La desindustrialització

És una obvietat assenyalar que les economies de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears formen part del món desenvolupat. A pesar d’això, les dues primeres, i encara que menys la tercera, sens dubte per la seva major especialització turística, han quedat fora del procés de desindustrialització, és a dir, de les transformacions experimentades pel sector industrial que han conduït a una reducció del pes de la indústria en el Producte Interior Brut (PIB). Des d’aquesta perspectiva, constitueixen, amb la resta de l’economia espanyola, una sorprenent excepció.

Ho són Catalunya i el País Valencià si es pren el llarg període de l’últim terç del segle XX, però ho són les tres regions, si es contempla l’ocorregut des del 2000, quan la tendència a la pèrdua de pes de l’ocupació industrial en la resta dels països desenvolupats s’accelerà.

Durant l’últim quart de segle XX i els primers anys del present (1979-2003), els llocs de treball del sector industrial en l’Europa avançada (UE15) s’han reduït en més de nou milions, la qual cosa implica un percentatge del 22,5% sobre la xifra inicial. En algunes economies, com la del Regne Unit, la reducció ha arribat a la meitat de les ocupacions absolutes existents en 1979. Per la seva banda, en els EUA la caiguda ha superat els quatre milions i mig (1986-2006), un 22%. En ambdós continents, a més, és perceptible una marcada acceleració de la tendència de pèrdua d’ocupació en la indústria des del començament del segle XXI.

El canvi en l’estructura del PIB, a preus corrents, és també il·lustratiu d’aquesta profunda transformació de les economies desenvolupades. En 1979, en l’Europa avançada dels 15, la manufactura representava el 27,4% enfront del 57,5 dels serveis. En 2003, la importància de la primera havia caigut fins al 19%, mentre que els segons havien passat a ser el 70,4% del total. Major encara ha estat la variació en els EUA entre ambdós anys: les activitats manufactureres han baixat fins al 14,3% des d’un ja modest 23,4%, mentre que els serveis arribaven al 76,8% enfront del 63,2% en 1979.

Aquesta profunda modificació només queda moderada si l’evolució de les aportacions sectorials al PIB s’analitza en termes de volum; això és, sense prendre en consideració l’augment superior dels preus en els serveis, atès el caràcter no comercialitzable (i oligopolitzal) de molts. És el que té en compte fonamentalment la comptabilitat del creixement. Des d’aquesta perspectiva, l’heterogeneïtat de trajectòries és la característica principal: mentre en alguns països ha caigut el pes de la manufactura (Regne Unit, França), en altres s’ha mantingut entorn del mateix nivell o ha caigut lleugerament (Espanya, Itàlia des del 1980, Estats Units), i en alguns, fins i tot ha augmentat (Japó).

Sense negar la rellevància del que impliquen aquests resultats a preus constants, el fet evident és que, des de la perspectiva dels ciutadans d’aquestes societats, un aspecte fonamental és en quina activitat obtenen el gros dels ingressos. I la transformació de l’estructura sectorial (també d’altres aspectes) del mercat laboral en el món desenvolupat ha de ser qualificada d’espectacular.

Índex de producció industrial al País Valencià. 2002-2006.

Com s’ha indicat, en el cas de les economies de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears durant els últims dos decennis del segle passat (1979-2000), la caiguda de l’ocupació en la indústria només es constatà en el cas de l’última. Tant a Catalunya, on disminuí lleugerament, com en el País Valencià (on augmentà gairebé un el manteniment de la immensa majoria dels llocs de treball contrasta amb l’ocorregut en l’Europa avançada. Això no implica la inexistència de fortes oscil·lacions vinculades a les fases recessives que han tingut lloc durant aquesta etapa. Ni que el fort ritme de creació d’ocupació des del 2000 no influeixi en el resultat. Sobretot a les Illes, on s’observa un augment entre els anys 2000 i 2006 superior al 30%. Però fins i tot considerant aquests aspectes conjunturals, l’evolució tendencial és clarament distinta a la de les grans economies avançades.

Com es pot explicar aquesta trajectòria tan singular? No és fàcil, perquè, tot i que no existeixen estudis detallats, no sembla que els factors principals que s’apunten com a causants de la desindustrialització hagin estat absents. La reducció del pes de la manufactura s’associa a tres causes principals. En primer lloc, a l’externalització d’activitats que prèviament es realitzaven al si de l’empresa industrial. En segon lloc, a un ràpid creixement de la demanda de serveis associada a l’increment de la renda per habitant. I, en tercer lloc, i caldria afegir que sobretot, a l’avanç de la globalització, entesa com l’augment de la interdependència entre economies davant els progressos en el transport i les comunicacions. La globalització ha accelerat una relocalització de l’activitat productiva entre les diverses economies, per mitjà de la qual els processos de fabricació més estandarditzats, més madurs tecnològicament com són la majoria dels industrials, han reduït el seu pes en les més desenvolupades en localitzar-se en les denominades emergents.

Si res no apunta que aquests tres factors hagin estat absents de les tres economies considerades, què explica la diferència? Una possibilitat és que la intensitat amb què han operat, especialment l’impacte de la globalització, hagi estat menor. Les raons podrien ser l’especialització productiva en el turisme en el cas dels Illes i en part a Catalunya, amb gairebé un terç de l’ocupació en comerç i hostaleria, o en els menors costos salarials respecte a altres economies avançades. Així, el pes del sector turístic podria haver articulat una activitat industrial molt depenent i difícil de ser substituïda pels avantatges de localització (o el menor desenvolupament de la distribució en béns intermedis). Al mateix temps, els costos salarials més baixos de les activitats manufactureres podrien haver contribuït a mantenir el pes de l’ocupació total, encara que la seva estructura interna hagi experimentat una profunda modificació.

La forta expansió del començament del segle XXI ha estat caracteritzada pel que podria denominar-se una oferta il·limitada de mà d’obra davant la política d’immigració adoptada. L’escàs augment, nul en termes reals, dels costos salarials unitaris ha afavorit mantenir activitats del sector secundari on, fins al moment, la competitivitat de les àrees no desenvolupades és menor. La forta caiguda de l’ocupació en el sector tèxtil o en el del calçat no ha d’induir a l’error. Simultàniament s’ha produït un augment de l’ocupació en altres branques, especialment en el sector metal·lúrgic, però també en el químic. Això, amb el manteniment de l’ocupació en aquelles branques més beneficiades per l’auge del sector immobiliari i la modesta penetració relativa de la distribució de productes procedents de mercats emergents, pot ajudar a explicar el fet que s’hagi compensat amb escreix la reducció en els sectors de la indústria sotmesa a la competència dels països no desenvolupats (especialment el tèxtil).

La valoració de tot això de cara al futur és complexa davant les inconsistències que, en matèria de productivitat, es deduïxen de les estadístiques oficials espanyoles. Això impedix afirmar si les tres economies estan davant una especialització en determinades activitats manufactureres aprofitant els avantatges comparatius o, per contra, estan davant d’un mer retard en l’im-pacte de processos que altres economies avançades ja han experimentat. En el primer cas, la conclusió sobre el manteniment de l’activitat industrial durant els pròxims anys seria optimista. En el segon, el panorama seria molt més negatiu. La preponderància d’ocupacions de productivitat modesta (almenys això es deduïx de les estadístiques) suggereix que l’opció amb majors probabilitats de convertir-se en certa és aquesta segona. Però és només una possibilitat.