Comunicació i cultura

El context

El període històric comprès entre el 1980 i el 1997 es caracteritza per una acumulació exponencial de canvis en el camp de la comunicació i la cultura, que afectaren de manera àmplia i general totes les àrees de l’espai del català. Els principals factors de canvi foren d’ordre tecnològic, econòmic i polític. A partir del reconeixement constitucional de les llibertats bàsiques d’expressió i d’informació a l’Estat espanyol, i ja des de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, els mitjans de comunicació anaren recuperant el seu rol central de mediació i construcció de l’espai públic. Més enllà dels requisits bàsics del nou estat de dret i democràtic, la Constitució espanyola sancionava una nova distribució dels poders que atorgava a les comunitats autònomes competències importants en comunicació i cultura. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears assumiren amb diferents modalitats aquestes competències a través dels respectius estatuts d’autonomia.

L’anàlisi del desplegament d’aquestes competències i, en general, l’evolució dels mitjans i circuits de comunicació i de les principals indústries culturals als Països Catalans, seran l’objecte específic d’aquest treball. Caldrà atendre especialment als importants factors tecnològics i econòmics que en part expliquen el sentit dels canvis, tant en la dinàmica dels mitjans tradicionals com en la innovació de productes, de formats o de serveis. En cosa de quinze anys, per exemple, la majoria de ciutadans dels Països Catalans han passat de ser teleespectadors d’un o dos canals d’una única televisió a poder sintonitzar desenes de canals via satèl·lit o a través de les anomenades plataformes digitals o dels primers sistemes de cable.

L’acumulació de canvis derivats de l’aplicació de les tecnologies de la comunicació i de processament de la informació obligà a idear una nova denominació de les societats afectades. El nom de “societat de la informació” o de “societat de la comunicació”, que començà a ser usat com a sinònim de societat postindustrial a partir dels anys setanta, responia a aquesta necessitat. La irrupció de les noves tecnologies de la comunicació, resultat de la confluència entre microelectrònica, informàtica i telecomunicacions, aportava les bases per a una nova etapa de les economies i les cultures, centrada en l’explotació d’una primera matèria inexhaurible: la informació. L’impacte tecnològic es preveia d’una gran transcendència social i cultural per la seva mateixa dinàmica interna, que esperonava dos processos imparables: la universalització de l’impacte (aplicació a tots els àmbits de l’activitat humana) i la seva mundialització (introducció en totes les regions del planeta). La sensibilització mundial respecte dels reptes i riscos de la globalització de les comunicacions s’expressà especialment a través de la UNESCO i del seu famós Informe Mac Bride (1980).

D’altra banda, el context europeu i l’internacional van afavorir també en el camp de la comunicació i de la cultura uns processos d’homologació i d’interconnexió amb les tendències dominants a Occident. A través dels processos complementaris d’integració econòmica i política, els mitjans de comunicació i algunes indústries culturals començaren a ampliar perspectives i estratègies. La perspectiva europea, la connexió amb els grups multimèdia europeus o multinacionals, la cooperació amb altres actors internacionals, l’entrada de capitals exteriors, foren noves formes d’acció empresarial i professional que s’incorporaren al llarg d’aquest període.

En aquesta panoràmica històrica sobre l’evolució de la comunicació i la cultura als Països Catalans, es presenta en primer lloc una breu síntesi dels principals canvis registrats. A continuació, un seguiment més detallat dels tres grans mitjans que constituïen l’estructura bàsica de la comunicació pública en cada regió, és a dir, de la televisió, la ràdio i la premsa. Molt més sumàriament, es ressegueixen alguns trets significatius de l’evolució de les indústries culturals (publicitat, cinema, fonografia i indústria editorial).

Transformació del sistema mediàtic

Si al començament dels anys vuitanta el context de canvi tecnològic posava en qüestió els sistemes convencionals de producció i circulació mediàtica i cultural, als Països Catalans de l’Estat espanyol les prioritats més sentides no eren d’ordre tècnic sinó polític. La transició política espanyola, pel que fa a l’adopció de polítiques de comunicació, s’allargà molt més enllà de l’aprovació del bloc constitucional (Constitució espanyola del 1978 i estatuts d’autonomia). Després de la dictadura, la transició cap a la democràcia hagué d’afrontar dos grans blocs de demandes en matèria comunicativa: la regulació i el desplegament dels drets fonamentals d’expressió i d’informació i la distribució territorial de les competències comunicatives i culturals en consonància amb el nou Estat de les autonomies. Si el primer bloc era requisit ineludible d’un estat de dret i democràtic, el segon responia a la pressió autonomista expressada sobretot des de Catalunya i Euskadi.

Malgrat tot, els resultats de les negociacions sobre distribució de competències en comunicació i cultura no aportaren canvis radicals en l’estructura del sistema comunicatiu espanyol, en gran part ja consolidat durant el franquisme. El sector públic dels mitjans audiovisuals continuà centrat en Radiotelevisión Española (RTVE), que mantingué el control centralitzat dels dos canals TVE1 i TVE2, com també dels canals de Radio Nacional de España (RNE); en el sector privat, es mantingué el statu quo de les grans cadenes de ràdio anteriors: la Sociedad Española de Radiodifusión (SER), la Cadena de Ondas Populares Españolas (COPE) i Cadena Rato; en premsa, continuà l’estructura de la propietat dels grans diaris, i en matèria de llengua, el castellà continuà essent la llengua habitual de tots els grans mitjans i de les indústries culturals (amb algunes excepcions).

Consum de mitjans de comunicació a Catalunya. 1990 i 1995.

L’evolució del sistema mediàtic i de les indústries culturals durant els anys vuitanta a cada regió dels Països Catalans depengué —a part del factor tecnològic, generalitzable arreu— de dos variables: la voluntat i la força polítiques de negociació amb el govern central i la capacitat de reacció del mercat propi. En aquest sentit, el paper de Catalunya (juntament amb el del País Basc) va ser clau en dos moments. Primer, en la definició de competències autonòmiques sobre comunicació i cultura en l’Estatut de Catalunya del 1979, que fou copiada pràcticament igual per l’Estatut valencià i en gran part pel de les Illes. I, segon, en l’impuls del model de televisió autonòmica al llarg de diverses fases de desplegament i/o assumpció de competències, com ara les següents: creació per llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV, 1983); creació de xarxa pròpia de distribució del senyal (1983); inauguració de TV3 (1984); creació del segon canal, el Canal 33 (1988); creació del grup d’emissores de ràdio de la Generalitat; impuls de creació de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA, 1989); inici de la producció de telenovel·les amb “Poble Nou” (1994); inici de les emissions de ràdio i televisió per satèl·lit (1995); adopció de tres demarcacions per a la implantació de comunicacions per cable a Catalunya (1996), i creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (1997).

El fet que governés a Catalunya una coalició nacionalista durant tot el període estudiat i que s’arribés a un ampli consens de totes les forces polítiques en aquests àmbits d’actuació pot explicar els avenços assolits en ràdio i televisió. No era el cas ni del País Valencià ni de les Balears. Al País Valencià, l’anomenada batalla de València (1978-82) que instigà el moviment polític dit “blaverista” —amb el suport mobilitzador del diari “Las Provincias” i el de significats dirigents de la UCD— dificultà el desplegament dels mitjans propis. Fins el 1989 no s’iniciaren les emissions del Canal 9 Ràdio i del Canal 9 TV, de la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), ens creat per llei el 1984. Només a partir del final del 1989, el País Valencià començà a disposar d’un canal de ràdio i un de televisió, en valencià i bilingüe, respectivament. Era el primer cop que s’hi gaudia d’uns mitjans que cobrien el territori autonòmic com a unitat, per damunt de les fronteres provincials tradicionals. Després del canvi de la majoria de govern a la Generalitat el 1995 (del PSPV-PSOE al de PP-UV), el govern presidit per Eduardo Zaplana aprovà a l’abril del 1997 la creació d’un segon canal de la TVV totalment en valencià, com també el desplegament d’una xarxa pròpia de distribució del senyal. A les Illes Balears, el govern autonòmic, sempre del PP, desestimà la necessitat de crear emissores de ràdio i televisió. La societat civil de les Illes, a través de l’Obra Cultural Balear (OCB) —com també féu Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per al territori valencià—, gestionà la recepció de TV3 i, després, dels altres canals en català, incloent-hi Canal 9. D’altra banda, la societat civil també tenia un altre tipus de protagonisme a tots els Països Catalans: un gran activisme en la creació i el desplegament de mitjans locals i comarcals (premsa, ràdios i televisions), majoritàriament en català.

Les transformacions del període també es devien a factors econòmics i de mercat. En aquest sentit, els mitjans privats i les indústries culturals van seguir dinàmiques similars i la unitat del mercat mediàtic i cultural espanyol no ols no es trencà, sinó que es consolidà. La mateixa evolució de la televisió en mostra el paradigma. Del monopoli del mercat televisiu en poder de TVE es passà a la tímida fragmentació autonòmica (1984); però amb l’autorització dels canals privats (1990), tornaren a predominar les ofertes estatals; finalment, es reforçà la concentració el mercat espanyol amb la formació del duopoli de dues plataformes digitals (Canal Satélite i Vía Digital, 1996) i la concentració dels drets del futbol televisat, que ocasionà l’aprovació conflictiva per part del govern del PP de les anomenades Llei digital febrer del 1997) i Llei del futbol (juny del 1997).

El cas de la ràdio fou similar: la concentració de les cadenes espanyoles i la penetració en els territoris dels Països Catalans anaren en augment. Cap a la meitat dels anys noranta, la quota d’audiència de les grans cadenes (la pública RNE i les privades SER, COPE i Onda Cero) se situava per damunt del 90% al País Valencià i a les Illes; a Catalunya era inferior per la competència de les emissores de la Generalitat. En premsa diària, els diaris de Madrid avançaren posicions en uns mercats que fins els anys vuitanta eren autoabastits per la premsa regional o provincial, tant a Catalunya com al País Valencià o les Illes. De tota manera, era justament aquest sector el que a la meitat dels anys noranta encara mantenia les quotes més elevades en audiència i en publicitat dels mercats regionals. D’altra banda, en premsa no diària d’àmplia difusió, Barcelona era un centre productor important, bé que per a un mercat espanyol i en castellà totalment unificat.

Televisió: la llarga transició (1980-1989)

Els primers anys vuitanta, la televisió present als Països Catalans mantenia l’estructura tradicional, heretada de l’etapa anterior. Televisión Española (TVE) era l’única televisió existent. Emetia a través dels seus dos canals (TVE1 i TVE2) per a tot l’Estat, amb una cobertura tècnica gairebé total. TVE produïa i difonia per a Catalunya i les Balears des del centre de TVE-Catalunya un programa específic en català (el 1982 era de 76 hores mensuals). Al País Valencià, TVE oferia des del centre d’Aitana (Marina Baixa) un programa d’una hora en castellà.

A Catalunya, la reivindicació d’una televisió catalana era assumida ja no sols per moviments civils, com els últims anys setanta, sinó per les forces polítiques i el Parlament de Catalunya. La campanya “Volem ràdio i TV en català” canalitzà per la via del Parlament i del govern la voluntat d’assumir sense dilacions les competències de l’Estatut en televisió. La cambra catalana aprovà, ja el 1981, la Llei de creació del Consell Assessor de RTVE a Catalunya, que fou recorreguda pel govern central de la UCD. La conflictivitat en les relacions entre el govern català i el central marcà les grans decisions al llarg dels anys vuitanta en l’àmbit televisiu.

L’objectiu central del primer govern de Jordi Pujol pel que fa a la televisió fou obtenir el tercer canal previst en l’Estatut. Però les negociacions amb el govern de la UCD, primer, i amb el del PSOE a partir del 1982, s’allargaren sense decisions. El govern socialista pensava en un tercer canal de RTVE, cosa inacceptable per a les forces polítiques catalanes i per al govern de la Generalitat. El govern i el Parlament emprengueren la iniciativa. Al maig del 1983 es creà per llei l’ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), un mes després de l’aprovació de la Llei de normalització lingüística de Catalunya. La llei creà dues societats filials: la de televisió, Televisió de Catalunya SA (TVC) —que adoptà la marca de TV3—, i la de radiodifusió. A l’agost anterior el govern de Pujol havia transferit les competències sobre mitjans de comunicació del Departament de Cultura al de Presidència, per tal d’impulsar més directament la ràdio i la televisió de la Generalitat. I nomenà el primer director general de la CCRTV (Jaume Casajoana) i el de TV3 (Alfons Quintà), els quals van prendre la primera decisió no prevista en la Llei de RTV del 1980: estendre una xarxa pròpia de distribució del senyal. Les primeres proves es realitzaren la Diada de l’Onze de Setembre de 1983. Les emissions regulars hagueren d’esperar fins el 16 de gener de 1984, ja que la llei estatal del tercer canal no s’aprovà fins al desembre del 1983.

A partir del 1984, la presència de TV3 en l’oferta televisiva de Catalunya, primer, i després també en tot l’espai del català, va constituir una novetat comunicativa i cultural molt important. L’acceptació a Catalunya fou indiscutible per moltes raons: per la llengua, pel nou pluralisme, per l’estètica, per la innovació de formats. En tres anys, TV3 obtingué un 30% de l’audiència enfront del 55,4% de TVE1 i del 13,6% de TVE2; l’audiència encara augmentà fins a l’aparició de les televisions privades. Durant els anys noranta, l’audiència de TV3 se situà entorn del 21%.

D’altra banda, l’efecte TV3 desbordà els límits administratius del Principat de Catalunya. Al País Valencià s’organitzà un moviment civil —sota la iniciativa d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i amb el suport de molts ajuntaments— per fer possible la recepció tècnica de TV3. Malgrat la reiterada oposició del delegat del govern central, la recepció de TV3 s’anà introduint en bona part del territori valencià. El 1988, segons l’Estudi General de Mitjans (EGM), la seva audiència era del 9,3% en el conjunt del País Valencià. De manera semblant, a les Illes Balears i les Pitiüses, diverses iniciatives aglutinades per l’Obra Cultural Balear (OCB) confluïren en la creació de Voltor SA per gestionar la recepció de TV3 i, en general, dels canals de ràdio i televisió en català. Entre el 1987 i el 1989, l’audiència de TV3 a les Illes passà del 18% al 24%, segons l’EGM. A la Catalunya del Nord, a les zones on no es captava el senyal procedent del sud, alguns ajuntaments en facilitaven la recepció. També a Andorra i a la Franja de Ponent es captava TV3. I fins a la televisió local de l’Alguer s’emetien vídeos de programes catalans.

A les Illes, poc després de l’aparició de TV3, el Parlament aprovà dues lleis en relació amb la televisió: la de creació de la Companyia de Ràdio i Televisió (1985) i la de normalització lingüística (1986). El govern autonòmic de les Illes, sempre en mans del PP, no volgué sol·licitar la concessió d’un canal autonòmic.

Al País Valencià, el procés de creació de la televisió pròpia va ser més lent que a Catalunya. Les Corts Valencianes van aprovar el 1984 sengles lleis relatives a la televisió: la de creació del Consell Assessor de RTVE i la de creació de l’Entitat Pública Ràdio Televisió Valenciana (RTW). Però el Canal 9-Televisió Valenciana, nom que adoptà el tercer canal al País Valencià, no començà les seves emissions regulars fins el 9 d’octubre de 1989, sota la direcció d’Amadeu Fabregat. El Canal 9, que optà per una programació de caràcter bilingüe (part en valencià i part en castellà), aconseguí una progressiva consolidació. Els anys 1992 i 1993 se situava per davant de les privades, només darrere de TVE1.

Televisió: fragmentació d’oferta i consum (1990-1997)

El 1989 fou un any especialment intens per a les televisions de l’espai català. El desplegament del Canal 9-TW a València no es produí sense conflicte. El govern central adjudicà al Canal 9 les freqüències d’emissió que fins llavors estava utilitzant la xarxa de recepció de TV3 al País Valencià. Els repetidors del senyal de la televisió catalana foren clausurats per ordre governativa. Des de llavors, davallà la recepció de TV3 malgrat els intents de refer la xarxa per part d’ACPV. Al començament del 1990, les Corts Valencianes aprovaven una proposició no de llei demanant al govern central de facilitar l’intercanvi entre televisions autonòmiques veïnes. A Catalunya, es va constituir l’associació Amics de la TW per gestionar la recepció del canal valencià al Principat. Al setembre del 1997 s’aconseguí l’acord entre RTW, TVC i ACPV per a la difusió dels canals públics de ràdio i televisió de Catalunya al País Valencià.

D’altra banda, el 1989 es van produir tres fets més d’importància: la concessió de les primeres televisions privades a l’Estat (Antena 3 TV, Tele-5 i Canal Plus), que començaren a emetre el 1990; la fundació de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA), al marge de la llei del tercer canal, i la creació a Catalunya del segon canal de TVC, sota la denominació de Canal 33. En certa manera, aquests tres fets estaven molt relacionats. La previsió d’arribada de les cadenes privades espanyoles —a partir de la llei del 1988 que les autoritzava, però que ignorava les comunitats autònomes i altres llengües que no fossin el castellà— portà els directius de la CCRTV, els partits i el govern de la Generalitat a acordar la creació d’un nou canal en català. El nou Canal 33 hagué de vèncer molts obstacles des de les emissions inicials (11 de setembre de 1988) fins a les regulars, exactament un any després. Al País Valencià, el segon canal de la TW fou aprovat pel govern de PP-UV el 1997, i inicià les seves emissions regulars el 9 d’octubre amb la denominació de Notícies 9.

Al llarg dels anys noranta, doncs, l’ecosistema televisiu als Països Catalans canvià radicalment respecte del dels vuitanta. Amb la ruptura del monopoli de TVE gràcies a TV3, Canal 33 i Canal 9, i l’arribada de les privades, els canals disponibles passaren de dos a sis (País Valencià), a set (Catalunya) o a vuit (Balears). D’altra banda, TVE impulsà des del final dels anys vuitanta, i amb modalitats canviants, un règim de desconnexió per potenciar el “circuit català” i els informatius de València i de Mallorca. El 1992, en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, TV3 i TVE-Catalunya constituïren el Canal Olímpic, que s’encarregà de la difusió dels Jocs a Catalunya.

La nova situació de concurrència televisiva obligà les televisions públiques a redefinir la seva programació. Durant el primer quinquenni, es comprovà l’ascens de les privades/estatals a totes les regions dels Països Catalans (de l’Estat espanyol), la davallada contínua de TVE i la consolidació de TV3, del Canal 33 (com a segon canal de TV3) i del Canal 9. La pugna per l’audiència i per la publicitat marcà les estratègies de programació de les cadenes. Les autonòmiques també s’havien d’adequar a la nova lògica, ja que rebien doble finançament, el d’origen públic i el procedent de la publicitat. La producció pròpia de TVC i de TW era relativament alta (per al 1994: TV3, 55,80%; C33, 65,63%). A Catalunya, TV3 inicià el 1993 la producció i l’emissió de “Poble Nou”, la primera d’una sèrie de telenovel·les en català i també la primera telenovel-la produïda a Espanya. L’èxit de crítica i d’audiència motivà la continuació d’aquesta línia de producció amb noves telenovel·les com “Secrets de família”, de Maria Mercè Roca, i “Nissaga de poder”, de Josep Maria Benet i Jornet, autor de la primera. Al final del 1997, quan s’havien emès prop de quatre-cents capítols de “Nissaga de poder”, aquesta telenovel·la era seguida diàriament per uns 700 000 espectadors.

Televisions locals a Catalunya. 1997.

D’altra banda, la TV local començà les primeres experiències a Catalunya al començament dels anys vuitanta (Cardedeu, 1982) i anys més tard al País Valencià i les Illes. Amb diferents modalitats, les televisions locals no aconseguiren una tolerància fins la primeria dels anys noranta, i finalment la regulació definitiva per la Llei de Televisió Local per Ones Terrestres, de 22 de desembre de 1995. A Catalunya se’n comptabilitzaven un centenar al començament dels noranta.

A Barcelona, l’Ajuntament endegà el 1995 Barcelona TV, a partir de les televisions de barri. En altres indrets, s’havien desplegat televisions locals lligades a sistemes de cable (Calvià, Elx, Torrent, etc.); Tele Elx tenia el 1994 uns 45 000 abonats. A Mallorca, dues televisions locals de Palma, Telenova i Canal 4, arribaven el 1997 a cobrir tota l’illa.

A Andorra, l’Organisme de Ràdio i Televisió (ORTA) creà el canal públic Andorra Televisió (ATV), que inicià les emissions regulars al gener del 1997. El Consell General aprovà la Llei de radiodifusió i televisió el 1989, que creà l’esmentat organisme.

La ràdio: diversificació i concentració

L’estructura de la radiodifusió als Països Catalans de l’Estat espanyol en iniciar-se els anys vuitanta no havia canviat substancialment respecte de la dècada anterior. Durant la transició política espanyola canvià el marc de les llibertats bàsiques, cosa que incidí de ple en l’activitat radiofònica i en el desplegament de noves iniciatives i fórmules professionals. Tanmateix, les primeres polítiques democràtiques sobre la ràdio consolidaren alguns trets substancials del sistema radiofònic espanyol: el sistema mixt, públic i privat; el monopoli estatal de l’explotació de l’ona curta i l’ona llarga, i de la concessió de l’ona mitjana; la centralització de les cadenes públiques Radio Nacional de España (RNE) i Radio Cadena Española (RCE); la consolidació de l’oligopoli estatal de les grans cadenes privades, especialment de la Sociedad Española de Radiodifusión (SER) i la Cadena de Ondas Populares Españolas (COPE), etc.

Durant els anys vuitanta, l’evolució de la ràdio a Catalunya, i en part també al País Valencià, quedà afectada, en allò diferenciable del conjunt de l’Estat, per tres factors principals: la creació de canals públics autonòmics, la intervenció en el mapa de les noves freqüències en FM, i la consolidació de les ràdios locals.

Les primeres eleccions democràtiques municipals del 1979 van sancionar i potenciar l’experiència, inicialment catalana, de les ràdios municipals. A partir de la primera iniciativa (Arenys de Mar, 1979), les emissores municipals van ser promogudes pels nous ajuntaments a tot Catalunya, com també després al País Valencià i a les Illes. El moviment s’estengué també a tot l’Estat. El 1981 ja hi havia unes 40 emissores a Catalunya, que arribaren a més de 150 al final del decenni, i a unes 175 a la primeria dels noranta. Al País Valencià, un estudi de la Generalitat en comptava una trentena al final dels anys vuitanta, però continuaren augmentant fins a un centenar a meitat dels noranta. Les ràdios municipals emetien il·legalment fins que el 1991 els parlaments català i espanyol van iniciar-ne la via de legalització que culminà amb el Reial Decret de 23 d’octubre de 1992. El decret permetia que tots els ajuntaments espanyols (uns 8 000) poguessin optar a una llicència pròpia.

A Catalunya, les ràdios municipals estigueren associades en l’organisme Emissores Municipals de Catalunya (EMUC) fins el 1994. El 1994 RNE, a través de Ràdio 4, passà a ser capçalera informativa de les municipals. Es creà també COM Ràdio, a iniciativa del Consorci de Comunicació Local, sota l’impuls de la Diputació de Barcelona.

L’explosió de la ràdio durant els vuitanta es produí sobre la base tècnica d’explotació de la banda d’ones mètriques en FM —que a la meitat dels anys noranta incorporarien les noves tècniques DAB (Digital Audio Broadcasting), de grans prestacions per a la qualitat d’emissió i de cobertura—. En realitat, totes les noves concessions d’emissores (Pla Tècnic del 1979 i Pla Tècnic del 1989) es feren en aquesta banda. La Generalitat de Catalunya va assumir per Decret d’abril del 1981 la competència sobre distribució de les noves emissores; el decret fou recorregut pel govern central, que perdé el recurs. Gràcies a això, la Generalitat catalana, la valenciana i els governs autonòmics amb competències idèntiques pogueren intervenir en la concessió de les noves emissores de ràdio —i de TV privades, en el seu cas— en el territori respectiu. La distribució efectiva de les noves emissores permeté la diversificació, però també reforçà el pes de les grans cadenes espanyoles privades (SER, COPE i, des del 1990, Onda Cero).

Estudi de Catalunya Ràdio, Barcelona, s.d.

M. Catalán / ECSA

Els canvis més substancials en el panorama radiofònic de Catalunya procediren de la iniciativa pública que, a través de la CCRTV, va constituir el grup d’emissores de la Generalitat. El grup s’anà consolidant a partir de la creació de Catalunya Ràdio (juny del 1983), la integració de la cooperativa Ràdio Associació de Catalunya (RAC, abril del 1984) i la posterior creació de Catalunya Música (maig del 1987) i de Catalunya Informació (setembre del 1992). Amb una cobertura en FM per a tot el territori del Principat, cada una s’anà afirmant en la seva especialitat (generalista, radiofórmula, música clàssica i informació). Catalunya Ràdio anà escalant posicions en el rànquing d’audiències fins a ser líder absolut a partir del 1993, amb una mitjana superior al mig milió d’oients (1995: 583 000).

Al País Valencià, la ràdio va tendir en aquesta etapa a l’accentuació dels seus trets inicials: la concentració en poques cadenes i la dependència, en programació i control, respecte de les seus centrals a Madrid. La Generalitat Valenciana, a través de la RTW, creà l’emissora autonòmica Canal 9 Ràdio (setembre del 1989), la primera i única en valencià, després coneguda com a Ràdio 9. Algunes primeres experiències de ràdios “lliures”, cap a la meitat dels anys vuitanta, i la implantació de ràdios municipals, completaven el paisatge radiofònic valencià. A les Illes Balears, la majoria d’emissores privades s’integraven a les cadenes d’abast espanyol, al costat de RNE i d’algunes ràdios locals. A principi dels vuitanta la societat Ràdio Mediterrània aglutinà 8 000 socis per a obtenir una emissora en català, però mai no els fou concedida. Gràcies a Voltor SA, es rebien a les Illes els canals en català procedents de Catalunya i del País Valencià. Entre el 1989 i el 1991, Ràdio 4 de RNE —primer canal íntegre en català a Catalunya des del 1976— també emeté en català al País Valencià i a les Illes. A la Catalunya del Nord, el 1981 naixia des de la iniciativa civil l’única emissora en català, Ràdio Arrels. A Andorra, l’any 1988 es produí el tancament de Ràdio Andorra i de Radio des Vallées; el 1989, la Llei de radiodifusió i televisió aprovà la creació de Ràdio Nacional d’Andorra (RNA) i d’Andorra Música.

La premsa: renovació i regionalització

Principals diaris editats als Països Catalans. 1980-1995.

La premsa diària experimentà canvis importants en cada una de les regions dels Països Catalans durant l’etapa 1980-97. Tot i això, continuà essent el principal mitjà de comunicació regional en cada cas, malgrat la progressiva penetració i incidència de la premsa de Madrid. També es consolidà la premsa local i comarcal. La premsa diària en català trobà a Catalunya una modesta via d’expansió, a partir de la iniciativa pionera de l’“Avui” (Barcelona, 1976), “Regió-7” (Manresa, 1978) i “El Punt” (Girona, 1979).

La reconversió tecnològica i empresarial afectà àmpliament tots els diaris durant els primers anys vuitanta. Les empreses periodístiques es veieren obligades a renovar el vell parc tecnològic de redacció, composició i tiratge, i a incorporar les noves tecnologies informàtiques i de telecomunicacions a tots els processos de producció. Aquest factor, juntament amb l’aparició de nous competidors en els mercats de premsa, provocà una gran renovació de capçaleres, sobretot a Catalunya.

En efecte, a Catalunya desaparegueren títols històrics com “Tele/Exprés” (1980), “Mundo Diario” (1980), “El Correo Catalán” (1985), “El Noticiero Universal” (1985) i l’esportiu “Dicen…” (1985). Els únics diaris de l’etapa anterior que continuaren foren “La Vanguardia” i “Mundo Deportivo”. L’històric “Diario de Barcelona” desaparegué del 1984 al 1987, i reaparegué en català fins al seu tancament definitiu (1990). Dels diaris apareguts a Barcelona després del franquisme, només l’“Avui” (1976), “El Periódico de Cataluña” (1978) i “Sport” (1979) aconseguiren de mantenir-se fins al final del període. Altres títols més o menys efímers foren “El Día” (1987), “Las Noticias” (1990), “El Observador” (1990-94) i “Nou Diari” (1993-94). Els grans diaris de Madrid van adoptar diferents estratègies per penetrar en el mercat català: primer fou “El País” amb l’edició de Catalunya (1982), i posteriorment “ABC” i “El Mundo”. Tanmateix, durant els noranta, l’hegemonia de premsa a Catalunya continuà essent de “La Vanguardia” i “El Periódico”, que junts acaparaven un 70% del mercat de lectors i de la publicitat.

Portada del diari “El Punt” en la seva edició de Tarragona, 11-9-1996.

Image

La premsa de fora de Barcelona anà afermant posicions i estenent àrees d’influència. “El Punt” emprengué edicions fora de les comarques gironines; inicià a Perpinyà l’edició del “Punt-Catalunya Nord” (1987-93), que fou el primer setmanari en català al Rosselló, i impulsà també a l’Horta de València “El Periódic” com a primer diari en valencià. El 28 d’octubre de 1997, “El Periódico de Catalunya” inicià una doble edició en català i en castellà amb continguts idèntics; l’edició en català aconseguí d’estabilitzarse entorn dels 90 000 exemplars de venda. Al mes anterior, el diari “Segre” de Lleida havia iniciat una doble edició similar.

Al País Valencià, a la primeria dels anys vuitanta, una bona part dels diaris més importants eren del grup estatal (ex-Movimiento) Medios de Comunicación Social del Estado (MCSE). El grup es privatitzà per la Llei de supressió de MCSE del 1982. Els diaris “Información” d’Alacant, “Mediterráneo” de Castelló i “Levante-EMV” de València, foren adquirits per Prensa Ibérica. El diari “Las Provincias” de València, l’únic que havia estat autoritzat a continuar després de la Guerra Civil, protagonitzà durant la transició un paper clau en l’anomenada batalla de València (1978-82); aquest diari aglutinà el sector “blaverista” i anticatalà en el procés de discussió i aprovació de l’Estatut d’Autonomia. En aquell conflictiu període, sectors procedents del setmanari “Valencia Semanal” (1977-80), de caire progressista i nacionalista, promogueren l’edició de “Diario de Valencia” (1980-82), substituït després per “Noticias al día” (1982-84). Al final dels anys vuitanta, s’accentuà a València la competència entre “Las Provincias” i “Levante-EMV”, mentre es consolidaven “Información” i “La Verdad” (editat a Múrcia) a Alacant, i “Mediterráneo” i “Castellón diario” a Castelló. També els diaris de Madrid aconseguiren introduir-se gradualment amb edicions per al País Valencià; en total sumaven una quarta part del mercat a la meitat dels noranta.

A les Illes Balears, s’editaven un total de vuit diaris al principi dels noranta. A Palma de Mallorca eren “Baleares”, “Diario de Mallorca”, “El día 16” i “Última Hora”, a més de l’anglès “Majorca Daily Bulletin”; el primer es reconvertí en “Diari de Balears” el 1996, essent el primer diari en català de les Ules. A Maó s’editava “Diario Insular de Menorca” i a Eivissa “Diario de Ibiza” i “La prensa de Ibiza”. La premsa forana o local de Mallorca, gairebé tota en català, aconseguí aquells anys una important implantació gràcies a l’abundant publicitat local.

Indústries culturals: cap a un sol mercat

Els diversos sectors de la cultura més afectats pels processos d’industrialització van experimentar durant el període un creixement del volum de producció i comercialització de forma conseqüent amb el creixement econòmic i del consum de productes i béns culturals i de lleure. En les àrees de l’Estat espanyol, la pressió del mercat intern i en castellà s’accentuà, per bé que en alguns subsectors (llibre, discografia) s’apuntava en alguns moments una quota important de mercat pròpiament català.

La indústria publicitària passà progressivament a formar part integrant del sistema multinacional. El sector publicitari espanyol, que començà a arrencar a partir dels anys seixanta i cresqué espectacularment els vuitanta, tenia una doble capitalitat. Madrid i Barcelona concentraven les seus del nucli de les grans agències, totes filials de les transnacionals, per bé que aparegué una munió de petites empreses a totes les regions de l’Estat. El mercat publicitari corresponent als Països Catalans tenia una certa autonomia gràcies a la premsa diària, que n’absorbia una part rellevant, sovint superior a la meitat dels ingressos, a partir de la publicitat local/regional. Tanmateix, el mercat publicitari català, valencià o de les Illes era, i continuà essent, plenament integrat en l’espanyol. Les dades existents sobre el sector sempre es referien al conjunt del sector publicitari espanyol. A mesura que aparegueren nous canals de ràdio i sobretot de televisió, la publicitat hagué d’adequar les seves estratègies comptant amb els nous mitjans i també amb la necessitat d’incorporar el català. En aquest sentit, per exemple, la quota de publicitat televisiva de TV3 (1992: 10 500 milions; 1996: 14 353 milions) o la de Canal 9 TV (1992: 4 050 milions; 1996: 4 038 milions) esdevingueren importants en els seus propis mercats. De tota manera, el desplegament de les televisions privades i la concentració de cadenes de ràdio exerciren, els anys noranta, una nova pressió pel control de la publicitat local/regional als Països Catalans, especialment al País Valencià. Pel que fa a la regulació de l’activitat publicitària, la Llei 33/1988, d’ll de novembre, substituí l’obsolet Estatut de la Publicitat del 1964, tot adequant-se a les necessitats d’expansió i als estàndards europeus.

El cinema el 1996

El sector cinematogràfic espanyol experimentà durant la dècada dels vuitanta una crisi profunda que afectà des de la producció fins al tancament de sales. Al començament dels noranta, la crisi tocà el fons i remuntà posicions. Per exemple, a Catalunya, el 1980 hi havia censats 738 cinemes actius, que es reduïren a 271 el 1990, per passar a 358 el 1993. L’evolució de la producció cinematogràfica a Catalunya, i en part al País Valencià, no es diferenciava gaire de la general a l’Estat. L’anomenada Llei Miró del 1983 va mirar de reduir el nombre de produccions per tal d’incentivar-ne la qualitat. A Catalunya, la producció baixà a la meitat (d’una trentena el 1983 a 13 el 1989, i 11 el 1994). L’aportació des de Catalunya al cinema de l’Estat també baixà del 32% el 1984 al 10% el 1994. La Llei del cinema del 1994 pretengué combinar proteccionisme i competitivitat en el cinema espanyol, cosa que aconseguí durant aquells anys. Pel que fa a la distribució, aquest subsector era controlat per les filials de les distribuïdores nord-americanes (Majors), que tractaven de la mateixa manera tots els mercats de l’Estat, independentment de les llengües cooficials a cada territori. Era en l’exhibició on empreses de caràcter local o comarcal mantenien una certa capacitat de maniobra davant les distribuïdores. La reducció d’espectadors en sala fou progressiva fins al final dels vuitanta, i quedà estabilitzada en un terç d’assistència respecte al final dels setanta. La competència dels nous canals de televisió, la disponibilitat d’aparells de vídeo domèstic i l’oferta de cinema en vídeo a través de les noves xarxes de videoclubs, expliquen en bona part la baixada del consum en sala. Des del punt de vista de la llengua, pràcticament tot el cinema continuava el 1997, com ho havia estat el 1980, exhibit (parlat, doblat o subtitulat) en castellà a totes les sales dels Països Catalans.

Casset del grup de rock Sopa de Cabra.

ECSA / G.S.

La indústria fonogràfica va experimentar una evolució espectacular dels suports en aquest període: el 1983 es presentà el disc compacte (CD) de codificació òptica a la fira de Sonimag de Barcelona; el 1994 es llançaren al mercat nous suports de codificació digital, bàsicament el CD-ROM, i el 1997 començava a comercialitzar-se el videodisc digital (DVD). A l’inici dels vuitanta hi havia a Catalunya algunes discogràfiques importants entre les 39 censades. Però durant la dècada avançà el procés de concentració a Madrid sota l’impuls i el control de les cinc grans multinacionals del sector (Ariola, CBS, Polygram, EMI-Hispavox i Warner). Les discogràfiques catalanes més relacionades amb la Nova Cançó tancaren (Edigsa, el 1983; Belter, el 1984) i les multinacionales traslladaren la seu de Barcelona a Madrid (Ariola i EMI, el 1984). A mitjan dècada dels vuitanta es crearen noves discogràfiques, entre les quals PDI, Blau/Discmedi, Picup, Audiovisuals de Sarrià, etc. Alguns cantautors catalans obtenien èxits importants, sobretot Joan Manuel Serrat, Lluís Llach (disc d’or el 1985, amb més de 50 000 còpies venudes) i La Trinca (disc de platí el mateix any). A partir del 1986 s’inicià el boom de l’anomenat “rock català” amb l’aparició de grups com Dubble Bubble, Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït, Els Pets, etc., amb edicions discogràfiques no superiors a les 30 000 còpies. El 1992, hi havia uns quaranta grups a Catalunya, set al País Valencià, cinc a les Balears i un a la Catalunya del Nord. A la primeria dels noranta, entre la quarantena de discogràfiques presents a Catalunya, cinc (Divucsa, Horus, Blanco y Negro, Max Music i PDI) tenien un volum d’activitat considerable, bé que orientada al mercat espanyol. El volum de vendes fonogràfiques als Països Catalans entre el 1975 i el 1994, segons estimacions de Daniel E. Jones i Jaume Baró, passà de 2 110 milions de pessetes a 23 500 milions, xifra que representava el 33% de tot el mercat espanyol.

La indústria editorial estava marcada pel fet de la capitalitat de Barcelona en l’edició de llibres en castellà i en català. Barcelona fou el centre productor de llibres més important de l’Estat espanyol, per davant de Madrid, fins el 1985. Editava en català per a Catalunya i tot el domini lingüístic, amb dos grups editorials importants, Edicions 62 i Enciclopèdia Catalana. Editava en castellà per a tot el mercat espanyol i Hispanoamericà, amb l’editorial Planeta, líder absoluta en vendes a Espanya, i altres grans editores com Círculo de Lectores, Plaza & Janés, Ediciones B, Salvat, etc. Al País Valencià, noves editorials en català (Gregal, Bromera, Bullent, etc.) s’afegiren a Tres i Quatre, creada per Eliseu Climent el 1968. A Mallorca, hi havia les editorials Moll i Cort, i a la Catalunya del Nord, Editorial Trabucaire. Els progressos en la introducció del català en l’ensenyament i en la vida cultural i social impulsaren el creixement d’aquesta indústria al llarg del període. L’Associació d’Editors en Llengua Catalana passà de 20 associats el 1978 a uns 70 el 1985. Del total de 2 140 títols en català editats el 1981 es passà als 5 312 del 1994. A mitjan dècada dels noranta, el nombre de títols editats a Catalunya constituïa el 25% del total; la gran majoria dels llibres en català eren editats a Catalunya (82%), i la resta al País Valencià (8%), Madrid (6%) i les Balears (2,5%).