Del 1977 al 1996, el sindicalisme espanyol va haver de créixer com a organització, en primer lloc, i, a més, va haver de consolidar la seva presència en els sectors productius i enfortir la seva representació institucional en els centres on s’adopten les decisions socioeconòmiques més rellevants. Durant la primera dècada després de la seva legalització, va haver de fer front, a més, a una política de concertació amb les forces empresarials i els poders públics, en què l’objectiu principal no era el repartiment dels fruits obtinguts pel creixement econòmic, com va ser la concertació europea de la dècada dels anys seixanta i primera meitat dels setanta, sinó el repartiment de l’austeritat i la consolidació de la democràcia política, deixant aspectes rellevants de propostes de desenvolupament socioeconòmic per a un moment posterior a l’esmentada consolidació.
L’existència del moviment sindical va ser seriosament condicionada per les crisis econòmiques dels anys vuitanta i pels processos de reestructuració productiva vinculats als canvis tecnològics del món de la producció, canvis que van sorprendre en millors condicions per a afrontar-los els sindicats europeus que no pas els espanyols.
El marc limitat d’un article com aquest tan sols permet exposar les grans línies del desenvolupament del sindicalisme espanyol i aconsella no deixar d’apuntar en aquesta introducció les tasques pendents que té en l’actualitat el moviment sindical després de vint anys d’existència legal:
- La potenciació de la capacitat contractual del sindicat per a evitar fenòmens de flexibilitat incontrolada o desregulació del mercat laboral.
- El reforçament, la defensa i la reforma del sistema públic de protecció social.
- Una presència més gran a les empreses i els centres de treball.
- L’avançament cap a una unitat sindical, però no tan sols dels sindicats estatals més representatius, sinó també del sindicalisme estatal minoritari i de les organitzacions autonòmiques més representatives, perquè no s’ha d’oblidar que al País Basc el sindicalisme autonòmic de Solidaridad de Trabajadores Vascos és la primera força sindical i a Galícia el sindicalisme autonòmic arriba al percentatge de delegats requerit legalment (15%) per a ser considerat més representatiu.
- El suport a les polítiques de concertació amb els poders públics per a resoldre els problemes que afecten el treballador en tant que ciutadà, com ara els transports o els horaris comercials, per exemple, combinat amb una defensa radical del propi projecte sindical, és a dir, del seu espai d’autonomia.
També és adient fer una afirmació que podria trobar-se en les conclusions d’un estudi més detallat: el sindicalisme espanyol continua tenint plena incidència en la vida institucional i en moltes empreses i centres de treball, perquè malgrat la seva limitada afiliació, del 13-15%, el seu grau d’audiència i la seva capacitat de convocatòria són molt superiors en els moments i els temes que més interessen als treballadors.
Evolució històrica i períodes d’articulació del sindicalisme estatal
Roda de premsa dels sindicats durant la convocatòria de vaga general del 14 de desembre de 1988, Barcelona.
AVUI / X. Jubierre
Des del període predemocràtic que s’inicià a partir de la mort del general Franco al novembre del 1975 fins a l’actualitat es poden caracteritzar quatre grans etapes durant les quals, especialment durant les dues primeres, el gran sindicalisme va haver d’adaptar-se al nou marc sociopolític de la democràcia i la nova realitat socioeconòmica; en aquest sentit, deixà de ser un sindicalisme de mera confrontació per a convertir-se en un sindicalisme de proposició, control i gestió, però sense poder ni haver d’oblidar la seva capacitat reivindicativa i la seva afinitat emancipadora del món del treball:
- La primera etapa abraça fins a l’aprovació de la Constitució Espanyola al desembre del 1978 i té en els acords de la Moncloa del 1977 l’exemple més clar de la concertació política amb clara incidència en el terreny social, malgrat que els sindicats no van participar en els acords.
- La segona s’estén des del 1979, i més en concret des de la signatura del primer acord interconfederal entre la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), al juliol del 1979, fins a un moment indeterminat que es pot situar dins el 1987 en què el moviment sindical va trencar amb el govern i va posar fi a la política de pactes i acords socials subscrits en anys anteriors. Tant en l’àmbit estatal com en l’autonòmic català, va ser una etapa fructífera per al desenvolupament d’una política concertada entre poders públics i organitzacions empresarials i sindicals, al marge de la seva major o menor concreció en pactes o acords escrits. Mereix especial menció l’Acord Nacional per a l’Ocupació subscrit el 23 de juny de 1981, pocs mesos després del fallit intent colpista, en què la necessitat d’enfortir el sistema democràtic cobrava tanta importància com les decisions pròpiament socioeconòmiques contingudes en l’acord, si no més; la signatura de l’acord es justifica, en paraules textuals d’Antoni Gutiérrez, secretari general de Comissions Obreres —el sindicat més reticent a les polítiques de macroconcertació en aquell moment històric—, perquè en aquells moments “en las reflexiones sindicales pesaba en primer plano, y de manera muy destacada, la necesidad de dotarnos desde lo social de un clima que pudiese dar una mayor estabilidad política a la democracia”. Durant aquest període es desenvolupà una política legislativa que va tendir a privilegiar la flexibilitat en la contractació laboral temporal i una política sindical que confirmava i ratificava jurídicament la primacia dels sindicats estatals més representatius, al mateix temps que es produí una confrontació fins llavors desconeguda entre forces polítiques i socials que es proclamaven del mateix bàndol de l’esquerra socialista.
- La tercera etapa tingué el seu moment inicial en la vaga general del 14 de desembre de 1988 i es caracteritzà durant els anys de govern socialista per una marcada confrontació amb la política socioeconòmica de l’executiu, plasmada en diverses vagues generals, encara que en l’última etapa del govern es va tornar a una certa política de concertació, primer en l’àmbit de la política de control de la contractació laboral, després en el de la formació continuada i finalment en el terreny de la creació d’instàncies extrajudicials de solució de conflictes laborals. La confrontació en l’àmbit estatal no té relació simètrica amb la realitat sociolaboral existent durant aquest període en els àmbits autonòmics, i molt especialment en l’àmbit català, on les forces socials van arribar a acords significatius durant aquest període conflictiu en qüestions tan rellevants com la seguretat i la salut en el treball o la constitució del Tribunal Laboral de Catalunya. Es tracta, doncs, d’un procés en certa mesura contradictori, atès que la conflictivitat laboral es produí a escala institucional i als òrgans de direcció, mentre que als àmbits empresarials se seguia donant un procés de recerca d’acords i negociació, molt especialment demanat pels treballadors de major qualificació i que desenvolupaven l’activitat professional al sector de serveis, mentre que la conflictivitat era més defensada pels treballadors del sector industrial, més joves i amb un nivell de qualificació professional més baix.
- La quarta etapa en què actualment es troba el sindicalisme espanyol i de la qual no hi ha prou perspectiva històrica per a fer-ne una anàlisi amb deteniment, és marcada pels acords aconseguits tant amb les organitzacions empresarials com amb el govern popular en política sociolaboral; una política de concertació que no impedeix de cap manera una política de duresa i confrontació davant decisions estimades contràries als interessos del món laboral, com ara la congelació salarial dels funcionaris públics o els processos indiscriminats de privatització d’empreses, per posar-ne dos exemples significatius.
Aquestes quatre fases del desenvolupament del sindicalisme poden resumir-se en dues grans etapes: una primera que abraça el període comprès entre el 1977 i el 1987 i la segona que va des del 1987 fins a l’arribada al poder del govern popular al març del 1996.
El primer període
Durant el primer període, el moviment sindical, encara que amb diferències respecte de l’actuació de cada sindicat, va optar per la política de concertació, ja fos de caràcter socioeconòmic o amb plantejaments polítics, amb els acords de la Moncloa com a exemple més clar d’aquest segon supòsit. Si el sindicalisme clandestí havia tingut una lògica política de confrontació amb la dictadura, i la defensa dels interessos dels treballadors en qualsevol sector o empresa acabava convertint-se en un problema polític davant la impossibilitat de gestionar-los i resoldre’ls en l’àmbit d’un parlament no democràtic, la seva legalització l’any 1977 i el reconeixement dels drets econòmics, socials i sindicals en la Constitució del 1978 van generar un sindicalisme més de control i gestió de la conflictivitat laboral, que donà prioritat en una primera etapa a la consolidació del sistema polític democràtic enfront de les expectatives de millores socioeconòmiques per al món del treball.
Reunió del comitè de la Unió General de Treballadors amb el seu secretari general, N. Redondo, Barcelona, 7-2-1980.
AF/AHC / Pérez de Rozas
La consolidació de la democràcia i la millora i superació de la greu crisi econòmica en la qual es trobà el sindicalisme espanyol en el moment de la seva sortida a la llum pública feren aconsellable una moderació social i l’evitació d’una radicalització conflictiva, tenint en compte també que els sindicats estatals més representatius —la Unió General de Treballadors i la Confederació Sindical de Comissions Obreres— estaven condicionats per la seva estreta interrelació i dependència amb les forces polítiques germanes, el Partit Socialista i el Partit Comunista, més clarament delimitades en el primer cas que en el segon.
Es tractà, doncs, d’un procés de concentració que va tenir aspectes clarament positius per a la consolidació del sistema polític democràtic, però que situà el sindicalisme estatal en una posició de subordinació respecte a les decisions que s’adoptaven a la seu política, de manera que els pactes assolits van estar determinats en gran part no per decisions autònomes de les organitzacions sindicals sinó per l’entorn sociopolític, les expectatives de la situació econòmica o la necessitat de reforçar-ne la legitimació institucional enfront d’altres forces econòmiques i polítiques.
L’autonomia sindical, a la qual més endavant es farà referència, va quedar mediatitzada durant aquest període per un innegable grau de subordinació a decisions polítiques, subordinació no volguda probablement de manera voluntària per les organitzacions sindicals, però certament existent si s’analitza l’entorn polític, econòmic i social de l’època, i que es veié dràsticament suprimida en l’etapa històrica que s’inicià a partir del 1987 amb la ruptura de les organitzacions germanes de la família socialista.
Els pactes o acords subscrits des del final de la dècada dels setanta fins a l’inici de la segona meitat de la dels vuitanta tenien en el seu deure la inclusió de nombroses grans declaracions de principis que posteriorment no eren concretades, així com l’establiment de terminis molt breus per a aconseguir la plena adopció dels acords més concrets, cosa que n’impossibilitava sovint l’efectiva aplicació. Per això mateix, en la segona etapa de concertació, les propostes sindicals van anar en la línia de fixar prioritats més concretes i tangibles i terminis més ajustats per a la seva aplicació, i també d’establir garanties per a aconseguir que allò pactat funcionés eficaçment.
Si bé és cert que els pactes bipartits o tripartits van significar la consolidació del sindicalisme estatal estretament vinculat a les forces polítiques d’esquerra i l’afirmació davant el món del treball espanyol que ells eren els autèntics representants dels seus interessos, no és menys cert que la moderació voluntària de la conflictivitat, la juridificació de les relacions laborals i els escassos resultats tangibles obtinguts per als representats per aquestes organitzacions (és a dir, la millora de les condicions econòmiques salarials, supeditades gairebé sempre a un moment posterior en el qual la situació econòmica es recuperés i l’obtenció de beneficis per part empresarial possibilités un repartiment més equitatiu de la riquesa) van tenir també un important cost per als sindicats estatals.
Aquests costos es manifesten en termes de pèrdua d’influència en la vida laboral de les empreses i d’increment de la desconfiança cap als sindicats d’un nombre no negligible de treballadors per l’aparent politització de les seves actuacions, entesa aquesta politització en clau partidista de partits d’esquerra, quan el ventall polític de militància sindical era molt més plural. Un exemple significatiu és el ventall del vot polític en el primer sindicat català, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), en què les dades de les eleccions autonòmiques del 1992 manifesten que, si bé es cert que el vot de l’esquerra va ser majoritari (34,5% per a Iniciativa per Catalunya i 19,5% per al Partit dels Socialistes de Catalunya), no ho és menys que hi hagué un pes nacionalista prou important (7,6% per a Convergència i Unió i 4,6% per a Esquerra Republicana de Catalunya) i encara un no menys significatiu 23,2% d’abstencions.
Aquesta situació, unida a la de crisi econòmica que es va viure a la primera meitat de la dècada dels vuitanta i als canvis radicals en el mercat de treball, amb l’increment de l’atur motivat principalment per un marcat procés de reestructuració i reconversió industrial, va portar a un descens important de l’afiliació sindical, que segons les dades més fiables recollides en diferents estudis sociològics va arribar a anar des del 35% el 1977 (cal recordar l’obligatorietat de pertinença al sindicat vertical durant la dictadura franquista, i com això va poder condicionar l’hàbit d’afiliació sindical en els primers moments de llibertat sindical) fins al 13% l’any 1985, percentatge que s’anà estabilitzant posteriorment.
El segon període
Treballador afiliat a un sindicat durant el transcurs d’una manifestació, Barcelona, 27-1-1994.
Prisma.
El període que s’inicià el 1987 estigué marcat per la millora de la situació econòmica, la recuperació dels excedents empresarials, un volum de contractació laboral més gran (encara que certament amb un grau de precarietat molt elevat) i un marcat desig per part sindical, especialment en el cas de la UGT, de separar-se de les polítiques de concertació en la cúspide que s’havien seguit fins aleshores. Les noves estratègies sindicals d’aquest període van optar per l’abandonament de la concertació tripartida, encara que no descartaven aconseguir acords amb les organitzacions empresarials que possibilitessin un desenvolupament més ordenat de la negociació col·lectiva en àmbits sectorials i territorials inferiors.
La nova estratègia sindical s’assentà en el desig de recuperar un grau de credibilitat més elevat entre el conjunt de la població treballadora i estigué motivada per la confrontació amb polítiques econòmiques dels governs socialistes que considerava que eren lesives per als interessos dels treballadors, i també perquè les organitzacions sindicals constataven que una cosa era la signatura d’un acord i una altra la seva plena aplicació i desenvolupament. En aquest sentit, l’incompliment d’allò pactat en l’Acord Econòmic i Social respecte als nivells de cobertura de l’atur va ser un dels elements més importants per a la ruptura de les relacions dins la família socialista.
Aquesta estratègia es demostrà més endavant com una via útil i rendible per als sindicats a fi d’incrementar la seva presència social, i també com una via adequada per a obtenir acords i pactes positius per al món del treball, no solament per a aquells que treballen sinó per a tots aquells que no poden (aturats) o a qui el marc legal ho impedeix (pensionistes). La nova estratègia sindical va consistir a posar l’accent en la plena afirmació de la seva autonomia i més centrada en els problemes directes del sindicat i dels treballadors, en lloc d’orientar-se a opcions polítiques com en l’etapa anterior. Dit d’una altra manera, l’estratègia sindical, que es fonamentà en la unitat de l’acció dels sindicats estatals més representatius, caminava cap a nous horitzons i buscava arribar a acords parcials sobre temes molt concrets i delimitats, l’ulterior compliment dels quals es pogués garantir plenament. La plasmació d’aquesta política van ser la Proposta Sindical Prioritària del 1988 i la Iniciativa Sindical de Progrés del 1990.
Manifestació conjunta de diferents sindicats a favor dels treballadors de SEAT, Barcelona,, novembre del 1993.
AVUI / M. Anglarill
L’autonomia sindical s’afirmà respecte a les forces polítiques i s’obriren noves vies de relació entre aquestes i les forces sindicals en el pla de la igualtat i no de la subordinació, ja que ambdues poden tenir interessos comuns o diferents segons els casos. El canvi radical produït a Espanya a partir del 1987, unit a la falta de referent polític clar d’esquerra al PSOE, va fer que durant alguns anys adquirís importància un debat que en altres ocasions no s’hauria produït: el perquè de l’ocupació en la pràctica d’un espai polític no cobert per l’esquerra tradicional i quin hauria de ser el lloc institucional i la funció social dels sindicats al final del segle XX.
Cartell per a les eleccions sindicals de la federació del metall de la UGT, 1993.
F.V.
No hi ha espai suficient per a aprofundir aquesta qüestió, però sí que convé deixar apuntat que la polarització no partidista dels sindicats, en especial de la UGT, es va accentuar per la necessitat de marcar les distàncies amb el PSOE respecte a l’etapa anterior, i també perquè l’espai d’actuació sindical cada vegada quedava, i queda, menys tancat entre les quatre parets de les empreses i els centres de treball. D’aquesta manera, i tal com es va indicar encertadament en l’informe Foessa del 1994, les actuacions sindicals en aquest període de la darreria dels anys vuitanta i el començament dels noranta “sirven como referente para formar y movilizar a la opinión pública en un amplio espectro de temas que se sitúan mucho más allá de la política tomada en un sentido estricto”.
El funcionariat després del franquisme
Manifestació de funcionaris en protesta per la congelació salarial, Barcelona, 1996.
AVUI / J. Losada
Sota el franquisme, el funcionariat fou un estament protegit pel paternalisme d’estat.
La condició de funcionari era envejada pel que tenia de garantia de seguretat i estabilitat laborals, tot i que també anava associava a la ineficiència d’un aparell que mai no va estar al servei de la ciutadania. Amb la integració a Europa, els anys vuitanta, hom començà a revisar aquest funcionament, bé que les inèrcies d’anys induïen els polítics a evitar mesures impopulars. La situació canvià a la dècada següent, en què les pressions per a reduir les dimensions de l’administració s’intensificaren. Les resistències dels funcionaris a les restriccions dels governs central, autonòmic o local (congelació de salaris, reducció de contractes, jubilacions anticipades, traspàs de serveis a empreses privades, etc.) foren rebudes de manera desigual per l’opinió pública: així, si bé sovint s’acusava els funcionaris de voler retenir privilegis, altres vegades, a banda d’un interès corporatiu, hom hi veia també un símptoma de la tendència creixent al desmantellament de l’anomenat, i a l’Estat espanyol incipient, “estat de benestar”. Aquest fou el cas de les protestes dels mestres de l’ensenyament públic els anys noranta.
L’autonomia sindical
El sindicat ha de prendre en consideració, a l’hora d’elaborar les seves estratègies, els interessos dels subjectes els quals representa i també els dels qui desitja representar, parant especial esment en els problemes concrets del món del treball però sense oblidar, com ja s’ha indicat, que no existeix una frontera clara i diàfana entre el que és polític i el que és sindical, perquè decisions que afecten la vida dels treballadors fora del seu àmbit productiu s’adopten tant en el fòrum parlamentari com en les negociacions entre poders públics, organitzacions empresarials i organitzacions sindicals, i a més perquè l’autonomia sindical no significa de cap manera un fals apoliticisme o neutralitat.
Per a José María Zufiaur, un dels més importants defensors de l’autonomia sindical en el sindicalisme espanyol, aquesta només s’assoleix quan el sindicat elabora una proposta sociopolítica i cultural pròpia i disposa d’uns mitjans propis (anàlisi, afiliació, finançament, organització) que constitueixen les seves forces.
El descobriment del valor de l’autonomia sindical respecte de les forces polítiques i dels governs es va anar obrint gradualment en l’àmbit estatal i autonòmic des de la meitat de la dècada dels vuitanta, amb la manifestació explícita en l’àmbit sindical que la prioritat de l’actuació sindical ha de ser la defensa dels seus representats sense que aquesta estigui condicionada per decisions polítiques de partit o de govern. El desenvolupament i l’enfortiment de la unitat d’acció van anar paral·lels a la configuració d’espais propis d’actuació dels sindicats respecte als partits polítics. L’autonomia sindical no vol dir, com és obvi, que no puguin existir llaços comuns entre algunes forces polítiques i sindicals, atès que es tracta de l’existència d’espais diferenciats i no necessàriament contradictoris per a sindicats i partits. L’anàlisi de la realitat històrica del moviment sindical, bàsicament als països nòrdics, la Gran Bretanya i Alemanya, serveix per a fonamentar de manera consistent l’anterior afirmació.
Aquests espais diferenciats d’actuació es deuen, fonamentalment, al més ample ventall social dels partits polítics progressistes i dels governs d’aquest signe en relació amb el de les organitzacions sindicals, la qual cosa comporta que el partit dirigeixi la seva actuació a un major nombre de ciutadans per aconseguir-ne el vot en les eleccions polítiques, mentre que el sindicat es concentra més en la població assalariada.
Cartell de la CGT convocant a la vaga del 27 de gener de 1994.
Image
En l’àmbit estatal i autonòmic espanyol, la manifestació de l’autonomia sindical és clara i contundent en els documents congressuals bàsicament a partir de la segona meitat dels anys vuitanta, si s’exceptua el cas de la Unió Sindical Obrera, que des de la seva creació el 1961 va fer de l’autonomia sindical l’eix central de la seva diferenciació enfront de les restants forces sindicals, i emfasitza en l’article segon dels seus estatuts que la USO “afirma el paper protagonista del sindicat i dels treballadors en la societat, la seva maduresa i capacitat d’autoorganitzció, de convergència o divergència amb el quadre polític institucional o els poders econòmics en funció dels propis objectius del sindicat”.
El sindicat es configura com una institució independent de les forces polítiques i dels governs, així com de les organitzacions empresarials i altres poders fàctics, però aspirant a convergir amb les forces progressistes per a aconseguir una societat on els drets dels treballadors siguin plenament reconeguts, perquè de cap manera accepta que l’autonomia sindical es pugui identificar amb l’autosuficiència sindical per a encarar i resoldre tots els problemes que afecten el món del treball. En el seu diàleg amb les forces polítiques ha d’imperar un sentit de respecte als plantejaments de cada força, buscant un acord per la via de l’acostament de les posicions comunes en la defensa del món del treball i jutjant-les totes i cadascuna per la seva actuació real i no simplement pels seus programes o grans declaracions programàtiques.
El fet que els sindicats no són indiferents a la realitat política ho demostren les seves constants crides a la regeneració del teixit polític progressista i a l’acostament de les forces polítiques d’esquerra. D’aquesta orientació, n’hi ha dos exemples clars, l’un en un document de la UGT catalana i l’altre en un de la CONC. Així, en la ponència de política sindical del IX Congrés de la UGT de Catalunya, celebrat el 1994, es reivindicava “l’orientació socialista de la seva pràctica sindical”, entesa com l’amortització del desenvolupament econòmic amb el desenvolupament social per a aconseguir una millora de les condicions de vida i de treball. D’altra banda, l’exsecretari general de la CONC, Josep Lluís López Bulla, va defensar en el seu informe general al VI Congrés celebrat l’any 1995 que la CONC és “un sindicat que està a l’esquerra, però no un sindicat d’esquerra. Això vol dir que ens situem en l’univers de l’esquerra, però que no depenem de cap organització de l’esquerra”.
Afiliació i audiència sindical: dades sobre la representativitat social
És difícil obtenir dades fiables pel que fa a l’afiliació de les organitzacions sindicals, si bé aquesta dificultat no és patrimoni únic i exclusiu del sindicalisme estatal i autonòmic espanyol, perquè, a excepció d’Irlanda i el Regne Unit, no hi ha enlloc cap obligació legal de facilitar anualment les dades sobre afiliació a una institució o organisme extern.
Dels diferents estudis consultats, així com de les dades facilitades en els documents de les mateixes organitzacions sindicals, se’n pot deduir que la taxa d’afiliació a Espanya és de les més baixes d’Europa, malgrat que pràcticament s’hagi estabilitzat des de la meitat dels anys vuitanta i que els últims anys s’hagi produït fins i tot un cert increment. Des del 27-30% de la població activa afiliada al final dels setanta es va passar a prop del 22% a la meitat de la dècada dels vuitanta i actualment no arriba al 15%, si bé els percentatges són sensiblement superiors en alguns sectors de forta presència sindical històrica, com ara el siderometal·lúrgic, i en la funció pública, a causa de l’important creixement protagonitzat per aquesta fins fa ben pocs anys i, també, del grau de seguretat i estabilitat en el treball de què gaudeixen la major part dels seus treballadors. Cal esperar que la recent reforma del mercat de treball que tendeix a aconseguir una estabilitat laboral més gran repercuteixi positivament a mitjà termini sobre l’increment de l’afiliació sindical.
Les dades situen el sindicalisme espanyol a la part baixa del conjunt de països comunitaris i posen de manifest que algunes de les dificultats que té per a incrementar l’afiliació són semblants a les de la resta de països de la UE, per bé que, pel que fa a l’Estat espanyol, no es pot oblidar el període històric de la dictadura i la seva manca de llibertats sindicals, així com l’apogeu de la crisi econòmica precisament en el moment en el qual els sindicats espanyols iniciaren el procés de consolidació i desenvolupament després de la seva legalització.
Segons les últimes dades de l’Eurobaròmetre de la Comunitat Econòmica Europea, que corresponen al 1991, el país amb una taxa de sindicació més elevada era Dinamarca, amb el 77,1%. A la part més baixa de l’escala d’afiliació sindical hi havia França amb el 9,4%, Espanya amb el 13,3%, Portugal amb el 17,2% i Grècia amb el 20,3%, països tots aquests caracteritzats per una política conflictiva de relacions laborals. L’estudi esmentat demostra, amb caràcter general per a tots els països, que els treballadors ocupats en petites empreses i aquells que presten els seus serveis a temps parcial tenen moltes menys possibilitats de pertànyer a un sindicat i que, per contra, els que desenvolupen la seva activitat en el sector públic tenen el 14,4% més de probabilitats d’estar afiliats a alguna organització sindical.
Les baixes taxes d’afiliació a Espanya es deuen a factors diversos com ara l’estructura del mercat de treball, l’estructura organitzativa del sindicat, la seva major o menor presència a l’empresa, o l’actitud empresarial davant el fenomen sindical, per esmentar tan sols alguns exemples significatius, i en menor proporció als profunds alts i baixos ocorreguts a l’inici de la transició democràtica (1976) i l’inici de la crisi econòmica (1981-82), ja que van ser deguts tant a unes falses expectatives generades en ocasió de la legalització dels sindicats democràtics com a una situació econòmica difícil que va provocar la pèrdua del lloc de treball de milers de treballadors que, en el cas d’estar afiliats, van deixar de pertànyer a una organització sindical.
Cartell cridant les dones al vot a les eleccions sindicals, s.d.
FCG-AHCONC / P.V.
Sembla que cal relacionar estretament les baixes taxes de sindicació amb els factors següents:
- L’alt grau d’eventualitat i precarietat en el mercat de treball espanyol, ja que no es pot desconèixer que el fet que prop del 33% de la població treballadora estigui en situació de temporalitat contractual i el 20% siguin desocupats, segons l’Enquesta de Població Activa, incideix negativament sobre el grau d’afiliació.
- El mateix marc legal regulador de la negociació col·lectiva d’eficàcia general no incentiva l’afiliació, ja que els efectes d’un conveni negociat pels sindicats més representatius i que compleixi els requisits fixats per la Llei de l’Estatut dels Treballadors s’estenen al conjunt de la població treballadora i empresarial del sector i àmbit territorial en què s’ha produït la negociació, i el mateix passa quan els individus legitimats negocien un conveni d’empresa.
- En l’àmbit empresarial no s’han prodigat precisament les mostres de respecte i simpatia per la presència sindical, de manera que no són infreqüents els litigis als tribunals per presumptes violacions del dret de llibertat sindical, manifestades en sancions als treballadors, falta de promoció professional o tracte desconsiderat per part de la direcció.
- Tampoc no hi ha contribuït la política practicada pel govern socialista durant el seu llarg mandat, ja que va enfrontar les organitzacions sindicals amb el govern i va posar molts treballadors en un compromís, dividits entre la seva militància política i sindical socialista, per bé que també va ser durant aquest període que es va dictar la llei més important d’institucionalització de la representativitat sindical (Llei Orgànica de Llibertat Sindical).
- Finalment, i no menys important, no es pot oblidar la dificultat dels sindicats per a arribar als col·lectius que s’incorporen al mercat de treball (joves, dones, tècnics qualificats, etc.), com ja s’ha indicat abans, i que no disposen de les mateixes perspectives ni les mateixes sensibilitats que el sindicalista masculí clàssic del sector industrial, i la dificultat d’oferir uns serveis de qualitat que incentivin l’afiliació sindical merament instrumental.
Parlament de L. Llach durant la vaga general del 14 de desembre de 1988, Barcelona.
J. Mestre / AVUI
Les eleccions sindicals a Catalunya. 1978-1995.
Però dit això, cal manifestar ara amb claredat que no s’ha de confondre en absolut la taxa de sindicació amb l’audiència sindical, la qual és molt més elevada i es manifesta clarament en l’alta presència dels treballadors afectats quan es convoquen assemblees o referèndums per a decidir sobre l’acceptació o no de l’última proposta negociadora per part empresarial, i en la seva participació en els conflictes laborals. D’això, n’és un exemple clar i significatiu el suport que va tenir la convocatòria de vaga general el 14 de desembre de 1988, i també el fet que prop d’un 80% de treballadors participen en les eleccions per als seus representants al si de les empreses (col·loquialment denominades eleccions sindicals).
Es tracta, doncs, d’una participació per delegació, poc compromesa, ja que pretén que els sindicats i els representants elegits defensin correctament els interessos col·lectius, si bé no s’actua de manera activa per mitjà de l’afiliació o del seguiment continuat de l’activitat representativa per a controlar i assegurar la defensa d’aquests interessos de la manera més eficaç.
L’anàlisi de les dades sobre les eleccions sindicals a l’Estat espanyol en l’últim procés electoral del qual hi ha dades globals, l’any 1990 (cal recordar que no hi ha dades globals de les eleccions celebrades a partir del final del 1994 en virtut dels canvis en la legislació laboral, per bé que les dades conegudes fins a l’abril del 1997 facilitades per les organitzacions sindicals indiquen que CCOO avantatja la UGT de prop de 2,5 punts), demostra aquesta important presència i audiència del sindicalisme més representatiu que es palesa després en la negociació col·lectiva, una de les manifestacions més importants de l’activitat sindical, i que posa en relleu que CCOO i la UGT, tant a escala estatal com autonòmica catalana, valenciana i mallorquina, són les dues forces sindicals més importants i representatives.
La influència dels sindicats més grans
Delegats elegits a les eleccions sindicals a Catalunya. 1978-1995.
Com es veu en els gràfics, fins a les eleccions sindicals del 1995, el sindicat hegemònic a Catalunya ha estat CCOO. El seu pes es localitzava, sobretot, a les grans fàbriques del cinturó industrial de Barcelona. La UGT, en canvi, tenia la seva representació preferentment en la petita i mitjana empresa i en el sector de serveis, bé que tenia, també, una presència important en algunes grans empreses industrials. Pel que fa a les altres candidatures representades pel concepte “altres i no afiliats”, han tendit a perdre força en favor de les candidatures hegemòniques, excepte en les eleccions del 1995.
En un altre sentit, és destacable la disminució del nombre total de delegats elegits, disminució associada a les variacions del mercat laboral, que han comportat una minva del cens d’electors i de la quota de representants a escollir. L’increment del treball temporal, la disminució de l’ocupació fixa i l’increment de centres de treball molt petits són, bàsicament, els elements que expliquen aquests canvis.
La Unió de Pagesos
Membres d’Unió de Pagesos durant una protesta, s.d.
AVUI
El sindicat agrari Unió de Pagesos fou fundat el 1974 i legalitzat el 1977. Des dels inicis ha mantingut el predomini entre els agricultors catalans, tal com el 1994 es posà de manifest en les primeres eleccions a les cambres agràries democràtiques, en què el sindicat assolí el 70% dels vots.
Des d’aquesta hegemonia, s’ha enfrontat a les transformacions que, des de l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1986 (aleshores Comunitats Europees), han afectat l’agricultura a Catalunya. L’organització ha contestat sovint les directrius de la UE en matèria agrària.
Les protestes del sindicat han adoptat formes aparatoses, com ara les “tractorades”, i han comportat moments de gran tensió amb les administracions. Una de les mobilitzacions més persistents i amb episodis de més virulència fou la del 1996, motivada per la crisi del sector de l’avellana.
A l’origen de les protestes hi havia la importació de fruita seca i altres productes agrioles per part de la Unió Europea provinents de països tercers que, com el Marroc i Turquia, els proporcionaven a un cost inferior.
Debat sobre l’existència o no d’un sindicalisme nacional
El conseller de Treball de la Generalitat reunit amb representants dels sindicats i la patronal, Barcelona, , 22-7-1981, AHC.
AF/AHC / Pérez de Rozas
Inevitablement sorgeix la pregunta de si existeix o no un sindicalisme nacional quan s’analitza la realitat sindical als territoris autonòmics de parla catalana i es compara amb la d’altres comunitats històriques ben diferenciades com Euskadi i Galícia, on existeixen sindicats específicament autonòmics que gaudeixen d’un elevat grau de representativitat i audiència entre els treballadors, sobretot en el cas de la primera.
La resposta, necessàriament esquemàtica, és la següent: el sindicalisme de Comissions Obreres, i en menor proporció el de la UGT i la USOC, ha assumit eficaçment la defensa de l’autonomia i ha aixecat la bandera per al ple reconeixement de la seva identitat pròpia i diferenciada dins del conjunt del sindicalisme confederal estatal, actuació aquesta que no data de fa pocs anys, sinó que es troba fidelment reflectida en els documents sindicals de l’etapa de la clandestinitat i que també queda demostrada per la presència del sindicalisme de la CONC a l’Assemblea de Catalunya.
Des de posicions més nacionalistes en el terreny polític i sindical s’ha defensat la necessitat de crear un “autèntic sindicat nacional”, i a la meitat dels anys vuitanta Rafael Hinojosa afirmava que no “havia reeixit un sindicat fort de caràcter català” i que aquest buit “crec que tenim l’obligació d’intentar omplir-lo al més aviat possible”. Per a aquesta tasca es van intentar unir les organitzacions sindicals minoritàries i independents, però no prosperaren en la perspectiva d’aconseguir un sindicat més representatiu.
Intentar separar els sindicats CONC, USOC i UGT de Catalunya d’un altre sindicat nacionalista com la Confederació Sindical de Catalunya és voler negar que aquells sindicats han lluitat i segueixen lluitant per la defensa de la identitat autonòmica en el terreny polític, econòmic i social, però sense oblidar l’articulació de la seva actuació sindical amb la de la resta de sindicats i treballadors de tot l’Estat.
La inexistència d’un sindicat específicament autonòmic i desvinculat totalment de qualsevol organització confederal a la resta de l’Estat es deu al fet que avui els sindicats compleixen en bona part el que es consideren les línies mestres d’aquest pretès sindicat nacional: “estar compromès en el redreçament i construcció de Catalunya, en els aspectes de les seves institucions, economia, llengua i característiques pròpies, globals…; un sindicat que tingui la seva capacitat de decisió a Catalunya...”. El ple reconeixement de les autonomies nacionals i regionals ha d’anar de la mà de la seva compatibilització, en el terreny de l’actuació sindical, amb els principis d’unitat i solidaritat de classe a tot l’Estat.
L’autonomia es defensa tant proclamant-la en els estatuts i documents congressuals com fent-la possible en l’actuació quotidiana amb la defensa de la identitat del poble i la configuració d’un marc propi de les relacions laborals que doti de substantivitat pròpia les actuacions del govern autonòmic i de les organitzacions sindicals i empresarials en aquest terreny, sense oblidar la necessària articulació de les polítiques autonòmiques amb les del conjunt de l’Estat per a garantir la igualtat de drets del conjunt de la població treballadora al marge de quin sigui el seu origen o lloc de residència.
Cartell d’una campanya de normalització lingüística en el món laboral, CCOO, s.d.
FCG-AHCONC / P.V.
En els documents congressuals de la CONC s’emfatitza el caràcter autonomista del sindicat i s’opta, ja des de l’inici dels vuitanta, per la creació d’un marc de relacions laborals autònom que permeti al govern autonòmic dur a terme una política laboral pròpia en el terreny de l’ocupació, de les relacions laborals i de la protecció social, tant per als treballadors del sector privat com per als del sector públic, i també es defensa que la Generalitat sigui l’encarregada de gestionar les competències de l’Estat a Catalunya a fi i efecte d’evitar la duplicitat administrativa, sense oblidar la necessitat d’estrènyer la col·laboració entre totes les administracions per a aconseguir una dinàmica més fluida en el terreny econòmic i social.
Sintetitzant, els documents consultats sostenen que “el marc autonòmic de relacions laborals requereix, segons la nostra percepció, d’un subjecte contractual fort, amb la seva pròpia personalitat. És a dir, el sindicalisme de classe i nacional”.
Un sindicalisme, en suma, que recull en el seu article tercer la voluntat política d’anar més enllà del que disposen actualment la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, “com a forma d’avançar cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació per mitjà dels mecanismes establerts en la Constitució, tot això en la perspectiva del ple autogovern per a Catalunya en el marc d’un Estat federal”.
Al País Valencià, CCOO va ser una de les organitzacions que van adoptar la comarcalització i un funcionament autonòmic, “en la línea de colaborar desde el movimiento obrero a la construcción de la identidad nacional valenciana”. En els primers estatuts aprovats al seu congrés del 1977 es pot llegir que CCOO “realizará un sindicalismo de clase para el País Valenciano” i es reclamava una política laboral que omplís l’autonomia de contingut rellevant per al món del treball.
Cartell del IV Congrés de CCOO, Barcelona, octubre del 1987.
FCG-AHCONC / P.V.
En el IV Congrés, celebrat el 1987, el sindicat es marca com a objectiu, per tal que serveixi com a vehicle d’integració d’immigrants, “la normalització del valencià, de la unitat de la llengua catalana, com a vehicle de comunicació en l’àmbit del nostre sindicat i al País Valencià… Tot s’adreça a la finalitat que tots els que viuen i treballen al País Valencià s’hi troben arrelats”. Aquestes tesis van ser ratificades en el V Congrés, celebrat l’any 1992, en el qual es va acordar la creació de l’oficina de promoció i ús del valencià com a compromís per a avançar en la normalització i en l’ús d’aquest idioma en tota l’activitat del sindicat i en el món del treball. Especialment important és un apartat de la resolució general aprovada en aquest últim congrés que pel seu innegable interès es reprodueix a continuació, i en el qual s’acorda com a objectiu preferent per al futur immediat:
"L’extensió del valencià al món laboral i el seu ús habitual tant en les estructures internes del sindicat com en les comunicacions i publicacions… És molt important la potenciació del treball de l’Oficina de normalització del valencià i el reciclatge dels sindicalistes i delegats i delegades de CCOO com a primer pas que faça possible en un futur que volem proper treballar en valencià i per un País Valencià més just, més solidari, més verd i més humà."
Finalment, s’ha de destacar el text aprovat en la ponència de política sindical del IX Congrés de la UGT de Catalunya del 1994, en el qual s’accepta la diversitat de l’Estat de les autonomies i es proposa l’articulació amb els diferents estaments de l’administració “amb l’objectiu d’augmentar la seva presència als sectors i territoris, atenent la diversitat productiva i l’ocupació en el marc de l’Estat”. Tot el document trasllueix la idea d’augmentar el sostre competencial de les comunitats autònomes, però sempre des de la defensa d’uns mínims rellevants per a tots els treballadors en l’àmbit estatal que siguin capaços de garantir un marc de relacions laborals amb una certa homogeneïtat.