Vida quotidiana i cura dels altres: afrontant els canvis i la complexitat familiar

Avui, quan una parella vol formar família, ho fa des de dos projectes biogràfics individuals. Això implica que han de negociar molts aspectes de la seva vida en comú abans de compartir-la, i assumir amb realisme el risc d’una possible ruptura en el cas en què no consolidin el projecte compartit. Igualment, una dona que vol ser mare sense parella cal que gestioni els suports socials que necessitarà del seu entorn (amics i amigues; família; serveis comunitaris; etc.). També un matrimoni del mateix sexe ha de vetllar perquè la seva opció de vida i la vida dels seus fills i filles siguin respectades en el seu entorn quotidià.

La família de caire patriarcal s’està transformant en profunditat cap a noves maneres més diverses d’entendre les relacions familiars i personals entre sexes i entre generacions. Les conseqüències d’aquesta transició són que l’acolliment, la cura i l’atenció a la vida humana ja no es vertebren únicament entorn de la xarxa familiar —i de les dones—, sinó que també compten amb la xarxa de relacions d’amistat i, cada vegada més, amb la xarxa de serveis comunitaris i de proximitat. La cooperació i la coresponsabilitat entre homes i dones i entre les institucions socials comunitàries i de proximitat, són claus per a poder resoldre els reptes del futur benestar relacional i dels vincles socials.

Els darrers quinze anys han augmentat al conjunt d’Espanya, i de manera molt notable i significativa als Països Catalans, les parelles de fet, les separacions i els divorcis, la monoparentalitat, les famílies reconstituïdes i les adopcions internacionals. S’ha legitimat i legalitzat el matrimoni homosexual i, en conseqüència, les famílies homoparentals. Tot plegat ha anat acompanyat de l’augment continuat de l’activitat laboral de les mares, de noves dinàmiques de criança i educació dels infants, de l’envelliment de la població i d’una societat cada vegada més multicultural, en què les desigualtats es mantenen i, en algunes dimensions, fins i tot s’incrementen. En pocs anys, els canvis han estat molt ràpids i intensos. I les noves tendències, oportunitats i problemàtiques que generen ja es comparteixen amb molts altres països europeus que els viuen des de fa més temps. No és gens estrany, per tant, que en aquest context de transició social s’hagin multiplicat els debats i les propostes de la societat civil i dels partits polítics a favor d’un increment substancial del suport a les persones i a les famílies, i que s’hagin aprovat importants reformes legislatives sobre les relacions familiars i el parentiu, és a dir, sobre les relacions entre sexes i entre generacions.

Les noves dinàmiques de canvi en la formació de les famílies

Naixements per 1.000 dones. 1975-2005.

Edat mitjana de la maternitat. 1975-2005.

Des del 1997 neixen més infants, de mares més grans i de diferents nacionalitats. És ben conegut que, entorn del 1975, després d’anys d’una intensa natalitat, es va iniciar a Espanya una davallada progressiva i continuada dels naixements, una tendència que va durar més de dues dècades i que va portar a una pèrdua molt important de població jove, fet que va afectar de manera molt similar Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. L’any 1975 van néixer 186 511 infants al conjunt dels tres territoris; l’any 1996 solament en van néixer 99 257. Al mateix temps, s’anava incrementant l’edat mitjana de les mares: el 1975 era de 28,2 anys; l’any 1996 ja era de 30,4 anys. En conseqüència, avui les famílies joves tenen menys fills, hi ha més fills únics, les mares i els pares són més grans quan tenen el primer fill o filla, i hi ha més llars de parelles joves sense fills.

Naixements de mare estrangera. 2006.

Però el nombre de naixements al conjunt dels Països Catalans es va començar a incrementar l’any 1997 amb un canvi de tendència, que encara no ha parat, i que és probable que continuï uns quants anys més. L’any 2006 van néixer, en el conjunt dels tres territoris, 146 574 infants. L’increment més intens dels darrers anys ho ha estat per causa de les criatures nascudes de mares estrangeres, que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), van representar el 30% de tots els nascuts l’any 2005. Però la remuntada ja ve del 1997, quan la generació de dones joves que havia nascut al final dels anys seixanta i a l’inici dels setanta, després de retardar la decisió de tenir fills, van decidir ser mares a l’entorn dels 30 anys.

Matrimonis del mateix sexe. 2005-2006.

En efecte, a partir de l’any 2000 la major freqüència de naixements s’ha desplaçat de la franja de mares de 25-29 anys a la de 30-35 anys. Però, atès que les mares de nacionalitat estrangera són més joves que les autòctones, l’edat mitjana a la maternitat s’ha estancat entre els 30 i 31 anys, amb petites variacions entre Catalunya, el País Valencià i les Balears. En tot cas, una mitjana d’edat superior, des de fa molt temps, a la mitjana europea.

Tanmateix, tot i el canvi de tendència, homes i dones joves continuen donant prioritat a la seva inserció i estabilitat laboral. El context és difícil per a tenir fills i formar una família pròpia: es manté la precarietat laboral malgrat l’increment de l’ocupació i la bonança econòmica; hi ha hagut un encariment exponencial de l’habitatge, i manquen moltes escoles bressol i serveis comunitaris per a la petita infància. La fecunditat femenina és més alta on és fàcil accedir a l’habitatge, es té dret a permisos laborals generosos en temps i en compensacions econòmiques, es disposa de prestacions per fills a càrrec i, sobretot, es té accés a serveis públics diversos de suport a la criança dels fills. Aquest és el cas dels països nòrdics, que mostren alhora taxes altes d’activitat laboral femenina i taxes altes de fecunditat. Atès que l’activitat laboral de les mares s’ha incrementat arreu, tots els països europeus estan proposant un augment molt substancial dels serveis per a atendre la petita infància. En aquesta línia, la Generalitat de Catalunya i molts governs locals han considerat la creació d’escoles bressol com una acció prioritària de la seva agenda política. Tot i així, el setembre del 2007, el Síndic de Greuges de Catalunya va recomanar al govern de la Generalitat un nou pla de creació de places públiques per al període 2008-12, perquè la demanda és molt superior a l’oferta, i la creació de 30 000 places públiques previstes entre el 2004 i el 2008 ja és insuficient.

Naixements fora del matrimoni. 1975-2005.

L’increment de la natalitat també ha anat acompanyat de noves pràctiques de formació de famílies. Al conjunt dels Països Catalans han augmentat les parelles de fet que decideixen tenir fills sense casar-se, i, per tant, ha crescut molt el percentatge de fills nascuts fora del matrimoni. L’any 2005 ja eren el 30% de tots els nascuts (a les Illes Balears el 35%). L’any 1996, el percentatge havia estat del 14% (el 18% a les Illes). Cal dir que la major part d’aquests infants són nascuts de parelles de fet, però també de mares que els han tingut voluntàriament o involuntàriament sense tenir una parella estable.

Edat mitjana del matrimoni per sexe. 1975-2005.

També el comportament pel que fa a l’establiment de la vida en parella ha canviat. La gent es casa menys i més tard. L’any 1975, al conjunt dels Països Catalans la taxa de nupcialitat era de 8,3 matrimonis per mil habitants; el 1995 era de 5,4; i l’any 2006 de 4,6. Dels tres territoris, les Illes Balears mostra la taxa més baixa (4,2). L’edat mitjana dels casats l’any 2005 (en primeres, segones o més núpcies) era de 34 anys per als homes i de 31 anys per a les dones, essent l’edat una mica menor quan es tracta del primer matrimoni (32 i 30 anys respectivament). Entre el 1980 i el 2006 l’increment de la mitjana d’edat de les persones que es casen ha estat de més de 7 anys.

L’anàlisi en detall de la nupcialitat mostra també l’increment del matrimoni civil, dels matrimonis mixtos segons la nacionalitat i dels matrimonis en segones o terceres núpcies. Per exemple, segons l’IDESCAT, l’any 2005 a Catalunya hi va haver 30 864 matrimonis, dels quals 57 de cada 100 van ser només per la via civil; en 21 de cada 100 un cònjuge, almenys, estava prèviament divorciat; i en 12 de cada 100 un dels cònjuges era de nacionalitat estrangera. Però, en matèria de casaments i de formació de famílies, la novetat més substantiva ha estat l’aprovació legal, l’1 de juliol de 2005, del matrimoni homosexual a Espanya. Des d’aquella data, i fins al final de l’any 2006, hi va haver 4 929 matrimonis del mateix sexe, 2 091 dels quals van ser als Països Catalans. El matrimoni homosexual ha suposat el reconeixement legal de les famílies homoparentals, una realitat que era cada vegada més visible però que quedava fora del dret civil.

Mentre els casaments van a la baixa, augmenta la via no matrimonial de formació de famílies mitjançant les parelles de fet, tant entre persones de 20 a 49 anys com entre gent d’edat avançada i molt gran. A Catalunya, entre els anys 1991 i 2001, les llars formades amb parelles de fet van passar de 54 000 a 130 000 (increment del 138%). L’Institut d’Infància i Món Urbà (2002), mitjançant una explotació específica de les dades de l’Enquesta de Població de l’IDESCAT de l’any 1996, ja va comptabilitzar l’existència de 135 460 nuclis de parelles de fet, 128 300 dels quals eren de parelles heterosexuals i 17 150 de parelles del mateix sexe.

Ruptures legals d’unió. 1998-2005.

Els últims anys també hi ha hagut un augment molt notable de les separacions, divorcis i separacions de fet. El 1998 hi va haver 32 255 ruptures legals als Països Catalans, i l’any 2005 ja en van ser 46 935. En set anys, l’increment ha estat del 45%. Però les ruptures de les parelles de fet, que no queden registrades, farien augmentar més aquestes dades. La Llei del divorci de 1981 va permetre legalitzar en el Registre Civil una part de les ruptures de fet ja existents al país. Amb el pas dels anys i, sobretot, a causa de la recent reforma del divorci de l’any 2005, s’han reduït les separacions i han crescut els divorcis. Tot i així, es continua tenint una de les taxes més baixes de divorcialitat de la Unió Europea.

Un element de canvi important que cal tenir en compte és que la via de l’acord entre la parella ja és molt majoritària, i als Països Catalans en 7 de cada 10 processos de separació o divorci hi ha acord. Catalunya ha estat la Comunitat Autònoma d’Espanya amb més ruptures consensuades. Per tant, la major part de ruptures van acompanyades de la negociació i el pacte, fet favorable, en principi, a unes transicions familiars menys conflictives. En tot cas, l’increment de les ruptures legals i de les parelles de fet ha comportat que també augmentessin les llars monoparentals i llars amb famílies reconstituïdes.

El nombre de llars augmenta, però són més petites que fa deu anys. Ha disminuït el nombre de fills i ha crescut el nombre de persones grans i molt grans que viuen soles o només amb parella. L’any 1997 la dimensió mitjana de les llars dels Països Catalans era de 2,9 persones; l’any 2005 de 2,7, amb poca variació pel que fa a cadascun dels tres territoris. Des dels anys noranta del segle passat i fins avui, han augmentat de manera molt notable les llars de parelles de fet, les monoparentals i les unipersonals. També cal fer notar l’increment intens i recent de les llars amb persones de nacionalitat estrangera.

Tipologia de les llars catalanes. 1991-2001.

En el cas de Catalunya, a la dècada 1991-2001 les llars no familiars van augmentar un 20%; les unipersonals, un 72% (484 624 el 2001); les de les parelles de fet, un 138% (129 400); les de les parelles sense fills, casades o no, un 27% (519 049); les monoparentals amb mare, un 33% (177 068); i les monoparentals amb pare, un 56% (42 343).

Segons dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), l’any 2001 hi havia a Catalunya 179 817 llars monoparentals, on solament vivia la mare o el pare amb els seus fills (7,7% del total de llars). Al País Valencià n’hi havia 113 061 (7,6% del total); i a les Illes Balears, 24 251 (8% del total). Ara bé, si es consideren també les llars on viuen la mare o el pare amb els fills (nucli monoparental estricte), però també altres persones (nucli monoparental amb altres persones), parents o no parents, les dades de llars amb nuclis monoparentals s’acosten al 10% de totes les llars.

L’augment de les llars monoparentals s’explica sobretot per les ruptures d’unió, però és un fenomen internament molt dispar, perquè s’hi pot accedir també per opció lliure de la mare, per viduïtat, adopció, reproducció assistida, emigració, empresonament o abandonament familiar. És important assenyalar que de cada 10 llars monoparentals, 8 estan formades per la mare i els seus fills, i solament 2 estan encapçalades pel pare, i que augmenten les dones que decideixen accedir a la maternitat de manera voluntària sense tenir una parella estable. Tanmateix, també cal dir que sovint es confon llar monoparental amb família monoparental. Perquè un infant que viu en una llar amb la seva mare també pot tenir un pare que s’ocupa de la seva criança i educació (custòdia compartida) i, per tant, forma part d’una unitat familiar biparental repartida entre dues llars. És a dir, no és ajustat a la realitat considerar que tots els infants que viuen en llars i nuclis monoparentals tenen un únic progenitor o un únic adult que se n’ocupa. També és cert que la tendència, molt general al món occidental, és que després d’una ruptura d’unió, entorn d’una tercera part dels homes pares es desentenen dels seus fills i filles.

El notable increment de les ruptures d’unions conjugals no tan sols ha fet augmentar les llars monoparentals i unipersonals, sinó que també, a mitjà i llarg termini, fa créixer el nombre de llars de famílies reconstituïdes o mixtes, en què poden haver-hi fills no comuns de parelles anteriors. Tot i que són llars difícils de comptabilitzar, el Panel de Famílies i Infància (2006) informa, per exemple, que l’any 2006 a Catalunya hi havia un 6% de totes les llars reconstituïdes en què vivien menors de 12 a 16 anys.

Les famílies reconstituïdes poden plantejar situacions ben complexes tant pel que fa a l’organització de la vida quotidiana dels infants —que sovint viuen entre dues llars— com pel que fa a la manera de donar nom a les noves relacions de parentiu. Per exemple, quin ha de ser l’estatut de l’adult o adulta no progenitor que exerceix dia a dia una funció molt pròxima a la parental? O, què passa amb els avis i les àvies després d’una ruptura de parella? O, què passa amb els nous avis i les noves àvies, pares de la nova parella del pare o de la mare, amb qui els infants poden arribar a establir intensos vincles afectius, i rebre’n importants atencions de cura? Són situacions que tot just s’estan començant a investigar. En tot cas, tal com es fa en altres països occidentals, les transicions familiars es comencen a tractar dins de la normalitat dels trajectes de vida i, en general, els adults i els infants s’esforcen a construir noves estabilitats i equilibris afectius i emocionals. Com que és molt probable que aquestes noves dinàmiques familiars continuïn la seva tendència creixent arreu dels Països Catalans, amb el temps també caldrà regular els drets i els deures que generen a la pràctica aquests nous tipus de vincles i xarxes familiars.

Tendències, problemàtiques i oportunitats davant els canvis en les relacions personals i familiars

En el context que s’ha presentat més amunt, la diversitat i la complexitat de l’educació dels infants i joves s’intensifica. Les famílies són el primer marc social de criança i socialització de la infància, acompanyades per l’escola i la comunitat. Però els rols parentals i filials es desenvolupen avui en un marc social, dins i fora les famílies, cada vegada més complex i divers. Els darrers anys, hi ha més mares i pares que treballen fora de la llar; més infants que s’escolaritzen a edats molt primerenques; més fills únics o amb molt pocs germans o germanes; una major mobilitat residencial que dificulta les relacions amb la família extensa malgrat que es mantenen els vincles; s’han creat nous espais educatius comunitaris formals i informals; i s’incrementa dia a dia la interacció dels infants i joves amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Tot plegat ha ressituat el lloc de la família en els processos de socialització i ha incrementat les incerteses sobre com afrontar una bona criança i una bona educació des de les famílies, l’escola i la comunitat. El mòdul anomenat de Conciliació de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de 2005 informa, per exemple, que 2 infants de cada 10 són atesos per serveis especialitzats a Catalunya (24%), el País Valencià (20%) i les Illes Balears (21%); i que 2 més (19 %) són atesos principalment per part d’altres familiars, a més de la mare i el pare.

També cal comptar amb el fet que, els darrers anys, s’ha intensificat l’arribada de persones, famílies i infants de nacionalitat estrangera. Entre el 1991 i el 2001, a Catalunya, el nombre de llars integrades totalment per persones de nacionalitat estrangera ha passat de 14 900 a 65 300; i les llars amb algunes persones de nacionalitat estrangera han passat de ser 37 000 a 125 000. La nostra societat és cada vegada més multicultural, i no solament a les grans ciutats. El repte és aconseguir que les famílies i les escoles comparteixin uns valors cívics comuns i es reconeguin mútuament la seva autoritat i confiança en un marc de freqüents transicions familiars i de creixent diversitat en les formes i els estils de vida. A la cerca d’aquest objectiu, s’estan desenvolupant molts debats socials i propostes polítiques a favor de la cooperació i la corresponsabilitat educativa entre famílies, escoles i serveis comunitaris, tal com queda reflectit, en el cas de Catalunya, en el Pacte Nacional per l’Educació (2005), en els Projectes Educatius de Ciutat o en els Plans Educatius d’Entorn. Iniciatives a escala autonòmica, local i fins i tot de barri, perquè és en les relacions de proximitat on les xarxes educatives poden actuar amb més efectivitat. Les famílies, s’hi diu, en qualsevol de les seves formes, continuen dotant els infants de la primera identitat individual i social i es troben a la base del vincle social. Per tant, al mateix temps que les nostres societats avancen en els processos d’individualització i universalització dels drets de ciutadania, també han d’avançar en el suport a la construcció i reforçament dels vincles desitjats i necessaris entre individus adults i joves, en les xarxes familiars, d’amistat i comunitàries.

La lluita contra la violència domèstica dins les famílies

Amb independència de la forma familiar que s’adopti, les relacions familiars no són unívoques ni són garantia de felicitat. Tampoc ho eren en el passat. Si bé, en general, la família és un lloc d’amor i generositat, d’aprenentatge, de cura de la salut, de garantia enfront de la precarietat i de protecció enfront de l’exclusió, també pot ser lloc d’opressió i explotació, d’ofegament de l’individu, de violència contra el més dèbil, i, per tant, generadora de ruptura amb el vincle social. Aquest és el cas de les persones —sobretot dones, infants i gent gran maltractada— sotmeses a la violència domèstica, que tot just ara es comença a afrontar des de l’àmbit públic. Encara que les relacions personals i familiars formin part de la privacitat i la intimitat, calen la regulació i la intervenció democràtiques de l’Estat i de la societat civil que penalitzin les persones agressores, proposin accions previsores, i donin suport efectiu a les persones que pateixen relacions contràries a la dignitat humana.

Denúncies per violència de gènere. 2002-2006.

El debat sobre aquesta problemàtica ha estat molt intens els darrers anys; n’ha augmentat la visibilitat i s’estan fent més denúncies a mesura que hi ha més garanties de protecció. Tot i que continuen essent encara insuficients. L’any 2002, segons l’Observatorio Estatal de la Violencia sobre la Mujer (2007), es van fer al conjunt dels Països Catalans 14 039 denúncies per violència de gènere, i l’any 2006 ja n’hi va haver 31 790. El fet que aquest problema es conegui millor ha portat a noves iniciatives legislatives i polítiques, tal com la creació de l’Observatori acabat d’anomenar. L’any 2004 el Parlament espanyol va aprovar la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. La Generalitat de Catalunya, mitjançant l’Institut Català de les Dones, està tirant endavant l’anomenat Programa Interdepartamental per a l’Abordatge de les Violències contra les Dones (2205-2007), amb actuacions de prevenció, detecció, atenció i recuperació, un compromís explícit del Govern i un generós pressupost específic per a poder-lo portar a terme. L’any 2007, el govern català també va aprovar l’avantprojecte de la Llei catalana contra la violència masclista. A escala local, és molt interessant el suport de la ciutat de Barcelona a la recerca i el treball comunitari en aquest camp, recollit al document Treball grupal i violència sexista (2007), publicat per la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de la ciutat.

Les dones i el treball

El temps que es dedica a la cura de la llar i de les persones s’ha reduït, perquè les unitats familiars són més petites, però s’hi continuen produint béns i serveis relacionats amb el manteniment i la cura del grup (aliments, cura de la roba, neteja de la llar, cura dels infants, adults i grans, atenció a les necessitats afectives i emocionals, etc.). Unes feines que, en general, han realitzat les dones i que els ha suposat la reducció de l’autonomia personal i econòmica. Però l’accés creixent de les dones al mercat laboral ha desequilibrat (que no eliminat) els vells patrons d’organització dins les famílies i, en conseqüència, s’hauria d’esperar un canvi substantiu a favor d’una distribució més equitativa dels temps de treball familiar i de treball remunerat entre dones i homes dins i fora de la llar.

Taxa d’activitat laboral de les dones de 30 a 34 anys segons la situació familiar. 2001.

La tendència a l’increment continuat de l’activitat laboral femenina es va iniciar a mitjan dècada dels setanta. L’any 2004, 7 de cada 10 dones dels Països Catalans d’entre 25 i 54 anys constaven com a actives en el mercat de treball. Segons el Cens de 2001 (INE), el conjunt de dones joves de 30 a 34 anys (franja d’edat en què, com s’ha vist més amunt, s’acumulen més naixements) ja tenia una taxa mitjana d’activitat del 79% a Catalunya, del 72% al País Valencià i del 80% a les Illes Balears. Taxes properes al 90% quan no tenen fills i que es mantenen molt altes quan en tenen un (84% si no tenen parella; i 73% si viuen amb parella). Les taxes es mantenen altes després de tenir dos fills (73% i 62%). I més de la meitat de les mares amb tres fills es mantenen laboralment actives. Cal assenyalar que el País Valencià mostra unes taxes més baixes que a Catalunya i les Illes quan es tenen fills.

Per tant, la voluntat de les dones joves dels Països Catalans de mantenir-se en el mercat de treball, malgrat l’increment de les seves responsabilitats de criança, és impressionant. El que ho fa possible són els nombrosos avis i àvies que donen suport a les mares i a les criatures en un context d’oferta molt insuficient d’escoles bressol i espais lúdics per als més petits. Sigui com sigui, aquest fet obliga a un canvi de posicions entre els sexes dins de les llars, però, malauradament, la majoria de pares i marits encara participen molt poc de les feines domèstiques i de cura, fet que suposa una sobrecàrrega de treball per a la majoria de dones. El Panel de Famílies i Infància de l’any 2006, una recerca encara en procés de l’Institut d’Infància i Món Urbà (CIIMU), encarregada pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, posa en evidència que a les llars catalanes on viuen adolescents de 12 a 16 anys —i, per tant, amb progenitors relativament joves—, el 84% dels pares i el 78% de les mares treballen fora de casa. Entorn del 60% tant de mares com de pares fan jornades de treball d’entre 35 i 40 hores la setmana; i el 40% de pares i el 12% de mares en fan més de 41. En canvi, solament un terç de mares i pares afirmen compartir la major part de les feines domèstiques i familiars, i dedicar-hi temps similars.

En tot cas, la major presència de les mares en el mercat laboral ha incrementat en general els nivells de consum. Tanmateix, es mantenen importants desigualtats econòmiques entre famílies i, per tant, els costos d’oportunitat de tenir fills són ben diferents. Per exemple, segons les dades del Panel de Famílies i Infància, l’any 2006 la situació econòmica de la majoria de les famílies catalanes amb infants entre 12 i 16 anys era força bona. La major part eren propietàries de les llars on vivien (84%), però un 44% pagava hipoteca i un 36% tenia ingressos totals que considerava inferiors als necessaris. De fet, els estudis sobre la pobresa a les societats occidentals avançades indiquen que aquesta s’incrementa entre la població infantil, és a dir, en les famílies amb infants.

Per tant, la creixent diversitat familiar, que es pot interpretar com una oportunitat per a reduir les desigualtats de gènere i edat, i així és en part, no evita les desigualtats econòmiques, ni les que deriven d’un desigual repartiment dels temps de treball remunerat entre dones i homes. Un repartiment que encara es basa en les formes i relacions familiars i laborals de la societat industrial, quan ja s’està en un altre moment històric. Els desequilibris i els desordres horaris i temporals que la gran majoria de famílies amb infants i persones dependents viuen dia a dia estan portant molt malestar i ja són massa evidents per a no intervenir-hi des de l’acció política i des la societat civil.

En efecte, els darrers anys s’estan plantejant polítiques familiars, laborals i d’organització dels serveis a les ciutats, dirigides a facilitar una millor gestió i equilibri entre els temps de treball, els temps familiars i els temps personals. A escala estatal s’acaba d’aprovar la Llei 4/2005 de 18 de febrer de 2005, per a la igualtat efectiva de dones i homes, que, entre altres qüestions, amplia i millora de manera substancial la llei anterior de 1999 a favor de la conciliació de la vida laboral i familiar. Pel que fa al govern autonòmic de Catalunya, que solament té competències de regulació laboral sobre las persones que treballen a l’Administració pública, ha impulsat la Llei catalana 8/2006, de 5 de juliol, de mesures de conciliació. Un estudi molt recent sobre la seva aplicació i, en concret, sobre l’ús per part de les persones beneficiàries —mares i pares— de les mesures que proposa aporta una dada insòlita: l’any 2006, s’han acollit a la reducció de la jornada —sense pèrdua d’ingressos— per tenir cura del seu fill, una major proporció d’homes pares d’infants menors d’un any que de mares. Finalment, és interessant parlar del projecte de Pla Estratègic per a la Gestió dels Temps a Catalunya, que, de manera participativa durant el 2007, està impulsant la Secretaria de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania del Departament de Benestar Social.

Els joves i la gent gran

Index d’envelliment. 1998-2006.

Com és ben conegut, l’esperança de vida ha augmentat de manera impressionant a les societats actuals. El 2005 ja superava els 80 anys de mitjana, entorn dels 83 anys per a les dones i de 77 anys per als homes, i augmenten dia a dia les persones que superen els 90 i fins els 100 anys de vida. Aquest increment ha situat Catalunya entre els indrets amb més longevitat del món, després del Japó. Com que, al mateix temps, s’ha reduït molt la natalitat, la proporció de població de 65 i més anys per cada 100 infants de 0 a 15 anys (índex d’envelliment) s’ha triplicat en trenta anys. L’any 2006 aquesta proporció a Catalunya era de 108/100; al País Valencià de 105/100; i a les Illes Balears de 86/100. En sentit contrari, la proporció de població de menys de 15 anys per 100 habitants de 15 a 64 (índex de dependència juvenil) no s’ha continuat reduint com succeïa fins ara, sinó que s’ha estancat a causa de l’augment de naixements i ha tendit a convergir en els tres territoris en una relació de 22/100.

Ara bé, l’allargament de la vida, acompanyat d’una millora de la qualitat, ha portat a un rejoveniment social de les edats. Els abans considerats adults joves (25-35 anys) avui són considerats joves; els abans considerats vells (65-75) són ara considerats adults d’edat avançada, i només es consideren vells dependents aquelles persones que han perdut la seva autonomia a edats molt avançades. Les noves etapes de la vida mostren també nous estils de vida quotidiana. S’escurça la infància, de manera preocupant. S’avança l’adolescència i la joventut s’allarga fins als trenta anys. La vida de la gent gran i jubilada s’obre a noves oportunitats i experiències vitals. Salvador Cardús (1996) ja va exposar de manera molt convincent aquests canvis socials a les societats d’avui dia.

L’any 2001, segons dades de l’INE, un 37% dels homes i un 26% de les dones de 30 anys dels Països Catalans encara no estaven emancipats. Catalunya i el País Valencià compartien dades similars de no-emancipació (39% dels nois; 28% de les noies), superiors a les de les Illes Balears (32% els nois; 22% les noies). El fet que la taxa d’emancipació entre els joves sigui més alta a les Illes s’explica perquè hi ha més oferta laboral en el sector de serveis, hostaleria i restauració (la qual cosa té la seva cara negativa, perquè els joves tenen menys estudis no obligatoris perquè moltes de les feines que fan són poc qualificades). En tot cas, encara que no es disposa de dades equivalents més actuals, i per als tres territoris, és probable que l’emancipació dels joves s’hagi alentit encara més. La precarietat en el mercat laboral continua afectant-los molt especialment, i les dificultats per a accedir a un habitatge propi són escandaloses els darrers anys, sobretot a les grans ciutats. Els poders polítics tot just han començat a plantejar mesures per a facilitar l’accés a l’habitatge als col·lectius socials amb més dificultats, entre els quals el dels joves és un dels més afectats.

Però, què està passant amb la gent gran i amb els vincles entre la família extensa? Una falsa creença o interpretació errònia davant dels canvis familiars és que la família ampliada o extensa ja no està activa. De fet, la xarxa de parents s’ha fet més estreta perquè es tenen pocs germans o cap, i, per tant, amb el temps tampoc no es tenen cunyats o cunyades, oncles i cosins. Però, en canvi, les famílies s’han fet més llargues perquè augmenten els anys de vida, i això permet que puguin coexistir al mateix temps fins a quatre generacions. D’aquí que, malgrat el que diuen els tòpics, les solidaritats entre generacions d’una mateixa família s’hagin intensificat, i les dones d’entre cinquanta i seixanta anys i més són les principals protagonistes de mantenir-les. Entre besavis, avis, pares, fills i nets s’intercanvien recursos temporals i econòmics, i es practica l’ajuda mútua en cas de malaltia, cura d’infants, ajuda domèstica o altres situacions.

És a dir, la família extensa, ara llarga i estreta, és ben diferent de la del passat, però continua essent un agent actiu en la creació de vincle i benestar personal i social. Als Països Catalans, un 32% de persones de més de 85 anys viuen soles; un 16% viu amb la parella; un 36% viu amb una filla o un fill; un 3% amb dos o més fills, i un 13% amb altres formes de convivència. A Catalunya n’hi ha menys que viuen soles (27%) i més que viuen amb un fill o una filla (42%). La resta de percentatges són molt similars en tots tres territoris. Per tant, si bé és cert que la família extensa s’ha reduït en un sentit horitzontal, la convivència i les vinculacions de la gent gran amb parents de sang, polítics o escollits continuen funcionant i no tan sols (un altre tòpic) als països mediterranis.

En efecte, cal matisar la idea que a occident es va cap a un món atomitzat, ple de solitaris sense vincles. Hi ha més persones grans que viuen soles perquè tenen més autonomia econòmica i residencial que en el passat, i perquè volen mantenir la seva autonomia personal. Que visquin sols o soles no significa que no tinguin relacions de confiança més o menys quotidianes amb amistats i familiars o amb la comunitat. Cal matisar molt la idea que s’està abandonant a les persones grans. La major part d’aquestes persones mantenen contactes regulars amb familiars i reben cura i atencions, ja sigui de manera presencial, telefònica o delegada. Una altra cosa és si aquestes solidaritats i la qualitat de les relacions quotidianes d’aquestes persones soles i molt grans poden mantenir-se a curt i mitjà termini sense l’increment de serveis i recursos públics i comunitaris que vagin dirigits a compartir-ne la cura, especialment si són molt dependents.

Perquè també és ben cert que l’impressionant augment de l’esperança de vida incrementa la possibilitat que un nombre important de persones grans dependents visquin situacions de soledat i precarietat econòmica i de salut. Però no és que estigui fallant l’ètica de la cura a favor d’un individualisme egoista. Es tracta d’un problema estructural que sovint sobrepassa les voluntats personals, que posa molts dilemes a les persones curadores dins les famílies, i que cal objectivar. Des d’un punt de vista ètic, de justícia i equitat, ja s’ha insistit en el fet que la cura a les persones dependents s’ha de compartir, o s’haurà de compartir cada vegada més dins l’àmbit privat familiar entre sexes i generacions, i amb els serveis promoguts per la societat civil i l’estat del benestar. Les xarxes de suport familiar i d’amistat funcionen, però són insuficients per a atendre totes les necessitats i les atencions especialitzades. La Llei estatal 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, parteix d’aquesta constatació i afirma el dret universal i subjectiu a rebre atenció comunitària i pública en cas de necessitat. Aquesta llei s’està començant a desplegar a les diferents autonomies i, en el cas de Catalunya, s’està pendent de l’aprovació d’una Llei catalana de serveis socials que la complementarà i regularà de manera específica. Caldrà veure els anys propers els seus efectes sobre la reducció de les desigualtats de gènere en el treball de cura i les situacions d’aïllament i marginació social que el sobreenvelliment pot estar generant. De moment, tots els estudis indiquen que la manca de serveis d’atenció a la dependència són compensats per l’activació de la xarxa familiar.

La legislació en matèria de relacions familiars i les polítiques de suport a la família

La Constitució Espanyola del 1978 i el Codi de família del 1981 van afirmar el dret a la igualtat de dones i homes a la vida social i familiar, el dret al divorci i la responsabilitat i autoritat compartida de mare i pare davant dels fills i les filles. La primera Llei del divorci, de 1981, va ser substituïda per la Llei estatal 15/2005, de 8 de juliol, per la qual es modifiquen el Codi Civil i la Llei d’enjudiciament civil en matèria de separació i divorci, que redueix els tràmits per a poder accedir al divorci i regula la custòdia compartida.

L’any 1998, el Parlament català va ser el primer —en el context de l’Estat espanyol— a aprovar una Llei d’unions estables de parella, a la qual en van seguir de similars a altres comunitats autònomes. Però no totes compartien iguals continguts. Les aprovades en comunitats amb majoria del Partit Popular no reconeixien les parelles de fet com a famílies. Davant de tanta diversitat, calia una llei d’àmbit estatal. Mentrestant, per a moltes parelles homosexuals l’objectiu era el matrimoni civil i l’accés als drets i els deures successoris, fiscals, laborals, d’adopcions, i de filiació. Holanda, l’any 2001, havia estat el primer país occidental que va permetre el matrimoni civil entre homosexuals. Finalment, la Llei estatal 13/2005, d’1 de juliol, per la qual es modifica el Codi Civil en matèria de dret a contraure matrimoni, ha legalitzat el matrimoni civil entre cònjuges del mateix sexe i l’ha equiparat totalment al matrimoni convencional. Des d’un punt de vista antropològic, aquest és el canvi legislatiu més rellevant perquè qüestiona de manera radical l’arrel naturalista del sistema familiar occidental i la idea que tot infant solament pot tenir un sol pare i una sola mare.

Pel que fa la regulació de la filiació, cal destacar la Llei estatal 40/1999, de 5 de novembre, sobre noms i cognoms i ordre dels mateixos. Ara, una dona pot decidir sense problemes legals tenir un fill sense pare conegut, donar-li el seu cognom i incloure’l en la seva genealogia familiar. El primer cognom d’un infant i dels seus germans pot ser el del pare o el de la mare. Ara, els fills i les filles, en arribar a la majoria d’edat, poden alterar l’ordre dels seus cognoms. Aquesta llei supera la idea legal que els fills pertanyen principalment al llinatge del pare. Amb la seva aprovació, s’equipara la importància social i simbòlica de la maternitat i la paternitat.

La Llei estatal en matèria d’acolliments i adopcions data del 1987, i, els darrers anys, els governs autonòmics de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears han assumit l’exercici de les competències i la regulació dels procediments per a l’acolliment i l’adopció d’infants nacionals i internacionals. Catalunya ha esdevingut un dels països del món amb més adopcions internacionals, tant en termes relatius com absoluts. L’any 1997 es van tramitar 940 expedients d’adopció. L’any 2004 els tràmits ja van ser 3 649. Actualment, Catalunya té l’índex més alt del món en nombre d’infants adoptats. La majoria són infants procedents de la Xina i de Rússia, i tenen entre 0 i 3 anys. Poden adoptar les parelles heterosexuals, casades o de fet, un home sol o una dona sola, i també les parelles o matrimonis homosexuals, sempre que es considerin persones adients per a exercir la funció parental (hi pot haver restriccions imposades pels països de procedència dels infants).

La primera Llei estatal sobre tècniques de reproducció humana assistida és de desembre del 1988, però ha estat reformada, de manera que ara regeix la Llei estatal 14/2006, de 26 de maig de 2006. S’hi poden acollir les dones soles o amb parella, amb independència de la seva orientació sexual.

Si bé el marc legislatiu que afecta la formació i les dinàmiques familiars ha estat modificat en profunditat, les polítiques de suport a les famílies encara es troben, comparades amb les dels països avançats de la Unió Europea, en un estat embrionari.

La democràcia política va regular els drets i els deures de la ciutadania i va millorar de manera molt substancial els sistemes de salut, educació i pensions que avui són d’accés universal. En canvi, en una etapa en què les transformacions socials i familiars han estat tan notables, tot just ara es comencen a desenvolupar noves orientacions polítiques, lleis i inversions públiques en mesures concretes, per a donar suport i més autonomia a les persones dependents i a les qui en tenen cura en el marc familiar. El fet que Catalunya tingui una de les taxes de fecunditat més baixes del món no és aliè a la manca de polítiques familiars progressistes. Ans al contrari, la manca de serveis d’accés universal per a atendre la petita infància n’és, probablement, una de les causes. Al mateix temps, l’augment de l’esperança de vida ha fet créixer la taxa de dependència de les persones grans.

Cada dia és més evident —i la demanda social és més intensa— que la cura dels infants, les persones discapacitades i la gent gran no autònoma ha de ser compartida per l’Estat (amb un paper clau de les administracions autonòmiques i locals en la prestació de serveis de proximitat), les famílies i la xarxa d’intimitat (incorporant-hi els homes), la societat civil i el mercat.

La despesa social en serveis i prestacions a les famílies, tant a Espanya com als Països Catalans, és una de les més baixes de la Unió Europea i el repte per a aconseguir uns nivells equivalents és molt gran. Les darreres decisions polítiques, tant a Espanya com als Països Catalans, sembla que aposten per als propers anys per un creixement molt notable de la inversió en polítiques socials i, per tant, de les prestacions econòmiques i serveis d’atenció a la dependència. Les mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral s’hauran d’anar desenvolupant en tres línies clau si volen arribar a ser efectives. La primera ha de ser la creació d’una xarxa pública de mesures i serveis diversos i flexibles de proximitat, en suport al treball de cura. En segon lloc, cal una extensió generosa de permisos laborals i la possibilitat de reducció i flexibilització dels horaris i les jornades de treball, segons les necessitats al llarg del cicle de la vida familiar, amb compensacions econòmiques raonables. Finalment, s’ha de donar suport a una nova cultura de la pràctica familiar que promocioni la participació dels homes en el manteniment de la llar i la cura dels fills i dels ascendents. En els tres sentits, ja hi ha experiències i noves pràctiques molt interessants. Però massa sovint encara són només el testimoni d’un possible futur en què la cura dels altres sigui una responsabilitat social compartida pel conjunt de la ciutadania i de les diverses institucions.

Com a conclusió, es pot dir que les transformacions de les relacions personals i familiars als Països Catalans s’han estès i expressat amb rotunditat els darrers quinze anys. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears segueixen processos molt similars. Els canvis afecten les legalitats i les legitimitats, les relacions de poder entre sexes i generacions, i l’organització de les responsabilitats individuals a la vida quotidiana. Però les famílies es mantenen com a primer marc de relació social, on té lloc la reproducció, l’acolliment i la cura de la vida humana, malgrat que estigui canviant el seu sistema de relacions i obligacions. Les pràctiques familiars s’allunyen dels models normatius imposats en el passat —ja fos per l’Estat o per l’Església— i tendeixen a ser, o a voler ser, més electives, més negociades, més democràtiques i més diverses. Les dinàmiques i els trajectes familiars són menys estables perquè la seva continuïtat es basa en la cerca d’un equilibri afectiu entre la parella, i molt menys, com en el passat, en la cerca de seguretats econòmiques, d’estatus social o de voler donar continuïtat a un llinatge.

En tot cas, i com a efecte paradoxal d’aquesta major fragilitat, avui els vincles familiars i la xarxa d’amistat són molt valorats, tal com constaten tots els estudis d’opinió. Les persones proven de mantenir, malgrat les ruptures de parella, les transicions familiars i les dificultats d’ordre divers, els seus compromisos i les responsabilitats de cura als fills, als ascendents i també a les amistats més íntimes. Una altra cosa és fins a quin punt la complexitat de la vida actual, les noves incerteses laborals, les desigualtats socials i la manca de respostes polítiques suficients i adequades davant les noves necessitats i realitats, poden fer més difícil l’exercici d’unes responsabilitats que avui són més electives i menys obligades que en el passat.