Es creà amb una clara voluntat de canalitzar impulsos de lluita armada i, alhora, de servir com a plataforma electoral. Era, doncs, l’hereu directe del fracassat projecte de Domènec Martí i Julià per a la Unió Catalanista, liquidat el 1917. Ja al novembre de 1918, mentre Macià buscava protagonisme públic mitjançant manifestacions al carrer amb relació a l’armistici que posà fi a la Primera Guerra Mundial, anuncià la formació d’un hipotètic “Partit Obrer Nacionalista”, capaç d’aplegar les reivindicacions dels treballadors (però des del prisma del sector de serveis de parla catalana, exemplificat pels afiliats del CADCI) amb l’assoliment de la “Catalunya lliure”. Aquesta Catalunya alliberada era entesa en funció de les tesis nacionalistes republicanes sobre la fi dels imperis i el triomf de les “petites nacions”, en un context internacional que s’albirava fonamentat en una mena de parlament mundial (que havia de ser la Societat de Nacions).
En nom de tal programa (molt conjuntural), l’FDN, des de l’ultracatalanisme, pretengué d’establir un pont amb nombroses forces polítiques, des del Partit Republicà Català fins als sectors més aliadòfils i legitimistes del carlisme, per a lluitar als carrers de Barcelona contra la Liga Patriótica Española. Aquesta campanya d’acció no sols acontentà els joves ansiosos de desplegament paramilitar (exemplificats per Daniel Cardona i sota la tutela del “coronel” Eduard Xalabarder dins l’organització), sinó que també actuà com a pressió permanent en nom de les esquerres sobre la Lliga Regionalista, ja que Cambó havia pres la direcció de l’agitació per obtenir un estatut d’autonomia per a ampliar els poders de la Mancomunitat. Al febrer de 1919, l’inici de la vaga de la Canadenca tallà en sec tant les batusses al carrer com l’operació parlamentària pro-Estatut i deixà la Federació sense objectius. Per tal de recuperar-se, féu un gran esforç a Barcelona en les eleccions municipals de 1920, però fracassà estrepitosament i recollí uns quants centenars de vots. Aleshores entrà en hibernació i desaparegué a efectes pràctics, tot i que l’Estat Català, sorgit al juliol de 1922, se’n reclamà hereu i inicialment pretengué d’operar sota el seu nom.