Josep Pla: un escriptor després d’una guerra

Josep Pla i Casadevall tornà a Barcelona amb les tropes franquistes i, fins a la primavera del 1939, va treballar a “La Vanguardia Española”. El mes de febrer, hi va publicar l’article Retorno sentimental de un catalán a Gerona, que tenia molts dels elements de la crònica, amb un esperit de recuperació del paisatge com a part del propi patrimoni, en un moment en què tot just s’acabava l’ocupació del territori de Catalunya. Un altre article força diferent, també del febrer, va ser El cristianismo y los asesinos, en el qual, tot partint del discurs que Juan Negrín havia fet pel Nadal del 1938, carregava contra les txeques. Tanmateix, Pla no obtingué la confiança del règim, que nomenà director del diari Luis M. de Galinsoga.

En un moment molt delicat, al setembre del 1939, aparegué a “Destino” La sonrisa española, que li serví per a reflexionar sobre la postura que hauria d’adoptar Espanya davant la situació internacional —a qui havia d’adreçar el seu somriure Espanya?, acabava preguntant-se Pla—. Pel febrer del 1940 encetà, també a la mateixa revista, una secció rarament interrompuda, “Calendario sin fechas”. Tot i que la columna en va esdevenir un dels suports més ferms, no va ser l’única col·laboració que hi feu. Així, hi publicà també articles llargs, alguns signats com a Tristán i d’altres d’anònims, més breus, en els quals parlava de qüestions com la pluja i la sequera. En definitiva, tocava temes de preocupació constant per a una part de la població, la rural. Però més enllà del tòpic de la conversa sobre el temps, els articles eren també objecte d’atenció per part de la resta de la població, que s’hi veia involucrada perquè es referien a aspectes del funcionament de la seva vida quotidiana, a través de la producció agrícola i de l’energia elèctrica, tan vitals per a la marxa del país, en uns anys en què les restriccions eren el pa de cada dia.

Entre el 1940 i el 1941, Pla va publicar els quatre volums de la Historia de la Segunda República Española, que havia començat a Itàlia durant la guerra, subvencionat per Francesc Cambó. Davant la sorpresa d’aquest, el llibre va sortir a Barcelona editat per Destino. L’editor hi exercí censura i, a més, la del govern exigí que se’n suprimissin fragments de discursos de polítics republicans. I això que part de la tesi de l’obra en depenia. Pla afirmava, en la nota inicial sobre les fonts: “La Segunda República Española ha sido un régimen hablado, verbal, que no pudo superar en realidad la fase meramente sonora de los problemas que enfocó”. I encara reblava: “Difícilmente ha existido nunca en nuestro país una figura política que haya vivido en un desequilibrio más constante entre el ‘hablar de las cosas’y el ‘hacer las cosas’”.

Pla va aprofitar sovint en els llibres d’aquells anys els materials de la secció “Calendario sin fechas”. Entre els dels primers quaranta, aquest va ser el cas —per citar-ne només dos— de Las ciudades del mar i Viaje en autobús, publicats el 1942, any d’una collita força espectacular en la bibliografia de l’autor. Viaje en autobús, que va sortir mutilat per la censura, va ser un autèntic èxit de vendes, segons una enquesta feta a editors i llibreters d’arreu de l’Estat. La resposta dels de Barcelona era d’una unanimitat aclaparadora: el llibre d’autor espanyol que tots citaven era Viaje en autobús, mentre que en d’altres indrets de fora de Catalunya el que més es repetia era La familia de Pascual Duarte, de Camilo José Cela Trulock, que a Barcelona ni tan sols s’esmentava.

Era evident que el públic lector català necessitava el producte que Pla li oferia, no solament perquè cada setmana s’hi posava en contacte a través del seu “Calendario” i, per tant, alimentava, alhora que creava, uns lectors fidels, sinó perquè, tot adquirint un compromís amb el medi, l’encarava amb una literatura totalment allunyada de la visió de la realitat que se solia donar des dels papers. Una bona part del que Pla relatava responia als maldecaps de la majoria dels ciutadans dels primers anys quaranta, obsedits per la fam i l’escassesa. Pla parlava de l’estraperlo, dels que participaven en el fenomen i de la manca general d’ètica. En suma, d’allò que era a la base de la realitat més quotidiana, tractat amb escepticisme i sornegueria per un autor que, als ulls del lector d’aquell moment, havia nodrit la seva biblioteca i les seves lectures, en català, durant els darrers disset anys, a partir de la publicació de Coses vistes el 1925.

Així mateix. Pla utilitzava la tribuna setmanal de “Destino” per a reflexionar sobre un tema recurrent al llarg de la seva obra, la seva situació com a escriptor i la qüestió de l’ofici. En el vessant cultural, deixava anar bromes, i de vegades sarcasmes, sobre la situació de la premsa i del llibre, i en donava una visió que no coincidia gaire amb la que es difonia oficialment.

A partir del mes de febrer del 1943, des de les pàgines del “Diario de Barcelona”, Josep Pla portà als lectors un nou missatge en una línia paral·lela. De fet, a través de les plataformes de què disposava, bolcà regularment sobre el públic les seves reserves d’escepticisme, tal com constatava un representant del règim, en un informe confidencial sobre la penetració de les idees franquistes als mitjans de comunicació de Barcelona.

Pel que fa a l’ús del castellà, la ploma prolífica de Pla, que assortia una part important del mercat —com a mínim el català—, produïa pàgines que sovint, per bé que no sempre, contenien elements que devien resultar xocants, i potser irritants, als lectors del món castellà. Els catalans, en canvi, devien rebre de manera diferent les expressions que esquitxaven els seus escrits, tant a la premsa com als llibres, malgrat que hi devien reaccionar diversament segons les pròpies conviccions o els plantejaments lingüístics. Els uns i els altres ensopegaven o es delectaven amb locucions com “mudos y a la jaula”, amb frases fetes com “no tiene ni suelta ni vuelta” o amb certs aclariments, com quan, després de referir-se a les tomaqueres com a “plantas que dan tomates”, afegia un “que en este momento no recuerdo como se llaman en castellano”.

En aquestes condicions, els joves escriptors en llengua castellana difícilment el podien prendre com a model. Eren significatius els retrets que, el 1943, li feia a “Destino” Luis García de Vegueta, autor canari que, al final d’un article de rèplica, li etzibava una anècdota ben representativa. Tot relatant una suposada conversa amb un madrileny que havia llegit una de les cròniques de Pla, en citava l’exclamació lapidària següent: “Caramba, no sabía que el catalán era tan fácil de comprender”. Era evident que “allò” era una altra cosa. Havia de fer una funció especial i s’adreçava a un públic que adquiria uns nous hàbits de lectura. Els defensors d’una llengua única no n’admetien una varietat, producte de l’apropiació i de la fusió dels altres idiomes o dialectes i amb una presència excessiva del “substrat”.

El 1946, quan els llibres catalans podien tornar a ocupar un lloc legal, Pla va treure una edició revisada del Viatge a Catalunya (1934), que inaugurà la col·lecció “El Dofí”. El començà tot referint-se als dotze anys que havien hagut de passar a causa d’aquell “conjunt d’esdeveniments que, per fer-ho curt i amb aquella gràcia que ens caracteritza, anomenem les circumstàncies”. Reprenia, doncs, el contacte, i el refermava amb una declaració d’una solemnitat no gaire usual: “I ara vull fer una petita confessió, que per tenir una plena publicitat, és com si fos feta davant de notari. L’edició d’aquest volum em fa gràcia perquè podria, i espero que podrà ésser l’inici, de la publicació, en català, de tots els meus llibres. Havent estat concebuts, pensats i escrits en la meva llengua, encara que alguns hagin sortit, primer, en altres, és natural que la seva edició bàsica sigui la de la llengua en què foren inicialment elaborats”. No hi havia hagut ruptura amb els lectors, simplement s’iniciava la recuperació de l’antiga normalitat. Pla es convertí, sobretot des del 1949, en agent determinant del procés de refer el públic lector català.