També utilitzà el nom Dreta de Catalunya. Era un partit dinàstic, extremosament conservador, defensor de la propietat i d’un marcat anticatalanisme. Assumí el programa de RE, que s’autodefinia en aquests termes: “En lo religioso, somos católicos; en lo político, monárquicos; en lo jurídico, constitucionales y legalistas, y en lo social, demócratas”.
Els seus antecedents es troben en la Unió Monàrquica Nacional [UMN] del bienni 1930-1931 i, des del desembre d’aquest dar-rer any, en l’entitat Peña Blanca. Aquest col·lectiu fou el primer refugi dels alfonsins barcelonins després de la proclamació de la Segona República. L’integraren joves com Josep Bertran i Güell, Jordi Girona i Santiago Torent, amb els antics prohoms de la UMN i de la Unión Patriótica primoriverista, com Darius Rumeu i Freixa (baró de Viver) i Josep M. Milà i Camps (comte del Montseny). Igualment, aquesta entitat serví de cobertura als seguidors catalans de la publicació Acción Española, entre els quals destacaren Alfons Sala i Argemí (comte d’Egara), Aurelio Joaniquet y Extremo, el financer Benet Badrinas (de Terrassa), el fill del marquès de Comillas (Juan Claudio Güell y Churruca, comte de San Pedro de Ruiseñada), Joaquim Bau Nolla i Arsenio Martínez de Campos.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 1932 la Peña Blanca donà suport a la candidatura Derecha de Cataluña –comuna amb els tradicionalistes– i posteriorment n’adoptà el nom. Com a partit, tingué una posició marginal i patí el boicot de la Lliga, que en vetà la participació en coalicions electorals pel seu anticatalanisme. En les eleccions a Corts del novembre de 1933 es coalitzà sense èxit amb l’esquifit Partit Agrari de Catalunya. El retorn a l’escenari polític de José Calvo Sotelo i la seva proposta de constitució d’una gran aliança dretana, el Bloque Nacional, revifà dins l’alfonsisme barceloní antigues divisions procedents de l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Alfons Sala i Aureli Joaniquet, a la ciutat de Barcelona, foren els més entusiastes defensors de les propostes calvosotelistes, mentre Viver i Montseny es mostraren més propers a l’altre líder, Antonio Goicoechea. En les eleccions del febrer de 1936 Derecha fou acceptada per la Lliga en el Front Català d’Ordre, en una posició subordinada, però no obtingué cap acta.
Un vessant fonamental de l’actuació del partit fou la participació en múltiples trames conspiratives antirepublicanes: els seus integrants aportaren fons econòmics, finançaren activitats subversives i, finalment, s’implicaren en el cop del 19 de juliol de 1936 (proporcionaren diners i militants per a l’alçament). Fracassat aquest i iniciada la guerra, els alfonsins catalans que es refugiaren a la “Zona Nacional” contribuïren en l’esforç de guerra i organitzaren un servei d’informació. A més, notables com Montseny, Viver o Joaniquet maldaren (amb els d’Acció Popular Catalana i de la Comunió Tradicionalista) per aconseguir una conformació del partit únic del règim (Falange Española Tradicionalista y de las JONS) que els tingués en compte i oposar-se al monopoli que exercien els vells falangistes catalans. No tingueren cap èxit i el partit desaparegué arran del decret d’unificació de 19 d’abril de 1937.
La primera junta directiva de Derecha de Cataluña la formaren Fernando Álvarezde la Campa Ascumi, Josep d’Olano Loyzaga (comte de Fígols), Santiago Torent Buxó, Xavier de Ros y de Dalmases, Julio Díaz Campos i Josep Bertran i Güell. Altres dirigents foren el baró de Viver, el comte del Montseny, Aurelio Joaniquet, Ramon Ciscar Blasco, Arquer i Sierra. Estava implantat fonamentalment a Barcelona, Girona, Terrassa i Arenys de Mar, si bé tenia adherits en altres localitats. El 1934 comptava amb 850 afiliats a Barcelona, que devien arribar com a mínim a 1.300 el 1936. Disposà també d’una organització juvenil (en la direcció de la qual destacaren Enrique García-Ramal, Joaquim de Ros i de Ramis i Pablo Miracle) i una secció femenina (dirigida per Elvira Torent i M. Josefa Viñamata Castañer, entre d’altres).