El seu origen es troba en el Frente Nacional de Trabajadores [FNT], impulsat el 1963 per Narciso Perales i Ceferino Maestu. Aquesta entitat creà una secció d’estudiants, el Frente de Estudios Sindicalistas [FES], que –a causa de la ruptura entre Perales i el dirigent del FES, Sigfredo Hillers– s’escindí (més tard Hillers constituí la Falange Española Independiente). El 1965 l’FNT adoptà el nom d’FSR i aconseguí l’adhesió de Manuel Hedilla el 1966. Adoptà la bandera àcrata i una espiral negra (símbol de la renovació que volia efectuar des de l’interior vers a l’exterior). L’FSR preconitzà un sindicalisme “autogestionari” i “revolucionari”, guiat pels principis de “Libertad”, “Justicia” i “Solidaridad”, que donà més preeminència als postulats sindicalistes i menys als falangistes, ja que pretenia d’atraure els treballadors no afiliats a Falange, sobretot cenetistes. Una fracció de l’FSR confluí amb medis falangistes propers a Falange Española de las JONS-Auténtica [FE de las JONS(a)] en la creació el 1976 del Partido Sindicalista. A Catalunya edità Lucha Permanente. Órgano de la Junta Territorial de Cataluña del FSR (1973-1976).