Instituts Universitaris al País Valencià.
La ciència visqué a València una època d’esplendor al segle XVI. L’activitat al voltant de l’Estudi General (fundat el 1499), sobretot en el camp de la medicina, va tenir repercussions arreu d’Europa. Però, després d’un llarg període de decadència, calgué esperar els darrers decennis del segle XX perquè es consolidés una lenta recuperació de la qualitat i l’impacte del quefer científic al País Valencià. En efecte, l’acció de l’administració central (en especial des de l’organització del sistema de R+D arran de l’anomenada Llei de la ciència del 1986, dissenyada pel gabinet del socialista Felipe González) i el desenvolupament de l’Estatut d’Autonomia del 1982, que parla de competència exclusiva en matèria d’investigació, fan que el període actual haja viscut uns increments de recursos humans i materials dedicats a la recerca sense cap precedent històric. Nogensmenys, amb un retard importantíssim si tenim en compte que els principals països industrialitzats, amb els EUA al capdavant, organitzaren els seus sistemes de recerca científica i tecnològica acabada la Segona Guerra Mundial.
La situació de partida era la d’un sistema científic i tecnològic molt fràgil. Això queda reflectit quan s’analitzen diversos indicadors socioeconòmics. Per exemple, el 1989, el total de persones dedicades a temps complet a activitats de recerca i desenvolupament (R+D) per cada 100 habitants actius al País Valencià era de només 0, 33, davant del 0, 69 a Catalunya. En aquest mateix sentit, la mitjana estatal espanyola era de 0, 70, la britànica, d’1,45, la francesa, d’1,66 i l’alemanya, de 2, 24. I d’aquests científics i tecnòlegs valencians, gairebé el 70% es trobaven a les universitats i només el 12% a les empreses. El teixit industrial valencià, basat fonamentalment en petites i mitjanes empreses de sectors tradicionals, lògicament representa una contribució escassíssima al sistema d'R+D. Serveix com a comparació la dada que mostra que a Catalunya quasi el 50% del personal d'R+D es trobava a les empreses.
El sistema universitari públic valencià és constituït per les següents universitats: la Universitat de València (1499), la Universitat Politècnica de València (1968), la Universitat d’Alacant (1981) i la Universitat Jaume I de Castelló (1991). A més, una xarxa d’instituts universitaris, els que depenen del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), els instituts tecnològics i altres centres de recerca públics o privats, completen el panorama dels organismes dedicats a la recerca científica i el desenvolupament tecnològic.
Instal·lacions del Parc Tecnològic de Paterna, s.d.
M.Gamón
Les universitats valencianes abasten gairebé tots els camps del coneixement, des de les humanitats i les ciències socials fins a les ciències experimentals i de la salut i les tecnologies. Fonamentalment s’estructuren en departaments, però la Llei de Reforma Universitària (1983) donava l’oportunitat d’organitzar projectes científics i tecnològics interdepartamentals mitjançant els instituts universitaris. D’altra banda, els instituts tecnològics, constituïts sota la forma jurídica d’associacions d’investigació, són estructures mixtes administració-empresa organitzades de forma sectorial i situades preferentment en aquelles comarques on hi ha una major densitat empresarial en el sector respectiu. Així, l’Institut Tecnològic Tèxtil s’emplaça a Ontinyent, Crevillent i Alcoi; el del Calçat, a Elda, Elx, Villena i la Vall d’Uixó; el de la Joguina, a Ibi; el de la Ceràmica, a Manises i Castelló de la Plana, a més del Parc Tecnològic de Paterna, a la comarca de l’Horta de l’Oest, on s’agrupen empreses i instituts diversos. Els instituts tecnològics estan especialitzats en la transferència tecnològica i l’oferta de serveis i formació a les empreses, i un dels seus objectius bàsics és actuar de lligam entre els centres d’investigació i les universitats i les mateixes empreses. Cal remarcar que alguns, de fet, van néixer com a instituts universitaris (l’Institut de Tecnologia Ceràmica de la Universitat de València, transferit el 1993 a la Universitat Jaume I de Castelló, i l’Institut de Biomecànica de València, sorgit a la Universitat Politècnica d’aquesta mateixa ciutat).
La presència al País Valencià del CSIC, principal organisme estatal d’investigació, ha estat escassa, per bé que els darrers anys ha tingut un període d’expansió fruit d’una tímida política de descentralització. Això ha fet que als dos instituts propis (l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments de València [IATA], fundat el 1965, i l’Institut d’Aqüicultura Torre de la Sal de Castelló, del 1978) i els dos centres concertats amb la Universitat de València (Institut de Física Corpuscular i Institut d’Estudis Històrics i Documentals sobre la Ciència) en actiu el 1980, s’hi afegissin els actuals Instituts de Tecnologia Química i de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (ambdós concertats amb la Universitat Politècnica de València), el Centre d’Investigació sobre la Desertificació (concertat amb la Universitat de València i amb la Generalitat), la Col·lecció Espanyola de Cultius Tipus (dipositada a la Universitat de València i associada a l’IATA), l’Institut de Biomedicina de València i el de Neurociències de la Universitat d’Alacant (associat a l’Institut Cajal de Madrid).
Entre la resta de centres públics de recerca destaca l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVLA), que té els seus inicis en l’Estació Tarongera de Llevant (1931), incorporada a l’INIA el 1940 i dependent de la Generalitat Valenciana des del 1984. L’IVLA s’adscriu a la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació com a organisme autònom d’investigació i el seu programa s’orienta cap als problemes més immediats del camp valencià, incloent-hi els aspectes fitosanitaris. D’altra banda, la fundació Centre d’Estudis Ambientals de la Mediterrània (CEAM), creada per la Generalitat l’any 1991 i situada al Parc Tecnològic de Paterna (Horta de l’Oest), s’ocupa prioritàriament de recerques relatives als efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la vegetació, tot i que el seu programa científic inclou, a més, alguns vessants que són clarament coincidents amb altres organismes de recerca. Finalment, la Fundació Valenciana d’Investigacions Biomèdiques (FVIB), promoguda des de la Conselleria de Sanitat i Consum, recollia el 1992, la tradició de l’Institut d’Investigacions Citològiques, un centre privat creat per l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis de València. El paper inicial d’aquest institut en el camp de la diagnosi precoç de metabolopaties suposà un treball pioner que més tard fou desplaçat per la generalització d’aquests procediments en el sistema sanitari. La indefinició del seu programa científic i la qualitat desigual de la recerca fan que la FVIB tinga un futur incert. La manca d’una autèntica política de coordinació i planificació entre els diversos organismes públics d’investigació que depenen del govern autonòmic valencià és un problema cabdal a l’espera d’una solució.
En l’àmbit de les humanitats i les ciències socials, caldria esmentar el paper desenvolupat per la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), creada el 1985, un organisme que depèn de la Generalitat i de la Diputació de València, hereu de la Institució Alfons el Magnànim (1947). La IVEI ha assolit un merescut prestigi en el terreny de la publicació d’obres de reflexió i investigació, tot i que el seu protagonisme en l’àmbit del finançament de la recerca experimental ha estat gairebé imperceptible, fonamentalment per manca de recursos.
El suport institucional de la recerca científica per part de la Generalitat Valenciana es va iniciar de forma explícita l’any 1984. El govern presidit pel socialista Joan Lerma i Blasco creava la Comissió Interdepartamental de Ciència i Tecnologia, assistida pel Consell de Política Científica i Tecnològica adscrit a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. L’any següent, s’encetava el Pla de Foment de la Investigació Científica i Tecnològica, que partia d’una situació amb moltes deficiències i desequilibris i que va funcionar de forma regular fins el 1994, en què fou substituït pel Pla Valencià de Ciència i Tecnologia (PVCiT). Durant aquest període, la Direcció General d’Ensenyament Universitari i Investigació havia gestionat quasi 8 000 milions de ptes. (pessetes corrents del 1994) en diverses accions adreçades, sobretot, a la formació i el perfeccionament del personal investigador i l’adquisició i la renovació d’infraestructura.
Al PVCiT s’integrava també el Pla Tecnològic (creat per l’Institut de la Petita i Mitjana Empresa de València, IMPIVA, dependent de la Conselleria d’Indústria, Comerç i Turisme, l’any 1993). El Pla Tecnològic ha anat invertint poc més de 1 000 milions de ptes. anuals en la recerca i el desenvolupament tecnològic, tractant de promoure la col·laboració entre universitats, diversos organismes públics d’investigació i instituts tecnològics.
Quan a la primavera del 1995 el Partido Popular guanyà les eleccions autonòmiques i començà la gestió d’un govern de coalició amb Unió Valenciana, presidit per Eduardo Zaplana, es va iniciar una etapa plena d’incerteses. Només cal remarcar que les contradiccions entre el programa electoral del partit guanyador en matèria de recerca científica i el programa d’aquest mateix partit a escala estatal feien gairebé impossible valorar les tendències que es podrien encetar a partir d’aquell moment.