De banda a associació juvenil: l’Organització Cultural dels Reis i Reines Llatins de Catalunya

El 14 de setembre de 2006 es va presentar, en un casal de joves de Barcelona, una nova entitat juvenil recentment inscrita en el registre d’associacions de la Generalitat: l’Organització Cultural dels Reis i Reines Llatins de Catalunya. L’acte no hauria despertat gaire interès si no fos perquè el nom evocava una cosa gairebé diabòlica: la perillosa banda dels Latin Kings (LK). A la cita hi van acudir un centenar de periodistes, que van presenciar la sortida de l’armari d’un grapat de reis i reines, amb la seva presidenta Queen Melody al capdavant. Què havia succeït perquè una perillosa banda de criminals s’hagués convertit en una innòcua associació cultural? Eren els mateixos que als Estats Units integraven un gang criminalitzat i a Madrid un jutge es proposava declarar associació il·lícita? Què hi havia darrere d’aquesta escenografia de groc i negre, collarets i corones?

El 28 d’octubre de 2003 va ser assassinat a Barcelona l’adolescent colombià Ronny Tapias a la sortida de l’institut on estudiava. Segons la investigació policial posterior, va ser un acte de revenja dels membres d’una banda, els Ñetas, que suposadament van confondre Ronny amb un membre dels Latin Kings amb qui s’havien barallat dies abans. El cas va suposar el descobriment mediàtic del fenomen de les bandes llatines. Rere el fantasma de les bandes, una presència ignorada: la de milers de nois i noies d’origen llatinoamericà, aterrats a Europa des del final dels anys noranta del segle XX, desterrats dels seus llocs i de les xarxes socials d’origen, i enfrontats al seu lloc de destí a adults atemorits davant la seva liminaritat jurídica i social. Després d’aquesta presència inquietant, un espectre: el de noves formes de sociabilitat que creuen les fronteres geogràfiques per reconstruir identitats globals que es confonen amb bandes tradicionals. Identitats que sorgeixen en un territori fronterer on conflueixen diverses tradicions subculturals.

En primer lloc, la tradició nord-americana, representada pel model del gang, en què les bandes juvenils estan estretament vinculades al procés d’urbanització dels EUA i a la voluntat de recuperació de la identitat ètnica original per part de segones i terceres generacions d’immigrants. Això es tradueix en el model de la banda territorial, cohesionada i bàsicament masculina. Tanmateix, en les últimes dècades s’ha experimentat una evolució cap a formes de sociabilitat més complexes i desterritorializades. En aquest sentit, la història dels Latin Kings és emblemàtica. Sorgits a Chicago al final de la Segona Guerra Mundial, no fou fins al final dels anys vuitanta que van aparèixer en l’escena pública i es difongueren per altres zones del país. La constitució del capítol (assemblea de base) de Nova York, a la presó de Collins l’any 1986, fou molt important. Un jove pres d’origen cubà, King Blood, s’erigí com el líder suprem i desenvolupà un complex discurs simbòlic. El 1996 s’elegí un nou líder, King Tone, que començà a donar als LK una direcció més política, centrada en la vindicació de la identitat llatina i la condemna de la brutalitat policial. La banda fou rebatejada amb el nom d’Almighty Latin King and Queen Nation (‘Totpoderosa Nació dels Reis i Reines Llatins’). A partir d’aquí, es començaren a generar una sèrie de productes culturals que desembocaren en la Bíblia LK. Això suposa la conversió del model de la banda territorial, masculina i propera a la petita delinqüència, en un altre de més proper a un moviment social desterritorializat i amb una matriu més plural en la seva composició de gènere i finalitats socials.

En segon lloc, la tradició llatinoamericana, representada pel model de les pandillas o naciones. Aquests grups de caràcter urbà són una forma específica d’habitar la ciutat. Exerceixen poder territorial i s’expressen en veïnats circumscrits per límits geogràfics precisos: per a les colles, el territori és sagrat. Neixen i es desenvolupen al mig de l’exclusió, els desplaçaments, les discriminacions, les quals assenyalen i denuncien amb despreocupació. Acudeixen a la criminalitat desafiant l’ordre establert. Paradoxalment, també són una estructura afectiva: es construeixen en punt de trobada i conversa quotidians, enfrontant la solitud i la por ambientals. No se’ls pot reduir ni a herois ni a dolents. No se’ls ha de confondre amb les bandes professionals organitzades, posseïdores de grans mitjans econòmics i immensa força armada. En països com Equador, les nacions són confraternitats dedicades a activitat com la música i el grafit, fonamentalment pacífiques, encara que, de vegades, són vistes com organitzacions més àmplies, dedicades a activitats il·lícites. En altres països també hi ha hagut processos de transformació de les bandes territorials en moviments desterritorializats i polititzats, com va succeir a Mèxic als anys vuitanta amb les Bandes Unides.

També s’ha de contemplar la tradició transnacional representada pels estils juvenils subculturals: les tribus urbanes. Encara que als seus llocs d’origen aquests joves havien tingut accés a algun d’aquests estils, és sobretot en arribar al país d’acollida quan prenen contacte amb l’escena juvenil global, de la qual n’agafen prestats determinats elements. D’una banda, entren en contacte amb la tradició local, representada tant per les colles de barri, compostes sovint per joves proletaris provinents de processos migratoris anteriors, com per associacions juvenils i per rutes de lleure per locals nocturns. De l’altra, es fa també visible la tradició europea que fa de caixa de ressonància per a estils sorgits des dels anys seixanta (skinheads, mods, etc.) i alhora actua de mitjancera de nous estils que procedeixen del Carib o els EUA (hip-hop, rastafarians, etc.). Davant aquest conjunt de models proposats pel mercat subcultural, els joves llatins reaccionen per identificació, oposició o indiferència, encara que el més habitual és l’adaptació d’alguns elements externs per reforçar la cohesió del grup.

Un altre element a tenir en compte és la tradició virtual, representada per models identitaris juvenils que circulen per Internet. En aquest cas, es tracta de nous espais comunicatius que són alhora el mitjà i el missatge. Per una part, Internet és un espai d’informació i consum que difon i amplifica les noves retòriques identitàries: des dels locutoris dels barris es pot tenir accés a pàgines web sobre els Latin Kings, a weblogs sobre la vida boja i a fòrums sobre les bandes. En els mesos posteriors a l’assassinat de Ronny Tapias, la xarxa es va omplir de grups de discussió en els quals suposats Latin Kings i Ñetas s’insultaven i reptaven amb total llibertat. Algun d’aquests fòrums tenen una participació molt elevada; hi intervenen membres de bandes de Barcelona i Madrid, joves llatins des de Guayaquil o Bogotà, espanyols pròxims a les bandes, persones xenòfobes i, fins i tot, membres dels capítols nord-americans que pregunten com és possible que a Barcelona Latin Kings i Ñetas encara estiguin en guerra quan a Nova York ja es va fer la pau. D’altra banda, Internet ha globalitzat les bandes, que es converteixen en logotips que transcendeixen les fronteres de consum legal o il·legal. Aquestes bandes postindustrials ja no són grups territorials amb una estructura compacta, sinó identitats nòmades que barregen elements culturals dels respectius països d’origen, dels països d’adopció i d’estils transnacionals que circulen pel ciberespai.

Durant el 2005 a Barcelona es va investigar l’impacte d’aquestes noves bandes entre els joves d’origen llatinoamericà. A més de recollir el testimoni de mig centenar de joves llatins, i d’adults amb els quals interactuen, el treball de camp va permetre entrar en contacte amb líders locals de Latin Kings i Ñetas i obtenir informacions indirectes d’altres grups com Vatos Locos, Panteras Negras i Maras Salvatruchas. El que va fer possible accedir-hi va ser una carta de presentació enviada des de Nova York per tres investigadors sobre organitzacions del carrer de joves llatins, Marcia Esparza, David Brotherton i Luis Barrios. El novembre del 2005 es va presentar l’estudi, amb la presència de Barrios, i es va celebrar un encontre amb uns 200 reis i reines llatins de diverses ciutats espanyoles, en el qual aquests hermanitos i hermanitas (equatorians, colombians, dominicans, argentins, però també catalans i, fins i tot, marroquins) manifestaren les seves queixes per ser confosos amb criminals i els seus desigs de progrés personal i social. També hi va haver una reunió amb una delegació de l’Associació Ñeta, a la qual el pare Barrios portà un missatge del lideratge de Nova York. Una reina llatina i un líder ñeta van sortir a la llum pública i manifestaren la seva condemna de la violència i els seus desigs d’iniciar un procés de conversió en entitats legals i en moviments juvenils. Davant d’una gran audiència, es produí el despertar d’un procés —vulnerable però prometedor— de visibilizació i compromís social, de reforma de les bandes des del seu interior, que té precedents en situacions anteriors viscudes a Mèxic i als Estats Units.

Després del seminari, els Latin Kings van començar a portar a la pràctica el seu projecte de ser reconeguts com a associació: amb l’assessorament de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, van redactar uns estatuts fidels als seus principis i a les lleis catalanes. Durant diversos mesos van discutir l’esborrany en reunions de base i assemblees. El maig del 2006, els estatuts es van presentar al registre d’associacions, i van ser reconeguts pel Departament de Justícia al final de juliol del mateix any. El febrer del 2007 també va ser reconeguda l’Associació Cultural i Esportiva Ñetas, amb qui els Latin Kings mantenen en l’actualitat una relació de cooperació.

Què implica aquest reconeixement? Pot transformar-se una banda juvenil en organització cultural? Segons els assessors jurídics que han intervingut en el tema, més que de legalització s’hauria de parlar de constitució d’associació. Però més important que aquest reconeixement jurídic és la dinàmica social que el procés ha alliberat: unes identitats fins ara proscrites passaven a ser acceptades. Els nois i noies que fins ara havien d’ocultar la seva pertinença als Latin Kings podien sortir de la clandestinitat. El simple procés ja ha tingut efectes positius: els actes de violència s’han reduït i han augmentat els socials i culturals. Tanmateix, el canvi s’ha fet notar sobretot en la societat d’acollida: les reaccions alarmistes han estat substituïdes per actituds més realistes i obertes. L’experiència de Barcelona no resol tots els problemes d’aquests joves, però sí que obre una via d’interacció amb la societat d’acollida. El més interessant del procés han estat les seves implicacions transnacionals. Als Estats Units, on en els anys noranta es van fer intents en la mateixa direcció, s’ha observat amb interès el desenvolupament dels esdeveniments. A l’Equador, l’estiu del 2007 es va constituir la Corporación de Reyes y Reinas Latinos, amb el recolzament del president Rafael Correa. I a Gènova, el ministre italià de la solidaritat va reunir-se amb els líders d’ambdós grups, que han passat de ser a la presó a iniciar un diàleg entre ells i amb les institucions, al·ludint explícitament a l’experiència de Barcelona. A Espanya, estan en procés de constitució associacions de reis i reines a Múrcia, València, les Balears i Navarra; simultàniament, a Madrid hi ha hagut un procés per associació il·lícita a un grup de Latin Kings i les tensions internes al si dels grups han tornat a reaparèixer.