La modernització agrària

Des de mitjan anys seixanta i durant la dècada dels setanta, l’agricultura dels Països Catalans va patir una profunda transformació tècnica i econòmica. Aquesta mutació va consistir, d’una banda, en l’increment de les seves connexions i la seva dependència amb la resta de sectors productius (indústria i serveis financers) i, de l’altra, en la progressiva reducció del seu pes dins l’activitat econòmica global.

Aproximació a la localització territorial de les agricultures dels Països Catalans

Distribució dels conreus i altres usos del sòl al final dels anys setanta.

Els 6,9 milions d’hectàrees de superfície total que componen els Països Catalans contenen una àmplia diversitat de comarques agropecuàries. La manera més adient de constatar-ho, pel que fa als anys seixanta i setanta, és l’anàlisi de la localització espacial de les principals collites.

El panorama dels límits aproximats de les àrees de conreu més importants al final dels anys setanta presentava una notable fragmentació. Es tractava d’un mosaic que reflectia les diverses especialitzacions agrícoles de les comarques, les subcomarques i els municipis segons l’accés o no al regadiu, els microclimes i sòls específics, la proximitat dels mercats, la qualitat reconeguda dels productes agropecuaris que s’hi elaboren i encara d’altres factors.

Una de les zones de conreu més estesa eren els cereals de secà. Aquests ocupaven amplis sectors a l’interior del Principat i a la Franja de Ponent: les comarques de la Segarra, la Conca de Tremp, la Baixa Ribagorça, la Plana de Vic i les situades a l’entorn de Girona. Tot això, sense tenir en compte les clapes escampades dins la immensa àrea classificada com de matolls, conreus dispersos i bosc. Pel que fa a les Illes, el predomini territorial dels cereals, si bé barrejats amb ametllers, era absolut. En canvi, a la resta dels Països Catalans els conreus herbacis de secà no assolien la densitat suficient per a delimitar espais específics.

Els fruiters de secà (ametllers, avellaners, entre d’altres) i les oliveres, típics conreus llenyosos de secà, s’estenien marcadament per cinc grans àrees: les Garrigues i les comarques veïnes pel sud, una segona corona a l’entorn de Tarragona-Reus, el Matarranya, una franja interior paral·lela a la costa entre Tortosa i Castelló i, finalment, els voltants d’Alcoi. Altres perímetres quedaven dispersos a l’interior del País Valencià.

La vinya representava proporcions destacables de la superfície de conreu a la plana del Rosselló, que va viure durant els anys seixanta i setanta una forta empenta gràcies a les denominacions d’origen i a d’altres mesures de protecció i de foment comercial. Dins dels límits administratius de Catalunya, les comarques del Penedès, el Priorat i la Terra Alta manifestaven una clara orientació vinícola. Situats al País Valencià, convé esmentar les vinyes de les regions de Requena, Paterna, Xàtiva i el Vinalopó.

Pel que fa als conreus de regadiu, la seva localització era molt clara, tal com correspon a una regió mediterrània. Cal destacar, en primer lloc, el predomini dels cítrics entre Castelló i Dénia, com també a Oriola. També hi havia camps de tarongers, entre d’altres llocs, a Tortosa i a Vinaròs. De tota manera, la concentració a l’entorn de València era el fet més remarcable. La fruita dolça, per la seva part, destacava en zones definides pels cursos fluvials. En efecte, aquest era el cas de l’eix Prada-Perpinyà seguint la Tet, de la plana de Lleida a banda i banda del Segre i la Noguera Ribagorçana, conjuntament amb la ribera del Cinca a Fraga, del Tarragonès i l’Alt i el Baix Camp travessats pel Francolí i, finalment, de la regió formada per Oriola-Elx-Alacant seguint el curs del Segura. Les comarques fruiteres acostumaven a combinar-se amb les àrees hortofructícoles, com és el cas del suara esmentat extrem sud del País Valencià. També apareixia aquesta mateixa tendència en el conjunt format pel Segrià, l’Urgell i la Llitera, i també a la plana del Rosselló. Altres zones dignes d’esment eren la Cerdanya, el tram Tortosa-Amposta i l’Alt i el Baix Empordà. Perímetres amb agricultura suburbana d’horta podien localitzar-se al Baix Llobregat i Barcelona, Palma, el tram del Túria des de Llíria fins a València i a Girona.

L’ús del sòl com a prats i pastures estava reservat per a les zones de muntanya. És a dir, el nord del Principat i la Franja de Ponent, la Fenolleda i els voltants del Canigó a la Catalunya del Nord, Andorra i les zones més elevades dels Ports i el Maestrat al País Valencià.

Pel que fa a la distribució general de la superfície total segons les grans divisions administratives que componen els Països Catalans, també al final dels anys setanta, les diverses demarcacions presentaven situacions ben diverses. Si, d’una banda, Andorra gairebé no comptava en l’àmbit de la superfície conreada (tot just el 0,5% de la superfície total), les Balears i Alacant destinaven la meitat o més del seu territori a usos agrícoles. De nou, Andorra ocupava el lloc preferent en percentatge de sòl ocupat per prats i pastures, mentre que la proporció de matolls i boscos era molt important a la Catalunya del Nord i a Girona.

Si s’analitza el percentatge que ocupava cada gran tipus de conreu en les diverses demarcacions administratives que conformen els Països Catalans, la primera cosa que sorprèn és la distribució de cultius d’Andorra, on destaquen les 250 hectàrees regades dedicades, sobretot, al tabac. Dit d’una altra manera, la pràctica totalitat de la superfície conreada coincidia amb la regada. La resta de territoris mostrava una dispersió d’acord amb el que anteriorment ha estat comentat. Així, esmentant només el més destacat, els fruiters i els conreus de regadiu, cal dir que eren ben presents a Lleida i Alacant, mentre que Barcelona, Girona i la Franja tenien la meitat o més de la superfície conreada ocupada pels cereals de secà. Finalment, convé referir-se a la Catalunya del Nord, on la vinya representava més de les dues terceres parts dels terrenys llaurats.

L’activitat ramadera també presentava graus d’intensitat diferent segons els territoris. Així, la zona de major producció lletera, la constituïen les comarques de la demarcació de Girona. Altres comarques importants en aquest sector eren l’Alt Urgell i el Segrià, l’Alta Ribagorça i les àrees més elevades de la Catalunya del Nord i Andorra, sense oblidar la presència destacada de la ramaderia a les illes de Menorca i Mallorca. Pel que fa a la cria del boví per a carn, en essència la seva distribució espacial coincidia amb les àrees lleteres esmentades. Per la seva banda, la producció de porcí es concentrava en el centre-oest, en un radi considerable centrat a la ciutat de Lleida, i també en una àmplia franja que travessava les regions de Manresa, de Vic i de Berga. De menor ordre era l’activitat porcina de les comarques de Tarragona i de Castelló.

Les àrees situades al sud de Catalunya aplegaven una bona part de la producció de carn de pollastre i d’ous, com el Baix Ebre, el Baix Camp i el Montsià. També cal esmentar les comarques del Baix Cinca i de la Llitera. Paral·lelament, la carn d’oví tenia com a principals àrees productores les comarques centrals del Principat, i també els Pallars i les Ribagorces, i a més tenia una presència notòria a les pastures de la muntanya mitjana d’arreu del País Valencià. A Mallorca i Eivissa, la ramaderia ovina ocupava el primer lloc quant al nombre de caps.

A més de la descripció de la distribució geogràfica dels conreus i de les especialitzacions ramaderes, l’anàlisi econòmica de l’activitat agropecuària s’interessa també pel valor de la producció final del sector primari (exclosa la pesca) i la seva composició. Les dades disponibles es refereixen a mitjan anys setanta. Malauradament, es tracta de xifres que només abasten el Principat, el País Valencià i les Illes. En el cas català, la producció final agrària girava a l’entorn dels 100 000 milions de pessetes, mentre que era d’uns 80 000 milions per a València i uns 11 000 milions de pessetes en el cas de les Balears.

Deixant de banda el fet que en tots els territoris considerats la producció forestal era molt secundària, la producció ramadera era predominant a Catalunya i les Illes, mentre que al País Valencià aquesta va restar molt per sota del valor de la producció vegetal. El pes destacat de la ramaderia mereix una especial atenció perquè es tractava, en bona part, de l’activitat pecuària porcina i de l’aviram en règim d’integració. Aquesta modalitat d’agricultura contractual va tenir una espectacular expansió durant els anys seixanta i setanta com a conseqüència de l’aparició d’un ampli mercat per als productes carnis, gràcies a la urbanització de la població i a l’augment del seu poder adquisitiu.

La integració ramadera consistia en el fet que, d’una banda, una empresa industrial agroalimentària —la integradora— subministrava llavors o animals petits a explotacions agràries —les integrades—, les quals s’encarregaven de tenir-ne cura fins a completar el seu creixement biològic. L’agricultor, per la seva part, aportava la terra, les eines i les infraestructures ramaderes, i també el seu propi treball. Si bé la integració va ser un mètode per a introduir nous conreus, la seva major difusió es va donar en l’engreix de porcs i de pollastres. En aquests casos, l’empresa integradora, a més del bestiar, subministrava el pinso. Un cop completada la fase d’engreix, l’empresa agroindustrial recollia el producte i pagava, normalment a un tant per cap de bestiar lliurat viu, la feina feta pel ramader. En el cas de la ramaderia integrada porcina, la retribució percebuda per l’integrat va oscil·lar entre un 5% i un 10% del valor del porc venut viu.

Els caps de bestiar ja engreixats eren sacrificats en massa als escorxadors industrials, sovint propietat de la mateixa empresa. Les peces de carn eren o bé envasades immediatament i distribuïdes als comerços o bé sotmeses a un processament addicional abans de ser venudes al públic, com era el cas dels embotits.

La integració va permetre a la indústria agroalimentària assegurar-se un volum de primera matèria de qualitat controlat i ajustat a la capacitat de processament instal·lada. Així, la integració va garantir la difusió de varietats i tècniques de conreu homogènies. Alhora, les empreses integradores van instaurar sistemes de control de l’activitat dels ramaders. D’una banda, per tal d’evitar l’aparició i la propagació d’epidèmies que, en aquests anys estudiats, van provocar molts maldecaps, especialment la temuda pesta africana, que va costar molt d’eliminar. De l’altra, sobretot, per tal de repercutir sobre els integrats els efectes nocius de les fluctuacions dels preus del mercat. En efecte, sense entrar ara en les seves causes, les empreses agroalimentàries intentaven esmorteir aquestes oscil·lacions modificant tres variables relatives als costos de l’engreix del bestiar: la qualitat del pinso, l’interval entre engreixades i la retribució del ramader.

Si l’objectiu perseguit era alterar, transitòriament, el cost d’engreix, la integradora, en primera instància, podia modificar la riquesa energètica del pinso, cosa que alentia el creixement dels animals. Així, disminuïa el nombre d’engreixades l’any i la despesa en concepte de remuneració rebuda pels integrats. Atès que la llista de les primeres matèries per a l’alimentació del bestiar és llarga i les possibilitats de substitució són, per tant, molt àmplies, podia manipular-se la composició del pinso, obtenint la fórmula més adient als interessos crematístics de l’empresa integradora, sense perdre de vista, però, que un retard en el creixement també significa un major consum de pinso per cap de bestiar.

La segona via per a frenar el nombre total de caps engreixats era allargar més del compte el lapse entre la sortida d’una engreixada i l’arribada de la següent. Això reduïa, també, la retribució total anual de l’integrat. Finalment, les crisis transitòries en el mercat del bestiar empenyien els integradors a baixar, en termes reals, la remuneració dels ramaders, malgrat que aquesta mesura, però, provocava el descontentament dels grangers.

Si totes aquestes iniciatives per tal d’ajustar el volum d’animals engreixats a les oscil·lacions de la demanda de carn esdevenien insuficients, la mesura més eficaç a mig termini era la limitació de les taxes de reproducció del bestiar.

En un altre ordre de coses, cal apuntar que el valor de la producció final agrària, entre l’inici de la dècada dels setanta i la següent, va tenir un creixement anual acumulatiu, en termes reals, inferior a mig punt. Aquest fet demostra l’escàs dinamisme del sector dins del context econòmic de la crisi dels setanta.

La dinàmica de la superfície i de les explotacions

La superfície llaurada al conjunt dels Països Catalans s’acostava al final dels anys setanta als dos milions i mig d’hectàrees. Òbviament, cada territori representava proporcions molt diferents d’aquesta superfície total. El sòl agrari estava repartit entre poc més de 475 000 explotacions. El 62% d’aquestes es concentrava al País Valencià, poc més d’una quarta part a Catalunya, el 6% a les Illes, el 3% a la Catalunya del Nord i una mica menys a la Franja de Ponent. La proporció corresponent a Andorra era ínfima, ja que tot just hi havia unes 300 explotacions.

El tret més rellevant que s’amaga darrere les xifres globals suara exposades és el predomini de les explotacions de grandària petita, exceptuant, però, la Franja de Ponent. En efecte, a Catalunya, el 56,1% de les explotacions tenia menys de 5 ha. A València aquest percentatge era del 88,6% i a les Balears, del 65%. Des d’una altra perspectiva, a Catalunya, la superfície mitjana per explotació era de 16 ha, i a les Illes era lleugerament inferior: 14 ha. Al País Valencià, però, el minifundisme era molt més exagerat, ja que la dimensió mitjana era de 4 ha per explotació.

Al llarg dels anys considerats en aquest estudi, es va produir una important disminució del nombre d’explotacions. A la Catalunya del Nord havia desaparegut, el 1980, quasi la meitat de les 20 000 explotacions que existien el 1954. Al Principat, entre el 1962 i el 1982 van deixar d’existir més de 76 000 explotacions. La mateixa tendència van mostrar les Balears, que en van perdre 13 000. En canvi, a València, durant els anys seixanta i setanta, el nombre d’explotacions va augmentar en unes 27 000.

Les explotacions més petites van ser les que, de manera més acusada, van patir les pèrdues esmentades, malgrat que en molts casos intensifiquessin la seva producció. És a dir, van augmentar els seus rendiments gràcies a la introducció de nous conreus i innovadors mètodes de producció (amb llavors híbrides, pesticides i d’altres elements). En efecte, nombroses explotacions amb menys de 10 ha i amb accés al regadiu optaren per conreus com els fruiters o les hortalisses, i milloraren considerablement la seva capacitat de supervivència. De tota manera, en zones de secà, on la varietat potencial i els rendiments de les collites són menors, i també en situacions en què la terra de l’explotació era majoritàriament arrendada o cedida en parceria, les petites explotacions es veieren abocades a la desaparició. Les terres de Lleida van ser un exemple típic d’aquest fenomen.

Evolució dels règims de tinença

L’estructura de les explotacions ja comentada explica que la forma d’empresa agrària més estesa fos la del pagès independent, que alhora era el responsable de la gestió i qui aportava la força de treball necessària, amb la col·laboració dels altres membres del nucli domèstic. El règim de tinença predominant era el de propietat de la terra. En efecte, a Catalunya, més del 80% de la superfície s’explotava sota la condició de propietat; al País Valencià, el percentatge era pràcticament idèntic (un 79%), mentre que a les Illes es donava el valor més baix: un 62% de la superfície total.

El creixement econòmic de la dècada dels seixanta i el començament de la dels setanta va anar acompanyat de l’abandó de les explotacions més precàries. El pagès i la seva família emigraren cap als nuclis urbans. Aquest èxode va modificar el pes dels règims de tinença diferents de la propietat dins la superfície total. Així, mitjançant acords de parcerïa a les àrees cerealistes de secà i d’arrendament en els perímetres de regadiu, els pagesos que no emigraren cap a les ciutats van passar a conrear la terra dels qui abandonaren l’agricultura. Aquest fenomen explica, en bona part, la progressiva concentració de la terra i l’augment del pes numèric de les explotacions mixtes de dimensions mitjanes; és a dir, d’entre 50 i 100 ha a les àrees de secà i d’entre 10 i 25 ha a les de regadiu. La compravenda de parcel·les, però, fou més aviat l’excepció. L’antic pagès i, també, els seus descendents eren, en general, contraris a la venda del patrimoni rústic, i preferien l’arrendament o la cessió sota contractes de mitgeria. Així, doncs, el nombre de propietaris de sòl rústic aliens a l’activitat agropecuària va augmentar, mentre que la xifra d’explotacions disminuïa. Aquesta paradoxa va ser motivada per tres circumstàncies. En primer lloc, l’intent de conservar la terra com un actiu segur, sovint amb una revaloració prou interessant; en segon terme, l’afecció sentimental als orígens rurals del llinatge familiar i, finalment, el prestigi social que significava posseir un patrimoni rústic.

La població activa agrària

El sector agrari a mitjan anys setanta.

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, la població activa agrària cap a la meitat dels anys setanta oscil·lava a l’entorn de les 325 000 persones, sumant el Principat, les Illes i el País Valencià. D’aquesta població activa, més del 97% estava ocupada. Només hi havia un reduït nombre d’assalariats permanents en el sector, atès el predomini de les explotacions familiars. A més, les dificultats per a trobar feina en l’agricultura se superaren amb l’abandó del sector i el desplaçament cap a les zones urbanes on, sobretot durant els anys seixanta, l’expansió industrial i dels serveis fou impressionant.

Si s’analitzen les característiques de la població activa agrària, un primer tret destacable és l’edat dels ocupats en l’agricultura. Cap al 1975, els caps d’explotació —homes i dones— majors de 55 anys representaven el 53% del total. Una xifra prou significativa si es té en compte que per sota els 25 anys només hi havia l’1% del nombre total de caps d’explotació. La composició per edats de l’empresari agrari reflectia, doncs, un elevat grau d’envelliment, el qual va tendir a agreujar-se a causa de l’emigració de molts joves.

Pel que fa als familiars que col·laboraven en les feines de l’explotació agrària —els ajuts laborals de cònjuges, fills i ascendents, entre d’altres—, el 24% tenia més de 55 anys. En ambdós casos, les Balears eren la regió amb un major grau d’envelliment, circumstància que contrastava amb la del País Valencià.

Tot i que el quadre descrit és força pessimista, val la pena reflexionar una mica més sobre l’estructura per edats observada. En aquest sentit, és probable que en molts casos la realitat fos diferent de la que mostren les dades estadístiques: malgrat que el titular tingués una edat avançada, en moltes explotacions hi havia almenys un descendent d’edat molt més jove. Aquest era qui, de fet, prenia la majoria de les decisions tècniques i econòmiques corrents. Resulta, però, que en moltes zones rurals hom confonia titular de l’explotació amb titular de la terra. Així, el primer era qui exercia les funcions empresarials, i el segon sovint es limitava a posseir el títol de propietari mentre fos viu, traspassant-lo únicament en forma hereditària. Només aquesta explicació permet superar la paradoxa del fet que, d’una banda, l’estructura per edats de l’empresariat agrari presentés una més gran concentració en les edats més avançades i que, de l’altra, la realitat productiva dels anys seixanta i setanta mostrés un fort dinamisme, ja que aquesta va ser una etapa d’elevat ritme de mecanització i intensificació dels conreus. És a dir, de posada en marxa de noves tècniques de conreu absolutament alienes a la pràctica viscuda per les persones de més edat, titulars, presumptament, de les explotacions agràries.

Un segon aspecte relatiu a la població activa a l’agricultura és el temps de treball dedicat a l’explotació. A la meitat de la dècada del 1970, la mà d’obra familiar ocupada preferentment en l’agricultura era d’unes 165 000 persones, entre caps d’explotació i familiars que ajudaven en les feines dels camps i les granges. Durant els anys seixanta i setanta, l’agricultura a temps parcial, entesa com la necessitat de dedicar part del temps de treball a d’altres activitats fora de la pròpia explotació, va anar guanyant pes. Així, cap a la meitat del període considerat, quasi el 38% de la mà d’obra familiar ho era amb dedicació parcial. D’aquest percentatge, l’11% tenia una altra feina dins el sector agrari i la resta, el 27%, en activitats extraagràries. En aquest darrer cas, van ser empreses industrials i comercials establertes al nucli rural o a les localitats veïnes, les que absorbiren aquesta capacitat addicional de treball. Sovint es tractava d’empreses agroalimentàries, com els escorxadors, els magatzems cooperatius i d’altres. Al País Valencià destacaven activitats amb forta tradició estacional, com la fabricació de torrons, d’articles pirotècnics o de joguines. Cal tenir en compte, però, que si bé durant els anys seixanta l’agricultura a temps parcial era el primer pas per tal d’emigrar cap a nuclis urbans, tot abandonant l’agricultura, al llarg dels setanta, les dificultats per a trobar feina en la indústria i els serveis convertiren l’activitat a temps parcial en una forma de vida permanent dels caps d’explotació i les seves famílies. Per això, al final de la dècada del 1970, es començà a parlar de pluriactivitat: tots els membres del nucli domèstic agrari intentaven ocupar-se, de manera més o menys contínua i amb retribucions més o menys satisfactòries, en qualsevol tipus de feina, dins o fora l’explotació, dins o fora l’agricultura, tot posant en comú els ingressos així aplegats.

Amb el pas dels anys, l’agricultura a temps parcial esdevinguda pluriactivitat va permetre la supervivència d’explotacions que d’entrada, si es tenen només en compte els resultats dels seus conreus, es consideraven econòmicament inviables. És a dir, explotacions en les quals els propis recursos generaven un nivell de renda insuficient per tal que la unitat familiar assolís, tendencialment, una qualitat de vida equiparable a la dels sectors socials amb els quals s’identificava. Dins d’aquest procés cal esmentar el fenomen viscut a les zones de muntanya del Principat. L’atractiu turístic que presentaven va anar transformant una economia agropecuària, centrada en l’autosubsistència, en una agricultura pluriactiva, que combinava unes feines al camp cada cop més marginals des del punt de vista dels ingressos amb una activitat de caràcter turístic, la importància econòmica de la qual anà creixent entre les famílies rurals. En efecte, en un primer moment es tractava d’una ocupació estacional en serveis de restauració, hostaleria, escoles d’esquí i altres de similars promoguts per capital aliè a la comarca. A poc a poc, però, emergiren activitats que implicaven tota la unitat familiar camperola. Des de la més immediata del petit comerç d’alimentació fins a la creació de fondes casolanes, bars i restaurants típics. Durant els anys seixanta i setanta, va anar prenent forma la realitat de l’agroturisme. Va ser, però, al llarg dels vuitanta que el complement turístic passà, fins i tot, a ser promogut des de l’administració.

No obstant això, malgrat tot el que s’ha dit, convé puntualitzar que les explotacions de muntanya que, potser tímidament al principi, tingueren finalment èxit en la seva activitat extraagrària, per exemple dirigint un càmping, acabaren abandonant totalment o gairebé del tot la seva producció agroramadera. El fet és que l’agroturisme es va convertir en una alternativa econòmica que, en el cas de reeixir, consumia els esforços de tots els membres del nucli domèstic. Només quan l’ocupació fora de l’agricultura es mantingué a un ritme clarament estacional, l’activitat agrària va perviure en major o menor intensitat. En el cas de consolidar-se com a feina continuada i amb uns ingressos estables, l’opció del servei al turista acabà desplaçant l’agricultura, sobretot per als membres més joves de la família.

El tercer element referit a la població activa agrària que cal considerar són els assalariats. En el conjunt dels Països Catalans, la proporció d’explotacions amb mà d’obra assalariada fixa, fossin a temps complet o parcial, presentava valors molt baixos: tan sols un 2% del total. València era el territori amb el nivell més baix, amb només l’1% aproximadament d’explotacions amb assalariats. En canvi, Catalunya i les Balears tenien valors del 4% i el 5%, respectivament. Aquests contractats permanents treballaven, en la pràctica totalitat de casos, en grans finques de regadiu, sovint propietat d’empreses agroindustrials. Aquest era el cas de les explotacions regades pel canal de Catalunya i Aragó a la subcomarca de la Llitera lleidatana.

Els treballadors eventuals, per la seva part, tenien una gran presència a les àrees hortofructícoles, de vinya i de conreus llenyosos de secà, fins i tot quan es tractava d’explotacions de poca dimensió. La recol·lecció de cítrics al País Valencià, del raïm a la plana del Rosselló, de la fruita al Segrià o de les olives i les ametlles a les Garrigues aplegava quantitats ingents de temporers. Especialment en el cas de les petites i les mitjanes explotacions, aquests assalariats eren familiars o veïns de la mateixa localitat.

Modernització i productivitat

La productivitat del treball en el sector agrari va créixer de manera espectacular durant les dècades del 1960 i el 1970. Segons estudis realitzats, el volum de producció per actiu a l’agricultura va augmentar especialment a les demarcacions de Lleida i Barcelona. També aquest va ser el cas de València, Castelló, Tarragona i Girona. En totes aquestes zones, la productivitat va superar la mitjana espanyola i deixà enrere l’augment de la productivitat de la indústria. La raó fonamental que explica aquesta evolució és que l’abandó de l’agricultura per part de molts actius va coincidir amb un increment dels rendiments en la majoria de conreus. La introducció de noves tècniques augmentà la quantitat produïda per ocupat i hectàrea. Això no obstant, l’increment de les despeses en fertilitzants, adobs i altres béns va provocar, simultàniament, la disminució de la relació entre productivitat i renda unitària, de manera que les despeses de les explotacions fora del sector van començar a pesar cada cop més. La modernització de l’agricultura va significar una substitució de mitjans de producció procedents de la pròpia explotació o del propi sector, per d’altres que, tenint la mateixa finalitat en el procés productiu, provenien de la indústria. En concret, els grans reutilitzats com a llavor foren reemplaçats per llavors selectes, la tracció animal pel treball mecànic (tractorització) i el pinso elaborat a la mateixa explotació pels pinsos compostos.

Aquestes mutacions permeteren d’augmentar el producte agropecuari, cosa indispensable per a una societat en ràpida industrialització i urbanització, però també van limitar el grau d’autonomia del sector, pel que fa a l’organització dels processos productius.

En deu anys, les despeses fora del sector agrari van multiplicar-se gairebé per set. El 1972, aquestes corresponien al 31% de la producció final agrària, mentre que l’any 1982 el percentatge havia pujat fins al 48%. La principal partida d’aquestes despeses era el pinso per a la ramaderia, a causa de l’impuls que va experimentar durant la dècada del 1970. En efecte, amb l’increment del poder adquisitiu de la població, des del principi dels anys seixanta fins a l’arribada de les mesures anticrisi el 1977, s’havia produït un canvi en els hàbits de consum: una major demanda de productes carnis, sobretot porc, ous i pollastre.

En aquest context sobre la dinàmica de les despeses de les explotacions agràries, no pot passar-se per alt l’evolució del preu de la terra. Durant la dècada del 1960, els preus remuneradors dels productes hortofructícoles empenyeren cap amunt els preus de la terra de regadiu. També van augmentar els de la terra de secà. De fet, l’evolució general dels preus agraris satisfeia els interessos dels agricultors i, per tant, la terra es revalorava. A més, a les zones periurbanes i d’atracció turística, el sòl rústic esdevingut potencial sòl urbanitzable va assolir preus astronòmics, a la qual cosa va contribuir l’especulació. Quan, a la dècada següent, arribà la crisi, la tendència d’augment sostingut de la cotització del sòl rústic no va canviar. En efecte, malgrat que molts conreus havien deixat de tenir la rendibilitat dels anys anteriors, la terra va continuar pujant de preu perquè va passar a ser comprada com a valor refugi davant les dificultats polítiques i econòmiques. Òbviament, els adquiridors eren individus poc o gens interessats en l’activitat agrària. Els preus elevats van obstaculitzar possibles mesures de concentració parcel·lària. A més, la compra de terra com a via d’ampliació de l’activitat d’explotacions petites i mitjanes quedà anorreada, atès que el seu preu i els ingressos generats pels conreus per hectàrea quedaren completament desfasats. Tota la dinàmica descrita serveix per a il·lustrar un fet molt significatiu a propòsit dels preus de la terra: si bé els ingressos derivats de l’explotació de la terra es reflecteixen en el preu pagat per un terreny, el contrari no és cert. La terra és un recurs productiu, però també un actiu afectat per les expectatives de plusvàlua.

El finançament del sector agrari

Durant els anys seixanta i setanta, el sector agrari va passar de ser un oferent de recursos financers, en forma d’estal-vi, per a la resta de l’economia, a ser-ne un demandant net. El cost, progressivament més gran, de les inversions provocà aquesta alteració. La introducció de tècniques de conreu que exigien la compra de molts mitjans de producció de procedència industrial, i també l’augment dels salaris agraris, van incidir negativament sobre l’estalvi generat en l’agricultura. La caiguda de la capacitat de finançament va ser força destacable durant la segona meitat dels anys setanta, tot i que des del començament d’aquesta dècada era ja negativa. Així, les inversions necessàries per a sostenir el procés de modernització en marxa van dependre progressivament de les possibilitats d’obtenir crèdit en quantitats i en condicions adients. El període de crisi econòmica dels setanta dugué a un increment sense precedents de la relació crèdits/capital propi de les explotacions.

En aquest context de canvi, l’agricultura es veié abocada a una situació contradictòria. D’una banda, eren necessàries elevades inversions a fi i efecte d’incorporar-se al tipus de producció modernitzada que exigia el mercat i, de l’altra, la necessitat d’acudir al finançament aliè provocà una important modificació de l’estructura dels costos. Això darrer va fer perillar el marge de beneficis i la capacitat d’assolir la rendibilitat suficient per a cobrir els deutes. La resolució d’aquest conflicte s’aconseguí a través de l’acceptació d’una menor retribució pel treball del cap de l’explotació i els seus familiars, com també amb la dosificació del ritme d’inversions. Altrament dit, s’adquiria la maquinària a lots, sovint amb compres entre diversos pagesos si era molt cara i, en el cas de la compra de terres o de grans inversions en regadius, magatzems o l’adequació de finques, es formava un fons d’estalvi, amb uns anys d’anticipació, que permetés autofinançar, almenys, una part de la inversió.

Al començament dels anys setanta, les caixes d’estalvis i el crèdit oficial eren les principals vies de finançament. A mesura que avançà la dècada, van anar guanyant pes els crèdits concedits per la banca privada, les caixes rurals i d’altres prestadors no institucionals. Això explica l’encariment dels recursos de finançament extern que s’observà aquells anys.

Evolució dels preus dels productes agraris

En termes relatius, en aquest període estudiat, els preus de les principals produccions agropecuàries van seguir una evolució creixent. De tota manera, en determinades produccions agrícoles tradicionals, com va ser el cas dels cereals, l’oferta acostumava a superar la quantitat demandada cada any, circumstància que afavoria una caiguda dels preus. Això, però, no va succeir, perquè l’Estat dugué a terme una generosa política de preus de garantia. La psicosi d’exhauriment de primeres matèries estratègiques, després de la primera puja dels preus del petroli, va reforçar l’opció de preus alts per als cereals. Aquesta tendència, però, canvià quan es prengueren les primeres mesures d’ajustament econòmic, motivades per la crisi energètica, passada la meitat dels anys setanta. La recessió va afeblir la demanda de productes agraris per a usos industrials, alhora que els preus de garantia perdien la cursa enfront dels costos de les explotacions, en augment a causa de l’encariment de molts productes emprats en el conreu (llavors, pesticides, combustibles i adobs, entre d’altres). La relació entre els preus percebuts i els preus pagats per les explotacions tendí a la baixa, agreujant la situació econòmica de moltes d’aquestes, algunes de les quals estaven força endeutades a uns elevats tipus d’interès. La possibilitat d’obtenir uns majors ingressos amb la producció agrària es va veure fortament contrariada. Al final dels anys setanta, la manca de feines atractives i permanents als nuclis urbans va empènyer les famílies agràries a mobilitzar tots els seus membres i a diversificar les seves activitats, sense abandonar el nucli rural.

En resum, els anys seixanta i setanta van ser testimonis de la modernització de l’agricultura dels Països Catalans, especialment el territori situat dins l’Estat espanyol. El procés va presentar aspectes de signe ben divers. D’una banda, l’agricultura aportà capitals i mà d’obra per a la indústria, i també volums de producte creixents per tal d’alimentar una població urbana en augment i amb un poder de compra cada cop més elevat. Pel camí, però, el sector agrari quedà definitivament integrat en el gran complex agroindustrial, dins el qual va passar a ser la baula més dèbil. De l’altra, l’arribada de la crisi cap al final dels setanta va fer palesos problemes que fins aquell moment havien quedat esmorteïts: un elevat nivell d’endeutament, la progressiva degradació de la relació d’intercanvi amb la indústria i, com a reacció, l’emergència del fenomen de la pluriactivitat. L’estratègia de continuïtat de les petites i mitjanes explotacions, numèricament predominants en l’agricultura dels Països Catalans, canvià d’ofensiva (mecanització, plantacions més avançades, més consum d’adobs o creació de cooperatives) a una altra de més defensiva (pluriactivitat).