Venda de productes del Barça, s.d.
Prisma
El Barça va arribar als anys de la transició política essent “més que un club”. El celebrat i repetidíssim eslògan de Narcís de Carreras i Guileras, president durant els anys seixanta, va resumir amb no poc enginy literari (dient-ho tot sense dir res) la funció substitutòria del Barça d’aquells anys. El Barça era una excusa, mig lúdica i mig èpica, per a la unió sentimental dels catalans que, durant la dictadura del general Franco, no disposaven de cap altra possibilitat d’expressió i expansió col·lectives. En certa manera, la gent del Barça havia girat el mitjó de l’ús polític que el franquisme havia fet del futbol. El futbol era el “circ” del règim; però un molt difús catalanisme s’expressava amb cada gol i cada victòria del Barça, sobretot en els enfrontaments amb el Real Madrid, rival màxim i “equip del règim”. El Madrid, gràcies a les moltes copes d’Europa guanyades, havia obtingut per al dictador, en el terreny simbòlic del futbol, allò que les cancelleries europees li negaven. El simbolisme polític i patriòtic del futbol no era una exclusiva barcelonista.
Ara bé: el Barça també era (i és, naturalment) un club de futbol en el sentit més convencional. Un club de futbol amb una enorme massa de seguidors d’arreu del país que vivien, com viuen ara, de manera íntima, personal, l’atzar del triomf o la derrota de l’equip. Un club de futbol amb ídols alçats i derruïts amb molta rapidesa; amb un vestidor conflictiu que facilitava, com ara, l’alimentació dels nombrosíssims periodistes del ram i amb uns directius no especialment competents, sortits en general d’entre prohoms de la indústria tèxtil, com Agustí Montal, l’últim d’aquesta llarga tradició i el responsable del fitxatge de Johan Cruyff.
La popularitat futbolística del Barça i el simbolisme catalanista havien servit, al llarg dels anys, també d’integrador social: la identificació amb Catalunya dels qui s’hi havien establert en les grans onades migratòries de la postguerra només podia venir —mancat com estava el país de plataformes polítiques, socials i lingüístiques— de la mà d’una institució amb un tal poder de convocatòria i de suggestió sentimental.
Aquest Barça tan simbolista va encarar la dècada dels vuitanta amb objectius força més pragmàtics. La política catalana s’anava normalitzant gràcies a les institucions recuperades i al joc democràtic. Semblava que ja no li calia, a la societat catalana, una institució ambigua i visceralment sentimental, com a mecanisme de representació. El futbol podia ser només futbol. Aquest era, si més no, l’objectiu del nou president, Josep Lluís Núñez, el mandat del qual, molt cesarista, arrenca el 1978 i, sense oposició, encara dura. Núñez ha buscat les victòries reals, no les simbòliques. El seu eslògan més representatiu, “Per un Barça triomfant”, resumeix aquesta intenció, que, de tota manera, no s’ha acabat de realitzar. Si bé és cert que, durant aquestes dues dècades, l’equip ha guanyat cinc títols de Lliga, cinc copes del Rei i quatre recopes d’Europa, només ha pogut guanyar una Copa d’Europa (la mítica de Wembley, amb gol de Ronald Koeman, sota el dictat de Cruyff).
El Barça d’aquestes dues dècades no ha acabat de respondre al seu enorme, quasi infinit, potencial. Semblaria, més aviat, que, en mans de Núñez, el Barça s’ha dedicat a generar i a exhibir (també a malbaratar) riquesa. Una riquesa, però, que no li ha servit per a consolidar-se com el gran club de futbol mundial que els números exigeixen. Les xifres del Barça maregen de tan altes. Baten sempre rècords. Més de 100 000 socis i més de 1 000 penyes arreu del món; un domini sense competència en l’àmbit mediàtic català (incloent-hi, naturalment, el televisiu); seguidors a tot el país que celebren massivament cada èxit, com si celebressin una gesta, més que política, històrica; uns ingressos impressionants (gràcies no solament a l’alt nombre de socis i d’espectadors, sinó també al merchandising i, sobretot, als cànons televisius) que han permès l’adquisició dels millors cracks mundials, els quals, en ser venuts al Barça, han marcat sempre a l’alça les cotitzacions del mercat: Schuster, Maradona, Linecker, Koeman, Laudrup, Romário, Stòitxkov, Ronaldo, Rivaldo, entre els més universals; i, entre els espanyols, Quini, Urruti, Alexanco, Zubizarreta, Bakero, Begiristain, Nadal o Luis Enrique. L’inesgotable potencial econòmic ha permès, encara, desenvolupar un planter que alimenta de bons jugadors la major part dels equips espanyols de primera i segona divisió, però que no acaba de reeixir com a nodridor del primer equip, malgrat que —durant les direccions de Venables i, sobretot, de J. Cruyff— nombrosos jugadors formats a l’anomenada Masia han destacat: Rojo, Calderer, Ferrer, Amor, De la Peña, Sergi, Roger, Òscar, Celades i, per damunt de tots, Pep Guardiola, el jugador local més carismàtic. Núñez s’ha dedicat (potser a causa de la seva professió, constructor, representant d’una burgesia no tradicional) al patrimoni: remodelació del Camp Nou (114 000 espectadors), construcció del Miniestadi (15 000), remodelació de la Masia i creació del Museu (el segon més visitat a Catalunya). També les seccions han disparat la despesa. Curiosament, aquí s’han assolit més èxits esportius que en futbol, tant en bàsquet (tot i la pèrdua reiterada de la final four a Europa) com, sobretot, en handbol. No deixa de ser una paradoxa que sigui justament en handbol, que és un esport minoritari, on el Barça d’aquests anys ha creat un equip a l’altura del seu potencial: fa més de deu anys que no té rival ni a Espanya ni a Europa i, a més a més, el fet que un jugador de l’equip s’hagi casat amb una filla del rei li ha donat a tot Espanya un plus de simbolisme d’un caire prou més amable que el dels polítics catalans més influents.
Partit de futbol a l’estadi del F.C. Barcelona, P. Virgili, s.d.
PV
Els equips de bàsquet i handbol del F.C. Barcelona ofereixen els seus títols des del balcó de l’ajuntament, P. Virgili, 24-5-1995.
PV
El Barça d’aquests anys, doncs, ha crescut molt, però no ha culminat el projecte triomfal i despolititzat del president Núñez. Durant uns quants anys, sota la direcció tècnica de Cruyff (just quan Núñez delegà en aquest mite del barcelonisme la iniciativa: 1989-94) l’equip va viure una època màgica de triomfs consecutius; de joc bonic, per bé que arriscat, i de projecte esportiu, discutible, però coherent. El tàndem que formaven Cruyff (genial, però capriciós) i Núñez va acabar de manera explosiva i grotesca, amb una baralla mediàtica i judicial on l’enveja i la rivalitat s’aliaven amb el ridícul, com en les millors tragicomèdies. No era la primera vegada que el Barça de Núñez baixava molt de to. Al final de la lliga del 1987, els jugadors van protagonitzar un sorollós motí. Sovint Núñez, per dissimular la insuficiència dels seus èxits, ha recorregut al simbolisme catalanista del Barça: tant oposant-se als àrbitres com al pintoresc president Mendoza, del Real Madrid, o a l’inefable Jesús Gil y Gil, de l’Atlético de Madrid, tots plegats representants conspicus d’una generació de presidents llenguallargs, populistes i malversadors, políticament i econòmicament tenebrosos. Un bon entrenador del principi de l’època de Núñez, César Luis Menotti (argentí i, per tant, més refinat en el discurs teòric que en la pràctica futbolística), va dir que el Barça jugava condicionat per les “urgències històriques”. La reflexió potser encara és vàlida, a pesar del feliç parèntesi cruyffià. El Barça no acaba de ser un equip guanyador i regular. És un club ciclotímic, que alterna frenèticament l’èxit i el fracàs. És, doncs, encara, “més que un club”. Però ara ja no tant amb aquella funció substitutiva. Ara, més que un club és una metàfora. També els catalans ens debatem, sense acabar d’aclarir-nos, entre el complex de superioritat i el d’inferioritat. I per a resumir l’oscil·lació catalana entre aquests dos extrems, no hi ha metàfora més útil que la d’aquest Barça actual, alhora ric i fràgil, que avui s’instal·la en l’eufòria i demà en la depressió.