Carrer del barri de Russafa, València, s.d.
F. Torres
Les nostres ciutats ja són multiculturals gràcies al veïnat immigrant. A València, aquest procés ha estat particularment ràpid. A la dècada dels anys noranta, el nombre d’estrangers es va mantenir molt reduït, i, tot i patir un lleuger increment, suposava l’1,5% de la població en gener de 2000. Amb el nou segle, el flux migratori ha augmentat, i el veïnat estranger s’ha multiplicat per deu i ha modificat els carrers i la percepció ciutadana. En gener de 2007, 102 166 veïns de València eren estrangers, cosa que suposava el 12,8% dels habitants de la ciutat.
A València hi ha una pluralitat de barris receptors d’immigrants: les zones més modestes de Ciutat Vella, com el Mercat, els barris populars semicentrals, com Russafa, i els barris obrers de la perifèria, com els Orriols. Ara, a diferència del passat, Russafa no és el barri que concentra una major proporció de veïns estrangers; tanmateix, continua ocupant un lloc especial en el mapa de la València immigrant.
El mercat de Russafa, València, s.d.
F. Torres
Situat al sud del centre històric i al costat de l’estació de RENFE, Russafa s’havia conformat com un barri popular i de petits botiguers, amb unes relacions veïnals intenses i denses al voltant del mercat, l’església de Sant Valeri i les falles. A partir dels anys setanta, el barri va perdre població, bona part del petit comerç va tancar, i la seua trama de relacions informals es va afeblir. Malgrat això, des del principi dels noranta el procés de pèrdua de població es va aturar i alguns dels seus trets, com l’animada vida de carrer i la intensa activitat comercial, han reviscolat, tot i que transformats. Als russafins de tota la vida, s’hi han sumat els nous veïns autòctons de la dècada dels noranta, joves estudiants i professionals en la seua majoria, i els veïns estrangers, 4 213 en gener de 2007, el 16,9% del total del veïnat.
Els primers veïns extracomunitaris que s’instal·laren a Russafa, al final dels vuitanta, foren els marroquins. L’existència d’una oferta d’habitatge modest i una bona comunicació van ser factors decisius. Entre el 1990 i el 1992, obriren els primers basars i tendes halal als carrers de Cuba i Dénia. Comptar amb compatriotes ja arrelats i comerços propis va constituir un nou atractiu per als nouvinguts. Al llarg de la dècada, un nombre reduït de marroquins, xinesos i argentins s’assentaren a Russafa en un procés lent i tranquil. Més tard, amb el nou segle, el flux s’accelerà amb un augment substancial dels veïns estrangers, que van passar de 548 en gener de 2000 a 4 213 set anys després. Com a tota la ciutat de València, a Russafa destaca l’empenta de la immigració llatinoamericana, fonamentalment equatoriana, i, en menor mesura, de l’Europa de l’Est, com els romanesos, i d’asiàtics, com els xinesos i pakistanesos. Un veí estranger de cada quatre és equatorià. Tot i que en termos relatius el pes dels marroquins ha minvat, mantenen una rellevància social i simbòlica central.
Com en altres barris de València, els estrangers es distribueixen desigualment, amb concentracions relatives als carrers i finques d’habitatge més modest. Mentre els equatorians i altres immigrants resideixen de manera més dispersa, els veïns marroquins es concentren a l’espai delimitat pels carrers de Buenos Aires, Cuba i Dénia, on s’ubiquen els seus comerços i una de les tres mesquites de la ciutat. Les grafies àrabs de tendes i basars, la música i les olors, o els grups d’homes al carrer, han modificat la significació d’aquest sector. Els seus habitants i la resta de veïns del barri parlen de la zona mora per a referir-s’hi.
Amb els nous temps, la tradició comercial de Russafa ha conegut una significativa transformació. En maig de 2004, el barri comptava amb 191 negocis ètnics, tendes majoristes de tèxtil barat, basars, tendes halal, bars latinos i locutoris, regentats per xinesos, magribins, llatinoamericans i senegalesos. Es tracta de negocis modestos, amb un o dos empleats, segmentats i concentrats per col·lectius, i que han conformat quatre àrees comercials etnificades amb una intensa activitat. Als comerços dels carrers d’Alcoi i Sogorb hi ha els senegalesos i subsaharians que es dediquen a la venda ambulant. A la zona mora s’hi concentren els magribins veïns de Russafa o d’altres barris de la ciutat. Al final del carrer de Cuba, els comerços xinesos de tèxtil a l’engròs atrauen, per la bona relació qualitat-preu, els venedors ambulants autòctons dels mercats al carrer. Als negocis, no sols s’hi compra, també s’hi pren un te o es telefona a casa. Hi ha converses animades, es veuen els amics i coneguts, s’intercanvien informacions i es fan contactes. A més de l’activitat econòmica que desenvolupen, els negocis ètnics de Russafa formen part de les xarxes socials de cada col·lectiu i funcionen com a espai de trobada, de recreació de la sociabilitat pròpia i de distribució de fluxos.
Els carrers de Russafa mostren la doble cara de la convivència, comuna, i, alhora, diferenciada. El Mercat, la plaça M. Granero, la porta de les escoles i la sala d’espera del Centre de Salut, són espais compartits pels veïns de diferents orígens amb una convivència pacífica però distant. Tots mantenen una actitud d’educada reserva enfront de l’altre, sense interrelació significativa. Les salutacions efusives, els comentaris animats, els grups informals, es donen entre veïns del mateix grup ètnic. Els carrers de Russafa semblen petits mons que es toquen, però que no interaccionen. Els senegalesos fan un ús comercial i relacional dels dos carrers que concentren els seus negocis, però no viuen al barri. La zona mora focalitza bona part de la sociabilitat dels veïns marroquins. Els veïns equatorians es concentren a boqueta nit, quan tornen de treballar, als seus bars i locutoris al voltant del mercat.
Amb el temps, s’han donat dinàmiques d’acomodació i la convivència quotidiana facilita una acceptació implícita i silenciosa dels nous veïns. En aquests anys, però, no han mancat els problemes. Més enllà de les petites tensions veïnals, l’augment de la inseguretat ciutadana al llarg de l’any 2001, el dèficit de dotacions i de serveis del barri, i la vinculació d’aquests problemes amb els immigrants, als ulls d’una part del veïnat, va forçar una dinàmica d’iniciatives conjuntes de les principals associacions autòctones, l’oratori i les organitzacions d’immigrants amb presència al barri. En gener de 2002, la manifestació més nodrida de la història de Russafa, amb quasi 2 000 persones, la meitat veïns magribins, va recórrer els carrers reclamant més seguretat i serveis i demanant un Pla Integral del barri. El mateix any s’iniciaren les actuacions de l’Ajuntament. Aquesta dinàmica de concertació va estar esperonada, també, per les accions de l’extrema dreta valenciana que ha focalitzat a Russafa el seu discurs contra la immigració i ha realitzat tres manifestacions al barri, en 1997, 2002 i 2003, entre el refús dels seus habitants i la indignació de l’opinió publicada de la ciutat. Més tard, la tranquil·litat tornà al barri. L’experiència d’aquests anys d’iniciatives conjuntes i també de divergències entre les associacions mostra que el teixit associatiu pot conformar-se com l’espai comú entre els diferents grups de veïns, la via per a acordar accions, demanar ajusts mutus i avançar per a construir un barri multicultural i còmode per a tothom.
El barri de Russafa a València, com el Raval a Barcelona i Lavapiés a Madrid, s’ha conformat com un espai de centralitat immigrant, títol del ja clàssic estudi de Khelifa Messamah i Jean Claude Toubon sobre la Goutte d’ Or a París. Els negocis ètnics i els fenòmens de sociabilitat de carrer generen una freqüentació assídua del barri per part de magribins, senegalesos i, en menor mesura, equatorians, que, tot i que no viuen a Russafa, hi acudeixen per comprar i veure’s amb amics i compatriotes. Aquesta sociabilitat immigrant concentrada té el seu reflex en la representació col·lectiva que la societat valenciana té de Russafa, identificat com el barri multicultural de València.
Tot i les diferències que es donen, Russafa comparteix altres trets amb els barris assenyalats. Són barris populars, centrals o semicentrals, amb una tradició de petit comerç que va fer fallida a la dècada dels anys vuitanta, que oferien bones condicions per a la instal·lació dels nous veïns i l’obertura de negocis ètnics. Es tracta de barris que, d’una banda, s’han constituït en espai d’assentament de la immigració, i que, de l’altra, atesa la seua centralitat, es troben en un procés de renovació i millora urbana.
Com s’ha vist en el cas de València, no tots els barris d’immigrants es conformen com a barris de centralitat immigrant. Tanmateix, aquest tipus de barri es converteix en un escenari privilegiat del procés d’inserció dels immigrants, ja que s’hi donen de manera concentrada els processos de construcció d’un funcionament, comú i alhora diferenciat, entre els diferents grups de veïns. És en aquests barris, espill de la multiculturalitat, on es mostren les dinàmiques, les formes d’ajustament mutu, les tensions i les formes de superar-les que conformaran les nostres ciutats de demà.