Els orígens immediats de la seva fundació se situen en la crisi interna viscuda pelPartit Obrer d’Unificació Marxista [POUM] durant la postguerra. Així i tot, des d’una perspectiva més àmplia, el seu naixement, d’una banda, tingué una relació directa amb el buit creat en el sistema polític català arran de la constitució delPartit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC] i la seva evolució immediata, ja que aquesta formació es construí durant la Guerra Civil en benefici del moviment comunista i a l’inici de la postguerra no existia cap organització socialista a Catalunya ni a l’exili. D’altra banda, tampoc no prosperà el projecte de “tercera via” representat pel POUM, que pretenia d’impulsar un marxisme revolucionari diferenciat alhora de la socialdemocràcia i d’allò que aquest partit qualificava de “comunisme oficial”.
A la conclusió de la contesa, les diferències es començaren a manifestar a l’exili, encara que la Segona Guerra Mundial s’interposà en el debat intern. Josep Rovira, secretari polític del comitè executiu del POUM –reconstituït després de la desaparició de Nin i les detencions de Juan Andrade, Pere Bonet i Julián Gómez (Gorkin)–, començà a reivindicar el retorn a la tradició “bloquista” i a centrar l’activitat política a Catalunya. Després de la capitulació francesa, Rovira proposà el 1941 l’organització a l’interior d’una plataforma de lluita contra la dictadura, oberta a persones sense militància poumista (el Front de la Llibertat). Deixà en suspensel funcionament del partit a França i, d’acord amb els serveis d’informació aliats, organitzà una xarxa d’evasió (el Grup Martin). Les decisions foren refusades per aquells que consideraven que el POUM havia de mantenir el seu perfil de partit espanyol i la seva identificació amb el “marxisme revolucionari” (Pere Bonet a Bordeus; posició que compartien Andrade i Wilebaldo Solano, llavors a la presó). Una discrepància que transmeté a l’organització de l’interior, explícita en la concepció diferent que cada sector tenia del Front de la Llibertat. Mentre que aquells que sintonitzaven amb Rovira (Josep Pallach, Jesús Estarán, Josep Pané) consideraven que tota la tasca política havia de promoure la seva constitució immediata, un altre sector –com Manuel Alberich o Daniel Rebull (David Rey), en relació amb Bonet– creia que havia de ser únicament instrumental i servir per a captar militants.
Les diferències internes quedaren sense resoldre fins que l’alliberament del sud de França permeté novament el funcionament del partit a l’exili. Rovira prengué la iniciativa i convocà una I Conferència (11-12 de novembre de 1944) del POUM a Tolosa. Allí, Rovira (amb el precedent del Front de la Llibertat bloquejat per les diferències internes) proposà la creació d’una plataforma que reagrupés i reconstituís el socialisme català: l’MSC. La conferència donà suport per àmplia majoria a la proposta, contra la posició minoritària que defensava la continuïtat del POUM i remetia l’adopció de qualsevol novetat estratègica o organitzativa a un futur congrés que havia de celebrar-se a Espanya després de la caiguda de la dictadura.
Al mateix mes de novembre existí un contacte a França entre una delegació del POUM (Rovira, Marcel·lí Antich i Andreu Cortines), un grup d’exmilitants de la Unió Socialista de Catalunya (Joan Aleu, Josep Brufau, Ambrosi Carrión) i una representació del grup vinculat al PSOE de Rodolfo Llopis i Trifón Gómez que es proposava reorganitzar la seva Federació Catalana (Albert Foraster i Pere Bigatà). Aquestes converses desembocaren en l’assemblea constitutiva de l’MSC (14 de gener de 1945, també a Tolosa), en la qual –a més dels tres col·lectius esmentats– participaren militants procedents d’Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] i de la UGT. Atès que només la delegació del POUM i la de la Federació Catalanadel PSOE a França tenien caràcter de delegació col·lectiva, la resta dels integrants hi participà a títol individual. L’MSC es definí com una instància per al reagrupament del socialisme català i era concebut com un organisme ampli, obert a adhesions individuals i col·lectives que actuaria en una primera etapa com un front aglutinador, deixant per al futur (la fi del franquisme) la creació del Partit Socialista de Catalunya. En l’endemig, proposà d’establir relacions federatives amb el PSOE. La seva identitat es reflectí en l’adopció del lema “Federació, Democràcia, Socialisme” i la seva primera intervenció política fou integrar-se dins el pacte Solidaritat Catalana, promogut per Josep Tarradellas, l’acta constitucional del qual havia estat signada per Rovira el 6 de gener en nom del Front de la Llibertat. La direccióde l’MSC seria assumida per un Consell de Coordinació, en el qual es prendrien els acords per unanimitat. A més, existiria un secretariat de dos membres (Josep Aleu i Josep Coll entre el 1945 i el 1947 i Aleui Enric Brufau entre el 1947 i el 1950), amb una funció administrativa. Ja al novembre de 1945 s’escollí un Consell Directiu en el qual, a més dels membres del secretariat, figuraven Rovira, Iborra, Antich, Joan Quer (procedents del POUM), Ambrosi Carrión i Enric Brufau (ex-USC), Pere Bigatà (del PSOE) i Salvador Serra (de la UGT). El procés fundacional es complementà amb l’edició d’Endavant, el seu portaveu des del 24 de febrer de 1945.
El llançament efectiu de l’MSC tingué lloc els mesos següents i fou ple d’alts i baixos. La reunió fundacional del 14 de gener accelerà la crisi interna del POUM. Un sector “continuïsta” (Bonet, Andrade, Solano) encapçalà l’organització a l’exili, que aconseguí el suport de la majoria del partit de l’interior. Durant 1945, aquest sector s’identificà com l’únic continuador del POUM, mentre que el sector liderat per Rovira, majoritari a l’exili, acabà identificant-se en exclusiva amb l’MSC. A la II Conferència del sector poumista liderat per Rovira (Tolosa, març de 1946) s’acordà l’exclusiva afiliació a l’MSC i l’abandonament de les sigles POUM. A l’interior de Catalunya, el desenvolupament de l’acord de la I Conferència (la celebrada a Tolosa el 1944) quedà paralitzat per la detenció de Josep Pallach (Recasens). Aquest havia defensat la proposta de Rovira, però després fou acusat pel sector contrari d’extralimitar-se en les seves funcions. El POUM de l’interior, com el de l’exili, s’escindí, després que tothom refusés una solució de compromís defensada per Maurín (llavors a la presó Model de Barcelona). Aquesta consistia a mantenir el POUM com a organisme central i l’MSC com una organització perifèrica (davant el fracàs de laseva proposta, Joaquim Maurín s’inhibí dels processos que seguiren en el futur el POUM i l’MSC).
A l’octubre, els dos sectors del POUM celebraren sengles conferències separadament, que confirmaren així la seva ruptura. El sector partidari de la constitució de l’MSC quedà clarament en minoria a l’interior. Encara que l’MSC fou creat formalment a Catalunya el 21 d’octubre i signà el 8 de desembre la seva acta de constitució, no celebrà la I Conferència fins al gener de 1947. Llavors el nucli inicial d’antics militants poumistes (Miquel Utgés, Miquel Casablancas, Salvador Clop, Emili Losada i Jaume Viladoms entre d’altres) comptà amb la incorporació de joves universitaris com Alexandre Cirici, Ramon Porqueras, Edmon Vallès i Pau Verrié (aquests dos últims eren fundadors d’un Partit Treballista Català), que s’integraren al partit gràcies a l’activitat de Jaume Bellsolell (substitut de Pallach després de la seva detenció).
Per una part, l’adhesió dels militants del POUM al projecte de l’MSC aguditzà les contradiccions entre l’organització de l’exili i la de l’interior. Per una altra part, la participació poumista dels militants catalans del PSOE de França s’acabà després que aquest acordés, a la primeria de 1946, refusar la integració en l’MSC i reconstituir la Federació Socialista Catalana. Aquesta decisió mantingué oberta fins el 1978 la divisió del socialisme català iniciada el 1923. Després d’aquest revés, la principal expansió de l’MSC a l’exili es produí entre els dissidents i els expulsats del PSUC: el Partit Socialista Català i el grup Treball a Mèxic; el col·lectiu encapçalat per Dolors Piera i Pere Aznar a Xile; Manuel Serra i Moret a l’Argentina i també es constituí un nucli del Moviment a Veneçuela. Aquestes adhesions reforçaren la seva projecció a l’exili i el consolidaren com la nova organització específica del socialisme català.
Dins el marc de la decepció de l’oposició antifranquista davant la supervivència de la dictadura després de la Segona Guerra Mundial, l’MSC patí la seva primera crisi. Mentre Rovira i bona part de les organitzacions de l’exili mexicà sostingueren que calia mantenir el Moviment com un front obert, Pallach i Serra i Moret, amb el suport de la major part de l’exili francès i l’organització de l’interior, defensaren la necessitat de transformar-lo en un partit, amb una organització jeràrquica tancada i una identificació total amb el socialisme democràtic. La crisi tocà fons el 1949, quan s’acorda la substitució de l’anterior Consell Directiu per un Consell General, com a òrgan de direcció política efectiva, integrat per 30 membres (15 de l’organització interior, 10 de la de França i 5 de les de la resta de l’exili). Al febrer de 1950, l’antic secretariat fou substituït per un comitè executiu format per Pallach, Brufau i Antoni Iborra; finalment, el Consell de coordinació de novembre de 1950 acordà estructurar l’MSC en partit. El triomf de les tesis de Pallach fou reforçat per la decisió de Rovira de no acceptar la seva participació dins el nou Consell General, per al qual havia estat reelegit. Consumat el canvi organitzatiu, l’MSC obrí un debat ideològic i programàtic, durant el qual el seu comitè executiu sol·licità el 1951 l’admissió de l’MSC com a representant catalàde la Internacional Socialista (acabada de constituir al congrés de Frankfurt). L’admissió no arribà a produir-se, tant per l’oposició del PSOE com per la discrepància de l’organització de l’interior, que la considerà oportunista i contrària a la possibilitat que l’MSC continués impulsant un procés de reagrupament socialista que no s’havia enllestit totalment. Finalment, el Consell coordinador de setembre de 1951 establí només l’adhesió als principis i a les finalitats de la Internacional, amb la qual mantingué en algun moment una relació d’observador en els seus congressos (com el celebrat el 1953).
A la dècada dels anys cinquanta, el centre de gravetat de l’MSC es traslladà progressivament de l’exili (abocat a l’esgotament generacional) a l’interior. De fet, aquest últim havia estat decisiu tant en l’adopció de l’estructura de partit com en el refús de mesures que haurien suposat la ruptura definitiva amb Rovira o la renúncia a la idea del reagrupament socialista. L’organització de l’interior continuà nodrint-se de joves professionals, com Joan Reventós (afiliat el 1949). A la vegada participà de manera activa en la reorganització de la UGT, juntament amb militants del PSOE i del POUM. Cap al final de la dècada dels cinquanta i els inicis de la dels seixanta, el reclutament de l’MSC de l’interior s’amplià a col·lectius juvenils diversos (centres parroquials amb grups excursionistes i esportius, militants obrers catòlics), al mateix temps que es mantingué l’universi-tari (Josep M. –Raimon– Obiols). La creud’aquesta presència constant a l’interior foren les detencions massives de 1953 (amb Porqueras, Viladoms, Antoni Monràs, Verrié, Losada i R. Morera entre d’altres) i de 1958 (Reventós, Francesc Casares, Sebastià Padrós, Salvador Clop, Joan Rion, Edmon Vallès, Miquel Casablancas), que “cremaren” una gran part de l’MSC i, sobretot, la manca d’iniciativa del comitè executiu, que semblava haver esgotat el seu potencial renovador amb la transformació adoptada entre el 1949 i el 1951. Així, l’MSC era la referència fonamental del socialisme català en la dècada dels cinquanta, però la seva actuació es limità a l’àmbit propagandístic. Una mostra d’això fou l’absència de propostes viables en l’àmbit de la política unitària després dela desaparició del Consell Nacional de la Democràcia Catalana, en morir el seu impulsor, l’escriptor Josep Pous i Pagès (febrer de 1952).
La pèrdua de dinamisme polític per part de l’MSC també es posà en relleu en el naixement de noves organitzacions identificades amb els més diversos adjectius del socialisme: el Front Obrer de Catalunya [FOC], l’Aliança Popular d’Esquerra Socialista [APES] o la Força Socialista Federal [FSF]. La proliferació d’organitzacions socialistes i, especialment, la seva subsistència durant la dècada dels seixanta confirmà la hipòtesi fundacional de l’MSC sobre l’oportunitat de crear un front obert de confluència del socialisme català, però també posà en evidència que aquest partit no ocupava la centralitat d’aquell espai ideològic i polític.
Aquesta situació configurà una nova crisi, iniciada a partir de 1962 amb la divergència creixent entre el comitè executiu, totalment controlat per Pallach, i la majoria de l’organització de l’interior, dirigida per Reventós i Obiols. Els motius de discrepància s’acumularen de manera paral·lela a l’expansió del moviment antifranquista: en la política sindical, amb la proposta de l’interior de participar en CC.OO. i USO, davant la permanència exclusiva dins la UGT i Alianza Sindical Obrera (UGT, CNT, SOC, Solidaritat d’Obrers de Catalunya); en la política unitària, amb la participació de l’MSC de l’interior a la Taula Rodona, constituïda al març de 1966 amb la participació del PSUC, contra el criteri del comitè executiu de no formar part d’aliances en què fossin presents els comunistes; en la política d’unitat socialista, amb reticències de Pallach davant la plataforma conjunta Moviment Febrer-62 (constituïda a la universitat entre l’MSC i el FOC) i, en general, envers la proposta d’apropament a l’FSF, al FOC i a la USO, que Pallach criticava pels seus orígens catòlics.
La ruptura es precipità després que, a l’abril de 1966, Endavant (controlat per Pallach) publicà l’article “Un gran partit de les Esquerres” sense el coneixement previ de l’organització de l’interior. En aquest text s’advocava per l’apropament a d’altres “demòcrates d’esquerra” per a convergir en una nova formació en la qual es diluïa la identitat socialista. En el Consell Coordinador d’agost de 1966 la divisió es consumà. Després, la direcció de l’exterior promogué, junt amb representants d’ERC, Acció Catalana, i exmilitants cenetistes, el Secretariat d’Orientació de la Democràcia Social Catalana (setembre de 1966). L’MSC s’identificà des de llavors amb l’organització de l’interior (només una minoria d’aquesta seguí Pallach), que subratllà la seva orientació amb la creació de la Taula d’Acció Socialista, en la qual participà juntament amb el FOC, FSF i el PSUC. En aquell moment, l’organització de l’MSC, a més de comptar amb el seu nucli a Barcelona (en el qual predominaven els professionals), també estava present en algunes fàbriques (com Harry Walker) i tenia implantació a Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Reus, Sabadell, Terrassa i Mataró.
El congrés de Montserrat (febrer de 1967) ratificà la direcció de l’interior oposada a Pallach (Reventós, Obiols, Jordi Estivill, Andreu Garcia de la Riva, Martí Íñigo), acordà la publicació d’un nou òrgan central (Marxa, 1967-1975) i proposà de donar un nou impuls a la unitat socialista. Aquest, tanmateix, fou interferit per l’onada d’esquerranisme que afectà el moviment antifranquista cap a finals de la dècada. La unitat socialista quedà llavors en un segon pla, ja que quasi totes les organitzacions que havien de participar-hi iniciaren una cursa per situar-se a l’esquerra del PSUC. L’MSC fou afectat també per aquest procés: un sector considerà que la seva experiència havia acabat i l’abandonà a l’estiu de 1969. El 1972, el Moviment adoptà la falç i el martell com a símbol. Encara que la seva militància es reduí, mantingué la seva presència política i formà part de l’Assemblea de Catalunya des dels inicis d’aquesta. Superat el període de crisi general de l’esquerra catalana de 1968-1971, la proposta fundacional del MSC tornà a tenir sentit i fou recollida, de fet, per la constitució deConvergència Socialista de Catalunya [CSC] (juliol 1974), en la qual l’MSC participà des del començament. A partir d’aleshores, la seva actuació política s’hiintegrà plenament i es dissolgué de manera definitiva en el congrés de 1976 que donà lloc al Partit Socialista de Catalunya (Congrés). Premsa: Endavant (1945-1968), Espartacus (1958, Joventuts), Marxa (1968-1975, òrgan central), Company (1971-1974, del comitè de Barcelona), Unir (1969), Front Ensenyant(dels Comitès d’Acció d’ensenyants, MSC i PSAN, 1971-1973) i Escola (1974).