La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (1981-93), coneguda popularment com la Crida, s’ha de considerar, en els seus orígens, com una resposta no partidista a l’ambient regressiu que en matèria de consolidació de l’autogovern i la normalització lingüística es respirava després de l’intent de cop d’estat del 1981. Si bé és cert que el factor detonant del naixement de la Crida va ser la publicació, el 14 de març d’aquell mateix any, d’un escrit (Manifiesto de los 2.300) a “Diario 16”, on es denunciava una suposada marginació dels castellanoparlants a Catalunya, per a entendre l’impuls inicial de la Crida és imprescindible referir-se al malestar i la preocupació que existia en l’àmplia i plural família del catalanisme. Els acords restrictius en matèria autonòmica entre la UCD i el PSOE van representar la confirmació d’aquelles pors.
Els dotze anys i tres mesos transcorreguts entre el naixement i la dissolució de la Crida amaguen una personalitat peculiar i difícilment catalogable. Malgrat la vocació i la transcendència política que es pot assignar a la Crida i a algunes de les seves actuacions, seria un error creure que la Crida va ser un partit polític. Seria més encertat definir-ne la personalitat a cavall entre un grup de pressió i un moviment social. L’activitat de la Crida s’entén només a partir del context polític en el qual es va moure. En aquest sentit, un estudi de la vida política catalana d’aquest període posaria de manifest l’existència d’una relativa tensió, especialment en el període que va del 1982 al 1989, entre el govern de CiU i el govern socialista. Aquesta observació de l’ambient polític té la seva importància, ja que, en més d’una ocasió, la Crida i la tensió del moment es van retroalimentar.
La Crida va desenvolupar les seves activitats principalment a Catalunya, malgrat les constants referències als Països Catalans. Del 1986 al 1990, també va desplegar l’activitat al País Valencià i a les Illes. La defensa de la llengua catalana centrà una bona part dels esforços dels “cridaires” valencians i mallorquins. En el cas de Mallorca, cal atribuir a aquest moviment la iniciativa que portà, l’any 1986, a recuperar la celebració de la diada nacional de Mallorca (31 de desembre).
En la trajectòria de la Crida es poden identificar diverses etapes.
Acte celebrat sota el lema “Som una Nació” al Camp Nou, Barcelona, 26-6-1981, F. Sendra.
AVUI
El primer període es va caracteritzar per l’assoliment d’un consens molt alt al voltant del moviment. Això va permetre realitzar una de les mobilitzacions més recordades i massives de la història del nacionalisme català contemporani. En pocs mesos es van recollir desenes de milers de signatures de suport a la Declaració del Paranimf (document fundacional de la Crida), entre les quals hi havia les de 1 300 associacions. Entre altres activitats d’aquests primers passos de la Crida, cal recordar l’acte en què més de vuitanta mil persones ompliren el Camp Nou sota la proclama “Som una Nació”. Com a reflexió més general es podria dir que aquesta etapa té més a veure amb la tradició d’acció catalanista que va caracteritzar els últims anys del franquisme que no pas amb el que havia de ser el futur de la Crida a la Solidaritat.
Els pactes UCD-PSOE d’harmonització del procés autonòmic marquen el que es pot identificar com a segona etapa de la Crida, que es podria datar entre la tardor del 1981 i la primavera del 1983. Aquest segon període es caracteritza per un distanciament —i sovint enfrontament— entre la Crida i els socialistes catalans, però també per l’aproximació —i sovint col·laboració— a Convergència Democràtica de Catalunya. És un període centrat bàsicament en les importants mobilitzacions contra la LOHPA. A partir de la tardor-hivern del 1982 començaren a manifestar-se divergències a l’interior del col·lectiu, concretament en el seu organisme de direcció, el secretariat d’entitats. Aquest tenia un funcionament de tall assembleari, tot i que els representants de les entitats disposaven d’un major protagonisme. Precisament, els intents per part dels representants de les entitats més importants de posar fi a l’assemblearisme i gaudir així d’un control polític, econòmic i organitzatiu més eficaç, va donar lloc a la primera crisi interna. El resultat fou que, a l’estiu del 1983, aquestes entitats van abandonar el col·lectiu i van intentar, sense èxit, la creació d’una Crida paral·lela anomenada Fòrum. La major part van tornar a col·laborar amb la Crida a partir dels anys 1985 i 1986.
La tercera etapa, i la més llarga, es caracteritza per una atmosfera organitzativa i ideològica més radical. Aquesta es podia detectar tant en aspectes organitzatius interns com en les activitats públiques. En l’àmbit intern, cal dir que a partir del 1983 es consolidà el que es podria definir com a cultura antiorganitzativa. Des de la Crida es defugien conscientment els models organitzatius jeràrquics i s’apostava per models alternatius i assemblearis. Això explica, per exemple, que mai no hi existissin figures com la presidència o la secretaria general, tan habituals en altres organitzacions. Per dir-ho planerament, si el model a no seguir era el dels partits polítics, el model a imitar va ser el dels Verds alemanys. Externament aquesta radicalitat es concretà en l’eixamplament de les àrees d’actuació cap a terrenys com ara l’ecologia (campanyes de repoblament i prevenció d’incendis, iniciatives antinuclears…), la solidaritat internacional (Etiòpia i Eritrea, Nicaragua, Palestina, Euskadi, Bòsnia) i l’antimilitarisme (oposició a l’OTAN, suport a l’objecció o la insubmissió). Cal advertir, però, que aquest ampli ventall d’actuacions no va impedir que les activitats amb més incidència fossin les relacionades amb la defensa de la llengua catalana (normalització lingüística de grans empreses públiques, entre d’altres) i l’exigència de la sobirania política. Aquest esperit alternatiu que la Crida respirava en aquesta etapa es concretà també mitjançant la pràctica d’accions no violentes. La novetat que a Catalunya van representar aquestes accions, la imaginació que hi havia en moltes d’elles (pintar de rosa un vaixell de la VI Flota, penjar-se durant sis hores d’un edifici emblemàtic de Barcelona amb una pancarta de 25 m amb el lema “En Català”...) i la provocació que algunes portaven implícites (treure la bandera espanyola de la seu del govern de Catalunya, fer aparèixer una pancarta amb el lema “Freedom for Catalonia” en el moment de l’arribada de la flama olímpica a Empúries...), van situar la Crida en un espai sovint polèmic però normalment dintre dels límits acceptats en una cultura política democràtica. Totes les actuacions, però molt especialment les accions no violentes, estaven subjectes a una preocupació per la imatge. Des de l’interior de la Crida hi havia plena consciència de la importància que en els temps actuals tenen els mitjans de comunicació, i particularment els audiovisuals. Per aquest motiu, i malgrat les aparences, res o gairebé res d’aquestes actuacions no era deixat a l’atzar o a la improvisació. L’estil moltes vegades provocatiu, fruit de la voluntat i la imaginació, sempre va tenir el límit en allò que genèricament podria ser definit com l’imperatiu del bon gust. Com a resultat d’aquestes actuacions es pot afirmar que la història de la Crida és, en gran part, una història gràfica.
En aquesta etapa també es van viure tensions internes motivades per qüestions d’organització. Els intents per part d’una majoria de reduir un funcionament excessivament assembleari i carismàtic i de dotar la Crida de mecanismes racionals i democràtics, juntament amb altres qüestions de desacord sobre quin havia de ser el seu futur, van provocar una segona ruptura. A l’octubre del 1986 un grup de persones, amb destacats dirigents al capdavant, va abandonar la formació i, pocs mesos després, alguns d’ells es van incorporar a ERC. En anys posteriors les crisis es van repetir per qüestions similars. Com es pot observar, les pugnes entre models organitzatius assemblearis i models racionals democràtics van ser cícliques al llarg de la història de la Crida.
Concert per Bòsnia organitzat per la Crida, Barcelona, 1993, J. Losada.
AVUI
El mateix fet de la dissolució de la Crida (juny del 1993) i la forma en què aquesta es produí, amb un concert per Bòsnia al Palau Sant Jordi de Barcelona i un acte al paranimf de la UB quatre dies més tard, són un bon exemple d’una particular trajectòria. Les claus que expliquen la decisió d’autodissoldre’s són diverses. El canvi de l’escenari polític a Catalunya i les objectives dificultats per a mantenir l’impacte i l’èxit de les seves activitats expliquen parcialment la decisió. Però també els intents d’utilització de la Crida per part d’algunes forces polítiques —especialment a partir del 1989— i alguns factors personals de l’equip que la va dirigir fins a l’últim moment són imprescindibles per a aproximar-se als motius que la portaren a desaparèixer.
Fèlix Cucurull va dir, a la meitat dels anys vuitanta, que si la Crida no existís s’hauria d’haver inventat. Badia i Margarit, pocs anys després, la va comparar a una tecla d’un piano que puntualment pot desafinar però que globalment és imprescindible per a una bona interpretació. Altres, possiblement amb voluntats menys elogioses, la van definir com un escamot publicitari. Possiblement, però, la fortuna de la Crida és que poc o molt, bé o malament, va ser present en l’escenari sociopolític de Catalunya des del 18 de març de 1981 fins al 29 de juny de 1993.