Féu front al carrer als partidaris del catalanisme exaltat liderats per Macià, amb el suport de medis juvenils jaumins de sintonia més oficialista. L’LPE fou famosa pel fet de celebrar les actuacions de la “tonadillera” Mary Focela, que al Teatre Goya popularitzà “La hija de Malasaña”, cu-plet de ressonància patriòtica. La violència produïda arribà a provocar un enfrontament amb bastons al Congrés de Diputats. Malgrat la seva curta durada, l’LPE tingué una incidència important en la política catalana, en especial perquè marcà el moment de la disgregació del carlisme urbà sorgit a finals de segle i anuncià la canalització del seu activisme, deslligat de tota càrrega legitimista, vers un sindicalisme de combat contra les esquerres i la seva confluència amb el militarisme.
Publicà un manifest (¡Viva España!), dirigit “A todos los buenos españoles”, que plantejava que, en “este trozo de España que se llama Cataluña”, uns catalans dolents “pretenden intervenir en la conferencia de paz para que le sea concedidaa Cataluña la independencia que los villanos sueñan les llegue impuesta por el mandato de Europa”, tal com Cuba havia aconseguit amb la intervenció dels Estats Units. Cridava “un dia y otro día a aclamar [¡Viva España!] para ahogar con éllas vociferaciones de esos perros separatistas”. Tot i no resultar explícita, atesa la tosquedat del discurs, era evident l’herència del nacionalisme francès de les lligues de l’època del boulangisme i de la posterior causa “antidreyfusarde”. Els seus antecedents ideològics immediats es troben en La Trinchera (1912-1919), defensora d’un carlisme obrer actualitzat i violent, molt crític, en nom d’un abrandat nacionalisme espanyol i d’un peculiar anticapitalisme, amb les coincidències entre la direcció oficial legitimista i el regionalisme català. El jaumisme obrer barceloní, dissident i exaltat, coincidí en part amb les postures germanòfiles de Juan Vázquez de Mella, que confirmaria el distanciament de Jaume de Borbó i de Parma des de 1916 amb la fundació del Partido Católico Tradicionalista (1919).
L’anunci de l’armistici internacional, el gir neowilsonià i la demanda d’autodeterminació del catalanisme produïren a Barcelona la ràpida confluència d’elements espanyolistes, sobretot en medis uniformats que trobaren insuportable el to independentista dels macianistes, en aliança amb jaumins, durant la campanya de 1918per l’Estatut. Segons testimonis de l’època, fou possible que també hi participessin persones del medi republicà radical, en una confluència espanyolista contrària a la generada al voltant de Macià. Acabada l’agitació catalanista amb la vaga general de 1919, l’LPE desaparegué de sobte, però persistí l’afany protagonista del nucli de La Trinchera (especialment de Ramon Sales), que s’orientà al mes d’octubre a la fundació dels Sindicats Lliures i s’allunyà del legitimisme. Alhora, l’LPE serví per a dirigir i donar forma al malestar anticatalanista dels oficials “junteros” més espanyolistes, en la via de formar un partit expressiu del descontent militarista (La Traza, 1923). L’herència sindical i militarista de l’LPE també serví per a barrar el pas al mellisme, que no prosperà gaire a Catalunya, tot i que els seus partidaris foren dels primers a sintonitzar amb el feixisme italià.