L’ornamentació: la gran protagonista
Durant l’època del Modernisme s’aixecaren edificacions inspirades en èpoques i cultures molt diverses. El desig d’originalitat i la necessitat d’impulsar la creació d’un estil nou, propicià la construcció d’abundants edificis neoromànics, neogòtics, neobarrocs, neobizantins, neoegipcis, neomudèjars i eclèctics. La inèrcia en el planejament i la construcció porta majoritàriament a mantenir la concepció i estructura arquitectònica. Només un nombre molt reduït d’edificis aixecats durant el període modernista utilitzaren un llenguatge realment innovador.
Detall d’una façana amb parament esgrafiat, barana i emmarcaments d’inspiració neoàrab. Passeig de Gràcia, 24. Barcelona.
R.M.
En les construccions edificades amb voluntat de respondre a l’afany de modernitat de l’època es dóna una característica comuna: l’ús tan significatiu que es fa de la decoració. Per primera vegada en la construcció d’un habitatge es dissenyen fins els més petits detalls. La casa s’eleva a la categoria d’obra d’art i el gust per la decoració esdevé un signe d’estatus social. L’arquitecte es responsabilitza de la decoració dels edificis i dirigeix els equips d’artesans i d’artistes que tradueixen els seus dissenys a les diferents arts i oficis. Les arts aplicades tenen un dels papers protagonistes en proporcionar a l’arquitectura l’ornamentació necessària per trencar les rígides formes derivades del classicisme.
Arquitectes i mestres d’obra
El període modernista coincideix amb el moment àlgid de la construcció de l’Eixample de Barcelona. La Febre d’Or i la repatriació de capitals per part dels «indianos» havien propiciat la construcció de nous habitatges i l’inici del negoci immobiliari. El gruix de l’edificació, però, va continuar majoritàriament en mans dels mestres d’obra. Els arquitectes, formats a la recent creada Escola d’Arquitectura de Barcelona, no els superaren en nombre fins al final del primer terç del segle XX. En general, els arquitectes, formats a nivell teòric, forçaren els canvis tècnics i estètics; els mestres d’obra, en canvi, partien d’una formació gremial i acostumaven a optar per solucions més convencionals.
Amb la incorporació del ferro a la construcció a mitjan segle XIX, la formació dels mestres d’obra també es veié alterada. L’aprenent combinava la formació a casa del mestre amb l’ensenyament reglat, fet que propicià la introducció dels canvis en les tècniques de construcció i, lentament, un canvi de gust. D’aquesta manera, els mestres d’obres s’afegiren al nou corrent estètic incorporant a les seves construccions elements decoratius inspirats en estils del passat, i forçaren els industrials de la construcció –serrallers, metal·listes, fusters i estucadors– a incorporar-los als seus catàlegs i mostraris.
Els artífexs
Barana de fosa amb decoració vegetal, esgrafiat geomètric d’inspiració-neoàrab i estuc imitant un carreuat de pedra. Carrer Girona, 106. Barcelona.
R.M.
Picapedrers, fusters, estucadors, esgrafiadors, guixaires, ceramistes i les industries dedicades als elements aplicats en pedra artificial foren els responsables dels canvis en els acabats del parament, emmarcaments, frisos decoratius i sostres. Els industrials del ferro, serrallers i forjadors a més de proporcionar balcons, targes i reixes, realitzaren les galeries de ferro colat amb les quals s’acostumava a bastir les façanes posteriors de les cases dels habitatges, les tribunes dels pisos principals, i els pilars i columnes de fosa que començaven a predominar als comerços i tallers de les plantes baixes.
El ram de la fusteria proporcionà parquets, enteixinats, plafons, portes, finestres, finestrons i persianes, de diverses mides i formes adaptables a tots els sòls, sostres i als nous tipus d’obertures, incloent-hi tribunes i galeries. Els pintors, dibuixants i mosaïstes s’ocuparen de la representació en parets, sostres i façanes de motius decoratius florals, vegetals, geomètrics i figurats. Tots els escultors realitzaren motius ornamentals semblants en emmarcaments, relleus i escultures exemptes i els vitrallers els traduïren als panells de vidre policromat.
L’afany d’originalitat portà alguns arquitectes a investigar i envoltar-se d’especialistes en les diferents matèries. La majoria dels oficis que intervenien en la construcció partien d’una llarga tradició, però fou durant el Modernisme que la combinació de procediments antics i noves tècniques feren possible la mecanització de part del procés de producció. El bon nivell de l’artesanat català, valencià i andalús, proporcionà un ventall molt ampli de recursos per crear. La imaginació del projectista a l’hora de combinar-los féu la resta.
El parament: textura i color
Barana de fosa amb decoració vegetal i esgrafiat floral en bandes. Carrer Casanova, 32. Barcelona.
R.M.
L’evolució en el tractament del parament tingué, en el Modernisme, un paper molt important. Els murs deixaren de tractar-se com a superfícies llises i neutres i començaren a individualitzar-se i a guanyar protagonisme. A nivell de façana, la planta baixa agafà volum amb la utilització de carreuats desbastats de pedra natural o revestiments d’estuc que la imitaven. La pedra natural més utilitzada fou la de les pedreres de Montjuïc, que en alguns casos es combinava amb pedres de Figueres, Manresa, Calafell, Múrcia, Alacant o Vinaixa, de formació i de colors diferents que feien possible una gran varietat de tons i textures. El parament dels pisos intenta sobresortir per damunt d’emmarcaments i baranes i ho féu utilitzant molt bé els seus dos recursos expressius: la textura i el color.
Pel que fa al color, un aspecte clau en el període que ens ocupa, hem de tenir en compte que és en aquell moment quan els artesans incorporen a la seva paleta una gamma de colors artificials molt rica. L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 fou un gran aparador de la tècnica i dels nous corrents estètics. En el camp del color significà la introducció de pigments nous. Els contactes amb industrials francesos i alemanys permeteren a alguns majoristes catalans d’introduir colors nous. Les cases creades per Joaquim Giralt i J. Monguió arribaren a treballar, a principi del segle XX, amb cartes de més de tres-cents colors.
En la selecció del color del parament i en la seva combinació amb els escollits per als emmarcaments de portes i finestres, la fusteria de persianes i porticons i els ferros de les baranes dels balcons era on es lluïa el projectista. El tractament de l’ornamentació i del color és el que sovint ens fa qualificar de modernista un edifici.
Els colors tradicionals vermell, groc, mangra i siena, es combinaven amb els nous: verds, liles, blaus i rosats, que mantenien inalterable la lluminositat. Els estucs es donaren en diversos acabats, normalment monocroms, i quan es volia introduir un bicromatisme, normalment es recorria a l’esgrafiat. L’estuc planxat que imita marbres i jaspis fou molt utilitzat en vestíbuls d’entrada, escales, rebedors, etc.
Façana amb tribuna al pis principal, balcons de tires de ferro cargolades de planxa retallada i coronament d’inspiració sezessionista. Ronda Sant Antoni, 22. Barcelona.
R.M.
Al voltant del 1880, a molts edificis d’habitatges de quatre pisos de l’Eixample es va aixecar llavors un 5è pis. S’acostumava a aprofitar la remunta d’un pis per modificar cromàticament el tractament de la façana amb pintures a la calç, frescos, estucs o esgrafiats. Fou el moment també en què es començà a donar un tractament diferencial al coronament, que a poc a poc guanyà més protagonisme.
Fins a mitjan segle XIX la verticalitat de les portes i les finestes es compensava remarcant l’alçada dels forjats amb frisos, cèrcols i sòcols, i el terrat o teulat s’amagava darrere una barana de balustres de gerrer o de ferro forjat. Durant el Modernisme aquest equilibri entre les obertures verticals i les faixes ornamentals horitzontals es trencà i els elements de terra cuita o pedra natural foren substituïts progressivament per l’estuc i la pedra artificial. Es començà farcint la façana d’elements verticals, com ara cantoneres, pilastres i lesenes decoratives. Els emmarcaments de portes i finestres s’arrodonien i s’aixamplaven, i al coronament s’afegiren escuts, frontons trencats i templets. Els catàlegs dels industrials Josep Estrems i Joan Vila de Barcelona ens ofereixen un ampli ventall d’aquests aplaçats decoratius. A nivell de façana hi ha un element que es destacà i que evolucionà influenciat per la nova moda: el balcó.
Dos exemples d’esgrafiats vegetals modernistes, l’un resolt en negatiu i l’altre en positiu. Carrer Còrsega, 256-260. Barcelona.
R.M.
El nou corrent artístic demanà també als serrallers deixar de banda les balustres de fosa dels balcons i adaptar-se als nous temps. Entre els models nous de barana de fosa més utilitzats cal destacar el de la flor, el coup de fouet, la fulla de palma i la papallona. Aquesta darrera aprofitava la popularitat, d’un nou exemplar molt gros, descobert a El Escorial l’any 1840 per un naturalista català, Marià de la Pau Graells. L’evolució tècnica propicià la utilització d’un model de baranes de tires cargolades amb elements decoratius vegetals de planxa retallada i repussada. Una solució produïda mecànicament però que imita l’antiga forja i permet d’escollir el model i la quantitat d’elements a aplicar. Les targes del capdamunt d’algunes portes, les reixes, els paneíls i les corrióles són altres motius decoratius de ferro que predominen. En el camp de la serralleria –analitzada en un altre capítol d’aquest volum–, a Barcelona sobresurten les cases Ballarín, Andorrà i germans Flinch, amb uns catàlegs ben actualitzats d’elements decoratius.
Revestiments i paviments: Fart de simular
La inspiració barroca és evident en la utilització de la línia ondulada i en la concepció unitària de l’espai. També proporciona motius decoratius per als patrons dels esgrafiats, motius que els esgrafiadors repeteixen sovint, capgirats, en negatiu o resolts amb diferents combinacions cromàtiques. Els esgrafiats vegetals o florals són molt representatius del període, però no són els més utilitzats. El més repetit és el que imita obra vista, en tonalitats vermelloses i groguenques. Els motius decoratius neoàrabs també donen lloc a interessants paraments estucats amb formes geomètriques. Entre els estucadors que treballaren a Barcelona sobresurten: Casas, Romeu i Casadevall i Joan Paradís i Figueras.
Parament amb estuc imitant obra vista, faixes horitzontals decoratives i baranes de fosa amb una flor. Carrer Consell de Cent, 374. Barcelona.
Al final del segle XIX, la tècnica dels papers pintats, emprada des de feia segles per folrar caixetes i cofres s’estengué a la decoració de parets interiors. A Catalunya arribaven papers pintats de França, que es distribuïen a través del magatzem de J. Pineda, de la ronda Universitat de Barcelona, i a través d’altres distribuïdors com Salvador Roma –que el 1899 proclamava la seva «especialidad en papeles modernistas»–, Salvador Sàlvia o Juli Portet. La producció nacional estava dominada per la industria d’Antoni Pallejà; i altres proveïdors de papers pintats, com Juan Gómez, Josep Prats, Josep Girona o Llop & Roig, sembla que també n’eren productors. L’arquitecte Antoni M. Gallissà dibuixà alguns projectes per a papers pintats i en creà un nou tipus anomenat Pegamoid. Els teixits pintats, mosaics i pintures murals eren altres recursos decoratius aplicats a les parets que foren molt freqüents durant el Modernisme.
La fusteria és un altre ofici que s’adaptà a la nova estètica. La inspiració medieval fou la més usual en els tancaments, però ben aviat es donaren exemples molt interessants del nou estil, on es combinaven fustes de colors i textures diferents, amb detalls ornamentals de metall, teixits o paper pintat. El concepte unitari de l’espai obligà a pensar en parets, terres i sostres de la mateixa manera. Els parquets, els enteixinats que combinaven diversos tipus de fusta i els embigats pintats amb motius geomètrics, vegetals, florals i heràldics, foren molt freqüents. La casa Bardés i Cia., ja als anys noranta, feia parquets, arrimadors, enteixinats i fusteria de tota mena; passà a ser Casas i Bardés amb el nou segle, i aplicà nous succedanis amb el nom de stuccolin i gupsoxylin. Altres grans empreses fusteres foren R. Calonja i fill, fundada el 1878, Miquel Parellada i el seu successor Joan Barnadas i Mestres, Joan Puigdengoles, Queraltó i Planas, i Audet i Santandreu, aquest potser relacionat familiarment amb l’arquitecte Andreu Audet i Puig, autor d’una alliçonadora col·lecció de làmines litogràfiques sota el títol Carpintería artística, editada per Miquel Seguí, cap al 1900, i que recull dissenys dels millors fusters, dissenyadors i arquitectes del moment. El treball en fusta sovint emmarcà plafons ceràmics o pintats i vitralls, i deixà vists embigats i encavallades, recuperant així elements de l’arquitectura tradicional. La fusta, però, no era un material que l’evolució de la tècnica hagués aconseguit abaratir. Els industrials se les enginyaven per buscar nous materials que les imitessin a bon preu, com ara el guix, l’estuc o el cartró pedra. La decoració en guix també evolucionà. A partir del 1875 s’adoptà un nou sistema de fabricació de peces que deixà de banda l’encanyissat tradicional i utilitzà l’estopa (staff), més lleugera i que permetia treballar motius més delicats. Una de les empreses més actives d’aquest ram en el període modernista –i encara d’abans, perquè va ser fundada el 1872– fou la casa Ávila, tot i que segurament el millor col·laborador dels arquitectes modernistes en aquesta especialitat va ser Joan Coll i Molas, que feia sostres, enteixinats i tota mena de revestiments de guix, staff i cartró pedra, i que obtingué premis a París el 1889 i a Chicago el 1893. Els primers anys del segle XX l’empresa successora d’aquesta, encara força activa, fou la de Pere Coll. Altres noms del mateix ram, més moderns, que visqueren la seva millor època els primers anys del nou segle, foren Leandre Massot i Cia., Felip Fissé, Francisco Perales i Vicenç Vives. En aquest apartat caldria esmentar també la casa Evelio Doria y Cía que, al primer decenni del segle XX, tingué una gran activitat fent plafons, columnes, frisos, escalfapanxes, etc. d’estil completament Art Nouveau, de materials nous que s’anomenaven duroxila, pedra gaufré o marbre regenerat.
Algunes antigues bòbiles, durant el Modernisme, es convertiren en indústries ceràmiques i proveïren les obres en construcció o reforma de rajoles, arrimadors, sòcols, bordons, espirals, agulles i pinacles; peces llises i decorades, planes i volumètriques, realitzades amb la tècnica d’aresta i a la trepa, amb acabats mats, vidriats o de reflexos metàl·lics. En un primer moment, els dissenys dels arquitectes eren produïts principalment a València i Castelló, centres amb una antiga tradició ceramista, però ben aviat algunes de les bòbiles catalanes evolucionaren fins al punt de competir amb les primeres i arribar a proveir la Península i a exportar a diverses ciutats d’Europa i l’Amèrica del Sud.
La fàbrica de ceràmica artística Pujol i Bausis, d’Esplugues de Llobregat, fou una de les iniciadores del procés de ressorgiment de l’ús de la ceràmica. Un altre centre important per a la concentració d’indústries dedicades a la terrissa era l’Hospitalet de Llobregat, on al darrer terç del segle XIX hi havia en actiu dinou fàbriques, entre les quals sobresurten: Cosme Toda i J. Romeu Escofet. Altres centres subministradors de productes ceràmics importants eren a Barcelona (Germans Oliva), a Onda (Barrachina, Peris, Eloy Domínguez, Segarra i Gimeno), a Castelló de la Plana (Diago, Segarra, Manuel Porcar, Gómez i Soriano), a Alcora (Cristòfol Guillamont) i a Manises (Eloy Domíguez), a banda dels centres sevillans i dels productes que arribaven d’Anglaterra. Sobre la ceràmica aplicada a la construcció ja hi ha tot un capítol en aquest mateix volum.
No hem de descuidar la decoració dels sòls, ja que durant el Modernisme començà a proliferar la utilització del paviment hidràulic, que convertí els terres de ciment premsat en veritables estores vegetals on es combinaven alguns dels dissenys de formes i colors més originals del període. Algunes de les fàbriques de terrissa evolucionaren per poder servir el mercat amb aquest nou producte, com és el cas de la casa Fills de Josep Oliveras i Pedrosa de l’Hospitalet. Les cases Escofet, Orsolà Solà, Butzems, Falcó i Vilella de Barcelona, són algunes de les més actives i destacades per la qualitat dels seus dissenys. La majoria també es dedicaven a la producció d’elements en pedra artificial i proveïen la construcció de balustres, cartel·les i altres elements decoratius.
Els pintors decoradors tingueren també un paper important en l’establiment d’una estètica modernista. Marcel·lí Gelabert, un gracienc molt actiu, s’anunciava, almenys el 1902, com el «primer introductor en Barcelona del arte decorativo modernista»i també es dedicà al mosaic romà i venecià, tot i que amb menys brillantor que els grans especialistes analitzats en un altre lloc d’aquest llibre. L’altra gran casa de pintura decorativa, Saumell & Vilaró, que també feia esgrafiats, la trobem bifurcada –E. Saumell i Vilaró e hijo pintores decoradores– a començament del segle XX. Els Vilaró foren els autors de la decoració d’un establiment ben característic, encara en peu, la botiga «El Indio», del carrer del Carme, de Barcelona (1902).
L’evolució de les arts gràfiques, sobretot amb la utilització de la cromolitografia per a fins publicitaris, la producció seriada de les peces i la comercialització dels nous dissenys a través de catàlegs industrials, va afavorir la popularització de l’ornamentació modernista. La gran demanda d’aquests models féu que els industrials els continuessin comercialitzant fins gairebé als anys trenta del segle XX. La brevetat del corrent artístic també comportà que alguns dels seus edificis més emblemàtics s’aixequessin ja durant el període següent, quan en l’àmbit teòric el Modernisme ja havia entrat en crisi.
Bibliografia
Bibliografia general
- Casadevall, J. (direcció): Els colors de Barcelona. Estudi cromàtic de les façanes. L’Eixample. Memòria General, Ajuntament de Barcelona, 1991, Treball inèdit.
- Casadevall, J. (direcció): Els colors de L’Eixample, Ajuntament de Barcelona, 1993.
- Cardellach, F.: Las formas artísticas en la Arquitectura técnica. Tratado de Ingenieria Estética, Barcelona, librería de Agustín Bosch, 1916.
- DDAA: El paviment hidràulic, Barcelona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes tècnics de Catalunya, 1985.
- José Pitarch, A.; Dalmases Balañá, N.: Arte e industria en España, 1774-1907, Barcelona, Blume, 1982.
- Freixa, M.: El Modernismo en España, Madrid, Cátedra, 1986.
- Hamilton, J.: Wallpaper, Victoria & Albert Museum, Londres, 1983.
- Morales, J. M.: «Principals centres de producció ceràmica», dins Terres Cuites. La producció ceràmica a l’Hospitalet i el seu entorn, Ajuntament d’Hospitalet de Llobregat, 1986.
- Navas, T.: «Les arts aplicades en la formulació de l’arquitectura modernista», dins El modernisme, Olimpíada cultural Barcelona 92, Museu d’Art Modern, Parc de la Ciutadella, Barcelona octubre 1990-gener 1991.
- Sala, T. M.: «Tallers i artífexs en el Modernisme», dins El modernisme, Olimpíada cultural Barcelona 92, Museu d’Art Modern, Parc de la Ciutadella, Barcelona octubre 1990-gener 1991.
- Subías i Pujadas, M. P.: Pujol i Bausis, centre productor de ceràmica arquitectònica a Espluges de Llobregat, Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, 1989.
- Subías i Pujadas, M. P.: «La rajola d’una època modernista a la reserva del Museu de ceràmica de Barcelona», dins Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 39, Barcelona, octubre, desembre del 1988.
Catàlegs
- «Adelantos Industriales», dins Arquitectura y Construcción, any I, núm. 3, 1897.
- Andorrà, E.: Catalogo núm. 400. Cerrajería, estampados, repujados en hierro y otros metales, setembre, 1914.
- Ballarín, M. Cerrajería, arcas, básculas; elementos decorativos, construcciones, Barcelona, s.d.
- Cerrajería artística y de obras. Talleres de consunciones Juan Carbonell, Barcelona, 1930.
- Construcciones de Albañilería. Sección cerrajería. Ribas y Pradell, Barcelona, s.d.
- Fábrica de mosaicos y piedra artificial de Juan Vila, Barcelona, 1897.
- Gran fábrica de mosaicos hidráulicos perfeccionados, Escofet Fortuny y Cia, Álbum económico núm. 2, Barcelona, s.d.