Del començament dels anys seixanta fins al final dels setanta, les ciutats dels Països Catalans conegueren el creixement més ràpid de la seva història. En efecte, l’extraordinari augment de població ocorregut en aquest període —que féu que el nombre total d’habitants passés de 7 a 10,5 milions en tot just vint anys— es concentrà de manera molt assenyalada en els àmbits urbans litorals i prelitorals. Per contra, extenses àrees de l’interior del Principat (amb la Catalunya transpirinenca i la Franja d’Aragó), del País Valencià i, en menor mesura, de les illes Balears, van veure estancar-se la seva població i, en molts casos, conegueren processos aguts de despoblament. Urbanització i despoblament són les dues cares, els aspectes més visibles, de la transformació del territori en aquest període.
Les causes d’aquesta transformació tan accentuada es troben en les característiques del creixement econòmic que tingué lloc durant el cicle expansiu dels anys 1959-73. En efecte, les economies espanyola i francesa conegueren en aquest període un ràpid creixement basat, fonamentalment, en el desenvolupament de la indústria i part dels serveis. Així, durant la dècada dels anys seixanta i la primeria dels setanta aquests sectors van créixer extraordinàriament, mentre que l’agricultura tradicional entrava en una profunda crisi que forçà el pas de bona part dels actius agraris a la indústria i als serveis. En trobar-se aquestes activitats molt concentrades sobre el territori, aquest canvi de sector comportà en molts casos, a més de la salarització dels treballadors, la seva migració.
Es configurava així el model territorial propi d’aquest període. Un model caracteritzat per la dualitat entre unes àrees dinàmiques, on tendien a concentrar-se les activitats i la població, i unes àrees en declivi, que tendien a perdre recursos i efectius demogràfics a favor del creixement de les primeres. Els nuclis industrials de Barcelona, València i Alacant i el desenvolupament dels espais turístics dels litorals gironí, tarragoní, valencià, alacantí i balear convertiren l’eix costaner de la Mediterrània en una d’aquestes àrees dinàmiques i atractives, al costat de l’eix de l’Ebre i Madrid, a Espanya, i dels eixos del Sena i el Roine a França. Tanmateix, al final del període aquí estudiat, tot coincidint amb l’inici de la crisi econòmica de mitjan anys setanta i la introducció de noves formes de producció, aquest model concentrador presentava ja símptomes clars d’exhauriment, i s’observaven tendències de descentralització selectiva de la població i les activitats econòmiques sobre el territori.
Tot seguit es mostrarà quins foren els efectes d’aquestes dues dècades de transformacions accelerades sobre l’estructura urbana de la regió. Així, cal referir-se en primer lloc a les xarxes urbanes del Principat, el País Valencià i les illes Balears per a explicar com l’evolució econòmica i demogràfica del període portà a la plena integració de cada una d’elles i a l’aprofundiment de la seva jerarquització interna. A continuació s’analitzaran els canvis a l’interior de les ciutats, tot explicant com la seva expansió implicà l’aparició de fenòmens de metropolitanització —sobretot en els casos de Barcelona i València— que es traduïren en una major especialització funcional interna i en un augment de la segregació espacial dels diversos grups socials.
L’espai heretat: una malla urbana atapeïda i difusa
La xarxa urbana dels Països Catalans s’ha caracteritzat per l’existència d’una malla relativament atapeïda de centres, que han articulat al seu voltant àrees territorials més o menys extenses. La configuració d’aquesta xarxa fou estudiada ja els anys trenta a Catalunya per Pau Vila i els anys seixanta per Joan Soler i Riber per al conjunt dels Països Catalans. Posteriorment, hi ha hagut múltiples aportacions, com les de Vicenç Maria Rosselló i Verger, Josep Sorribes o Júlia Salom per al País Valencià, Lluís Casassas, Joaquim Clusa o Pilar Riera per al Principat, Albert Quintana per a Mallorca o Joan Becat per a la Catalunya del Nord i Andorra, totes elles rellevants per al període 1960-80.
Els autors coincideixen a afirmar que, a l’inici dels anys seixanta, al costat de Barcelona i València hi havia una vintena més de ciutats amb un radi d’influència regional. Es tractava de nuclis com ara Perpinyà, a la Catalunya del Nord; Figueres, Girona, la Seu d’Urgell, Vic, Manresa, Lleida, Reus, Tarrragona i Tortosa al Principat; Palma a les Balears, i Alacant, Castelló i Gandia al País Valencià. Per sota d’aquest nivell regional hi hauria encara una sèrie de ciutats d’influència comarcal: una trentena entre el Principat de Catalunya, la Franja i la Catalunya del Nord (Fraga, Balaguer, Valls, Móra d’Ebre, Berga, Puigcerdà i Olot, entre d’altres), una dotzena al País Valencià (Vinaròs, Sagunt, Requena, Alzira, Xàtiva, Alcoi, Dénia o Oriola) i mitja dotzena a les Illes (Manacor, Inca, Maó, Ciutadella o Eivissa). Tanmateix, cal tenir en compte que, ja a l’inici del període estudiat, aquesta xarxa no cobria pas de manera homogènia el territori, sinó que presentava notables desigualtats internes.
En efecte, al Principat, a més de l’òbvia preeminència de Barcelona (on l’any 1960 residia un 39% de la població de Catalunya), la concentració de la població a les localitats de les estretes planes litorals i prelitorals era una tendència d’arrels seculars, ben descrita els anys trenta per Pau Vila, que ja en aquell moment constatava la configuració d’una regió urbana a l’entorn del vuit ferroviari català —és a dir, l’espai comprès entre la Tordera i el Foix, la Serralada Prelitoral i el mar—. D’altra banda, el procés industrialitzador havia configurat també concentracions d’activitat i població importants als eixos del Llobregat-Cardener i del Ter-Congost.
Al País Valencià era també força perceptible la dualitat entre les àrees costaneres i l’interior, amb “l’obstinada concentració litoral del poblament” de la qual ha parlat Rosselló Verger, trencada només per “les minses excepcions del massís d’Alcoi i la vall del Vinalopó”. Així, l’eix litoral de Vinaròs i Dénia concentrava ja els nuclis més poblats del nord de les serralades bètiques, per a continuar, al sud, a l’àrea d’Alacant i Elx. Tanmateix, com en el cas català, es dibuixaven també dos eixos interiors: la via que per Xàtiva mena de València cap a Almansa i laja esmentada vall del Vinalopó amb els seus nuclis industrials. L’any 1960, la ciutat de València concentrava un 20% dels habitants del país.
A les Balerars i les Pitiüses la configuració de les xarxes urbanes de cada illa havia estat, com és lògic, condicionada pel fet insular, que predisposa a una certa concentració de població i activitats en els ports principals. Tanmateix, a Mallorca la preeminència de Palma (43% de la població de l’illa l’any 1960) era temperada per l’existència d’una sèrie de nuclis industrials, com ara Inca, Llucmajor i Manacor, acompanyats encara per un seguit de nuclis menors (Felanitx, sa Pobla, Sóller, Pollença, Alcúdia, entre d’altres). L’illa disposava d’una xarxa de transport interior prou densa, entre la qual destacava l’eix, ja d’origen romà, entre Palma i Alcúdia, al raiguer de la serra de Tramuntana. A Menorca existia la dualitat entre els ports de llevant i de ponent, Ciutadella i Maó, prou equilibrats i units per la carretera que segueix l’antic camí d’en Kane, herència del domini setcentista anglès. Finalment, a Eivissa, la vila, on residia el 31% de la població, gaudia ja l’any 1960 d’un predomini quasi absolut sobre el conjunt de l’illa.
La xarxa urbana llegada per la història formava, doncs, una malla prou densa i difusa que presentava tanmateix importants diferències internes. Aquestes derivaven, sobretot, de l’existència d’uns grans centres d’abast supraregional (Barcelona, València, Palma de Mallorca) i d’uns eixos litorals i prelitorals —amb escadusseres incursions interiors— on tendien a concentrar-se les activitats econòmiques i la població.
L’acceleració del procés d’urbanització
Creixement demogràfic per municipis. 1960, 1970, 1981.
El creixement extraordinari del vintenni 1960-80 transformà radicalment l’estructura urbana heretada. I ho féu en tres sentits: d’una banda, la xarxa urbana es desenvolupà i es consolidà com l’element vertebrador del conjunt del territori; de l’altra, s’acceleraren els processos de metropolitanització, encara incipients al començament del període; finalment es reforçà la concentració d’activitats i la població en l’eix litoral continental, de Perpinyà a Oriola, i també en les àrees costaneres de les Illes. El creixement d’aquests anys comportà, doncs, un aprofundiment de la dualitat entre el sistema de ciutats petites i mitjanes, repartides de manera relativament homogènia sobre el territori, i les àrees de concentració establertes sobretot al litoral.
El procés d’urbanització de la població als Països Catalans havia anat paral·lel a l’avenç de la industrialització i la modernització de l’agricultura. No és estrany, doncs, que l’alentiment d’aquests processos durant el període 1940-60 —arran de la Guerra Civil, a Espanya, i la Segona Guerra Mundial, a França—, tingués com a efecte una reducció del ritme de creixement de les àrees urbanes. Però a partir del final dels anys cinquanta, l’acceleració del creixement econòmic donà un ímpetu renovat a les tendències urbanitzadores i les ciutats van veure augmentar la seva població en proporció molt superior a la resta del territori.
En efecte, l’any 1960, a l’inici del període aquí estudiat, 6 de cada 10 habitants dels Països Catalans vivien en nuclis urbans —i es defineixen com a tals, per tal de simplificar, aquells on resideixen de manera permanent un mínim de 10 000 persones—. Vint anys més tard, el 1981, la proporció de població urbana era ja de prop de 8 habitants per cada 10. El creixement afectà les ciutats de totes les grandàries, però fou especialment notable en les grans aglomeracions. Així, la població que residia en municipis de més de 100 000 h gairebé es doblà entre el 1960 i el 1981, tot passant de 2 569 505 a 4 657 776 persones. Això representa un augment del 81,2% en vint anys, molt superior al ritme de creixement general de la població, malgrat que aquest era ja extraordinàriament ràpid (39,5%). D’aquesta manera, l’any 1981, les 14 localitats que tenien més de 100 000 h, tot i representar menys de l’1% del total de municipis, acollien el 43,7% de la població.
Edificis d’habitatges en construcció, Barcelona, R.Manent, anys 70.
ARM
Aquest creixement de població, que tingué en primer lloc un origen migratori, es concentrà sobretot en les àrees econòmicament més dinàmiques, ja fos pel desenvolupament de la indústria —com a les regions metropolitanes de Barcelona i València, Tarragona, Castelló, Alacant o Elx— o per l’evolució del turisme —com a la Costa Brava, el litoral de la Marina i les badies de Palma i Alcúdia—. La concentració d’activitats en aquestes àrees es va veure encara reforçada per la realització de l’anomenada autopista del Mediterrani i la de l’eix de l’Ebre, iniciades arran del Programa de Autopistas Nacionales Españolas del 1967. Entre aquesta data i el 1980 es construí una gran part del traçat d’aquestes noves vies que, tot i no completar-se totalment —la circumval·lació de València no fou enllestida fins el 1992—, contribuïren ja dins d’aquest període a relligar les àrees litorals entre si i a connectar-les amb d’altres centres dinàmics de la Península i d’Europa.
El corredor litoral dels Països Catalans esdevingué així, malgrat els esquemes radials primigenis de les comunicacions a Espanya i a França, un dels elements determinants de la periferització del creixement econòmic i demogràfic a la Península Ibèrica, tal com ja havia detectat als anys cinquanta l’economista Romà Perpinyà i Grau. D’aquesta manera es posaven també les bases per a la conversió d’aquest corredor en un dels principals centres de desenvolupament econòmic del sud d’Europa i de la Mediterrània. Per contra, els eixos interiors, on s’havia gestat una bona part del desenvolupament industrial del final del segle XIX i de l’inici del XX, com els del Llobregat-Cardener i el Ter-Congost a Catalunya, començaven a perdre pes relatiu, tot entrant en un procés de declivi que seria ja imparable.
Val a dir, tanmateix, que les tendències de concentració a les quals es fa referència s’estancaren abans de la fi del període aquí estudiat. Això és prou visible en el quinquenni 1975-81, tot coincidint amb la fi de la llarga etapa d’expansió, l’inici de la crisi que entre el 1974 i el 1985 colpí l’economia, l’exhauriment dels fluxos migratoris interregionals i la introducció de noves formes de producció. En efecte, en aquest moment començaren a fer-se visibles les tendències cap a un alentiment del procés de concentració en els nuclis més grans que, anys més tard, haurien de resultar clarament dominants. Així, tot i mantenir-se en termes generals la pèrdua de població dels nuclis més petits i excèntrics respecte dels eixos de creixement, les grans àrees urbanes (com Barcelona, València i els seus entorns metropolitans) van veure com la seva expansió demogràfica s’estancava i, en alguns casos, fins donava símptomes de reversió.
En resum, doncs, el vintenni 1960-80 fou un període de creixement sense precedents de l’estructura urbana dels Països Catalans. Creixement que, pel seu caràcter polaritzat, reforçà les jerarquies internes de les xarxes urbanes i comportà una certa dualització del territori entre espais de concentració i espais de pèrdua de població i activitats. Tanmateix, a partir de mitjan anys setanta aquestes dinàmiques patiren un canvi de rumb important, i els processos de concentració començaren a aturar-se i fins a revertir-se. Aquesta dinàmica s’acomplí, en termes generals, en el conjunt dels Països Catalans, però la seva evolució presentà modulacions a cada territori. Aquestes variacions són prou importants per a merèixer una anàlisi detallada.
Al Principat, el fet sens dubte més rellevant per a l’evolució de conjunt de la xarxa urbana fou l’esclat del fenomen metropolità barceloní. En efecte, si ja des dels anys trenta la realitat urbana de Barcelona tendia a prendre un caràcter clarament supramunicipal, fou en el període 1960-75 quan la ciutat i el seu entorn assoliren un perfil inequívocament metropolità, és a dir, integrat i interdependent. En aquests quinze anys, Barcelona i els vint-i-sis municipis de l’àrea metropolitana estricta passaren d’l 969 662 a 2 979 989 h. El creixement tendí a manifestar-se especialment en els municipis de la corona metropolitana —com ara Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat o Cerdanyola del Vallès—, que experimentà en aquests tres lustres un augment de població del 177,3%. Aquesta expansió metropolitana es va veure reforçada encara pel creixement de les ciutats que, tot i no pertànyer a l’àrea metropolitana estricta, tendien a integrars’hi progressivament. Es tracta dels nuclis industrials de l’anomenada segona corona metropolitana, com Sabadell, Terrassa i Granollers al Vallès, Mataró al Maresme o Vilanova i la Geltrú al Garraf, tots aquests amb creixements superiors al 70% entre el 1960 i el 1981.
A la consolidació del fenomen metropolità barceloní cal afegir-hi, al nord de l’àrea barcelonina, el desenvolupament de l’espai turístic i de serveis de Girona-Costa Brava estès sobre el litoral de Portbou a Blanes amb una capacitat d’allotjament que s’apropava a les 700 000 places en temporada alta. I al sud, l’emergència de l’espai industrial del Camp de Tarragona (que superava en conjunt els 200 000 h l’any 1981), molt vinculat al desenvolupament del port de la ciutat i a la indústria química que en depèn i l’alimenta. Fora d’aquests tres àmbits, disposats quasi sense solució de continuïtat sobre el litoral i el corredor prelitoral, només Lleida, la capital de les terres de Ponent, cresqué entre el 1960 i el 1981 de manera comparable. En canvi, la resta de ciutats d’influència supracomarcal com ara Vic, Manresa, la Seu d’Urgell, Tremp i Tortosa maldaven per mantenir el seu pes relatiu i perdien posicions en el rànquing urbà: a la xarxa urbana catalana de capitals comarcals i supracomarcals es juxtaposava, doncs, amb força el desenvolupament metropolità i la concentració costanera.
Al País Valencià el component agrari havia estat, fins al final dels anys cinquanta, el dominant del creixement. A partir d’aquesta data, tanmateix, el desenvolupament de la indústria, del turisme i del transport transformà profundament l’economia, atragueren moviments migratoris i alteraren de manera radical la xarxa urbana. Com a la resta dels Països Catalans, això comportà la concentració de població i activitats en les àrees urbanes preexistents: els nuclis de població més petits de 20 000 h, molts dels quals basaven la seva economia en l’activitat agrària, que l’any 1960 acollien encara el 57,1% de la població, van disminuir el seu pes relatiu fins al 35,2%. Per contra, els nuclis urbans s’expandiren ràpidament, en particular les grans ciutats.
Així, el desenvolupament urbà de València i el seu entorn prengué, com el de Barcelona, un caràcter metropolità, en escampar-se pels antics pobles agraris de l’Horta —Torrent, Paterna, Mislata o Burjassot— una bona part del creixement demogràfic i industrial de la capital: l’àrea metropolitana valenciana passà de 707 796 h l’any 1960 a 1 187 230 l’any 1981, i de representar el 28,3% de la població del país a ser-ne el 32,6%. La dinàmica urbana fou també molt forta a Castelló, que empesa pel desenvolupament industrial i terciari, arribà a duplicar la seva població, tot passant de 61 440 a 124 487 h. El creixement extrem de la capital de la Plana trobà rèplica al sud de les comarques centrals, amb el desenvolupament d’Alacant i Elx, que reunien plegades 195 552 h el 1960 i en concentraven, ja quasi conurbats, 410 742 vint anys més tard. A la concentració general de població i activitats i al creixement de les grans ciutats s’afegia encara un tercer fenomen: el sorgiment d’àrees de desenvolupament turístic al litoral valencià. Aquest fet, prou generalitzat, fou especialment notable al litoral de Dénia a Alacant, que esdevingué un immens balneari amb localitats com la Vila Joiosa o Benidorm (que, amb 24 893 h permanents l’any 1981, arribava al pic de l’estiu a una població estimada de 200 000 persones).
Des del punt de vista de jerarquització de la xarxa urbana, el País Valencià presentava tanmateix algunes peculiaritats. En efecte, si a Catalunya i a Mallorca la preeminència sobre el conjunt del territori per part de Barcelona i de Palma respectivament era innegable i abassegadora, al País Valencià la capital no acomplia aquest paper de manera tan inequívoca. Així, s’observava una certa dualitat entre la xarxa urbana de les comarques del nord, de Vinaròs a Gandia, ben clarament polaritzada per la València metropolitana, i el sistema urbà de les comarques bètiques i subbètiques, més equilibrat i polinuclear, on ciutats com ara Alcoi, Elda, Petrer, Elx i Oriola, compartien la primacia amb Alacant.
Pel que fa a la illes Balears, els estudiosos estan d’acord a considerar impròpia en aquest període la noció d’un sistema urbà unitari per a l’arxipèlag. L’escassa interrelació entre les diverses illes i les dependències externes dificultaven la integració de les ciutats illenques en un sistema jerarquitzat i interdependent. D’altra banda, l’exigüitat, en població i en superfície, de Menorca i les Pitiüses feien que estiguessin senyorejades de manera gairebé absoluta pel binomi Maó-Ciutade-lla, l’una, i la vila d’Eivissa, les altres. Més complex, però, és el cas de l’illa de Mallorca.
En efecte, el model territorial mallorquí era caracteritzat per la dualitat entre la ciutat i “sa part forana”, és a dir, entre Palma i la resta de l’illa, on es trobaven diversos nuclis agrícoles i industrials de certa importància. El desenvolupament que va tenir lloc entre el 1960 i el 1980, induït pel creixement rapidíssim del sector turístic, comportà el trencament d’aquesta dualitat. El pes de la població de Palma sobre el conjunt de l’illa passà de representar el 43% al 52%, i una bona part de la costa de l’illa (en especial la de Ponent i la badia de Palma —d’Andratx a s’Arenal—, la costa de Llevant i la badia d’Alcúdia) fou urbanitzada amb hotels i apartaments per a usos turístics. Les conseqüències d’aquest procés, com mostrà el geògraf Alberto Quintana, foren la pèrdua d’importància dels nuclis industrials i agraris tradicionals (Manacor, Inca, Llucmajor, Felanitx) i la conversió de l’illa en una regió metropolitana estretament interdependent, polaritzada per Palma.
Noves construccions als afores de Perpinyà, J. Ribière, s.d.
CEDACC
Finalment, cal referir-se a la Catalunya del Nord. En els anys immediats a la postguerra mundial, el creixement de l’àrea fou molt lent. D’altra banda, la seva posició marginal dins el conjunt de l’Estat francès dificultà la modernització de l’activitat enonòmica i afavorí l’emigració, en especial dels municipis de la Cerdanya, el Conflent, la Fenolleda i l’Alt Vallespir. Tanmateix, la ciutat de Perpinyà conegué durant els anys seixanta un creixement força notable, fruit, en bona part, de l’arribada de pied-noirs instal·lats a la metròpoli després de la independència d’Algèria. Així, la ciutat passà de 70 051 h l’any 1962 a 104 095 el 1968, mentre que a la resta de territori la població romania estancada. Aquest fet, unit a la manca de desenvolupament de la xarxa urbana (els altres nuclis majors —Ribesaltes, Prades, Elna— no arribaven, ni de bon tros, als 10 000 h), refermà la preeminència extrema de la capital sobre el conjunt de la Catalunya del Nord. Així, tot referint-se a aquest període, alguns autors han parlat de “Perpinyà i el desert català”, tot traslladant així a la Catalunya del Nord la imatge encunyada per J.F. Gravier en referència a l’oposició entre París i el conjunt del territori francès.
El creixement de la ciutat resultà, però, circumstancial, i durant els anys setanta caigué en un cert estancament demogràfic. Per contra, la resta del territori —impulsat, en bona part, per la immigració de jubilats, el desenvolupament turístic dels balnearis i de l’esquí, la difusió urbana i la residència secundària— resistí millor que en el període anterior. Així, el pes de la ciutat de Perpinyà sobre el conjunt de la Catalunya del Nord disminuí lleument, entre els anys 1968 i 1982, del 37% al 34%.
La Ciutat Satèl·lit
Blocs d’habitatges a l’avinguda de la República Argentina, Cornellà de Llobregat, 1968, ed. Beascoa.
L’espectacular creixement de les ciutats del Baix Llobregat els anys seixanta i els primers anys setanta fou producte de l’expansió industrial, de l’arribada de milers d’immigrants i, en menor mesura, de la política urbanística de la ciutat de Barcelona, adreçada a reduir la presència de plantes industrials i barris obrers al terme municipal. El barri de Sant Ildefons pot ser considerat paradigmàtic del model de creixement metropolità dels anys del “Desarrollo”. El polígon d’habitatges va ser promogut pel pla d’urgència social de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, i la construcció començà l’any 1959. Ala Ciutat Satèl·lit —nom amb què es denominava el barri— l’índex d’edificació aprovat va ser altíssim: blocs de fins a divuit plantes, habitatges de superfície reduïda —entre 40 i 50 m2 quadrats—, que van ser ocupats majoritàriament per famílies immigrants, moltes de les quals amb més de dos fills. El resultat va ser una immensa concentració humana, amb una densitat propera als 100 000 h/km2, que patí també la manca de serveis col·lectius i l’escassa qualitat de les construccions.
Desordre urbanístic
Conjunt residencial per a obrers anomenat popularment “La isla perdida” per la seva situació al mig de l’Horta, València, s.d.
G.C.
El procés de concentració urbana experimentat al País Valencià va tenir un dels exponents més clars en la comarca de l’Horta. L’any 1960 hi vivien 766 440 persones, el 31% del total del País Valencià, mentre que l’any 1975 la població de la comarca gairebé arribava a la xifra d’1 200 000, que representava ben bé un 35% del total. La ciutat de València, que havia arribat a perdre 4 000 habitants entre el 1950 i el 1960, va tenir un increment demogràfic intens a la dècada següent, fet que incentivà l’expansió del teixit urbà fins articular molts municipis de l’entorn de la ciutat en un espai metropolità. Algunes poblacions de l’Horta, com Torrent, Manises, Mislata o Quart de Poblet, esdevingueren nuclis de descongestió de la capital, i la seva població augmentà entre un 50 i un 100%. L’expansió es va produir sense mesures de planificació urbanística, atesa la supeditació dels interessos col·lectius als privats. D’això, en resultà un espai desordenat, modelat al ritme del desplegament industrial i de les necessitats d’habitatges.
Els “desequilibris territorials”
Rank-size de les vint primeres poblacions. 1960-1981/82.
El caràcter territorialment polaritzat del creixement en aquest període comportà un augment de les desigualtats internes en els sistemes urbans de cada un dels territoris dels Països Catalans. L’anàlisi d’aquestes xarxes a través del mètode rank-size i amb indicadors com l’índex de primacia permet quantificar la magnitud d’aquest procés. Es tracta, en ambdós casos, de procediments estadístics molt simples, utilitzats sovint per a descriure l’evolució de sistemes urbans. El mètode rank-size (o rang-grandària) tracta d’establir la relació entre el rang que una localitat té en el sistema urbà i la seva grandària de població. Així, hom parteix de la idea que en un sistema urbà ideal, perfectament ordenat i jerarquitzat, la població dels nuclis aniria disminuint en proporció inversa amb el rang que aquests ocupen; d’aquesta manera, la fórmula que regiria la relació seria: Pr = P1/r (on P és la població i r el rang de la ciutat en el sistema). La comparació entre les grandàries reals de les ciutats i la població esperada, d’acord amb aquesta regla, permet avaluar el grau de polarització d’una xarxa. D’altra banda, l’índex de primacia consisteix simplement en el quocient de la divisió de la població de la ciutat principal per la suma de les quatre més grans, inclosa la primera —ip = P1/(P1+P2+P3+P4)—, de manera que com més gran sigui la diferència de població entre la primera localitat i les immediatament següents major serà l’índex de primacia.
L’observació de la relació entre la distribució de la població i la dimensió dels centres amb el mètode rank-size permet constatar plenament, per tot el període estudiat, la gran polarització de les xarxes urbanes de Catalunya (amb la Franja), el País Valencià, les Illes i la Catalunya del Nord. En tots els casos, el desequilibri més accentuat es produïa pel salt entre la primera i la segona ciutat del sistema. Així, atenent al nombre d’habitants de Barcelona, València, Palma de Mallorca i Perpinyà, teòricament s’haurien hagut de desenvolupar a Catalunya altres ciutats més d’entre 300 000 i 800 000 h, al País Valencià d’entre 250 000 i 375 000 h, a Mallorca d’entre 25 000 i 150 000 i a la Catalunya del Nord d’entre 10 000 i 50 000. Aquests són els resultats que s’obtenen si es pren com a població de la primera ciutat la del municipi més poblat; si, en canvi, es considera a aquest efecte la població del conjunt de les aglomeracions metropolitanes (cosa que en els casos de València i Barcelona és, segurament, més correcte) les diferències s’exacerben encara més. Per dir-ho curt: d’acord amb els models canònics de configuració de les xarxes urbanes, les ciutats de Barcelona, València, Palma i Perpinyà haurien crescut desproporcionadament en relació als respectius sistemes urbans.
Tanmateix, l’evolució del fenomen no fou la mateixa a cadascun dels territoris estudiats. Per començar, el punt de partida no era pas idèntic. A Catalunya, les Illes i la Catalunya del Nord el nivell de polarització era, ja l’any 1960, molt assenyalat. Així, en aquell moment la mitjana de desviació entre la població observada i l’estimada de les vint primeres ciutats de cada territori era, en el cas de Catalunya del −76,2%, en el de Mallorca del −60,4% i en el de la Catalunya del Nord del −53,7%. Per contra, al País Valencià, la ja esmentada bicefàlia entre València i Alacant, d’una banda, i la presència d’un seguit de ciutats mitjanes, de l’altra, feien que la distribució fos més harmònica: la mitjana de desviació dels vint nuclis més poblats respecte del model era aquí l’any 1960 només del −43,9%.
Les dinàmiques que se seguiren a partir d’aquesta situació inicial tampoc no foren pas iguals per a tots els sistemes. A Catalunya s’observa una tendència cap a una distribució més igualitària de la població entre els vint primers nuclis. Així, la mitjana de desviació respecte de la regla passà del −76,2% l’any 1960 al −52,3% el 1981. Al País Valencià es donà una tendència anàloga, amb l’evolució de les mitjanes de desviació del −43,9% el 1960 al–39,0% el 1981. El creixement de les ciutats de les corones metropolitanes de Barcelona i València a un ritme superior al de les respectives capitals justifica, en part, aquesta evolució igualadora a la capçalera d’aquests sistemes urbans. Hi va contribuir també l’evolució de nuclis com Girona, Tarragona, Reus, Castelló, Alcoi, Alacant i Elx, que reforçaren l’extensió del creixement sobre el conjunt de l’eix litoral.
En canvi, a Mallorca, l’increment continuat del pes de Palma sobre el conjunt de l’illa provocà una evolució en la direcció oposada, i així la desviació respecte del model augmentà entre el −60,4%, l’any 1960, i el −73,1% el 1981. Finalment, la Catalunya del Nord semblava seguir, durant la dècada dels seixanta, la mateixa tendència de Mallorca: el creixement de Perpinyà fou tan superior al dels nuclis que el segueixen que la mitjana de desviació passà del −53,7% al −62,6% entre el 1962 i el 1968. Però entre aquesta data i el 1982, l’estancament del creixement de la capital i el creixement d’alguns nuclis, sobretot del Rosselló i el Vallespir, va fer caure de nou la mitjana de les desviacions fins al −52,2%.
L’evolució dels índexs de primacia confirma tant l’enorme pes de les quatre ciutats primades com la disparitat d’evolucions. Així, a Catalunya i al País Valencià la tendència al reequilibri entre les ciutats més grans va fer caure els índexs de Barcelona i València els anys 1960 i 1981 del 0,83 al 0,71 i del 0,66 al 0,58, respectivament. A Mallorca, en canvi, la primacia de Palma s’afermà del 0,78 al 0,83. Finalment, a la Catalunya del Nord, en consonància amb el que el rank-size indicava, l’índex de Perpinyà pujà del 0,80 l’any 1960 al 0,85 el 1968 i el 1972, per caure fins al 0,83 el 1982.
Aquesta constatació del gran pes de les àrees urbanes sobre els respectius conjunts regionals va provocar importants discussions científiques ja els anys seixanta i setanta. En efecte, foren molts els autors que veieren en la concentració de la població a les grans àrees urbanes un procés desequilibrador. Un procés que hauria tingut com a conseqüència la formació de sistemes urbans “macrocèfals”, és a dir, xarxes en les quals les localitats més poblades tenen un pes excessiu o desproporcionat respecte del conjunt. Fins i tot se suggerí la possibilitat que s’estigués produint una certa “dualització” econòmica del territori, fruit de la manca d’integració d’algunes àrees en el procés de creixement en curs. Aquest tipus d’anàlisi generà una abundosa literatura en la qual s’abordà la qüestió tant des del punt de vista demogràfic com econòmic i urbanístic; hi destacaren les contribucions, des de perspectives no sempre coincidents, d’autors com Josep Iglésies i Joan Busquets, per a Catalunya, Gaspar Jaén i Josep Sorribes, per al País Valencià, Vicenç Maria Rosselló i Alberto Quintana, per a les illes Balears, i Michel Vigoroux i Robert Ferras per a la Catalunya del Nord.
A partir d’aquestes constatacions científiques es realitzaren fins i tot lectures polítiques, segons les quals el procés accelerat d’urbanització estaria posant en perill la continuïtat demogràfica i cultural autòctona. Aquestes reaccions contra la macrocefàlia, per dir-ho amb les paraules del demògraf Ricard Pérez Casado, “[tingueren] diversos avatars que van des del més estricte pensament reaccionari, que fa de la ruralia i el ruralisme la base de l’esperit col·lectiu del poble català i que tindrà nombrosos representants en la clerecia de tostemps, fins als qui pensen que la ciutat té com a resultat la minva de la potencialitat demogràfica (…) i que preconitzaran un retorn al camp com a fórmula per recuperar la natalitat”.
En realitat, el que estava succeint era que les grans ciutats dels Països Catalans (Barcelona, València, Palma) estaven experimentant en aquest període la transició de centres regionals a metròpolis d’influència supraregional i, fins i tot, europea. La seva grandària i les seves lògiques d’especialització havien deixat de respondre, doncs, a les dinàmiques locals i obeïen a la progressiva integració en els processos peninsulars i europeus. D’altra banda, la pèrdua de població d’una bona part del territori no responia pas a una dualització econòmica, com també s’arribà a pensar en aquells anys. Ans al contrari, la causa última de les desigualtats territorials i dels processos de despoblament no era la dualització del territori, sinó la seva integració econòmica capitalista, com ha demostrat a bastament la seva evolució posterior amb els processos de descentralització de població i serveis.
Queda, per cloure aquest apartat sobre l’evolució de les xarxes urbanes, abordar la qüestió del nivell d’integració del sistema de ciutats dels Països Catalans durant el període 1960-80. Es tracta d’un tema complex i que no ha estat, potser, prou estudiat. Les preguntes que caldria respondre són: es pot parlar durant l’etapa 1960-80 d’un sistema urbà cohesionat als Països Catalans, amb unes relacions jeràrquiques en les quals Barcelona ocupa el lloc preeminent? O potser, més aviat, el que existia era una sèrie de relacions bilaterals i complementàries entre les ciutats dels diversos territoris, sense que es donés, pròpiament, una estructura jeràrquica? O bé, simplement, el que es troba són quatre sistemes urbans juxtaposats, molt autocontinguts i independents? Les geògrafes Pilar Riera i Júlia Salom han volgut donar resposta a aquestes qüestions a partir de l’estudi d’una sèrie d’indicadors que, tot i referir-se en la majoria dels casos a la dècada dels vuitanta, guarden una relació evident amb el període que aquí es tracta.
D’aquestes anàlisis i d’altres de complementàries es desprèn el fet que, mentre que algunes variables suggereixen l’existència d’unes relacions prou estretes entre els diversos territoris, d’altres, per contra, indiquen la presència d’una acusada fragmentació. Així, per exemple, els estudis de mobilitat comercial realitzats durant els anys setanta mostraven unes interrelacions molt febles, fins i tot en les àrees frontereres de la Sénia i els Pirineus: només en els casos de la Franja d’Aragó, de la Cerdanya i d’Andorra els fluxos superaven de manera clara els límits administratius, a causa, sobretot, de la influència de les ciutats de Lleida, Puigcerdà i Andorra la Vella. Pel que fa a la intensitat de trucades telefòniques interprovincials, les dades del començament dels anys vuitanta indicaven una dependència directa de València i Alacant envers Madrid, de Castelló envers València i de les illes Balears i les províncies catalanes envers Barcelona. En el camp del transport aeri i marítim es produïa una acusada interrelació entre les Illes i Barcelona i uns fluxos molt escassos, en canvi, entre les capitals valencianes i el Principat. Per contra, d’altres indicadors, com el transport de viatgers per carretera, semblaven apuntar una major relació entre el País Valencià i Barcelona.
Així, a falta d’estudis concloents sobre la qüestió, sembla que, per al període 1960-80, el sistema urbà dels Països Catalans no podria pas considerar-se com una autèntica xarxa plenament cohesionada i interdependent. Més aviat, hom es trobaria davant de quatre sistemes: dos d’ells, Catalunya (amb l’àrea de transició de la Franja) i la Catalunya del Nord, fortament integrats i polaritzats per les respectives capitals; un altre, el País Valencià, amb una certa bicefàlia entre València i Alacant, i un quart, les illes Balears, amb tres xarxes (Menorca, Mallorca i les Pitiüses) molt poc interrelacionades. Les relacions jeràrquiques entre aquests sistemes es limitarien, segurament, a la dependència, en determinades funcions, de les ciutats illenques respecte de Barcelona, tal com apuntà Alberto Quintana. En canvi, al continent —tot i la progressiva concentració de la població sobre els eixos litorals— l’efecte de la frontera, d’una banda, i l’escassa interdependència econòmica, de l’altra, feien que la integració lineal fos encara escassa i es limités a unes relacions bilaterals de no gaire rellevància funcional.
Barrquisme
Barraques al barri de Sant Nicolau, Sabadell, juliol del 1980.
AHS
El dèficit endèmic d’habitatges, notable ja des de la més immediata postguerra, es va veure agreujat per les diverses onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta. El resultat foren suburbis de barraques i edificacions precàries construïdes pels mateixos habitants, sense les condicions mínimes d’habitabilitat. En nombroses ocasions el règim, des de les autoritats locals fins al mateix Ministeri de l’Habitatge —creat el 1957— havien declarat la guerra a les barraques i n’havien anunciat la victòria. Però malgrat l’espectacular augment de la construcció d’habitatges privats i de l’aportació pública, aquestes no acabaren mai de desaparèixer. Quan el 1979 prengueren possessió els ajuntaments elegits democràticament, els suburbis —nous i vells— continuaven al seu lloc tot esperant una solució. Solució que s’accelerà més pel final del procés migratori que no pas per l’existència de polítiques concretes d’habitatge social. Amb tot, els nous ajuntaments emprengueren seriosament la tasca d’urbanització per a dignificar uns nuclis que sovint eren densament poblats.
Les dinàmiques urbanes: la metropolitanització de les principals ciutats
El procés de creixement de les ciutats dels Països Catalans a què s’ha fet referència trasbalsà radicalment la seva estructura interna. Així, en estudiar l’evolució de l’espai interior de les ciutats entre el 1960 i el 1980, els autors coincideixen a detectar la presència generalitzada de diversos fenòmens: l’extensió de les ciutats sobre el territori, l’especialització funcional de les seves diverses àrees, la progressiva segregació territorial dels grups socials, el malmetement del patrimoni arquitectònic i l’escassa qualitat de bona part dels nous espais construïts.
Barri del Molí de Vent en construcció, Perpinyà, anys 60.
CEDACC / J. Ribière
L’extensió de les ciutats sobre el territori fou conseqüència directa del creixement polaritzat de la població i les activitats econòmiques a escala regional. En concentrar-se el creixement en les principals ciutats, aquestes, per més que conegueren una fase inicial de densificació, no pogueren contenir-lo dins la seva estructura física i els seus límits administratius. Així, una part importantíssima de la nova residència i la nova indústria s’escampà sobre els municipis circumdants i encara més enllà: a Barcelona cap al Baix Llobregat, el Maresme i el Vallès; a València, sobre el conjunt de l’Horta; a Mallorca, en tota la badia de Palma; a Perpinyà, envers la plana del Rosselló. Les àrees urbanes a l’entorn de les principals capitals esdevindrien així durant aquest període veritables àrees metropolitanes; és a dir, grans aglomeracions urbanes, plurimunicipals i complexes, en les quals cada àrea s’especialitzà en relació amb el conjunt.
Ara bé, a mesura que aquesta extensió territorial del creixement tenia lloc, es produïa també un altre fenomen: en avançar el procés metropolitanitzador, el creixement del municipi central esdevenia inferior —primer en termes relatius, més endavant en termes absoluts— al del seu entorn. Així, els municipis centrals de les principals aglomeracions urbanes entraven en un procés de pèrdua de pes pel que fa als respectius conjunts regionals, tot invertint una tendència d’arrels seculars.
Evolució de la població en els àmbits metropolitans de Barcelona i València. 1960-1981.
A Barcelona i el seu entorn metropolità immediat —els 27 municipis de la Corporació Metropolitana de Barcelona—, la població va créixer més d’un 50% en el període 1960-80, tot passant de prop de 2 a més de 3 milions d’habitants. Doncs bé, del milió d’habitants de guany net, 800 000 s’establiren a la primera corona metropolitana i només 200 000 a la ciutat central. Així, si entre els anys 1950 i 1960, el creixement de Barcelona en termes absoluts havia estat encara superior al de l’entorn metropolità, a partir del 1960 la situació s’invertí. La ciutat, que en la dècada dels cinquanta havia guanyat 250 000 h, hagué d’esperar vint anys per afegir-ne 225 000 més. Durant aquest període, les àrees centrals de la ciutat començaren ja a perdre població: així, Ciutat Vella i l’Eixample, que l’any 1950 sumaven 550 000 h, en tenien només 384 000 trenta anys més tard. D’aquesta manera, el conjunt de la ciutat assolí el seu màxim de població (1 752 627 h) l’any 1981 i a partir d’aquí inicià una davallada demogràfica rapidíssima que la portaria a perdre més de 100 000 efectius en la dècada dels vuitanta. Per la seva banda, la primera corona conegué el seu creixement més fort (117,6%) en la dècada dels setanta, i de llavors ençà va donar símptomes d’alentiment (només el 9,4% de creixement entre el 1975 i el 1981). A partir d’aquesta data, començà també a perdre població, mentre el creixement es concentrava en una segona corona metropolitana. La pèrdua del pes demogràfic de la ciutat central va anar acompanyada també d’una descentralització de l’activitat econòmica. Així, entre els anys 1970 i 1981, Barcelona passà de concentrar el 64,6% al 60,1% de la població activa de l’àrea metropolitana. La davallada relativa fou particularment important en la indústria, sector en el qual la ciutat passà de tenir el 58,3% al 51,1% del total metropolità. Amb aquest progressiu procés d’expansió, l’espai metropolità de Barcelona s’estengué sobre un territori que abastava almenys 3 000 km2, de la Tordera al Foix, del Montseny i Montserrat al mar, en el qual podrien distingir-se tres àrees diferenciades: la conurbació central —formada per Barcelona i els municipis del seu Pla—, on l’espai construït s’estenia pràcticament sense solució de continuïtat; una àrea estretament integrada amb la primera a efectes funcionals, que abastaria una trentena de municipis; i una segona corona, de més d’un centenar de municipis, on podien trobar-se ciutats com Sabadell, Terrassa, Mataró o Granollers, que aniria integrant-se progressivament amb el conjunt anterior per a formar, ensems, la gran ciutat metropolitana.
A l’àrea de València el procés seguí una pauta similar a la de Barcelona, però més endarrerit en el temps. En efecte, la ciutat i el seu entorn metropolità directe (els 29 municipis de la Gran València) augmentaren la seva població en prop de 480 000 h entre el 1960 i el 1980, tot passant de 708 000 a 1 187 000 efectius. Aquests guanys es repartiren en parts iguals entre ciutat i entorn metropolità. Però mentre que el creixement a la ciutat correspongué sobretot a la dècada dels seixanta, el de la resta de l’àrea fou sostingut durant tot el període, i així, entre el 1970 i el 1981, el creixement de la corona superava en termes absoluts el de la ciutat i el doblava en termes relatius. D’altra banda, els barris centrals de la ciutat (Patriarca i Catedral) perderen entre els anys 1965 i 1974 el 24% de la població. El creixement metropolità incorporava així progressivament els municipis de l’Horta en un radi de fins a vint quilòmetres del centre de la ciutat. Aquest creixement era no tan sols demogràfic, sinó també econòmic; així, per exemple, l’índex de creixement d’empreses industrials entre el 1963 i el 1975 fou del 227,1 a la ciutat de València i del 294,2 a la resta de la comarca de l’Horta. I si en el cas de Barcelona la fragmentació del relleu imposà algunes discontinuïtats físiques a l’espai construït, aquí, el terreny pla i la tendència a la conurbació entre els nuclis —que, com ha subratllat Rosselló i Verger, té arrels històriques molt antigues— afavoriren el creixement en taca d’oli. Aquest es dirigí sobretot cap al nord i l’oest, mentre que cap al sud el nou llit del Túria, fixat en aquest període, i la presència de la maresma, frenaren en part l’expansió.
Evolució de la població en els àmbits metropolitans de Palma de Mallorca i Perpinyà. 1960-1982.
La ciutat de Perpinyà conegué la fase de creixement més forta entre els anys 1962 i 1968. Després, però, el creixement s’alentí i el conjunt del municipi guanyà tot just 7 574 h entre aquesta data i el 1982, mentre que el centre (l’antic espai murallat, amb els barris de Sant Mateu i Sant Jaume) perdia ja població. Per contra, els cinc municipis veïns que segons l’Institut Francès d’Estadística integrarien la banlieue (rodalies) perpinyanenca —Bompàs, Cabestany, Pià, Sant Esteve del Monestir i Toluges— passaven de 9 887 a 26 246 h en aquest mateix període. La ciutat, tot i que per les seves dimensions no podria pas ser qualificada de metropolitana, iniciava així l’expansió territorial —que s’estendria també, per Canet de Rosselló, cap al litoral—, tot prefigurant la pèrdua de població del municipi central i el creixement del conjunt de la plana del Rosselló que s’esdevindrien durant la dècada dels anys vuitanta.
Palma de Mallorca és l’aparent excepció a aquestes tendències de desconcentració demogràfica de les capitals amb relació a les seves àrees urbanes. En efecte, tal com ja es deduïa de les anàlisis del sistema urbà realitzades més amunt, Palma continuà creixent durant tot el període estudiat a un ritme força més alt que la resta de l’illa. L’única variació fou la disminució —d’altra banda molt significativa— del diferencial de creixement entre la ciutat i la resta de l’illa, que passà de ser de més d’un 30% en la dècada 1960-70 (38,4 per 7,8%) a un 23% entre el 1970 i el 1981 (33,5 per 10,4%). D’altra banda, el 1970 Palma concentrava el 42,9% dels treballadors industrials de l’illa i el percentatge pujaria encara fins al 53,4% l’any 1981. L’explicació d’aquesta excepcionalitat pot trobar-se, en part, en la major superfície del terme de Palma. En efecte, la ciutat tenia 209 km2, mentre que València en cobria 135, Barcelona, 98, i Perpinyà, 68. Per aquest motiu, fenòmens que en les altres ciutats apareixen com a supramunicipals aquí tenen un caràcter intern. Així, una visió més detallada indica que la ciutat antiga, l’espai dins les Avingudes, tenia ja problemes per a mantenir la seva població en aquest període. I les dades de la dècada següent (1981-91) mostren ja una pèrdua del pes relatiu de la ciutat sobre el conjunt de l’illa.
Les principals ciutats dels Països Catalans, doncs, es trobaven, en el vintenni 1960-80, en diverses fases d’un mateix procés: un procés en el qual la ciutat, empesa pel creixement demogràfic i econòmic, superà els seus límits físics i administratius i començà a estendre’s sobre un territori sempre més ampli. Aquest procés de difusió, en augmentar en extensió i importància, tindria com a conseqüència en les dècades dels anys vuitanta i noranta una certa reversió de les tendències polaritzadores del creixement pròpies del període 1960-75.
L’especialització funcional i la segregació social a les àrees urbanes
Cal assenyalar, tanmateix, que el procés d’expansió territorial de les ciutats descrit en l’epígraf anterior, no afectà pas de manera homogènia totes les activitats ni tots els grups socials. En efecte, el procés de metropolitanització de les principals àrees urbanes dels Països Catalans va anar acompanyat d’un enfortiment de la tendència cap a l’especialització funcional interna i cap a la segregació territorial dels diversos grups socials.
Aquests fenòmens, inherents al procés de creixement urbà i comuns en aquest període a moltes ciutats d’Europa Occidental, foren accelerats en el cas espanyol per les condicions polítiques i administratives. En efecte, com és sabut, l’especialització i la jerarquització de l’espai urbà obeeix, en bona part, a les tendències espontànies de localització de les activitats i la residència en la ciutat. Així, la pugna per gaudir de la millor accessibilitat, per assegurar-se rendes de posició i per instal·lar-se en el medi més plaent i segur afavoreix, gràcies al preu del sòl, una selecció dels usos en funció de la seva capacitat per a litigar en el mercat immobiliari. Aquestes tendències espontànies poden ser limitades pel planejament urbanístic i per la provisió d’infraestructures. Però, en el context espanyol, durant una bona part del període aquí estudiat, el planejament urbanístic tingué molt poca força real i la inversió en infraestructura urbana —en especial, transport públic urbà— fou molt inferior a la necessària. A les ciutats dels Països Catalans incloses dins l’Estat espanyol (i fins a cert punt també a la Catalunya del Nord i Andorra), la renda urbana fou, doncs, el principal element que condicionà l’especialització funcional interna.
Els preus del sòl —com mostraren els estudis d’Ernest Lluch i Joan Gaspar, per Catalunya, o els de Josep Sorribes per València— van experimentar en aquest període un creixement extraordinari. Aquest augment es produí de tal manera que les diferències a l’interior de les àrees urbanes esdevigueren extremes. A Barcelona, per exemple, l’any 1970, el preu del pam quadrat oscil·lava entre les 2 000 pessetes de la Diagonal (en el centre comercial), les 450 del Guinardó (en la perifèria del municipi) i les 25 pessetes del Prat de Llobregat (en la perifèria metropolitana). Les diferències obeïen, és clar, a la major pressió de la demanda sobre els espais centrals de les ciutats, convertits en els àmbits més prestigiosos i accessibles. Una política de transport raquítica, destinada a seguir, de lluny, la demanda i basada sempre en xarxes i esquemes radials contribuí no poc a l’enfortiment d’aquesta pressió. El resultat fou el progressiu desplaçament, a través dels preus del sòl, de la indústria i la residència de rendes baixes cap a les perifèries metropolitanes.
Les formes que adoptà aquesta expansió metropolitana van ser de tres tipus. Els creixements predominants foren les extensions suburbanes més o menys planificades, sense solució de continuïtat amb la trama urbana interior. Però també fou molt important l’habitatge marginal o autoconstruït, que donà lloc a barris com els de Torrebaró, Can Tunis o Can Valero a Barcelona, Bellavista a Tarragona, Magraners a Lleida, o les formacions prop de la carretera Barcelona-València a Castelló. Segons l’arquitecte Joan Busquets, que estudià el fenomen a Barcelona, entre els anys 1955 i 1965 més d’una quarta part del creixement de sòl urbà de la ciutat es féu en barris d’aquest tipus; per la seva banda, el geògraf Eugenio Burriel afirmà que el 1965 una cinquena part de la població de Castelló hi vivia. Finalment, es crearen un gran nombre de polígons d’habitatge massiu, fruit de la iniciativa pública o privada, situats sobretot en la perifèria metropolitana i mancats, sovint, de serveis, equipaments, accessibilitat i urbanització (pavimentació, voravies, clavegueram o enllumenat, entre d’altres serveis). Aquest tipus de desenvolupaments fou generalitzat a Girona, Lleida, Tarragona i Manresa, a Castelló, Alacant, Alcoi i València i fins a Palma. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on el creixement recolzat en aquesta tipologia assolí la seva expressió màxima, Amador Ferrer ha xifrat el volum d’habitatges d’aquest tipus contralts entre el 1950 i el 1975 en 700 000 unitats.
És ben clar que un d’aquest tipus de creixement (amb concentració dels serveis, suburbialització de bona part de la població i periferització de l’ocupació industrial) havia de provocar importants costos socials, costos que hagueren de patir especialment aquells grups que, pel seu nivell de renda i per la seva condició d’immigrats recents, tenien menys capacitat de competir en el mercat immobiliari i, per tant, d’escollir lloc de residència. D’altra banda, les condicions polítiques de restricció de llibertats democràtiques fins ben entrada la dècada dels anys setanta dificultaren l’activitat de les associacions veïnals i els moviments ciutadans que maldaven per defensar els seus interessos davant d’agents urbans —com ara els propietaris del sòl, els promotors immobiliaris i els grups financers—, més ben organitzats i poderosos.
En un context de planejament ineficaç, fortes pressions especulatives i alta permissivitat urbanística, aquests creixements es produïren de manera desordenada i tingueren greus conseqüències per al patrimoni urbà i la qualitat de vida de bona part de la població. En efecte, al centre de les ciutats es produí una degradació dels nuclis antics i una densificació comercial dels eixamples històrics, com també el seu buidatge demogràfic selectiu. D’altra banda, a les perifèries urbanes, la proliferació de l’habitatge marginal, la mala qualitat dels polígons i la degradació de les àrees de ciutat jardí feien penosa la vida del seus residents. El resultat del desenvolupament urbanístic del període foren unes ciutats enlletgides i malmeses, congestionades i segregades. Estudis de conjunt com La Gran Barcelona o Girona grisa i negra, dirigits respectivament per Jordi Borja i per Narcís-Jordi Aragó, llibres de denúncia com Barcelona, a donde vas? d’Eduardo Moreno i Francesc Martí Jusmet o Qüestions territorials al País Valencià de Gaspar Jaén, i fins aportacions literàries, com les novel·les barcelonines de Juan Marsé i Carbó, o els cants poètics a València —emocionats i amargs— de Vicent Andrés i Estellés, les retrataren per a la memòria col·lectiva i l’oprobi dels responsables.