Temps de transformacions i canvis als Països Catalans

Durant aquesta dècada, el panorama polític del conjunt dels Països Catalans també s’ha vist notablement modificat. A Catalunya s’ha viscut la fi de la llarga etapa de govern de Jordi Pujol i Soley, i Convergència i Unió ha perdut el poder en benefici de les esquerres. En efecte, pel desembre del 2003 es va constituir un nou govern de coalició integrat per representants del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds (ICV), en una primera etapa sota la presidència de Pasqual Maragall i Mira, i, a partir del final del 2006, de José Montilla Aguilera, tots dos socialistes.

També s’han produït alternances polítiques a les Illes Balears, amb les dues experiències de governs de coalició de centreesquerra, sota la presidència del socialista Francesc Antich i Oliver. El poder del PP entrà en decadència durant l’etapa 1995-99, quan se succeïren tres presidents d’aquest partit al capdavant del Govern Balear: Gabriel Cañellas Fons, Cristòfol Soler Cladera i Jaume Matas Palou. Les eleccions del juny del 1999 permeteren la formació del govern de progrés presidit per Antich, però quatre anys després, el maig del 2003, Jaume Matas recuperà el govern de les Illes per als populars. La tercera alternança en el poder es produí arran dels resultats ajustadíssims de les eleccions del maig del 2007, que permeteren a Antich tornar a la presidència de les Illes al capdavant d’un govern de centreesquerra.

Per contra, cal remarcar la continuïtat i la consolidació política del Partit Popular a la Generalitat Valenciana. Els populars han aconseguit una hegemonia quasi total al País Valencià controlant, sovint amb majoria absoluta, no sols la Generalitat sinó també les tres diputacions i la majoria dels ajuntaments. Eduardo Zaplana Hernández-Soro, que havia estat elegit president de la Generalitat en les eleccions del maig de 1995, dimití aquest càrrec quan va ser nomenat ministre (juliol del 2002), i després de les eleccions de maig del 2003, que foren de nou guanyades pel PP, Francesc Camps passà a ser el nou president. Durant aquesta etapa ha estat ben considerable la participació de la Generalitat Valenciana en la defensa del peculiar model de creixement econòmic valencià, que ha provocat una notable i polèmica transformació del territori.

Aquests anys totes tres comunitats autonòmiques han reformat els seus estatuts però, mentre en els casos valencià i balear s’arribà a un acord entre socialistes i populars, en el cas català el projecte d’Estatut fou totalment refusat pel Partit Popular. La notable rectificació, pel que fa als continguts, experimentada durant el pas del projecte per les Corts Generals, ha acabat creant una situació política de notable complexitat tant dins de Catalunya com entre els socialistes espanyols i els catalans i, de fet, respecte de la temàtica del famós encaix, o desencaix, de Catalunya dins d’Espanya.

La fi de l’etapa de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat

En la darrera etapa de la presidència de Jordi Pujol, atès que CiU es trobava en minoria al Parlament de Catalunya, es produí un doble pacte entre aquesta coalició i el Partit Popular. Així, durant el primer govern Aznar, aquest gaudí del suport parlamentari de CiU i, alhora, el grup popular secundava Pujol amb els seus vots a Barcelona. Els acords es concretaren en el famós pacte del Majestic del 29 d’abril de 1996.

Ara bé, un parell d’anys després, CiU optà per fer un gir sobiranista per tal de contrarestar l’ascens electoral d’ERC, que estava capitalitzant el descrèdit provocat pel suport al govern Aznar, i també per aturar l’efecte generat pel nou projecte del socialista Pasqual Maragall per a conquerir la Generalitat. El 16 de juliol de 1998, Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica signaren, juntament amb el Partit Nacionalista Basc i el Bloc Nacionalista Gallec, l’anomenada Declaració de Barcelona. Aquest text significava tot un replantejament de l’Estat de les Autonomies atès que propugnava un nou pacte constitucional que obrís camí al reconeixement de la pluralitat d’identitats nacionals en un marc federalista.

En les eleccions catalanes del 17 d’octubre de 1999 es va produir una mena d’empat tècnic entre CiU i els socialistes. Així, si bé la coalició liderada per Pasqual Maragall aconseguí 6 328 vots més que CiU, els nacionalistes la superaren en quatre diputats. Ara bé, atès que la coalició nacionalista no tenia la majoria absoluta, Jordi Pujol hagué de cercar el suport dels diputats del PP per a ser reelegit per sisena i darrera vegada president de la Generalitat. I això suposà que CiU ja no podia continuar defensant la seva línia sobiranista. Aquesta dependència del PP ara era més greu que mai, atès que difícilment podia comptar amb el suport d’ERC, clarament entestada en el fet que CiU trenqués explícitament amb el PP per així canviar d’orientació la política catalana.

La vida política de Catalunya va estar gairebé paralitzada fins a les eleccions generals del 12 març de 2000, la qual cosa mostrava que la difícil situació parlamentària catalana estava força subordinada al que passava a Madrid. Pujol dubtà durant mesos si avançar o no les eleccions al Parlament, perquè no volia que coincidissin amb les generals. Els resultats d’aquestes, amb la majoria absoluta del PP, van significar la fi de la política pujolista basada en el «som necessaris». Des de llavors, ja res de transcendent depenia del vots de CiU al Congrés. Davant aquesta nova i no desitjada situació, la reacció de Pujol fou tan ràpida com sorprenent. Per primer cop a la història els diputats de CiU van donar el seu vot a la investidura d’un president del govern espanyol que ja gaudia de majoria absoluta. Aquest gest amistós coincidia, lògicament, amb la necessitat que Pujol tenia dels vots del PP al Parlament.

Jordi Pujol sempre reivindicarà el paper constructiu de CiU donant suport al govern del PP. Segons el president de la Generalitat, es tractà d’una etapa força positiva per a Catalunya i que, a més, va afavorir que es produís una bona entrada en la unió econòmica i monetària europea. Evidentment aquesta situació de dependència comportà també l’aparcament de tot el que significava la Declaració de Barcelona, convertida en un element de referència llunyà que només era citat de tant en tant, però que ja estava força desvinculat de l’actuació política del dia a dia.

L’experiència dels governs del tripartit: 2003-2008

Les eleccions catalanes del 16 del novembre de 2003 van possibilitar la constitució d’un govern tripartit de coalició, fruit del pacte establert entre els PSC, ERC i ICV-EUA. El 14 de desembre d’aquell any Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura signaren l’acord per a un govern catalanista i d’esquerres, en l’acte que fou conegut com el pacte del Tinell. El 16 de desembre, Pasqual Maragall fou elegit president de la Generalitat amb els 74 vots dels diputats del PSC, ERC i ICV-EUA, mentre que els parlamentaris de CiU i del PP hi votaren en contra. Maragall nomenà Josep-Lluís Carod-Rovira nou conseller en cap, i Joan Saura ocupà la conselleria de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana. El nou govern català «catalanista i d’esquerres», que posava fi a vint-i-tres anys i mig de gestió de CiU i de presidència de Jordi Pujol, no sols era una gran novetat dins la política catalana sinó també en l’àmbit espanyol. El tripartit català apareixia com una experiència de pacte entre les esquerres i els nacionalistes clarament oposada a la filosofia política del govern del PP. Així, el president espanyol José M. Aznar no va trigar gaire a manifestar el seu desacord, tant pels pactes entre socialistes i independentistes com per la «perillosa i desestabilitzadora experiència» que significava, en la seva opinió, el govern Maragall. Semblava que el govern de Madrid podria adoptar amb el català una actitud hostil similar a la que estava practicant amb el govern basc. Ara bé, els problemes entre tots dos governs arribaren molt abans del que s’esperava: en divulgar-se que Carod-Rovira s’havia entrevistat a Perpinyà amb dirigents d’ETA, aquest polític es va veure forçat a dimitir com a conseller en cap, essent substituït pel també republicà Josep Bargalló i Valls.

Tres mesos després, els resultats de les eleccions espanyoles del 14 de març de 2004 significaren un clar reforçament del govern Maragall, atès que les formacions del tripartit incrementaren notablement els seus vots i els seus parlamentaris. En efecte, els partits governamentals catalans aconseguiren quasi dos milions i mig de sufragis, el 61,8 % dels vots, i un total de 31 diputats i 12 senadors. En canvi, les forces d’oposició, CiU i el PP, sumades tenien un milió de vots menys, el 36,2% de sufragis i 16 diputats i 4 senadors. Amb la victòria electoral de Rodríguez Zapatero s’establí un clima de col·laboració entre Madrid i Barcelona, però les relacions es veieren notablement afectades pel llarg i polèmic procés d’elaboració i aprovació de l’estatut d’autonomia català, que fou finalment ratificat en el referèndum del 18 de juny de 2006. Aquest procés també afectà notablement al govern del tripartit de Maragall, fins al punt de provocar, pel maig del 2006, el cessament dels consellers d’ERC i l’avançament de les eleccions catalanes al novembre del mateix any.

Aquesta reforma de l’Estatut fou el principal projecte polític del govern Maragall. La iniciativa, pactada pel govern del tripartit en el moment de la seva constitució, adquirí tota una nova fisonomia en produir-se la victòria electoral socialista i formar-se el govern de Rodríguez Zapatero, que s’havia compromès a acceptar l’estatut que aprovés el Parlament català. Un informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics, a més d’assenyalar la insatisfacció existent pel no reconeixement oficial de Catalunya com a nació, constatava que la inconcreció de moltes competències en el text de l’any 1979 havia permès que els governs de Madrid fessin sovint interpretacions restrictives i promulguessin lleis i decrets que havien desnaturalitzat força la capacitat competencial catalana. L’altre element que motivava la reforma de l’Estatut era la clara insuficiència del sistema de finançament, que estava provocant notables dèficits en els serveis públics catalans. Però la discussió sobre el nou Estatut no amagava la voluntat de Pasqual Maragall d’obrir un ampli debat a Espanya sobre la necessitat de replantejar el model autonòmic propiciant una visió més federalista de la pluralitat hispànica.

El procés d’elaboració de l’Estatut iniciat pel febrer del 2004 fou llarg i complex. Es constituí una ponència al Parlament, integrada per tots els grups, que s’encarregà d’elaborar l’índex dels continguts i de demanar l’opinió a la societat civil. Posteriorment, la ponència es va comprometre a redactar i debatre el projecte de nou Estatut l’hivern del 2004-05. Des del govern, Pasqual Maragall va insistir sovint en la necessitat que el nou Estatut fos aprovat amb el màxim consens parlamentari per tal que no trobés gaires entrebancs polítics a les Corts Generals. Dos grans criteris semblaven voler inspirar el text: la voluntat d’aprofundir en la capacitat d’autogovern i la necessitat de ser un instrument adient a la nova realitat política i social catalana, espanyola i europea. A banda de l’èmfasi en alguns elements identitaris (consideració de Catalunya com a nació, reconeixement internacional de la llengua, etc.) s’insistia a assolir més competències en benestar social, medi ambient, relacions laborals, participació ciutadana i presència en les institucions europees. Evidentment la qüestió del finançament autonòmic apareixia com un tema cabdal.

Al Parlament català els debats més intensos se centraren en el reconeixement de Catalunya com a nació —refusat pels representants del PP—, en l’ampliació i blindatge de les competències —cosa que portà a una redacció llarga i detallada— i en el disseny del nou sistema de finançament. El 30 de setembre de 2005 el Parlament aprovà el projecte d’Estatut amb el vot favorable de 120 diputats (CiU, PSC, ERC i ICV) i el contrari de 15 (PP). El PP, en especial la seva direcció espanyola, s’oposà radicalment a l’Estatut i organitzà una àmplia campanya de denúncia del text aprovat perquè el considerava anticonstitucional i perquè, segons el seu parer significava un greu perill per a la unitat d’Espanya.

El 2 de novembre de 2005 el Congrés dels Diputats aprovà, amb el vot en contra del PP, la tramitació del projecte d’Estatut, que passà a ser considerat i discutit a la corresponent comissió parlamentaria. Ara bé, la pressió política d’alguns mitjans de comunicació espanyols i el fet de manifestar-se grans discrepàncies dins del mateix PSOE, dificultaren notablement la negociació política del projecte català a Madrid. Aquesta situació i el fet que la tàctica partidista s’imposés sobre la unitat en l’actuació dels grups polítics catalans van permetre que el govern socialista acabés imposant una forta rebaixa en les tres qüestions abans esmentades. Així, el 18 de febrer de 2006, un acord entre José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas i Gavarró, que rebé el posterior suport del PSC i ICV, marcà els límits del que era possible aprovar a Madrid com a text autonòmic. Aquesta situació trencà la unitat catalana atès que ERC refusà l’acord.

El text definitiu del l’Estatut fou aprovat pel Congrés i pel Senat el 30 de març i el 10 de maig de 2006 respectivament, sempre amb la vehement oposició del PP i les reticències d’ERC, que votà No al Congrés però s’abstingué al Senat. Davant el referèndum de ratificació de l’Estatut, ERC passà de propiciar inicialment el vot en blanc o nul a demanar explícitament el No. Aquest posicionament de refús feu que l’11 de maig el president Maragall fes cessar els sis consellers d’ERC que hi havia en el seu govern. Finalment, el 18 de juny de 2006 se celebrà el referèndum de ratificació. Hi hagué una participació molt baixa (48,8%) i s’imposà clarament el vot favorable, propiciat per CiU, el PSC i ICV (73,9%).

El llarg i agitat debat sobre l’Estatut palesà l’escàs arrelament de la cultura federalista dins les forces polítiques espanyoles, atès que havia provocat notables tensions dins del PSOE i evidenciat la involució del PP cap a posicions clarament oposades a l’ampliació del sostre competencial i financer de les autonomies. En el discurs polític dels dirigents del PP es manifestà llavors un sistemàtic recurs al vehement patriotisme espanyolista de clares connotacions essencialistes. La crisi política provocada per la sortida d’ERC, deixà el govern Maragall en una situació difícil i forçà el president a avançar les eleccions al Parlament català el dia 1 de novembre de 2006.

D’altra banda, una de les primeres decepcions del govern Maragall havia estat comprovar la greu herència econòmica deixada per CiU. No era només el fet de veure que bona part de les partides dels pressupostos ja estaven compromeses, sinó també contemplar que el conjunt del deute acumulat arribava, a mitjan 2004, als 10 000 milions d’euros, equivalents al 7,2% del PIB català. I dins d’aquesta situació destacava el greu dèficit sanitari, avaluat en uns 3 000 milions d’euros. Per això, un dels temes centrals de les relacions entre els governs de Madrid i Barcelona, derivats de la desfavorable balança fiscal catalana, fou la negociació de les inversions estatals a realitzar a Catalunya. Durant l’etapa 1991-2002 la mitjana de les inversions dels governs centrals a Catalunya havia estat només del 12,8%, quan el PIB català representava el 18,5%. Aquest desequilibri havia provocat un notable dèficit en infraestructures a Catalunya, que l’any 2004 va ser avaluat per la Cambra de Comerç de Barcelona en un mínim de 6 000 milions d’euros.

De l’obra del govern d’aquest primer tripartit caldria destacar l’impuls donat als principals serveis públics. Així, en el sector de l’ensenyament, se signà el Pacte per l’educació i s’incrementaren notablement les places de professorat; la Llei de barris programà la rehabilitació de les zones més degradades de les ciutats; el Pacte per la competitivitat fixà mesures per a potenciar la recerca, la política de formació i la millora de las infraestructures. Igualment s’aconseguí la devolució de la documentació catalana confiscada per les tropes franquistes l’any 1939 i que es trobava a l’arxiu de Salamanca (gener del 2006).

Les eleccions catalanes de l’1 de novembre de 2006 van donar uns resultats similars als de tres anys abans. Hi hagué una baixa participació i es produí un cert retrocés en vots i escons del PSC, d’ERC i del PP, mentre que CiU va obtenir uns resultats similars i ICV va experimentar un augment. L’única novetat fou l’elecció de tres diputats del grup espanyolista Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. Atesa la composició del Parlament, es reproduí la fórmula del Govern tripartit, amb el socialista José Montilla com a president i Josep-Lluís Carod-Rovira de vicepresident.

El govern Montilla ha mostrat una clara continuïtat respecte del de Maragall, tal vegada posant més èmfasi en la inversió en despeses socials i en infraestructures. Amb el govern de Madrid s’establí l’acord que a Catalunya calia realitzar una inversió de 30 000 milions d’euros per un període de set anys, tal com disposa l’Estatut. Hi ha hagut una major activitat legislativa que a l’etapa anterior i s’han aprovat nombroses lleis, moltes amb el suport de CiU: lleis de l’Agència Tributària de Catalunya, la dels Serveis Socials, del Memorial Democràtic, de la Corporació Catalana de Medis Audiovisuals, de l’Institut Català de la Salut, i de l’Obra Pública, com també l’anomenat Pacte Nacional de l’Habitatge per a l’etapa 2007-2016.

Aquesta actuació no pot ocultar la frustració política força generalitzada pel resultat poc satisfactori de l’Estatut, encara pendent de la resolució que adopti el Tribunal Constitucional, i per la lenta i problemàtica negociació amb del govern de Madrid de la seva aplicació. La nova situació ha obert un ampli debat sobre l’estratègia i la pràctica política del catalanisme, sobretot respecte de la seva projecció vers Espanya. L’esgotament del model pujolista i les contradiccions generades per l’opció d’esquerres, representada pels governs del tripartit, obliguen a cercar formulacions que facin sortir els polítics catalans de la perplexitat o del pur pragmatisme. I a tot això cal afegir la notable irritació ciutadana provocada pels diferents i reiterats incidents en les principals infraestructures a l’àrea barcelonina: la gran avaria de la xarxa elèctrica, col·lapse de les autopistes i de l’aeroport del Prat (estiu del 2007), greus problemes en la xarxa dels trens de rodalia i retard de l’arribada de l’AVE (setembre-desembre 2007). Aquesta situació motivà una multitudinària manifestació ciutadana a Barcelona, el dia 15 de desembre de 2007, en què la protesta per la desatenció d’aquests serveis públics se sumava a les propostes polítiques que exigien el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir lliurement el seu futur.