Cap a la terciarització de l’economia

Evolució del sector dels serveis als Països Catalans i a Espanya. 1960-1981.

Un dels fenòmens que s’ha manifestat de manera més clara les darreres quatre dècades ha estat l’increment del pes absolut i relatiu de les activitats de serveis en el conjunt de les estructures productives nacionals, la qual cosa ha implicat que la terciarització de les economies més desenvolupades hagi estat espectacular.

Els anys cinquanta i seixanta foren anys de canvis molt importants en l’estructura productiva de la majoria dels països econòmicament avançats i, també, en la d’aquells que, com Espanya, assoliren en la mateixa etapa aquesta consideració. Un dels fets més característics del creixement econòmic d’aquests anys foren les profundes transformacions en la composició sectorial de l’ocupació i de la producció, entre les quals destaca l’augment molt notable de la importància del sector dels serveis.

Pel que fa a l’evolució de les activitats terciàries, s’apreciaren, durant aquest període, dues tendències prou clares. En primer lloc, s’evidencià un notable increment en la proporció dels ocupats als serveis en el conjunt de la població activa ocupada. És ben cert que, l’any 1960, en alguns dels països econòmicament més avançats, els treballadors d’aquest sector eren ja majoritaris. És el cas, en especial, dels Estats Units, on el 56,2% del conjunt de la població ocupada ho estava en activitats de serveis, mentre que el 35% treballava en la indústria i només el 8,5% en el sector agrari. Proporcions semblants s’observaven en d’altres països com el Canadà i Austràlia.

A Europa, en canvi, si bé alguns països disposaven també aleshores d’un alt percentatge d’ocupació terciària —Holanda amb el 49,7%, la Gran Bretanya amb el 47,6%, Bèlgica amb el 46,4%, Dinamarca amb el 44,8%, Suècia amb el 44% i Noruega amb el 42,9%— no fou fins al començament dels anys setanta que depassaren el llindar del 50% de la població ocupada en el sector serveis.

Durant aquests anys, es va viure encara en d’altres països europeus un increment simultani dels percentatges de població ocupada terciària i industrial, en detriment del de la població agrària: aquest fou el cas d’Alemanya, de França i d’Itàlia. Un comportament semblant s’observà al Japó.

Tot i partir d’una posició més endarrerida que la majoria d’aquests països, Espanya seguí, durant aquest període, una evolució força similar. Així, l’any 1960 el sector agrari era el que aplegava encara un percentatge més alt d’ocupats —el 38,7%—, el sector industrial (inclosa la construcció) representava el 30,3% de l’ocupació total i el sector de serveis, només el 31%. Tanmateix, l’any 1973, les proporcions havien canviat de manera substancial i els ocupats en el sector terciari havien pujat al 38,9%. Si es comparen aquests percentatges amb el de la mitjana dels països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), es pot dir que, malgrat les profundes transformacions dels anys seixanta i del començament dels setanta, el 1973 Espanya mostrava una estructura d’ocupació poc decantada cap als serveis —prop de 13 punts per sota d’aquella mitjana— i, encara, amb un fort contingent de població agrària.

Els trets més apreciables de les profundes transformacions que durant aquests anys afectaren l’estructura econòmica del país es manifestaren, espe-cialment, en els grans canvis que experimentà la composició sectorial de la població activa i de la població ocupada. En vint anys, la població activa agrària es reduí en gairebé 2,5 milions de persones, i durant aquest període el sector de serveis fou el que ajudà més el sosteniment del nivell de la població activa. El nombre d’actius en el sector terciari augmentà en aquests vint anys, en termes absoluts, en 2,14 milions de persones —prop d’un 70%—. Si a la pèrdua d’actius del sector agrari s’afegeixen els prop d’1,4 milions de nous actius, es comprova que les activitats de serveis contribuïren a absorbir-ne el 55,8% del total. En aquestes dues dècades, la població activa terciària passà, en el conjunt nacional, del 25,9% al 39,2% del total, a un ritme de creixement del 2,7% anual (més intens al llarg de la dècada dels seixanta, que arribà a ser superior al 3% anual).

Aquestes diferències notables en l’evolució de la població ocupada i dels llocs de treball de les diverses regions es reflecteixen també en la taxa de creixement de la renda regional. Així, mentre que tant a Catalunya com al País Valencià aquesta renda va créixer, al llarg de les dues dècades considerades, a una taxa del 6,1% i, a les Illes, del 6%, en el conjunt de les regions espanyoles amb saldos migratoris negatius aquesta taxa no ultrapassà el 4,5%.

Tanmateix, per a explicar aquesta superior capacitat de generació de nous llocs de treball —i, per tant, d’atracció de mà d’obra d’altres indrets— de les tres comunitats que componen els Països Catalans cal, en primera instància, remarcar els trets més notables dels canvis esdevinguts en la distribució dels llocs de treball per sectors econòmics. En aquest sentit, les mateixes tendències bàsiques identificades abans per al conjunt de l’Estat s’aprecien també en l’àmbit dels Països Catalans. D’antuvi, en aquest període, s’hi produí una reducció d’uns 450 000 llocs de treball agraris (la qual cosa significà el 19,4% de la pèrdua total de llocs de treball en el sector primari del conjunt d’Espanya). Aquesta disminució dels llocs de treball agraris es va veure compensada, i àmpliament superada, pel creixement dels llocs de treball en el sector dels serveis (uns 685 000) i, en menor entitat, en el sector industrial (uns 483 000) i el de la construcció (uns 258 000).

Cal remarcar, però, que l’increment relatiu dels llocs de treball del sector terciari fou inferior al dels altres dos sectors. Així, mentre que les ocupacions terciàries creades als Països Catalans representaven el 30,5% de les generades al conjunt d’Espanya, les creades a la indústria als Països Catalans foren el 54,1% del conjunt nacional, i les de la construcció, el 45,9%.

Una observació més detallada d’aquestes tendències permet apreciar que les profundes transformacions intersectorials que acompanyaren el procés de creixement econòmic espanyol dels anys compresos entre el 1960 i el 1974 tingueren unes repercussions molt desiguals en els tres territoris considerats.

Cal advertir que el punt de partença era, així mateix, diferent. Al contrari de les altres dues comunitats, Catalunya disposava, abans d’iniciar-se el període ara analitzat, d’una economia en la qual el sector industrial era ja preponderant (l’any 1955, reunia el 39,4% del total de llocs de treball de la regió, sense comptar els generats per la construcció); el sector terciari, malgrat les seves mancances i endarreriments, també hi tenia una presència rellevant (amb el 34,2% de les ocupacions) i el sector agrari aportava només una cinquena part dels llocs de treball. En canvi, al País Valencià i a les illes Balears, l’estructura sectorial de l’ocupació i de la producció tenia altres característiques. En ambdós territoris, al començament del període, el sector agrari era encara majoritari.

Durant les dues dècades considerades, les trajectòries del creixement econòmic dels tres territoris tingueren perfils diferenciats pel que fa a les repercussions en la composició relativa de les activitats. Si bé a totes tres comunitats hi hagué una disminució absoluta dels llocs de treball en el sector agrari, aquesta reducció fou d’un abast molt diferent en cadascuna d’elles.

A Catalunya, el nombre de llocs de treball agraris que es perderen durant el període fou d’uns 134 000, que foren fàcilment absorbits pels que es crearen en els altres sectors d’activitat: 360 000 en els serveis, 303 000 en la indústria i 158 000 en la construcció. En canvi, al País Valencià la pèrdua de llocs de treball agraris fou de més de 282 000, xifra superior a la dels llocs de treball creats en el sector industrial (179 000). Per tant, en aquesta regió, la capacitat d’atracció de força de treball procedent d’altres indrets de l’Estat espanyol cal atribuir-la, en aquest cas, també al creixement del sector de la construcció, amb uns 80 000 nous llocs de treball, i, molt especialment, del sector terciari, amb uns 243 000. A les illes Balears, la pèrdua de prop de 34 000 llocs de treball agraris fou fàcilment compensada per l’expansió de la construcció, que guanyà uns 19 000 nous llocs i, sobretot, del sector terciari turístic, que en creà prop de 82 000. En canvi, el sector industrial balear només hi contribuí amb 600 nous llocs de treball.

En conseqüència, es pot dir que, en aquests vint anys, Catalunya continuà la seva evolució d’economia fonamentalment industrial, amb un major dinamisme de la construcció. Dinamisme que cal associar tant als intensos processos de transformació urbana que s’esdevingueren a la ciutat de Barcelona i als municipis del seu entorn immediat per donar acollida als massius fluxos d’immigració, com també al ràpid creixement de nous enclavaments turístics a la zona costanera.

Al País Valencià, en canvi, el fet més característic fou la forta davallada de l’ocupació en el sector agrari, conseqüència de la crisi de l’agricultura tradicional i de les grans millores de productivitat en l’agricultura de regadiu orientada a l’exportació. Paral·lelament, es produí un cert desenvolupament industrial i, especialment, un augment notable de la presència del sector terciari —d’aquelles activitats més directament lligades al turisme— fins aleshores força endarrerit a la regió. Finalment, la comunitat balear passà en aquests vint anys de ser una economia eminentment agrària a convertir-se en una economia basada, essencialment, en el sector turístic, amb un sector industrial poc important.

Creixement i canvis dels serveis als Països Catalans

El 1980, els serveis eren ja clarament el principal sector de l’economia de l’Estat espanyol i dels Països Catalans. Això significa que, tot i admetent que el sector secundari tingué el paper de catalitzador del creixement, sobretot fins a mitjan anys setanta —ateses les elevadíssimes taxes de creixement industrial que s’observen—, els serveis en foren també coimpulsors. Les persones que van viure el significatiu canvi de nivells de benestar d’aquests anys van percebre no solament la millora de la disponibilitat de béns sinó fins i tot un conjunt de guanys notables en els serveis. Els avenços en l’asfaltatge de carreteres, l’àmplia difusió de l’ús del telèfon, l’expansió turística i l’accés a la propietat de l’habitatge són alguns exemples que il·lustren les importants millores qualitatives.

La positiva evolució del sector terciari als Països Catalans en aquest període és palesa en el fet que, tot i representar el 29,8% del sector serveis de l’Estat espanyol el 1960, el 1981 havia mantingut lleugerament a l’alça aquesta posició, tot arribant a representar gairebé un terç del total espanyol (31,8%). Això demostra que el creixement dels serveis ha estat sensiblement superior als Països Catalans respecte de la resta d’Espanya. Si es mesura el pes relatiu del valor dels diferents subsectors terciaris de Catalunya, el País Valencià i les Illes dins del total espanyol, cal constatar que mentre que el País Valencià i les Illes seguiren una trajectòria ascendent, a Catalunya es donà una dinàmica descendent. La pèrdua de pes dels subsectors del transport, el comerç, la banca i l’administració pública de Catalunya dins el conjunt espanyol es va veure contrarestada per l’alça registrada en la propietat d’habitatges (que ha estat considerada un subsector dels serveis) i els serveis diversos. L’impacte del fenomen de la immigració i el turisme al Principat potencià també l’alça de la construcció d’habitatges i els serveis associats al turisme, entre d’altres la restauració.

Dins del context dels Països Catalans, també convé matisar distintes trajectòries. Mentre que Catalunya va experimentar una lleu davallada de la seva aportació —tot i conservar més de la meitat del Valor Afegit Brut dels Països Catalans—, el País Valencià mantingué la seva posició intermèdia i les Illes experimentaren un remarcable augment, gràcies a l’impacte creixent del turisme.

Tot seguint la classificació dels serveis realitzada pel Banc de Bilbao, es pot concloure que el 1960 els subsectors dels serveis als Països Catalans eren, en ordre d’importància, el comerç, els serveis diversos, els transports i les comunicacions, la propietat de l’habitatge, l’administració pública i la defensa, i, en darrer terme, l’estalvi, la banca i les assegurances. El 1981 s’havien produït canvis importants en el rànquing de subsectors; així, els serveis diversos figuraven en primer lloc, seguits del comerç, els transports i les comunicacions, la propietat de l’habitatge, l’estalvi, la banca i les assegurances i, en darrer terme, l’administració pública i la defensa.

Un dels fets més remarcables d’aquesta evolució fou l’extraordinari creixement dels serveis diversos. Sota aquesta confusa classificació s’inclou la restauració, l’hostaleria, l’educació i la sanitat i els serveis domèstics. Aquesta evolució, cal relacionar-la amb dos fenòmens que es produïren simultàniament. D’una banda, el fort creixement de l’activitat turística als Països Catalans, i de l’altra, els canvis registrats en les pautes de consum dels habitants. Efectivament, l’augment progressiu del nombre de turistes a la costa mediterrània i a les Illes va ser un factor que potencià extraordinàriament la trajectòria ascendent dels ingressos de la hostaleria i la restauració. Així mateix, els canvis en els hàbits de consum introduïren modificacions molt significatives en la composició del consum familiar. D’aquesta manera, entre el 1960 i el 1981 cal destacar que la millora del nivell de renda per habitant significà que les activitats lligades al lleure —viatges o restauració— i l’educació passaren a ser un component més important de la despesa familiar, mentre que, en termes relatius, va disminuir el pes dels ingressos destinats a cobrir necessitats bàsiques —l’alimentació i el vestit—. No hi ha dubte que la quantitat i la qualitat de l’alimentació i el vestit a partir dels anys seixanta millorà de manera notable respecte de la penúria dels anys de la postguerra; no obstant això, tot i augmentar, en termes relatius, aquests components ja representaven el 1980 menys de la meitat de la despesa familiar.

L’ensenyament primari i secundari. 1960-1980.

Pel que fa a l’evolució de l’educació als Països Catalans, cal dir que aquestes millores es limitaren a absorbir l’increment del nombre d’alumnes registrat entre el 1960 i el 1980 en l’ensenyament primari —a causa de raons demogràfiques, com l’augment de la natalitat els anys seixanta—, mentre que l’oferta d’educació secundària començà a ajustar-se a la demanda, i l’ensenyament universitari es beneficià de la creació de noves universitats durant els anys setanta, tot seguint una política menys centralitzada a les capitals regionals. La creació de la nova Universitat Autònoma de Barcelona (1968) —que fou instal·lada a Bellaterra d’ençà del 1971—, de la Universitat Politècnica de Catalunya (1971), de la Universitat Politècnica de València (1971), de la Universitat de les illes Balears (1978) i de la Universitat d’Alacant (1979), com també l’establiment de delegacions i facultats d’aquestes universitats a diverses ciutats, significà una clara millora de l’ensenyament universitari als Països Catalans.

Pel que fa a la sanitat, les millores registrades es van circumscriure a l’intent de dotar de contingut la Seguretat Social, com ho demostren l’augment de personal mèdic i l’increment de les consultes ambulatòries i la capacitat hospitalària.

Així mateix, el sistema financer —estalvi, banca i assegurances— fou també un altre component important de l’evolució expansiva de les activitats terciàries. La millora del nivell de renda dels habitants possibilità una major capacitat d’estalvi i previsió (assegurances), que alhora afavorí la injecció de capital al sistema financer (bancs i caixes) a fi de canalitzar la inversió productiva. L’extraordinari augment dels dipòsits i del nombre d’impositors en entitats financeres és un clar exemple del desenvolupament de la capacitat d’intermediació del sistema financer en l’economia, sistema dins del qual les caixes d’estalvis adquiriren un nou protagonisme.

El revers d’aquesta situació fou la disminució de la importància relativa del comerç i els transports i les comunicacions, com també de l’administració pública i la defensa. Amb relació al paper dels dos darrers subsectors, cal tenir present que, tot i les millores experimentades, la despesa estatal en aquests àmbits no augmentà, ni de bon tros, al mateix ritme que ho féu el creixement econòmic. En aquest sentit, caldria parlar de retard i dèficit per part de les iniciatives polítiques estatals durant la darreria del règim franquista en la producció de béns públics.

Pel que fa a les activitats d’intermediació —el comerç—, la seva estructura encara era marcadament minifundista —en tant que hi havia un percentatge considerable d’establiments de petites dimensions— i presentava una productivitat per ocupat menor que la d’altres subsectors, fet que explica la pèrdua d’importància relativa del subsector dins del conjunt del terciari. És a dir, tot i que el valor de les activitats comercials augmentà, ho féu a un ritme inferior al d’altres activitats terciàries que presentaven millors perspectives d’expansió; així, en termes relatius, el seu percentatge dins del total dels serveis disminuí en el decurs d’aquests vint anys.

Tanmateix, però, en l’àmbit del comerç es registraren importants canvis qualitatius. Els anys seixanta s’inicià un període de transició entre el model de comerç tradicional i el model de distribució comercial massiva, que es consolidà a partir de la segona meitat dels anys setanta (el primer hipermercat inaugurat als Països Catalans és del 1973). La progressiva disminució del nombre de botigues d’ultramarins i l’expansió dels establiments d’autoservei i les cooperatives foren els exponents més representatius d’aquest procés de canvi. Els factors responsables de l’evolució del model de comerç tradicional foren el ràpid augment de la demanda de consum —molt concentrada espacialment, com a conseqüència del vertiginós desenvolupament dels processos d’urbanització de les grans ciutats i de l’expansió del turisme als llocs costaners—, el creixement del nivell de renda familiar i la modificació de les pautes de compra de les famílies, fruit de la millora del nivell educatiu i informatiu dels consumidors. Així, gràcies a l’aplicació de noves tecnologies d’autoservei, durant la dècada dels setanta es transformà la distribució comercial, tot deixant pas a l’expansió dels hipermercats i les grans superfícies a partir dels anys vuitanta.

L’accés a la propietat de l’habitatge es convertí en un fenomen massiu, de dimensions noves, a partir dels anys seixanta, i desplaçà el lloguer com a modalitat bàsica de contractació de l’habitatge. Dins d’aquest subsector es computa el lloguer de béns immobles a tercers i també es dedueix el lloguer equivalent a la compra de béns immobles. L’augment que registrà l’adquisició d’habitatges entre els anys 1960 i 1975 tingué efectes directes sobre el mercat financer —a partir del crèdit hipotecari—, tot i que la seva expansió es va veure frenada arran de la crisi econòmica dels anys setanta.

Els canvis que experimentaren els distints subsectors dels serveis prenen un major relleu si es comparen amb la situació de l’Estat espanyol i de diversos països europeus. En aquest sentit, cal tenir en compte que l’estructura dels serveis als Països Catalans i a l’Es-tat espanyol mostrava, a grans trets, més semblances que diferències. Això no és casual, ja que el poder polític sol tenir un paper força destacat en la vertebració dels components terciaris. Amb tot, hi ha dos elements diferenciadors força importants. En primer lloc, cal destacar un major pes del comerç als Països Catalans, que arrenca d’una tradició històrica secular que encara roman, tot i que atenuada, a l’actualitat. En segon lloc, destaca significativament un menor protagonisme del sector de l’administració pública i la defensa als Països Catalans, la qual cosa era deguda més a motius polítics del règim franquista que no pas a altres consideracions. La marcada centralització administrativa del règim i també el dèficit en la producció de béns públics són dos dels factors explicatius més rellevants d’aquesta situació.

Amb relació als països de l’Europa occidental, Espanya doblà la despesa pública destinada a educació entre el 1957 i el 1970. Ara bé, cal tenir en compte els baixos nivells d’inversió pública de partida, que indicarien una preocupació tardana i insuficient del règim franquista pel que fa a la inversió en capital humà, com ho constata la mateixa legislació (Llei general d’educació del 1970). Les actuacions resultaren insuficients en dos sentits: en primer lloc, perquè la millora en educació fou coetània o posterior al període de major creixement de l’economia espanyola, de manera que els guanys que podia proporcionar una formació millor dels futurs treballadors foren escassament aprofitats per la conjuntura expansiva; i, en segon lloc, perquè el 1970 el nivell de despesa de l’administració franquista en educació era clarament inferior al dels països europeus occidentals. El llegat d’aquesta migrada inversió encara era evident el 1983, quan la despesa de l’administració pública de l’Estat espanyol en educació només significava el 2,1% del PIB. Aquesta proporció significava que l’Estat espanyol era el país que menys invertia en educació dins del que esdevindria l’Europa dels Dotze. Les diferències eren prou eloqüents: la inversió espanyola en educació era el 1983 inferior a la de Portugal (4,1%), menys de la meitat de la de l’Alemanya Occidental (4,9%), Itàlia (5,2%), la Gran Bretanya (5,4%) i França (5,7%), i tres vegades inferior a la dels Països Baixos (6,2%), Dinamarca (7,4%) i Bèlgica (8,2%).

En pitjor situació es trobava la despesa pública en sanitat de l’Estat espanyol amb relació a la dels països europeus occidentals. Així, el 1980, Espanya disposava (amb el 5,3%) juntament amb Portugal, de la meitat de llits hospitalaris per habitant que els altres països europeus. A més, l’esforç realitzat per part de l’administració pública fou insignificant i destacà també pel retard amb relació a la resta dels països europeus.

El negoci de les finances

Històricament, les iniciatives per a crear una banca autòctona potent als Països Catalans van quedar avortades durant la primera meitat de segle. És per això que els trets més característics de l’estructura financera foren la presència de la banca estatal i l’existència d’un entramat de caixes d’estalvis autòctones. Per tant, cal tenir present que els Països Catalans no disposaven d’un sistema bancari autòcton important ni d’un mercat financer independent. De fet, les directrius que estipulava el Banc d’Espanya continuaren essent el marc en el qual es movien els bancs i les caixes dels Països Catalans per a fixar el tipus d’interès.

Així, doncs, els elements bàsics del funcionament del sistema bancari espanyol eren ben presents en les institucions bancàries dels Països Catalans. En primer lloc, cal esmentar que el marc de funcionament del sistema bancari es liberalitzà des del Pla d’Estabilització del 1959 i els compromisos establerts amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i l’OCDE. La Llei de bases d’ordenació del crèdit i de la banca, del 14 d’abril de 1962, anuncià la reorganització del sistema financer.

D’altra banda, el sistema bancari espanyol i dels Països Catalans estava sobredimensionat amb relació a l’economia real. Es tractava d’un model de banca minorista que, comparada amb la banca capdavantera europea, comportava uns majors costos d’explotació, que revertien en els usuaris.

La liberalització del sistema financer tingué com a exponent bàsic la Llei de bases d’ordenació del crèdit i de la banca del 1962. Aquesta llei introduí reformes importants en les caixes i la banca privada. Fonamentalment, la nova legislació es proposava vincular l’estalvi a l’activitat econòmica, per la qual cosa impulsà els préstecs, enfront dels valors, com a forma d’inversió.

L’evolució real de les magnituds financeres és ben explícita. Entre el 1960 i el 1980, el creixement dels dipòsits dels bancs i les caixes va ser superior al de la renda, la qual cosa significa que el mateix desenvolupament econòmic va dur l’estalvi a uns nivells insospitats fins aleshores. D’aquest important creixement, els dipòsits bancaris en continuaren rebent el major increment en termes absoluts, tot i que les caixes d’estalvis van saber captar a l’alça nous recursos, tot augmentant la seva quota de mercat. La proximitat de les caixes d’estalvis respecte dels petits estalviadors i la sensació de confiança que desprenien, gràcies en part a l’obra social que realitzaven, van afavorir aquesta trajectòria.

Hi ha, però, diferències que convé remarcar: mentre que les caixes d’estalvis del Principat van veure reduïda la seva quota de mercat dins l’Estat espanyol, les del País Valencià seguiren una trajectòria inversa. Fins l’any 1975, les caixes catalanes veieren frenada la seva expansió per la vigència d’una política financera que limitava l’obertura d’oficines fora de la província on se situava l’oficina central de l’entitat. A partir del 1975, en reinstaurar-se la llibertat d’obertura d’oficines dins del territori espanyol, l’expansió de les caixes d’estalvis catalanes —en especial de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears— fou molt accentuada.

La legislació que des del 1962 fins al 1975 obligà les caixes d’estalvis a canalitzar la major part de la seva inversió cap a valors privats industrials prèviament escollits per Hisenda afectà negativament les caixes autòctones dels Països Catalans. En concret, pel que fa a la Caixa de Pensions, Jordi Nadal i Carles Sudrià afirmen que ”…l’altíssima quota d’estalvi, d’una banda, i l’escassa presència de l’empresa pública també de la privada-privilegiada, de l’altra, es combinaren al Principat per donar lloc a una sortida molt intensa de capitals. Milers de milions de pessetes recaptades per les caixes catalanes han servit per a finançar serveis i projectes a l’altra riba de l’Ebre”. Per tant, les rigideses legislatives que es van continuar mantenint en la darrera etapa del règim franquista afectaren negativament l’expansió territorial de les caixes d’estalvis i travaren la llibertat d’inversió de bona part de les institucions financeres.

Tot i el protagonisme de la banca estatal als Països Catalans, durant els anys seixanta es produí un cert redreçament del sistema bancari autòcton a Catalunya, la qual cosa va permetre que aquestes institucions guanyessin quota de mercat dins del sistema financer català. Aquesta lleu expansió estigué exemplificada per la fundació de Banca Catalana el 1959. Aquest nou intent d’establir un sistema bancari autòcton a Catalunya no va reeixir, atesa la curta vida de les institucions bancàries catalanes més representatives del moment.

L’explosió del turisme de masses

Des dels anys cinquanta, l’àrea litoral mediterrània experimentà un nou fenomen de dimensions desconegudes fins aleshores: el turisme. La prosperitat econòmica i social que es donà a l’Europa occidental durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta potencià el desenvolupament de l’estat de benestar, en la filosofia del qual s’inclogueren la universalització de les vacances anuals retribuïdes, la reducció de la jornada laboral i l’avançament de l’edat de la jubilació. La millora de la qualitat de vida de l’Europa occidental —amb l’increment de les rendes familiars i el temps de lleure de molts estrats de la població— i els avenços tecnològics aplicats als diferents sistemes de transport foren factors que afavoriren els grans fluxos estacionals del turisme.

En aquest context, les platges dels Països Catalans es van veure especialment afavorides per la massiva demanda dels turistes europeus, desitjosos d’estiuejar a les properes i assolellades platges mediterrànies a bon preu. De fet, Catalunya i les Illes esdevingueren àrees pioneres d’aquest boom turístic, a les quals s’incorporaren successivament les zones més meridionals de la costa, com el País Valencià. Arran d’aquest procés, els Països Catalans concentraren els anys vuitanta més de la meitat de la capacitat hotelera existent a l’Estat espanyol.

L’anàlisi de les dades sobre l’arribada de turistes estrangers per províncies o comunitats autònomes a l’Estat espanyol planteja moltes dificultats. A excepció del cas de les illes Balears on, per les seves característiques geogràfiques, és possible comptabilitzar el nombre d’entrades de turistes per via aèria o marítima, a les comunitats autònomes peninsulars resulta molt difícil disposar de dades vàlides sobre l’evolució del nombre de turistes. Intentar de fer-ne una estimació mitjançant la capacitat hotelera i extrahotelera tampoc no resol la qüestió, ja que el volum de places extrahoteleres està subestimat, a causa de la importància de les corresponents als apartaments clandestins i a la menysvaloració de les dels càmpings.

Fet aquest aclariment de caràcter metodològic, cal esmentar que entre els anys 1960 i 1980 el nombre d’entrades de turistes estrangers a l’Estat espanyol es va multiplicar per 6 o 7 —es passà de 6 milions el 1960 a 38 milions el 1980—. Per a fer possible aquest augment sense precedents del turisme —tant l’estranger com el provinent d’altres zones de l’Estat— va ser necessària l’ampliació de la capacitat hotelera i extrahotelera (càmpings i apartaments). Així, l’increment de la capacitat hotelera, en el decurs d’aquests vint anys, va ser del 678% als Països Catalans —amb el cas destacat de les Illes, on la capacitat hotelera es va multiplicar per 10—, mentre que a Espanya aquesta expansió significà el 474%. La major repercussió del turisme als Països Catalans explica l’augment diferencial de la capacitat hotelera amb relació a la de l’Estat espanyol. La rapidesa d’aquest procés i la manca de planificació i inversió turística per part dels governs franquistes van deixar com a herència uns evidents efectes negatius en el paisatge del litoral i les Illes, i també una excessiva orientació de l’oferta vers un turisme massiu de baix nivell socioeconòmic.

Així mateix, convé destacar el fet que les illes Balears foren la comunitat autònoma amb més dependència econòmica del turisme (el 56,9% del PIB balear provenia del turisme el 1981), i que el Principat va ser la primera zona turística, en contribuir amb el 21,2% al valor total dels ingressos turístics d’Espanya el 1981 —tot tenint en compte conjuntament el turisme interior i l’estranger—. Les illes Balears —amb el 13,1% de la renda turística espanyola— el seguien en importància. Gràcies al predomini del turisme estranger, les Illes aportaren el 30% del total d’ingressos en divises generats pel turisme a Espanya el 1981.

Tanmateix, existien diferències remarcables en l’oferta turística dels Països Catalans. Si a les illes Balears l’oferta era fonamentalment hotelera, a Catalunya i el País Valencià hi havia una major presència d’oferta extra-hotelera, tot destacant les places de càmping al Principat enfront dels apartaments al País Valencià. Aquesta diferenciació de l’oferta turística és imputable, en part, al tipus de demanda. Si bé el turisme de les Illes era i és bàsicament estranger —provinent principalment de la Gran Bretanya, Alemanya i França—, i hi arribava, sobretot, mitjançant la contractació d’avió més hotel a través d’un operador turístic, al Principat i al País Valencià el turisme interior tenia un paper majoritari. I atès el menor nivell de renda dels espanyols amb relació a la dels països occidentals, això significà una demanda més gran de les places turístiques més barates, és a dir, les extrahoteleres.

En conjunt, cal destacar el caràcter fortament estacional (estiuenc) del turisme, localitzat fonamentalment al litoral, tant a la Costa Brava com a la Costa Daurada a Catalunya, a les platges de Mallorca i Eivissa a les Illes i a la Costa Blanca alacantina al País Valencià.

El turisme d’aquests anys va produir efectes dispars: mentre les exportacions de serveis turístics contribuïren amb els seus ingressos a potenciar l’expansió econòmica espanyola del moment, l’excés d’oferta d’allotjament de baixa qualitat i l’impacte ecològic sobre les àrees costaneres turístiques tingueren un efecte negatiu. L’exportació dels serveis turístics dels Països Catalans, com a primera zona turística de l’Estat espanyol, contribuí de manera important, juntament amb les remeses dels emigrants i les entrades d’inversió estrangera, al finançament de les necessàries importacions de béns d’equip que el desenvolupament econòmic reclamava, i compensà així la deficitària balança comercial espanyola.

La limitada millora de les comunicacions

Hom considera que disposar d’una xarxa de transports adient és un factor que tendeix a afavorir el propi desenvolupament econòmic, en tant que interrelaciona espacialment distints àmbits econòmics. En aquest sentit, no hi ha dubte que el sistema de producció de les economies desenvolupades implica una mobilitat creixent de factors. Com ha esmentat A. Matas, la qualitat de les infraestructures repercuteix en el nivell d’eficiència de les empreses i constitueix un factor clau a l’hora de decidir-ne la localització.

La situació de la xarxa de carreteres dels Països Catalans el 1960 era marcadament deficient, no tant pel quilometratge total —que no va variar de manera substancial fins el 1980—, sinó especialment per la qualitat del paviment. El 1960, les carreteres correctament asfaltades —tal com s’entén avui— eren escasses i hi predominava el tractament superficial de l’engravat (51,6%). El paviment de tipus superficial consistia a estendre sobre les terres esplanades una barreja de grava (de no més d’1,2 cm) i un producte bituminós (betum). L’altra modalitat bàsica de revestiment era el macadam —una capa de pedra picada compactada per comprensió—, emprat en el 41,8% de les carreteres no urbanes del 1960.

En el decurs d’ambdues dècades es produí una millora, lenta i insuficient, de la qualitat de les carreteres. Un exemple pot il·lustrar-ho: si el 1960 el 22,36% del quilometratge de les carreteres dels Països Catalans era de categoria nacional, el 1980 el pes d’aquestes sobre el total s’havia doblat. A més, el 1980 començaren a fer-se evidents els primers resultats de les inversions en autopistes —quasi exclusivament de peatge—, que representaven el 6,86% del quilometratge total. L’extraordinari augment del parc mòbil, amb l’espectacular irrupció del cotxe privat, va fer urgent una mínima adaptació de la qualitat de les carreteres a les noves necessitats. La conseqüència més immediata de l’expansió del transport privat fou la davallada del transport ferroviari i del transport de viatgers per carretera (autocars) en les curtes i mitjanes distàncies, que trigaren a recuperar-se.

L’expansió del transport aeri fou també una característica destacada d’aquest període, pel que fa al transport de mercaderies i, sobretot, al de passatgers, tant de l’estranger com de dins del territori de l’Estat. De fet, el volum del transport de passatgers es multiplicà per 13 als Països Catalans i per 15 al conjunt de l’Estat espanyol entre el 1960 i el 1980. Aquestes dades palesen l’existència de modificacions substancials en el tipus de transport emprat, atesa la rapidesa i l’amplitud de la xarxa de transport aeri d’abast mundial. A més, la millora del preu relatiu del transport aeri i també els avenços en la seguretat i la comoditat dels avions foren factors que afavoriren aquest fenomen.

Pel que fa a les comunicacions, en la dècada dels setanta es generalitzà l’ús del telèfon, que esdevingué una eina de comunicació bàsica en la majoria de les llars i les empreses. Durant aquests anys les inversions es van adreçar a l’extensió i l’automatització del servei. Els guanys foren notables a Catalunya —on es passà de 137,2 telèfons per cada mil habitants el 1965 a 444,1 el 1980— i extraordinaris al País Valencià —de 59,6 a 318,5— i a les Illes —de 113,4 a 480,1—.

Tot i que el 1980 els avenços en la comunicació telefònica dels Països Catalans foren lleugerament superiors als de l’Estat espanyol, encara eren inferiors als de la majoria dels països europeus. A excepció de Portugal, Grècia i Irlanda, el nombre de telèfons per cada mil habitants als Països Catalans es trobava per dessota del dels principals països europeus occidentals, com França (460), l’Alemanya Occidental (464) o la Gran Bretanya (496).