constants del règim a “las tradicionales virtudes femeninas de renuncia, abnegación y sacrificio” reflecteixen la importància decisiva del treball assalariat i domèstic de les dones en la recuperació de la postguerra. L’escassetat d’aliments i l’increment dels preus, el racionament i el mercat negre, la mort, la presó i la repressió obligaren les dones a fer front, de mil maneres i sovint en solitari, a la nova situació. Les cues, el petit estraperlo, els intercanvis de béns i serveis i, ara més que mai, la inacabable jornada de treball domèstic van tenir com a protagonistes centrals les dones, que, un cop més, van pal·liar amb el seu treball la duresa de la postguerra. La prolongació i la intensificació del treball domèstic van contribuir a compensar els dèficits familiars.

Tanmateix, segons Pilar Primo de Rivera:

“Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho”.

Però, contràriament a aquesta imatge difosa pel franquisme, les veus de moltes dones, que la historiografia dels darrers anys ha començat a recollir, testimonien la duresa i la importància del seu paper, i el seu protagonisme durant la postguerra espanyola:

“La postguerra fué peor que la guerra… un pozo negro, miseria… un hambre negra. Pero el hambre se pasa, como puedes. Por la mañana salía de casa y dejaba a los niños con mi madre, menos mal que estaba mi madre, en mi familia hombres no quedaron… Mi marido preso, mi hermano no supimos nada durante mucho tiempo. No tenías más que miedo… miedo de todo, no te fiabas de nadie. Y salía de casa y no sabía que hacer ni donde ir a buscar algo para comer… Y al principio volvía con lo que te daban, nada… luego ya pues habías de espabilarte. Y en la cocina si encontrabas leña o carbón, pues haciendo maravillas, y ropa pues la que inventábamos, y frío, mucho frío, pero sobre todo miedo. Y ya luego pues hacía faenas para los ricos cuando volvieron, y allí te daban algo. Y si volvía a casa a las seis era una fiesta lo que traía, y mi madre repasaba también ropa que traía… la pobre que no veía… y me acostaba a las tantas y a veces no dormía de miedo y de soledad. Y a las seis me levantaba y me iba andando hasta más allá arriba, y parecía otro mundo. Y allá arriba donde los señores, en la radio decían que victoria y que habían salvado a España, y donde los amos yo no podía decir nada, y qué iba a decir…”.

Durant més de vint anys, la distància entre els discursos oficials sobre el paper de la dona i la realitat fou especialment profunda. La imatge del matrimoni, la maternitat i la casa com a únics destins femenins va conviure amb l’estancament dels índexs de natalitat, amb l’augment del treball assalariat i, sovint —davant dels efectes de la guerra i la repressió—, amb el fet que les dones quedaren com a úniques responsables del manteniment familiar. Així mateix, la imatge de debilitat i d’indefensió, de manca d’iniciativa i de creativitat, que es tractava d’afermar legalment, coexistia també amb la centralitat del paper econòmic de les dones en les llars de la postguerra i en l’augment del nivell de vida ja ben entrada la dècada dels cinquanta. Aquells foren, efectivament, anys negres per a les dones, que van veure com se’ls tancaven els horitzons oberts lleugerament i breument durant la República; però, malgrat això, no es limitaren a acceptar passivament la situació. Només a partir dels anys seixanta, quan aquesta distància entre la teoria i la realitat fou ja clamorosament evident i les necessitats de la nova política econòmica i de les noves relacions internacionals ho aconsellaren, s’inicià un procés d’assimilació a les pautes dels països democràtics, tot i que la ideologia del règim pel que feia a la dona va continuar defensant el model tradicional, de la mateixa manera que la liberalització de l’economia va continuar convivint amb un clima força repressiu.