També és coneguda com Comunió Carlo-Octavista. Tenia l’origen en el Núcleo de la Lealtad dels anys trenta, que postulà la candidatura de Carles VIII davant l’extinció de la línia successòria directa. Trobà el suport del franquisme, interessat a potenciar alternatives tant a Joan com a Xavier, i el 1944 Carles VIII fou portat d’Itàlia a Barcelona, per revifar l’“Octavisme”. Tot i així, el moviment no aconseguí ésser majoritari entre el carlisme i portà una vida precària fins a la mort de l’arxiduc el 1953. A Catalunya els octavistes foren, en bona part, els carlins més proclius al règim i que havien acceptat la unificació dins Falange Española Tradicionalista y de las JONS, essent minoritaris entre els seus coreligionaris. El cap regional fou Pedro Roma i s’hi adheriren notables de l’antiga Comunió Tradicionalista (José Bru, Ramón Gassió). Tenia també una branca femenina (Margaritas), una d’estudiants (Agrupación Escolar Tradicionalista) i de milí-cies (Terços de Requetès). Comptà amb alguns centenars d’afiliats i estava estès a Catalunya. Publicà Requetés de Cataluña i ¡Volveré!
El carlooctavisme trobà el suport del general auditor de l’Armada, Jesús de Cora y Lira, del president de les Corts, Esteban Bilbao, i d’Antonio Iturmendi. No obstant això, també fou cismàtic: el 1950 es produí l’escissió de les Juntas Ofensivas de Agitación Carlooctavista, que es declararen autònomes de la direcció de Cora y Lira i pretengueren impulsar un nou partit octavista, el Movimiento de Agitación Social Católico Monárquica. Al seu torn, el grup Todos, del Círculo Español de Sarrià (que aglutinava els carlins d’aquest barri barceloní), se separà de l’obediència del Círculo Central de Barcelona i creà el grup Actividad. El 1952 a Madrid es produí la ruptura definitiva dels seguidors de D. Carles en una Junta General Extraordinària, en la qual la joventut carlo-octavista trencà amb l’organització i decidí impulsar un Frente Nacional Carlista. Part del Requetè carlooctavista reconegué aleshores D. Xavier com a rei. Mort l’arxiduc sense descendència masculina, esclatà una querella dinàstica entre dos germans seus: Don Antonio (que trencà amb Cora y Lira) i Don Francisco José (alineat amb Cora y Lira). A Barcelona subsistí un migrat i dividit carlooctavisme, si bé els partidaris de D. Antonio foren més nombrosos i es reintegraren en la Comunió.