Disset anys de política internacional catalana

La recuperació de les institucions d’autogovern a Catalunya ha coincidit amb l’aparició —al costat dels estats— de nous actors en el terreny de la política i de les relacions exteriors, entre els quals hi ha les regions.

Des de Catalunya aquest procés s’ha viscut amb una especial intensitat. D’una banda, l’Estat espanyol s’ha obert al món, a Europa, sobretot des de l’adhesió a les Comunitats Europees l’any 1986. D’altra banda, la mateixa història, vocació i personalitat catalanes militen clarament vers una obertura internacional, cap a un esforç de projecció exterior.

Però construir una política exterior no ha estat fàcil per l’absència quasi total de competències en matèria de relacions internacionals, que la Constitució del 1978 reserva a l’Estat en exclusiva. Aquest marc (competencial restrictiu ha estat utilitzat pel govern central durant molts anys per a dificultar l’acció exterior de la Generalitat.

L’obertura internacional del país ha estat el gran objectiu de la política exterior catalana, en primer lloc per una raó funcional: en un món progressivament interrelacionat, per a governar amb plena eficàcia és indispensable no limitar-se a actuar dins el propi territori. S’han de traspassar les fronteres, i això no solament afecta l’administració, sinó el conjunt de la societat catalana. Entre altres raons, la imatge internacional és essencial per a atreure inversions estrangeres o per afavorir les exportacions i l’expansió internacional de l’empresa catalana. És un factor clau per a la competitivitat del país.

La segona raó és de caràcter identitari. Alhora que per a ser un país modern i competitiu és necessària una bona política exterior, aquesta és igualment important per a mantenir les arrels de la identitat catalana. El fet que des de fora es vagi coneixent Catalunya com una nació amb una història i cultura pròpies, amb un sistema polític característic i amb una determinada estructura econòmica i un bon grau de cohesió social, ajuda a construir el país. A més, l’especificitat de Catalunya es manté conjugant un esforç de projecció cap a l’exterior amb la capacitat d’integrar les aportacions constructives que han vingut de fora, tot separant-les de les imposicions destructives sofertes al llarg de la història.

La pervivència d’una cultura i llengua pròpies exigeix aquest esforç d’obertura. Avui la presència internacional del català queda assegurada per una xarxa d’un centenar de lectorats en les principals universitats del món, als quals la Generalitat dona suport.

La resta de països de parla catalana han evolucionat també en aquest període. Moltes accions s’han fet conjuntament amb les Illes Balears o el País Valencià, malgrat que en altres terrenys s’han marcat objectius polítics diferents, per regla general més ambiciosos en el cas del Principat. Les relacions amb la Catalunya francesa han tingut una dimensió marcadament cultural. Avui el Rosselló i Perpinyà viuen un lent però ferm procés de recuperació del català, motivat en part per la clara consciència que Barcelona i Catalunya són el seu gran mercat.

Certament, Andorra constitueix un cas ben diferent. La seva estratègia exterior s’ha encaminat al ple reconeixement com a Estat sobirà, la qual cosa s’ha concretat amb la seva entrada a l’ONU i al Consell d’Europa. Al marge d’això, Catalunya treballa al costat d’Andorra en la cooperació transfronterera entorn als Pirineus.

El fet de no constituir un membre de ple dret de la comunitat internacional, de no tenir un Estat propi, dificulta l’accés i la utilització dels mecanismes clàssics de projecció exterior. El reconeixement internacional de Catalunya no ha estat fàcil i ha obligat a cercar solucions imaginatives i innovadores. Aquí convé destacar el protagonisme adquirit per Jordi Pujol, que sovint és definit com el ministre d’Afers Estrangers de Catalunya.

La relació de tots els seus viatges depassaria l’extensió d’aquest escrit, però cal destacar que ha visitat oficialment els països europeus i de la Mediterrània, el nord i el sud d’Amèrica, i els estats més rellevants de l’Àsia: Xina, Japó, Indonèsia… Aquests viatges han donat resultats importants, tant en el grau del coneixement internacional de Catalunya com en el terreny més concret de l’economia i dels intercanvis culturals o científics, i es detecta una línia ascendent en el nivell d’atenció que es concedeixen als seus desplaçaments. Avui és freqüent que rebi un tractament que pot respondre a la realitat política i econòmica de Catalunya i al pes polític de Jordi Pujol, però que depassa de molt el que protocolàriament correspon a una autoritat regional.

El govern català s’ha dotat, a més, dels instruments necessaris per a poder dur a terme aquesta acció: organismes especialitzats com el Patronat Català Pro Europa, l’Institut Català de la Mediterrània, el Centre d’Informació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM), el Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA), el Consorci de Promoció Exterior de la Cultura Catalana (COPEC), entre d’altres, i una estructura de coordinació, el Comissionat per a Actuacions Exteriors, creat l’any 1992 i que posteriorment va ser substituït per una Direcció General amb les mateixes funcions. Per mitjà d’alguns d’aquests organismes s’ha assegurat la presència continuada en una sèrie d’enclavaments estratègics.

Finalment, la projecció del país es fonamenta en les entitats —els casals— que agrupen els catalans que viuen a l’estranger. L’especificitat de les darreres emigracions catalanes fa que es tracti de col·lectius d’elevat nivell i preparació, que assumeixen posicions de lideratge econòmic i polític en els països d’instal·lació.

Dins d’aquesta internacionalització hi ha una matèria especialment sensible: l’economia. Sobretot a partir de l’adhesió a les Comunitats el creixement econòmic de Catalunya està en funció de l’obertura exterior. I cal dir que el teixit econòmic català ha respost bé al repte de la internacionalització, amb un increment significatiu del seu grau d’obertura.

Són destacables alguns dels esforços fets en aquest sentit: l’any 1983 Catalunya impulsava la creació de la Comunitat de Treball dels Pirineus, i al final dels anys vuitanta s’intensificaven les relacions amb Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, cosa que donà lloc a la creació de l’Euroregió l’any 1991. Ambdues organitzacions han dut a terme una tasca important per reduir els efectes separadors de les fronteres i canviar un clima de confrontació pel diàleg i la col·laboració. Una tasca que, a més, constitueix una contribució a la construcció de la unitat europea. Un exemple dels molts que es podrien posar —l’eix del Llobregat i el túnel del Cadí— adquireix la seva plena dimensió com a itinerari europeu.

A això cal afegir que la política mediterrània catalana és, en part, una prolongació de la cooperació transfronterera. L’Euroregió té una vocació clarament mediterrània i ha estat el nucli entorn del qual s’han vertebrat acords estesos des del Llevant ibèric firié al nord d’Itàlia, en terrenys com les PIME, les noves tecnologies o els transports. I això, sense menysprear l’atenció cap als països del Magrib.

D’altra banda, una bona part dels esforços exteriors de Catalunya s’han orientat a aconseguir una participació regional en l’esfera internacional i, més en concret, en la construcció europea. La posició de Catalunya com una regió amb pes a Europa ha permès no solament participar en aquest procés, sinó exercir-hi un lideratge. Això s’ha fet bàsicament a través de l’Assemblea de les Regions d’Europa (ARE), creada l’any 1985 (amb el nom de Consell de les Regions d’Europa) i presidida entre el 1992 i el 1996 per Jordi Pujol. Fou l’ARE la primera entitat europea que demanà la creació del Comitè de les Regions, a partir d’una proposta redactada per Catalunya. Avui, els mecanismes de participació regional a la Unió Europea i el Consell d’Europa —tot i les seves mancances— permeten a les regions parlar amb veu pròpia en ambdues organitzacions. Cal destacar el Comitè de les Regions, que ha dut a terme una tasca amb un gran rigor tècnic i nivell polític. El seu segon president ha estat Pasqual Maragall i Mira.

En tot aquest procés, en ocasions, s’ha renunciat a plantejaments propis de Catalunya per a possibilitar solucions adequades per a tothom. Això no obstant, aquesta tasca ha permès donar a conèixer a Europa allò que Catalunya és i representa. Avui el Principat és un dels primers referents per a les regions i les nacions que no tenen un Estat propi:

Exemples del model català es poden trobar arreu d’Europa. A Escandinàvia, les regions no capitalines més dinàmiques s’autodenominen “la Catalunya sueca o noruega…”. A Itàlia, el procés de reforma constitucional és curull de referències a la realitat catalana. Més recentment, en el procés de Devolution a Escòcia i al País de Gal·les, el model català se situa com un precedent de primera línia.

Però, a més de treballar pel regionalisme europeu, les competències i necessitats de Catalunya han dut, alhora —seguint els precedents d’Alemanya o Bèlgica—, a articular un sistema de participació efectiva en la política europea de l’Estat. Les conferències sectorials, la possibilitat de participar en els treballs dels comitès consultius de la Comissió Europea, el conseller autonòmic a l’ambaixada espanyola davant la UE, són mecanismes que s’han impulsat des de Catalunya. Posteriorment, la possibilitat de participar en reunions del Consell de Ministres Europeu comporta una influència real en les decisions de política europea del govern espanyol.

Els disset anys de projecció exterior presenten un balanç important. Més de dos-cents viatges d’alta significació política, cultural i econòmica del president de la Generalitat són una mostra del dinamisme que s’hi ha imprès. Com ho són també els acords de cooperació interregional, l’activa implicació en el moviment regional europeu, la xarxa d’oficines a l’exterior o la presència i participació en la Unió Europea.

Aquest esforç de projecció exterior ha estat compartit pel govern de la Generalitat i per una societat civil que s’ha sumat a aquesta acció, i que en ocasions l’ha liderat. Els resultats són avui evidents: tant pel que fa a l’obertura del país com al grau de coneixement que es té de Catalunya arreu del món i a la imatge positiva que projecta.

Per tot això, ha estat essencial la voluntat de construir aquesta política. Si no s’hagués exercit una pressió per anar avançant, per poder actuar en nous àmbits, l’actuació exterior catalana tindria un abast molt més limitat del que té efectivament avui.