Els Països Catalans: una societat moderna sota una dictadura

Al final dels anys cinquanta, el trauma de la Guerra Civil començava a diluir-se en les consciències individuals, però la vida del país continuava absolutament mediatitzada pel règim polític. A punt de finalitzar la dècada, el règim franquista havia optat definitivament per la liberalització econòmica com a mesura de supervivència política, perquè en els darrers anys els desequilibris de l’economia s’havien fet insostenibles: la inflació estava fora de control i l’exhauriment de les divises per tal de fer front al dèficit comercial van portar l’Estat a la pràctica suspensió de pagaments. La crisi política, la remodelació governamental, l’ascens dels tecnòcrates de filiació opusdeista i l’aprovació d’un Pla Nacional d’Estabilització Econòmica van ser les peces clau del gir de la segona meitat dels anys cinquanta.

El Pla d’Estabilització —elaborat en col·laboració amb el Fons Monetari Internacional— contenia un programa de liberalització controlada que actuava en tres àmbits fonamentals: l’eliminació dels controls directes sobre l’economia mitjançant la supressió de molts organismes creats al llarg dels anys quaranta, la liberalització del comerç exterior i la regulació de les inversions estrangeres. Els efectes del Pla d’Estabilització foren força ràpids: la inflació s’aturà i l’increment del comerç exterior fou notable, tot i que el procés estabilitzador va comportar, fins el 1961, una contracció de l’activitat econòmica que van patir les indústries i, sobretot, els treballadors, la qual cosa accelerà l’emigració a l’estranger.

Des d’aquell moment, Espanya va participar en l’onada de creixement que experimentava l’economia mundial. Entre el 1961 i el 1974, la taxa mitjana de creixement del Producte Interior Brut (PIB) va ser del 7% —més del 8% als Països Catalans—, una taxa excepcional en la trajectòria hispànica, si es té en compte que es tracta d’un període relativament llarg i molt important també en termes europeus: en aquells mateixos anys França va tenir una taxa mitjana de creixement del 5%, la República Federal d’Alemanya del 3,8% i la Gran Bretanya del 2,6%. Les xifres espanyoles no destaquen tant si es recorda que aquests països havien crescut molt els anys cinquanta o si se les compara amb les d’altres països de l’Europa mediterrània que, com Espanya, estaven aprofitant les oportunitats ofertes pels mercats internacionals per tal d’escurçar distàncies respecte dels països més desenvolupats.

Així, si al llarg de les dues dècades anteriors les polítiques intervencionistes del règim franquista havien tingut com a conseqüència l’estancament econòmic i l’eixamplament de les distàncies quant al nivell de desenvolupament respecte de la resta d’Europa, la remoció d’aquelles polítiques va permetre aprofitar la conjuntura internacional des dels anys seixanta. El marc exterior no tan sols va afavorir el creixement sinó que el va estimular activament. Així, el fet que a Europa hi hagués una manca relativa de mà d’obra va permetre que, els anys seixanta, més de dos milions d’espanyols —entre ells, molts milers de valencians i una proporció menor de catalans— marxessin a diferents països, i que els seus estalvis revertissin al país en forma de transferències i inversions immobiliàries. D’altra banda, l’augment del poder adquisitiu de la població europea va fer possible també que milions de persones tinguessin prou estalvis per, en algun moment, gaudir del sol, dels preus baixos i del propalat Spain is different. I en tercer lloc, però no com a element menys important, el capital acumulat i l’atractiu d’un mercat amb un gran potencial de creixement van generar moltes inversions estrangeres, acompanyades de l’arribada de tecnologia i noves formes d’organització de la producció.

El miracle dels anys seixanta

Tres elements intervingueren de manera essencial en la transformació global de l’economia, els mateixos que s’han esmentat per al conjunt europeu, però amb major intensitat: el creixement de la indústria i els serveis en detriment de l’agricultura que, tanmateix, millorà extraordinàriament la seva eficiència; el salt qualitatiu en la producció, que va possibilitar l’adquisició de la tecnologia desenvolupada als països capdavanters, i l’augment de la renda disponible, que va permetre incrementar el consum de les famílies i mantenir alts nivells de demanda per a l’activitat econòmica.

Entre el 1960 i el 1975, un intens corrent immigratori va proporcionar als Països Catalans la població activa necessària per a cobrir les demandes de l’economia. Entre els anys 1960 i 1981, els Països Catalans van tenir un saldo migratori positiu de 1 684 645 persones —987 645 a Catalunya, 549 600 al País Valencià i 147 400 a les illes Balears—. La immigració va ser un element clau per al rejoveniment de la població en el seu conjunt, un estímul al creixement demogràfic —atès que una bona part dels immigrants eren joves— i, lògicament, una font contínua de força de treball.

Merca-Alacant, A. Navarro Guzmán, 1972-73.

Dins de cada territori la distribució de la població ocupada variava segons les activitats dominants. La indústria va actuar com a motor econòmic a Catalunya i el País Valencià, si bé el punt de partença era molt desigual: el 1960 Catalunya continuava sent “la fàbrica d’Espanya”, mentre que el País Valencià es va industrialitzar plenament en aquests anys. Els serveis es van expandir arreu; el turisme va esdevenir l’activitat econòmica més dinàmica de les Illes i una de les essencials del País Valencià. A Catalunya, en canvi, els serveis eren molt més diversificats: el sector turístic era molt important, però al mateix temps van créixer els serveis vinculats a la indústria i al pes metropolità de Barcelona. Per la seva banda, l’agricultura era el sector menys rellevant dins el PIB a Catalunya i al País Valencià, però gaudia d’una alta productivitat en termes relatius i estava abocada a la producció per als mercats metropolitans i per a l’exportació.

Lògicament, el desplaçament cap a activitats de major rendiment econòmic va tenir com a resultat un creixement de la renda més intens als Països Catalans que el de la mitjana espanyola. Així, fins a la crisi econòmica dels anys setanta, el PIB va experimentar a Catalunya un creixement del 8,4% de mitjana anual, poc més que el País Valencià i per sota del 10% de les Illes. Aquest augment de la renda va repercutir en la puja del poder adquisitiu de la població a través de l’extensió de l’ocupació i de l’increment dels salaris reals, que entre el 1964 i el 1978 creixeren el 7,6% de mitjana. Aquesta va ser la base sobre la qual es fonamentà la transformació social.

La modernització socioeconòmica ha estat considerada com un dels fenòmens més rellevants del període franquista. Efectivament, sota la dictadura franquista Espanya en el seu conjunt es va industrialitzar i urbanitzar, i la majoria de la població va augmentar el seu nivell de vida. Per a alguns sociòlegs i politicòlegs, i també per a alguns historiadors, el procés de modernització econòmica que va viure Espanya va permetre un canvi social que, a la llarga, va fer inevitable la democratització política. Fins i tot alguns apologistes del franquisme justifiquen històricament la dictadura mitjançant la reivindicació del creixement econòmic —presentat com el resultat de la direcció empresa pels equips governamentals—, perquè va modernitzar el país, i, tot donant un pas més, suggereixen que aquest règim va posar les bases de l’actual democràcia.

Enfront d’aquestes argumentacions, una bona part de la historiografia ha subratllat, d’una banda, el protagonisme dels moviments socials en la consecució de la democràcia. Pel que fa al creixement econòmic, hom destaca que va ser induït des de fora pels ingressos generats pel turisme, les inversions de capital i les transferències que enviaven els emigrants des de l’estranger. Els historiadors econòmics i els economistes estan d’acord, de manera força generalitzada, en el fet que, en realitat, la instauració del franquisme va interrompre el procés d’articulació creixent de l’economia espanyola dins l’economia internacional, i que després la liberalització es va limitar a restituir les condicions de preguerra. El suposat miracle espanyol no tenia res de sobrenatural: l’aprofitament dels efectes de l’onada expansiva de les economies occidentals va permetre escurçar les distàncies de desenvolupament respecte del conjunt europeu que la Guerra Civil i la política franquista dels anys quaranta havien eixamplat de manera notable.

Contràriament al que afirmava el discurs propagandístic franquista, la planificació indicativa va ser un fracàs, en bona part perquè l’execució dels plans de desenvolupament estava condicionada pels interessos dels grups dominants en els cercles del poder. Moltes de les inversions realitzades es dirigien cap a empreses i sectors controlats pels cercles econòmics del règim, els quals captaven els recursos de l’Estat per a dedicar-los a activitats molt sovint antieconòmiques. El finançament privilegiat, la limitació de la competència, un sistema fiscal regressiu, l’especulació i unes inversions públiques sempre escasses completaven els trets bàsics de la política econòmica franquista. La impressionant legislació ordenancista i interventora no amaga que el règim va servir sempre els interessos econòmics dels grups més poderosos, de manera que el creixement experimentat en el decenni 1962-73, en contra del que pretenien els plans de desenvolupament, va accentuar els desequilibris territorials i va comportar costos socials i ecològics força significatius.

Es pot afirmar, doncs, que el creixement econòmic va ser importantíssim els anys seixanta i el començament dels setanta al marge de —no a causa de— la política econòmica franquista, i així alguns dels seus trets —protecció dels interessos privats més especulatius, ínfims recursos públics— van fer més dur l’impacte de la crisi, els efectes de la qual, tanmateix, es van intentar retardar tant com fou possible perquè la vida de Franco s’acabava. Tal com passava des de l’inici de la dictadura, l’esfera econòmica estava supeditada a l’esfera política, de manera que no es van adoptar polítiques per afrontar la crisi fins als pactes de la Moncloa, signats el 1977.

Del consum imprescindible a la societat de consum

L’Institut Nacional d’Estadística va realitzar la primera enquesta sobre pressupostos familiars el 1958; des d’aleshores fins al 1980 el pressupost familiar mitjà en pessetes constants es va multiplicar per 2,6. El salt quantitatiu en els ingressos va fer possible el canvi qualitatiu; al llarg d’aquests vint anys la distribució del pressupost familiar es va anar modificant, les partides destinades a les necessitats bàsiques es reduïren i s’eixamplaren les vinculades al benestar.

Les despeses en alimentació, que eren les més grans, van ser les que més van reduir la seva importància: l’any 1958 el 55% dels ingressos familiars eren absorbits per l’alimentació, el 1968 s’havien reduït ja al 44%, el 1973 al 38% i el 1980 al 31%. La compressió de les despeses bàsiques va permetre que els anys seixanta una bona part de l’estalvi es dediqués a l’equipament domèstic, tot i que moltes famílies havien de començar per l’obtenció de l’habitatge, i després dels electrodomèstics, que facilitarien la vida quotidiana. Com a mitjana, el 1963 el 9% de la població espanyola tenia frigorífic, el 33% rentadora, el 8% televisió i el mateix percentatge automòbil; el 1969 aquelles xifres s’havien elevat: el 63% disposava de frigorífic, el 62% de televisió i el 27% d’automòbil. A mitjan anys setanta, la disponibilitat dels principals electrodomèstics era generalitzada, tot i que en un període de transformació tan intensa les diferències territorials eren molt elevades i les zones de major industrialització i renda més alta van gaudir d’aquests béns abans i en proporcions més grans.

Un cop assolits els nivells mínims de consum, d’altres partides van anar absorbint l’increment del poder adquisitiu. Si abans s’assenyalava la transcendència de la reducció del pes de l’alimentació ara, en sentit invers, cal esmentar el creixement de les despeses diverses en el pressupost familiar, que van passar de representar el 18% del total el 1958 al 24% el 1968, el 32% el 1973 i el 35% el 1980. Es podria afirmar que la societat de consum era ja plenament consolidada, perquè el pes de la supervivència era menor que el de la superfluïtat; però, com sempre, les xifres mitjanes desvirtuen la realitat i els estudis que s’han realitzat tot tenint en compte els grups socials mostren que la mitjana estadística no té una correspondència social, ja que aproximadament la meitat de la població se situa per sobre de la mitjana i l’altra meitat per sota en escala progressiva. Així, el 1980 els grups amb ingressos més baixos dedicaven al transport, el lleure, l’ensenyament i la cultura un 10% del seu pressupost, i els més acomodats, en canvi, hi destinaven el 26% d’un total molt més elevat.

D’altra banda, els canvis en les condicions materials van alterar les formes de vida i les pautes de sociabilitat preexistents, en especial en el cas de la població d’origen rural que s’havia traslladat a la ciutat. En termes globals, es va produir una major reclusió en l’espai domèstic, que s’explica pel fet que els habitatges eren més còmodes però, sobretot, per la irrupció de la televisió a les llars. La programació televisiva va acaparar una bona part del temps d’oci, en grau variable segons les edats i els grups socials, i la seva incidència entre les classes populars fou especialment significativa. La manca d’espais col·lectius on desenvolupar noves o antigues formes de sociabilitat també va influir en el protagonisme de la televisió com a forma principal d’esbarjo.

Un dels aspectes més simbòlics de la nova societat de consum dels anys seixanta fou l’aglomeració de cotxes que entraven o sortien de les ciutats —principalment de Barcelona i València— els diumenges, sobretot durant els mesos estiuencs, i també la massiva ocupació de platges i zones de muntanya per part de famílies de les classes mitjana i popular. D’altra banda, ja els anys setanta, el continuat augment del poder adquisitiu i la millora de la xarxa viària van permetre el fet que capes relativament àmplies de la població urbana gaudissin d’una segona residència. En aquells anys, la febre constructora, incentivada pel descontrol politicourbanístic, va oferir la possibilitat de disposar d’un apartament a la costa a un preu accessible a una part significativa de la població. La bondat del clima va permetre que s’estenguessin també els càmpings oberts tot l’any, als quals es desplaçaven setmanalment les famílies més amants de la vida natural o amb un poder adquisitiu menor que impossibilitava poder prendre altres opcions. Tot plegat, s’estengué la percepció que, en determinats aspectes, s’estava produint una certa homogeneïtzació dels costums que influïa positivament en la integració social, característica del que hom anomena societats de masses.

Una nova estructura social

La profunda transformació de les estructures econòmiques espanyoles va determinar també unes profundes transformacions socials. Uns dos milions de camperols van deixar el camp durant el decenni dels anys seixanta, sobretot les zones rurals d’Andalusia, i van instal·lar-se a les àrees urbanes, industrials i turístiques, entre les quals les dels Països Catalans. Aquesta massiva emigració va reduir dràsticament la xifra d’assalariats al camp, sobretot de jornalers a Andalusia. Per a alguns autors, com Santos Julià, aquest fou el canvi més notable experimentat en l’estructura social espanyola des del 1955 fins al 1985. Aquest procés va tenir, d’altra banda, una clara conseqüència sociopolítica: desaparegué un problema social, centrat entorn de la propietat de la terra, que havia condicionat la vida política espanyola durant més d’un segle. Alhora, molts petits propietaris van abandonar explotacions marginals o insuficients, mentre els mitjans i els grans propietaris havien d’adaptar-se a formes empresarials més modernes.

L’intens procés industrialitzador va comportar el creixement a tot Espanya d’una jove classe obrera; així, els obrers qualificats constituïen la categoria professional més nombrosa de la societat espanyola al començament dels anys setanta, amb més pes encara a les societats catalana i valenciana. També va produir-se un creixement continuat del nombre de treballadors del sector terciari, especialment els anys setanta. En el sector dels serveis cal destacar una notable estratificació socioprofessional, amb l’aparició de segments d’assalariats d’elevada qualificació i renda que conformaren, almenys en part, el que s’ha denominat les noves classes mitjanes; per contra, va produir-se un retrocés de les classes mitjanes tradicionals, si bé amb diferències notables entre la indústria i els serveis, i alhora va créixer molt el volum de treballadors ocupats en feines d’escassa qualificació.

El profund canvi econòmic i social va determinar també noves situacions en les classes burgeses. A tot Espanya va afirmar-se un empresariat industrial, en alguns casos vinculat a empreses transnacionals, però també a l’aparell polític franquista, mitjançant el paper del sector públic i de les polítiques de planificació indicativa. Tant a Catalunya com al País Valencià, els sectors lligats a les activitats industrials amb major pes en les dècades anteriors —a Catalunya, per exemple, els emblemàtics industrials cotoners— van ser gradualment desplaçats de llur posició hegemònica per un empresariat —nou o reconvertit— vinculat als sectors industrials més expansius —com el metal·lúrgic o el químic—, al sector de la construcció, moltes vegades amb estretes relacions amb el món financer, i a determinades activitats terciàries. A les illes Balears es consolidà clarament el predomini de l’empresariat relacionat amb les activitats turístiques.

Tot i els efectes de la crisi econòmica des de la meitat de la dècada dels setanta, els canvis en l’estructura social van consolidar-se plenament. Les societats catalana, valenciana i illenca, i la societat espanyola en el seu conjunt —tot i que en aquest cas s’acusaven més encara les diferències respecte de les dècades anteriors—, presentaven en iniciar-se els anys vuitanta el perfil de les societats urbanes modernes, amb una estructura social cada vegada més complexa, amb un voluminós col·lectiu de treballadors industrials que, tanmateix, cada vegada estava més fragmentat internament i, sobretot, començava a recular en termes quantitatius, i amb un progressiu increment dels treballadors terciaris encara més estratificats. Tot plegat, a més, amb el rerefons d’una creixent desocupació i l’aparició de noves formes de marginació social, fenòmens, però, semblants als dels països europeus occidentals.

Tensions i conflictes socials

El creixement econòmic i els canvis socials iniciats als anys seixanta, juntament amb la incorporació al mercat laboral de noves generacions que ni havien viscut la Guerra Civil ni els anys més durs de la postguerra, van contribuir decisivament a l’aparició d’una conflictivitat laboral que va tendir a incrementar-se continuadament, sobretot després del 1962, i que generà una important tensió política que va acabar erosionant profundament la dictadura franquista.

A partir del 1962, les vagues i altres formes de protesta obrera, malgrat el seu caràcter il·legal i la repressió que provocaven, es van convertir en un element habitual de les relacions laborals. La mateixa política econòmica liberalitzadora va fer imprescindibles la introducció de canvis substancials en la política laboral franquista. Així, l’aprovació de la Llei de convenis col·lectius del 1958, amb la fixació de les condicions de treball mitjançant la negociació entre representants empresarials i representants obrers, tot i fer-se en el marc de l’Organització Sindical, va estimular l’organització i la mobilització obreres.

La conflictivitat laboral dels anys seixanta i de la primera meitat dels setanta ha estat exagerada o minimitzada segons les diferents interpretacions; des de la literatura antifranquista militant s’ha sobredimensionat i s’ha tendit a atribuir-li una exagerada causalitat política; per contra, des de determinades anàlisis polítiques, fins i tot acadèmiques, se l’ha volgut reduir gairebé a la marginalitat. És cert que un ampli sector dels treballadors no va participar mai en una protesta laboral, però també ho és que des dels primers anys seixanta, tot i que amb algunes fluctuacions importants, va tenir lloc una clara tendència a l’extensió de la conflictivitat, que afectà especialment les concentracions industrials tradicionals —en el territori dels Països Catalans, sobretot Barcelona i el seu entorn—, però cada vegada més les noves, i els sectors industrials amb més tradició reivindicativa, però també les activitats terciàries, algunes de gran repercussió pública. Els conflictes tenien habitualment unes causes laborals i econòmiques, però el règim franquista en provocava inevitablement la politització. La també habitual repressió patronal i policíaca, a més de radicalitzar molts conflictes, va contribuir a una notable socialització antifranquista.

La mobilització obrera va atènyer una gran intensitat durant la transició política, primer per tal d’aconseguir millores laborals i de forçar la instauració d’un règim democràtic, i després, ja legalitzats els sindicats obrers i reconeguts els drets laborals bàsics, per fer front als efectes de la crisi econòmica.

Des de la meitat dels anys seixanta la conflictivitat laboral va fer créixer el moviment de les Comissions Obreres (CCOO) i, alhora, el desenvolupament d’unes noves formes d’organització i d’acció reivindicativa dels treballadors va contribuir al creixement i a l’extensió de la conflictivitat, la qual cosa va generar un autèntic cercle virtuós. D’altra banda, la mobilització obrera va esdevenir la principal via d’ampliació de l’oposició política a la dictadura.

Ser obrero no es ninguna ganga, F. Candel, Ariel, Barcelona, 1968.

Col·l. part. / G.S.

El creixement econòmic va concentrar els moviments migratoris interns a les velles i a les noves zones industrials; això va produir l’espectacular desenvolupament d’algunes àrees urbanes, fenomen que generà múltiples problemes, sense que les autoritats locals, habitualment subordinades i en connivència amb importants grups econòmics, els resolguessin. Aquesta va ser la causa de l’aparició de protestes ciutadanes, sobretot a les noves barriades populars, sempre a partir de la reivindicació de les necessitats més elementals dels veïns. A partir del 1970, les protestes i les reivindicacions de caràcter veïnal es van estendre, i toparen inevitablement amb les autoritats franquistes que, com passava en el cas de la conflictivitat laboral, les polititzaven en considerar-les fonamentalment problemes d’ordre públic. Paral·lelament, van néixer les associacions de veïns, moviment associatiu que volia actuar dins de la legalitat, però que es va veure constantment impel·lit a treballar fora dels intransitables camins establerts. L’acció dels moviments veïnals va fer possible la millora de les condicions de vida a les barriades populars i, alhora, va tenir també importants efectes polítics: va desgastar profundament els poders locals franquistes. D’altra banda, els grups antifranquistes van ampliar la seva militància amb la incorporació d’activistes procedents dels moviments veïnals, molts dels quals formarien part de les primeres corporacions locals democràtiques elegides el 1979, uns comicis que van significar un important triomf de socialistes i comunistes.

Entre els canvis socials d’aquests anys cal destacar l’extensió de l’ensenyament superior, és a dir, l’accés a les universitats de més joves i de joves de procedències socials més diverses. Això va provocar una creixent massificació universitària, agreujada pels escassos recursos que els governs franquistes dedicaven a l’educació. D’altra banda, molts d’aquests joves van protagonitzar, més tardanament però com la resta de joves del món occidental, un trencament generacional d’intensitat desconeguda i que va tenir múltiples manifestacions: van rebel·lar-se contra una estructura familiar autoritària i jerarquitzada, contra formes i convencions socials, moltes procedents de la moral catòlica, contra els rols sexuals i, de manera general, contra l’ordre establert. Òbviament, aquests fenòmens van contribuir a l’aparició d’una autèntica revolta estudiantil contra la dictadura franquista. Efectivament, els anys seixanta i el començament dels setanta va manifestar-se una constant agitació estudiantil a tot Espanya, que va assolir força intensitat a les universitats de Barcelona i de València, i que també va erosionar notablement la dictadura. Els estudiants universitaris van aconseguir cap a la meitat dels anys seixanta que el govern suprimís el Sindicat d’Estudiants Universitaris (SEU), i van crear uns sindicats democràtics d’estudiants que, tanmateix, no van poder resistir l’envestida de la repressió franquista. Però les facultats universitàries —convertides moltes vegades en caixes de ressonància de problemes i conflictes socials— van esdevenir un focus permanent d’agitació, amb assemblees, manifestacions i vagues, que eren contestades per les autoritats polítiques i acadèmiques amb el tancament dels centres, la presència i l’actuació policíaca als recintes universitaris o les sancions acadèmiques. En definitiva, es va generar una situació de desordre permanent, de politització antifranquista, fins i tot amb expressions molt radicalitzades, sobretot després de l’impacte del Maig francès del 68. A més, des del començament dels anys setanta la revolta estudiantil va traspassar l’àmbit universitari i es va estendre a l’ensenyament secundari. D’altra banda, l’augment del nombre de professors universitaris també joves, amb unes condicions laborals i econòmiques molt deficients —els professors no numeraris o “PNN”—, va acabar generant un altre focus de tensió i conflictivitat.

El catalanisme civicocultural

Jurat d’un dels premis de la Nit de Santa Llúcia, J. Carbonell, J.M. Castellet, E. Giralt, F. Estapé i A. Cirici, Barcelona, 21-12-1968.

Col·l. part. / G.S.

Des de l’inici dels anys seixanta, la dictadura va haver de fer front també a fenòmens que als ulls dels sectors més ultrafranquistes significaven la reaparició de l’amenaça separatista. Des dels primers anys de la dècada, els canvis socials i generacionals van contribuir a desenvolupar un moviment cultural catalanista que, tot forcejant sempre amb les autoritats franquistes, va assolir una notable projecció social. Al febrer del 1960, i com a anunci del que seria una constant durant els anys següents, un centenar d’intel·lectuals va demanar l’ensenyament de la llengua catalana en tots els nivells educatius i el lliure funcionament de les entitats científiques i culturals catalanes. D’altra banda, la producció editorial en català començà a créixer de manera molt destacada —entre el 1960 i el 1966 la xifra de llibres publicats en llengua catalana va passar de 183 a 548 títols l’any—, i també ho feu el mateix món editorial, amb la creació, entre d’altres, d’Edicions 62. També van sorgir o es van consolidar un seguit de publicacions de característiques molt diverses, i en alguns casos de gran qualitat, com “Serra d’Or”, “Cavall Fort”, “Oriflama” o “Presència”.

L’any 1961 es va fundar la societat Òmnium Cultural, amb l’objectiu de fomentar i difondre la cultura catalana, però va ser clausurada el 1963 com a resposta governamental a la campanya que va promoure en demanda de l’ensenyament i de mitjans de comunicació en català; restà així fins el 1967, que fou legalitzada com a associació. Tanmateix, l’acció contra Òmnium no va evitar les reivindicacions de “català a l’escola” del període 1966-68, culminades aquest darrer any amb la campanya “La llengua d’un poble”, en el centenari del naixement de Pompeu Fabra. L’any següent, el 1969, es va iniciar la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, s’atorgà per primer cop el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i va néixer la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, al Conflent.

Però el fenomen que va tenir una major incidència en la recuperació d’una cultura catalana, alhora lligada a un moviment de reivindicació catalanista i democràtic, va ser la Nova Cançó. Els precedents del moviment es troben en Els Setze Jutges, constituïts el 1961 amb l’objectiu de crear una cançó catalana adaptada als nous temps —"cançons d’ara”, havia demanat Lluís Serrahima i Villavecchia—, amb Miquel Porter i Moix, Josep Maria Espinàs i Remei Margarit, entre els pioners. La Nova Cançó assolí ràpidament un extraordinari èxit amb noms com Francesc Pi de la Serra, Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet, i amb cançons en català que, a més, incloïen uns continguts de crítica social i política que en alguns casos —per exemple, Diguem no! o L’estaca— acabaren convertint-se en vies d’expressió de protestes i reivindicacions col·lectives. La Nova Cançó, amb cantautors de Catalunya, del País Valencià i de les illes Balears, esdevingué un fenomen que va contribuir a reforçar els vincles culturals entre els tres territoris.

Al País Valencià i a les Illes es van desenvolupar també des de l’inici de la dècada dels seixanta uns moviments civicoculturals vinculats a l’afirmació de la identitat, a la reivindicació de l’ús de la llengua catalana, i, per tant, a l’oposició a la dictadura. Al País Valencià, el punt de partida cal situar-lo en l’aparició, el 1962, d’una obra de Joan Fuster que va aconseguir un ampli ressò: Nosaltres els valencians. Cal destacar també el paper d’altres intel·lectuals com Manuel Sanchis i Guarner o Vicent Andrés i Estellés, de les editorials Estel i Tres i Quatre, o d’entitats com Lo Rat-Penat o el Club d’Amics de la Unesco, d’Alacant. Una bona part d’aquests sectors va confluir, ja després de l’ensulsiada de la dictadura, en la creació el 1978 d’Acció Cultural del País Valencià. També el 1962 va ser fundada l’Obra Cultural Balear, per iniciativa de Francesc de Borja Moll, i amb l’objectiu de promoure la cultura i especialment l’ensenyament de la llengua catalana a les Illes. Dos anys abans, i naturalment en un context polític completament diferent, s’havia creat amb el mateix objectiu el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans.

El Congrés de Cultura Catalana, organitzat a partir d’una iniciativa de la junta de govern del Collegi d’Advocats de Barcelona, aprovada al gener del 1975, va ser clausurat el 8 de desembre de 1977. Va desenvolupar-se, per tant, paral·lelament a la transició cap a la democràcia, en un marc de notable mobilització popular, i va significar la culminació del procés de redreçament cultural que havia tingut lloc al llarg dels quinze anys anteriors, alhora que formulava nombroses propostes per al futur. Cal destacar-hi l’elevada participació d’intel·lectuals, d’entitats de diferent caràcter i de ciutadans de tots els territoris dels Països Catalans. A cavall entre la política i la cultura, i també entre el 1975 i el 1977, es va desenvolupar un intens debat, que transcendí molt poc al ciutadà del carrer, entre les diferents concepcions predominants en el món polític i cultural sobre el concepte de Països Catalans, la seva realitat present i el seu futur.

Naturalment, el redreç de la cultura catalana, tot i que amb moltes limitacions i desequilibris, va ser possible gràcies a la confluència els anys seixanta i setanta de velles i noves generacions de creadors, investigadors i divulgadors, que en els diferents àmbits culturals de la literatura —inclosa l’escrita en llengua castellana—, les arts plàstiques, la música i les ciències socials, van poder accedir amb més facilitat als principals corrents i manifestacions culturals europeus, i també van poder actuar de manera més lliure, malgrat els problemes derivats de la falta de llibertat d’expressió i de l’existència d’uns mitjans de comunicació de masses —especialment la televisió—, impermeables a qualsevol dissidència tant política com cultural, tot i que, sobretot a la premsa escrita i a la ràdio, començaren a obrir-se escletxes.

En la literatura catalana cal destacar una important renovació, que va afectar tant la novel·la i la poesia com el teatre, protagonitzada per autors veterans —com ara Salvador Espriu, Pere Calders o Joan Oliver— i autors més joves que van anar traient a la llum la seva obra al llarg del anys seixanta i setanta —com Manuel de Pedrolo, Terenci Moix o Montserrat Roig—. D’altra banda, és molt remarcable la producció d’escriptors catalans en llengua castellana —com Joan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o els germans Goytisolo—. En les arts plàstiques i fins i tot amb un gran impacte en els corrents europeus del moment, sobresurt l’obra de Joan Miró i d’Antoni Tàpies, però també la de Josep Guinovart, Joan Genovés, Andreu Alfaro o l’Equip Crònica, que contrasta amb l’escassa volada de la producció cinematogràfica d’aquells anys, malgrat la denominada Escola de Barcelona, de vida efímera, d’altra banda.

Més projecció social va tenir, en canvi, l’obra d’historiadors i economistes que aportaren noves anàlisis a les bases i a la trajectòria de la societat catalana contemporània, a partir de la introducció de les teories i metodologies —fortament influïdes pel marxisme— predominants en les ciències socials europees. Cal destacar, per exemple, el mestratge de Pierre Vilar i la influència de la seva monumental Catalunya dins l’Espanya moderna, començada a publicar l’any 1964, i també les aportacions de Joan Reglà, Josep Fontana, Josep Termes, Emili Giralt, Jordi Nadal o Ernest Lluch.

L’extraordinari impacte de la immigració als Països Catalans, sobretot a la societat catalana, va originar un intens debat intel·lectual i polític sobre les seves conseqüències en el manteniment de la identitat nacional, estimulat per la publicació l’any 1964 d’Els altres catalans, de Francesc Candel. Les posicions contràries a la promoció de la integració dels immigrats, representades per alguns sectors del nacionalisme radical i també per sectors de la nova esquerra, no van tenir un ressò social significatiu, perquè els sectors més influents del moviment obrer —tant el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com les CCOO— van fer un continuat esforç per identificar les llibertats nacionals com un component bàsic de les llibertats democràtiques, i per estendre la seva reivindicació també entre els treballadors d’origen immigrant. Igualment, entre els sectors moderats del nacionalisme també es considerà essencial evitar la cristal·lització a Catalunya de dues comunitats, una actitud que restà fixada en una formulació de Jordi Pujol i Soley —"català és tot home que viu i treballa a Catalunya, i que amb el seu treball, amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya”—, que després es divulgà amb l’eslògan “catalans són tots aquells que viuen i treballen a Catalunya”.

Església i societat davant el canvi

L’Església catòlica va ser en alguns casos, i almenys en part, vehicle dels canvis que Espanya i els Països Catalans van viure els anys seixanta i setanta, tot i que en d’altres ocasions en va ser la receptora principal de les conseqüències. Efectivament, una part del catalanisme civicocultural va desenvolupar-se a l’aixopluc de l’Església, que paral·lelament oferia també protecció, sobretot per part d’un sector del clergat jove, a un nou moviment obrer que no per casualitat va celebrar múltiples reunions en locals parroquials.

Les encícliques de Joan XXIII Mater et Magistra (1961) i, sobretot, Pacem in Terris (1963) i el concili II del Vaticà, clausurat per Pau VI el 1965, van tenir un gran impacte a Espanya, amb una jerarquia eclesiàstica molt conservadora i encara identificada majoritàriament amb la dictadura franquista, i van significar un gran estímul per a aquells sectors del clergat i dels laics catòlics compromesos amb els problemes sociopolítics i, a Catalunya a més, en la defensa de la identitat nacional. El 1963, les declaracions de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané en denunciar el règim franquista, tot i la seva excepcionalitat, van obrir públicament una confrontació entre una part del catolicisme català i la dictadura. El 1966, la manifestació d’uns cent trenta capellans a Barcelona en protesta per les tortures policíaques i la seva dispersió per la policia armada esdevingué una imatge insòlita i inquietant, tant per al poder polític com per a la jerarquia eclesiàstica. Gairebé al mateix temps, des de grups catòlics i catalanistes es va desplegar una intensa campanya contra la designació com a successor de l’arquebisbe Gregorio Modrego del prelat d’Astorga Marcelo González Martín amb el lema “Volem bisbes catalans”.

D’altra banda, un seguit de publicacions vinculades a l’Església catalana, especialment “Serra d’Or” però també “Oriflama” i d’altres revistes de caràcter local, van ser el vehicle d’expressió, pública i legal, de la dissidència catòlica catalanista, i van fer possible l’expressió de veus d’altres sectors d’oposició al franquisme i a tot allò que aquest significava.

En aquest context, es va produir una ràpida radicalització d’alguns sectors catòlics, tant del clergat com dels moviments apostòlics, que es van apropar al pensament marxista; alguns iniciaren un camí que acabaria apartant-los de l’Església, i d’altres participaren en el diàleg cristianisme-marxisme que conduiria després a la creació del moviment Cristians pel Socialisme.

La profunda crisi de l’Església catòlica quedava reflectida clarament en l’enquesta al clergat realitzada a instàncies de la Conferència Episcopal Espanyola entre el 1969 i el 1970. Així, per exemple, segons ha explicat Jaume Barallat, la majoria del clergat de Lleida, que arribava al 61% considerant només els religiosos més joves —les xifres variaven relativament poc amb relació a la mitjana espanyola—, avaluava negativament les relacions amb el seu bisbe, que alhora molts consideraven poc o gens informat sobre els problemes polítics, socials i fins i tot religiosos. La majoria dels sacerdots no estava d’acord amb la forma d’usar l’autoritat per part de la jerarquia espanyola i gairebé el 40% la considerava “regular, dolenta o molt dolenta”. Una gran majoria —fins el 85% dels joves— considerava negatiu el vincle privilegiat de l’Església amb el règim franquista i, paral·lelament, estava en desacord amb la posició oficial de l’Església espanyola respecte de les qüestions socials i polítiques. Només el 8% del clergat lleidatà era partidari de la “situació política d’Espanya en aquell moment”, mentre que una tercera part —el 58% dels sacerdots joves— es manifestava a favor del socialisme com a opció sociopolítica.

La confrontació oberta d’actius sectors catòlics amb la dictadura franquista, i les fortes tensions entre aquells sectors i la jerarquia eclesiàstica més immobilista, va determinar una millora de la imatge del món catòlic entre els sectors populars amb arrels anticlericals, però la secularització de la societat no va parar de créixer, la qual cosa va fer disminuir radicalment la influència social de l’Església catòlica en tots els àmbits i provocà fins i tot una dramàtica i amenaçadora crisi de vocacions. Precisament la comparació del pes i de la influència de l’Església catòlica en la societat espanyola al final dels anys setanta amb l’encara aclaparador pes del nacionalcatolicisme en iniciar-se la dècada dels seixanta permet apreciar la profunditat dels canvis que van transformar Espanya i els Països Catalans, i que van resultar letals per a la supervivència de la dictadura franquista.

Els anys daurats del règim franquista

El règim franquista inicià la dècada de 1960 amb les mateixes característiques essencials dels primers vint anys: concentració del poder en mans del dictador; predomini del partit únic —el Movimiento Nacional—, si bé amb una posició cada vegada més subalterna en el sistema polític; manteniment de les organitzacions d’enquadrament i control de la població, però amb un paper reduït, fins i tot marginal en alguns casos, i a més enfrontades a fortes tensions i crisis; existència d’un gran aparell repressiu, que continuà actuant amb contundència contra qualsevol forma de protesta i d’oposició dels desafectes al règim —el 1963 era executat, tot provocant una forta onada de protestes internacionals, el dirigent comunista Julián Grimau García—, si bé s’incrementà la tolerància envers els que només discrepaven; sosteniment d’un aparell repressiu convenientment adaptat als nous temps, amb la creació del Tribunal de Orden Público l’any 1964, i, finalment, desenvolupament d’un renovat aparell propagandístic que ara disposava d’un nou i valuós instrument: la televisió.

Tanmateix, entre la classe política franquista molts eren conscients que la dictadura havia de realitzar alguns canvis per tal d’adaptar-se a la impressionant transformació socioeconòmica que vivia Espanya. Al juliol del 1962, Franco va formar un nou govern en el qual els tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei es van veure reforçats, tot i que els falangistes mantingueren importants posicions. Cada vegada més, juntament amb les transformacions que estaven canviant la fesomia del país, la denominada qüestió successòria —Franco tenia 70 anys el 1962— i, en definitiva, el futur del règim, va anar ocupant el centre de les preocupacions del personal polític franquista. És això el que expressava la recurrent pregunta: “després de Franco, què?”.

El 1964, la dictadura va llançar una espectacular campanya propagandística per a commemorar els “veinticinco años de paz”, requalificats amb precisió per l’abat Escarré com a vint-i-cinc anys de victòria. Alhora, les autoritats franquistes tractaren de capitalitzar les conseqüències més positives de l’onada de creixement econòmic, tot prometent la superació immediata de les negatives.

En aquest context es van anar perfilant diferents projectes que tenien com a objectiu assegurar la continuïtat del franquisme: d’una banda els que, amb el ministre secretari general del Movimiento i delegat nacional dels sindicats José Solís Ruiz al capdavant, responien a la pregunta abans esmentada: després de Franco, les institucions; és a dir, la monarquia, però també les corts orgàniques, el Movimiento Nacional i els sindicats verticals. Tanmateix, consideraven que era indispensable preparar aquestes institucions per al futur; calia modernitzar-les i flexibilitzar-les per tal de perpetuar el règim. El desarrollo político propugnat per aquest sector consistia a potenciar la representació orgànica en les institucions —és a dir, la basada en la trilogia família, sindicat i municipi—, a acceptar l’existència d’associacions polítiques dins el Movimiento, a potenciar l’organització sindical amb noves estructures horitzontals d’agrupament d’empresaris i treballadors, i a admetre una certa tolerància informativa i una flexibilització de la rígida censura cultural. Però els recels dels tecnòcrates, dels sectors més allunyats del falangisme i dels més immobilistes del règim van deixar limitat aquest projecte a la nova Llei de premsa del 1966, promoguda pel ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, que combinava petites dosis de tolerància amb un formidable dispositiu repressiu, a unes lleugeres reformes sindicals (1965), a l’elecció directa de procuradors a corts per part dels caps de família i les dones casades en representació de les famílies —a partir del 1967—, i a un inacabable i a voltes absolutament esperpèntic debat sobre les associacions polítiques que encara durava l’any 1975.

L’altre projecte era el defensat pels tecnòcrates apadrinats pel ministre de la Presidència, l’almirall Luis Carrero Blanco, que tenien com a figura més representativa el comissari del Plan de Desarrollo, Laureano López Rodó. Per a aquests, calia, en primer lloc, impulsar decididament el creixement econòmic perquè així s’asseguraria l’estabilitat social i s’assoliria una nova legitimitat per al règim que facilitaria el continuisme en la forma d’una monarquia autoritària personificada en Joan Carles de Borbó, amb un paper marginal de tot l’entramat del Movimiento. Però fins el 1969 no van aconseguir que Franco es decidís a designar Joan Carles com a successor a títol de rei, i la indecisió del dictador va mantenir oberts molts dubtes i incerteses —com també a la possibilitat de tota mena de maniobres—, que d’altra banda no van acabar de desaparèixer mai.

Dos anys abans havia estat promulgada la Llei Orgànica de l’Estat, després de ser votada favorablement en un referèndum que, precedit d’una aclaparadora campanya propagandística organitzada pel ministre Fraga, fou utilitzat pels dirigents del règim per a mostrar la gran adhesió popular a Franco —l’entusiasme participatiu va portar, per exemple, al fet que en algunes poblacions catalanes votés més del 100% del cens electoral!—. La Llei reafirmava els principis fonamentals del Movimiento Nacional, introduïa retocs menors en les lleis fonamentals franquistes, a part de modificar el llenguatge, depurant-lo de la retòrica feixista dels anys quaranta, i pretenia deixar-ho tot “atado y bien atado”, segons l’expressió del mateix Franco, per exemple amb el recurs de contrafur contra qualsevol acte legislatiu o disposició del govern que vulnerés els immutables principis del Movimiento.

El 1969, un escàndol econòmic —l’afer Matesa— i el seu tractament en els mitjans de comunicació va precipitar una important crisi governamental que va reforçar els tecnòcrates, contra tota previsió, ja que aquests eren els més afectats per l’afer, i provocà un malestar notable en la resta de la classe política franquista. Tanmateix, l’èxit d’aquell sector es va produir quan començava a fer-se palès que algunes de les seves previsions no es complien; per contra, la conflictivitat social i el creixement de l’oposició política forçaren el franquisme a mostrar la seva cara més repressiva, fins i tot amb mesures extraordinàries com per exemple la declaració de l’estat d’excepció a tot Espanya l’any 1969, cosa que va contribuir a fer créixer el dissens a l’interior i a deteriorar més la imatge del règim a l’exterior. En realitat, la dictadura franquista estava entrant en una profunda crisi que s’agreujaria continuadament els anys següents.

Quan el 20 de desembre de 1973, Euskadi ta Astasuna (ETA) va atemptar contra Carrero Blanco, que des del mes de juny ocupava la presidència del govern, la crisi de la dictadura era ja probablement irreversible. Els quasi dos anys del primer govern de Carlos Arias Navarro van caracteritzar-se per l’agudització del desgast del franquisme: moviments vaguístics de notable magnitud, contínues protestes estudiantils, manifestacions polítiques en reivindicació d’un règim democràtic, topades de les autoritats polítiques amb l’Església catòlica —per exemple, amb la temptativa d’expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao Antonio Añoveros—, accions de grups armats —ETA, FRAP—, intensificació de la repressió, amb treballadors morts per la policia i un increment dels detinguts, torturats i processats per raons polítiques, fins i tot executats —el llibertari català Salvador Puig i Antich al març del 1974 i cinc militants del FRAP i d’ETA al setembre del 1975—. No ha d’estranyar, doncs, que comencessin les desercions del vaixell franquista, que d’altra banda contribuïren a augmentar-ne la deriva: els uns perquè eren partidaris d’una sempre confusa obertura, que veien constantment avortada per la fortalesa dels més immobilistes i per les pressions dels més ultres, cada vegada més alarmats per l’evolució de la situació; els altres perquè començaven a adonar-se que el continuisme era inviable i que calia “reciclar-se” amb vista al futur. Alguns per sincera evolució en les seves conviccions polítiques envers la democràcia.

El franquisme: del triomfalisme a la crisi

A Catalunya, sobretot, però també al País Valencià i molt menys a les Illes, el règim franquista va patir una profunda erosió des de mitjan anys seixanta. Si a tot Espanya la societat va anar evolucionant cada vegada més al marge del règim, a Catalunya aquest divorci va ser especialment sensible. Naturalment, no contribuïen a evitar-lo les característiques i les actituds de les principals autoritats —governadors civils i militars, capitans generals—, gairebé sempre poc coneixedores del país, i amb una limitadíssima capacitat de maniobra més enllà de les instruccions donades des de Madrid. I això, malgrat alguns esforços esmerçats des del començament dels anys seixanta. Efectivament, la imprescindible renovació de part del personal polític i la voluntat del règim de reforçar el suport de les classes burgeses, juntament amb la sintonia entre les posicions de les institucions empresarials i la nova política econòmica governamental, van facilitar que, per primera vegada des del 1939, polítics i tecnòcrates catalans assolissin importants responsabilitats en l’administració central de l’Estat, moltes vegades de la mà del totpoderós Laureano López Rodó.

Tanmateix, a l’administració local la grisor va continuar sent la característica predominant d’un personal polític que cada vegada era menys recognoscible en funció dels originaris grups polítics unificats en la FET y de las JONS i més a partir de la seva identificació genèrica amb la dictadura i amb les oportunitats que generava el boom econòmic. Aquesta mediocritat donà lloc, fins i tot, a episodis grotescos, com l’originat per una majoria de regidors de l’Ajuntament de Barcelona en negar-se l’any 1975 a aprovar una modesta subvenció a l’ensenyament de la llengua catalana, la qual cosa provocà que fins i tot fossin desautoritzats pel governador civil, Rodolfo Martín Villa.

D’altra banda, aquests van ser anys d’utilització de les administracions municipals en benefici dels interessos de grups econòmics privats, fet que va contribuir de manera decisiva al creixement especulatiu de moltes ciutats i pobles, de vegades amb resultats irreparables. La Barcelona de l’alcalde José María de Porcioles i Colomer n’és un exemple paradigmàtic.

El notable rebuig, tot i que essencialment passiu, d’importants sectors de la societat catalana a la dictadura, precisament pel seu anticatalanisme, va determinar que des de certs àmbits del franquisme català es realitzessin alguns esforços per tal de promoure un “regionalismo bien entendido”, sempre però fracassats, tant per l’extrema limitació dels seus objectius, que difícilment podien generar àmplies adhesions quan de vegades no passaven del simple folklorisme, com per l’escassa flexibilitat de les autoritats superiors. Un bon exemple d’això fou l’actuació a la presidència de la Diputació de Barcelona de Josep Maria de Muller i d’Abadal (1967-73) i de J.A. Samaranch i Torelló (1973-77).

Muller va iniciar el seu mandat promovent un homenatge a Enric Prat de la Riba —tot reivindicant la seva obra però desmarcant-se de les seves idees— amb motiu del cinquantè aniversari de la mort del primer president de la Mancomunitat. Les autoritats superiors no van veure amb bons ulls aquesta iniciativa i això en paralitzà d’altres; fins i tot el 1971 el governador civil Tomás Pelayo Ros rebutjà la proposta de Muller de retornar a la Biblioteca de la Diputació el nom de Biblioteca de Catalunya. Més èxit va obtenir Muller en la celebració de reunions amb els presidents de les altres diputacions catalanes, tanmateix sense apropar-se a l’objectiu de crear una mancomunitat de serveis. Per la seva banda, Samaranch va haver d’esperar al començament del 1976 per a reinstal·lar el bust de Prat de la Riba al pati dels Tarongers del palau de la Generalitat.

La diferent realitat sociopolítica del País Valencià i de les illes Balears podia permetre més èxit a un regionalisme franquista “ben entès”, però, en canvi, l’absència d’un fenomen com el catalanisme, sobretot en les classes benestants, va fer més palès el caràcter retòric i instrumental dels localismes impulsats des dels aparells polítics del règim. Les diferències amb relació a Catalunya expliquen també el protagonisme de falangistes com Adolfo Rincón de Arellano a l’alcaldia de València (1958-69), o la procedència també falangista de molts dels valencians que ocuparen llocs destacats en l’administració central.

Moltes més coincidències entre els tres territoris poden observar-se amb relació al descrèdit i a l’absència de legitimitat de les institucions locals que revelaven els baixíssims índexs de participació en les eleccions de regidors pel terç familiar o en les de procuradors a corts en representació de les famílies (el 1967 i el 1971). Si s’afegeix a tot això l’acció de moviments reivindicatius veïnals, especialment a les grans ciutats, des del començament dels anys setanta, s’obté el quadre general de la crisi del franquisme en l’àmbit local.

L’ascens de l’antifranquisme

L’espectacular creixement econòmic dels anys seixanta i els primers setanta va reforçar l’assentiment amb el règim franquista de les classes burgeses, si bé entre els sectors més joves i dinàmics va començar a estendre’s la preocupació per la inevitable marginació espanyola del procés d’integració europea com a conseqüència de la naturalesa del règim. Així, sorgiren alguns nuclis que, com el barceloní Cercle d’Economia, van començar a propugnar una clara opció europeista pel futur, tot i obviar tanmateix la dimensió política de la qüestió. D’altra banda, les noves orientacions de l’Església postconciliar, determinats conflictes socials i, particularment a Catalunya, el sorgiment d’un moviment civicocultural catalanista amb un creixent impacte social, van incrementar el dissens en sectors significatius de les classes mitjanes. Entre les classes treballadores va començar a manifestar-se un fenomen aparentment contradictori: d’una banda, l’increment del benestar, la cultura de masses i la ruptura definitiva amb les tradicions polítiques d’abans de la Guerra Civil van contribuir a l’acceptació passiva del règim i van rebaixar l’extensió i la intensitat de l’hostilitat cap a la dictadura característica dels anys quaranta; però, d’altra banda, els canvis socioeconòmics contribuïen a l’aparició i a l’extensió d’una important conflictivitat social, laboral especialment, que va ser determinant en l’extensió de l’antifranquisme.

La topada continuada amb la dictadura dels obrers que demanaven millores laborals, dels veïns que reclamaven serveis públics essencials i dels estudiants, intel·lectuals i professionals que volien viure més lliurement, va determinar una intensa socialització política d’unes minories creixents, fet que, alhora, estimulà aquella conflictivitat. Aquests són els factors més rellevants que expliquen l’extensió de l’antifranquisme a Espanya i als Països Catalans.

Un sector de la historiografia ha considerat que l’oposició al franquisme va tenir un paper irrellevant, fins i tot marginal, en l’evolució política espanyola. Aquesta és una interpretació difícilment sostenible i gens compartida per altres línies interpretatives que, contràriament, consideren que si bé certament l’antifranquisme no va tenir mai la força per a provocar l’enderrocament de la dictadura, sí que va aconseguir d’erosionar-la tan profundament que, als anys setanta, les opcions continuistes van esdevenir absolutament inviables.

A Catalunya va articular-se una política d’unitat contra la dictadura que assolí la màxima expressió amb la creació l’any 1971 de l’Assemblea de Catalunya. El PSUC, convertit en el nucli essencial de l’antifranquisme català, va elaborar un projecte socialista per a una Catalunya autònoma en el marc d’un Estat espanyol federal que mostrà una extraordinària capacitat d’atracció; aquest factor, i no solament la solidesa de les estructures organitzatives comunistes, explica la seva hegemonia en l’esquerra catalana. Tanmateix, aquesta va anar diversificant-se, sobretot els anys setanta, des de sectors socialistes, procedents del Moviment Socialista de Catalunya i del Front Obrer de Catalunya, fins a sectors trotskistes i marxistes leninistes —Lliga Comunista Revolucionària, Bandera Roja, Partit del Treball— passant pel nou independentisme socialista del Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Molt tardanament —tret de l’excepció d’Unió Democràtica de Catalunya—, i amb escassos efectius, s’incorporaren a la lluita política antifranquista sectors moderats —Convergència Democràtica de Catalunya es fundà el 1974—, més abocats en canvi cap a iniciatives civicoculturals de caràcter catalanista.

Al País Valencià, l’antifranquisme no va assolir mai la dimensió que va tenir a Catalunya; tanmateix cal destacar l’ascens del Partit Comunista d’Espanya (PCE), sobretot a les principals concentracions industrials, i la consolidació de diversos grups de caràcter socialista i autonomista, especialment del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), i les temptatives unitàries, des de la creació l’any 1973 de la Taula de Forces Polítiques fins a la formació de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, ja l’any 1976, a partir de la unió de les forces vinculades a la Junta Democràtica del País Valencià, encapçalada pel PCE, i a la Plataforma de Convergència Democràtica, amb el PSPV, el PSOE, la Unió Democràtica del Poble Valencià i altres forces menors. A les illes Balears cal destacar també l’activisme del PCE i les temptatives unitàries, de la Mesa Democràtica de les Illes a la creació de l’Assemblea Democràtica de Mallorca l’any 1976.