Eliseu Meifrén: el professionalisme d'un company de viatge dels modernistes

Una de les carreres més llargues de pintor de la generació modernista va ser la d’Eliseu Meifrèn Roig, que tingué activitat durant uns seixanta anys, des de les primeres obres documentades, del 1878, fins a la immediata postguerra. Aquesta longevitat i l’habilitat amb què el pintor va navegar en la complexa època artística que li tocà de viure fan d’ell un dels artistes catalans de la seva generació més coneguts pel públic.

Meifrèn havia nascut el 1857 –encara que Pantorba corregia equivocadament 1859– a Barcelona, on moriria el 1940. Inicià estudis de Medicina, que deixà molt aviat, i es formà a Llotja entre el 1875 i el 1877 i el 1879-80. Fou un dels molts admiradors que tingué Joaquim Vayreda a qui anà a veure a Olot, i abans de fer vint anys ja havia anat a París, aquell París que feia ben poc havia vist néixer oficialment l’Impressionisme. Poc més tard passà per Itàlia –tota la vida seria un constant viatger–, i amb un paisatge francès guanyà medalla d’or en una exposició a València el 1879. La seva activitat expositora fou també molt intensa des de sempre: a banda de València, el 1880 ja exposava a Barcelona i el 1881 a Madrid.

Des de molt aviat estigué relacionat amb el grup d’artistes i intel·lectuals que promogueren el Modernisme. El seu germà Josep Meifrèn va ser, el 1881, un dels fundadors de la revista L’Avenç, juntament amb Jaume Massó i Torrents i Ramon Casas, però Eliseu, força més gran que ells, es devia mirar l’aventura d’aquells noiets amb cert escepticisme, i de fet, malgrat la proximitat, no connectà fins molt més endavant amb els cercles modernistes de l’art català.

Als seus inicis cultivà un realisme convencional, patent en dos interiors amb retrat de la seva primera esposa, Dolors Pajarín, fets a París el 1883 i conservats a col·leccions familiars. Tanmateix, des del començament el seu tema preferit fou el paisatge i, més concretament, la marina. Els que feia als anys vuitanta són també en la línia convencional del paisatgisme comercial de l’època: d’un detallisme acusat i amb certa tendència a l’espectacularitat. Meifrèn s’integrà tant en la manera més acceptable de pintar del seu temps que fou nomenat jurat del l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. A la següent Universal, la de París del 1889, hi participà amb dues obres.

La solidesa de la seva carrera es plasmà en la realització, al març del 1889, d’una exposició individual de seixanta marines, moltes de format gran i diferents entre si, a la Sala Parés de Barcelona, i una altra de quaranta olis, al mateix local, al novembre del 1890, en una època en la que les exposicions d’aquest tipus eren encara molt rares, ja que els artistes el que solien fer per donar a conèixer l’obra era participar en col·lectives i no presentar-se tots sols.

Quan Meifrèn va fer la seva exposició individual el 1889, Frederic Rahola lamentà a la crítica que feia a La Vanguardia que aquelles marines semblessin pintades al taller –cosa que també diria en una altra ocasió l’agut crític Alfred Opisso–, i deia que el taller d’un marinista havia de ser sempre la platja, cosa que Meifrèn replicà, a la seva nova individual del 1890, no amb paraules sinó donant un protagonisme especial a un autoretrat a bord d’una barca al port, que intitulà Mi estudio. Josep Roca i Roca precisà d’ell, arran d’aquella exposició, que s’havia mostrat vacil·lant fins que trobà el tema marí quatre o cinc anys enrere.

Meifrèn fou un pintor molt versàtil, que pintà especialment paisatges i marines, a tota mena de llocs. El jove crític Carles Juñer Vidal digué d’ell el 1899 que era «dels pocs que pintava amb independència absoluta, sense seguir cap precepte ni cap tendència». Si als anys vuitanta havia pintat a França i a llocs tan diferents de Catalunya com Camprodon i Cadaqués, entre el 1889 i el 1890 va fer una campanya important a Itàlia, des de Lugano fins a Nàpols passant per Venècia, on va fer bones però tòpiques vistes en la línia de Martín Rico, Rafael Senet o Antonio Reyna. Poc després tornà a París, on visqué uns anys, i quan exposava (Salon 1891, 1892 i 1893, Indépendants 1892) solia presentar-se com a fill de pares francesos, just quan Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo estaven generant a la capital de França la millor etapa del Modernisme pictòric català.

Precisament de la mà de Casas i Rusiñol, pintors provinents del grup de L’Avenç, amb el qual Meifrèn com hem vist també estava relacionat, arribà a Catalunya a començament dels anys noranta la primera onada pictòrica modernista. Això coincidí amb un apropament de Meifrèn cap a postures més modernes. A l’octubre del 1891 el trobarem amb Casas a Sitges, vila on ell s’integrà poc o molt a l’informal grup luminista que hi tenia la seva base. Poc després, acompanyant Rusiñol cap a Vilanova i la Geltrú per veure-hi el Museu de Víctor Balaguer, en passar de nou per Sitges va descobrir-la Rusiñol, i no trigaria a instal·lar-s’hi i fer de la vila una mena de capital del Modernisme català. Amb Alexandre de Riquer, el principal representant de l’altra gran branca modernista catalana, la simbolista, Meifrèn també hi tindria una bona amistat.

El contacte intens que Meifrèn va tenir aleshores amb els modernistes més qualificats l’acostà a una certa modernitat pictòrica. A l’exposició de la Sala Parés del desembre del 1891, el crític de La Vanguardia ja notà que Meifrèn estava «preocupado con la manera de los modernistas, buscando los matices suaves y los tonos apaga dos».

Autoretrat a New York, carta a Alexandre de Riquer (1917). Tinta. Barcelona, col·lecció particular.

F.F.

Des d’aleshores sempre oscil·là entre una vinculació clara amb el grup modernista i una plasmació moderada de les novetats pictòriques en la seva obra. El trobarem plenament immers en accions modernistes com els actes d’homenatge a El Greco a Sitges (1894) i altres activitats del Cau Ferrat, i al novembre del 1896 presentava un Jardí abandonat, sembla que més o menys simbolista, a la Casa Cruspinera de Barcelona, com també participaria en iniciatives a Els Quatre Gats, on apareix representat a l’emblemàtic cartell Sombras (1897) de Casas i Utrillo, que recull les imatges de les figures més conspícues d’aquell local.

A l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1896 guanyà medalla de primera classe amb un gran paisatge intitulat Setembre, que és al Museu d’Art Modern-MNAC de Barcelona. El 1897 i el 1898 els passà en bona part lluny de Catalunya, ja que residí un temps a les Canàries, invitat per Eusebio Navarro Ruiz, a qui havia conegut a París, i hi va fer un conjunt important: la sèrie d’onze marines i paisatges pel Gabinete Literario de Las Palmas.

Aparcà les inquietuds modernistes seguint la norma que va detectar-li un crític de La Ilustración Artística: «Si hasta ahora no ha rendido pleito homenaje al modernismo es porque entiende que en el arte las exageraciones son perjudiciales, y sólo en el natural, visto por un temperamento tranquilo y desapasionado, está la verdad». Per aquest motiu la pintura de Meifrèn més que representar obertament el Modernisme el que fa és adoptar-ne tímidament algunes troballes.

El 1900 era a la República Argentina, i a l’abril del 1902, novament a Barcelona, una altra individual seva, realitzada al Cercle Artístic, fou planejada curosament per consolidar amb força la seva presència a la vida artística catalana: les obres s’exhibien muntades en marcs de gran qualitat i luxe, i la mostra comptà amb un cartell litogràfic propi realitzat, com era freqüent aleshores, no per l’expositor mateix sinó per un altre artista, que en aquest cas era Francisco de Cidón, un gran especialista en cartellisme. Malgrat aquests preparatius, que tenen ja molt del que més tard havien de ser les modernes tècniques de llançament publicitari, i la ressonància evident que va tenir, l’exposició resultaria econòmicament un fracàs.

Les pintures de Meifrèn solen ser poc individualitzables, ja que més que peces singulars concebia obres genèriques. N’hi ha algunes, però, que surten del que en ell era normal i tenen un caràcter especial. És el cas de Peixateres, presentada a aquella mostra, obra insòlita en un paisatgista com Meifrèn, que segurament va voler donar-hi la seva versió d’un gènere aleshores molt en voga en els cercles oficials de la pintura espanyola: la «pintura social». Els quadres d’aquest tipus solien ser obres de gran mida, derivades del ja una mica llunyà Naturalisme, que mostraven escenes de la vida laboral i que triomfaven constantment en les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid, on s’enduien gran part de les medalles d’ençà que la pintura d’història hi havia passat de moda a començament dels anys noranta. Tanmateix Peixateres en aquest sentit tampoc no era una flor que no feia estiu. Meifrèn, molts anys abans, i, tot i que ara no se’l recorda precisament per aquest tipus d’obres, ja havia presentat dins aquest mateix concepte un Emigrant, al Salon de París del 1893, i el mateix tema l’havia portat a la Exposición Nacional de Madrid del 1895.

Al marge de les particularitats del seu estil, Meifrèn no podia arrelar sòlidament en l’art català perquè sempre estava de pas. El 1903 tornà a les Canàries –on admirà el paisatge aleshores verge de Maspalomas– i a l’Argentina, i el 1905 pintà a Cantàbria i va fer una important individual al Salón Amaré de Madrid, ciutat on l’any següent guanyaria primera medalla a la Exposición Nacional. També el 1905 s’establí a Mallorca, on el 1907, per amistat amb el pintor Francesc Maura –germà del polític– seria nomenat director de l’escola de Belles Arts de Palma, càrrec en el qual després de l’any 1908 no durà gaire més temps. A Mallorca hi retornaria al llarg de la seva vida no menys d’una dotzena de vegades.

Anà de nou a l’Argentina l’any 1909 i l’any següent hi guanyà –compartit amb Anglada-Camarasa i Zuloaga– el màxim premi de l’ambiciosa Exposición de Arte del Centenario de Mayo, a Buenos Aires. I mentre per una banda s’arrelava a Portlligat el 1912, per l’altra, Bèlgica, Venècia, Holanda, els Estats Units (1915-17) i el Paraguai serien les seves noves etapes vitals i pictòriques. Per això, a les acaballes de la Dictadura de Primo de Rivera, deia, en escrit dirigit a Pedro G. Camio, que li feia mal efecte ser etiquetat de pintor català, quan hi havia una pàtria anomenada Espanya a la qual estava orgullós de pertànyer, si bé concloïa, amb més relació amb el seu propi itinerari vital, que de fet no hi hauria d’haver més pàtria que el món.

Quan el Modernisme pictòric era ja un moviment passat, el gran professional de la pintura que era Meifrèn continuava amb el seu paisatgisme habilíssim, contingut, sempre al compàs de la permissivitat convencional. Aquesta li donaria llum verda, tan tard com als anys trenta, per adoptar un impressionisme elegant, quan aquest era un estil que, lluny del seu inicial caràcter revolucionari, havia esdevingut una escola ja clàssica i acceptada per tots aquells que, encara a final de segle, el consideraven massa agosarat. Aquesta tònica en la seva evolució estilística mantindria la seva fama de gran pintor entre bohemi i triomfador i li valdria el guardó pictòric més destacat de la Catalunya autònoma, el Premi Nonell del 1935.

Bibliografia

Bibliografia general

• Arroyo, M. A.: «Eliseo Meifrèn en Las Palmas y su influencia en los pintores paisajistas canarios», dins Goya, núm. 199-200, Madrid, juliol-octubre del 1987, pàg. 38-43.
• Curcurella Esteve, I.: «Eliseu Meifrèn i Roig», dins D’Art, núm. 3/4, Barcelona, octubre del 1977, pàg. 70-73.
• Exposición Eliseo Meifrèn, Ajuntament de Barcelona, 1952.
• Flaquer i Revaud, S.; Pagès i Gilibets, M. T.: Inventari d’artistes catalans que participaren als Salons de París fins al 1914, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1986, pàg. 260.
• González, C.: Martí, M.: Pintores españoles en París (1850-1900), Tusquets editores, Barcelona, 1989, pàg. 178.
• Homenaje al pintor Eliseo Meifrèn Roig (1859-1940), Círculo Artístico, Barcelona, 1941.
• Opisso, A.: Arte y artistas catalanes, La Vanguardia, Barcelona, 1900, pàg. 112-118.
• Pantorba, B. de: Eliseo Meifrèn. Ensayo biográfico y crítico, Editorial Delta, Barcelona, 1942.
• Ripoll, Ll.; Perelló Paradelo, R.: Las Baleares y sus pintores (1836-1936), Luis Ripoll Editor, Palma de Mallorca, 1981, pàg. 123-125 i 273-274.
• Sánchez Gimeno, E.: «Una aproximación a su vida», dins Eliseo Meifrèn i Roig 1857-1940, Generalitat Valenciana, València, 2000, pàg. 51-69.
• Vidal Solé, M.; Maisterra, P.: Meifrèn, Editorial Ausa, Sabadell 1991, pàg. 17, 132-133 (il·lustrada). (És l’obra més voluminosa i il·lustrada sobre Meifrèn però està ben lluny de ser-ne la monografia completa).

Bibliografia específica esmentada en el text

• Rahola, F.: «A propósito de las marinas de Meifrèn», dins La Vanguardia, Barcelona, 22 de març de 1889, pàg. 1.
• S. A.: «Exposición Parés», dins La Vanguardia, Barcelona, 6 de novembre de 1890.
• Roca i Roca, J.: «La semana en Barcelona», dins La Vanguardia, Barcelona, 9 de novembre de 1890, pàg. 2.
• F.: «Bellas Artes. Exposición Parés», dins La Vanguardia, núm. 3111, Barcelona, 31 de desembre de 1891, pàg. 1.
• A.: «El pintor español Eliseo Meifrèn», dins La Ilustración Artística, núm. 904, Barcelona, 24 d’abril de 1899, pàg. 266-267.
• Juñer, C.: «Qüestionari a Meifrèn», dins L’Atlàntida, núm. 95, Barcelona, 8 de juliol de 1899, pàg. 2-3.