La medalla catalana modernista

La medalla va néixer amb el Reinaxement. És cert que podríem cercar antecedents en el món grec, quan les monedes eren encomanades als millors artistes per evitar així les falsificacions. O també ho podríem fer en les monedes i els medallons romans, amb la seva glorificació de l’emperador i la divulgació de les seves realitzacions i obres públiques. Fins i tot podríem pensar en les ensenyes dels pelegrins de l’època medieval o en algunes monedes també medievals, de caràcter celebratiu o bé ostentós. En els casos esmentats, però, el suport de l’obra d’art, de la propaganda o de la commemoració era una moneda de curs, amb valor intrínsec que complia una funció o bé tenia una mera significació de certificar un acompliment, en el cas de les ensenyes dels pelegrins.

La medalla feta expressament per commemorar un fet concret i destinada a difondre’l i a mantenir-ne la memòria no va néixer, com hem dit, fins al Renaixement i, naturalment, a Itàlia. I si bé en algun cas primerenc va tenir un ús més aviat pràctic, com ara difondre d’una manera ràpida, àmplia i eficaç, l’efígie d’un personatge, aviat es va convertir en l’instrument de celebració, propaganda i commemoració que s’ha perpetuat fins avui. Recordem que el nostre Alfons el Magnànim a la seva cort de Nàpols ja encarregava als millors artistes del moment, com ara Pisanello, Pau de Ragusa o Hieremia, una sèrie de medalles amb les seves divises, les seves proeses o la seva idealització del món clàssic, on apareixia ell mateix caracteritzat d’emperador romà. En aquells moments, la recerca d’un bon artista responia a una altra finalitat: convertir la medalla en quelcom cobejable, apreciable, en una peça digna de ser exhibida i conservada. D’aquesta manera, el missatge llançat a través de la medalla s’escampava i es perpetuava. Es pot dir que fins als nostres dies la medalla no ha deixat pas de complir aquesta missió.

Les característiques físiques de la medalla i la seva funció imposen algunes limitacions a l’artista. Ha de transmetre idees, sentiments i missatges a través d’un espai reduït, acotat, a més, per unes formes predeterminades: rodones, generalment, quadrades o rectangulars en el cas de les plaquetes. Ha de fer, doncs, un esforç de síntesi i ha de reforçar l’eficàcia del missatge gràfic i epigràfic perquè arribi a eixir d’un espai reduït i ple de condicionants. Té, en canvi, altres avantatges. Es tracta d’un objecte seriat, amb la qual cosa obté una més àmplia difusió, i té més probabilitats de supervivència. No és pas, d’altra banda, un objecte fràgil ni d’ús. No està subjecte, doncs, ni a destruccions ni a renovacions. Pensem, per exemple, en les obres arquitectòniques que, al llarg del temps, es van readaptant a nous usos i gustos i que sovint acaben enderrocades per donar pas a una altra obra completament diferent. Es tracta d’un objecte fet expressament per ser guardat, i que ni tan sols sofreix la usura de la circulació que acaba malmetent les seves parentes més pròximes, les monedes.

A causa d’aquesta perdurabilitat, l’estudi del conjunt de les medalles d’una època, en aquest cas del temps del corrent artístic modernista, ens permet fer-nos una idea de la capacitat de penetració d’aquest estil en la societat del seu temps.

La medalla pot ser l’obra de diferents artistes. Passa sovint que n’hi hagi un que projecti una peça, un altre que en faci el dibuix i un tercer, finalment, que executi el gravat de l’encuny. Hom solia apreciar com a tasca menor el plantejament de la idea i es posava especial relleu en el dibuixant, mentre que el gravador solia ser considerat un simple artesà. Naturalment, a voltes, les tres funcions les realitzava una mateixa persona. Un cop gravat l’encuny, intervé encara una altra persona o empresa: l’editor o fabricant. Cal distingir a més entre les dues funcions perquè la iniciativa i l’encàrrec, és a dir, la funció editoria, pot sorgir o no del fabricant.

Malauradament és molt freqüent que les medalles no siguin signades i, més sovint, hi apareix tan sols el nom del fabricant. Només quan l’artista assoleix una certa anomenada es fa freqüent la seva signatura, considerada llavors com un valor afegit. Però molts grans artistes no van poder signar les seves obres en els seus primers temps. No cal dir que aquesta opacitat dificulta molt les atribucions.

El Modernisme va tenir una incidència força notable en la producció medallística catalana, però la introducció del nou corrent artístic va ser el resultat d’un llarg procés.

En un univers general decimonònic dominat encara, pel que fa a la medalla, pel neoclassicisme, hi comencem a trobar mostres de discrepància: peces que incorporen elements neogòtics, pinzellades d’exotisme arabitzant, orientalitzant o fins i tot acostant-se a l’antic Egipte, figuracions idealitzades del progrés i de la industrialització, eixides d’un cert romanticisme... Són exemples de treballs escultòrics que emergeixen de la vulgaritat, a la recerca de nous horitzons.

La medallística catalana de mitjan segle XIX està encara fortament influenciada pel neoclassicisme napoleònic, però no deixa d’incorporar elements formals renovadors. D’una banda sembla que moltes medalles «bones» eren encomanades a França, on l’aparell d’estat sempre havia mimat aquest vessant artístic per la seva utilitat propagandística d’afermament de la grandesa i de la qualitat dels estirps governants. Recordem que ja des dels temps de Lluís XIV els fets considerats més rellevants del regnat eren plasmats en medalles fins a construir una veritable «histoire metal·lique» del regnat corresponent. D’altra banda, les ostentoses medalles de caràcter militar, tècnicament prou complexes, procedien també del país veí. El mateix fabricant Castells no fou altra cosa, en els primers temps, que un importador, sovint clandestí, de creus i medalles militars de l’Estat espanyol encarregades i fabricades a França. També Francesc Paradaltas, artífex de la seca de Barcelona, que va obrar una llarga sèrie d’excel·lents medalles, havia rebut la seva formació a França i els seus productes en revelen la influència.

La primera medalla que sembla assenyalar una certa ruptura amb aquests cànons estètics fou la que dissenyà Claudi Lorenzale l’any 1848 per commemorar la inauguració del tren de Mataró. Lorenzale, fill d’italians i format a Roma, introduiria noves idees artístiques impregnades pel Romanticisme. El seu tren reproduït a l’anvers de la medalla, de traç realista, detallista i ingenu és, per si sol, una estampa detonant que irromp enmig d’una iconografia de muses, emperadors i trofeus militars. Heus aquí el progrés, per primera vegada plasmat en una medalla catalana!

Uns primers indicis de neogoticisme apareixen també en la medalla que els catalans dedicaren a Pascual Madoz l’any 1854, especialment en la versió d’Albert Estruch. També presenta alguns trets innovadors la medalla d’Antoni Canals i Tintoré feta el 1857 per commemorar la naixença del príncep Alfons.

Elements neogòtics (orles, lletres, pinacles) apareixen també a la medalla anònima dedicada l’any 1870 a la Mare de Déu de Lord (Sant Llorenç de Morunys). També hi tendeix, per l’escut en cairó, la de J. Escriu del 1872 corresponent a l’Exposició Marítima i Agrícola de Barcelona, per bé que l’ornamentació d’aquest escut és, en canvi, netament renaxentista i la temàtica de l’anvers de gust neoclàssic. La de Masriera i Escriu, del mateix 1872 i dedicada a l’Exposició Marítima Espanyola de Barcelona incorpora també una orla gòtica, tot mantenint-se en uns esquemes formals neoclàssics: s’hi anuncien ja les solucions eclèctiques de l’esteticisme. La de Vidal, que commemora la presa de Puigcerdà en les guerres carlines i obrada per Castells (tot i que no ho diu), inclou també un escut de la ciutat medievalitzant.

El Romanticisme aflora d’una manera clara i ben adientment en la medalla dedicada a Fortuny i posterior al 1874. L’esteticisme, encara contingut però amb elements medievalitzants (lliris, vestits) i amb la presència d’elements neoclàssics (làurea, escuts quadrangulars) aflora en la medalla d’Escriu i Vidal del 1875 i dedicada a Alfons XII. A la medalla del Primer Congrés Catalanista del 1880 s’hi manté la clàssica làurea, però envoltant un escut en cairó, és a dir, neogòtic. Un altre exemple de l’eclecticisme esteticista. Molt més plenament neogòtica, en canvi, és la del mateix any 1880, de P. Vidal i al·lusiva a Montserrat o la del 1882 de Barcelona, relativa a l’Adoració Nocturna.

L’esteticisme es mostra en tota la seva plenitud en la medalla de Padró, del 1881, que commemora el pas del ferrocarril per Vilanova i la Geltrú, carregada de símbols i figures al·legòriques, la de Torrescassana del 1882 per a la Fira Regional de la mateixa població, la de Tortosa de l’any 1883 de l’Exposició Agrícola, i la nombrosa sèrie de l’Ajuntament de Barcelona amb l’anvers de l’escut de la ciutat envoltat de nombrosos símbols i orles lobulades carregades d’ornamentació (del 1885 en endavant) emprada en diferents commemoracions. Igualment la dedicada a Pitarra l’any 1888 i obra de Canivell i la del mateix any dedicada a la defensa del dret català, amb un fort accent medievalitzant.

Dins d’un romanticisme contingut, que manté, però, molts elements neoclàssics, cal situar la medalla del còlera de Barcelona del 1885.

L’aparició del veritable Modernisme, encara però incipient, no es va produir fins a les medalles que féu Eusebi Arnau amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i, en especial, en el revers de la medalla de premi. Malgrat tot, el gruix principal de les nombroses medales d’aquell certamen es mou dins els cànons estètics de l’esteticisme i encara es pot assenyalar la presència d’una medalla francesa d’estètica neoclàssica.

L’esteticisme es mantindria ben present en la medallística de la resta del segle XIX i els inicis del XX. No fou fins als primers anys del segle XX que podem trobar una certa abundància de medalles plenament modernistes. En aquesta primera etapa és freqüent que almenys una de les cares de la medalla mantingui elements de l’etapa esteticista o fins i tot que es barregin els dos corrents en les dues cares, com és visible en una medalla anònima del 1899 que presenta a l’anvers una figura egípcia i al revers uns jeroglífics, elements netament esteticistes, combinant amb l’ondulat dibuix d’una serp que discorre per l’anvers i el revers i que ens porta el Modernisme. L’Arnau mateix oscil·là en els seus inicis, com s’aprecia a la medalla dedicada a Colom del 1892. En canvi, la que commemora la Llei del 7 de febrer de 1899, també d’Arnau, ja és plenamen modernista.

Una certa plenitud de la medalla modernista s’inicià, doncs, a final del segle XIX i ocupa poc més de la primera dècada del XX. No cal, però, pensar en una producció medallística unànimement modernista, ni tan sols predominant. Com és habitual, pesen les inèrcies i el corrent artístic emergent s’arribà a imposar en una quarta part dels casos en les medalles commemoratives catalanes d’aquesta cronologia. Pot semblar poc, però si tenim present les dificultats que sol tenir un corrent artístic innovador per imposar-se, el balanç és prou significatiu.

Cal dir, també, que no hi ha pròpiament escultors o gravadors de medalles que puguem qualificar de modernistes atenent el conjunt de la seva obra. Molts d’ells conrearen altres estils abans del Modernisme i l’abandonaren després, amb l’arribada del corrent noucentista. També era freqüent que els escultors només ocasionalment es dediquessin a la medalla. Això fa que no puguem comptar amb un conjunt notable d’artistes que hagin dedicat una obra medallística abundant dins l’estètica modernista i que siguin, en canvi, molt nombrosos els conreadors ocasionals, dels quals puguem assenyalar la presència de dues o tres obres.

Els medallistes més importants, que deixaren una obra significativa dins el Modernisme, són essencialment tres: Eusebi Arnau, Josep Llimona i Antoni Parera. Conreadors més ocasionals foren Blay, Cammany, Camps, Carreras, Cuixart, Gargallo, Marcel, Masriera, Muntañola, Pradell, Solà i Vilarrubia. Parlarem a continuació d’aquests artistes i n’assenyalarem les realitzacions medallístiques més notables.

Ja hem dit que hi ha també una quantitat relativament important d’obra no signada, generalment de difícil atribució. No cal dir que la manca d’un estudi global sobre la medalla i fins i tot d’uns repertoris o catàlegs mínimament documentats dificulten l’establiment rigorós d’una panoràmica general. Poc ens pot ajudar l’obra prometedorament titulada La medalla modernista de J. Gimeno, perquè de medalles pròpiament modernistes només ho són, aproximadament, la tercera part de les que hi descriu.

La datació de les obres presenta també algunes dificultats. D’una banda perquè hi ha una quantitat notable de medalles que, tot i que sovint volen ser commemoratives, no porten, incomprensiblement, l’any gravat. D’altra banda, són molts els models emesos en una data determinada que s’aniran emprant en medalles posteriors, gravant-hi llegendes adaptades a les noves commemoracions o gravades a burí al revers. Així, per exemple, la medalla del Congrés de la Federació Agrícola Catalano-Balear s’anà emprant a cada convocatòria durant més de vint anys, canviant-hi només la data i el lloc de celebració. Finalment cal tenir també present que alguns fabricants, com per exemple la casa Castells, una de les més importants, aprofitava models o elements de temes de medalles anteriors i els emprava en peces molt posteriors. Tot plegat fa molt difícil de determinar la data real en què fou realitzada l’obra de l’artista, i l’any que porta la medalla pot ser desorientador en aquest sentit. Totes aquestes dificultats es podrien reduir molt si poguéssim comptar amb un treball de base que suplís aquestes mancances i discronies amb un bon aplec documental. Mancats d’això, només resulta possible una aproximació al tema sobre unes bases encara insegures i sens dubte incompletes.

Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 1865-1934)

Eusebi Arnau, de qui ja s’ha parlat com a escultor, fou un dels artistes que més pot ser considerat com un especialista en medalles, un medallista. Fou, sens dubte, un dels que més en va obrar en el seu temps i un dels millors exponents de la medalla del Modernisme. En parlar del lent procés d’afloració de l’estètica modernista, ja hem vist que fou un dels pioners a aplicar aquest corrent artístic a les medalles, amb les seves produccions dedicades a l’Exposició Universal del 1888. Treballà inicialment per a la casa Castells, però després col·laborà també amb altres fabricants com ara Ausió, Feu, Vallmitjana i, sobretot, Desideri Rodríguez.

En les seves primeres medalles (1886, Marquès de Campo), encara s’hi aprecien molts elements neoclàssics, però a partir del 1888 la seva producció medallística es mogué predominantment dins els cànons del Modernisme, amb alguns retrocessos, com l’anvers de la medalla dedicada a Colom l’any 1892 o la de l’Exposició d’Avicultura de Barcelona del 1899 amb un revers neoclàssic i un anvers realista, sense cap element decoratiu que ens recordi el Modernisme. Les seves obres incorporen també, al principi, elements medievalitzants com, per exemple, el revers neogòtic de la medalla del 1902 per a les Festes de la Mercè de Barcelona, però a partir d’aquesta data la seva producció medallística ja es pot considerar plenament modernista. Aproximadament cap al 1910 inicià un canvi cap al nou corrent noucentista que aleshores s’anava afermant.

Dins l’estètica modernista, globalment o en part, hi podem adscriure, per exemple, les medalles de temàtica catalana següents:

Any	Motiu
1888	Exposició Universal de Barcelona amb la personificació de la ciutat lliurant les claus a la reina regent. Obrada per Castells. Aram.
1888	Exposició Universal de Barcelona. Medalla de premi amb el rei-nen i la reina regent. Porta corona de diferents metalls, si bé la peça és sempre de coure. Obrada per Castells. També se’n féu una versió més gran sense corona que fabricà Gelabert. Aram.
1892	IV Centenari del descobriment d’Amèrica. Dedicada a Colom, que presideix l’anvers. Obrada per Castells. Aram.
1895	Llei del 7.XI.1895, que preveia l’enderroc de les muralles de Barcelona. Obrada per Castells. Aram.
1898	Fira Concurs Agrícola de Barcelona. Fou obrada per Feu i n’hi ha una en aram, argent i argent daurat.
1900	Mare de Déu de Gràcia de Lloret de Mar. Es realitzà seguint un projecte d’Enric Monserdà i Vidal (Barcelona, 1850-1926). N’hi ha de dues mides diferents i en argent i llautó.
1901	Plaqueta dedicada al Doctor Robert. Obrada per La Artística Medallística. Argent i bronze.
1902	Festes de la Mercè de Barcelona. Obrada per A. Costa Huguet. N’hi ha de diferents metalls: aram, bronze, argentada i daurada.
1906	Festes de Nadal. Medalla emesa per l’Ajuntament de Barcelona. Fou obrada per Rodríguez. N’hi ha d’argent i daurades. Aprofita el tema de l’anvers de la medalla anterior.
1906	Homenatge de la Solidaritat Catalana. Fou la medalla oficial i es preveia en or, argent i aram. També se’n feren, però d’altres metalls. Fou obrada per Rodríguez.
1907	V Exposició Internacional d’Art. Ajuntament de Barcelona. Fou obrada per Rodríguez. Solen ser de llautó platejat i poden portar dedicació personal. Coneixem les següents: Rafael Atxé, F. Magrinà-Cañellas, Excm. Sr. M. de Castellvell. L’anvers d’aquesta medalla i també el conjunt d’anvers i revers fou reutilitzat en diferents ocasions, com veurem.
1909	Assemblea Nacional d’Editors i Llibreters. Feta a Barcelona. Obrada per Ausió i Pérez. Solen ser platejades i portar dedicació personal. Coneixem les de Fernando Fe i M. Vergés. En aquesta medalla Arnau s’allunya ja del Modernisme, especialment en les figures principals que mostren un cert hieratisme i una aproximació als temes clàssics cars al Noucentisme.
1910	Festes de Primavera. Ajuntament de Barcelona. Obrada probablement per Rodríguez (hi ha gravada una R). S’observa igualment una tendència cap al Noucentisme: figures menys lliures, orla al revers, reducció dels temes decoratius.
1911	VI Exposició Internacional d’Art. Ajuntament de Barcelona. N’hi ha de dues varietats, ambdues obrades per Rodríguez. La primera reprodueix exactament els tipus plenament modernistes de la medalla de la V Exposició del 1907 i es troba en aram, platejat i en daurat. També n’hi ha de mida petita. La segona manté a l’anvers però varia al revers, d’un Modernisme clar, però més contingut. Solen ser platejades. Ambdues varietats solen portar dedicació personal. De la primera en coneixem de Joan Fornells i J. Canalias i de la segona del regidor Jaume Coll i de Baldomer Tena, de la Comissió organitzadora. Sembla, doncs, que la primera seria de premi i la segona per als polítics i organitzadors.
1913	Festes del Rosari de Sarrià. Hi ha una figura femenina sobre una base plana i voltada d’una arcada trenada que dóna la forma de dalt a la peça. El revers és llis. Aram.

Les medalles posteriors a aquesta data pertanyen totes ja al Noucentisme. L’artista va obrar medalles almenys fins al 1932 i en va fer també per a l’Exposició de Barcelona del 1929.

Antoni Parera i Saurina (Barcelona, 1868-1946)

Fill d’un pintor-decorador, als setze anys anà a Madrid on fou deixeble de Jeroni Suñol i féu els seus estudis a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Aquesta el pensionà, per perfeccionar-se, a Roma. Complementà encara aquesta formació amb estades a França i Itàlia i el 1897 obtingué per oposició plaça de professor a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Fou premiat en diferents certàmens i deixà obra escultòrica a diferents ciutats peninsulars com Barcelona, Girona o Cadis i també a l’estranger. Es dedicà a més a treballs d’aplicació arquitectònica. Es prodigà força en la medallística i, passada una primera etapa d’admiració pel món clàssic i d’adscripció al Realisme, a començament del segle XX passà plenament, i sense transició, al Modernisme. Realitzà diferents medalles de caràcter oficial, però també incidí en altres camps com les de caire patriòtic. Obrà també una interessant sèrie de plaquetes unifaces, moltes d’elles de tema esportiu, les quals es complementaven després amb la llegenda i data al revers, gravades a burí. Igualment com Arnau, amb qui la seva obra té un estret parentiu, adoptà la nova estètica noucentista a partir del 1910.

En l’apartat de medalles catalanes modernistes i de caràcter commemoratiu cal destacar les següents:

Any	Motiu
1907	Festa Nacional Catalana. Signada amb les inicials AP, sabem segur que és de la seva autoria per la seva publicació a Ilustració Catalana. Fou obrada per Rodríguez. Aram.
1907	Assemblea Valenciana de Regionalistes. Signada AP i obrada per Rodríguez. Aram.
1907	Institut Agrícola Català de S. Isidre. Fundació Deu. Medalla d’aquesta institució emprada en diferents ocasions, amb l’afegit, amb burí, de la data i l’efemèride. Així, l’any 1907 s’emprà per a un Concurso de Frutas Otoñales. El 1936 encara fou emprada, llavors per a la XIX Exposició-Concurs de Canaricultura. Solen ser d’aram daurat i porten també, únicament, les inicials AP.
1908	Inauguració del nou Palau de Justícia de Barcelona. Fou obrada per Rodríguez. És ben coneguda la versió en plata i diàmetre de 70 mm, però també n’hi ha una edició en aram i de només 11 mm.
1908	XI Congrés de la Federació Agrícola Catalano-Balear. Aquesta iniciativa, promoguda per l’Institut Català de Sant Isidre, s’inicià l’any 1898 a Sant Sadurní d’Anoia i s’anà fent cada any en diferents poblacions de Catalunya i de les Balears. Almenys des del 1908 es lliurava als participants aquesta medalla, en la qual constava al revers el lloc i l’any i anava acompanyada d’una cinta plegada en forma de llaç amb la bandera catalana. Foren obrades per Rodríguez i són sempre d’aram daurat. Coneixem els llocs i anys següents: 1908 (Vic), 1909 (Tarragona), 1910 (Tàrrega), 1911 (Girona), 1913 (Igualada), 1916 (Santa Coloma de Farnés), 1917 (Maó), 1918 (Mataró), 1919 (Valls), 1920 (Lleida) i 1922 (Sant Sadurní d’Anoia). Sembla lògic que també n’hi hagi d’haver dels anys intermedis: 1912 (Eivissa), 1914, 1915 (Balaguer) i 1919. L’escultor signa AP.
1908	Manresa. Aplec de les Joventuts Carlines. Signada A. Parera. Solen ser d’aram platejat.
1910	Festa de l’Arbre. Barcelona. Obrada per Rodríguez. Llautó argentat.

Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, 1864-1934)

Josep Llimona fou un dels tres escultors catalans que dedicaren una atenció bastant sostinguda a les medalles i que compta amb una obra relativament àmplia i molt característica, generalment ben distingible per les seves figures femenines afuades i evanescents i un conjunt de trets propis que l’allunyen de les obres dels altres dos, Arnau i Parera. La major part de les medalles de Llimona foren obrades dins els cànons estètics del Modernisme, per bé que hi ha alguna excepció, com ara la del revers de la peça dels Jocs Florals del 1908 que és una reproducció exacta del segell gòtic de Joan I o la del 1915 dedicada a Toribi Duran i on l’efígie i la factura s’acosten més al Noucentisme i només un petit ornament marginal ens recorda el decorativisme modernista. Llimona treballà per Rodríguez i sobretot per Vallmitjana. Moltes de les seves medalles són difícils de datar amb precisió perquè no porten any i algunes d’elles eren després acabades i datades amb burí segons el tema al qual eren dedicades. Mencionem algunes de les seves produccions en l’àmbit català i en peces datades, commemoratives:

Any	Motiu
1907	Medalla-distintiu per als interventors de la Lliga Regionalista. Fou emprada per primera vegada en les eleccions del 21 d’abril de 1907 i probablement en altres de posteriors. S’ha pogut datar documentalment, però no porta any. Obrada per Rodríguez. Daurada.
1908	Jocs Florals de Barcelona. N’hi ha d’argent i d’aram. Fou obrada per Rodríguez.
1909	Gran Medalló amb l’efígie de Guimerà i la menció Catalunya a Guimerà. Obrada per Vallmitjana. Bronze.
1911	L’Orfeó Català i Lluís Millet. Barcelona. Obrada per Rodríguez. Argent.
1912	Centre Excursionista de Catalunya. N’hi ha del 1912 i del 1917. Fou obrada per Vallmitjana. Argent.

Altres artistes

La major part de la resta d’escultors catalans que obraren medalles durant el període del Modernisme i dins els seus cànons estètics, ho feren molt més ocasionalment i coneixem una o dues medalles de cadascun. Val a dir, però, que algunes d’aquestes medalles són molt remarcables. És per això que cal fer esment d’aquestes curtes produccions i assenyalar-ne les peces més notables. Seguirem l’ordre alfabètic dels autors:

Miguel BLAY i Fàbregues (Olot, 1866-Madrid, 1927). Féu, sobretot, medalles oficials i té poques obres relatives a l’àmbit català. Les més plenament modernistes són la del 1904, al·lusiva a la revista Forma, obrada per Vallmitjana (argent) i la dedicada a Ramon Santamaría (argent).

Josep Maria CAMPS i Arnau (Barcelona, 1879-1968). Fou autor d’una medalla barcelonina uniface amb la menció Monte Tibidabo. Pels equipaments que es veuen al Parc d’Atraccions sembla correspondre a l’any 1908 (metall blanc).

Francesc CUIXART i Barjau (Berga, 1875-Manresa, 1927). Només se li pot atribuir amb seguretat la notable medalla de Manresa del 1908 que commemora la Guerra del Francès. Se’n feren de mida petita i amb anella (aram, de 38 mm) i de mida gran i sense anella (argent i aram, que fa 65 mm). Fou obrada per Vallmitjana.

Pau GARGALLO i Catalan (Maella, 1881-Reus, 1934). Té una medalla signada molt notable, com la del Congrés Cotoner de Barcelona del 1911, obrada per Ausió (argent i aram daurat), però n’hi ha d’haver moltes altres, no signades. Pensem si se li podrien atribuir la del Carnaval del 1902 signada per Castells (aram) i la de la Festa Nacional Catalana en la versió que porta una testa femenina a l’anvers i és del 1905 (aram platejat). En canvi no li correspon i és de Ricard Cammany i Roura la que se li ha atribuït, del 1907, corresponent a la coronació de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar.

Emili MARCEL i Boudurand (1r quart del segle XX). Escultor i gravador barceloní d’origen francès, fou l’autor de la medalla fundacional del Club Natació Barcelona. Encunyada el 1907, fou emprada després en tota mena de metalls i com a medalla de premi en les competicions d’aquesta entitat.

Lluís MASRIERA i Rosés (Barcelona, 1872-1958). El famós orfebre barceloní féu també algunes medalles de caràcter commemoratiu, com les relatives al seu monumental taller de factura neoclàssica. Dins l’estètica modernista podem assenyalar la del 1903 del Círculo Lírico, que signen Masriera i Campins, a la vora de la peça.

J. MUNTAÑOLA. Va ser l’autor de la medalla de premi de la Reial Societat Colombòfila de Catalunya, que degué ser obrada a principi del segle XX i que fou emprada profusament, sempre dedicada i datada amb burí i que arriba fins a la postguerra.

Benet PONS i Fàbregues (Mallorca, segles XIX-XX). Cronista de la Ciutat de Palma, és l’autor de la medalla de l’Exposició Balear del 1903 (aram i argent). Fou obrada per Feu.

Damià PRADELL i Pujol (segles XIX-XX). És autor d’una medalla que fou reaprofitada reiteradament. La primera vegada que la trobem és el 1902 i és dedicada a l’Ajuntament de Barcelona per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Fou obrada per A. Costa Huguet i Cia (argent, aram, aram daurat). Fou reaprofitada el 1903 i el 1904 per a la mateixa finalitat (argent i aram) i el mateix any 1904 i amb revers epigràfic, per a la commemoració que l’esmentat Institut féu de la visita d’Alfons XIII (aram).

Joan SOLÀ i Vilavella (Barcelona-1870-?). Juntament amb E. Madurell, són els autors de diferents medalles: la de la Festa Nacional Catalana del 1906 (argent, aram, llautó, alumini, daurada i platejada), la dedicada a Clavé el mateix any en col·locar-se una placa a casa seva i obrada per Vallmitjana (aram) i la del Mundo Deportivo, no datada, però que pot ser d’aquest mateix any en què es fundà la publicació (argent).

Joan VILARRUBIA i Argemí (Barcelona, 1871-Sabadell, 1925). Aquest orfebre, autor de nombroses medalles religioses, especialment de Montserrat, féu encunyar cap al 1905 una magnífica medalla amb caràcter divulgatiu del seu establiment a Sabadell. Argent.

Medalles d’autor no identificat

És molt freqüent que l’autor d’una medalla resti marginat de la seva obra, en no aparèixer a la peça cap element que l’identifiqui. Per això hi ha un important conjunt de medalles que resulten de difícil atribució, especialment si tenim en compte que hi ha autors que tenen estils molt aproximats. Farem una relació d’aquelles medalles modernistes que ens semblen més remarcables i donarem una atribució hipotètica quan, mancats de dades documentals, tinguem indicis per fer-ho.

Any	Motiu
1900	Unió Catalanista. Aquesta entitat féu encunyar en aquesta data, i possiblemement per iniciativa del numismàtic Joaquim Botet i Sisó, una sèrie de medalles d’or, argent i aram que pel seu contingut metàl·lic equivalien a les monedes de l’època de 100 i 25 pessetes d’or, 5 i 1 pesseta de plata i 10 i 5 cèntims d’aram, sense indicar, però, el valor en les peces. Eren, doncs, medalles que podien fer la funció de monedes i que, segons que sembla, circulaven entre els adherents de la Unió. Havien creat, hàbilment, una moneda catalana. Foren obrats als tallers Valmitjana i potser són obra de Llimona.
1902	Carnaval d’aquest any organitzat pel Círculo de Bellas Artes. Fou obrada per Castells i és una de les que pensem que podria ser obra de Gargallo.
1903	Centre de Lectura de Reus. Féu encunyar una medalla amb motiu d’un concurs Nacional de Fotografia. Fou obrada a Barcelona i hi consten les inicials FS, potser de l’autor del projecte, i Sans, que Vives creu que fou el gravador. És d’aram daurat.
1904	Amb motiu del XVI Centenari de les Santes Patrones de Mataró, és féu encunyar una medalla d’estany fus, segurament per iniciativa de l’Ajuntament. No en sabem ni l’artista ni el fabricant, si bé hi ha dos monogrames que semblen portar les lletres JM i FBD.
1905	Festa Nacional Catalana. Porta una testa femenina a l’anvers i és una de les que pensem que podria ser de Gargallo. És de llautó argentat.
1905	L’Orfeó La Pàtria de Barcelona féu encunyar una medalla d’aram uniface, segurament amb la intenció de gravar-hi amb burí al revers la dedicació i l’any. No porta cap altra informació i la data que li donem és, per tant, hipotètica. Aram.
1908	En aquesta data s’encunyà una medalla commemorativa de la Batalla del Bruc i del Somatent, que fabricà Castells (aram). Gimeno pensa que pot ser de Cuixart. Nosaltres l’atribuiríem més aviat a Parera.
1908	En aquesta data es creà a Barcelona la Societat d’Atracció de Forasters. A partir d’aquest any cal situar, doncs, una medalla que porta el seu emblema i nom i que té el revers pensat per gravar-hi la dedicació i la data. Fou obrada per Vallmitjana (aram).
1909	A aquesta data correspon la plaqueta uniface i incusa dedicada al naixement d’Alexandre Fuentes i que té una gràcil orla modernista. No hi consta cap dada d’artista o fabricant. Argent.
1909	Centre Industrial de Sabadell. Porta un monograma amb E i A superposades, diferent, però, del que solia emprar Eusebi Arnau. Tampoc no s’hi acosta per estil. Argent.
1909	Federació Catalana, probablement de rugbi i destinada a premiar en un campionat. Porta la indicació Valentí Hnos. que sembla al·ludir al fabricant.
1909	Exposició Regional Valenciana. No porta tampoc marques d’artista ni gravador. Argent i aram daurat.
1911	Festa Esportiva de Sant Joan Despí. Uniface, amb llegenda a burí al revers. L’anvers, amb una efígie femenina emergint d’una flor, és del més pur estil modernista. Argent.
1915	Hi ha moltes medalles modernistes de caràcter esportiu, algunes d’autor desconegut, d’altres signades per artistes estrangers com ara Huguennin o Kautsch. Com a exemples assenyalem la del 1915 obrada per Vallmitjana i que es refereix a una cursa atlètica organitzada pel CAM i la del Reial Sports Mans Club, que porta una amazona nua a l’anvers i que podria ser de Llimona. Argent.
1917	Tot i la data tardana és modernista una medalla barcelonina dedicada al Certamen Infantil de Trajes. Daurada.
1918	Festa de Montjuïc. Combina un anvers plenament modernista, potser de gravat anterior, amb un revers que s’acosta més al Noucentisme. Fou obrada per Vallmitjana. Aram platejat.
Sense data	Exposició Comarcal del Penedès feta a Vilafranca. Fou obrada per Vallmitjana. Aram.

Conclusió

La cinquantena llarga de medalles modernistes catalanes que hem comentat ens mostren la riquesa d’aquesta sèrie i la varietat d’autors que la van conrear. És gairebé segur que manquen encara moltes medalles, fins i tot d’autors catalans importants. La falta d’un repertori sistemàtic fa difícil saber exactament on som en representativitat. Ens hem centrat especialment en Catalunya, però de segur que hi ha d’haver altres medalles modernistes de València i Mallorca, de les quals hem donat només uns pocs exemples. El recull de Caruana per a València és important, però encara lluny de l’exhaustivitat.

En conjunt observem que el Modernisme ple tardà a imposar-se i que, en canvi, va desaparèixer molt ràpidament. Això féu que resti restringit en una franja temporal força estreta. D’altra banda, el Modernisme de les nostres medalles mostra un cert grau de contenció. No té la rotunditat d’algunes medalles franceses ni el decorativisme ple de l’obra gràfica d’autors com ara Riquer o Triadó.

Cal tenir present, tanmateix, que la contenció és un element ben propi de les realitzacions artístiques catalanes de tots els temps. Una contenció en la qual té un paper el fre dels que fan l’encàrrec medallístic i la sempre relativa i vacil·lant prosperitat catalana, que no permet grans dispendis ni realitzacions gaire ardides. El cas de Gaudí és certament excepcional i només explicable en bona mesura pel també excepcional mecenatge de Güell. Tot i amb això, tampoc no li manquen projectes estroncats, reduïts. La «povertà de la Catalogna» no era pas deguda a l’avarícia com creia Dant, sinó a una elemental prudència davant l’evident feblesa de les bases de la seva petita prosperitat. Una riquesa sempre relativa que, en totes les èpoques, només ha estat possible de crear sobre la base d’una tenacitat a voltes gairebé heroica. La medalla s’havia de vendre, havia d’agradar i havia de semblar també solemne i respectuosa amb el tema o la persona a qui es volia homenatjar o commemorar. L’artista gairebé mai no pot treballar amb plena llibertat, però potser en el cas de les medalles encara topaven amb més limitacions el seu geni i la seva plena expressivitat.

Malgrat totes aquestes limitacions, la medallística catalana del Modernisme és prou àmplia i compta amb artistes de tant relleu com Gargallo o Llimona. Dins una panoràmica general de la medalla catalana, el període del Modernisme fou, sens dubte, un moment especialment rellevant.

Bibliografia

• Amorós, J.: Medallas de los acontecimientos, instituciones y personajes españoles, Barcelona, 1958.
• Calvó, J. L.: Cruces y medallas, Barcelona, 1987.
• Caruana, J.: Medallero valenciano, editat en fascicles dins Archivo de Arte Valenciano, des del 1930.
• Crusafont, M.: El ressorgiment de la nació catalana, resultat d’un esforç col·lectiu. Mostra de medallística, Museu d’Història de Sabadell, 1982.
• Exposición de medallas del siglo XX, Museo Provincial de Bellas Artes, Saragossa, 1956.
• Forrer, L.: Biographical dictionary of medallists, Londres, 1902-1930.
• Gimeno, J.: La medalla modernista, Barcelona, 2001.
• Herrera, A.: Medallas españolas militares, navales y político-militares, Madrid, 1899-1910.
• Medallas, Círculo Filatélico y Numismático, Barcelona, 1957.
• Pérez Guerra, J. M.: Órdenes y condecoraciones de España (1800-1975), Saragossa, 2000.
• Ràfols, J. F.: Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, Valencia y Baleares, Barcelona-Bilbao, 1980.
• Vélez, E: Catàleg del Museu de Llotja. II. Escultura i medalles, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 2001.
• Vidal-Quadras, M.: Catálogo de la colección de monedas y medallas, vol. IV, Barcelona, 1892.
• Vives, A.: Medallas de la Casa de Borbón, Madrid, 1916.