El projecte espanyolitzador i la nova cultura pública

Barcelona va ser ocupada pels vencedors de la Guerra Civil el 26 de gener de 1939. L’endemà mateix, el general Elíseo Álvarez Arenas, cap dels serveis d’ocupació, feia públic un ban on hi havia una promesa que podia semblar tranquil·litzadora per als incauts, però que era, sens dubte, una amenaça i alhora una sentència de mort per a l’ús públic i el culte de la llengua: “Catalanes, tened la seguridad de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar no será perseguido”. És evident que la persecució en l’ús privat i familiar quedava fora de l’abast de les forces vencedores, que, de moment, no s’haurien pogut proposar una empresa com aquesta sense uns mitjans repressius que impliquessin l’eliminació física d’una bona part de la població. La lectura, doncs, havia d’anar en un altre sentit: l’alt comandament militar no feia altra cosa que una severa advertència respecte a la liquidació dràstica de la situació lingüística que fins aleshores havia regit a Catalunya. La llengua quedava bandejada dels espais que havia anat guanyant i que li podien assegurar el futur, i era arraconada a l’ambient domèstic i familiar. L’espanyolisme venjatiu considerava que, d’aquesta manera, les coses quedaven on pertocava.

La política d’espanyolització

Grafit a Balaguer, anys quaranta.

Col·l. R. Surroca / G.S.

L’actitud que el franquisme demostrà a Barcelona al final del gener del 1939 marcà, de fet, el sentit de la política que s’aplicaria a la resta de Catalunya i també la d’aquella que, malgrat les diferències de partida en l’abast de l’ús de la llengua, s’havia de portar a terme a València i a les altres zones. Mallorca havia estat en el bàndol franquista durant els tres anys de la guerra i el tractament que va rebre no es va desviar pas de les directrius generals. Unes directrius que es van posar en pràctica a Barcelona mateix, poc després de l’ocupació.

La imposició de la llengua castellana com a vehicle exclusiu del funcionament de l’Imperio va ser un element que, a causa del seu caràcter omnipresent en la vida social, esdevingué determinant en la configuració i la bona marxa de la maquinària repressiva que s’acabava d’engegar. Era una forma eficaç i universal de demostrar a tots els ciutadans que els vencedors no s’acarnissarien només amb aquells que tinguessin les “manos manchadas de sangre”. Era tota la població, també la que els era ideològicament més pròxima, la que havia de notar, d’una manera constant, el pes de la venjança o, en qualsevol cas, de l’escarment. La voluntat de fer evident que l’una i l’altre havien d’afectar tota la població va quedar ben patent en les mesures coercitives que el poder —militar i civil— desplegà davant les autoritats eclesiàstiques per tal d’impedir que s’utilitzés el català en la predicació i, no cal dir-ho, en el control previ i absolut de tots els mitjans de comunicació, tant escrits com orals, que, al costat de tot el sistema educatiu, quedaren establerts com a agents transmissors de la veritat oficial. La nova retolació dels carrers, rebatejats amb els noms sagrats del franquisme —fins i tot en els casos en què no calia substituir els de cap líder republicà, sinó simplement una denominació popular—, era una mostra indiscutible de la voluntat de refermar l’aclaparadora exhibició dels nous valors.

Pel que fa a les institucions, allò que sí que tingué molt clar el Nuevo Estado, des de bon començament, era que havia de prescindir de la majoria de les plataformes que, fins el 1939, havien estat els vehicles essencials de la comunicació, l’educació i, en definitiva, de l’engranatge cultural del país. I se n’havia de prescindir per la via que fos: per la de l’eliminació i de l’arraconament en alguns casos, i per la de la reconversió en d’altres.

La societat catalana havia maldat, des del tombant de segle, per dotar-se d’una infraestructura cultural que s’havia anat bastint amb dificultats, però amb obstinació i rigor, i s’havien assolit una riquesa i una pluralitat cultural i literària molt estimables. La liquidació de la part més substancial d’aquella infraestructura va ser un fet que el nou règim va canalitzar paral·lelament a la supressió o la transformació dels òrgans de premsa i dels mitjans de comunicació en general, de tots els àmbits del sistema educatiu i de la majoria de les institucions. Els canvis de nom van ser també molt eloqüents. Així, per exemple, la Biblioteca de Catalunya fou rebatejada com a Biblioteca Central, i l’Institut del Teatre reconvertit en Instituto del Teatro.

Ara bé, en certs casos, les noves autoritats es van proposar de formular ambiciosos projectes de nova creació que, tanmateix, eren una rèplica dels que feien desaparèixer, com ara l’alta institució de recerca que fins aleshores havia operat. El ministre de la Governació i màxim responsable de Prensa y Propaganda, Ramón Serrano Suñer, prou que ho reconeixia quan apuntava, al juny del 1939, les seves intencions en aquest sentit: “la base de mi labor —deia— será la obra del Institut d’Estudis Catalans”. En efecte, al cap de mig any, pel gener del 1940, es va engegar una espectacular campanya governamental de llançament d’un organisme anomenat Instituto Español de Estudios Mediterráneos que, segons les prepotents i ampul·loses declaracions del governador civil de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, en qualitat de portaveu del règim, s’anunciava com una macroinstitució que havia de comportar la superació dels errors dels vençuts i que volia aparèixer com la panacea en l’àmbit politicocultural. Es proposava de fomentar un mediterranisme d’alta volada que es presentava com una novetat. Barcelona n’havia de ser l’antena de captació i, alhora, havia d’actuar com a centre d’intercanvi entre la civilització espanyola i els països mediterranis. Ara bé, les aportacions de l’esmentat institut van ser quantitativament exigües, inversament proporcionades als seus designis fundacionals.

Tanmateix, malgrat la vacuïtat de la vèrbola oficial, allò que sí que es concretava era que els recursos econòmics no vindrien del govern, sinó de les instàncies externes, públiques o privades, que eren convidades a fer-hi aportacions acordades al seu patriotisme-espanyolisme i al seu grau d’afecció al nou ordre. Però la prodigalitat dels donatius, “como prenda de suprema reconciliación” —deia el governador—, no va pas anar paral·lela als resultats. Aquella mena de temple expiatori de la cultura, un cop “borrado todo provincianismo mezquino”, havia d’implicar també “la vuelta al estudio de las cosas cuales son, desprovistas de sus viejas etiquetas políticas que las falseaban”. I prometia: “podrán estudiarse, editarse y divulgarse los textos catalanes clásicos y dejar manifestarse libremente a la fina sensibilidad inteligente de Barcelona, libre del ‘patos’ y de la cáscara falsa de un separatismo que murió para siempre”.

1939: Buit, depuració i projectes de represa

Entre el gener i l’abril del 1939, va començar un període en el qual la majoria d’escriptors i d’intel·lectuals catalans va perdre totalment el seu lloc dins la cultura i la literatura públiques. El desenllaç de la Guerra Civil va fer desaparèixer la pluralitat i va comportar que es ressitués de cap i de nou el paper de la literatura i el d’un col·lectiu que havia estat determinant en la configuració cultural del país. Un col·lectiu els membres del qual s’havien mantingut ben actius en la vida pública, en molts casos fins al final de la guerra, en d’altres, fins al juliol del 1936.

El procés que es va encetar l’any 1939 va significar la desaparició de la palestra pública d’una bona part dels escriptors. D’una banda, la societat catalana va perdre els que s’exiliaren. De l’altra, el fet que les noves autoritats bandegessin qualsevol possibilitat d’admetre la llengua catalana va impedir la reaparició de molts dels que, durant els darrers dos anys i mig, no havien intervingut en l’àmbit públic, però que tampoc no havien militat en sentit contrari. Aquest era el cas de Josep Vicenç Foix. Tant l’exili com l’exili interior a què el franquisme va condemnar bona part dels que es van quedar capgiraren la situació de la cultura i de la literatura i alteraren radicalment el paper que, des del Modernisme, l’escriptor català havia tingut com a agent cultural.

No es pot perdre de vista el fet que el bàndol vencedor s’havia dotat, pràcticament des dels seus inicis, d’una normativa molt severa sobre el control de la premsa i del llibre. Ja al juliol del 1936 havia dictat disposicions en aquest sentit i, per l’abril del 1938, havia fet públiques dues ordres sobre la censura prèvia de la premsa, d’una banda, i del llibre i de qualsevol material imprès, de l’altra. A partir de la supressió de l’Estatut, al començament d’abril d’aquell mateix any 1938, s’aplicaren a la part ocupada de Catalunya les disposicions vigents a l’Espanya franquista. Aquestes ja regien des del 1936 a Mallorca, on, malgrat la duresa de les actuacions durant els anys de la guerra, sembla que, pel que fa als llibres, els revoltats no havien exclòs encara d’una manera total la possibilitat de mostrar una certa tolerància envers la llengua catalana, i havien autoritzat, el 1937, alguns títols a l’Editorial Moll. Ara bé, aquesta mínima tolerància va desaparèixer posteriorment, un cop ocupada la totalitat dels territoris del domini lingüístic i acabada la guerra.

La censura prèvia va permetre al nou règim imposar, en tot l’àmbit de l’Estat, un rígid control ideològic. Tanmateix, respecte als Països Catalans, la censura prèvia, a més d’exercir aquell control, va ser utilitzada fonamentalment com a censura lingüística. Amb un instrument com aquest, el franquisme tenia carta blanca a l’hora d’excloure tot allò que no contribuís a la consecució dels seus objectius. Ben aviat va quedar clar que el català, com a llengua vehicular i normal de la societat, en els seus usos cultes i escrits, quedava arrenglerat entre els valors que calia combatre aferrissadament.

Per començar, el patrimoni cultural fou sotmès a una depuració paral·lela a la que sofriren les persones i les institucions. Els directius de les instàncies culturals com ara biblioteques i museus, que sovint havien vetllat per la seva custòdia i per preservar-ne la integritat, foren separats també dels seus càrrecs o obligats a passar per expedients de depuració, com és el cas de Jordi Rubió i Balaguer. Una bona part d’aquell patrimoni resultava perillosa i calia eliminar-la perquè havia servit d’instrument eficaç de les idees i de les accions dels enemics. Es van fondre tones de lletra impresa, unes per la via de l’acció directa —assalt i crema, confiscació i conversió en pasta de paper—. D’altres foren filtrades d’acord amb uns criteris més controlats, que discriminaven segons uns barems i condemnaven a la destrucció immediata el paper imprès que fos considerat separatista, marxista, anticatòlic i, en resum, assimilable a qualsevol dels “dimonis” franquistes, la persecució i extermini dels quals es va convertir, juntament amb la imposició de l’espanyolisme més ferotge, en gairebé l’única raó de ser del franquisme en l’àmbit cultural.

Foren purgades les biblioteques, els fons editorials i les llibreries. Els censors encarregats del filtratge sistemàtic —fora d’aquelles cremes purificadores— encara deixaren surar, en la primera depuració del 1939, una petita part dels llibres en llengua catalana: els autors clàssics, els de caràcter religiós i alguns d’infantils i juvenils. Tanmateix, la presència pública que efectivament tenien sembla que era gairebé nul·la, perquè, malgrat el vistiplau legal, la por que els vencedors escampaven en la societat els convertia en proscrits. Tot i així, aquell primer filtratge va ser molt més permissiu que els posteriors, que portaren fins a les darreres conseqüències el procés que s’encetà tot just després del Día de la Victoria.

Tot i que resultava molt difícil, arran de les mesures que s’havien pres, que poguessin sorgir propostes articulades per a engegar en català plataformes culturals substitutives de les que fins llavors havien actuat, sí que és cert que, a la primavera del 1939, alguns sectors socials confiaren que potser seria possible tirar endavant una cultura pública i que el nou règim s’avindria a permetre certes manifestacions innòcues que, tot emprant la llengua catalana, mostressin el grau de docilitat política exigida. Així, malgrat la repressió i l’hostilitat creixent que es respirava, alguns dels catalans que havien pres partit obertament pel bàndol vencedor van projectar la construcció d’un petit espai de comunicació. Quan Francesc Cambó, a l’abril del 1939, va donar instruccions de consultar les autoritats sobre la possibilitat de publicar un diari en català, amb un director nomenat per ell mateix, que s’ocupés de qüestions culturals generals, tot excloent-ne les polítiques, ben segur que creia que l’empresa no entrava en contradicció amb els interessos del nou ordre. Així mateix, Cambó es proposà un ambiciós i complex pla d’edicions i el sotmeté al govern al final d’aquell mateix any.

D’altra banda, “La Vanguardia Española”, que tenia al capdavant, entre d’altres, homes com Josep Pla, que va tornar a Barcelona amb els ocupants, mantingué —malgrat la virulència pròpia dels moments de liquidació d’una guerra civil— un to relativament poc agressiu davant la realitat catalana que no fos roja, to que després va desaparèixer. Així, paral·lelament a textos palinòdia com La falsa ruta, de Ferran Valls i Taberner, i d’altres també molt bel·ligerants, el diari donà, a primera pàgina, la notícia de la mort de Ramon d’Alòs-Moner. Les instàncies culturals catalanes hi tenien un lloc o s’hi esmentaven sense la fòbia que ben aviat s’havia de convertir en habitual. En canvi, ja sota la nova direcció de Luis Martínez de Galinsoga, la mort d’un escriptor de primera fila com Joaquim Ruyra no fou objecte de cap informació, llevat de la breu esquela familiar, quan, aquell mateix dia, 16 de maig de 1939, s’hi publicava la notícia de la mort del xofer del Generalísimo.

Ara bé, Francesc Cambó no va aconseguir del règim el diari que havia projectat ni l’acceptació de la seva proposta editorial, i Pla no es va mantenir gaire temps a “La Vanguardia Española”: a l’abril, el franquisme nomenà Galinsoga, el director que, durant vint anys, hi havia d’exercir el seu furiós anticatalanisme. El nomenament responia als designis dels vencedors, que progressivament s’anaren definint, també en l’àmbit cultural, com més marcats per la voluntat de càstig.

Fora d’un canal estable com era la premsa, el franquisme es va mostrar inicialment indecís respecte a la possibilitat d’autoritzar alguns llibres nous que li havien estat sol·licitats des de Barcelona just els primers dies d’acabada la guerra. Però, a partir de l’estiu del 1939, prohibí sense vacil·lació publicacions ben diverses, tant catalanes com mallorquines, doctrinalment poc oposades als seus principis: un catecisme, un llibre de pietat, un de folklore o un d’humor de Valentí Castanys, i també uns versos d’exaltació de les seves gestes que un glossador mallorquí volia publicar.

Apologia de l’espanyolitat i de l’aïllament

“España Una, Grande y Libre” era la divisa que, de manera porfidiosa, es llançava sobre una població que el règim tenia ben collada, també des del punt de vista informatiu, amb uns mitjans de comunicació no solament controlats, sinó també dirigits. L’ordre dels adjectius del lema, la unidad com a primera condició, era prou revelador. L’espanyolisme era el valor suprem i el separatismo l’antivalor més execrable. Encara que es consideressin només els documents referits a l’àmbit cultural, és evident que els conceptes que hi apareixien en sentit molt negatiu eren els tinguts per antagònics d’aquella unidad que era positiva per antonomàsia.

“Signal”, revista en castellà dels serveis de propaganda nazis, 1944.

Col·l. / R. Surroca G.S.

Així, els vencedors creien que els mals que calia extirpar de la societat espanyola provenien, en primer lloc, de les províncies rebels, que calia reintegrar a la pàtria comuna. Però aquests mals també s’havien originat fora de les fronteres, en la nefasta influència de països considerats dipositaris, exportadors i malèvolament introductors en el cos social de l’España eterna dels virus del marxisme, el liberalisme i l’anticatolicisme. El bon camí, la recta via, portava directament a l’espanyolisme com a panacea. Es castigaven les vel·leïtats de les regions secessionistes, alhora que s’impedia que hi brostessin les males herbes, tot tallant les ales fins i tot a les més tímides manifestacions públiques de la seva personalitat col·lectiva. El remei havia de venir, així mateix, del tancament davant els influxos estrangers malsans, mentre que es difonia, per exemple, “Signal”, una revista de propaganda nazi. Aquesta no era sinó una manera de reforçar, amb un patró vigorós i triomfant, el propi model nacionalista desfermat.

Els adjectius nacional i español eren omnipresents als noms de les empreses de difusió cultural creades pel franquisme. No cal sinó esmentar, en el terreny editorial, l’Editora Nacional i d’altres com Fomento de la Producción Nacional —també Fomento de la Producción Española—, que edità a Barcelona des del 1939. Quant a publicacions periòdiques, “El Español”, una de les obres del Delegado Nacional de Prensa, Juan Aparicio, i, per no fer una llista inacabable, cal recordar només l’afegit de l’adjectiu al nom tradicional de “La Vanguardia” i la “Radio Nacional de España”. Val la pena, també, de tenir present un complement agregat al nom de la ciutat de València, designada com a Valencia del Cid. No cal dir que, encara que no hi apareguessin els adjectius emblemàtics, el personatge tenia una força legitimadora i redemptora gairebé il·limitada.

El rebuig de les influències externes indesitjables es manifestava en qüestions bàsiques i de fons i en d’altres aparentment anecdòtiques, però significatives. L’autarquia cultural era defensada aferrissadament des de l’àmbit oficial, que engegava campanyes puntuals i n’afavoria d’altres difuses destinades a aturar l’entrada d’elements exògens. El poder vigilava obsessivament la puresa de l’expressió, i el zel dels seus responsables reaccionava contra modes que havien anat penetrant i eren moneda corrent en l’intercanvi cultural. Les paraules que les designaven o que s’hi relacionaven van ser considerades com la forma més vistent de combatre el problema i es cregué, ingènuament, que, esborrant-les de l’ús públic, s’esborraria així mateix la presència de les realitats a què es referien. En aquest sentit, el 1942, el màxim responsable de premsa del règim cursà a tots els directors dels diaris l’ordre de desterrar del lèxic de les crítiques teatrals, cinematogràfiques i d’espectacles en general els mots ballet i swing, amb la indicació estricta de substituir el primer per bailes o bailables i el segon per un altre en castellà. També era considerada molesta la paraula Palace en els noms dels hotels.

Ara bé, fora d’aquests fets que poden semblar pintorescos, però que reflecteixen l’actitud defensiva extrema amb què es reaccionava davant allò que en tot moment eren els corrents de moda, hi havia també l’arrogància i al mateix temps la impotència amb què es plantava cara a un problema de fons: el buit cultural i literari que s’havia creat l’any 1939. Quan, des de les instàncies governamentals, s’aixecaven veus, de vegades irades, d’altres preocupades, contra l’abundància de traduccions que, segons els zelosos guardians de la integritat espanyola, inundaven el mercat del llibre, es volien aconseguir diversos objectius. En primer lloc, advertir als editors que s’havia arribat a uns màxims que calia rebaixar. Però també es pretenia deixar clara la suficiència de la producció nacional, suficiència que, és clar, quedava totalment desmentida pel caràcter mateix de la denúncia.

Que els editors —sobretot molts dels que publicaven a Barcelona— llançaven productes atractius i competitius que provenien sobretot del món anglosaxó i francès era un fet indiscutible. Els seus programes fixaven i alhora s’ajustaven a la demanda del mercat, que no podia ser quantitativament ni qualitativament satisfeta pels autors de l’interior. Segons les estadístiques de l’organisme oficial que regulava la producció de llibres, és a dir, l’Instituto Nacional del Libro Español, l’any 1942 es van publicar 1 242 llibres de literatura. D’aquest total, 715 eren espanyols i 527 eren traduccions. I encara val la pena de subratllar que, d’aquestes 527 obres, n’hi havia 201 d’angleses i 122 de franceses. Les alemanyes eren 82 i les italianes 47, la qual cosa fa ben patent que les directrius del govern anaven en un sentit que no coincidia precisament amb les lleis del mercat ni amb les actuacions dels editors.

L’amonestació de l’òrgan oficial “Bibliografia Hispànica” era taxativa i no s’estava de reconèixer que la censura prèvia es veia totalment superada pel caràcter esmunyedís d’uns valors negatius impossibles de controlar. “Hay materias que —deia— por mucho examen a que se las someta, siempre contienen un sinnúmero de elementos imponderables e insumisos a la acción de la censura que actúan en España como factores patógenos de desintegración y maleamiento del alma nacional. Es el ambiente, es el espíritu, es la concepción del mundo y de la vida en que los autores extranjeros colocan su escenario y mueven sus criaturas”. Insistía també, sense cap reserva, en la impotència d’un sistema que només podia actuar de para-xocs: “El caso más alarmante —deia, després de referir-se a les ciències— es el de la Literatura ¡527 libros traducidos! Las novelas, las biografías novelescas, los cuentos infantiles, lo que seduce, en suma, al ánimo, lo que subyuga la voluntad, lo que excita los sentimientos y los inclina, como el aire a la llama, de este lado o del otro, todo eso se traduce a caño abierto del extranjero, sin que exista medio humano de evitar que nos importen un concepto del mundo y de la vida totalmente contrario a la concepción que llamamos nuestra, que nos vanagloriamos de llamar española.” Tot això era especialment greu perquè, tal com s’afirmava orgullosament, no es tractava d’aixoplugar-se d’allò que venia de fora, sinó al contrari, de portar a terme “una revolución de tipo preeminentemente espiritual, que pone principal acento en restablecer el imperio moral de España en el mundo”.

D’altra banda, les purgues de la producció bibliogràfica que havien començat el 1939 continuaren i prengueren noves embranzides els anys següents. El 1942 va ser particularment dur per al control de les idees en general. El món del llibre se’n ressentí especialment. El reaccionarisme més recalcitrant desfermà ofensives que portaren a una mena de purga generalitzada dels llibres que circulaven. Els organismes de censura del règim estaven totalment enfeinats en la revisió dels títols de molts autors considerats poc grats o simplement no convenients als sectors aleshores hegemònics. L’afany purificador arribà fins a extrems que fregaren gairebé el ridícul, com quan es proposaren de prohibir el llibre de Burckhardt La cultura del Renaixement a Itàlia, que havia estat autoritzat al començament del 1941.

En qualsevol cas, també en l’autarquia cultural hi va haver moments especialment crítics, però, tal com constatava Pla força anys després, el 1949, el tancament havia estat i era encara un fet. S’hi referia amb la naturalitat d’allò que és obvi tot parlant, com de passada, de l’“época de incomunicación que hemos pasado y que, en realidad, estamos pasando”.

Entre la substitució i la suplantació

Per la via de la substitució es va cobrir, doncs, una part de les necessitats culturals i propagandístiques. Es reemplaçà la xarxa preexistent amb la imposició de valors de la tradició espanyola, alhora que es retallava al màxim la presència d’allò que quedava del patrimoni anterior o es reduïa a expressió estrafeta i a manifestació folklòrica i testimonial. Però l’aportació més positiva —més tard o més d’hora— vingué pel camí del que podria anomenar-se suplantació. La utilització de les formes, dels registres i, en definitiva, dels models que oferia la mateixa tradició i la reconversió dels elements del passat convenientment filtrats, adaptats i traduïts, foren obra d’agents diversos. Van implicar, de fet, l’èxit de l’operació d’omplir el panorama cultural i literari i de crear uns productes convincents, eficaços i viables des de la perspectiva d’una literatura de mercat.

La consciència de la necessitat d’omplir el buit i de contrarestar l’acció dels exiliats als països on s’havien establert portà sovint a donar una imatge molt ampliada de les manifestacions culturals i literàries. A més, les activitats dels editors que treballaven en països de parla espanyola multiplicaven els focus irradiadors de les idees dels enemics del règim i eren una competència perillosa per als professionals d’aquí. Aquests, tenallats per la censura, no podien oferir productes prou homologables, i això augmentava el desavantatge a l’hora d’exportar.

La pruïja de fer la impressió de tenir una vida cultural rica portava a la proliferació d’activitats com les charlas, prodigades per un dels seus practicants més conspicus: el valencià Frederic García Sánchiz. Així mateix, es feien moltes conferències que, a més de ser una simple forma de propaganda, es podien associar a una activitat prestigiosa i lligada a l’alta cultura. L’Ateneu Barcelonès va ser la seu de moltes de les que organitzà la Jefatura Provincial de Propaganda, que en altres ocasions les celebrà als seus mateixos locals, com el cicle dedicat a la literatura espanyola, al maig del 1942. L’objectiu era doble: difondre els valors de la literatura espanyola del moment, tot posant remei —es deia— a la desinformació del públic barceloní a causa de la política cultural anterior i, alhora, demostrar que el moviment literari en bloc no havia desertat. Es volia desmentir, doncs, la propaganda dels enemics que pretenien que aquell moviment era representat únicament pels intel·lectuals exiliats.

D’altra banda, cal recordar la represa de la revista “Azor”, dirigida per Luys Santamarina (Luis Gutiérrez Santamarina), com també de les publicacions falangistes “Alerta” i “Estilo”. Els aniversaris i centenaris d’escriptors o de pensadors foren ocasions per a fer de cada figura la interpretació que convingués. Així succeí el 1940 amb Joan Lluís Vives i Marc, el 1942 amb Joan Boscà i Almogàver i el 1945 amb Jacint Verdaguer i Santaló, que va ser motiu de celebració en àmbits diversos i que hagué de sofrir la manipulació a què el sotmetien les pompes governamentals.

Així mateix, es va fer ús de la Fiesta del Libro per tal de mostrar la vitalitat del producte i posar en relleu el suport que rebia per part oficial. Sota la divisa de “Fe, Patria y Amor”, el 1943 se celebrà amb gran pompa, al cinema Coliseum de Barcelona, una “Fiesta de las Letras” presidida pel ministre d’Obres Publiques i en presència del capità general, el governador civil i totes les “autoridades y jerarquías”, passant pel cap de policia. José María Pemán y Pemartín hi actuà de mantenidor i destacà les “aportaciones catalanas a la gran síntesis española”. Tot servint-se del llibre com a objecte de prestigi, s’articularen una sèrie d’activitats com ara les exposicions. És ben significativa del tipus de producte de moda en aquells anys —sobretot entre els enriquits gràcies a l’estraperlo— la que es titulà Exposición del Libro de Lujo. D’altres l’empraven com a element de propaganda i anaven destinades a demostrar que la Cruzada i el Movimiento havien generat una nombrosa bibliografia que permetia muntar, el 1941, una mostra monogràfica sobre cada un d’ells. Que l’aparador fos eficaç, ja és una altra qüestió. I no cal limitar-se solament a les exposicions puntuals amb intencions de propaganda o adoctrinament, sinó també a l’aparador normal del comerç: segons el testimoni oral d’un llibreter, sembla que els llibres de l’Editora Nacional —la creació editorial del règim— que eren repartits obligatòriament a les llibreries, en solien sortir retornats al seu expedidor tal com hi havien entrat.

Pel que fa a les possibilitats de difusió i de consum de lletra impresa en llengua catalana, hem de tenir present que la política de prohibicions havia engegat un procés de conseqüències devastadores per a la cultura i la literatura: la destrucció del públic lector en català. Des del 1939, aquest públic es trobava sense els suports bàsics, és a dir, sense escola, premsa, teatre i ràdio. Els lectors adults o joves a l’inici d’aquest procés van quedar desposseïts dels seus canals de comunicació habituals.

Fins el 1945, els escassíssims permisos solien exigir condicions humiliants. Josep Maria Cruzet i Sanfeliu, per exemple, aconseguí, a l’abril del 1941, l’autorització per a reimprimir Verdaguer “con la ortografía de la época”, i també llavors la mateixa condició fou imposada a Francesc de Borja Moll i Casasnovas, tot i que aquest no la complí. Les obres completes de Verdaguer trigaren dos anys a sortir al mercat amb aquella marca. Més endavant, s’autoritzà l’edició d’altres textos, sempre que s’hi posessin pròlegs i notes crítiques en castellà. El fet de prohibir l’aparició de llibres normals en qualsevol gènere implicava que la literatura catalana havia quedat en via morta. Era desplaçada per la cultura i la literatura que, des del 1939, s’ensenyoria de tot el territori i no se li deixava ni la possibilitat de lluitar per obtenir un espai i aparèixer com un cos viu, encara que hagués estat molt mutilat.

Respecte a les edicions anteriors, es va prohibir la circulació de llibres de lectura normal per a públic cultivat ampli, com ara els de Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila i Zubiburu, i els pocs títols que tenien el permís de circular, sense el suport de cap novetat, havien de fer cada vegada més l’efecte d’un producte arraconat, fora d’ús i passat de moda. Si, com denunciaven alguns inspectors del règim, el 1941 hi havia llibres infantils i religiosos en quioscos i llibreries, la seva condició s’acostava molt a la d’una deixalla que, tot i així, feia nosa, per la qual cosa els comissaris de la policia franquista n’ordenaren la retirada i, encara el 1945, una bona part del llibre català anterior al 1939 i amb permís per a circular tenia vetada l’exhibició.

En aquestes circumstàncies, la situació del públic empitjorava any rere any i era molt més greu el 1945 que no pas el 1939. Quan, al cap de set anys, van poder tornar a sortir títols catalans al mercat, s’havien creat uns hàbits difícilment reversibles. Hi havia una oferta temptadora en castellà. Així, Josep Janés i Olivé —que tenia al darrere una fructífera història d’editor en català— proporcionà una gran diversitat de productes, la majoria de procedència anglosaxona, a través de múltiples col·leccions, amb una gran riquesa de formats i presentacions. Ediciones Destino, a través de la col·lecció “Ancora y Delfín”, va difondre escriptors de fora, al costat dels autors de la casa, com J. Pla i Manuel Brunet i Sola, i dels guanyadors del premi Nadal. D’altra banda, en un altre gènere i amb un abast més minoritari, Joan Ramon Masoliver i Martínez va publicar una gran revista: “Entregas de poesía”.

Ara bé, al costat de la prohibició de les edicions i de qualsevol mena d’activitat pública regular, es toleraren algunes manifestacions culturals de caire popular en les quals es feia ús de la llengua catalana. Però no sempre eren autoritzades. Així, es prohibiren les representacions dels pastorets, sobretot a Barcelona, mentre que, en canvi, el 1940 es concedí permís a les passions d’Olesa i d’Esparreguera. La informació sobre aquests esdeveniments de caràcter tradicional era recollida, a vegades, per la premsa: “Destino”, per exemple, hi dedicà una primera pàgina sencera. A Mallorca actuà, el 1939, l’agrupació Aires de Muntanya, tot representant la revista mallorquina A Selva es Dijous Jarder. Pel que fa al País Valencià, els usos públics de la llengua arribaven, en un cert sentit, més enllà que a Catalunya. Les autoritats veieren en les activitats de Lo Rat-Penat i en la celebració dels Jocs Florals, on s’utilitzava la llengua del país, una bona ocasió per a mostrar tolerància envers el “fet regional”. Consentiren que es publiquessin poemes d’exaltació patriòtica i franquista en valencià d’autors com Josep Monmeneu —que es referia a Franco com a Francesc d’Espanya— i Josep Calatayud, entre d’altres. Toleraren també les representacions dels miracles i la revista “Pensat i fet”. Es podria parlar, doncs, de tractament diferenciat. Ara bé, no s’ha de perdre de vista que, tot i tractar-se, en algun cas, de llengua escrita, la permissió se centrà en uns àmbits molt relacionats amb les activitats populars i tradicionals. Però quan s’entrava en els usos pròpiament cultes, hi havia coherència i les respostes s’equiparaven. Només cal pensar en la prohibició inicial de Nuesa —que després es publicà amb el títol de Volar—, de Xavier Casp i Verger i, anys més tard, en la interdicció a editorials valencianes de traduccions al català.

En aquest entorn, una publicació que tingué un paper capital fou el setmanari “Destino”. El 26 de gener de 1939, la revista va publicar el número 100, imprès encara a Burgos. Així es tancava significativament l’etapa dels anys de la guerra, en què “Destino”, des del març del 1937, havia sortit com a òrgan dels falangistes catalans a la capital de l’Espanya franquista.

El nom de “Destino” connotava molts valors positius, a partir d’aquella definició d’Espanya com a “unidad de destino en lo universal”. Ara bé, la revista tenia un model clar i fins i tot confessat: “Mirador”, de gran prestigi i solidesa en la premsa catalana dels anys trenta. “Destino” reprengué la seva activitat a Barcelona el 24 de juny de 1939. Pla explicava com ell acompanyà Josep Vergés i Matas i Ignasi Agustí en una entrevista amb Demetrio Carceller, llavors cap de Falange a Barcelona, per tal d’obtenir-ne els recursos per a continuar la publicació que Vergés estava disposat a fer i Agustí a dirigir. Reportava també Josep Pla que la resposta de Carceller va ser la que ell mateix havia anticipat: “Vostès no tenen cap cèntim. Jo encara en tinc menys que vostès.” La revista va passar a ser una empresa privada, fora del con trol directe del poder, tot i que, sobretot al començament, recollí articles dels seus alts càrrecs i treballà des de locals oficials. A més, mantingué sota la capçalera el subtítol de “Política de unidad” fins al juny del 1945. El Yugo y las Flechas no n’havia desaparegut fins el 1940.

Durant els primers temps, a més de col·laboracions com les d’Agustí, que n’era el director, Joan Teixidor i Comes, Joan Ramon Masoliver, Luys Santamarina, Ferran Valls i Taberner, Santiago Nadal i Gaya, Manuel de Montoliu i de Togores, Josep Maria Junoy i Muns, Jaume Vicens i Vives —que signava amb el seu nom i amb el pseudònim de Lorenzo Guillén— i la secció d’humor a càrrec de Valentí Castanys, n’hi havia també algunes d’escriptors com Miquel Llor i Forcada i Sebastià Juan i Arbó. A “Destino” hi van anar a parar, més tard o més d’hora, part dels efectius disponibles i potser alguns dels mateixos escriptors i periodistes que haurien treballat —en el cas que hagués estat permès— al diari en què Cambó pensava just acabada la guerra. Entre els col·laboradors habituals hi havia Ma nuel Brunet, que signava Romano, i, més endavant, Joan Estelrich i Artigues. Eugeni d’Ors i Rovira hi participà també durant un temps amb la secció “Glosas”.

Des d’un principi, “Destino” seguí una política de reinterpretació de la història i la tradició catalanes, tot integrant-les a Espanya. El 1939, Jaume I era presentat com a “adalid de la hispanidad”. Amb motiu de dates assenyalades i d’aniversaris, en revisava la vigència i bescantava l’ús nacionalista i separatista que els vençuts n’havien fet. Així succeí amb l’Onze de Setembre i amb el cop de Primo de Rivera. Partint sempre de la línia mestra de reconversió global, la realitat catalana hi tenia una presència convenientment filtrada. En política internacional, d’altra banda, la posició del règim en els primers anys de la dècada dels quaranta i la duresa que comportava en van condicionar l’orientació. El setmanari es va anar organitzant des del punt de vista periodístic i incorporà noves seccions. La cultura hi tingué sempre una gran presència i publicà regularment creació literària.

És indubtable que “Destino” va res pondre, de manera progressiva, als plantejaments de certs sectors de la burgesia catalana. Tot suplantant antigues formes i trasplantant-les a una altra llengua, va ser capaç de connectar amb les necessitats del públic mitjà, sobretot barceloní. Per això va aconseguir un predicament considerable i va arrelar en una part del teixit social. És a dir, que l’actitud més agressiva dels primers anys va evolucionar fins a convertir-se en una plataforma que no satisfeia gaire les aspiracions propagandístiques del règim. Prou que ho constatava, el 1946, una autoritat franquista de Barcelona, tot lamentat-se que la revista se’ls hagués escapat de les mans.

Des del febrer del 1940, “Destino” tenia una secció que va esdevenir aviat un dels seus puntals: el “Calendario sin fechas”, de Josep Pla. Aquest hi publicava també molts altres textos que contribuïen a crear opinió i que suscitaven participació i resposta. Pla havia manifestat —i així ho havia escrit a Vergés— que la base del públic de la revista era el català. A partir del 1946, “Destino” s’ocupà de llibres catalans, publicà projectes de represa de l’edició i en féu valoracions. També solia recollir publicitat dels editors, sobretot de Selecta. És a dir, concedí espai als productes que, en realitat, anaven destinats a una part dels seus lectors i fou, per bé que limitat, un canal estable de comunicació dins l’àmbit públic. El tiratge va arribar, en aquests anys, als 15 000 exemplars.

D’altra banda, a l’agost del 1944 es creà el premi Eugenio Nadal, que fou guanyat, al gener de l’any següent, per Nada, de Carme Laforet i Díaz. El premi s’inspirava sens dubte en el Crexells i també va ser batejat amb el nom d’un autor jove mort recentment. Un cop eliminada la literatura que el Crexells estimulava, se’l prengué com a model d’una altra que, servint-se de la llengua exclusiva, podia aprofitar l’antic mercat que aquella havia deixat d’alimentar. Tot travessant les fronteres provincials, va promoure un gènere majoritari essencial en el manteniment de la literatura de mercat. El Nadal havia de contribuir progressivament a omplir el buit d’autors deixat per la guerra i, cinc anys després, era una jugada a favor de la producció espanyola i dels valors autòctons que havien de guanyar terreny davant aquella allau de traduccions amb què, en bona mesura des de Barcelona, els editors havien parat el cop durant els primers anys. Era una operació comercial destinada a promoure l’aparició, a Catalunya, d’una novel·la en castellà que cobrís les necessitats del públic català i de l’espanyol. Alhora, es creà una plataforma per a fomentar la producció dels autors d’arreu de l’Estat i per potenciar la posició de Barcelona com a centre impulsor i difusor de la literatura espanyola.

Dins el procés de substitució i suplantació de valors que tingué lloc durant els anys quaranta, cal destacar especialment la reinterpretació del passat i el fenomen del barcelonisme. L’evocació més o menys nostàlgica de la història de la ciutat de Barcelona i d’alguns aspectes notables i de vegades pintorescos de la tradició del país no era un fenomen desconegut abans de la Guerra Civil, però a partir del 1939 va començar a tenir una nova funció. Les publicacions —tant de llibres com de números monogràfics de revistes— que es dedicaren a recuperar fets cèlebres, moments esplendorosos, fenòmens curiosos, sempre que fossin poc conflictius des del punt de vista social i nacionalista, van prendre molta embranzida des d’aquest mateix any, en què n’aparegueren les primeres mostres, com ara Barcelona sentimental, publicada pel Fomento de la Producción Nacional. Es posaren en circulació termes com “barcelonerías”, utilitzat per Joaquim Maria de Nadal i Ferrer, el 1942, per al seu llibre i amb el qual es batejà un programa de ràdio. Sovintejaren títols gairebé genèrics com Un siglo de Cataluña, que arribà a ser Un segle de Catalunya cap al final de la dècada.

Aquell patrimoni fou contemplat des de punts de vista molt diversos, i el resultat depenia, naturalment, de les intencions de qui se n’apropiava. Uns van tractar de presentar una imatge digerible del propi passat, d’altres de fer-ne una relectura manipulada. Sovint es volia aparèixer com un país emprenedor i de bon acontentar, lligat a la pàtria espanyola, que quedava molt lluny dels valors que acabaven de ser derrotats. Calia insistir en aquella aparença, vendre aquell producte, tant davant la població d’aquí, que havia d’aprendre, en llengua castellana, quin era el model i quin era el passat bo, com davant la resta de l’Estat, que n’havia d’extreure una visió nova de Catalunya i corregir la que la història dels darrers anys, amb afanys d’independència i esquerranisme, li havia fixat. Calia assentar una imatge d’ordre, de poble del qual es podien refiar, sentimental i nostàlgic, que mirava cap enrere, no pas amb ira, sinó amb bonhomia.

Malgrat la diversitat de productes a què l’explotació del passat va arribar a donar peu —que en part es poden aplegar sota la denominació genèrica de barcelonisme—, els que, d’una manera o d’una altra, s’hi associaren foren, en general, ben vistos pel franquisme i potser també atiats pels seus agents directes. Proliferaren, doncs, els autors que hi dedicaven llibres o els articles que se’n feien ressò, ben segur perquè eren un bon negoci, per bé que no tothom tingués aquesta motivació com a mòbil principal. N’hi havia molts que s’hi llançaven, i editorials que dissenyaven col·leccions ajustades al model, perquè alimentaven un recer on podia aixoplugar-se un determinat tipus de lector. Així, per exemple, aparegueren les col·leccions de Dalmau i d’Aymà, alguna de les quals tenia el suport d’un programa de ràdio dirigit per il·lustres especialistes. Quan, després del 1946, hi hagué intents de donar en català el mateix tipus de producte, sovint es topà amb el veto del poder, que ocasionalment es pogué vèncer. Però, en tot cas, quedava clar que una de les condicions era que aquesta producció es consumís en castellà.

El públic acollia bé aquesta oferta perquè s’ocupava del seu entorn i del seu passat, encara que de vegades fos en un to nostàlgic i costumista, d’altres amb un esperit més rigorós. En un moment en què li mancaven els propis referents, podia empassar-se’n de més o menys estereotipats i acrítics. Per això Vicens i Vives, el 1948, afirmava que, amb “el diluvio de detalles respecto a los paseos, las calles, las fuentes, los monumentos” i amb les “costumbres, diversiones y ceremonias, procesiones y cabalgatas” estaven “ahitos de tanto folklore y tanto provincianismo”. Només tenint present el buit de signes d’identitat a què el públic català s’havia d’enfrontar es pot explicar l’auge d’aquell fenomen inherent a la precarietat dels anys quaranta.

La situació dels escriptors i la producció en llengua espanyola

Les possibilitats de projecció dels escriptors depenien d’un cert grau d’acceptació de les condicions del franquisme i de la seva capacitat de treballar en les limitacions que els imposava. Quan les mínimes sortides d’una expressió tolerada en llengua catalana van quedar tallades de soca-rel, alguns escriptors, de vegades per raons de subsistència, d’altres per la convicció de la necessitat d’intervenir, van optar per la participació en la cultura pública i, per tant, per l’ús de la llengua castellana. Aquest era el cas, a més de Josep Pla, de Carles Soldevila, que havia passat també la guerra a fora. En tornar, treballà a Argos, on edità un dels títols que publicà el 1942, El París que yo he visto. En aquell moment aparegueren també les seves obres Para comprender la literatura i Gracias y desgracias de Barcelona. Paral·lelament, s’hagué d’enfrontar a la prohibició de circulació dels seus llibres anteriors en català. El 1945, publicà Historias barcelonesas i la versió castellana d’Els anys tèrbols. Moment musical (1936), que va sortir amb el títol de Los años turbios. 1930. A partir de 1948, Soldevila tingué una col·laboració setmanal al “Diario de Barcelona”. Es titulava La vida literària i el llibre en català hi ocupava un espai considerable.

Les dificultats augmentaven quan es tractava d’autors amb una projecció pública anterior molt menor. La migradesa de sortides era un fet per a molts, que van haver, no ja de malviure, sinó de basquejar-se per assegurar-se una ínfima subsistència en ocupacions diverses, tot i l’ajut d’alguns editors com Josep Janés. Potser les traduccions van ser una de les sortides menys allunyades del que sol ser la dedicació d’un escriptor. Tanmateix, malgrat aconseguir encàrrecs d’aquesta mena, que de vegades signaven amb pseudònim, va ser molt difícil per a alguns sortir de la situació patètica en què es trobaven.

D’altra banda, Llorenç Villalonga i Pons, per exemple, era un escriptor que hauria pogut tenir dins el nou règim una situació força diferent de la dels autors que s’han esmentat, sobretot atenent a les seves actuacions durant els anys de la guerra en una Mallorca dominada pels insurrectes. L’any 1942, Villalonga presentà a censura una nova versió, també en castellà, de Madame Dillon, la novel·la que havia imprès a Palma el 1937. L’obra, amb força canvis i dos capítols afegits, va ser publicada per l’Editora Nacional. Però ni aquest fet ni la solidesa de l’historial ideològic de Villalonga foren cap mena de garantia per a la censura, que la prohibí per raons morals. I això que Villalonga havia pres la precaució de canviar-li el títol, que va substituir per un de més espanyol, Alicia. Després d’aquella primera negativa, en tornar a provar sort l’any següent, es presentà amb la recomanació de la màxima autoritat dins la premsa del règim. Però tampoc no se’n va sortir, i la novel·la li va ser novament vetada. Val la pena tenir present aquest fet perquè, més enllà de les consideracions de caràcter lingüístic, posa de manifest com el franquisme no va assumir, o en tot cas no ho va considerar imprescindible per a la literatura castellana, un autor com Llorenç Villalonga.

Amb un passat d’escriptor i periodista en català abans del 1936 i amb una militància decidida en castellà després d’aquella data, Ignasi Agustí publicà, el 1940, Un siglo de Cataluña, on expressava la seva voluntat d’esbrinar “la posición exacta de una nueva generación, salida a la luz con la guerra, de juventudes liquidadoras en Cataluña del fenómeno romántico y liberal, a la que nos sentimos ilimitadamente vinculados”. L’autor sentenciava al final del llibre: “los catalanistas trituraron a Cataluña en servicio de sus intereses particulares”. Aquest era el missatge. Després de Los surcos (1942), l’any 1944 Agustí va publicar Mariona Rebutí, que s’anunciava com la primera part del cicle La ceniza fué árbol i s’indicava que començava així “la larga parábola de esta obra”. La novel·la tingué un èxit fulminant, de la mateixa manera que, en anys anteriors, l’havien tingut Rebeca, Cumbres borrascosas i Lo que el viento se llevó, amb el suport de la projecció de la pel·lícula corresponent.

Tot aprofitant la tradició novel·lística catalana i situant-se en uns anys crucials, Agustí reinterpretà la història, la rellegí en una altra llengua i l’absorbí en l’ordre nou. Dins aquella àmplia onada de barcelonisme, Mariona Rebull potencià, amb l’eficàcia de la formulació novel·lada, el corrent que, per la via de l’evocació sentimental, pretenia fixar una lliçó exemplar. Posteriorment, José Luis Sáenz de Heredia en féu la versió cinematogràfica. Segons deia l’autor en les seves memòries, “Mariona era el símbolo de una Barcelona herida, proscrita, vapuleada”, i afirmava també que s’hi proposava “tratar a Barcelona como lo que es, explicar como había sido: radiante, apasionada, fabril, gozosa, pero también sacudida en otros tiempos por el estruendo de la revolución anarquista”. El 1945, “Destino” ja avançava algun capítol d’El viudo Rius. De fet, en aquell buit d’autors que s’havia produït, allò que importava era que, manllevant una frase d’Azorín en l’article que li dedicà a la revista, a l’agost del 1944, “al fin, tenemos un novelista: Ignacio Agustí”.