La formació no tenia el caràcter insurreccional de l’Estat Català creat el 1922. Les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català [JEREC] es desferen entre la primavera i l’estiu de 1936, sobretot després de l’atemptat que costà la vida als germans Miquel i Josep Badia (28 d’abril). Passada la celebració de congressos rivals de lesJEREC al mes de maig, un escissionista i l’altre oficialista, el gruix dels seus militants, fidels al record de Badia i sota la influència de Josep Dencàs, serviren com a punt de partida per a la constitució d’un partit nacionalista radical reunificat, anhel de tots els ultracatalanistes des de les divisions dels anys vint i especialment de 1931. Així, en el Congrès de les JEREC (22-25 de maig de 1936), es constituí el nou partit, amb Estat Català. Òrgan de Partit (maig-juliol 1936) com a portaveu. Al juny següent, s’hi afegiren Nosaltres Sols! (assemblea del 9 de juny) i el Partit Nacionalista Català [PNC] (assemblea extraordinària del 13 de juny). Sense tant de protocol, altres entitats juvenils afins s’hi incorporaren o n’esdevingueren “satèl·lits”, mitjançant la militància múltiple, com ara Palestra (sota el guiatge de Josep M. Batista i Roca), i agrupacions estudiantils sorgides entre el l935 i el 1936. La situació del nou partit, però, no fou gaire brillant. Internament existien rivalitats i enemistats personals agreujades per l’existència d’un sector maçònic (per exemple, Marcel·lí Perelló) contraposat a elements netament catòlics. Més greu encara: el pes dels antics elements de les JEREC, acostumats a manar, topà amb les pretensions dels membres del PNC i de Nosaltres Sols!. En tot cas, aquestes tensions larvades no havien tingut temps d’aflorar quan esclatà l’aixecament del 19 de juliol.
Malgrat la derrota dels rebels a Catalunya, la situació del partit esdevingué incòmoda: l’anarcosindicalisme, hegemònic durant l’estiu com a monopolitzador de la victòria, es cobrà amb escreix la persecució patida per la policia i els “escamots” de Badia entre el 1933 i el 1934, mentre que la Generalitat, afeblida, era hostil a una formació entesa com a enemiga. EC, doncs, no figurà en el Comitè de Milícies Antifeixistes, en contrast amb formacions més “burgeses” com Acció Catalana Republicana. EC incautà el Diario de Barcelona (que, catalanitzat, esdevingué el seu portaveu), però tampoc no tingué una projecció de propaganda significativa, ni pogué imposar la seva presència en els comitès revolucionaris municipals, tret d’alguna excepció. A més, el nou Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC], que es presentà com una formació catalanista però revolucionària, captà destacats republicans nacionalistes, com Josep A. Trabal, i una part de les JEREC oficialistes. Amenaçat de mort Josep Dencàs, líder d’EC, fugí, amb la mala fortuna de sortir de Barcelona amb un vaixell italià, fet que permeté els seus enemics acusar-lo de filofeixista (tot i que quan pogué es refugià a França). Fou reemplaçat a la secretaria general per Joan Torres i Picart, del sector afí al finat Badia, que buscà l’aproximació al cap de govern i president del Parlament, Joan Casanovas, partidari d’imposar l’ordre públic, en contra dels assesors del president Companys, com Josep Tarradellas i Jaume Miravitlles, defensors d’una entesa amb la CNT. Però Torres i Picart s’implicà en una fosca intriga contra el nou govern format el 29 de setembre i dirigit per Tarradellas amb participació cenetista. La conxorxa fou coneguda a finals de novembre, fet que l’obligà a refugiar-se a França. El resultat fou que Joan Cornudella prengué el control del partit en una reunió celebrada el 29 de novembre. Sense passat polític explícit, Cornudella resultava acceptable per a totes les fraccions. Favorable a una paradoxal aproximació als cenetistes, sobretot una vegada que la crisi de desembre del govern català palesà l’ascendent del PSUC, Cornudella hagué d’afrontar múltiples queixes internes, ja que el tradicional impuls ultracatalanista era anticenetista i comportava, malgrat tot, el suport a la Generalitat i, per tant, l’aproximació als “socialistes unificats”. Així, durant els Fets de Maig de 1937, la postura d’EC fou netament contrària als revoltats, tant a Reus (Antoni Andreu i Abelló), on tenia certa presència, com a Barcelona, on fins i tot baixaren alguns dels seus integrants des del front aragonès.
Passada la revolta, amb l’eclipsi relatiu de Tarradellas i la pèrdua de pes dels anarcosindicalistes en el govern català, junt amb la intervenció creixent del govern central, la postura de Cornudella, tot i que esdevingué més coherent, provocà reaccions fraccionals: els defensors de l’aproximació al PSUC (Vicenç Borrell, Jaume Torres) editaren L’Insurgent (juny-setembre de 1937), com a rèplica a Ferms!, òrgan d’una aliança anticomunista (octubre-desembre de 1936, març-maig de 1937), i un nou setmanari, Som!!, de les joventuts (maig-setembre de 1937). Però mentrestant EC perdé el control del Diari de Barcelona al juliol de 1937 (recuperat pels seus operaris) i edità el Diari de Catalunya des de la meitat d’agost fins a la fi de la guerra. Sens dubte, l’aparició d’un efímer Partit Nacional Català (inscrit al registre d’associacions a l’agost de 1937) reflectí la lluita de faccions en el si del partit i, probablement, fou una temptativa escissionista d’algun dels sectors ultranacionalistes descontents amb la direcció de Cornudella, que anhelaven reconstruir el vell PNC. Les unitats del front controlades pel partit foren incorporades a l’Exèrcit Popular. Coincidint amb les renovades intrigues de Casanovas, ja retornat de l’exili, se celebrà el I Congrès Ordinari (a principis d’octubre), fet que acallà les baralles internes més ostentoses i ratificà Cornudella en el seu càrrec, si bé Borrell accedí a la secretaria general abans d’acabar la contesa. En realitat, amb el govern Negrín, que controlava la situació catalana i la posició desesperada de la causa republicana, EC s’esllanguí com a organització.
Aquest context desavantatjós, però, experimentà un gir favorable, a causa paradoxalment de l’ensulsiada republicana de l’hivern de 1939. En l’exili totes les organitzacions polítiques perdien virtualment la seva base social i restaven reduïdes a la militància més agosarada. El partit quedà escindit entre dues direccions, la de Cornudella i la de Borrell, reafirmades als camps de concentració i seguides per exclusions mútues. Tot i la divisió, el gruix d’activistes seguí Cardona, Cornudella i Andreu i Abelló en la formació del Front Nacional de Catalunya a finals de 1939 a París. Borrell, pel contrari, seguí Joan Casanovas en l’oposició a Companys, fins que la mort d’aquell el 1942 el deixà políticament orfe. La seva iniciativa de formar Seccions Patriòtiques com a opció paramilitar rival al FNC no tingué ressò.
El 1947, en esdevenir el FNC de fet un partit dirigit per Cornudella, una fracció en sortí per reclamar l’herència d’EC, que adoptaria el nom d’Estat Català (ortodox), sota la direcció de Salvador Bartrolí, entre altres, i desplegar una activitat de presència, més de sigles que per l’entitat real, en plataformes de tipus divers fins als anys seixanta.