L’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 representà un canvi decisiu per a la situació d’Andorra. El Principat andorrà va deixar de ser un Estat tercer, que es beneficiava dels excedents comunitaris, i es va trobar enmig del territori comunitari, sense formar-ne part. Les inevitables negociacions amb Brussel·les per a garantir un futur econòmic a Andorra van portar les autoritats comunitàries a exigir condicions: calia que Andorra adaptés les seves institucions al marc democràtic europeu. Van ser sobretot els negociadors espanyols els qui van fer palesa aquesta exigència, atès que els interessava protegir els seus ciutadans que treballaven a les valls andorranes. La viabilitat econòmica d’Andorra va quedar, així, condicionada a una transformació democratitzadora. Semblava, en aquell moment, que el procés de reforma institucional podia haver-se fonamentat en aquest impuls exterior, però, internament, les coses anaven molt més lentes.
Reunió de l’Associació de Residents a Andorra,, gener del 1994.
AVUI / L. Sansen
Les discussions entre els representants andorrans i els coprínceps sobre el Codi de l’Administració van quedar bloquejades per la negativa andorrana a incloure el dret d’associació política i sindical. Després d’una llarga negociació, el codi va ser aprovat pel Consell General amb el dret d’associació en el preàmbul i, per tant, sense valor vinculant. Els coprínceps, però, van aprovar definitivament el codi el 29 de març de 1989, juntament amb una llei sobre drets de la persona, amb la qual cosa volien afirmar el seu compromís amb les reformes institucionals i polítiques, i també mirar de donar una solució a la realitat de l’Associació de Residents a Andorra (ARA) i el Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT). L’11 de maig de 1990, el ple del Consell d’Europa es pronuncià unànimement sobre l’informe elaborat per la comissió política (essent-ne ponents Robert Pontillon i Lluís Maria de Puig) respecte a la situació d’Andorra, i va acceptar les esmenes presentades pels representants andorrans. L’informe convidava finalment els andorrans a dotar-se d’una constitució escrita on es garantissin el principi democràtic i els drets humans, i es deixà la porta oberta a la integració d’Andorra al Consell d’Europa.
El 18 de juny de 1990, el Consell General va acordar l’inici del procés cap a l’elaboració d’una constitució escrita proposant als coprínceps d’iniciar unes negociacions tripartides, amb una representació partidària de cada part. La comissió es va constituir per primer cop el 12 d’abril de 1991, i aquell mateix any van tenir lloc vuit sessions negociadores més, fins a la celebrada el 22 de novembre, on es va considerar tancada la primera fase negociadora. El 4 de gener de 1992, el “Diari d’Andorra” publicà íntegrament l’avantprojecte de Constitució. Des del mes de març del 1991, Andorra patia una llarga crisi política deguda a un canvi de majoria parlamentària que havia deixat el govern en minoria. El 30 de gener de 1992, el Consell General es va autodissoldre, i els resultats de les eleccions van mostrar un suport al procés constituent. En declaració solemne de 5 de juny de 1992, el Consell General es va constituir com a Consell Constituent amb la finalitat de completar la Constitució. Després de set mesos d’aturada, el procés es va reprendre amb més estabilitat. La primera reunió de la nova etapa va tenir lloc el dia 26 de juny, i es van succeir cinc reunions més, en les quals es van anar resolent els temes pendents, com ara el paper dels coprínceps en la negociació de tractats internacionals i la sobirania popular. Els representants andorrans, per la seva part, van arribar a un acord per a la distribució de competències entre el Consell General, el govern i els comuns (ajuntaments), i també sobre la composició del màxim òrgan representatiu. El dia 19 de desembre de 1992 es va assolir l’acord final, en haver-se desbloquejat finalment l’últim punt: el problema nuclear de la nacionalitat. El text va ser aprovat pel Consell General el 2 de febrer de 1993, votat en referèndum el 14 de març i, posteriorment, ratificat pels coprínceps.
Votacions durant les eleccions generals, 12-12-1993.
AVUI / X. Sureda
La Constitució del Principat d’Andorra dibuixava un text en la línia del constitucionalisme europeu contemporani, i el caracteritzava, en efecte, com un Estat de dret, democràtic i social. Així, actualment, la sobirania pertany al poble andorrà. D’altra banda, la forma de govern es transformà en un coprincipat parlamentari, de manera que els coprínceps són, de manera conjunta i indivisa, el cap de l’Estat. L’estructura territorial va recollir la tradicional divisió en parròquies (Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià i Escaldes-Engordany) i comuns, amb una delimitació més clara de les seves competències. Es va reconèixer, a més, la independència judicial, organitzada en tres jurisdiccions (civil, penal i administrativa), Batllia, Tribunal de Corts i Tribunal Superior de Justícia, i es creà un Consell Superior de la Magistratura. Es va preveure, també, un Tribunal Constitucional com a garant d’una Constitució normativa, és a dir, un cos normatiu suprem que vinculés els poders públics i els ciutadans. Componen aquest tribunal quatre magistrats, dos escollits pel Consell General i dos pels coprínceps. L’òrgan legislatiu mantingué la tradicional denominació de Consell General, format per 28 consellers. Aquests designen, entre ells, un síndic (president del Consell General), un sotssíndic i dos secretaris, que formen la Sindicatura. L’òrgan executiu és el govern, compost per un president de govern, ministres i secretaris d’Estat.
Membres del Consell General d’Andorra durant el desplegament de la Constitució, 2-9-1993.
AVUI / L. Sansen
La introducció de la Constitució va obrir la necessitat d’una adaptació de totes les institucions al nou marc andorrà de sobirania popular. En aquest sentit, el 3 de setembre de 1993 van ser adoptades un seguit de lleis qualificades claus per al desenvolupament dels poders estatals previstos en la Constitució, com són les del Tribunal Constitucional o la de Justícia, i el règim electoral i el referèndum. El 4 de novembre s’aprovà la Llei qualificada de delimitació de competències dels comuns. El mateix Consell General, igualment, aprovava el seu reglament al final del 1993. D’altra banda, es van dictar algunes lleis importants sobre educació, expropiacions o arrendaments urbans. Cal destacar, com a fet de gran transcendència, que el Consell General va votar la Llei qualificada de la nacionalitat. Aquesta llei fou duta al Tribunal Constitucional, que en declarà la inconstitucionalitat parcial. De tota manera, la posterior Llei qualificada sobre la nacionalitat, de 5 d’octubre de 1995, ja va obtenir el vistiplau del Tribunal Constitucional.
Hissat de la bandera de les Nacions Unides a Andorra, , novembre del 1993.
AVUI / L.Sansen
La projecció internacional d’Andorra, com a Estat independent, s’ha vist multiplicada des que es disposa d’un ordenament constitucional. Així, el 1994, Andorra es va adherir a l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, a l’Organització Europea de Telecomunicacions per Satèl·lit, a la Unió Internacional de Telecomunicacions i a l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. Potser encara més significatius són el Tractat de bon veïnatge, amistat i cooperació entre el Principat d’Andorra, el Regne d’Espanya i la República francesa, que entrà en vigor el dia 1 de desembre de 1994, les adhesions del Principat al Consell d’Europa, el 26 d’octubre de 1994, i, sobretot, l’admissió d’Andorra com a membre de les Nacions Unides. La Carta d’aquest darrer organisme va ser publicada en el Butlletí Oficial d’Andorra el 4 de novembre de 1993. Significatives també, en aquesta línia de projecció internacional, van ser les ratificacions de la convenció sobre Drets de l’infant de l’ONU, el 22 de novembre de 1995, i de la convenció europea per a la salvaguarda dels Drets humans i de les llibertats fonamentals, que entrà en vigor al Principat el 22 de gener de 1996. Andorra es va adherir també a l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE).
L’economia andorrana, d’altra banda, es troba en una situació de canvi arran de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, el 1986. Des dels anys quaranta, el comerç havia estat el sector més beneficiat per l'especial situació geopolítica d’Andorra. Tant és així que la càrrega impositora es fonamenta en bona part, encara avui, en l’impost d’entrada de mercaderies i impostos al consum. Des dels anys noranta és ja manifesta una disminució del comerç en l’economia andorrana. El repte és ara, doncs, reconduir el Principat cap a una economia terciària, on el sector financer i el turisme de qualitat siguin fonamentals. També és destacable el creixement de l’administració, que se situava al voltant del 6,5% el 1990, i que el 1996 ocupava més del 12% dels treballadors del Principat. En aquest nou marc, el creixement demogràfic sembla iniciar una fase d’estancament al voltant dels 65 000 residents, dels quals els estrangers —principalment espanyols (45%), portuguesos (11%) i francesos (7%)— representaven, l’any 1995, el 69%. Així, doncs, el desequilibri demogràfic continua essent una prioritat per a la política andorrana.
Els reptes són encara presents, i no han estat resolts d’un cop per sempre amb l’adopció de la Constitució. El tradicional saber polític andorrà, basat en la continuïtat dels costums lloables dels avantpassats, ha d’anar completant-se amb el que diu el mateix preàmbul constitucional: “la necessitat d’adequar l’estructura institucional d’Andorra a les noves circumstàncies que comporta l’evolució de l’entorn geogràfic, històric i sociocultural en què es troba situada”. El futur és ara en mans del poble andorrà.