Una cultura crítica

Els anys seixanta i setanta significaren la consolidació d’una bona part dels esforços de supervivència d’una cultura de signe liberal i pròpia. Ja es podia garantir la continuïtat de la lluita per l’ensenyament del català a les escoles però, i sobretot, se superaven les pràctiques clandestines. Així, la coincidència del deteriorament polític de la dictadura i l’eficàcia lenta però fecunda de les minoritàries activitats de represa cultural serviren per a ampliar l’àmbit dels consumidors de cultura en català. De fet, però, aquells anys s’aconseguí —i això fou l’essencial— bastir una societat més tolerant, més civilitzada i una mica més independent tant del poder oficial com de la mateixa influència eclesiàstica.

Una cultura bilingüe

Dos trets permeten caracteritzar essencialment l’etapa 1960-80 des del punt de vista de la vitalitat cultural i intel·lectual. D’una banda, l’esforçat i lent reequilibri entre la literatura castellana i la catalana; de l’altra, la progressiva i poderosa emergència d’una sensibilitat cívica i política d’oposició no solament a la dictadura, sinó també als valors del franquisme sociològic, vius també en la societat catalana, malgrat el miratge d’una col·lectivitat unitària i homogènia.

La cultura catalana d’aquesta etapa era formada no tan sols per obres de literatura en llengua catalana, sinó també per tota mena d’expressió cultural, en qualsevol dels llenguatges en què hagué de fer-ho: des del de les arts plàstiques, sense fronteres idiomàtiques, fins al de la literatura escrita en castellà per barcelonins, gironins, illencs o valencians.

Això no equivalia, òbviament, al supòsit que la novel·la escrita en castellà deixés de pertànyer a la literatura castellana. Però també tenien un lloc a la història de la cultura, o a la cultura literària, o a la vida cultural catalana, els escriptors i intel·lectuals que havien nascut a Catalunya i que van desenvolupar la seva obra majoritàriament en castellà, com Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Alfons Carles Comín. Perquè, com és prou sabut, la major part de la premsa cultural de l’època s’escrivia en castellà. La plataforma intel·lectual de moltes actituds després majoritàries foren revistes escrites en castellà, com ara el setmanari “Destino”, els mensuals “El Ciervo” i “Camp de l’arpa”, la premsa humorística com “Por favor”. I a Barcelona tenien la seu importants editorials en castellà, com Janés, Seix Barral, Destino, Luis de Caralt, Ariel i Planeta.

A més, alguns dels escriptors de més èxit popular de la postguerra, a Catalunya i a Espanya, foren catalans que escriviren en castellà la seva obra narrativa, encara que poguessin retornar, al final de la seva trajectòria, a la llengua materna. En aquest cas hi hauria autors com Sebastià Juan Arbó, prolífic narrador que mantingué un públic fidel en castellà, malgrat els seus inicis literaris catalans, o de manera més evident encara, els casos d’Ignasi Agustí o Josep Maria Gironella amb una literatura de viatges en castellà de considerable audiència. I no és casual que els dos primers estiguessin molt lligats a la revista “Destino” —I. Agustí en fou director i S. Juan Arbó, col·laborador assidu—.

Delegacions territorials d’Òmnium Cultural. 1961-1980.

Aquesta situació de predomini públic del castellà explica la gran divulgació que aquells anys tingué el volumet Signe. Normes pràctiques de gramàtica catalana. La precària salut del català sota el franquisme exigia sistemàtiques campanyes de defensa —com les activitats d’Òmnium Cultural o la campanya “Català a l’escola”, des del 1969—. S’aconseguí finalment aplegar tots els esforços amb la celebració, el 1977, del Congrés de la Cultura Catalana. Els actes públics i els debats que encetà aquest Congrés, a més dels diversos documents col·lectius que s’impulsaren, com el Manifest per l’ús oficial del català als Països Catalans, van determinar algunes de les línies essencials de l’evolució posterior de la política lingüística a Catalunya. El debat intentava definir l’horitzó final: o bé oficialitat o bé cooficialitat del català.

Però per a refer veritablemet les eines d’una cultura en una situació tan crítica com la catalana foren necessàries també altres formes de maduresa. En aquest sentit fou decisiu el contacte amb altres literatures i amb altres cultures i corrents ideològics estrangers per la via de l’espanyol, i sovint, gràcies als títols importants d’editorials argentines o mexicanes com Losada, Era o Fondo de Cultura Económica, moltes de les quals orientades per catalans exiliats. Ho afavoria, també, el fet que des del 1962 es comencessin a autoritzar traduccions al català d’obres escrites en altres llengües i que molts escriptors es dediquessin a la traducció de manera quasi professional. De fet, l’única premsa diària existent era escrita en espanyol, i a més estretament controlada malgrat la tímida tendència liberalitzadora de la Llei de premsa del 1966 (coneguda com a Llei Fraga). Les poques possibilitats informatives fiables procedien de diaris estrangers, si és que no eren segrestats, com ara les cròniques de José Antonio Novais a “Le Monde”, sovint orientades per Josep Benet.

Només des d’aquesta òptica poden explicar-se algunes paradoxes molt típiques d’una cultura bilingüe, com ara el simptomàtic procés de passar d’emprar el castellà a escriure sols en català. És aquest el cas del llavors enfant terrible de la literatura catalana Terenci Moix. Després de concursar al premi Nadal amb l’obra La orgía el 1965, aixecà un considerable escàndol com a narrador amb llibres d’èxit com La torre dels vicis capitals i, sobretot, El dia que va morir Marilyn (1969). Moix nodria la seva imaginació en múltiples revistes de cinema espanyoles, angleses, franceses o italianes i col·laborava a “Film Ideal” o “Fotogramas”, fent al mateix temps de traductor, l’any 1968, de llibres tan dispars com El crit de la consciència, de Martin Luther King,i Tendra és la nit, de F. Scott Fitzgerald. Igualment paradoxal era que una de les promeses del teatre català fos el també poeta Feliu Formosa, que traduïa l’any 1973 la segona part d’El hombre sin atributos, de Robert Musil per a l’Editorial Seix Barral, on treballaven Joan Ferraté i Pere Gimferrer, autor el primer d’importants assaigs crítics, com Carles Riba, avui (1955), i exemple rellevant el segon de la jove poesia catalana, amb Els miralls (1970) o L’espai desert (1977). Però Ferraté també havia estat els anys seixanta el millor crític català (en castellà) amb Teoría del poema (1957) o La operación de leer (1962), mentre que Gimferrer havia obtingut, feia només set anys, l’oficial Premio Nacional de Poesía 1966 per un llibre clau, Arde el mar. El mateix any, per continuar amb aquesta mena de laberint d’anada i tornada, es creà el Premio Nacional Jacinto Verdaguer, que aniria a parar al llavors discret mestre de les lletres catalanes Josep Vicenç Foix.

Les paradoxes, és clar, podien ser encara d’una altra mena menys inofensiva: el mateix any 1966, que tenia lloc la Caputxinada, amb el tancament d’estudiants i intel·lectuals de renom al convent dels Caputxins a Sarrià, o l’ulterior apallissament de capellans barcelonins per la policia, l’alcalde Josep Maria Porcioles nomenava fill adoptiu de la ciutat de Barcelona José María Escrivà de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei, institució religiosa d’inspiració integrista que dirigia espiritualment bona part dels ministres del moment.

Noves institucions i empreses culturals

Pintades fetes pel Partido Español Nacional Socialista al local d’Enciclopèdia Catalana, Barcelona, agost del 1972.

ECSA

Fou particularment definitori d’aquests anys l’esforç d’institucionalització de la cultura catalana, d’establiment del seu teixit cultural bàsic. Cal esmentar la creació de l’editorial barcelonina Edicions 62 per Max Cahner, tot i que la seva línia literària seria dirigida per Josep Maria Castellet amb la col·laboració de Joaquim Molas. Després vingueren ambiciosos projectes, com la Gran Enciclopèdia Catalana —iniciada el 1965 per Enric Lluch, Max Cahner i Jordi Carbonell, que en dirigí la primera etapa (1965-71)—, que després de distints avatars editorials enllestí l’edició el 1980, o el Diccionari de la literatura catalana, a cura de Joaquim Molas i Josep Massot i Muntaner, i que es publicà, després d’entrebancs no gaire diferents dels de l’Enciclopèdia, el 1979. L’any 1965 havia nascut també l’escola de mestres Rosa Sensat, amb Marta Mata al davant i una voluntat de catalanització i de substancial reforma pedagògica. Uns anys abans, el 1962, havien començat la seva activitat entitats tan dispars com la casa discogràfica Edigsa, per a difondre el que s’anomenà la Nova Cançó, motor essencial de la presa de consciència col·lectiva. I encara un any abans, el 1961, s’havia fundat Òmnium Cultural, entitat fonamental pel seu suport a les activitats catalanes i catalanistes i per la creació del Premi de les Lletres Catalanes el 1969 (que exclouria, però, del seu palmarès Josep Pla).

Portada de “Serra d’Or”, novembre del 1968.

Col·l. part. / G.S.

Paral·lelament, cal destacar el seguit d’intents de creació d’una premsa cultural solvent. Els anys seixanta van fer de la revista montserratina “Serra d’Or”, creada el 1959, sense dubte la més important publicació periòdica en llengua catalana, tant per la pluralitat dels seus col·laboradors com per la importància de les qüestions tractades. Hi van escriure la major part d’intel·lectuals i escriptors d’interès del moment, com també ho feren al setmanari “Tele-estel” (1966-70), dirigit per Sempronio. Cal esmentar, igualment, altres publicacions, com ara “Oriflama”, que el 1968 dirigia Josep Maria Huertas Claveria i que sostenia notòries disparitats de criteri amb els finançadors eclesiàstics de la revista, la molt interessant “Gorg” a València, “Presència” a Girona, i “Canigó” a Figueres, feta a imatge de “Serra d’Or”. En l’àmbit juvenil, s’ha d’esmentar la revista confessional de notable difusió “Cavall fort”.

Però el que va resultar fonamental fou la fundació de noves editorials catalanes. Ja s’ha esmentat el cas d’Edicions 62, a la qual aviat se sumaren els esforços d’altres petites empreses plenes de dificultats i amb molt de voluntarisme. Els petits volums de les col·leccions de Dalmau Editor en són un bon exemple, amb “Panorama actual de les idees” i “Episodis d’Història” on col·laboraren especialistes valuosos (J. Fontana, J. Molas, S. Giner, M. Valls, M. Siguán o M. Porter i Moix). Cal esmentar la col·lecció “Raixa”, a Mallorca, creada per Francesc de Borja Moll (que enllestí el monumental Diccionari català-valencià-balear de mossèn Antoni Alcover el 1962), la important empresa editorial en què Eliseu Climent convertiria Tres i Quatre, a València, o Curial, de Max Cahner, Laia, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat a Barcelona o, encara, l’excel·lent editorial d’art La Polígrafa. El 1962 el brillant i exòtic Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, iniciava la col·lecció “Cara i Creu” (d’Editorial A.C. de Manuel Ortínez), amb una reivindicació clau del seu perfil intel·lectual (amb cinisme com a antònim de fariseisme i antídot, d’hipocresia). Molt ràpidament la col·lecció passaria a mans d’Edicions 62, que en féu potser la sèrie més selecta i estricta del període, amb llibres del mateix Joan Fuster, de Josep Maria de Sagarra, Gabriel Ferrater, J.V. Foix, Baltasar Porcel, Maurici Serrahima, Agustí Bartra, Joan Perucho o Joan Ferraté, entre d’altres.

Aquesta relació, però, ha de tenir en compte també altres publicacions, revistes o col·leccions, escrites en castellà però tan inequívocament catalanes com les esmentades. La rellevància social i cultural de la col·lecció de poesia “El Bardo”, fundada per José Batlló el 1963, no exclou la presència d’autors catalans en edicions bilingües. És el cas també de la col·lecció “Ocnos”, una mica posterior, fundada per Joaquim Marco, i on aparegueren llibres d’autors catalans que han estat després peces importants de la poesia catalana, com Pere Gimferrer o Joan Margarit. En un entorn semblant va néixer una valuosa revista literària el 1972, “Camp de l’arpa” —dirigida per Joan Ramon Masoliver i promoguda pel mateix Batlló— i una mica més tard, “Taula de canvi”, com a capçalera dedicada a alguns dels debats ideològics més vius dels anys setanta. Al mateix moment, Manuel Vázquez Montalbán i Enrique Miret Magdalena, entre molts d’altres, eren col·laboradors regulars del setmanari “Triunfo” (lectura obligada dels sectors progressistes catalans i espanyols, sobretot durant els primers setanta) o d’una revista de divulgació històrica com fou “L’Avenç” (1977). D’àmbit més universitari i menys comercial foren “Recerques”, revista d’història creada sota l’impuls de Josep Fontana l’any 1970, “Els Marges”, de llengua i literatura (1973), sota la direcció de Joaquim Molas, i la revista de sociologia “Papers”, reflex de l’activitat del grup de sociòlegs al voltant de J.F. Marsal.

El setmanari “Destino” va continuar sent a Catalunya una capçalera de referència, amb freqüents friccions amb la censura i contradiccions dictades per la situació política. En aquells anys seixanta i setanta hi tenia els seus collaboradors clàssics i incorporava escriptors més joves que facilitaren l’adaptació de la revista als nous temps: Joan Ramon Masoliver (degà de la crítica des de “La Vanguardia”, amb atenció a les lletres catalanes), Joan Fuster, Antoni Vilanova, Josep M. Castellet, Josep Maria Espinàs, Joaquim Marco, Joaquim Molas, Pere Gimferrer, Terenci Moix, Lluís Izquierdo, Montserrat Roig o Rosa Montero. De mans de l’equip fundador, amb Josep Vergés i la influència de Josep Pla, passaria al final del 1974 a ser propietat de Jordi Pujol, i ben aviat, amb la direcció de Baltasar Porcel, inicià la davallada que ja no s’aturà fins a la seva mort física el 1980, tot i una efímera reaparició posterior el 1985.

Malgrat les dificultats de relació, el món de la música mantingué el contacte amb els vells mestres, com Joaquim Homs o Robert Gerhard, i l’activitat creativa o de crítica musical fou notòria amb noms com Xavier Montsalvatge, Albert Blancafort o Josep Mestres i Quadreny. L’enfortiment de la música no es limitava, doncs, al registre més popular d’inspiració francesa o nordamericana, la balada sentimental o de protesta, totes elles presents dins de la Nova Cançó. Ni tampoc al seu extraradi, ja fos el dadaisme i el sentit lúdic de Jaume Sisa, o l’èxit d’àmbit espanyol de la rumba catalana de Peret i, més tard, de Gato Pérez. Lentament havia de dotar-se la cultura del país de les eines i les matèries essencials per a anivellar-se amb les dels països del seu entorn europeu.

Col·leccions literàries i lletres europees

La reivindicació de l’ús social i cultural de la llengua anava estretament lligada al fet mateix d’una producció creixent que demanava una sortida editorial i volia un públic. La progressió del llibre català seria notòria aquells moments: si el 1961 no s’havia arribat al centenar de títols, cinc anys després la xifra vorejava el miler. D’altra banda, el moment literari i polític demanava també la possibilitat d’accedir a autors absents de les llibreries a causa de l’acció de la censura del règim o, si més no, creixia la demanda d’interpretacions del que havia estat el passat de Catalunya. Els treballs de divulgació de Jaume Vicens Vives els anys cinquanta i el seu èxit editorial amb Noticia de Catalunya (1954), feien evident l’existència d’un públic ansiós per conèixer la història del país sense impediments —o fal·làcies— d’ordre polític, i a més, per fer-ho llegint en català.

No hi ha dubte, en l’àmbit de la recuperació de les lletres catalanes, que una sèrie dirigida per Joaquim Molas des del 1965 havia de resultar fonamental. “Antologia catalana” programà la reedició acurada dels clàssics catalans, confirmant el que d’altres empreses editorials havien assajat amb més o menys constància, com és el cas d’Edicions Ariel i l’edició de la Poesia completa de Salvat-Papasseit, o els distints títols que l’editor Joaquim Horta publicaria durant els primers seixanta, de Carles Riba, Pere Quart o Gabriel Ferrater. Molts anys després, la iniciativa de la MOLC, d’Edicions 62 i la Caixa de Pensions, es va convertir, des del final dels setanta, en la col·lecció de referència a l’ensenyament mitjà i a la Universitat. D’altra banda, Edicions 62 havia de promoure la que seria la col·lecció d’assaig més regular i difosa del període, “Llibres a l’abast”. La col·lecció, que començà amb un important text de Joan Fuster, Nosaltres els valencians (1962), va anar publicant els estudis i les monografies de les noves promocions universitàries al voltant de la història recent de Catalunya, al mateix temps que feia de plataforma del pensament europeu més suggestiu del moment. Traduït a noms, això va significar, ja els anys setanta, disposar de títols en català de caràcter molt divers i d’autors de trajectòries ben diferents, com Jordi Rubió i Balaguer, Josep Benet, A.M. Badia i Margarit, Esteban Pinilla de las Heras, Jordi Solé Tura, Xavier Rubert de Ventós o Xavier Fàbregas. D’altres obres de la mateixa col·lecció donaven a conèixer importants intel·lectuals europeus i posaven a l’abast des del mestratge de Bertrand Russell fins al diàleg de la psicoanàlisi i el marxisme amb Erich Fromm, passant pels escrits d’Antonio Gramsci prologats per Solé Tura —en altres col·lecions Manuel Sacristán ho havia fet amb Marx i Engels, i amb la monumental Estètica de Lukács—, o encara, una síntesi de l’influent fundador de la revista “Esprit”, Emmanuel Mounier (El personalisme o La petita por del segle XX, que en versió castellana havia d’interessar particularment Alfons Carles Comín). I, en fi, la col·lecció havia de difondre en català l’obra dels referents ideològics més importants per als equips intel·lectuals d’inspiració marxista: Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Antonio Gramsci, Lucien Goldmann o els mateixos Marx i Engels. Però cal no oblidar tampoc l’assaig més actual, europeu i nord-americà, representat per Roland Barthes amb El grau zero de l’escriptura, Herbert Marcuse —el pensament del qual quedà sintetitzat per Josep Maria Castellet en un llibret—, Marshall McLuhan i La galàxia Gutenberg, o Jean Piaget i L’estructuralisme.

Fins a la meitat dels anys seixanta, llegir Stendhal, Proust, Camus o Heinrich Böll desconeixent-ne els respectius idiomes volia dir fer-ho en castellà. Aquesta tasca, en l’àmbit de la literatura catalana, fou també en bona part una empresa d’Edicions 62, amb la contribució com a traductors de gent com Joan Oliver, Joan Sales, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Xavier Benguerel. Fou especialment determinant traduir en la col·lecció “A tot vent”, dirigida per Oliver, els últims corrents narratius d’Itàlia, França o Anglaterra. Els seus autors tingueren molts models implícits per als escriptors castellans i catalans, al voltant de formes de l’existencialisme o el neorealisme. Autors com Alberto Moravia, Cesare Pavese, Graham Greene o Albert Camus serien traduïts llavors, al mateix temps que es donaven a conèixer els clàssics universals.

El paper més decisiu pel seu abast, al marge d’altres editors com ara la colecció “Isard”, de Vergara, va ser la notable empenta que significà el títol mensual que llançà la col·lecció “El balancí” d’Edicions 62, des del 1965. A Espanya era el moment de les col·leccions de butxaca, i s’hi inclogué l’obra d’autors coetanis i molt representatius dels corrents hegemònics del moment com els italians Pratolini (primer nom de la sèrie, amb la Crònica dels pobres amants, traduïda per Maria Aurèlia Capmany), Pavese, Vittorini o Calvino, passant per l’actualíssim nouveau roman francès de Robbe-Grillet i Marguerite Duras, però també abastant el que era la literatura més important del segle i no tan sols o no necessàriament la més recent. S’hi podia llegir Faulkner o Scott Fitzgerald, i també s’hi podien trobar els conflictes ètics d’una novel·la d’inspiració catòlica com la de Graham Greene juntament amb el llenguatge fred i descriptiu, que va connectar tan bé amb els propòsits dels narradors testimonials del moment, de Truman Capote.

La mateixa heterogeneïtat d’aquesta nòmina posa en relleu les mancances del moment, la voluntat intel·lectual d’enllaçar amb el que es feia fora de les fronteres hispàniques i, per fi, la complicitat amb l’esforç modernitzador d’empreses també barcelonines, com la “Biblioteca Breve” de Seix Barral, que aspiraven a un fi equiparable tot i que d’un impacte numèricament superior en el mercat.

Cal esmentar, en aquest context, que la novel·la negra encara no cobria gens el mercat en català (però sí en castellà, amb les popularíssimes col·leccions de Luis de Caralt, Aymà, Ediciones G.P. o Molino, per exemple), malgrat l’afecció que diversos escriptors van expressar ràpidament, com Gonzalo Suárez, Vázquez Montalbán, Andreu Martí o Jaume Fuster. Així, Manuel de Pedrolo va dirigir des del 1963 la col·leció d’Edicions 62 “La cua de palla”, que s’aturà el 1970 amb 71 títols dels millors autors del gènere, des dels clàssics Dashiell Hammet o Raymond Chandler fins a John Le Carré (L’espia que tornava del fred, el 1966) i Ian Fleming, o les obres del mateix Pedrolo, com ara Joc brut el 1965 i Mossegar-se la cua, el 1968, entre d’altres.

Premis de poesia i novel·la de la Nit de Santa Llúcia. 1961-1980.

La cancel·lació d’aquesta excel·lent sèrie confirma un dels entrebancs essencials que vivia llavors el món cultural. El seu fracàs de públic indicava que el lector no era gaire receptiu a una mena de literatura allunyada de les inquietuds ètiques i ideològiques del moment. Però tampoc Aymà no aconseguiria sobreposar-se a l’esforç de traduir íntegrament l’obra de Georges Simenon al castellà. Tanmateix, a més, era un símptoma que el mercat natural de lectors en català era encara precari o insuficient. Les noves generacions coneixien malament o amb dificultats la seva llengua, i la tria d’un títol traduït al català comportava un grau de compromís voluntarista que encara era minoritari, sobretot en l’àmbit de la literatura popular o de consum. Aquest factor sociològic explicava tiratges migrats de les edicions i també les dificultats econòmiques de la majoria de les editorials. En tot cas, però, aquesta mena de públic podia ser conquistat per una hàbil política de premis literaris que aviat es convertiria en font essencial de publicitat per a l’autor, per a l’editor i, a més, per a la mateixa literatura catalana.

Sobretot al final dels anys seixanta, amb l’emergència d’escriptors nascuts en ple franquisme i formats culturalment en plena postguerra, els premis tingueren un protagonisme específic en la transició cap a l’ús i l’explotació dels mecanismes de promoció social de l’escriptor. Com a l’àmbit espanyol i europeu, ajudaren decisivament a difondre i consolidar el prestigi públic i la notorietat de l’escriptor. Premis de novel·la com ara el Sant Jordi, des del 1960, patrocinat per empresaris com Lluís Carulla o J.B. Cendrós, o el Josep Pla, creat el 1968, o els premis Octubre apareguts sota l’impuls d’Eliseu Climent a València, entre d’altres.

Portades dels llibres Per una moral de l’ambigüitat, S. de Beauvoir, Edicions 62, Barcelona, 1968, i L’any 1919, J.Dos Passos, Edicions 62, Barcelona 1967.

Col·l. part. / G.S.

Les iniciatives esmentades —totes anteriors a la mort de Franco— feien prou evident pels volts de l’any 1975 la distància de la societat civil respecte del que havia constituït la sensibilitat i la cultura franquistes. Els Països Catalans s’apropaven a les coordenades europees i els intents culturals de fingir-se una societat normalitzada ja donaven resultats n curt termini. El més rellevant de tots era el visible allunyament de la societat dels motius constituents —polítics, ètics, ideològics— del franquisme. La transició política, la va viure el món cultural català molt abans de la mort física del dictador per mitjà dels contactes amb l’estranger i gràcies a la pervivència d’uns ideals democràtics retrobats i reconquerits.

Les dades enunciades formen part de la complexa simptomatologia de l’extinció del règim franquista, però també de les dificultats per a l’emergència de una consciència crítica. Hauria estat molt més fràgil la seva consistència sense el contacte regular amb el pensament i els corrents ideològics importats per alguns fonamentals editors de Madrid, com Editorial Taurus o Editorial Guadarrama, o de Barcelona, com Seix Barral o Ariel, incloent-hi revistes com “Cuadernos para el diálogo”, “Triunfo”, o més minoritàries com “El Ciervo”. És això últim el que dona els punts cardinals d’una cultura de combat i crítica no solament contra un règim d’opressió a la pròpia llengua sinó, i fonamentalment, a les llibertats de pensament i expressió tout court. D’aquesta època fou també aquell emblema omnipresent de la màscara ratllada amb un traç vermell i el lema “llibertat d’expressió”.

Els autors i les seves obres

L’exili intel·lectual de la guerra retornà al país lentament o restà a les terres d’adopció generalment hispanoamericanes, però no renuncià a escriure en català. De tota manera cal destacar el tardà redescobriment de Mercè Rodoreda, autora d’Aloma (1938), que no va tenir lloc fins a l’impacte de dues novel·les seves dels seixanta, La plaça del Diamant (1962) i El carrer de les Camèlies (1966), i la culminació d’una narrativa densa i minuciosa amb Mirall trencat (1974). Una peripècia semblant recorregueren diversos autors, com ara Teresa Pàmies i el seu Testament a Praga (1971) o fins i tot l’extens i aspre El pelegrí apassionat (1952-77) de Joan Puig i Ferrater, o l’autor d’una de les grans novel·les de l’època amb l’anàlisi moral de la decadència d’una família mallorquina a Bearn, de Llorenç Villalonga, que apareixia primer en castellà i després, el 1961, en versió catalana. El català acabà sent la llengua habitual d’escriptura d’aquest narrador illenc en substitució del castellà.

Portada de Les dones i els dies, G. Ferrater, 1968.

Col·l. part. / G.S.

El singular perfil literari de Josep V. Foix explica potser que la seva divulgació hagués d’esperar l’impuls d’una crítica que en reconegués el valor, feta per gent com ara Gabriel Ferrater, Arthur Terry o Pere Gimferrer, a més de la publicació de les seves Obres poètiques el 1964 o el volum de poesia de la seva Obra completa, editada per Edicions 62 el 1974. Sobretot els anys seixanta, és significativa la concurrència d’obres completes que anaven més enllà de la tasca de la “Biblioteca Perenne” de l’Editorial Selecta, els anys quaranta. Una visió ràpida mostra com l’obra de Josep Pla, Joan Fuster, Xavier Benguerel, Salvador Espriu, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Vicent Andrés Estellés, Llorenç Villalonga o Sebastià Juan i Arbó s’estava editant en forma d’obres completes aquests anys i gairebé sempre a càrrec d’Edicions 62 o de Destino.

Alguns intel·lectuals a l’exili no perderen mai el contacte, com ara Josep Ferrater i Móra, o visqueren el seu exili interior a les Illes, com Joan Miró, mentre que d’altres no tornarien mai, com ara Ramon Xirau o Eduard Nicol. Els qui havien tornat, com Joan Oliver, Xavier Benguerel o Joan Sales, sobreviurien amb dificultats d’adaptació de tota mena, inclosa l’econòmica, però a poc a poc es posaren al davant d’empreses fonamentals en l’àmbit del llibre els anys seixanta. Si bé Oliver, Sagarra i el mateix Pla mantingueren columnes regulars a “Destino”, o alguns d’ells col·laboraren a “Serra d’Or” des del 1959, la seva importància com a autors literaris era paral·lela al fet que assumiren el paper referencial que demanava una societat desorientada i desinformada. D’aquí les activitats extraliteràries (com la firma de manifestos o l’encapçalament de manifestacions reivindicatives i il·legals) de personalitats com Joan Oliver o Salvador Espriu. Però, a més, orientaven col·leccions com ara “A tot vent”, de novel·la, a Edicions Proa, per part de Joan Oliver, o “El Club dels Novel·listes”, amb Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria (1956-71), i Xavier Benguerel, autor prolífic els anys seixanta i setanta, de la mà de l’Editorial Alfaguara, fundada per C.J. Cela el 1965 amb peu d’impremta Madrid-Barcelona (de la mateixa manera que “Papeles de son Armadans” tenia peu d’impremta Madrid-Palma de Mallorca i va ser obertament receptiu a la cultura catalana —el també poeta Josep Maria Llompart hi tingué una presència activa—).

D’altres prosistes, com Pere Calders i Avel·lí Artís Gener, més conegut per Tísner, que van tornar a mitjan seixanta, havien col·laborat activament en la premsa catalana de preguerra, van deixar testimonis de primera mà de la vida al front i, de tornada, van publicar textos reveladors: Tísner escriví Prohibida l’evasió (1969) i Pere Calders compatibilitzà la seva feina a l’Editorial Montaner i Simon amb l’escriptura de relats breus —no sempre benignament irònics— com ara Cròniques de la veritat oculta (1955) o la novel·la L’ombra de l’atzavara (1964). El seu èxit de públic, però, no arribà veritablement fins que el 1978 s’exhibí Antaviana, el muntatge teatral basat en textos seus i acompanyat amb música de Jaume Sisa, que significà la consagració de l’autor i del grup teatral Dagoll-Dagom.

Escriptors com Joan Perucho, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Baltasar Porcel o Josep Maria Espinàs podien representar en certa manera el paper emblemàtic de l’escriptor català d’aquests anys, tant pel que feia a la tenacitat i la convicció de la pràctica d’una llengua minoritària, com pel que feia als corrents estètics que més definien els anys seixanta i setanta. De fet, parlar de corrents és una manera d’orientar un panorama molt dispers, on els corrents pròpiament dits eren més aviat rierols per motius naturals: eren pocs els escriptors i la majoria d’ells tenien unes trajectòries individuals molt diferenciades.

No obstant això, i fora de la trajectòria peculiar de Perucho o de Pedrolo, cal assenyalar la força a Catalunya i Espanya del neorealisme inspirat en la filmografia i la novel·la italiana i la persistència de l’impacte de la tradició de l’existencialisme francès. El narrador més obertament lligat a les mateixes preocupacions del realisme descriptiu i al·lusiu, de vegades documental i gairebé sempre amb intenció crítica o de denúncia, era Josep Maria Espinàs, des de la meitat dels anys cinquanta, i l’obra més preciosista i sofisticada, la de Baltasar Porcel. Això explica també la proliferació d’un gènere molt estimat per aquesta estètica, el llibre de viatges, que els mateixos Porcel i Espinàs van publicar juntament amb variacions al voltant de l’anomenat realisme històric de la novel·la social, o d’oficis, com són La lluna i el ‘Cala Llamp’ (1963), del primer, i Tots som iguals (1956) o Combat de nit (1959), del segon. Víctor Mora no veié publicada en català fins el 1972 la seva novel·la apareguda en francès el 1966, Els plàtans de Barcelona, mentre que Manuel de Pedrolo aconseguí un èxit notable amb Totes les bèsties de càrrega (1967), sense renunciar ni a una molt prolífica producció —malgrat la irregularitat amb què l’anà fent pública— ni al món impregnat dels ambients kafkians als quals fou particularment sensible la realitat catalana del moment. Per la seva banda, la tasca de Maria Aurèlia Capmany fou una de les més constants, amb una producció molt diversa en teatre, novel·la Un lloc entre el morts (1967) guanyà el Premi Sant Jordi) i assaig, a banda de les seves importants contribucions al feminisme, i textos molt combatius, com el mig dietari mig crònica Pedra de toc (1970).

Al voltant del 1970 eren consolidats com a escriptors alguns noms —el Porcel de Difunts sota els ametllers en flor (1970)— i en sorgiren d’altres de nous que aprofitaren de ple l’època de relativa bonança, i una encara molt precària normalització cultural: Terenci Moix, Gabriel Janer, Miquel Àngel Riera, Montserrat Roig i el seu conjunt de relats Molta roba i poc sabó (1971), Maria Antònia Oliver, Carme Riera, amb dues obres de relats intimistes, Te deix, amor, la mar com a penyora (1974) i Jo pos per testimoni les gavines (1977). La dècada donaria també els primers testimonis de Quim Monzó, d’una banda, i feia visibles els primers exercicis del futur narrador de Camí de sirga (1988), Jesús Moncada.

La poesia havia de veure sorgir els anys seixanta alguns dels fets que marcarien decididament la imatge que ha quedat els nostres dies. Si la dècada havia començat marcada per la mort de Carles Riba, el 1959, i la de Josep Maria de Sagarra, el 1961, podia dir-se que començava també una nova etapa amb la publicació, el 1960, de tres llibres d’importància cabdal. D’una banda, el més jove de tots, Gabriel Ferrater, amb Da mices pueris, es revelava com un insòlit poeta en llengua catalana. Ferrater evidenciava afinitats, i gairebé mestratge personal, amb els escriptors en castellà d’aquell moment, i en particular amb Jaime Gil de Biedma, però també era un bon coneixedor de la poesia medieval i de la poesia anglosaxona contemporània. El mateix any 1960, i a València, un altre llibre del moment, Vacances pagades, de Joan Oliver —més conegut com a poeta per Pere Quart— era guardonat amb el Premi Ausiàs Marc, juntament amb Años decisivos, compendi de poesia de José Agustín Goytisolo. Pere Quart encara va ser autor d’alguns amargs poemes reunits en dos llibres tardans, Quatre mil mots i Poesia empírica (títols ambdós tan irònicament reveladors dels seus sarcasmes fins i tot involuntaris).

Caricatura de S. Espriu, s.d.

ECSA

L’any 1960 encara havia de veure, finalment, l’aparició d’un Salvador Espriu volgudament compromès amb una certa poesia de combat crític. La pell de brau, que es traduiria ràpidament al castellà —com també Vacances pagades, d’altra banda—, marcà durant molts anys el perfil més difós d’Espriu, malgrat la distància d’aquesta obra amb altres llibres de poemes posteriors, com el Llibre de Sinera.

L’antologia de la poesia en català del segle XX seria durant molt de temps la que prepararien dos dels crítics més reputats del moment, Joaquim Molas i Josep Maria Castellet. Aquests van concebre l’antologia Poesia catalana del segle XX de manera paral·lela a com J.M. Castellet havia confeccionat el 1959 la polèmica Veinte años de poesía española, que era l’antecedent d’un programàtic realisme històric net de registres postsimbolistes i més o menys hermètics. L’antologia de Molas i de Castellet manifestava la predilecció per una poesia de compromís cívic i moral, on importava la veu marcada per la tria de tipus ideològic i moral fàcilment interpretables i no gens sofisticades, com podien representar en aquell moment l’obra de Joaquim Horta o de Francesc Vallverdú.

Al mateix temps, a València es consolidava l’obra d’un excel·lent i prolífic autor, Vicent Andrés Estellés, i el 1966 es publicava la poesia del rossellonenc Jordi-Pere Cerdà. Amb el canvi de dècada prenia volada l’obra de Miquel Martí i Pol, que amb el temps tindria una àmplia acceptació popular. Joan Brossa va continuar una singular peripècia creadora amb formes d’inspiració irracional i surrealista, amb assaigs de poesia visual —un altre conreador de la qual fou Guillem Viladot—, i diversos muntatges teatrals que captivaren l’atenció d’ideòlegs marxistes com Manuel Sacristán, el qual li dedicà un valuós assaig interpretatiu. S’hi sumava, a més, com ha recordat Joan-Lluís Marfany, l’explícita reivindicació de Joan Brossa i el seu recull Poesia rasa, ple de provocacions i desafiaments.

El pas al català el 1970 de Pere Gimferrer amb Els miralls, després del reconeixement de la seva obra en castellà, significava també la seva instal·lació integral en la nova llengua, però potser confirmava d’una manera definitiva l’extinció de l’estètica realista i testimonial dels anys anteriors. D’altres i nous poetes al final dels anys seixanta anunciaven una època distinta. Malgrat això, Francesc Parcerisas no donà el millor llibre fins a Edat d’or, el 1983, mentre que Narcís Comadira era autor d’uns poemaris inicials molt lliures, heterodoxs i brillants fins a Àlbum de família. Els més tardans foren Salvador Oliva, el primer llibre del qual, Marees de desig, aparegué el 1975, i Joan Margarit, que publicà el seu millor recull en castellà el 1975, Crónica, per canviar d’idioma des de llavors i obrir una etapa d’intensa activitat poètica que excel·lia ja pels volts dels noranta amb Edat roja i, especialment, Els motius del llop.

Tant en poesia com en novel·la es confirmava l’emergència d’un nou públic que es resistia a la catequesi moral o que optava deliberadament per l’heterodòxia hippy i la sensibilitat pop dels últims anys seixanta. Per això fou emblemàtica d’aquell canvi l’obra de Terenci Moix, amb l’afició pel cinema com a font d’inspiració i pastitx, o la reconstrucció d’autobiografies col·lectives al voltant del 68 com en alguna novel·la de Robert Saladrigas.

El teatre tingué agrupacions d’abast internacional i amb un impacte interior molt considerable, en particular Els Comediants, que estrenaven l’espectacle Sol, solet el 1972. Els Joglars d’Albert Boadella començaren el 1962 pròxims al mim i evolucionaren cap a altres formes amb base textual, com a Àlias Serrallonga (1974) o l’escàndol provocat per La Torna, el 1977, o encara la brillant representació basada en l’obra d’Alfred Jarry Operació Ubú, ja el 1981. En aquest últim muntatge hi col·laborà un altre grup essencial, el Teatre Lliure, fundat el 1976 al voltant de l’escenògraf Fabià Puigserver i amb interessos no estrictament locals. És especialment indicadora del moment cultural la protesta d’alguns nuclis per la predilecció que mostrava el Lliure cap a autors estrangers i la renúncia a representar autors catalans.

Els primers símptomes de reactivació teatral, però, estigueren lligats a l’Institut del Teatre i organismes oficials. El 1955 alguns joves van crear una de les institucions bàsiques, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. El 1960 naixia l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany al capdavant, i poc després el Teatre Experimental Català. Encara es donaren a conèixer nous autors, com Feliu Formosa, J.M. Benet i Jornet (autor d’Una bella, coneguda olor, 1964), i Josep Sanchís Sinisterra i Rodolf Sirera, ambdós amb un paper essencial en l’àmbit valencià. I al teatre contribuïren també, els anys seixanta, amb importants components simbòlics i de resistència antifranquista, poetes com l’Oliver de Ball robat o l’Espriu de Primera història d’Esther, que tornaria al teatre amb Ronda de mort a Sinera, estrenada al teatre Romea el 1965 amb direcció del jove Ricard Salvat.

Una cultura integral

El debat sobre allò que constituïa, en essència, una cultura fou d’una importància cabdal aquests anys. És on cal situar l’arrel d’anàlisis concebudes i desenvolupades més tard a Catalunya, un cop recuperades les institucions democràtiques i la possibilitat d’establir una política cultural des del poder. Els anys seixanta posaren de manifest, sobretot, el predomini de la literatura dins la cultura catalana. El catedràtic José María Valverde o el poeta Gabriel Ferrater, personatges de trajectòries i sensibilitats molt diferents, coincidiren en un debat públic en la crítica d’una cultura organitzada públicament sobre referents literaris, i on comptava sobretot com a tradició modèlica la poesia. El debat procurà que la poesia quedés no com a base d’una cultura sinó com la seva expressió més sofisticada i estilitzada. La consciència d’aquest fenomen es va anar estenent els anys seixanta fins a fer possible la percepció d’un canvi qualitatiu. Catalunya, de nou, reprenia aquells anys l’esforç de maduració d’una cultura moderna i aconseguia donar importants passos per aconseguir que la química, la matemàtica, la lingüística o l’astronomia esdevinguessin els fonaments del patrimoni cultural d’un país. Però si bé les condicions polítiques exigiren el paper capdavanter i reivindicatiu de la poesia i dels poetes, sovint cantats pels membres de la nova cançó, el seu pes específic resultava ja desproporcionat davant del que volia, i havia de ser, una cultura moderna i sòlida.

Durant els seixanta s’havia produït l’afirmació d’una rica i diversa historiografia que havia heretat el mestratge d’un home fonamental en aquest capítol, Jaume Vicens i Vives, mort prematurament el 1960. I si bé es mantenia la tradició de la historiografia erudita de preguerra amb personalitats com Ferran Soldevila, el canvi metodològic proposat per Vicens es reafirmà amb l’impacte produït per la monumental obra de Pierre Vilar Catalunya dins l’Espanya Moderna (1964). Així, tant en l’àmbit de la història social com de la política, econòmica o literària, un grapat de joves professors començaren la tasca de revisió del passat més remot i sobretot de la Catalunya moderna i contemporània, la República i la Guerra Civil: Josep Fontana, Jordi Nadal, Josep Termes, Albert Balcells, Jordi Solé Tura, J.M. Bricall, Ernest Lluch, Jacint Ros Hombravella, Antoni Comas o Joaquim Molas són alguns dels noms propis d’aquesta activitat. Però també la lingüística explotà la tardana vocació del poeta Gabriel Ferrater, i la vida cultural es normalitzà per mitjà d’editorials amb un ventall molt diversificat de matèries.

I així cal entendre també un bon nombre d’iniciatives que ultrapassaven l’estricte terreny de les lletres i que s’endinsaven en el territori d’una cultura integral. Una sumària revisió d’aquestes iniciatives revelava la importància exemplar de l’experiència catalana de preguerra, com era el cas del Grupo R d’arquitectura, el 1951, amb el joveníssim i actiu impulsor que era llavors —i que ja no va deixar de ser— Oriol Bohigas, amb Antoni de Moragas i Josep Maria Sostres. D’aquí que germinés, l’any 1964, una Comissió de Cultura al revitalitzat Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears sota la successiva direcció d’Antoni de Moragas, Rafael Santos Torroella o Josep Corredor-Matheos. El nou edifici d’aquest col·legi, inaugurat el 1963, fou una mostra contundent dels nous aires arquitectònics —amb un monumental fris sobre dibuixos originals de Picasso— que, en part, reflectien alguns edificis de la Ciutat Universitària. Moragas, Santos Torroella i Corredor-Matheos foren també col·laboradors assidus a la premsa i autors de monografies i treballs historiogràfics sobre art català contemporani. Altres testimonis de la vitalitat que l’arquitectura exhibí en aquells moments van ser el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill, construït al damunt d’una fàbrica de ciment, o l’extraordinari edifici de la Fundació Miró, a càrrec de Josep Lluís Sert, passant pels habitatges del Banco Urquijo, també a Barcelona, i de Joan Antoni Coderch. Alguns edificis, com el Walden 7, a Sant Just Desvern, de Ricard Bofil, esdevingueren veritables símbols d’una època, mentre esclataven polèmiques al voltant de l’arquitectura religiosa dins el context de l’aggiornamento o actualització i modernització de l’església. L’aturada de les obres de la Sagrada Família fou sol·licitada per aquelles dates amb un manifest a “La Vanguardia”, el 1965, signat per noms com el prestigiós arquitecte Le Corbusier o el crític marxista Gillo Dorfles i escriptors i artistes com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Miró, Antoni Tàpies o Josep Maria Subirachs.

L’urbanisme i l’arquitectura, i la sensibilitat que mostraren els prestigiosos premis Foment de les Arts Decoratives (FAD), van tenir així un considerable protagonisme en la mesura també que l’ajuntament de Porcioles tolerà fets urbanísticament discutibles, aspecte que la premsa i alguns periodistes especialitzats, com Josep Maria Huertas Claveria o Jaume Fabre, explicarien fins a confegir una obra clàssica del gènere, Tots els barris de Barcelona. El caòtic creixement físic de la capital catalana estimulà una intensa especulació que no s’havia de fer evident fins anys més tard, per molt que l’intens i viu associacionisme veïnal dels setanta denunciés conflictes previsibles com ara el de l’aluminosi. No sorprèn, així, que un dels primers títols de la colecció “Llibres a l’abast” d’Edicions 62 fos el d’Oriol Bohigas Barcelona, entre el pla Cerdà i el barraquisme (1963), amb propostes que anaven des d’un brillant i raonat “Elogi del totxo” fins a l’exigència de planificació urbanística amb atenció concreta a l’espai social.

Cal entendre des d’aquesta situació l’èxit de la versió catalana d’Els altres catalans, de Francesc Candel, escriptor que resumiria en si mateix el desideràtum integracionista dels immigrats grats, defensat tant per les forces clandestines de l’esquerra com per un sector del nacionalisme amb Jordi Pujol com a exponent principal, davant l’afluència immigratòria que havia experimentat Barcelona i la seva populosa àrea suburbana. Fou un dels debats, a Barcelona, més vius i directament connectats amb una estètica literària i plàstica sovintejada a l’època i que pot exemplificar el tètric Somorrostro de Josep Guinovart. Era el mateix paisatge on tenien lloc les novel·les de l’escriptor nascut al País Valencià, però arribat a Barcelona de petit, Francesc Candel. Guinovart fou un dels pintors més propers a la sensibilitat social del moment, amb una obra gràfica important, i amb un llenguatge plàstic menys críptic que el desenvolupat pel pintor més radical i independent que havia donat la postguerra a Catalunya, Antoni Tàpies.

Fos quin fos el vehicle cultural escollit, el retrat de conjunt del període expressa amb transparència el naixement d’una societat democràtica. El treball per a la recuperació de les llibertats no havia estat una empresa només de polítics i intel·lectuals, sinó de sectors culturals tan diversos com tots els esmentats. El seu èxit es podia resumir en dos extrems sintètics: la tasca de reconstrucció de la raó democràtica apresa tant del passat prebèl·lic com també de les cultures europees del moment, d’una banda, i el fet d’haver fet palès, sobretot els anys setanta, el marcadíssim desfasament existent entre les institucions polítiques de la dictadura i la societat que els franquistes pretenien governar.