Hi participaren Alternativa Verda, Els Verds, Els Verds-Unió Verda (Alternativa Ecologista de Catalunya), que després de les eleccions generals de 1993 es donà de baixa, el Moviment d’Esquerra Nacionalista, i diversos col·lectius ecologistes de base i persones a títol individual. Concorregué a les eleccions legislatives de 1993 (36.683 vots, el seu millor resultat) i a les europees de 1994 (25.420 vots). En les municipals de 1995 formà la coalició Iniciativa per Catalunya-Els Verds (amb Iniciativa per Catalunya, el Partit dels Comunistes de Catalunya, Candidatures d’Unitat Popular i Candidatures del Progrés Municipal). La coalició amb IC, que donà als Verds la seva primera presència institucional, es repetí en les eleccions autonòmiques de 1995 i legislatives de 1996. Tanmateix, el 1998, i sota l’efecte de la crisi d’Iniciativa, EV-CEC es trencà en tres porcions: la majoritària, que conserva el nom i està encapçalada per Maria Olivares (diputada al Parlament de Catalunya) i Jordi Bigues; el grup inicialment més favorable a estrènyer l’entesa amb IC, dirigit per Joan Oms i Josep Puig sota el nom d’Els Verds-Opció Verda, i una segona escissió, liderada per Ignasi Roca-Huertas, que creà Els Verds-Esquerra Verda de Catalunya amb la voluntat d’integrar-se a Esquerra Unida i Alternativa. Les disputes pel rètol ecologista i l’homologació europea semblen presidir aquest paisatge atomitzat. En les eleccions europees de 1999 es coalitzà amb Esquerra Republicana de Catalunya. En les autonòmiques d’aquest mateix any concorregué amb Josep Lluís Freijo (Els Verds-Unió Verda (Alternativa Ecologista de Catalunya). Obtingué 22.333 vots (0,7%).