Una societat cada cop més conflictiva

El règim franquista que, a meitat dels anys cinquanta, havia mostrat símptomes de debilitat, va refermar-se amb l’anomenat “miracle econòmic espanyol.” Tanmateix, els efectes d’una nova orientació en la seva política econòmica, desenvolupats durant els “feliços seixanta”, es conjugaren amb profunds canvis en la mentalitat de la societat. La manifestació progressiva d’una crisi d’autoritat en els àmbits de la vida social, laboral i familiar va tenir efectes inoportuns per a l’estabilitat política de la dictadura. Les autoritats franquistes, conscients d’aquest fenomen, feien esforços per a modificar determinats aspectes en el funcionament del règim, impulsant reformes per tal d’adaptar-lo a les noves realitats. Els canvis, però, acabaven essent insuficients per la seva superficialitat. El franquisme es va veure temptat de presentar el seu capital polític: XXV Años de Paz. Així, el 1964, va promoure els actes que havien d’exaltar la “pau social” de què gaudia el país, però que, alhora, constituïen el mirall deformat on observar l’inici de certes esquerdes en el funcionament del sistema polític.

A l’oposició obrera, manifestada amb major o menor intensitat des del 1939, va afegir-se la contestació d’altres grups i classes socials des dels anys cinquanta endavant. Així, a les reivindicacions sociopolítiques dels treballadors s’incorporaren, amb uns efectes desiguals, les crítiques dels moviments apostòlics —Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i Juventudes Obreras Católicas (JOC)— i dels capellans obrers des de dins de la mateixa estructura de l’Església; la contestació dels estudiants que, una vegada aconseguiren trencar el Sindicato Español Universitario (SEU), impulsaren l’any 1966 un moviment organitzat de signe democràtic; la resposta d’algunes franges de la tradicional classe mitjana —que havia iniciat el seu distanciament del règim— expressades des dels moviments catalanistes, de caràcter marcadament cultural, i dels intel·lectuals, tècnics i professionals que conformaven unes noves classes mitjanes emergents. Amb l’inici de la dècada dels anys setanta es van anar incorporant a la protesta social grups feministes, de joves, associacions per a la defensa dels drets humans, de solidaritat, pro amnistia i, de forma especialment rellevant, les reivindicacions dels moviments veïnals que sorgiren als barris de les grans ciutats. Les demandes expressades per aquests col·lectius de la societat —dirigides originàriament contra determinats aspectes de la política laboral, educativa, cultural i urbanística— es van revelar com un element de tensió social al llarg de l’última etapa del franquisme.

El mateix marc institucional del règim, que no considerava les llibertats essencials de reunió, associació i premsa, va fer que els qüestionaments que rebia, per molt concrets i parcials que fossin, aviat adquirissin una naturalesa política i indissoluble, davant la qual les autoritats van emprar una resposta repressiva. El funest Tribunal de Orden Público (TOP), creat al maig del 1963, es va encarregar d’aplicar la jurisdicció especialitzada contra bona part dels delictes polítics, és a dir contra l’activitat de l’oposició al règim. Aquest tribunal especial va treure part del protagonisme als tribunals militars que abans havien portat el pes de la repressió i alhora substituïa l’anomenat Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, constituït en acabar la Guerra Civil. El TOP tenia la doble finalitat de perseguir els delictes polítics i sindicals que començaven a despuntar, descarregant la jurisdicció militar —que cada cop rebia més critiques de l’àmbit internacional— d’aquestes funcions. La seva activitat, que va augmentar en la mesura que l’oposició democràtica incrementava les seves accions en els últims anys de la dictadura, es podria qualificar de frenètica: entre el 1963 i el 1976 van passar per la seva jurisdicció 68 577 ciutadans, en les 22 859 causes que es van incoar, la major part de les quals foren condemnatòries.

Els conflictes socials es caracteritzaren durant aquest període per la fragmentació dels diferents tipus de protesta, i es manifestà una certa debilitat orgànica i una manca de l’articulació necessària per a canalitzar conjuntament el potencial d’agitacions laborals i contestacions ciutadanes, que, d’altra banda, mostraven sovint ritmes diferenciats.

Tanmateix, el conflicte obrer fou sens dubte el motor i l’element de connexió de no poques accions de masses dirigides contra la política laboral i, alhora, contra la manca de llibertats bàsiques que imposava la dictadura.

Així, a partir dels anys seixanta el règim va haver de conviure amb una conflictivitat fluctuant en intensitat però creixent, especialment en el món del treball, que contribuí notablement al seu soscavament. Tot i que la repressió es va mantenir fins a la mort del dictador, a l’ombra d’aquest desgast es conqueriren espais de llibertat en determinats aspectes de la vida social, que encara aguditzaven més les contradiccions del mateix règim. L’augment de protesta social afeblia el règim, el qual donava una resposta repressiva que, al seu torn, encoratjava el creixement de la protesta social. En aquest context l’oposició antifranquista s’enfortí a partir de l’agrupament de les diferents organitzacions polítiques que la componien. En el cas de Catalunya això es manifestà amb la creació, l’any 1971, d’una plataforma unitària molt àmplia, l’Assemblea de Catalunya, en la qual tingué un paper destacat el moviment de les Comissions Obreres (CCOO). Més endavant, les CCOO de les Illes i del País Valencià participaren en iniciatives unitàries del mateix caràcter. Les primeres, a Mallorca, amb la constitució, a l’octubre del 1973, de la Coordinadora de Organizaciones de Masas; i les segones articulades al voltant de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals que sorgí dels acords entre la Coordinadora i la Junta democràtiques a l’abril del 1976.

A partir del 1975 la conflictivitat social es mantingué a un nivell molt elevat, amb un especial protagonisme de la classe treballadora i de les seves organitzacions, de les reivindicacions en defensa dels drets de les nacionalitats històriques, de les protestes estudiantils i dels moviments de barris. Entre la mort de Franco, el 20 de novembre, i les eleccions generals del juny del 1977 les pressions exercides des de sota, protagonitzades pels moviments de masses laborals i ciutadans, combinades amb l’activitat de l’oposició política antifranquista condicionarien extraordinàriament el canvi democràtic, convertint-lo en una alternativa factible.

Conflictivitat sociopolítica i creixement dels moviments de masses

Al llarg de la dècada dels anys cinquanta a Espanya es manifestaren, en diferents moments i amb un signe divers, protestes populars i vagues laborals d’un abast important. Un especial ressò va tenir l’esclat social dirigit contra la pujada de preus dels tramvies barcelonins el 1951 i els successius moviments vaguístics del 1956 i el 1958. Aquests brots de protesta social, però, no deixaven de representar punts de conflicte discontinus, que expressaven el descontent obrer alhora que la feblesa del sindicalisme d’oposició. Amb tot, aquest decenni ajudà el procés de reconstrucció del moviment obrer, aportant una acumulació d’experiències d’organització i d’actuació que anaren definint les noves formes i objectius de la resposta obrera. En iniciar-se els anys seixanta, tot això va afavorir la reactivació i la renovació d’un moviment obrer que, a partir de llavors, es definí com “de nou tipus”

Conflictes laborals a Barcelona. 1966-1976.

La dimensió i la trajectòria de la conflictivitat al món del treball es manifestà de forma molt desigual a les diferents àrees dels Països Catalans. A les illes Balears la primera protesta laboral de què es té notícia després del 1936 va ser protagonitzada pels vidriers de Can Llofriu, a Palma de Mallorca, l’estiu del 1966, i va tenir un caràcter aïllat; però la conflictivitat laboral insular, de fet, emergí a les acaballes de la dictadura. En canvi, la conflictivitat obrera al País Valencià fou més intensa durant els anys seixanta, tot i que es mantingué localitzada en algunes grans empreses de València, Port de Sagunt i Alzira, de la comarca castellonina de la Vall d’Uixó i de l’Alacant, on, per exemple, la primera aturada des del final de la guerra es produí el 1964, a Aluminio del Mediterráneo. Les lluites obreres, però, no es generalitzaren territorialment i sectorialment fins el 1974. El cas de Catalunya marcava la diferència respecte a l’agitació laboral balear i valenciana, se situava en una dinàmica concordant amb la de la resta de grans centres industrials espanyols. Així, a Catalunya, el mes de maig del 1962, es produí un important esclat vaguístic, en plena època de negociació dels convenis col·lectius d’empresa o de ram i sota l’estímul de les vagues que, durant el mes d’abril, s’havien anat estenent per Astúries, Lleó i el País Basc. Aquest era el cinquè moviment vaguístic a Catalunya des del 1939 i sobretot el més fort per la seva durada i amplitud; hi participaren uns 50 000 obrers de la metal·lúrgia, el tèxtil i la mineria. Les mobilitzacions afectaren un gran nombre d’empreses de Barcelona i d’altres localitats catalanes, expressant diverses formes de resposta obrera. La trajèctoria i la sort de les lluites van ser desiguals a cada centre de treball i es manifestà una manca de coordinació entre els treballadors que les protagonitzaren. Tanmateix, amb aquesta revolta, s’inicià un cicle d’agitació obrera als principals centres industrials que la dictadura no va poder neutralitzar i que de forma continuada i creixent va alterar l’oficialitzada “Paz de Franco.” A partir de llavors la regularitat dels conflictes a les empreses substituïa els esclats espontanis i generalitzats contra la normativa salarial del govern que havia caracteritzat l’acció vaguística durant la segona meitat dels anys cinquanta. El nou marc de relacions laborals, juntament amb el creixement econòmic, van esperonar una dinàmica que, afavorint el sorgiment d’un moviment obrer amb un progressiu protagonisme en la vida sociopolítica, a llarg termini contribuí extraordinàriament a la disfuncionalitat i al col·lapse de peces institucionals clau per al règim. En aquest context, de conflictivitat laboral ascendent, la nova política econòmica del règim mostrà aviat les seves contradiccions, expressades amb tota claredat en el dilema de fer compatible la modernització de l’economia sense canviar la base del sistema polític.

La negociació de convenis col·lectius va comportar el trencament amb les reglamentacions de treball del “Nuevo Estado” sorgit de la guerra, aprovades el 1942, que impedien el desenvolupament de les reivindicacions obreres de caràcter estrictament econòmic. La nova legislació va obrir la possibilitat d’ampliar aquest tipus de reivindicacions (relatives a la retribució salarial, l’ordenació del treball, la salut laboral) mitjançant un marc de regulació mínim de les relacions i les negociacions entre treballadors i empresaris, sota el tutelatge de les jerarquies del Sindicat Vertical, en el qual, d’altra banda, estaven enquadrats. Per a les autoritats franquistes aquest era un escenari del tot necessari per a introduir canvis en les formes d’organització del treball, l’eficiència productiva i l’augment de la productivitat. Però alhora, facilitava les tasques d’acció sindical i reivindicatives dels treballadors en els processos de negociació, estimulant l’organització i la militància obrera.

Malgrat això, les peculiaritats polítiques del règim franquista feien que aquest mantingués les vagues com una acció il·legal, incloent-les en el Codi Penal, fins a la mort del dictador. La vaga, tanmateix, com a expressió del conflicte laboral va emergir de forma creixent al llarg de la dècada dels anys seixanta. Les autoritats franquistes, davant aquest fenomen i la dimensió de l’última onada de vagues del 1962, van acabar imposant la diferenciació semioficial entre les “vagues econòmiques” —qualificades també com a “conflictes laborals”— reconegudes fins a cert punt i les “vagues polítiques.” Aquesta diferenciació facilitava la canalització dels conflictes, però també la definició de criteris per a emprar la repressió sense embuts. La conflictivitat i l’organització obrera que es feia present de forma progressiva a la vida espanyola alertava el règim sobre la conveniència d’una adaptació formal dels sindicats oficials als nous temps.

Les causes immediates de la disputa laboral constituïen fenòmens heterogenis i diversos, que responien en termes generals a un doble caràcter: economicolaboral i politicosolidari. Així, davant la contracció econòmica de 1967-68, a Catalunya es produïren lluites i mobilitzacions obreres al tèxtil, a MACOSA i a Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona (Barcelonès), a Odag de Sabadell (Vallès Occidental), a Rockwell-Cerdans de Gavà (Baix Llobregat), i les primeres aturades a l’empresa automobilística SEAT. Aquestes respostes de signe marcadament laboral continuaren manifestant-se al llarg del 1968 a les fàbriques, i es produïren tot un seguit de lluites destacables, la majoria de caràcter defensiu, com les de Rockwell Cerdans i Matacás a la comarca del Baix Llobregat, en el context d’una conjuntura recessiva i amb noves mesures liberalitzadores en la legislació laboral, que portaren a la presentació d’expedients de crisi i tancament d’algunes indústries.

Durant l’any 1969, i malgrat l’estat d’excepció declarat per les autoritats, en alguns convenis col·lectius negociats a Catalunya es trencaren els límits salarials del 5,9%: a AEG de Terrassa (Vallès Occidental), a Siemens de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat), a Phier de Badalona (Barcelonès), a Aiscondel de Cerdanyola (Vallès Occidental), entre d’altres. Totes elles tenien una presència notable de militants de les CCOO. Molts altres treballadors van mobilitzar-se per aconseguir ultrapassar el màxim governamental, com els de la Maquinista, SEAT i MACOSA a Barcelona; Roca de Gavà (Baix Llobregat), Pirelli i Matacás al Baix Llobregat; Caldererías Badalonesas, Esesa i Cros de Badalona, Materials Industrials i Tallers Costa a Terrassa.

En el cas de València, al final del 1969, el conflicte a la major empresa espanyola de calçat, Silvestre Segarra e Hijos S.A., convertida en una mena d’illa industrial, fou un referent per a la resta de treballadors del sector en la mateixa comarca de la Vall d’Uixó.

Tant els nivells salarials i les condicions generals de treball (ritmes de producció, seguretat i higiene, hores extres i eventualitat) com les respostes de força i autoritàries de les direccions empresarials (ús sistemàtic de sancions i acomiadaments, tancaments i locauts) constituïen sovint la base i l’origen de no pocs dels conflictes laborals. Així doncs, tot i que l’agitació laboral entorn dels convenis col·lectius tingué un extraordinari protagonisme en les situacions conflictives i en el modelatge de la protesta obrera, aquesta no sempre tingué el seu origen en els convenis. D’altra banda, per als treballadors, la negociació tingué efectes de signe divers i contradictori. Així, als centres industrials catalans —especialment a la ciutat de Barcelona, amb una estructura negociadora condicionada per l’existència d’un important nombre de petites empreses— els estímuls en l’organització obrera anaren acompanyats també de l’aparició d’elements desintregadors. Aquests es manifestaren en l’atomització de la negociació col·lectiva que responia a la diferència de condicions entre empreses. Les grans i les mitjanes tenien una major capacitat de negociació i d’ús del propi marc, i les petites tenien escassos instruments de pressió. La negociació col·lectiva, per tant, també va estimular el creixement d’interessos laborals sectorials entre els treballadors. A la indústria metal·lúrgica barcelonesa, per exemple, la força obrera de cada empresa gran i mitjana va perseguir els seus propis objectius i va exercir la seva pròpia pressió negociadora. Fins el 1974 els militants metal·lúrgics no van començar a considerar seriosament el conveni provincial, i fins el 1976 no van esclatar les primeres vagues sobre les seves condicions.

El predomini de reivindicacions i reclamacions de caràcter laboral en l’origen dels conflictes no assegurava que adquirissin una dimensió política. La politització es produïa tant per l’immobilisme del marc institucional franquista com pels criteris sobre els conflictes laborals que tenien les autoritats, que els consideraven, sobretot, problemes de naturalesa política i d’ordre públic. Un exemple en foren els moviments laborals de solidaritat, que eren sovint la resposta a l’acomiadament de treballadors o a les accions repressives de l’empresa i de les autoritats governatives. Les protestes de solidaritat amplificaven la dimensió del conflicte i radicalitzaven la lluita i les demandes, que les autoritats acabaven per denunciar com a “conflictes polítics.” El fenomen de la solidaritat obrera tingué durant aquests anys un protagonisme extraordinari, manifestat davant la repressió i la mort d’alguns treballadors. Així fou en tot un seguit de conflictes laborals a diferents punts de l’estat —la construcció de Granada el 1970 i a El Ferrol a l’abril del 1972— i en d’altres d’àmbit estrictament català i valencià. A SEAT, per l’octubre del 1971, la intervenció policíaca es va liquidar amb alguns obrers ferits i amb la mort del treballador Antonio Ruiz Villalba. El conflicte de la Tèrmica de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), el 1973, costà la vida del treballador Manuel Fernández Márquez. En aquest mateix sentit, també es produïren mobilitzacions a Port de Sagunt en solidaritat amb els acomiadats de l’empresa Sierra Menera i contra la mort d’un jove treballador, Teófilo del Valle, a Elda (Alacant) al març del 1976. Entre les manifestacions de solidaritat va destacar la incorporació a les taules reivindicatives de la sol·licitud de llibertat de 10 activistes de les CCOO detinguts l’estiu del 1972, a Pozuelo de Alarcón (Madrid), i jutjats pel TOP, en el que es va conèixer com el “Procés 1001,” de gran ressò internacional.

Les contestacions obreres tot i compartir uns elements comuns d’estratègia mostraven, de fet, models de protesta diferenciables a tot l’àmbit dels Països Catalans, amb dinàmiques pròpies que responien a les característiques de les seves estructures industrials, de les seves tradicions i formes de lluita.

El ram metal·lúrgic fou el sector més destacat en la conflictivitat laboral tant a Catalunya com al País Valencià, seguit del tèxtil, de les indústries químiques i de la construcció i la fusta, especialment entre les grans i les mitjanes empreses.

Al sector serveis, en iniciar-se la dècada dels anys setanta, es manifestaren conflictes parcials i esporàdics d’importància, entre els quals van destacar les mobilitzacions durant els convenis del sector bancari que, d’altra banda, els anys seixanta ja havia estat l’escenari d’algunes protestes laborals. La dinàmica de reivindicacions que s’obrí tant al sector bancari, com en altres sectors d’assalariats no manuals com els sanitaris i els ensenyants, va representar la incorporació a la lluita sindical de sectors dels treballadors de “coll blanc.” En aquell moment també s’iniciaren reivindicacions entre els treballadors dels transports i de les comunicacions. Tots aquests conflictes acabaren tenint un notable impacte entre la ciutadania. Els efectes immediats de l’aturada d’aquests serveis entre els usuaris en facilitava la difusió i alguns mitjans de comunicació escrita es feien ressò de les reivindicacions plantejades per aquests col·lectius. En el terreny de l’ensenyament els professionals del sector iniciaren una vaga general el 1970, la primera d’aquestes característiques, orientada contra l’aplicació de la Llei d’educació general bàsica, dissenyada pel ministre Vicente Villar Palasí, amb un elevat component polític. Sense ser una acció massiva, va resultar del tot nova. Aquest conflicte, que mobilitzà tot el sector, contribuí més endavant a estimular la realització de reunions i d’assemblees als centres d’ensenyament, a expressar demandes laborals molt concretes i a reclamar augments salarials.

Al juny del 1971, es produïren conflictes laborals als transports urbans de Barcelona. La conflictivitat s’inicià el mes de març amb la convocatòria d’una vaga d’autobusos —principalment dels suburbans, anomenats “coreanos”—, que feien el recorregut per les poblacions del cinturó industrial barceloní. Entre el final del 1972 i el principi del 1973 protestaren els treballadors de la sanitat, especialment la pública. Fou molt dur el conflicte laboral protagonitzat pels auxiliars i els administratius de la Residència Sanitaria del Generalísimo Franco —avui de la Vall d’Hebron—, que fou ocupada diverses setmanes per la policia, i durant el qual foren acomiadats 36 treballadors. Aquesta conflictivitat en el sector sanitari —feta pública per les reivindicacions dels metges interns i residents (MIR) dels grans —es manifestà a tot l’Estat, i tant a Catalunya com al País Valencià, es va estendre a diferents centres: el de Rehabilitació de Llevant, l’Hospital Clínic Provincial i els centres de la Fe i Sanjurjo, a València, i l’Institut Mental, l’Hospital de Sant Pau i l’Hospital Clínic a Barcelona, en solidaritat amb els treballadors de la Vall d’Hebron. També hi hagueren protestes a l’Hospital de la Creu Roja i a l’Ambulatori de Santa Coloma.

Al principi del 1973, l’augment de la conflictivitat intersectorial també es manifestà en un altre servei bàsic, el de les comunicacions. Els treballadors de Telefónica de España, S.A. protagonitzaren aturs i vagues, qualificades per la Dirección General de Seguridad d’atemptats contra la seguretat de l’Estat i d’amenaça amb l’alteració de l’ordre públic. Aquesta protesta laboral provocà l’aplicació de 300 expedients disciplinaris als treballadors que participaren en les mobilitzacions.

Les manifestacions als carrers centrals de la ciutat, l’ocupació d’escoles, ambulatoris i l’aturada dels transports públics van anar sovint acompanyades de nombroses detencions. Així doncs, les alteracions de l’ordre foren un altre element que caracteritzà moltes de les mobilitzacions realitzades per aquests col·lectius de treballadors, com per exemple els del Metro de Barcelona, que al març del 1973 ocuparen els vagons i s’enfrontaren amb les forces d’ordre públic en la demanada de millores salarials i de condicions de treball.

Les reivindicacions dels treballadors i els professionals dels serveis, al llarg dels últims anys de la dictadura, completaren la imatge d’una conflictivitat laboral que fins llavors havia estat pròpia d’altres sectors de l’aparell productiu. El 1974, els indicadors de la conflictivitat laboral mostraven un increment absolut i relatiu dels conflictes a Espanya que, per primera vegada al llarg de la dictadura, sobrepassaven els índexs d’abans de la Guerra Civil.

Les lluites obreres tingueren un increment sostingut tant a Catalunya com al País Valencià a partir de 1973-74, mentre que el mes de maig del 1974, a l’empresa Estructuras Metálicas Adrover, de Mallorca, s’iniciava una tímida manifestació d’agitació laboral. Les mobilitzacions es generalitzaren i es desencadenaren successives vagues generals el 1974 i el 1975, de dimensió desigual, tant a la comarca barcelonina del Baix Llobregat com a Alcoi (Alacant). Aquesta evolució de la conflictivitat laboral, en el cas de la província de Barcelona produí, amb refluxos alguns anys, una corba ascendent de participació del nombre de treballadors en els conflictes i, de forma especial, del nombre d’hores de treball perdudes.

A les poblacions de la comarca del Baix Llobregat es va estendre una vaga general el 1974, arran d’una dura disputa laboral a l’empresa vidriera Elsa. Aquesta mobilització fou impulsada des dels organismes de l’Organización Sindical Española (OSE), —el sindicat oficial— copats per dirigents obrers representatius, i amb la participació assembleària dels treballadors en la direcció del procés. Els obrers tingueren el suport de la ciutadania, un fenomen fins llavors inexistent, que també es produí en aquell mateix moment en els conflictes del sector tèxtil d’Alcoi.

Aquesta resposta obrera permanent, d’un destacable nivell d’organització estable, va obrir escletxes al sindicat vertical, la CNS, que el portà a un col·lapse progressiu, intensificat amb accions sindicals com l’endegada al Baix Llobregat. El fenomen es va estendre successivament a les mobilitzacions dels treballadors de la construcció i del ram de l’aigua, en el cas de la ciutat de Barcelona, cosa que es va constatar amb els resultats de les eleccions sindicals del 1975, les últimes convocades pels sindicats franquistes. La participació dels treballadors i el triomf generalitzat de les Candidatures Unitàries i Democràtiques (CUD), impulsades principalment per les CCOO, provocaren una profunda crisi de legitimitat de les estructures verticalistes.

La mort de Franco i el procés de transició cap a un sistema democràtic situà les demandes polítiques en un primer pla de l’acció reivindicativa dels treballadors, tal com ho demostrà l’exigència d’amnistia al procés ininterromput de vagues que es produí entre el gener i el març del 1976. Això va fer que el mes de febrer, el govern d’Arias Navarro, titular d’un discurs d’obertura, decidís la militarització d’alguns serveis públics mentre l’acció dels manifestants al carrer el feia trontollar. Aquests conflictes promoguts pels treballadors portaren millores salarials i en les condicions de treball, però també actuaren com element impulsor i de pressió, des de sota, del procés de transició a la democràcia.

Un nou moviment obrer: el protagonisme de les CCOO

A l’inici de la dècada dels anys seixanta els grups de l’oposició obrera es movien entre les formes d’organització i d’acció sindical orientades per l’aprofitament dels marges legals i la recerca de la unitat dels treballadors, d’una banda, i de l’altra, el pes de la tradició dels sindicats històrics, CNT i UGT, ancorats en els plantejaments de resistència que els mantenien en l’aïllament i en les formes clandestines d’actuació, malgrat temptatives com la creació de l’Aliança Sindical Obrera. Els comunistes havien promogut, a partir dels anys cinquanta, l’Oposició Sindical Obrera (OSO), sense obtenir-ne, d’altra banda, grans resultats. En el camp del moviment obrer antifranquista la novetat fou l’activitat i la incorporació, des de mitjan anys cinquanta, de nombrosos militants procedents de les organitzacions d’apostolat social de l’Església com les Juventudes Obreras Católicas (JOC), la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) o l’Acció Catòlica Obrera (ACO), una part dels quals va crear la Unió Sindical Obrera (USO).

Els grups de cristians progressistes i els grups de militants comunistes van desenvolupar una activitat sindical conjunta, com a enllaços i jurats. En el cas de Catalunya això es produí a algunes grans empreses de Barcelona i altres ciutats industrials del seu entorn, especialment a Terrassa. Aquesta col·laboració era un fet històric perquè trencava amb la relació tradicional entre el sindicalisme d’inspiració catòlica i el marxista, i de fet fou el motor del nou moviment obrer que emergia.

El moviment vaguístic de la primavera del 1962 a Catalunya va ser un moment de contacte d’aquesta nova promoció de militants obrers de procedència comunista, cristiana, socialista i anarquista. Aquest moviment es caracteritzà per la realització d’assemblees d’empresa, l’elaboració de reivindicacions molt elementals i compartides àmpliament per la majoria dels treballadors i la formació de comissions de representants obrers per a negociar amb la direcció, que eren dissoltes a l’acabament del conflicte. Així, juntament amb la negociació col·lectiva, que possibilitava millores salarials i de condicions de treball, les assemblees dels treballadors constituïren un instrument informatiu, de contacte i d’unitat. El protagonisme que anaren adquirint aquestes comissions extralegals però notablement operatives i la major continuïtat de la seva activitat foren la llavor del moviment sociopolític de les CCOO.

Així, doncs, tot i que el franquisme va aconseguir introduir una discontinuïtat històrica amb les organitzacions obreres dels anys trenta, les noves formes d’organització obrera expressaven signes d’una certa tradició heretada. En aquest sentit, la pràctica negociadora de les comissions de treballadors amb les direccions de les empreses —que en molts casos veien la intervenció de l’estat com una interferència ineficaç— tenia una continuïtat que connectava tant amb el moviment obrer de meitat del segle XIX com amb els jurats mixtos republicans, desterrats per la dictadura.

El procés de creació d’organismes estables de coordinació de les Comissions Obreres tingué a Catalunya i al País Valencià una configuració molt semblant; fou un híbrid entre l’acció legal dels representants obrers en els organismes verticals i l’activitat dels grups obrers organitzats. A diferència de les comissions madrilenyes que esgotaven els marges legals molt estretament vinculades amb el moviment d’enllaços i jurats, el procés constitutiu de les CCOO catalanes i valencianes va partir de la iniciativa clandestina de grups heterogenis de treballadors, alguns amb càrrecs sindicals, en la creació formal de comissions locals. En el cas de la Comissió Obrera Central de Barcelona, l’acte es va fer el 20 de novembre de 1964, a l’església de Sant Medir del barri barceloní de Sants. Les comissions obreres de València tingueren la seva formalització al desembre del 1966 en Lo Rat-Penat, una institució cultural valencianista. A les illes Balears, tanmateix, aquestes formes de coordinació tingueren un caràcter molt retardat i marginal; de fet, foren un exemple del model de constitució clandestina de les CCOO i una iniciativa del PCE balear en exclusiva, que va prendre com a base l’antic grup de l’OSO palmesà, en un acte celebrat al turó de Na Burgesa (Palma), el 20 d’abril de 1968.

Dins d’aquest procés, la desconfiança dels obrers envers els serveis jurídics de l’OSE, possibilità a Catalunya l’activitat dels anomenats advocats laboralistes, que al País Valencià sorgiren en el decenni dels setanta. Els seus despatxos es convertiren aviat en centres de contacte, reunió, coordinació i difusió dels activistes de les CCOO.

Les eleccions sindicals de la tardor del 1966, definides per les jerarquies sindicals amb el signe de l’apertura i de la participació, havien donat un impuls definitiu a les estructures organitzatives de les CCOO, amb unes plataformes electorals, defensades obertament, que combinaven reivindicacions laborals i polítiques. El resultat dels comicis, als quals hi hagué una elevada participació, fou un triomf —sobretot a les grans empreses— per a aquestes candidatures de l’oposició obrera i per a les llistes no oficials que, més o menys, s’hi identificaven. El grup d’activistes obrers de les Comissions barcelonines, amb una iniciativa anomenada “operació rastrell,” va aprofitar aquesta conjuntura per a ampliar la seva audiència cap als treballadors i estendre la implantació del moviment a ciutats com Terrassa, Sabadell o Badalona, proposant la creació de seccions locals de les Comissions. En la mateixa direcció, a partir del 1967, l’organització de les CCOO es va anar estenent per tot el País Valencià: Alacant, Alcoi, Cocentaina, Atzeneta, Xàtiva, etc.

El 1967, un grup de militants de les CCOO catalanes, membres del PSUC, agruparen totes les seccions locals en què tenien predomini en una organització d’àmbit català, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). Aquesta decisió es va prendre en una reunió realitzada a la primavera a l’Institut Químic de Sarrià. Els activistes de la CONC hi acordaren convocar els militants a la prohibida commemoració de l’Onze de Setembre. Aquella decisió va ser fona-mental i permeté al moviment obrer tenir un paper decisiu en la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals de Catalunya. Aquestes formulacions no tingueren una traducció similar a les CCOO del País Valencià, tot i que a partir del final del 1967 i principi del 1968 es van estendre per totes les comarques del seu territori. A Onda (Castelló) es convocà la primera reunió de la Coordinadora General, a la qual van acudir més de 80 activistes representants de grans empreses i diverses comarques.

Aquesta activitat organitzativa també s’havia orientat des del 1965 cap a la convocatòria d’actes com la celebració del Primer de Maig, que acabaven amb durs enfrontaments entre la policia i els treballadors. També s’impulsaren convocatòries de jornades de lluita com la del 27 d’octubre de 1967, que va representar la primera acció coordinada de les CCOO a l’Estat.

Les Comissions Obreres catalanes, que ja havien presentat reivindicacions a la delegació provincial de Sindicats al gener del 1965, actuaren de forma semipública des dels últims mesos del 1966, convocant assemblees massives, sota l’atenta vigilància de la policia política del règim, i mostrant-se com un moviment organitzat amb suport a les eleccions, que ocupava centenars de càrrecs representatius dins dels sindicats oficials. Això va provocar l’alarma de les autoritats franquistes i, un cop celebrat el referèndum del 14 de desembre, la certa tolerància mantinguda fins llavors es transformà en una repressió davant la qual les CCOO es van mostrar particularment vulnerables, per la seva pràctica legalista. Pel març del 1967, una sentència del Tribunal Supremo declarava subversives i fora de la llei les Comissions Obreres. L’ofensiva es generalitzà i a Catalunya el balanç repressiu fou important. Es produïren nombroses manifestacions i detencions, molts obrers foren jutjats pel TOP o per tribunals militars, i desenes de càrrecs sindicals electes foren desposseïts.

També les CCOO valencianes van rebre l’impacte de les detencions continuades entre el 1968 i el 1970. Així com a València la repressió va produir una desorientació general i, en la pràctica, una paralització de l’activitat de les CCOO, a Catalunya en el moment inicial de la repressió, continuaren actuant, intentant la seva estructuració i connexió amb les fàbriques i els treballadors dels diferents rams de producció. Ser un moviment ampli, unitari, de formes flexibles, va fer que ja no pogués ser desarrelat.

La detenció de la major part de la direcció de la Coordinadora General de les CCOO, al juny del 1972, va fer que la direcció estatal de les CCOO, entre el 1972 i el 1976, es traslladés a Catalunya i passés a ser-ne responsable Cipriano García, mentre que Josep Lluís López Bulla es feia càrrec de la direcció de la CONC. Així doncs, el rellançament de les estructures de les CCOO en aquests anys fou obra d’una nova promoció de militants, que havien participat en les eleccions i mobilitzacions obreres en 1966-69. S’iniciava una segona fase d’expansió de les CCOO, amb un augment de les lluites obreres.

La prolongació de la repressió i, alhora, l’actuació de les CCOO, especialment entre el 1974 i el 1976, mostraren que, malgrat la seva capacitat mobilitzadora, el moviment dels treballadors patia certa feblesa organitzativa. Aquest desequilibri responia en part a les mateixes característiques de les Comissions —que no volien ser un sindicat sinó un moviment sociopolític— i a la repressió continuada contra els militants més destacats, però també era fruit de les diferències entre els diversos grups polítics presents a les CCOO. En el cas de Catalunya, aquest fet es traduí en l’existència de diverses formes de coordinació: la CONC, amb majoria de militants del PSUC, els Sectores de les CCOO, impulsat per l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja (OCE-BR) BR, i les Plataformes Anticapitalistes de les CCOO liderades pels grups procedents de la desintegració del Front Obrer de Catalunya (FOC).

Tanmateix, les CCOO, assumint alhora la defensa dels interessos econòmics i la reivindicació de les llibertats polítiques, combinant l’ús i l’ampliació dels espais legals amb les lluites clandestines, sempre amb la voluntat d’actuar públicament, van aconseguir arrelar fortament i contribuïren a erosionar les institucions franquistes.

Les eleccions sindicals del 1975 a la província de Barcelona segons la policia.

Això es va fer palès de forma contundent amb el triomf de les CUD en les eleccions sindicals del 1975, les últimes convocades per la OSE. La UGT i la CNT les boicotejaren, qualificant-ne la participació de col·laboracionisme, mentre que les CCOO i USO demanaven la participació dels treballadors per tal d’exercir, des de dins i des de fora del sindicat vertical, un nou tipus de sindicalisme de classe amb propostes que constituïen una autèntica alternativa sindical i política.

L’inici de la reforma política del règim, en el marc d’una dura recessió econòmica, i l’aparició del pluralisme sindical, amb la incorporació molt activa d’UGT i CNT al panorama sindical, marcaren, però, l’evolució del moviment sindical. Les CCOO no van poder fer realitat la seva aspiració de convertir-se en el sindicat unitari dels treballadors, tant per la vida efímera —poc més de 10 mesos— de la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS) impulsada per UGT, USO i Comissions Obreres, el 1976, com per les diferents opcions obertes al mateix si del moviment de les CCOO: el Sindicat Unitari de Treballadors (SUT), la Confederació de Sindicats Unitaris dels Treballadors (CSUT) i la Confederació Sindical de les CCOO. Tot i així, les Comissions Obreres continuaren mantenint el seu protagonisme, i a Catalunya, al País Valencià i a les Illes esdevingueren la primera força a les eleccions sindicals democràtiques que es realitzaren al llarg de l’estiu del 1978.

La protesta ciutadana: un moviment novíssim durant el franquisme tardà

Des del final dels anys seixanta, a les grans ciutats de tot l’Estat s’anaren manifestant unes formes de protesta urbana referides a les qüestions socials dels barris. Aquestes mobilitzacions foren protagonitzades pels moviments veïnals, que aviat incorporaren la reivindicació de les llibertats democràtiques. En el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, tant les protestes urbanes com el moviment veïnal tingueren un caràcter excepcionalment important, per la diversitat i la pluralitat d’iniciatives i pel grau de pressió que exercí sobre les autoritats municipals.

L’allau immigratòria que va rebre Catalunya a partir del final dels anys cinquanta, va fer que als barris de la ciutat de Barcelona —com també als nuclis industrials de les comarques properes— es manifestessin greus deficiències de serveis (de centres sanitaris socials i escolars, etc.) i d’infraestructures (barraquisme, autoconstrucció, relloguer, manca de transports, manca de clavegueram, d’enllumenat públic, de pavimentació dels carrers etc.). La “Gran Barcelona” de l’alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer fou un notable exemple de les polítiques de corrupció de les administracions locals franquistes i de l’especulació privada en el terreny urbanístic. Així, doncs, el moviment de barris barceloní fou la resposta ciutadana al que es va anomenar “porciolisme” en el camp urbanístic, sobretot als barris obrers.

Els precedents de les reivindicacions veïnals es remunten als anys seixanta, quan van aparèixer formes d’organització en alguns barris populars, per tal de fer front a problemes bàsics quotidians. Estaven animades per entitats i persones vinculades a l’Església (Cáritas Diocesana, JOC, centres parroquials, capellans obrers…), de vegades amb l’aixopluc de les Asociaciones de Cabezas de Familia. En d’altres casos es crearen, a l’empar de la Ley de Asociaciones de 1964, noves associacions de veïns —com la de Ca n’Oriac a Sabadell— que ultrapassaven el caràcter estrictament religiós i cultural. Tanmateix, al final de la dècada, alguns membres de la JOC, de la HOAC i dels centres parroquials, juntament amb comunistes del PSUC i de Bandera Roja, recentment creada, començaren a potenciar les reivindicacions d’aquestes associacions. Així, entre el 1968 i el 1969 es va impulsar la creació de les primeres plataformes específiques per a dinamitzar un incipient moviment veïnal: les Comissions de Barri. Eren uns organismes que tenien una actuació extralegal i que com el mateix nom indica naixien en sintonia amb el moviment sociopolític de les Comissions Obreres. En aquest sentit, la lluita de barris constituí en alguns casos un altre vessant de la lluita obrera, en defensar les condicions de vida dels treballadors, sovint en aliança amb altres sectors i grups socials.

Els primers esclats de protesta ciutadana, com el de l’any 1969, en defensa de millores als barris, es canalitzaren a partir de les associacions de comerciants, que realitzaren gestions per resoldre problemes que afectaven els seus carrers. En aquell mateix moment a Barcelona i, a menor escala, en d’altres municipis propers, els veïns dels barris construïts per l’Obra Sindical del Hogar protagonitzaren lluites de més gran volada, que trencaven els límits del carrer o del barri. Aquests habitatges acollien els qui havien estat barraquistes de certes zones de la ciutat (Montjuïc, la Verneda, etc.), traslladats a les barriades conegudes com les UVAS —Unidades Vecinales de Absorción Social—, i que s’anomenaven Pomar a Badalona, Cinco Rosas a Sant Boi i Sant Cosme al Prat de Llobregat. Els veïns van iniciar per primera vegada una vaga de pagaments de lloguers per forçar l’organisme sindical que gestionava els habitatges a aclarir les seves obligacions davant els llogaters i a compensar les grans deficiències dels barris. En un altra zona, al Barri d’Espronceda de Sabadell, es formà l’embrió de la futura Coordinadora de l’Obra Sindical del Hogar, que més endavant coordinà les lluites de tots els barris construïts per aquest organisme.

Pintada al local de l’Associació de Veïns Espronceda, Sabadell, s.d..

Col·l. part. A. Lacalle

El 1970, que representà un tombant per a la lluita obrera, també fou l’any de la proliferació de les comissions de veïns als diferents barris de Barcelona. Durant les mobilitzacions contra el Procés de Burgos les comissions de barri aparegueren gairebé a tots els districtes de Barcelona: Sants, Guinardó, Carmel, Gràcia, Nou Barris, Poblenou, entre d’altres. La seva activitat s’adreçà fonamentalment a la coordinació de campanyes contra la carestia de la vida i a la informació de les lluites obreres que es produïen a diferents empreses barceloneses: Harry Walker, Pegaso, La Maquinista, Philips, etc. D’aquí sorgiren les Comissions de Solidaritat, integrades per membres de comunitats cristianes, intel·lectuals, mestresses de casa, professionals, artistes, etc., amb l’objectiu de donar suport econòmic i polític als presos polítics del barri i a les seves famílies, estenent la solidaritat a tot el moviment obrer i lluitant per l’amnistia i contra la repressió. Aquell mateix any va començar a estendre’s la creació de les associacions de veïns, com a entitats amb cobertura legal, que inicialment van conviure amb les Comissions de Barri. La coordinació d’aquestes Comissions clandestines a Barcelona i a la seva àrea d’influència tingué un notable avenç el 1972. El mes d’abril es va fer la primera Assemblea de Comissions de Barri, amb 300 delegats. S’hi aprovà un programa reivindicatiu que preveia: a) dret a l’habitatge, amb lloguer no superior al 10% del sou; en cas d’expropiació, dret a un pis al mateix barri i en les mateixes condicions; b) responsabilitat de les empreses constructores i de l’Administració en l’equipament del barri; c) places escolars gratuïtes i suficients a cada barri; d) ambulatoris a cada barri i hospitals a cada districte o ciutat. A partir d’aquell moment la lluita reivindicativa, d’acord amb el programa aprovat, es multiplicà, i s’hi afegiren components de la lluita per les llibertats democràtiques, sobretot, en l’àmbit de les institucions municipals.

Aquest moviment veïnal assolí una gran estabilitat amb l’agrupament de disset associacions de veïns de Barcelona, integrades en una semiclandestina Coordinadora de Sant Antoni (pel nom del barri on es reunia). Cercant una instància legal per a poder actuar d’una manera unitària en millors condicions, catorze d’aquestes entitats ingressaren, el 1974, a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), formada alguns anys abans per unes noranta associacions de comerciants, de carrer, amb finalitats comercials, festives i culturals. Aquest ingrés es feu amb les condicions de mantenir la pròpia autonomia, de trobar el marc legal de relació i amb el compromís de la FAVB de fer-se ressò conjuntament dels problemes del barri.

Aquells últims anys del franquisme les associacions de veïns foren un component molt important de la lluita democràtica. No solament per les seves reivindicacions, sinó també perquè imposaren de fet el dret de reunió, quan convocaven assemblees obertes de socis i no-socis. Aquest moviment veïnal tingué una notable capacitat de mobilització i d’extensió de valors col·lectius, i també força poder de control i fiscalització de la política municipal en totes les seves expressions. Les seves activitats i formes de protesta foren molt variades: la informació sobre les conseqüències del Pla Comarcal del 1976, l’ocupació de la via pública per a reclamar un semàfor, l’ocupació d’una escola o la reivindicació d’uns terrenys (Pegaso, Renfe, l’Espanya Industrial…) per a equipaments i zones verdes, la manifestació pública i amb pancartes —sovint amb el lema “Salvem”— per a exercir la pressió ciutadana o la defensa d’escoles, transport, dispensaris, etc. En definitiva, s’havia d’acabar amb la marginació de la ciutadania amb relació a les polítiques urbanes, configurant una taula de reivindicacions i unes formes d’actuació que posaven sempre en evidència la inoperància i el tarannà antidemocràtic de les administracions locals franquistes.

La seva aportació a la lluita per la democràcia va tenir una clara expressió en les manifestacions convocades per la FAVB al febrer (70 000 persones) i al maig del 1976 reclamant l’amnistia. El nou marc sociopolític que s’obria amb la democratització dels ajuntaments va fer que el moviment veïnal hagués de donar una nova orientació a les seves activitats, cercant noves formes de reivindicació, per tal de mantenir la seva presència en la vida social i política del conjunt de municipis catalans.