El País Valencià, de Zaplana a Camps

El context

Les eleccions autonòmiques del mes de maig del 1995 van marcar un punt d’inflexió decisiu en l’evolució política del País Valencià. Els socialistes van perdre per primera vegada el govern després de la recuperació plena de les institucions autonòmiques a l’inici de la dècada dels huitanta. El Partit Popular (PP) es va convertir en la primera força política valenciana: encara que no va assolir la majoria absoluta, va obtenir poc més d’un milió de vots, la qual cosa suposava el 43,3% dels sufragis. El Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), per la seva banda, va aconseguir el 34,3% dels vots. Per darrere se situaven la coalició Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), amb l’11,7%; els regionalistes d’Unió Valenciana (UV), amb el 7,1%; i la formació nacionalista Unitat del Poble Valencià (UPV), amb el 2,7%.

Des d’aleshores, i fins el 2007, les variacions en aquest mapa electoral en l’àmbit autonòmic han estat, fonamentalment, dues: la pràctica desaparició d’UV i, en part en relació amb aquest fet, la consolidació de l’hegemonia del PP i les seues successives majories absolutes en els següents comicis autonòmics. D’una transcendència electoral menor van ser el procés de refundació del nacionalisme valencianista i les seues distintes formacions (UPV, Partit Valencià Nacionalista, etc.) entorn del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) el 2000 i, més recentment (eleccions autonòmiques del 2007), la seua confluència amb EUPV al voltant d’un pacte electoral anomenat Compromís pel País Valencià.

D’altra banda, els resultats de les eleccions locals i autonòmiques del 1995, encara que no es van traduir en una majoria absoluta en les Corts Valencianes, van suposar un autèntic desembarcament dels conservadors valencians en les institucions, amb el control de les tres diputacions provincials i també dels ajuntaments de les tres capitals de província i de diverses ciutats mitjanes (Xàtiva, Llíria, Requena, Elda, etc.). Així mateix, aquests resultats es revelaren com un avanç del que succeí un any després en l’àmbit estatal, amb l’arribada al poder del PP a Madrid també en aquest cas sense una majoria absoluta.

No obstant això, el canvi de tendència electoral i la caiguda socialista en terres valencianes s’havia detectat amb anterioritat. Els resultats de les eleccions a Corts Generals del 1993 —amb la victòria final socialista, encara que amb la pèrdua de la majoria absoluta— van suposar un punt d’inflexió. El PSPV-PSOE, que havia estat el partit més votat en les distintes convocatòries electorals al País Valencià des de les primeres eleccions democràtiques després de la Guerra Civil —les generals del 1977—, era superat en vots per primera vegada per una altra força: el PP. Sens dubte, el canvi d’hegemonia electoral s’havia gestat en algun punt entre els anys 1991 i 1993. De fet, els comicis autonòmics del 1991 no havien mostrat grans variacions respecte a convocatòries anteriors (sí en el que fa, però, a les municipals, amb la victòria de Rita Barberà Nolla en la ciutat de València, per exemple): ni el PSPV mostrava un gran desgast (42,4% dels vots) ni el PP aconseguia rendibilitzar l’erosió del Consell socialista (28,1% dels vots). Entre els factors explicatius del canvi de tendència experimentat entre el 1991 i el 1993 cal concedir una gran importància a la influència del clima polític estatal (i l’àmplia repercussió pública i mediàtica dels casos de corrupció en les files socialistes), encara que també, entre altres qüestions, a la percepció de la tasca del Consell en aquest període i la seua relació amb el Govern central (percebuda o difosa com a passiva, dependent o escassament reivindicativa) o els efectes de la recessió econòmica viscuda en aquests anys, per esmentar només algunes claus explicatives.

La victòria electoral del PP havia estat precedida per un canvi de lideratge: Eduardo Zaplana Hernández-Soro s’havia convertit, des del 1993, en president dels conservadors valencians. Zaplana procedia de la Unión de Centro Democrático (UCD), a les Joventuts de la qual va ingressar en 1977 i on va exercir alguns càrrecs directius en l’organització provincial alacantina entre el 1977 i el 1982. Després de la derrota en les eleccions d’aquest últim any, es va retirar per un temps de la política. S’hi va reincorporar en 1990, després de la refundació d’Alianza Popular i la seua conversió en el Partit Popular. President provincial del PP alacantí, fou elegit diputat en les Corts Valencianes i regidor de l’Ajuntament de Benidorm en els comicis del 1991, i es convertí en alcalde d’aquesta localitat després de la moció de censura presentada pels populars amb el suport d’una regidora procedent de les files socialistes. En 1994 va renunciar a aquesta alcaldia per convertir-se en candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana pel PP. Zaplana va tindre èxit a l’hora d’implantar, amb l’horitzó de la victòria en les eleccions, una estratègia i una imatge liberal i centris la en el PP valencià enfront d’altres sectors d’inspiració confessional o més tradicionalment conservadora. En concret, el triomf de Zaplana va suposar el desplaçament d’altres possibles lideratges, com el de l’alcaldessa de València, Rita Barberà, o el del que havia estat president regional fins a l’arribada de Zaplana: Pedro Agramunt Font de Mora, que marxà com a senador a Madrid. D’altra banda, testimoniava la major presència-del component alacantí en el PP valencià, la qual cosa presagiava una possible resurrecció futura dels arguments alacantinistes i provincialistes davant la percebuda com a excloent hegemonia valenciana.

Es tractava d’un tarannà presentat sobretot com a pragmàtic i flexible, amb una imatge dinàmica en què s’emfasitzava la gestió i l’eficàcia. No obstant això, tal com assenyala Vicent Sanz Rosalén en un dels escassos balanços dels historiadors valencians sobre aquest període, no es renunciava a l’ús electoral en plena campanya dels arguments victimistes (amb el suport d’importants sectors de l’empresariat valencià) amb relació a la suposada marginació valenciana provinent del govern de Madrid o a la crítica de la política de normalització lingüística del Consell socialista. Tot això, a part les tesis més directament anticatalanistes (en tot cas, utilitzades amb més intensitat posteriorment), va connectar amb el que fou una prioritat política del Govern de Zaplana en la legislatura següent: l’absorció del regionalisme i del capital polític de la formació que el representava majoritàriament, Unió Valenciana.

Eleccions a les Corts Valencianes. 1995-2007.

Però, de moment, i donats els resultats, l’única possibilitat real d’un govern autonòmic estable per al PP valencià se situava precisament en un pacte amb UV, que havia obtingut cinc escons. Les dures negociacions entre les dues formacions van comptar amb el suport i la mediació dels empresaris valencians i la supervisió del diari conservador «Las Provincias». Les clàusules del batejat com a «Pacte del Pollastre» incloïen, entre altres coses, la cessió a UV de la presidència de les Corts (en aquest cas en la figura del seu fundador, Vicent González Lizondo) i també diversos càrrecs i parcel·les institucionals, la més important de les quals era el control de la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient. El pacte s’estenia també a l’Ajuntament de València, encara que Rita Barberà, després de la majoria absoluta aconseguida, no necessitava el suport efectiu que li havien atorgat els regionalistes en el període 1991-95. La col·laboració municipal havia resultat beneficiosa per als populars i letal per a UV. El mateix succeiria en l’àmbit autonòmic, com van demostrar les eleccions del 1999.

Els governs Zaplana (1995-2002)

La primera legislatura amb Eduardo Zaplana com a president de la Generalitat (1995-99) va estar marcada per diversos leitmotiv en l’estratègia política i la gestió governamental, definits ja amb absoluta claredat a partir del triomf del PP en les eleccions generals del març del 1996. En primer lloc, i com a extensió del lideratge zaplanista en les files del PP i la victòria electoral del 1995, la ja comentada imatge centrista i liberal en gestos i actuacions (com la designació de Ferran Villalonga Campos com a conseller de Cultura o la integració de polítics i intel·lectuals procedents del socialisme o pròxims a aquest en etapes anteriors), que també en aquest cas podia fer-se compatible amb el control sense embuts dels mitjans de comunicació públics o privats afins («Las Provincias»). Pel que es refereix als primers, la designació de Jesús Sánchez Carrascosa —antic director de comunicació del mateix Zaplana i marit de la directora de «Las Provincias» María Consuelo Reyna Doménech— com a director de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) inicià una etapa de conversió definitiva de la televisió pública valenciana en corretja de transmissió i caixa de ressonància de les polítiques d’un Consell que apostava obertament per explotar al màxim la rendibilitat mediàtica de la seua gestió.

Una altra de les línies bàsiques del Consell zaplanista va ser la prioritat donada a determinats projectes etiquetats d’emblemàtics, directament dependents de Presidència i que tenien una doble dimensió política i econòmica. Objecte d’una considerable injecció pressupostària en obra pública, la finalitat d’aquests projectes era convertir-se en pols d’atracció de la inversió privada. Alhora, també servien per a conformar una nova imatge de la Comunitat Valenciana més moderna i adaptada als temps, vàlida tant per al consum extern com per a l’intern. D’altra banda, al darrere hi havia l’aposta del govern autonòmic per un model econòmic basat en el turisme, la construcció i els serveis que s’hi relacionen. En principi, les polítiques industrials i de protecció o promoció del teixit industrial valencià, bàsicament compost per empreses petites i mitjanes, passaven a ocupar un lloc secundari.

Exemples de les iniciatives llançades durant aquesta legislatura van ser, per exemple, la Ciutat de les Arts i les Ciències (reelaboració d’un projecte de l’anterior executiu socialista) a València; Castelló Cultural i el projecte d’un aeroport per a aquesta ciutat; la Ciutat de la Llum i, sobretot, el parc temàtic Terra Mítica, a Benidorm, pel que fa a la província d’Alacant. En tots els casos es buscava el suport econòmic de les empreses i entitats financeres valencianes, aconseguit no sense dificultat; en el centre del problema hi havia els dubtes sobre la viabilitat real d’alguns d’aquests projectes. De fet, un denominador comú foren ací els problemes financers, així com la gestió dels projectes, sotmesos a forts costos d’inversió pública creixent. No obstant això, més positius van ser els resultats en l’àmbit polític, rendibilitzats electoralment pels executius populars en successius comicis, sobretot per l’èxit aconseguit en la consolidació efectiva d’una percepció, estesa tant internament com externament, d’una Comunitat Valenciana moderna, dinàmica i pròspera, ben resumida entorn de la imatge de la Califòrnia europea.

Paral·lelament a tot això, encara que en relació directa, se situava l’interès del Govern de Zaplana per consolidar el poder autonòmic sobre les caixes d’estalvis valencianes; la llei del 1997 reafirmava el control de la Generalitat sobre aquestes empreses. L’interès Se centrava, sobretot, en les dues principals entitats valencianes en aquest àmbit: Bancaixa i la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM), sorgides dels processos de concentració i absorció d’entitats semblants des del final de la dècada dels vuitanta i el principi de la dels noranta. No obstant això, l’intent d’aconseguir la fusió de Bancaixa i la CAM ideat pel Govern de Zaplana en la següent legislatura acabà frustrant-se.

Si, a més dels objectius econòmics, els grans projectes abans esmentats buscaven uns objectius polítics a curt i mitjà termini marcats per les convocatòries electorals, un altre dels grans eixos de l’estratègia política zaplanista era l’absorció del vot regionalista representat per UV, amb vista a la consecució d’una futura majoria absoluta per a poder prescindir així dels seus socis de govern. Aquesta estratègia, dissenyada per l’exsocialista Rafael Blasco Castany, contemplava, entre altres coses, el monopoli per part del PP —quant a presència pública i en els mitjans de comunicació— dels èxits en la gestió del Consell en detriment d’UV. Els regionalistes no van aconseguir rendibilitzar la tasca al front de les conselleries i parcel·les de poder que ocupaven. Per altra banda, les remodelacions del gabinet efectuades per Zaplana al llarg de la legislatura 1995-99 pretenien reforçar l’hegemonia del PP en les àrees de més pressupost i repercussió mediàtica.

En tot cas, les desavinences internes d’UV no van fer sinó col·laborar en aquest procés. De fet, un element clau en la campanya d’anul·lació política d’UV era l’estratègia d’atracció de càrrecs i líders de la formació regionalista a les files populars, de manera que es potenciaven les divisions i querelles internes que, progressivament, s’anaven agreujant al si d’UV i que s’havien fet ja visibles des de la mateixa gestació del pacte de govern del 1995. La principal era la que separava la direcció tradicional lizondista del sector més crític amb el pacte i gelós de l’autonomia del partit: el representat per Héctor Villalba Chirivella. Aquest enfrontament se saldà amb el desplaçament de González Lizondo de la presidència del partit. Després de la defunció d’aquest en 1996, Villalba passà a ocupar la presidència de les Corts en virtut del pacte subscrit l’any anterior. No obstant això, els conflictes interns no van fer sinó agreujar-se a partir del 1997, amb l’abandonament de càrrecs del partit i el seu pas al PP en la majoria dels casos, com va ocórrer al principi del 1999 amb la consellera d’Agricultura, Maria Àngels Ramón-Llin Martínez. El resultat final fou la davallada electoral d’UV en les eleccions autonòmiques i municipals del 1999 en no obtindre representació parlamentària en les Corts Valencianes ni tampoc en un dels seus bastions tradicionals: l’Ajuntament de València.

Un altre aspecte fonamental de l’estratègia abans comentada era la integració progressiva d’alguns dels elements discursius del regionalisme, sobretot els de caràcter simbòlic i identitari, amb l’anticatalanisme com a recurs disponible en tot cas. De qualsevol manera, el gabinet Zaplana se centrà a aconseguir un altre èxit de gestió personal en un àmbit, on, de pas, es desactivara un dels instruments de mobilització clau del blaverisme: el conflicte lingüístic. En 1997 el president de la Generalitat llançava la iniciativa d’un pacte sobre la llengua que tancara definitivament el conflicte. Es tractava d’un procés d’inspiració i objectius polítics, que tenia el suport del PSPV, però que havia de canalitzar-se en principi a través de circuits acadèmics i d’institucions com el Consell Valencià de Cultura. Tot això desembocà finalment en la creació d’una institució específica, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb àmplies competències normatives, oficials i públiques en matèria lingüística. La llei per a la seua creació va ser aprovada en 1998 i va tenir el suport dels dos partits majoritaris, l’abstenció d’Esquerra Unida i el rebuig d’UV. De fet, la major hostilitat provingué dels cercles més obertament secessionistes. Encara que alguns d’ells van participar en el procés, l’actitud dels sectors universitaris i acadèmics partidaris de la unitat de la llengua fou més aviat escèptica, donat l’origen i els condicionaments polítics de la iniciativa. Finalment, després de múltiples obstacles i problemes, l’AVL es va constituir en 2001, encara que des d’aleshores la seua existència i la seua activitat, molt en un segon pla, han estat determinades en gran part pel context polític.

La segona etapa d’Eduardo Zaplana al front de la Generalitat valenciana es va obrir amb la victòria del PP en les eleccions autonòmiques del 1999, ara per majoria absoluta. En tot cas, la nota dominant d’aquests comicis fou l’abstenció, que va ascendir al 32,2% (enfront el 24% del 1995). De fet, els vots al PP van augmentar només en setanta mil, encara que l’abstenció li va permetre augmentar el percentatge sobre el total de vot del 43,3% del 1995 al 48,6% del 1999. Tot això es va traduir en un augment de set escons (de 42 a 49) i la consecució de la majoria absoluta en la cambra. A primera vista, pareixia detectar-se un transvasament de vots efectiu des d’UV (que passava a perdre uns seixanta mil vots i quasi dos punts i mig percentuals, situant-se en el 4,8%), la qual cosa certificava l’èxit en l’estratègia de captació del vot regionalista per part del PP. La formació valencianista quedava així sense representació en les Corts.

Per la seua banda, l’abstenció se centrava més aviat en el vot d’esquerra. D’aquesta manera, electoralment es manifestaven, d’una banda, els problemes interns i la difícil recomposició del PSPV i, de l’altra, la tendència decreixent del vot que experimentava Esquerra Unida del País Valencià. En tot cas, els socialistes, encara que amb 40 000 vots menys, augmentaven fins i tot un punt el seu percentatge de vots (34,4%) i, sobretot, incrementaven la seua presència en el Parlament valencià amb tres escons. Una caiguda major era l’experimentada per EUPV, que obtenia el 6,1% dels vots (enfront de l’11,7% anterior) i passava de deu a cinc escons. Per altra banda, els vots a Unitat del Poble Valencià augmentaven quasi a quaranta mil, encara que aquesta formació no aconseguia obtindre representació parlamentària en situar-se per davall de la franja del 5%.

L’èxit en els comicis i la consolidació política de la figura de Zaplana feia preveure la continuïtat de les línies mestres del Consell en la legislatura prèvia, ara sense necessitat de cap soci de govern. També en la continuació del model econòmic anterior. Es mantenia la prioritat política i econòmica pels projectes emblemàtics. La conjuntura alcista, el bon moment econòmic i, sobretot, el boom immobiliari i de la construcció feien que la iniciativa privada anara també en la direcció marcada per la «vía desarrollista» valenciana i refermaven la imatge de prosperitat i benestar. Tanmateix, la difuminada frontera entre política, negocis i administració que tot això suposava resultava perillosa, com demostrarien els casos de corrupció de càrrecs polítics locals, provincials i autonòmics que ja havien aparegut en la legislatura anterior (un exemple va ser el cas de l’exalcalde d’Oriola i conseller del govern de Zaplana, Luis Fernando Cartagena Travesedo). D’ara endavant anirien apareixent nous casos, en especial al final d’aquesta legislatura (2002-03). Al mateix temps, en altres parcel·les sota la competència de l’executiu autonòmic, com sanitat i educació, s’apostava per la promoció de models de concertació amb les escoles privades o la gestió mixta d’infraestructures sanitàries (Hospital de la Ribera).

Eleccions generals. 2000.

D’altra banda, l’hegemonia electoral del PP al País Valencià eixí reforçada després de les eleccions generals del març del 2000, que en l’àmbit estatal van suposar la victòria per majoria absoluta de José María Aznar López i l’inici de la segona legislatura d’aquest. El vot valencià va contribuir sens dubte a aquest triomf. En uns comicis marcats per una alta abstenció (al voltant del 27,3%, enfront el 18,3% registrat en 1996) que va tornar a afectar en major grau l’esquerra, el PP superà per primera vegada la franja del 50% dels vots (52,7%) i obtingué 19 diputats a Madrid. Tant el PSPV (34,4% i 12 escons) com EUPV (5,9% i 1 escó) experimentaren un important descens en nombre de vots. Per la seua banda, UV es quedà amb el 2,4% de vots i perdé el seu escó a Madrid. Unitat del Poble Valencià va arreplegar quasi mil vots més que la formació regionalista, però, amb pràcticament el mateix percentatge, quedava sense possibilitat d’obtindre un diputat. En síntesi, el nombre de vots recollit pel PP en terres valencianes era el més alt aconseguit fins eixe moment (amb un dels nous valors del PP crescuts a l’ombra de l’etapa zaplanista, Francesc Camps Ortiz, com a cap de llista per València) i no fou superat els anys següents, almenys fins a les eleccions autonòmiques celebrades al maig del 2007.

Tal important contribució al triomf aznarista no podia ser passada per alt. Paral·lelament a la seua hegemonia en l’interior del PP valencià (consolidada en un gabinet reforçat amb figures molt pròximes al president: Alicia de Miguel García, Rafael Blasco Castany o Serafín Castellano Gómez), Zaplana havia seguit des d’anys anteriors una estratègia que, sota l’etiqueta del poder valencià, pretenia en principi incrementar el pes dels interessos polítics, econòmics i empresarials valencians a Madrid. Tanmateix, la consigna era més un objectiu a mitjà termini que una realitat. De fet, no es traduïa tant en la presència significativa de ministres i alts càrrecs valencians en el Govern espanyol, com —de manera general— en l’exportació del model valencià de gestió política i econòmica (d’èxit, en termes electorals i d’imatge) i dels seus modes d’actuació.

Paral·lelament, la campanya tenia com a objectiu la projecció de la figura de Zaplana en l’àmbit estatal. Cada vegada més conegut a Espanya, Zaplana havia guanyat prestigi i respecte en el conjunt del PP nacional pels seus èxits electorals en terres valencianes. La seua ponència sobre «L’Espanya de les oportunitats» en el XIII Congrés del PP celebrat en 1999; la seua elecció llavors com a membre del Comité Executiu Nacional del pal tit, els seus escrits (com el lli bre El acierto de España. La vertebración de una nación plural) i aparicions públiques a Madrid, com també el suport mediàtic de determinats mitjans de comunicació afins (entre els quals hi havia el diari «El Mundo») formaven part de la campanya destinada a promoure l’emergència de Zaplana en el conjunt del PP espanyol i a situar-lo com un dels ferms valors del partit amb vista a la futura successió d’Aznar.

L’interès de Zaplana per llançar-se al camp de la política nacional es veié referendat pel seu nomenament com a ministre de Treball i Assumptes Socials al juliol del 2002. Aquesta designació suposava, tanmateix, el seu necessari relleu al front de la Generalitat. El conseller i vicepresident primer José Luis Olivas Martínez accedia així al càrrec de president de la Generalitat fins a la convocatòria de les eleccions autonòmiques del 2003. La mateixa condició d’interinitat d’Olivas i la breu durada del seu mandat expliquen la continuïtat d’aquesta etapa respecte a l’anterior; així, es van mantindre les grans línies de govern en tots els àmbits fins a la preparació de la campanya electoral de l’any següent.

Zaplana va exercir el seu càrrec de ministre al llarg de quasi dos anys. Paral·lelament a la seua presència a Madrid, tenia la intenció de no perdre el control del PP valencià. L’elecció directa, pel seu compte, de qui hauria de convertir-se en candidat en les eleccions del 2003 i el seu successor al front de la Generalitat després de la victòria, li garantiria continuar tenint el control organitzatiu dels conservadors valencians i exercir la supervisió de tot el procés. La seua elecció es va decantar per Francesc Camps. Ben prompte seria conscient de la seua equivocació: més que assegurar la continuïtat de l’hegemonia zaplanista, Camps intentà implantar la seua pròpia. A partir d’eixe moment, s’obrí una guerra interna entre zaplanistes i eampsistes en l’interior del PP valencià.

L’oposició entre el 1995 i el 2003

La derrota en les eleccions del 1995 va ser l’inici d’una llarga travessia pel desert per a les organitzacions polítiques opositores al PP. En primer lloc, per al PSPV, desallotjat del poder autonòmic després de dotze anys de govern. Això va significar un colp molt dur. Les tensions internes, sempre presents en les files socialistes valencianes, van tornar a emergir amb força. La nova realitat es va fer evident sobretot arran del nomenament, al juliol, del secretari general i expresident de la Generalitat, Joan Lerma i Blasco, com a ministre d’Administracions Públiques en el Govern de Felipe González Márquez. Si des de Madrid era més complicat controlar el grup parlamentari socialista en les Corts i el partit en el seu conjunt, les dificultats van augmentar amb la derrota del PSOE en les eleccions generals del 1996 i l’eixida de Lerma del ministeri. No obstant això, Antoni Asunción Hernández ja havia expressat mesos abans la seua intenció de convertir-se en nou líder dels socialistes valencians. Asunción havia estat alcalde de Manises, president de la Diputació de València entre els anys 1983 i 1988, director general d’Assumptes Penitenciaris i ministre de l’Interior entre el 1993 i el 1994, càrrec que dimití arran de la fugida de l’exdirector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán Ibáñez. Per la seua banda, en l’interior del lermisme —que encara controlava l’aparell orgànic— les aigües començaven a desbordar-se. Un altre dels valors en alça del partit, el diputat i antic conseller d’Educació i Ciència, Joan Romero González, se’n desmarcava i renunciava al seu càrrec de vicesecretari general del PSPV, fent així oficial el seu abandonament del lermisme. Romero s’oferia a liderar una proposta de renovació de dirigents i idees dins del PSPV.

A partir d’aquest moment, lermistes (aliats o no amb els seus antics antagonistes, seguidors de Ciprià Ciscar i Casaban), asuncionistes i romeristes van protagonitzar una pugna a tres bandes per aconseguir suports dins de l’estructura del partit a partir de l’inici del 1997; la batalla incloïa circumstancials aliances entre alguns d’aquests sectors a fi d’aconseguir l’hegemonia dins de l’organització. Joan Lerma, designat al juny per a formar part de la nova executiva federal del PSOE liderada per Joaquín Almunia Amann, no es va presentar a la reelecció com a secretari general en el VIII Congrés del PSPV celebrat a València el mes següent. El seu candidat, Antonio Moreno, va ser derrotat per tres vots i Joan Romero, al front de les forces contràries al lermisme (Moviment pel Canvi, que agrupava romeristes, asuncionistes i el corrent Esquerra Socialista), fou nomenat nou secretari general.

Aquest nomenament no va tancar ni de bon tros les disputes internes. El lideratge de Romero va ser qüestionat quasi des del primer moment per lermistes, ciscaristes i també ara per asuncionistes. Després de la victòria de Josep Borrell i Fontelles en les eleccions primàries del PSOE el 1998, es va obrir un procés semblant al si del PSPV, que prompte va fer més que evidents les querelles internes que van portar a aliances canviants entre les mencionades famílies. Romero va aconseguir imposar-se en les primàries amb un estret marge. Tanmateix, la preparació de les llistes electorals per als futurs comicis autonòmics del 1999 va fer evident la falta de consens orgànic entorn del lideratge de Romero: la seua proposta de llistes no fou aprovada pel Comitè Nacional del PSPV. Sense suports, Romero va dimitir i la direcció del partit va passar a les mans d’una comissió gestora fins a la celebració d’un congrés extraordinari. No obstant això, la proximitat de les eleccions obligava a presentar amb urgència un altre candidat a la presidència de la Generalitat. Antoni Asunción fou el triat per la majoria. Després de la nova derrota electoral, la celebració del congrés extraordinari del PSPV tampoc no va donar com a resultat l’estabilitat interna. Marginat Asunción, es va establir un pacte conjuntural entre lermistes i exromeristes. Aquests últims tenien ara com a candidat Joan Ignasi Pla i Durà, antic secretari d’organització en l’etapa romerista. El resultat immediat del congrés va ser el nomenament de Lerma com a president i de Pla com a secretari general, però enmig de permanents discussions i amb l’abstenció de nombrosos delegats. Les fractures internes eren ara més públiques i visibles que mai. Això va forçar la intervenció externa del Comité Federal del PSOE i del seu secretari general, Joaquín Almunia. Després d’aquesta i de la dimissió posterior de Lerma i Pla, la direcció va tornar de nou a una comissió gestora fins al pròxim congrés, que tingué lloc el 2000.

La designació de José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE al juliol del 2000 obrí un nou clima en les files socialistes en què va imposar-se la percepció de la necessitat de la renovació i la pau interna per a una futura tornada al poder. Aparentment aquesta nova marea va arribar també a les costes valencianes. L’aposta per la renovació era la representada per Pla, que es va imposar a la candidatura de José Luis Ábalos Meco en la designació com a secretari general en el Congrés del PSPV celebrat a Alacant al setembre, encara que no de manera contundent. Tanmateix, ara la consigna era amortir les dissensions i garantir una certa estabilitat interna amb vista a les eleccions autonòmiques del 2003. En 2001 Pla fou nomenat candidat socialista a la presidència de la Generalitat per a eixos comicis, imposant-se en les primàries a Ciprià Ciscar.

Malgrat que els resultats del 1995 foren els més alts obtinguts per la coalició en unes eleccions autonòmiques a partir d’aleshores, Esquerra Unida del País Valencià tampoc no es va veure exempta de problemes interns. A finals d’any, els sectors renovadors, més crítics amb la línia representada per Julio Anguita González en l’Izquierda Unida estatal i defensors d’una autonomia d’EUPV més gran, van aconseguir imposar-se per un vot en el Consell polític de la formació. Albert Taberner Ferrer (amb el suport també dels corrents d’EUPV més pròxims al nacionalisme i representats per Pasqual Mollà) se situava així com a coordinador de l’organització, enfront del sector abanderat per Joan Ribó i Canut, més pròxim a les tesis ortodoxes del Partit Comunista del País Valencià (PCPV). No obstant això, més endavant —i paral·lelament al que succeïa amb Esquerra Unida en l’àmbit estatal— alguns dels renovadors van anar adscrivint-se, entre el 1996 i el 1997, al corrent Nova Esquerra, constituïda poc més tard en Partit Democràtic de la Nova Esquerra. Entre els adscrits al nou partit hi havia Ricardo Peralta Ortega o el mateix Albert Taberner. Al llarg del 1997 es produí l’eixida del nou partit de la coalició (anys més tard integrat finalment en el PSPV) i al setembre Joan Ribó va substituir Taberner com a coordinador d’EUPV. Per la seua banda, l’ala nacionalista de Mollà es mantingué en les files de la formació, encara que es constituí com a corrent, amb el nom d’Esquerra i País. Tanmateix, alguns dels seus integrants acabaren confluint en el Bloc Nacionalista Valencià.

No obstant això, les tensions internes no desaparegueren, agreujades per la pèrdua de vots de la formació en les successives eleccions autonòmiques, i també per la dificultat d’integrar en la coalició altres formacions afins en l’espai polític. Aquest últim és el cas del moviment ecologista, representat per partits com Els Verds o Esquerra Verda, protagonista també per la seua banda d’escissions internes i fluctuant en les seues aliances amb els partits polítics d’esquerra, especialment EUPV, el PSPV o el BNV. Un altre aspecte central en el futur polític d’Esquerra Unida era la relació amb el PSPV o el BNV i la conveniència o no d’una aproximació i de la constitució de pactes per a desbancar un PP que, des de la minimització electoral d’UV, agrupava electoralment tot l’espectre polític de la dreta. La nova victòria del PP en les eleccions del 2003 marcà un cert punt d’inflexió en aquest sentit i estengué la percepció de la necessitat d’unir voluntats dels sectors progressistes per a produir un canvi polític en la Generalitat. Després de l’assemblea celebrada per Esquerra Unida al desembre d’eixe any, Gloria Marcos fou elegida coordinadora general d’EUPV.

Per la seua banda, el BNV sorgí de la refundació d’Unitat del Poble Valencià i de la integració d’altres formacions vinculades al nacionalisme progressista, entre d’altres, el Partit Valencià Nacionalista (PVN). Així, després del congrés constituent celebrat al gener del 2000, que va donar acta de naixement a la formació, es tancà l’escissió viscuda per la UPV en anys anteriors incorporant els sectors més moderats i partidaris de la tercera via. Pere Mayor i Penadés es convertí en president del BNV i Pepa Chesa i Vila, procedent del Partit Valencià Nacionalista, en vicepresidenta. Es defensava un nacionalisme de confluència, disposat a obrir-se a altres formacions de sensibilitat valencianista i menys marcat per l’herència fusteriana. No obstant això, malgrat l’augment de vots i la consolidació de la presència en diferents comarques valencianes (especialment en les del nord i les centrals), els resultats electorals no van permetre l’obtenció d’un escó en el congrés dels diputats en les eleccions generals del 2000 ni tampoc en els comicis autonòmics del 2003, on el vot a la formació nacionalista era més alt. Amb una mica més de 114 000 vots, el BNV va quedar a dues dècimes (4,8%) de la barrera del 5% establerta per a la consecució d’un escó en el Parlament valencià segons l’estatut vigent. La reivindicació d’un llistó electoral del 3%, com succeïa en altres autonomies, i que permetria l’accés a les Corts, es convertí en una de les reclamacions centrals dels nacionalistes per a un futur estatut. L’octubre del 2003 es va verificar un canvi de lideratge en la cúpula del BNV, amb la designació d’Enric Morera i Català com a secretari general i futur candidat a la presidència de la Generalitat.

Les eleccions autonòmiques del 2003 i el govern Camps

Amb José Luis Olivas com a president interí de la Generalitat, Eduardo Zaplana com a ministre en el gabinet d’Aznar i Francesc Camps com a candidat del PP, van tindre lloc les eleccions autonòmiques de maig del 2003. Encara que Zaplana s’havia assegurat el nomenament d’un successor fidel al front de la Generalitat, Camps s’identificava més aviat en els seus orígens amb els corrents cristians dins del PP valencià i estatal. No obstant això, l’essencial de la seua carrera política s’havia produït en l’etapa de Zaplana i a l’empara d’aquest. Camps havia començat la seua trajectòria política en l’Ajuntament de València, del qual havia estat regidor entre el 1991 i el 1996 i arribà a ser tinent d’alcalde. Diputat a Madrid en 1996, va tornar a València l’any següent després de ser designat per Zaplana conseller de Cultura i Educació; va ser nomenat també secretari d’Estat per a les Administracions Territorials per Aznar. Triat diputat de nou per a les Corts Generals en 2000, va tornar una altra vegada a València com a delegat del Govern a la Comunitat Valenciana en 2001, càrrec del qual va dimitir l’any següent en ser nomenat candidat del PP valencià a la presidència de la Generalitat.

Els resultats dels comicis autonòmics del 2003 van suposar la confirmació de l’hegemonia electoral del PP, que va obtindre novament la majoria absoluta. Els seus 1 146 780 vots representaven un percentatge del 47,9% total i un augment d’uns 60 000 vots amb relació al 1999, encara que això significava un lleuger descens percentual, donada la major participació. En efecte, l’abstenció fou menor que en les eleccions anteriors (28,5%). Encara que aquest fet va beneficiar parcialment l’esquerra, no li va servir per a variar substancialment el mapa electoral anterior. Malgrat que el PSPV va obtindre al voltant de cent mil vots més i un augment de dos punts percentuals (36,5%), va aconseguir 35 escons, els mateixos que en 1999. Per la seva banda, EUPV va experimentar també un augment: uns 17.000 vots i quatre dècimes percentuals (6,5%), a més de passar de cinc diputats autonòmics a sis. Com ja s’ha comentat, el BNV es quedà a les portes d’obtindre un escó, amb el 4,8% dels vots. Per la seua banda, el procés de liquidació electoral d’UV i el probable transvasament de vots al PP avançava un pas més. La formació regionalista perdé quasi dos punts percentuals i se situà en un 3% del total.

El primer govern de Camps va incloure polítics fidels al zaplanisme, presents en les llistes electorals i ara en l’hemicicle de les Corts Valencianes. Però si la intenció de Zaplana era mantindre el control del grup parlamentari i del conjunt de l’aparell orgànic del PP valencià, les primeres decisions de l’executiu de Camps van revelar al contrari un objectiu molt distint: independitzar-se de la tutela de Zaplana i arrancar progressivament a aquest el domini del partit. A partir d’aleshores es desencadenà una guerra oberta entre campsistes i zaplanistes al si del PP al País Valencià. Es tractava d’aconseguir suports de líders i estructures orgàniques dins del partit, o en els mitjans de comunicació públics (Canal 9, durant un temps encara zaplanista, i més tard campsista, després de la nova direcció designada pel president de la Generalitat) o privats («Las Provincias», inclinat cap a Camps; «Diario de Valencia», dirigit per Jesús Sánchez Carrascosa i obertament zaplanista).

D’altra banda, iniciatives com l’obertura d’un procés de reforma estatutària xocaven obertament amb les opinions de Zaplana i amb la que va ser la línia oficial del partit a Madrid. Al contrari, Camps pretenia convertir aquest procés de configuració d’un nou Estatut en un dels seus objectius centrals per a la legislatura 2003-2007. En allò econòmic, es va mantindre al llarg d’aquesta la prioritat de desenvolupament i de foment del turisme, la construcció i els serveis, així com el model dels grans projectes de l’etapa zaplanista, encara que amb rectificacions en determinats casos. Així, es va abandonar en la pràctica l’interès pel que havia estat un dels emblemes de l’era Zaplana: el parc temàtic Terra Mítica, que va haver d’afrontar una suspensió de pagaments al maig del 2004 i l’obertura d’una investigació judicial entorn d’unes suposades irregularitats fiscals més tard. Sí que es va mantindre el compromís amb la Ciutat de les Arts i les Ciències a València (amb un protagonisme renovat de la seua alcaldessa, Rita Barberà, després de l’eixida de Zaplana) i amb altres projectes com el de l’aeroport de Castelló. Açò últim guardava evident relació amb l’alineament de Carlos Fabra Carreras, president de la Diputació de Castelló (immers des del final del 2003 en diverses causes judicials relacionades amb delictes de prevaricació, suborn i frau fiscal), i de l’estructura orgànica del PP castellonenc, amb Camps en el seu conflicte amb Eduardo Zaplana per l’hegemonia interna en el partit; suport que en la correlació de forces existent en eixe moment es revelava de vital importància per a aquell.

En general, es començava a detectar un canvi en les fidelitats polítiques que va acabar beneficiant en la pràctica l’estratègia de Camps, que tenia ara en la seua mà el control dels recursos institucionals de la Generalitat. Un exemple fou el succeït amb antics col·laboradors zaplanistes, com és el cas de Rafael Blasco. En la província de València, tanmateix, Fernando Giner Giner, antic regionalista i president de la Diputació, encapçalava l’oposició a Camps des de les files zaplanistas. Però era a Alacant on el zaplanisme mantenia la seua hegemonia amb el control de nombrosos ajuntaments i de la diputació provincial (presidida per José Joaquín Ripoll Serrano), i on la batalla entre campsistes i zaplanistes es revelà en els anys següents més crua.

Eleccions generals. 2004.

Després d’anys d’hegemonia electoral del PP, el resultat de les eleccions generals del 2004 pareixia augurar un cert canvi de tendència. No obstant això, més que un retraïment en el vot conservador, el que es va verificar realment fou un increment en el vot a l’esquerra, sobretot al PSPV. La major participació va beneficiar l’opció socialista, que va obtindre un 43,1% dels vots. Per la seua banda, el PP va assolir el 47,5%. Sens dubte, l’efecte de la gestió pública i mediàtica del Govern Aznar davant de l’atemptat islamista de l’1 1 de març va activar el vot progressista; el triomf de José Luís Rodríguez Zapatero es va deixar notar també al País Valencià. Encara que això no va garantir un canvi d’hegemonia, sí que va deixar veure els límits del domini electoral conservador. El vot útil en l’esquerra va perjudicar tanmateix Esquerra Unida, els vots de la qual disminuïren al 4,7% del total (enfront del 5,9% anterior). El BNV, per la seua banda, es quedava en l’1,6%.

La derrota del PP i el canvi governamental a Madrid tingueren conseqüències també en la política valenciana. D’una banda, va debilitar la posició de Zaplana, que eixí del govern i passà a l’oposició. Encara que es va convertir en portaveu del grup parlamentari popular en el Congrés dels Diputats, perdé poder i marge d’acció política per a influir en la marxa del PP valencià. D’altra banda, Camps, en la seua condició de president de la Generalitat Valenciana, es convertí en un dels càrrecs públics de la formació conservadora amb més poder institucional en el conjunt d’Espanya. Així mateix, a pesar del relleu en el Govern espanyol i l’arribada d’un executiu socialista a Madrid, Camps podia aprofitar tot el potencial polític d’un discurs victimista davant del Govern central. L’anul·lació del transvasament de l’Ebre permetia utilitzar la tesi de la marginació de la Comunitat Valenciana en la distribució dels recursos hídrics, convertida en un dels leitmotiv de l’estratègia política del Govern Camps en aquesta legislatura. Un altre fou la reactivació de l’anticatalanisme, que el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya al govern de Rodríguez Zapatero permetia posar al dia. En aquest últim cas, la integració d’arguments secessionistes servia també per a respondre a la utilització d’aquests per sectors afins al zaplanisme a València (Fernando Giner, «Diario de Valencia», etc.) i per noves versions polítiques més combatives del blaverisme, com és el cas de Coalició Valenciana.

El procés per a l’aprovació d’un nou Estatut es va obrir al final del 2003, a partir de la intenció de Camps de convertir-lo en un dels seus objectius al llarg de la legislatura. L’abril del 2004 es va aprovar la formació d’una comissió d’estudi. Al març de l’any següent la Ponència de Benicarló donava a conèixer el text fonamental de la reforma, amb el vistiplau de les Corts Valencianes l’abril del 2005. En el document es reconeixien competències limitades per l’anterior marc estatutari, com el fet que el president de la Generalitat tingués la possibilitat de dissoldre les Corts i de convocar eleccions de forma anticipada, o l’ampliació del nombre de conselleries. Malgrat l’existència d’alguns punts de desacord (per exemple, la rebaixa del llistó electoral per accedir a les Corts del 5% al 3%), el procés va rebre el suport dels dos partits majoritaris, el PP i el PSPV, amb els seu dos líders, Camps i Pla, al capdavant. La proposta definitiva fou remesa al Congrés dels Diputats i al Senat per a la seua tramitació al llarg de la segona meitat del 2005 i principi del 2006. El text incloïa l’anomenada «clàusula Camps», que permetia al president de la Generalitat reclamar noves competències que foren reconegudes en altres estatuts autonòmics. Les Corts Valencianes aprovaren finalment el text del nou Estatut al final de març del 2006, amb el suport de populars i socialistes i el rebuig d’EUPV i de formacions no presents en el Parlament, com el BNV, que criticaven el caràcter molt limitat d’aquesta reforma (per exemple, amb el manteniment de la barrera del 5%) i la pèrdua d’una nova oportunitat per a aconseguir un Estatut amb un nivell competencial i de marge d’acció suficient per a una comunitat reconeguda com a nacionalitat històrica.