La Crida propugnà l’autodeterminació dels Països Catalans, la consideració del català com a llengua pròpia i única de la nació catalana, defensà les llibertats col·lectives, la construcció d’una societat més justa i lliure, la desmilitarització, la desnuclearització, la protecció del medi ambient i la internacionalització del fet català. Es dissolgué al juny de 1993.
Al principi comptà amb el suport de diversos partits parlamentaris. Inicià la seva activitat amb grans mobilitzacions com les campanyes “Som una Nació”, que omplí el Camp Nou, o la realitzada contra la LOAPA. El fracàs d’un concert del cantant Mikis Theodorakis (juny de 1983), organitzat per l’entitat, féu esclatar una crisi interna i les entitats properes aConvergència Democràtica de Catalunya se’n desvincularen.
No obstant això, La Crida es va refer i dugué a terme diverses campanyes: per la normalització lingüística, contra l’OTAN o, entre d’altres, en solidaritat amb Etiòpia i Eritrea, amb accions d’ampli ressò mediàtic i agut sentit publicitari. A l’octubre de 1986, el seu dirigent Àngel Colom liderà una escissió que ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya [ERC]. Des d’aleshores s’accentuà el perfil independentista del moviment, que esdevingué obertament antimonàrquic i assumí de manera més radical postulats com l’antimilitarisme o l’ecologisme. A la tardor de 1991, la vigília de signar un protocol amb ERC, els dirigents Carles Riera i Aleix Cardona l’abandonaren i a l’octubre fundaren l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació. El 1992 La Crida engegà la campanya “Freedom for Catalonia”, per demanar la catalanització dels Jocs Olímpics i reivindicar el Comitè Olímpic de Catalunya. La seva darrera mobilització abans de dissoldre’s fou “Ajudem Bòsnia”.
Els dirigents principals foren Àngel Colom (fins el 1986), Carles Riera (fins el 1991) i Jordi Sànchez, que exercí de portaveu. Organitzativament començà com una plataforma d’entitats dirigida per un Secretariat. A partir de 1983 esdevingué una organització assembleària, formada per una assemblea permanent, una executiva o comissió delegada i un portaveu elegit per l’assemblea. Les comissions sectorials actuaren des de 1986, així com l’organització Joves Independentistes. El nombre d’adherits fou de 2.000 i el de militants fluctuà entre 200 i 400. Edità Crida i Esprai.