Grans i petits debats a l’inici del nou mil·leni

Una de les particularitats dels debats teòrics i crítics als Països Catalans és que necessiten conjugar els grans corrents de pensament de l’entorn proper amb la situació concreta de l’àrea de parla catalana. La tasca esdevé múltiple, perquè sovint no es tracta només d’aportar una perspectiva pròpia sobre determinats processos crítics, sinó que això té lloc alhora que d’aquests mateixos processos se’n fa difusió, explicació i, de vegades, també descripció històrica. La participació en els debats internacionals, doncs, parteix d’una asimetria, perquè molt sovint participació i introducció es donen en el mateix gest.

D’altra banda, en els darrers anys, ha estat freqüent el calc del model dels moviments crítics que arribaven, moviments generalment anglosaxons, sense gaire reflexió sobre com fer-los veritablement operatius en circumstàncies diferents. A aquest fet cal afegir-hi, encara, la dificultat de plantejat, en àmbits internacionals, propostes que tinguin a veure amb dimensions locals no anglosaxones. Una de les causes d’aquest fet és la manca d’institucions acadèmiques prou sòlides en les quals poder dur a terme recerca en Humanitats i una tasca docent que s’impliqui veritablement en aquests debats. El malentès pel qual no es considera investigació tot allò que no es fa amb bata blanca és una de les circumstàncies més greus que afecten aquest camp del saber, al costat de la manca de revistes on desenvolupar els debats i la pràctica desaparició de col·leccions d’assaig que posin a l’abast el pensament actual, propi o traduït. No disposar de l’equivalent de les Presses Universitaires de France, les conegudes PUF, en l’àmbit dels Països Catalans, és una mancança que alguna brillant iniciativa, com la de les magnífiques Publicacions de la Universitat de València, i revistes com «L’Espill», «Els Marges» o «Literatures», no poden compensar. Alhora, cal remarcar l’espectacular dèficit que, en aquest sentit, presenta el Principat.

De la mateixa manera, molt sovint, l’esforç i la responsabilitat d’atendre la pròpia tradició cultural, encara que es faci amb una decidida voluntat universalista i amb perspectiva teòrica i comparatista, ensopega amb una evidència: en Humanitats, a diferència de les ciències, costa molt publicar sobre un autor o un moviment fora de l’àmbit de les pròpies tradicions o dels propis fenòmens historicoculturals, més encara quan no es compta amb la solidesa que atorga el fet de tenir un Estat al darrere; i les institucions acadèmiques no sempre s’adonen que els investigadors en Humanitats dels Països Catalans sovint treballen massa sols. En conseqüència, cal remarcar que l’estudi de la cultura catalana i la seva inscripció en els grans o petits debats internacionals continua essent sustentat per una dedicació personal que no sempre es veu assistida o reconeguda. Tot i així, amb més o menys mitjans, amb un alt grau d’impli cació personal que ha fel arribar els resultats molt més enllà del que el marc faria pensar, en els darrers deu anys s’han pogut establir les bases per tal que, des de la perspectiva catalana, es produeixin aportacions de relleu a certs debats internacionals de primer ordre, alhora que aquestes aportacions permetien repensar certes qüestions específiques de la cultura catalana.

El debat de les humanitats i el cànon literari

Tot plegat no és aliè a un dels grans debats del tombant de segle i mil·lenni: el futur de les Humanitats. En realitat, tenint en compte el paper que al llarg del segle XX han tingut les lletres catalanes, aquesta qüestió no hauria de ser considerada merament acadèmica. De fet, hi ha molt en joc en considerar la seva veritable dimensió ciutadana. La prova és que, allà on s’ha reduït a termes acadèmics l’abast d’aquest debat, la societat en general se n’ha ressentit, i força.

La dècada dels anys noranta va caracteritzar-se, en un context internacional cada cop més marcat pels debats anglosaxons, per la polarització de posicions en el que podria semblar una discusió semblant a la querelle des Anciens et des Modernes del segle XVII. Si els anys setanta i vuitanta s’havien desplegat les possibilitats del pensament postestructuralista més enllà de França i el centre de gravitació de la teoria de la desconstrucció i dels Cultural Studies s’havia traslladat als Estats Units, els anys vuitanta i noranta van suposar un retorn a Europa de tots aquells corrents reformulats, sota l’aixopluc de la postmodernitat, per les necessitats nordamericanes. Aquest retorn, acceptat de manera acrítica, ha acabat imposant com a propis, en una part gens minsa d’Europa, unes polèmiques i uns usos i costums acadèmics més aviat aliens a la tradició crítica europea. Però el poder de difusió i la capacitat de marcar el pas demostrats per la cultura anglosaxona, especialment nord-americana en aquells anys del final del segle XX, van crear molts malentesos de difícil solució. Tanmateix, seria injust no tenir en compte l’agitació intel·lectual ben positiva que han comportat.

Específicament pel que fa a la crítica literària, des del 1997 s’ha pogut constatar una qüestió que feia temps que s’apuntava: l’esgotament del model historicista, biografista i positivista, per més que continuï essent dominant en els estudis filològics. Aquests estudis ja no tenen de cap de les maneres l’exclusiva de l’estudi de la tradició literària catalana, com tampoc no tenen, des de fa moltes dècades, una situació de predomini en altres contextos. Si bé és cert que en el seu moment van resultar fonamentals per a posar un cert ordre en l’edició del patrimoni literari català, amb encerts i desencerts, no és clar que hagin reeixit en l’organització i la interpretació discursiva d’aquest patrimoni, especialment pel que fa a les èpoques moderna i contemporània. Al costat de la fallida de la perspectiva filològica, també cal subratllar que, en un moment en què el paper dels mitjans de comunicació ha esdevingut més important que mai, les seves pàgines no han assolit uns mínims de qualitat que puguin plantejar una alternativa assagística a l’academicisme filològic, del qual en realitat han funcionat com una extensió impressionista. Cal remarcar també que Catalunya és un dels pocs llocs d’Europa en què l’estatut de la història literària i la relació entre història de la literatura i altres pràctiques discursives que impliquin la literatura no s’han dut a terme, la qual cosa, però, no ha impedit una certa obertura i fins i tot agitació.

Una d’aquestes agitacions s’organitza al voltant de la qüestió del cànon literari. L’any 1998 es va publicar un interessant llibre col·lectiu que il·lustra perfectament aquests problemes i oportunitats: Cànon literari: ordre i subversió. En realitat, era el resultat d’unes jornades acadèmiques celebrades a Lleida, dos anys abans, amb un doble perfil: d’una banda, l’efecte que havia produït als Estats Units la publicació, el 1994, de The western Canon, de Harold Bloom, traduït al català el 1995; i, de l’altra, un cop difosa als Països Catalans la possibilitat de qüestionament del cànon, les diverses polèmiques obertes que, des de posicions més o menys sòlides i interessades, qüestionaven alguna figura secularment indiscutible —com ara Josep Carner, la centralitat del qual en el cànon català es va debatre a la premsa mentre es desenvolupava aquell simposi, en un cert sentit com a resposta al que li havia estat dedicat mesos abans a la Universitat Pompeu Fabra— per tal de postular a favor d’unes altres de menys considerades pel consens crític, bé que aquests bandejaments fossin explicables per raons ideològiques, de gènere, de situació geogràfica, de model lingüístic, etc. Aquestes propostes de revisió i contrarevisió han estat recurrents en aquesta dècada, amb diverses intencions vinculades més a clarificar posicions personals en la literatura catalana actual, especialment en l’àmbit de la poesia, que no pas a fer una relectura profunda de com s’ha anat constituint la tradició.

El que fa interessant aquesta situació és que, de manera més o menys explícita, serveix per a constatar com comença a tancar-se definitivament el període de domini de la filologia damunt la historiografia de la literatura catalana, que ha passat a ser objecte d’estudi per ella mateixa. I aquest estudi s’ha emmarcat en les múltiples perspectives en plena vigència i en els debats d’arreu d’Occident per a enfocar la literatura, el seu estudi i el paper que representa en la societat. Aquest procés de crítica i crisi, que ja s’havia desenvolupat a la resta d’Europa entre els anys seixanta i setanta, i als Estats Units en els vuitanta i començament dels noranta, arribava aquí amb la asimetria esmentada, però permetia constatar fins a quin punt la historiografia havia estat un dels problemes més importants per a la literatura catalana. Una literatura que, a més, havia passat de ser emblemàtica per al procés de redreçament de la cultura catalana en el període democràtic, a ser emprada com una eina auxiliar per a l’ensenyament d’aptituds lingüístiques, sotmesa a la pedagogia i no estudiada com a fet artístic en ell mateix. El resultat és que, a hores d’ara, en els plans d’estudi de l’ensenyament secundari, la literatura pràcticament no existeix. Val a dir que no és un fet insignificant, atès que, entre altres coses, un cànon determina quins llibres constitueixen l’ensenyament de la literatura, fet que vincula directament aquesta disciplina a la societat.

Precisament el paper de la literatura en la societat era a la base de les polèmiques anglosaxones sobre el cànon, entès com la forma com l’autoritat estètica s’actualitza en cada època. Harold Bloom amb El Cànon occidental i George Steiner amb Presències reals i Errata. Una vida a examen, reaccionaven davant una situació específica dels Estats Units: la pregunta sobre què significa ser nordamericà havia trobat en els anys vuitanta una resposta en clau multiculturalista. La definició tradicional de cultura s’ampliava fent, a partir d’una reformulació conjunta de la desconstrucció, del feminisme i del marxisme, un gir que podia considerar-se subjectiu, diferencial, però que en realitat era antropològic i relativista. Aquest fet és incomprensible sense tenir present que, als Estats Units, l’espai de la política coincideix amb el recinte dels campus universitaris; els debats ideològics pràcticament no s’estenen més enllà de les aules, els seminaris, les càtedres. En aquest context, van anar sorgint diverses escoles o grups interpretatius, dins dels campus, que qüestionaven l’hegemonia ètnica, de gènere i de classe sobre la qual s’havia bastit la ideologia crítica nord-americana i el seu cànon. La raça, els diversos aspectes de gènere o la classe social determinaven noves pautes no tan sols de lectura, sinó d’ampliació o revisió dels textos que sustentaven la resposta a la pregunta per la identitat col·lectiva i individual. El resultat: els gender studies, els black studies, els queer studies, o els chicano studies, que atorgaven a la literatura i a la cultura la capacitat de restituir drets i reconeixement, i de fer aportacions estructurals a la justícia social. Però, en la realitat, constituïen comunitats interpretatives tancades, que no modificaven la totalitat de la concepció, sinó que se situaven com un món a part, en el si de la institució acadèmica, això sí, estant-hi perfectament recolzades. En el creixement de l’inventari d’obres que ampliaven el cànon, el valor estètic no era el criteri fonamental, sinó el fet que en les seves pàgines es conformés una imatge representativa digna d’orgull per a la comunitat de què es tractés. Eren el que Harold Bloom anomenava «l’escola del ressentiment». Sense que calgui subscriure els termes de Bloom, es pot entendre la desproporció del paper atorgat a la literatura en la distribució d’una justícia social que, precisament, era assolida en els campus a través del multiculturalisme i el relativisme, però no es reclamava gaire més enllà de les seves tanques.

D’altra banda, els resultats argumentals d’aquella praxi van acabar comportant un retrocés metodològic al determinisme positivista, i fins i tot a una concepció de la cultura molt semblant a la que havia format les literatures nacionals al segle XIX, amb la seva invenció de tradicions per a comunitats imaginàries que ara tenien el grup com a horitzó i no la Nació o l’Estat. Un exemple clar és el fet que en el títol dels readers o informes més importants d’aquests estudis culturals hi sovinteja el mot Etnicity; a ningú no se li escapa que la idea de publicar un llibre d’estudis literaris europeu, en l’àmbit de qualsevol tradició, sota aquest epígraf i amb la intenció de posar en el centre de la reflexió l’etnicitat com a criteri seria, com a mínim, irresponsable.

Aquest model, eminentment conservador en tots els seus extrems per més que reaccioni contra un altre conservadorisme, i les polèmiques suscitades al seu voltant, en un primer moment va ser importat de manera bastant irreflexiva a Europa i als Països Catalans. Per un costat, el pes creixent de les modes crítiques —estar à la page va ser substituït per estar in— va fer corrent que a casa nostra fos versemblant presentar una tesi doctoral sobre la cultura de frontera xicana mentre, en canvi, el Besòs o el Raval restaven intactes críticament. D’altra banda, en nom de la tradició cultural europea no paraven de sorgir veus que s’afegien a les de Bloom i Steiner, sense adonar-se que fer-los costat era creure en el mateix miratge que els uns i els altres havien parat: que la gran cultura europea estava amenaçada de desintegració, tal com passava als Estats Units, la qual cosa és, si més no, una exageració. Una altra cosa és com s’explica i s’estudia aquesta tradició cultural europea des de l’arrelament en les respectives tradicions literàries, i com cadascuna d’aquestes tradicions es relaciona amb les noves aportacions que la canviant geografia humana, cultural i política dels seus països depara, sempre amb una relació eminentment responsable amb la història. Tanmateix, ni l’un ni l’altre model han acabat essent decisius als Països Catalans. D’una banda, el corrent que ha fet més via, la crítica literària amb perspectiva feminista, no s’ha mostrat tan excloent aquí com en el context americà, i la reformulació com a estudi de gènere d’aquest corrent crític ha donat resultats força més interessants del que, si s’hagués seguit aquell model, s’haurien pogut preveure. Aportacions com les del Centre Dona i Literatura, de caràcter interuniversitari, encapçalat per Marta Segarra i Montaner, han donat resultats que poden considerar-se modèlics amb la revista «Lectora», o la introducció del pensament de figures com Hélène Cixous. De l’altra, l’exagerat diagnòstic catastrofista sobre la situació cultural a Europa s’ha anat diluint, malgrat que el debat sobre el futur de les Humanitats ha continuat polaritzat.

Les posicions més crítiques, si més no a Catalunya, respecte al debat sobre el futur de les Humanitats, i dels estudis literaris en particular, no arribaven als mateixos extrems de tensió; i precisament perquè el debat constituïa un desafiament al paper de la filologia catalana —i espanyola, totes dues regides pel mateix esquema—, s’enunciava en termes de refutació de la història de la literatura en nom dels valors de la literatura. En aquest sentit, el 2004, Jordi Llovet i Pomar va publicar a la revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya el que podria considerar-se un manifest: Aportació de la teoria i la comparatística a l’estudi de la literatura, un text dur i compromès on reivindicava els valors ètics i ciutadans en l’estudi de les Humanitats, que podien renovar-se si es recordava que «la literatura és molt més que els ensenyaments que l’han abordat en la tradició universitària espanyola; i, més encara, la literatura pot arribar a desaparèixer de la perspectiva intel·lectual dels nostres estudiants si ens entossudim a no oferir-ne, a l’estil de la filologia tradicional, més que l’esquelet històric, la pulcritud textual i l’afiliació gramatical a una llengua determinada». Tot partint de la denúncia del reduccionisme que la filologia feia de la llengua, deixant-la gairebé al model de Milà i Fontanals, la proposta de Llovet consistia a refundar-la sobre bases humanístiques, amb una ferma voluntat comparatística i teòrica, tal com ja s’havia fet a França, a Alemanya, a Itàlia, a l’Argentina, i a tants altres països de l’entorn proper. I proposava de fer-ho de manera específica, sense el calc directe de models instrumentals concrets ni l’emulació de savis enfadats, sinó amb una ferma interrogació sobre les pròpies necessitats crítiques. Malauradament, aquest debat, aquí, no s’ha produït.

Josep Pla a Perpinyà, s.d.

Rambol-Fototeca.cat.

Tanmateix, en la pràctica quotidiana dels estudis literaris als països de parla catalana es poden trobar exemples de com obrir perspectives per a l’estudi de la literatura en general i la literatura catalana, d’orientació més àmplia, que han donat resultats molt brillants. Cal recordar que un altre aspecte que conforma la definició del cànon literari és la tradició crítica, és a dir els autors que s’han anat editant, comentant i estudiant, cosa que els ha garantit un lloc en el consens simbòlic. En aquest punt, cal matisar que el cànon català seria més aviat feble, atès que sobre molts dels seus autors principals encara no hi ha una bibliografia crítica suficient. Al llarg del segle passat, aquesta qüestió més aviat es va desenvolupar en termes de tradició creativa. Ara bé, pocs o molts, els estudis literaris catalans dels darrers cinquanta anys van estar dominats pel paradigma marxista biografista, paradigma que ha quedat desautoritzat pel contrast amb la manera com s’estudia la literatura a la resta d’Europa, i ha estat desafiat per no pocs estudis sobre literatura catalana que s’hi relacionen. Aprofundint en camins que anys enrere ja havien obert estudiosos com Josep Vicent Gavaldà i Roca pel que fa a Joan Salvat-Papasseit, Jordi Llovet per a Verdaguer, o Enric Sullà i Álvarez respecte a Carles Riba, i enllaçant també amb una tradició de lectures crítiques rigoroses combinades amb una decidida voluntat d’estil, que havien portat a terme abans Joaquim Folguera i Poal, Carles Riba o Ramon Esquerra, i que havia tingut en Gabriel Ferrater i Joan Fuster els seus grans darrers exponents, sorgien estudiosos formats al marge —o més enllà dels marges— del paradigma de la filologia catalana que feien aportacions ben significatives, fins i tot sobrepassant el terreny que els autors estudiats semblaven delimitar. Monografies com Josep Pla: ficció autobiogràfica i veritat literària de Xavier Pla, com també els seus nombrosos treballs sobre Eugeni d’Ors, aconseguien sostreure l’obra de tots dos escriptors del calaix de les marginacions històriques o de les semblances personals per a plantejar-lo com un exemple d’abast europeu sobre el qual repensar la teoria dels gèneres autobiogràfics i assagístics; treballs com el de Francesca Bartrina Martí, Caterina Albert/Víctor Català. La voluptuositat de l’escriptura, aconseguiren rescatar, des d’una perspectiva feminista, la figura de l’autora de Solitud per recordar que també havia escrit Un film, 1000 metres o La infanticida, i que tot el seu esforç creatiu partia de la necessitat d’assentar una figura, emergent en el seu moment: la de l’escriptora, en debat amb la definició finisecular d’intel·lectual des dels fonaments mateixos de la seva figura pública, la signatura, el nom, el pseudònim. Aquests dos exemples, el primer d’abast més general, el segon amb una perspectiva més específica, constitueixen les aportacions més remarcables d’un tipus de reflexions literàries que no es cancel·len entre si, sinó que es complementen. Tot situant-se entre altres aportacions, relatives a Llorenç Villalonga, a Joan Fuster, a J.V. Foix, a Joan Sales, etc., impliquen un desafiament a les categories establertes per la filologia catalana, per a la qual, fins fa no gaire, l’estudi de Pla i Ors se supeditava a les seves trajectòries polítiques i vitals, no gaire afalagadores per a la construcció nacional. Precisament en posar-se en qüestió, des d’una perspectiva comparatística i teòrica, aquests criteris extraliteraris del cànon català, es feia llum sobre altres zones d’ombra, alhora que es qüestionaven els diversos filtres polítics, acadèmics i crítics que havien estat a la base de la història de la literatura catalana, com també el seu pes en la valoració de la literatura actual.

Sebastià Alzamora en un acte de promoció de Sara i Jeremies, s.d.

ECSA

Aquesta renovació es dona també en l’àmbit de la creació literària mateixa. La defenestració, en el procés de consolidació de la literatura catalana després del franquisme, dels gèneres assagístics i memorialístics en favor de la novel·la durant els anys setanta i vuitanta, consolidava, a més, una oposició novel·la rural-novel·la urbana que, en la dècada 1997-2007, s’ha mostrat com un parany simplificador. Tanmateix, no tan sols la crítica literària, sinó també, i el que és més important, la vitalitat del relat i l’obra d’alguns narradors com ara Francesc Serés amb De fems i de marbres (2000-03), Sebastià Alzamora amb Sara i Jeremies (2002), Miquel Pairolí amb El manuscrit de Virgili (2004) o Salvador Company amb Lawn Tennis (2004), senzillament el desballesten. I, pel que fa a la crisi d’assaig i memorialisme, que havien estat els fonaments de la literatura catalana del segle XX, val a dir que la negligència dels gestors culturals i els editors en aquest sentit ha rebut la deguda resposta per part dels lectors que, així que han tingut la més mínima oportunitat, han demostrat el seu interès: l’èxit de la traducció catalana dels Assaigs de Michel de Montaigne, que tant s’ha fet esperar, ha deixat enrere en les llistes de vendes, i durant moltíssims mesos, els llibres d’autoajuda i els fast-books. Com a conseqüència, en els darrers anys, tant la crítica més autoexigent com la creació literària han posat de manifest que en la literatura catalana hi ha molt de camí per recórrer, però aquest camí no pot estar traçat per endavant ni s’ha d’encarar de manera dirigista. La vitalitat de la literatura catalana actual, amb la consolidació d’autors que havien començat a publicar fa pocs anys, com també el rigor dels lectors, demostra que és perfectament compatible lligar el llegat català amb l’europeu i de la resta d’Occident, com s’havia fet de manera brillant abans de la Guerra, sense renunciar a res, i sense haver d’assumir segons quines obligacions relativistes.

Literatura catalana i globalització

Les dues dècades del tombant de segle i de mil·lenni han estat fortament marcades en el pla conceptual: l’una pel postcolonialisme i el multiculturalisme, i, l’altra, per la globalització. En el marc d’aquesta evolució històrica i política, nombroses perspectives crítiques determinen una revisió del concepte de literatura nacional, concepte que fins ara havia estat convencional als Països Catalans. Literatures com la catalana es veuen obligades a tenir una mirada d’àmplia perspectiva per tal d’aprofitar els reptes i les oportunitats que aquesta evolució històrica comporta, sense obviar-ne els riscs i perills.

Cada cop que s’enuncia la globalització com un incessant i incontrolable comerç (paraula que, en principi, vol dir relació d’intercanvi) mundial d’idees, d’informació i de béns com a conseqüència d’una progressiva facilitat dels mitjans de transport i de comunicació, i cada cop que s’adverteix sobre els seus efectes homogeneïtzadors i fins i tot anorreadors de la pluralitat i la diversitat de cultures, caldria recordar que fórmules com aquestes definien també la idea de literatura universal de Goethe, formulada en el primer terç del segle XIX. Caldria, per tant, fer una crida a la calma, perquè ens trobem davant d’un canvi de nom, de velocitat i d’intensitat —encara que no tant de dimensió— d’un procés no tan nou com pot semblar, que començà amb la Revolució Industrial. El risc de dissoldre la identitat pròpia en un continuum indiferenciat ja havia espantat Goethe, que no dubtava a considerar que en l’adveniment de l’època de la literatura universal, la seva literatura nacional alemanya, que encara no existia ben bé com a tal, estava cridada a representar un paper decisiu, que no era altre que el de definir-se ella mateixa. Per tant, bona part dels processos de globalització, si més no pel que fa a la literatura, compten amb una sòlida tradició de debat que, malauradament, no es dona en altres aspectes, en què les conseqüències humanes són força escruixidores, especialment en l’aspecte socioeconòmic.

Pel que fa a la literatura catalana, cal assenyalar que el debat sobre la globalització es pot plantejar com a discussió sobre el seu lloc en la literatura mundial, especialment en el marc de la literatura europea. Els compartiments estancs del multiculturalisme europeu no són un marc adient a la realitat històrica catalana, que en tot cas podria descriure’s com a marcada per l’interculturalisme. Ara bé, malgrat la fluència i la influència gairebé infinites de la informació, la visibilitat de les literatures com la catalana es juga en uns espais de mediació més concrets, marcats, precisament, per l’estructuració en cercles concèntrics que anirien del local a l’universal, del fet nacional al fet estatal i, com a horitzó tangible immediat, europeu. Per tant, és necessari clarificar com funcionen aquests espais de mediació, nacionals i internacionals, i en aquest punt queda clar que el debat es concreta en tres preguntes complementàries: com aconseguir que la literatura catalana sigui considerada una literatura europea més —una literatura entre literatures com hauria dit Joan Fuster—, atesa la seva trajectòria i el seu present; com desbordar el marc polític que els estatsnació determinen per a aquest encaix; i, finalment, com entendre la pluralitat cultural als Països Catalans sense esborrar la centralitat històrica de la literatura catalana —atès que el marc de les literatures nacionals continua essent vigent a Europa—, de manera que es puguin apreciar les diverses literatures que es produeixen a Catalunya, i que continuaran produint-s’hi fins i tot si la independència política en el marc europeu és assolida. Aquest és el debat que, en els darrers anys, ha quedat eclipsat per la polèmica de la representació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007; una polèmica que, tanmateix, pot ser una gran oportunitat de reflexió. Però, com en la qüestió del cànon, resulta evident que els debats de fons han de ser més profunds que les polèmiques de superfície periodística.

Producció editorial. 2002-2006.

D’una banda, queda clar que la literatura ja no representa cap paper central en la construcció del que fins fa poc es considerava un patrimoni sociocultural col·lectiu de caràcter nacional; per tant, cal interrogar-se sobre la legitimitat de demanar a la literatura res que comporti unes conseqüències d’ordre politicocultural que ni als mitjans de comunicació ni a altres agents econòmics i polítics, i fins i tot també culturals, sembla que se’ls exigeixi. Es tracta d’unes responsabilitats i sacrificis d’ordre simbòlic que no tenen, però, cap rescabalament, atesa la condició marginal a què ha estat desplaçada la creació literària. Més encara, de fet, no són poques les actuacions d’ordre econòmic, polític o comunicatiu que més aviat han tendit en els darrers anys a consolidar bastant acríticament l’estat autonòmic, que en algunes actuacions concretes precisament diluïa o disgregava el sentiment d’unitat cultural tan sovint invocat. Tot i que es demana als escriptors que siguin precisament vetlladors d’aquesta unitat —unitat que, senzillament, l’escriptor viu; no la defensa, sinó que l’afirma sense pronunciaments, en escriure—, n’hi ha prou de comprovar la distribució de les editorials dels diversos territoris de parla catalana, les prioritats de cadascuna tot atenent a les seves circumstàncies polítiques, o la fragmentació cultural apreciable en els suplements literaris i altres espais periodístics per constatar que no tota la manca de fluïdesa en les relacions entre el País Valencià, les Illes i el Principat depèn de decisions determinades pel marc legal. Un marc legal que fins i tot va arribar a plantejar, al començament de la dècada del 2000, la prohibició d’estudiar autors nascuts fora de València en l’ensenyament de la literatura dels valencians —disposició que no afectava la literatura en castellà—, sense que aquest fet, i altres de semblants, que ratllen la xenofòbia, hagin obtingut una resposta decidida d’ordre polític.

Pel que fa a l’edició en llengua catalana, Barcelona n’és el centre indiscutible, i és on nombrosos escriptors de fora del Principat publiquen amb assiduïtat. Però aquesta centralitat no es limita a la literatura catalana: Barcelona és també un centre de producció editorial importantíssim en llengua castellana, la qual cosa no implica només la literatura espanyola. La literatura llatinoamericana té també a Barcelona un dels seus nuclis, tant pel que fa a escriptors residents a Barcelona com a autors que hi editen la seva obra amb regularitat. I alguns fenòmens decisius de la literatura llatinoamericana no s’entenen sense aquest factor. Encara és aviat per a mesurar-ho, però també caldrà estar ben atent a la literatura que sorgeixi, especialment en l’àrea metropolitana, en llengües no oficials a Catalunya, o en llengües oficials però que no siguin la llengua materna dels autors: les literatures anglesa i francesa i, en menys mesura, l’alemanya i la sueca ja han registrat profundament fets culturals semblants. En conseqüència, una de les constatacions que es pot fer en els darrers anys és el desajustament entre sistema literari i sistema polític, i la necessitat d’analitzar aquest desajustament com a marc en el qual, tanmateix, la literatura mostra la seva força.

D’altra banda, si durant la primera època posterior al franquisme, i com a reacció i continuació de la resistència, podia ser predominant una definició nacional de literatura sobre la qual els escriptors i els lectors podien organitzar la seva relació amb la tradició, de fa prou temps ençà aquestes actituds s’han mostrat paradoxals i, fins i tot, contraproduents. De fet, el qüestionament del cànon ja mostrava que la identitat esdevé múltiple, i que el factor nacional és només un dels factors —important, però no pas l’únic— en què s’organitza la identificació dels lectors amb la literatura. Aquesta nova identificació no tan sols s’explica pel gir subjectiu o individualista de la postmodernitat (que, a més, ja comença a ser desbordada conceptualment per un nou gir sociocultural), sinó que també té explicacions intrínsecament literàries i, sobretot, referides al sistema literari català, que es troba en una situació paradoxal.

Exemples notables d’aquesta paradoxa són la manca de cura i de responsabilitat en algunes editorials, que pot fer trontollar un dels actius més importants de la literatura catalana, la seva gran tradició de traducció literària d’autors clàssics i contemporanis, tan important per a guanyar lectors en català, però també per a establir lligams discursius més enllà de les fronteres. Cal assenyalar que, en termes proporcionals, el català és una de les llengües d’Europa a la qual més es tradueix. En un mercat editorial de doble perfil lingüístic, s’ha pogut constatar que cada cop són més els lectors que desisteixen de llegir traduccions al català perquè les que troben són reimpressions d’algunes de gens encertades i antigues, o bé les troben deficients com a conseqüència de la creixent precarietat de la feina del traductor, o bé perquè no troben la manera de continuar fent lectures en traducció catalana d’un autor al qual, per inèrcia, acaben llegint en traducció castellana, atès que en català només el troben parcialment disponible. En aquestes condicions, la tasca dels bons traductors literaris, que n’hi ha, queda malaguanyada, la qual cosa es complica amb el fet que el mercat internacional de drets d’edició homogeneïtza cada cop més els títols a traduir en totes les llengües, i el món editorial català ha desdibuixat el seu perfil propi de traduccions. Un altre exemple és la inflació de premis literaris, cada cop més vinculats a operacions comercials i més allunyats de criteris literaris, que ha arribat a limitar l’abast al best-seller, mentre les obres de veritable interès han quedat una mica desvalgudes de la cura editorial i de l’atenció dels suplements literaris. D’altra banda, la confiança en els crítics d’aquests suplements està, des de fa temps, més que qüestionada, especialment per lectors desenganyats de suposades obres mestres imprescindibles i avalades per faixes gruixudes. Un mercat editorial cada cop més condicionat pels mitjans de comunicació i pels números, una crítica als suplements desprestigiada, una Universitat incapaç de proposar i clarificar els seus criteris pel que fa a la literatura catalana, i una nova època en què els lectors més formats no dubten a llegir en traducció castellana, o en llengua original, les obres que els interessen si no les troben en català, entre altres factors, mostren una fluïdesa de relacions crítiques de caràcter quotidià i individual que, segurament, s’assembla molt més a un sistema literari mínimament normal que la connotació de militància catalanista en què fins fa no gaire temps es consideraven totes aquestes qüestions. Aquests exemples, específicament actuals, mostren clarament com la solidesa de la literatura catalana es posa en joc en molts àmbits no necessàriament identitaris o lingüístics.

En aquest punt, resulta necessari disposar d’uns models teòrics que ajudin a interpretar aquests processos, de manera que permetin establir unes pautes d’actuació que posin l’actual situació de la literatura catalana al món en un repte i un marc de reflexió que no s’acabin en ella mateixa. Són moltes les aportacions que s’hi poden adduir: l’impuls de la literatura comparada, la sociologia literària de Pierre Bourdieu, amb la seva reflexió sobre les tensions entre camp del poder, camp literari i camp intel·lectual… tots ells aspectes que han tingut una certa difusió als països de parla catalana. Però, sobretot, resulta clarificador buscar models en àmbits semblants, amb els quals també s’han establert paral·lelismes d’ordre polític i econòmic: Canadà, Bèlgica, Eslovàquia, Escandinàvia, Aquisgran, Tel-Aviv, Trieste, indrets on s’estan articulant propostes crítiques innovadores que han començat a difondre’s també en el que podria ser un àmbit privilegiat per a explorar la identitat europea i el lloc del català en aquesta identitat.

Una d’aquestes propostes és la noció de sistema i polisistema, plantejada per Itamar Even-Zohar des de la Universitat de Tel-Aviv, i que ha estat desenvolupada sobretot al Canadà i Bèlgica. Un polisistema és un sistema de sistemes que s’interseccionen, i funcionen com un tot estructurat, els membres del qual són interdependents; una estructura oberta, múltiple i heterogènia, on concorren diverses xarxes de relacions. El més interessant d’aquest plantejament és entendre que són les relacions les que sustenten l’obertura permanent dels sistemes i els fan intel·ligibles a cada instant. No hi ha manera de concebre les cultures si no és a través d’un funcionalisme dinàmic i un pensament relacional. La seva virtut és plantejar l’estudi literari mitjançant un model hipoteticodeductiu de les relacions, unes relacions que no s’establirien entre autors i obres, sinó, més aviat, entre sistemes i subsistentes, dominats per certes normes i tendències (estètiques, socials i polítiques.) Val a dir que, malgrat l’esquematisme inicial que presenta, el seu desenvolupament més interessant s’ha donat de la mà de teòrics situats en àmbits de gran semblança al català, com ara José Lambert, impulsor del projecte Euroliterature des de la Universitat Catòlica de Lovaina, i Milan M. Dimic i Steven Tötösy de Zepetnek, des de la Universitat d’Alberta. És a dir en àmbits on conviuen de manera clara diversos sistemes lingüístics i literaris. Cal considerar que la concepció de sistema literari com a conjunt d’autors, d’obres i lectors relacionats per una sèrie de normes i models comuns que no coincideixen directament amb els d’altres sistemes, no limita les seves repercussions a aquests àmbits, però, sens dubte, és en les situacions de complexitat sociocultural on la teoria dels polisistemes ha trobat no tan sols el seu àmbit més adient, sinó el lloc on proliferen les preguntes.

No es tracta d’esborrar la idea de literatura nacional catalana, sinó de reconèixer la complexitat del sistema en què es dóna. Un sistema on les obres canonitzades per la literatura nacional no són les úniques que estableixen relacions amb els lectors, sinó que més aviat són emmarcades per tot d’obres que es disputen, des de diverses perspectives, no tan sols aquesta atenció, sinó la distribució dels papers en el sistema segons com aquest s’organitzi, i on els poders, públics o no, són susceptibles de ser analitzats com a factors. Aquestes qüestions permetrien parlar de literatures a Catalunya, on la definició de literatura com a catalana no és pas una més, però tampoc és l’única amb la qual compten els lectors, en tant que consumidors i receptors en el sistema, al seu torn inscrit en un polisistema més ampli, determinat per qüestions polítiques i de mercat, que seria el delimitat per l’Estat espanyol. Però aquesta situació no sempre ha estat així, i no ha pas de perdurar indefinidament d’aquesta manera. Només cal pensar que, durant molts anys del segle XIX i XX, la relació entre les literatures francesa i catalana va ser molt més intensa i va tenir moltes més conseqüències en la definició de literatura en català que les que va tenir la relació amb la literatura espanyola. Aquesta darrera, que sí que va ser molt important en termes d’història intel·lectual, per raons polítiques, no ho va ser tant, en canvi, pel que fa a la creació literària. El vincle amb la literatura francesa fins i tot va ser molt més important per a l’evolució de les lletres catalanes i per a la idea de la cultura europea que es té des de Catalunya, que la relació que ara com ara es manté amb la literatura i la cultura espanyoles. En aquest sentit, un dels avantatges de la teoria dels polisistemes és que, sense renunciar a parlar de literatures nacionals, no se sotmet a cap com a metodologia, sinó que permet analitzar les relacions, fins i tot en situacions de conflicte o d’asimetria.

El reconeixement d’aquesta dimensió plural torna a atorgar a la literatura traduïda un paper fonamental en el sistema, sobretot en la literatura catalana, sobretot si es té present que l’accés a la literatura estrangera es dona en aquelles llengües que el lector domina i té a l’abast, que aquí són el català i el castellà, i en menys mesura l’anglès i el francès. La literatura de mercat i de best-seller, la literatura de gènere, la literatura popular, l’alta literatura, la literatura infantil i juvenil, la literatura nacional, la literatura local, la literatura traduïda, la literatura en llengua castellana escrita als Països Catalans per escriptors espanyols o no espanyols, la literatura d’escriptors en altres llengües que les de l’Estat… tot de definicions de literatura participen de diversa manera en el sistema, totes el modifiquen, totes estableixen relacions amb la resta del polisistema i, en segons quines condicions de fet o d’anàlisi, totes poden reclamar i ocupar la centralitat del sistema per a reorganitzar-ne l’anàlisi a partir d’una pregunta que sorgeixi de la seva especificitat.

Agustí Calvet i Pascual, conegut sota el pseudònim de Gaziel, s.d.

Fototeca.cat

Atenent a aquesta perspectiva, pot parlar-se de literatures als Països Catalans, i tenint en compte la seva categoria històrica, a l’hora de parlar de tradicions literàries cal remarcar la centralitat de la literatura catalana, però també la necessitat de reconèixer que, per la seva posició en el sistema, la literatura en llengua castellana no és una literatura aliena al país: perquè l’escriuen molts catalans; perquè això no els converteix automàticament i indefugible en escriptors espanyols; perquè autors com Josep Pla, Agustí Calvet «Gaziel», Joan Fuster, Eugeni d’Ors i molts d’altres, que no formen part de la literatura espanyola, van escriure, per raons diverses, bona part de la seva obra en castellà; perquè no tots els escriptors en castellà a Catalunya són espanyols —val a dir que la producció literària de ciutadans catalans d’origen llatinoamericà és, des de fa dècades, més que remarcable—; perquè Barcelona és un centre editorial de primera magnitud per a la literatura en castellà, espanyola i llatinoamericana, i per l’evidència que els fluxos migratoris poden fer emergir cada cop més produccions literàries, en català o en altres llengües, o vinculades a altres tradicions literàries europees (pensi’s en Monika Zgustová, Caterina Pasqual Söderbaum), o de fora d’Europa, tot atenent les grans aportacions migratòries magribines o asiàtiques. De fet, és en la perifèria del sistema on solen donar-se les relacions amb elements d’altres sistemes, ja que solen defugir els processos de canonització i de relació institucional. Totes aquestes definicions, a més, tenen la virtut de no dependre directament del marc polític, encara que la seva anàlisi no el pugui defugir. En definitiva, es tracta de pensar les relacions entre literatures, a Catalunya, com una meditació a banda de si la independència és assolida o no.

El macropolisistema literari europeu pot ser el marc en què establir aquestes anàlisis, i on actuar directament per tal de mostrar la vitalitat de la literatura catalana. La ferma voluntat europeista que sempre havien tingut les lletres catalanes troba, d’aquesta manera, un desplegament més nítid, en no ser exclusivament determinat per figures individuals, ni constret per un marc polític, sinó per un context cada cop més mòbil i canviant.

Ara bé, cal reconèixer que les determinants polítiques no són només un factor que cal considerar, sinó que sovint són agents que intervenen activament en les relacions, de vegades de manera subreptícia. Aquesta relació entre la història literària nacional i la percepció de la literatura mundial seria determinant per a concebre el que des dels anys vuitanta, des de Bratislava, de la mà de Dionyz Durišin, començà a anomenar-se processos interliteraris. Aquests processos exigeixen la consideració de grans unitats relacionals que serien les veritablement rellevants en el desenvolupament de la literatura. Aquestes unitats serien les comunitats interliteràries, recognoscibles a partir d’una certa cohesió geopolítica, geohistòrica i geoliterària d’un conjunt de literatures nacionals que no poden ser considerades de manera isolada. Les comunitats interliteràries es definirien fonamentalment per factors geogràfics, ètnics, lingüístics, politicoadministratius, ideològics i confessionals. A aquests factors s’hi poden afegir condicionants colonials i factors diferencials de les unitats literàries singulars, que marcarien la diferència en l’evolució dels conjunts supranacionals, fins i tot determinant tipologies diverses. Cal assenyalar que, per a Durišin, els factors ètnics i lingüístics, que en altres concepcions de les relacions entre literatures ocuparien el centre de la reflexió, no són tan decisius per a la constitució de les comunitats interliteràries com els geogràfics, sociopolítics i administratius. Segons aquest autor, en el pla de la realitat quotidiana de la creació de les obres i les interrelacions entre escriptors, l’organització estatal, la concreció sociopolítica de les ideologies i la cohesió geogràfica determinada en gran part per aquests darrers factors fins i tot arribaria a determinar la manera d’establir relacions molt per sobre de les definicions ètniques o lingüístiques de la literatura. Val a dir que una apreciació com aquesta no s’entén sense recordar la seva ubicació en l’Europa comunista de l’Escola de Bratislava. El fet que aquests raonaments es realitzessin des de l’Europa socialista d’abans de la caiguda del mur de Berlín, enmig d’una definició forta d’internacionalisme marxista i, per tant, en un àmbit on les configuracions literàries eren constantment intervingudes per criteris ideològics i geopolítics, resulta determinant tant per al seu origen com per al seu destí més enllà d’aquelles limitacions. Però, sobretot, cal insistir en la proposta de considerar que el marc polític implica i produeix asimetries en les relacions, i que els fluxos de relacions literàries s’agrupen sobretot per aquesta dimensió política, però també la desborden. Es pot parlar de la comunitat interliterària d’Espanya, la ibèrica, la mediterrània, la llatinoamericana, etc., i també reconèixer els seus centres segons les diverses èpoques: Barcelona, París, Atenes, Berlín. Fins i tot una mateixa literatura pot ser considerada en diverses comunitats interliteràries. La literatura catalana, per exemple, es relaciona tant amb la literatura francesa al començament del segle XX com a hores d’ara ho fa amb l’espanyola i la llatinoamericana, i aquesta situació pot tornar a canviar. Pel que fa al concepte de procés interliterari, cal assenyalar que l’esquematisme de les seves primeres formulacions es troba en ple desenvolupament, en relació amb altres propostes teòriques, però pel ressò obtingut en marcs semblants al català cal esperar una evolució molt interessant per als propers anys.

Literatura europea i literatura catalana

Els Països Catalans poden tenir una oportunitat en un debat que, en llocs semblants com ara l’Europa central, Escandinàvia, Galícia, Holanda o Bèlgica, està revisant els papers tradicionals de la història de les literatures nacionals en el marc de la cultura mundial o, almenys, europea. En altres termes, conceptes com el d’Euroregió ja avancen en aquest camí, però és evident que Europa no es construirà només amb disposicions politicoeconòmiques; la literatura pot tornar a tenir un paper important, i precisament per la seva especificitat cultural i històrica, literatures com la catalana poden fer aportacions decisives en el marc de la pluralitat d’Europa, tot començant per la mateixa definició de literatura europea.

En aquest sentit, resulta una mica decebedor que els debats oberts, a cavall dels dos mil·lennis, a partir dels treballs de Pascal Casanova amb La République Mondiale des Lettres, o Franco Moretti amb Atlante del romanzo europeo, no hagin trobat encara espai en les lletres catalanes. El gran repte de la literatura catalana, que té la condició de ser la literatura sense Estat més important del continent, i de tenir un potencial cultural i demogràfic superior al de moltes literatures europees visibles en termes estatals, és saber aprofitar les seves circumstàncies per a erigir-se en una cruïlla sense la qual sigui impossible plantejar l’avenir cultural d’Europa, i pensar de manera generosa i exigent la manera de trobar encaix i visibilitat en el marc de la literatura europea, o, per extensió, mundial.

Des de la perspectiva catalana, la reflexió i el desenvolupament dels models teòrics i comparatius com els adduïts permeten pensar en la seva validesa tant si continua l’actual marc autonòmic com si s’assoleix la independència política, total o parcial, dels Països Catalans. Com s’ha vist, algunes de les renovacions literàries més importants que s’hi ha fet en la dècada 1997-2007 estan relacionades directament amb la reflexió crítica, però si s’entén com a imprescindible el valor ètic i ciutadà dels estudis literaris, cal assenyalar que encara no se n’han desplegat totes les possibilitats. Tot sembla indicar que els pròxims anys, aquestes qüestions, tant pel que fa a Catalunya, com als Països Catalans i a Europa, constituiran el petit gran debat de la identitat europea.